Falten només unes hores perquè s'acabi l'any. L'any de la crisi per a molts, l'any del canvi per a mi; no tan dolent com podia haver estat, tampoc espectacularment bo, però sí positiu. Un any en el qual quasi perdo un dit per culpa d'un cavall, i en el qual he canviat la solidaritat per la ciència, una ONG per una entitat, Biocat, dedicada a promoure la biotecnologia; el meu primer any com a presidenta d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, una tasca més feixuga del que m'esperava i un any en el qual penso que les coses han canviat més del que indiquen les aparences.
Havíem viscut els darrers deu anys cavalcant sobre una falsa eufòria, en un país atrapat per la febre consumista dels nous rics sorgits de l'especulació, en un món que havia fet de la paraula globalització sinònim de creixement imparable. Qui criticava la globalització ho feia subratllant la creixent distància entre els rics i els pobres, però ningú, ni els més crítics (entre els quals es comptava l'organització per qui jo trevallava) preveien que els rics deixessin de ser-ho. I ha succeït.
El problema del màrqueting és que ven simplificacions de la realitat (és evident que un anunci propagandístic no pot ser un assaig analític, però tampoc podem pensar que el món comença i s'acaba en els quatre titulars dels mitjans). Ni abans era tot tan bo, ni ara és tot tan dolent. Hi ha gent que té problemes (ara uns quants més) i gent que va bé (però sense que això generi la falsa eufòria anterior). Ser prudent i viure amb conciència de risc no és tan fashion, però igual resulta que és més autèntic. I si tots ens hi mirem una mica més, potser la propera vegada ens estalviarem uns quants millets.
El que continua sent un drama és el problema de la violència de gènere, que segueixi resultant estranya la presència de dones en llocs de decisió claus i que la manera d'afrontar la qüestió es redueixi en alguns llocs a debats estèrils sobre temes formals (vels, mocadors i similars). No tinc clar que la nova llei de l'avortament, amb la seva autorització que les noies de 16 anys puguin avortar sense permís patern, sigui cap solució als problemes reals de les dones (si hi ha conflicte amb els pares, la decisió serà traumàtica sigui quina sigui l'opció; si no hi ha conflicte, per què no comptar amb el seu suport?). En tot cas, no deixa de ser estrany que als 16 anys es pugui decidir avortar, però no fer-se un piercing sense permís dels pares. Però no és menys cert que obligar una nena de 16 anys, per qüestions morals, a tenir un fill que no desitja no condiciona només els dos anys següents, sinó la resta de la seva vida. Tanmateix, segueixo pensant que caldria fer més per no arribar a aquestes situacions extremes. Més educació sexual, promoure més sentit de la responsabilitat entre els joves, més atenció a les famílies desestructurades, més vigilància social de situacions d'abusos dins de la família...
Ha sigut 2009 un any crític també per al món de la comunicació i els mitjans. La crisi econòmica ha suposat la caiguda dels ingressos publicitaris, hi ha hagut moltes regulacions de plantilla i acomiadaments, compres (El Punt ha comprat l'Avui) i fusions (Cuatro ha anunciat que s'uneix a Telecinco). Molt moviment, i com subratllaven a La Vanguardia després de l'última onada de l'EGM, una certa consolidació dels "clàssics". Triomfen les xarxes socials i ara tots estem a Facebook i els blogs són les columnes de referència.
Obama ens ha decepcionat una mica. No és que no hi hagi hagut un canvi a millor, però que li donguin el Nobel a la Pau i en el discurs defensi les "guerres justes" és ser potser massa dialogant amb les forces retrògrades del món. Potser la guerra és inevitable en certes circumstàncies, però mai és justa, i com tot recurs a la violència és l'evidència d'un fracàs, el fracàs del diàleg. Potser d'un diàleg que van negligir generacions anteriors, però que en qualsevol cas els contendents no han estat capaços de reconstruir.
