Mon pare

Acarono la cara de l’home que jeu ensopit al llit de l’hospital i em pregunto: què és un pare? Poc a poc, ressegueixo la seva cella, baixo els dits per la seva galta, pujo cap al seu nas i des de l’entrecella pujo cap a les arrugues del front. I així un cop i un altre, una estona llarga. Sento la seva pell tèbia sota els meus dits i em torno a preguntar: què és un pare? Sento un nus a la gola, miro la meva germana i, quan veig els seus ulls enrogits, sento que una llàgrima càlida em cau galta avall.

No entenc l'afecte que ens uneix als humans amb els nostres progenitors. No el puc racionalitzar. Només puc sentir-lo; ara amb una fiblada de dolor mentre veig la vida de mon pare apagar-se lentament.

Escolto amb atenció la seva respiració compassada. De tant en tant, el so s'atura i miro obsessivament el moviment del llençol sobre els seus pulmons. Un vessament de sang nega el seu cervell, a la zona que controla les funcions vitals bàsiques, i cada cop que la seva respiració emmudeix sento que la por em corprèn.

Torno a passar els meus dits per la seva galta i sento la raspor de la seva barba afaitada. Recordo aquesta mateixa raspor contra la meva galta, i la sensació de ser aixecada enlaire per un home alt i prim que em semblava un gegant. I recordo que allò era la felicitat.

Em pregunto què és un pare? I em responc: un gegant amb la cara rasposa. El meu pare era, de vegades, un gegant absent, un campió mític que viatjava pel món i visitava ciutats llunyanes: Madrid, La Coruña, Sevilla, París, Brussel·les... Uns viatges que per a mi tenien gust d'ametlles garapinyades, que el gegant em donava quan arribava després d’una llarga absència, mentre m'aixecava enlaire i em feia un petó amb la seva cara rasposa. De vegades, em trobava les ametlles sobre la taula, perquè el gegant havia arribat i havia tornat a marxar cap a l'aventura mentre jo dormia.

Durant molts anys, mon pare va ser el meu heroi, el capità d'una nau màgica en forma d'autocar, on em deixava pujar de tant en tant per acompanyar-lo en les seves excursions a la platja; era qui ens portava amb el seu gran vaixell amb rodes fins a les muntanyes on passàvem l'estiu mentre ell seguia, nord enllà, el seu camí cap a terres més civilitzades.

Després creixes i els mites s'esberlen. Mires a ton pare i el veus com a través d'un mirall trencat: no és ell, és un reflex esquarterat. I et preguntes: qui és aquest home? No tens ni idea d'on ha anat a parar el gegant. Tardes una mica a adonar-te’n, però un matí descobreixes que el teu sentit del deure és el seu, que d'una manera o d'una altra t'ha transmès l’amor per la feina ben feta i, el que és més impressionant per a tu, t'adones que admira la teva feina i que ara ets tu la seva heroïna. Aleshores descobreixes l'home que hi ha en ton pare, posseïdor d'una heroïcitat molt més planera i molt més valuosa: la d'haver tirat la família endavant en circumstàncies ben dures.

L'home que jeu ensopit al meu costat al llit de l’hospital és un gran home, i un heroi: és mon pare.

Tres unces

Aquesta tarda he demanat tres unces de pernil dolç i la botiguera m‘ha mirat amb cara de sorpresa i ha somrigut. “Feia molts de temps que ningú em demanava tres unces de res. Ja no saben què són.” I jo no he pogut evitar la temptació de recitar-ho: “Tres unces, quatre unces i mitja, mitja lliura, una lliura...” És a dir, 100, 150, 200, 400 grams... Com no he pogut evitar de pensar, i dir: “És que jo sóc una mica com d’abans”.

Aquí, al Pallars, sempre sento que torno a un temps pretèrit. No només perquè m’hi vaig passar els estius des que tinc memòria de vacances i quasi fins que vaig marxar de casa, sinó perquè, ja llavors, pujar als Pirineus era tornar a un temps molt anterior al que vivíem, a una vida duríssima, com la que havia estat la dels pagesos pobres.

Recordo l’any que els que hi vivien sempre es van instal·lar l’aigua corrent, que no havien tingut mai fins aleshores. Dec estar parlant dels primers setanta. Nosaltres, els estiuejants, seguíem anant a la font del poble a omplir galledes, i rentàvem la roba al safareig comunal. Per mi i les meves germanes era una aventura; per la meva mare, pesat. Però imaginar-me aquella feina en ple hivern em resultava quasi impossible, ara em produeix esgarrifances.

Si vas prou enrere —o prou lluny— t’adones de com pot arribar a ser la vida de dura i com ha millorat el grau de confort del qual disposem la majoria. És veritat que aquí mateix, a casa nostra, hi ha situacions extremes i persones que pateixen carències greus, però abans viure —fins i tot pels que disposaven de recursos suficients— suposava un seguit d’esforços físics que ara ens estalviem gràcies a la tecnologia.

Quan vinc per aquí recordo tot això i m’adono que sóc una persona afortunada: tinc salut, una bona feina i la possibilitat de viure la neu com una feliç diversió i no com l’enuig que em farà la vida més dura, com li passava a la meva àvia.

No voldria semblar banal i pueril fent declaracions de felicitat autocomplaent mentre el nou govern comença per congelar el salari mínim interprofessional (és a dir, comença per apujar les entrades barates —les dels pobres i modestos— i ara caldrà veure si segueix donant invitacions de llotja als rics i poderosos que ens han portat on som). Més aviat voldria dir que això que tenim i que hem guanyat amb tant d’esforç —almenys els que venen d’on jo vinc— ho hem de defensar amb fermesa.