La vida no és un titular, però tampoc és un guió de Hollywood. L'única èpica que conec és la de les narracions, perquè la realitat sempre és molt més prosaïca (però això ho dic, és clar, perquè formo part de la meitat de la humanitat que recull els trossos i neteja la porqueria, mentre l'altra meitat fa discursos).
Però bé, comencem l'any amb esperança. Els discursos seran més assenyats, però igualment sentits, i encendran l'entusiasme que ens cal per remuntar la crisi. L'ungla m'acabarà de créixer i m'ho passaré molt bé muntant a cavall. Aprendré un munt de coses sobre biotecnologia i em divertiré treballant. Amics tindrà nou web, més socis i una activitat creativa imparable en tots els àmbits (arts plàstiques, literatura, teatre, jazz, música clàssica...). Els meus fills treuran bones notes i n'estaré orgullosa. Coneixeré un munt de gent interessant, i en algun lloc cessarà la violència i es farà justícia a les persones que ho reclamen, homes i dones.
Feliç 2010 a tots i a totes!!!
...
31 de des. 2009
29 de nov. 2009
Contra la violència de gènere
El passat 25 de novembre es va celebrar, un any més, el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones, i vaig tenir el privilegi de ser l'encarregada de redactar i llegit en manifest d'enguany a l'acte de denúncia i reivindicació organitzat per la Regiduria de Polítiques de Gènere de Terrassa que encapçala Fabiola Gil. Diverses persones m'han felicitat pel contingut del text, que transcric a continuació. Confio que el meu granet de sorra pugui contribuir, ni que sigui una mica, a remoure conciències i a moure a l'acció.
En aquesta jornada de denúncia, que ens ha aplegat aquí per manifestar el nostre rebuig a la violència contra les dones que malauradament continua present a la nostra societat, no he pogut evitar recordar la impressió que em va causar ja fa anys la lectura de El compte de la minyona, una novel·la de l’escriptora canadenca Margaret Atwood, compromesa activament amb la causa dels drets de les dones.
En aquella obra, Atwood imagina un món futur en què, per tal d’imposar una dictadura feixista als Estats Units, la primera mesura que prenen els usurpadors és anul·lar tots els drets polítics, econòmics i socials de les dones. Així, d’un cop de ploma, la meitat de la societat queda sotmesa a unes normes injustes i cruels que converteixen milions de persones en ciutadanes de segon nivell que no poden ni tenir cap mena de propietat —una casa, un cotxe...—, ni estudiar, ni treballar, ni desplaçar-se d’un lloc a l’altre sense el permís de l’home al qual se les ha sotmès. Semblen fets llunyans i estranys, si una s’imagina una situació així als Estats Units, o aquí a casa nostra, però malauradament, això segueix passant a molts països del món.
Però el que més impressiona de la novel·la no és tant la perversa situació que dibuixa, sinó la connivència de tota una societat —homes i dones— per imposar-la. Uns per por, d’altres perquè els hi convé, d’altres perquè s’hi acomoden i no volen fer l’esforç de qüestionar aquest sotmetiment injust i èticament inacceptable. La lliçó moral de El conte de la minyona és precisament aquesta, que els qui acaben lluitant perquè les dones tinguin els drets que els corresponen com a ciutadanes lliures són aquells i aquelles que creuen en la causa de la llibertat de l’ésser humà, igual per a tots i totes, sense distinció de sexes.
Com Atwood, jo mateixa i, n’estic segura, tots els que sou aquí creiem que la violència contra les dones és la forma més extrema i sagnant d’un problema més profund: la vulneració dels drets bàsics de les dones com a ciutadanes de ple dret. A elles, les víctimes, se’ls vol negar el dret a decidir com viure i amb qui viure, el dret a pensar per elles mateixes i a gaudir plenament de la seva llibertat i els seus drets com a persona. I nosaltres no podem restar passius davant d’aquesta situació, perquè ens hi juguem els drets de tota la societat.
La violència contra les dones és inadmissible, però no només en la seva manifestació més física i dolorosa, la que ens ha deixat ja més de 50 víctimes mortals a tot l’Estat espanyol aquest any, sinó també en les formes més subtils de discriminació que encara perviuen entre nosaltres.
Per acabar m’agradaria explicar-vos un altre conte moral, aquest totalment real. Fa uns anys vaig tenir el privilegi de conèixer a Equador una líder indígena, Diozelinda Iza. Ella vivia dalt dels Andes, en una petita comunitat de la província de Cotopaxi, i va ser ella qui em va explicar que la violència de gènere és un problema endèmic a les cultures andines, però que les dones de la comunitat de San José, a la parròquia de Toacazo, havien decidit que era inacceptable. Per això, quan una d’elles va deixar d’assistir a les reunions per les amenaces i les agressions del seu marit, tot el grup va anar a visitar-lo i li van fer saber que, si tornava a posar la mà a sobre de la seva dona, el farien fora de la comunitat. Quan jo vaig conèixer Iza i les seves companyes, feia temps que cap d’elles faltava a les assemblees de dones, i hi anaven acompanyades de les seves filles, però també dels seus fills.
Elles havien donat el primer pas per construir una comunitat sense violència. Cadascú de nosaltres ha de fer també un pas, o dos, o tres, els que estiguin al nostre abast, per eradicar la violència contra les dones, per lluitar pel ple exercici dels seus drets de totes les persones.
Aquest és el meu passet d'aquest mes. Per totes les que encara no poden caminar...
...
8 de nov. 2009
Viatjant
Això és el que he estat fent en els darrers dies (estada a Viena, a la meva primera fira de biotecnologia, Bio-Europe), però en certa manera és el que he estat fent en els darrers mesos: viatjant d'un món —el de la cooperació internacional, on havia passat els darrers 15 anys— a un altre —el de la biotecnologia i la biomedicina—, on es mou la nova organització per la qual treballo, Biocat. I en aquest gran viatge no només hi ha un canvi de contingut, sinó també un canvi de perspectiva.
D'una banda, canvi de perspectiva social, perquè després d'uns anys mirant el món des de la perspectiva de la societat civil, lluitant per posar en l'agenda informativa i política una perspectiva crítica respecte al discurs dels actors tradicionals del sistema (el poder econòmic i polític) ara em trobo treballant en una institució que té el rol de col·laborar amb empresa i Administració, i també amb l'acadèmia, per tirar endavant projectes que per la seva complexitat i amplitud cap dels agents pot fer sol.
De l'altra banda, i de manera més estretament vinculada al treball quotidià, com a directora de comunicació ara em toca enfocar amb una visió més de conjunt, sense deixar-me emportar per l'operativitat (encara que sovint em toqui ser molt operativa).
El món biotec és, a casa nostra, relativament petit —no per això menys complex. En poc més de dos mesos he tingut ocasió de conèixer, directament o indirecta, i situar en el meu mapa mental, un bon grapat dels seus actors principals, tant en l'àmbit de l'empresa com en el de la recerca i l'Administració. Una altra cosa és entomar tots els reptes que suposa treballar en un marc que va des de la recerca més puntera fins a la creació d'empreses innovadores que poden estar treballant en la fabricació de dispositius per a quiròfans que semblen de ciència ficció, en el descobriment de nous fàrmacs, o en la creació de bioprocessos i biomaterials cridats a transformar les indústries tradicionals.
La nostra comunicació parla de patents i de molècules, de biomarcadors i d'ajuts a la innovació, de business angels i de neurociències, de teràpies genòmiques contra el càncer i de mercats internacionals... Tenim el repte d'aconseguir que el món científic i empresarial s'entenguin i que la societat en valori els resultats, entenent el com i el perquè. Vaja, que se m'ha girat feina.