Fum, fum, fum

Que el solstici d'hivern i el Nou Any converteixin en fum totes les pors, els dolors i els problemes.


Per un 2012 ple de felicitat i energia!!

Voluntat

He decidit que seré feliç la resta de la meva vida. Podeu pensar que aquestes coses no es decideixen així, però esteu totalment equivocats: totes les coses importants que fem en aquest món són el fruit de la nostra resolució. Les bones i les dolentes. Tot i ser una societat fascinada pels talents innats, en realitat sabem que tot el que val realment la pena ho aconseguim a base d’un esforç consistent i continuat. En realitat, per això estem fascinats pel geni, que té alguna cosa de màgic —i com deia Artaud, en el cas de l’art, aquesta màgia adquireix tints de culte quasi religiós.

Però en el fons sabem que tot això és un miratge, i que, si no hi intervé la voluntat, els talents naturals no passen de ser un entreteniment de sobretaula nadalenca, de sortida de Festa Major o —molt pitjor— de later show televisiu.

I ser feliç és un talent controlat per la voluntat?, us preguntareu. No en tinc cap mena de dubte. El truc consisteix, en realitat, en ser honest amb un mateix sobre els propis límits i en forçar-se sempre a mirar —i a valorar— no tant com de lluny ens trobem del nostre ideal de vida, sinó com de llarg és el camí que hem fet fins arribar aquí.

Per ser franca, no sé si la fórmula és aplicable per a tothom. Hi ha circumstàncies —la malaltia, la mort de les persones que estimem, l’angoixa pel futur que generen els problemes laborals...— que ens ho posen molt difícil, però penso que en cada moment, i siguin quins siguin els problemes que enfrontem, hem de tenir la voluntat de superar-los.

Amb els anys m’he descobert més voluntariosa que no em pensava i, si he tingut la força de vèncer els límits i els vicis del meu cos —de l’addicció al tabac a l’aversió a l’exercici— i algunes febleses de la meva ànima, per què hauria d’escapar-se’m la fugissera felicitat.

La felicitat pot ser l'exuberància del bosc tropical o la inesperada meravella d'una flor traient el cap, humil, entre un munt de runa. Pot ser el que nosaltres vulguem. I cal voluntat per retrobar-la cada dia i per compartir-la.

Un any

Fa algunes setmanes, en un debat sobre cuina i salut que vaig moderar, un expert en nutrició ens explicava que perquè un règim sigui de veritat efectiu s'ha de mantenir almenys durant un any, perquè aquest és el temps mínim que necessita el nostre metabolisme per reciclar-se i acostumar-se a treballar per a un cos de pes i dimensions més reduïdes. El dia 23 de desembre farà un any que va arribar un nou Govern a la Generalitat amb la clara missió de posar-nos a règim —no tant perquè ens sobrés pes com perquè el rebost mostrava moltes lleixes buides i la bossa, algun forat traïdor— i no veig gaire clar que el nostre metabolisme social s'hi hagi adaptat encara.

Les comunitats sempre són més difícils de transformar que els individus. Les resistències d'uns i d'altres se sumen i tots ens resistim a perdre el benestar i els privilegis amb què comptàvem, fos el merescut fruit de molts anys de feina o una excessiva prebenda. Que quan les coses van maldades cal fer sacrificis, a mi m'ho va ensenyar la meva mare fa molts anys, predicant amb l'exemple; però el que també vaig aprendre d'ella és que cal afrontar aquestes situacions amb l'ànim elevat, perquè no hi ha cap altra manera de superar els problemes que prenent-se'ls com un repte capaç de fer-nos donar el millor de nosaltres. I, la veritat, trobo a faltar entre els nostres líders —això és el que jo entenc que haurien de ser els polítics i no uns mers gestors d'obvietats— la capacitat d'insuflar aquests ànims i aquesta capacitat de lluita al personal. I, així, no anirem gaire bé.

Tampoc és que esperi que caps de governs diversos, ministres i consellers surtin fets unes castanyoles a compareixences públiques i rodes de premsa, però entre això i ser pusil·lànimes —o no obrir la boca— hi ha prou distància com perquè hi càpiguen posicions assenyades i, alhora, una mica més engrescadores que el que hem vist i sentit fins ara. A Mas se'l veu ferm i assenyat, però en general els membres del seu Govern sembla sempre que acabin de sortir de missa de dotze després de confessar-se i vagin de camí cap als tres avemaries de penitència. De Rajoy, encara no n'hem sentit la veu, i el silenci és tan poc engrescador, o menys, que sentir resar el rosari. I lideratge engrescador no és precisament el que sobra en aquests moments en les files socialistes; no n'hi ha ni per a consum intern dels seus militants, doncs imagina't haver-ne de repartir una mica per a la resta dels ciutadans!

Potser el problema és que encara no tenim clar si hem arribat al final de la baixada —ni nosaltres ni els que tenen l'obligació de dirigir la remuntada. Potser és que la polseguera que aixequen els que rodolen pendent avall no ens deixa veure clar qui ha mantingut una posició prou ferma per reprendre la pujada. Però entremig de la pols trobo a faltar una veu ferma, d'aquelles que et donen seguretat i t'impulsen a provar-ho de nou cada cop que caus. Compte, però. No vull ni gurús ni pares. No som nens petits, no necessitem cap il·luminat que ens digui el que hem de fer, sinó persones que ens impulsin a fer el que sabem fer donant el millor de nosaltres mateixos.

Tal vegada farà un any i ara que ja hem perdut uns quants quilos, potser ens haurem de comprar vestits nous, no?