Confio, en qualsevol cas, que podré ajustar el meu viatge a velocitat de creuer i tronar a escriure aquí amb regularitat.
PD: La meva indignació pel cas Palau, expressada en l'entrada anterior, s'ha convertit en el pasme que crec compartir amb tota la societat catalana, per les dimensions del delicte (es parla de 31 milions d'euros) i la impunitat amb què han pogut obrar els estafadors. Com és possible que ara els auditors trobin, dins els mateixos comptes del Palau, els indicis d'un desviament de fons de les proporcions esmentades i abans no s'hagués ni aixecat sospites? I, si algú va sospitar, perquè els responsables van mirar cap a l'altra banda?
...
D'una banda, canvi de perspectiva social, perquè després d'uns anys mirant el món des de la perspectiva de la societat civil, lluitant per posar en l'agenda informativa i política una perspectiva crítica respecte al discurs dels actors tradicionals del sistema (el poder econòmic i polític) ara em trobo treballant en una institució que té el rol de col·laborar amb empresa i Administració, i també amb l'acadèmia, per tirar endavant projectes que per la seva complexitat i amplitud cap dels agents pot fer sol.
De l'altra banda, i de manera més estretament vinculada al treball quotidià, com a directora de comunicació ara em toca enfocar amb una visió més de conjunt, sense deixar-me emportar per l'operativitat (encara que sovint em toqui ser molt operativa).
El món biotec és, a casa nostra, relativament petit —no per això menys complex. En poc més de dos mesos he tingut ocasió de conèixer, directament o indirecta, i situar en el meu mapa mental, un bon grapat dels seus actors principals, tant en l'àmbit de l'empresa com en el de la recerca i l'Administració. Una altra cosa és entomar tots els reptes que suposa treballar en un marc que va des de la recerca més puntera fins a la creació d'empreses innovadores que poden estar treballant en la fabricació de dispositius per a quiròfans que semblen de ciència ficció, en el descobriment de nous fàrmacs, o en la creació de bioprocessos i biomaterials cridats a transformar les indústries tradicionals.
La nostra comunicació parla de patents i de molècules, de biomarcadors i d'ajuts a la innovació, de business angels i de neurociències, de teràpies genòmiques contra el càncer i de mercats internacionals... Tenim el repte d'aconseguir que el món científic i empresarial s'entenguin i que la societat en valori els resultats, entenent el com i el perquè. Vaja, que se m'ha girat feina.
Confio, en qualsevol cas, que podré ajustar el meu viatge a velocitat de creuer i tronar a escriure aquí amb regularitat.
PD: La meva indignació pel cas Palau, expressada en l'entrada anterior, s'ha convertit en el pasme que crec compartir amb tota la societat catalana, per les dimensions del delicte (es parla de 31 milions d'euros) i la impunitat amb què han pogut obrar els estafadors. Com és possible que ara els auditors trobin, dins els mateixos comptes del Palau, els indicis d'un desviament de fons de les proporcions esmentades i abans no s'hagués ni aixecat sospites? I, si algú va sospitar, perquè els responsables van mirar cap a l'altra banda?
...
24 de set. 2009
Estic indignada
Naturalment, pel cas Millet. Després de 30 anys de treball
voluntari en diversos projectes culturals; al costat de decenes
d'amics igualment compromesos, centenars de coneguts que han fet
de la seva afecció una responsabilitat cívica, estic indignada
per la barra del lladre i els seus còmplices, i per la miopia,
la passivitat i la palmària ineptitud dels gestors públics que
l'havien d'haver controlat i van mirar cap a una altra banda.
Millet mereix la presó, els que l'han ajudat i encobert, també.
Pels que han fet el paper de l'enze no sé si suggerir un
càstig exemplar: escriure 2.000 vegades a la PDA (o a l'agenda,
La llibreta Moleskine o la pissarra de la sala de reunions) "ser
patró no és un premi, és un compromís i una feina". O potser més
senzill: "No parlaré (de fubol) als patronats, sobretot si es parla de diners".
voluntari en diversos projectes culturals; al costat de decenes
d'amics igualment compromesos, centenars de coneguts que han fet
de la seva afecció una responsabilitat cívica, estic indignada
per la barra del lladre i els seus còmplices, i per la miopia,
la passivitat i la palmària ineptitud dels gestors públics que
l'havien d'haver controlat i van mirar cap a una altra banda.
Millet mereix la presó, els que l'han ajudat i encobert, també.
Pels que han fet el paper de l'enze no sé si suggerir un
càstig exemplar: escriure 2.000 vegades a la PDA (o a l'agenda,
La llibreta Moleskine o la pissarra de la sala de reunions) "ser
patró no és un premi, és un compromís i una feina". O potser més
senzill: "No parlaré (de fubol) als patronats, sobretot si es parla de diners".
25 d’ag. 2009
Cartes a un amic distant (2)
Vaig llegir en algun lloc que als homes us agrada que us necessitem i a nosaltres, les dones, que ens mimeu. Jo no he fet mai res perquè sabessis quant et necessito, però és que l'expressió de la necessitat em provoca un cert pudor. Em costa fins i tot, com si me n'hagués d'avergonyir, demanar ajut quan em cal. Sempre m'ha semblat que tots i totes tenim l'obligació de valdre'ns per nosaltres mateixos, i que la màxima expressió de la llibertat (també en i per l'amor) és la total autonomia, perquè només pot lliurar-se totalment a l'ésser estimat aquell que ho fa sense tenir altra necessitat i altra voluntat que la de donar-se.
Sempre he desitjat el teu amor, des que et conec. Però no vull que m'estimis perquè et necessito o perquè em necessites, sinó perquè donant-nos l'un a l'altre serem millors, serem diferents, com dues partícules que en combinar-se fan néixer una cosa nova, més gran, més brillant, més intensa. No vull que em completis, com si fos un ésser a mig fer, vull que germinis en mi i jo vull germinar en tu, i que cada dia siguem una cosa nova que no para de transformar-se, d'aprendre, de crear... I perquè vull totes aquestes coses, et necessito desesperadament.
De vegades, aquesta necessitat de tu és tan violenta que faig tot el que puc per extirpar el teu record del meu cap, com si fos un tumor maligne. Si no ho aconsegueixo, la remembrança de la teva imatge, la teva veu, el teu tacte se m'arrapen al coll, em tapen la boca, em cobreixen el cap, com una bossa de plàstic que no em deixés respirar. I sí, hi ha dies que aconsegueixo oblidar-te... una estona.
Quan una persona deixa de prendre alguna substància important en la seva alimentació, el seu cos es transforma. És el cas d'aquells ossos que s'afebleixen per la manca de calç, o aquell creixement retardat per manca la de vitamina D. Petites misèries quotidianes o rares enfermetats en són la conseqüència. Es deforma la nostra ànima si no podem tenir la companyia de les persones que necessitem? Potser per això el meu cor em sembla de vegades nusós i dur com una vella vinya. Tant de bo sabés donar rimes i proses tan dolçes i sucoses com els raïms que ens menjarem aquesta tardor.
...
Sempre he desitjat el teu amor, des que et conec. Però no vull que m'estimis perquè et necessito o perquè em necessites, sinó perquè donant-nos l'un a l'altre serem millors, serem diferents, com dues partícules que en combinar-se fan néixer una cosa nova, més gran, més brillant, més intensa. No vull que em completis, com si fos un ésser a mig fer, vull que germinis en mi i jo vull germinar en tu, i que cada dia siguem una cosa nova que no para de transformar-se, d'aprendre, de crear... I perquè vull totes aquestes coses, et necessito desesperadament.
De vegades, aquesta necessitat de tu és tan violenta que faig tot el que puc per extirpar el teu record del meu cap, com si fos un tumor maligne. Si no ho aconsegueixo, la remembrança de la teva imatge, la teva veu, el teu tacte se m'arrapen al coll, em tapen la boca, em cobreixen el cap, com una bossa de plàstic que no em deixés respirar. I sí, hi ha dies que aconsegueixo oblidar-te... una estona.
Quan una persona deixa de prendre alguna substància important en la seva alimentació, el seu cos es transforma. És el cas d'aquells ossos que s'afebleixen per la manca de calç, o aquell creixement retardat per manca la de vitamina D. Petites misèries quotidianes o rares enfermetats en són la conseqüència. Es deforma la nostra ànima si no podem tenir la companyia de les persones que necessitem? Potser per això el meu cor em sembla de vegades nusós i dur com una vella vinya. Tant de bo sabés donar rimes i proses tan dolçes i sucoses com els raïms que ens menjarem aquesta tardor.
...
22 d’ag. 2009
Cartes a un amic distant (1)
Aquesta tarda, mentre caminava lentament a través de l'aire espès i calent de Barcelona, en direcció a l'estació, he vist una dona llegint asseguda en una cadira a l'entrada d'un edifici. Aguantava la pesada porta amb la cama dreta, creuada lleugerament sobre l'esquerra, i aquella li feia alhora de tauleta per arrepenjar la revista. He imaginat que era la portera de l'edifici, i he recordat moltes altres dones que al llarg del temps he vist buscant la fresca al capvespre en el camí d'un modest corrent d'aire.
El posat d'aquesta portera pertanyia al regne de les coses senzilles. I aquest pensament m'ha portat la teva imatge. Tu pertanys al regne de la vida senzilla. O potser així és com jo et veig, a través d'un record distorsionat pel temps i la distància. En aquest regne on tu vius de vegades hi fa calor, però un bri d'aire fresc carregat de l'olor de terra molla pot ser el més gran dels plaers. Fins i tot l'aire suspès en el no temps de la migdiada, vibrant amb el brunzit d'ocults insectes, pot donar la major felicitat en el teu regne.
Embrutar-se les mans, els esquitxos d'aigua, l'ombra d'una parra, el suc d'un préssec regalimant barbeta avall... Sempre que penso en tu, t'imagino primer assegut en un porxo, escoltant en silenci, concentrat, una història "d'aquells temps...", i tot seguit et veig davant d'una gran taula plena d'interruptors i llumetes vermelles, i aleshores em pregunto qui ets. De vegades tinc la impressió de conèixe't des del principi dels temps. Com si sempre haguessis estat a prop meu, com si ens haguéssim conegut abans d'haver-nos vist mai. De vegades, però, et veig com un estrany, i temo que si ens trobéssim pel carrer, no ens reconeixeríem.
Ara t'escric perquè acabo de tornar de la muntanya. Una de llunyana, però que m'ha recordat la "meva", aquella de la que de vegades hem parlat. La muntanya pertany també al regne de la vida senzilla, que mai és simple, ni fàcil; la muntanya ens posa a prova, però ens escolta i ens consola, si sabem parlar-hi. A mi, em consola de la teva absència.
...
El posat d'aquesta portera pertanyia al regne de les coses senzilles. I aquest pensament m'ha portat la teva imatge. Tu pertanys al regne de la vida senzilla. O potser així és com jo et veig, a través d'un record distorsionat pel temps i la distància. En aquest regne on tu vius de vegades hi fa calor, però un bri d'aire fresc carregat de l'olor de terra molla pot ser el més gran dels plaers. Fins i tot l'aire suspès en el no temps de la migdiada, vibrant amb el brunzit d'ocults insectes, pot donar la major felicitat en el teu regne.
Embrutar-se les mans, els esquitxos d'aigua, l'ombra d'una parra, el suc d'un préssec regalimant barbeta avall... Sempre que penso en tu, t'imagino primer assegut en un porxo, escoltant en silenci, concentrat, una història "d'aquells temps...", i tot seguit et veig davant d'una gran taula plena d'interruptors i llumetes vermelles, i aleshores em pregunto qui ets. De vegades tinc la impressió de conèixe't des del principi dels temps. Com si sempre haguessis estat a prop meu, com si ens haguéssim conegut abans d'haver-nos vist mai. De vegades, però, et veig com un estrany, i temo que si ens trobéssim pel carrer, no ens reconeixeríem.
Ara t'escric perquè acabo de tornar de la muntanya. Una de llunyana, però que m'ha recordat la "meva", aquella de la que de vegades hem parlat. La muntanya pertany també al regne de la vida senzilla, que mai és simple, ni fàcil; la muntanya ens posa a prova, però ens escolta i ens consola, si sabem parlar-hi. A mi, em consola de la teva absència.
...
5 d’ag. 2009
El canvi
Doncs ja deu ser hora, segurament, que expliqui a quin "gran" canvi em referia en l'entrada anterior. Es tracta, com alguns ja sabeu, d'un canvi professional, doncs deixo Intermon Oxfam (després de 15 anys amb una breu interrupció) i l'1 de setembre assumeixo la direcció de comunicació i relacions externes de Biocat, una fundació impulsada per la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, amb participació del sector privat, universitats i centres d'investigació, per a promoure la biotecnologia i la biomedecina a Catalunya. Deixo, doncs, el sector de la solidaritat per submergir-me en la ciència i la recerca. Un repte apassionant i que em fa molta il·lusió.
Biocat vol promoure la creació i retenció de talent, tant en l'àmbit de la recerca com en el de la gestió empresarial; afavorir el treball en xarxa ente empreses i centres d'investigació; vol projectar internacionalment el clúster biomèdic i biotecnològic català (el més potent de l'Estat espanyol); però vol també apropar la biotecnologia i la biomedecina a la societat, als ciutadans i ciutadanes del nostre país, i aquest és un dels aspectes en què la meva experiència en el món de les ONG em pot ser més útil.
Avui a tots ens sembla natural la rellevància i presència social d'algunes organitzacions socials i dels sector en el seu conjunt; trobem fins i tot lògica la seva presència en conferències internacionals i que els seus informes o anàlisis sobre l'acció d'institucions com el Banc Mundial o el G8 siguin referents per als grans mitjans de comuicació. Però no era pas així fa 15 anys, quan encara solidaritat era sinònim de caritat (amb connotacions religioses) i no pas com ara que s'entén força més com acció social i té una dimensió molt més política.
La biotecnologia i la biomedecina són línies punteres de recerca l'objectiu de les quals és millorar la vida de les persones, produint medicaments més eficaços i amb menys efectes secundaris, donant resposta a malalties encara sense cura, creant nous materials i noves formes de producció menys contaminants i més eficients... I és imprescindible que la societat conegui aquests avenços científics, no només per valorar tot allò que aporten, sinó per poder participar activament, amb esperit crític però sobretot amb informació fiable, en els debats socials que de segur estaran sobre la taula en els propers anys: biocombustibles i canvi climàtic; alimentació i organismes modificats genèticament; ús de cel·lules vives per a la creació de nous medicaments, etc.
Us tindré informats d'aquest meu nou projecte. Bon estiu!!
...
Biocat vol promoure la creació i retenció de talent, tant en l'àmbit de la recerca com en el de la gestió empresarial; afavorir el treball en xarxa ente empreses i centres d'investigació; vol projectar internacionalment el clúster biomèdic i biotecnològic català (el més potent de l'Estat espanyol); però vol també apropar la biotecnologia i la biomedecina a la societat, als ciutadans i ciutadanes del nostre país, i aquest és un dels aspectes en què la meva experiència en el món de les ONG em pot ser més útil.
Avui a tots ens sembla natural la rellevància i presència social d'algunes organitzacions socials i dels sector en el seu conjunt; trobem fins i tot lògica la seva presència en conferències internacionals i que els seus informes o anàlisis sobre l'acció d'institucions com el Banc Mundial o el G8 siguin referents per als grans mitjans de comuicació. Però no era pas així fa 15 anys, quan encara solidaritat era sinònim de caritat (amb connotacions religioses) i no pas com ara que s'entén força més com acció social i té una dimensió molt més política.
La biotecnologia i la biomedecina són línies punteres de recerca l'objectiu de les quals és millorar la vida de les persones, produint medicaments més eficaços i amb menys efectes secundaris, donant resposta a malalties encara sense cura, creant nous materials i noves formes de producció menys contaminants i més eficients... I és imprescindible que la societat conegui aquests avenços científics, no només per valorar tot allò que aporten, sinó per poder participar activament, amb esperit crític però sobretot amb informació fiable, en els debats socials que de segur estaran sobre la taula en els propers anys: biocombustibles i canvi climàtic; alimentació i organismes modificats genèticament; ús de cel·lules vives per a la creació de nous medicaments, etc.
Us tindré informats d'aquest meu nou projecte. Bon estiu!!
...
11 de jul. 2009
Dos dits
Dos dits trencats, un a cada mà, és el resultat del petit accident que vaig patir dimarts passat. Bé, en realitat, un dels dits me'l vaig seccionar, d'una manera similar als efectes que produeix enganxar-te'l amb la porta d'un cotxe tancada amb violència. En el meu cas, el polse de la mà esquerra em va quedar atrapat entre una barana metàl·lica i una corda, quan el cavall que estava lligant es va espantar i va tibar amb tota la seva força. La veritat és que en un primer moment ni vaig adonar-me de la ferida, i d'entrada va ser més gran l'espant de veure'm el cap del dit, de sota l'ungla en amunt, penjim-penjam que el dolor de la ferida. Aquest va arribar al cap d'uns minuts, punyent, per acabar d'agreujar l'ofec de pànic.
Afortunadament, el dit torna a ser al seu lloc, íntegre, i el dolor està força controlat. No podré tocar la guitarra, ni conduir, ni muntar a cavall durant unes quantes setmanes, però a les poques hores vaig veure que havia estat més gran l'ensurt que la gravetat. I ara tinc excusa per no fregar plats, i per fer-me rentar el cap, cosa que sempre m'ha agradat.
Amb els meus amics de l'hipica sempre comentem, amb més o menys humor, que l'equitació és un esport de risc. Però una sempre s'imagina que el risc rau en un salt mal realitzat, en perdre l'equilibri quan el cavall galopa ràpid i fa un moviment estrany o una aturada imprevista; no penses que pots acabar malferida mentre el treus tranquilament del seu box i el lligues a la barana. Com suposo que ningú espera ferir-se mentre camina tranquil·lament per un carrer de l'Eixample, on les cornises tenen el mal costum de deixar-se caure a trossos. La vida quotidiana convertida en esport de risc. [I si no, que li preguntin al conseller Castells, per qui les quatre regles bàsiques (sumar, restar, multiplicar i dividir) han esdevingut esport de risc i la calculadora en un arma per practicar el tir de precisió].
I el més curiós és que una no s'adona de totes les coses que fa amb el polse de la mà esquerra fins que no se'l troba convetit en una butifarra de carn lacerada i benes que per res es mullen in s'embruten. No us dic l'estat en què es troba la fèrula de la mà dreta, i això que em dutxo com si hi hagués un atracador [o un ministre del Govern central] a l'altra banda de la cortina, mans enlaire.
No calen les mans, però per prendre decisions transcendents, com les que jo he pres aquesta setmana, però això ja és tema per a un altra entrada.
...
Afortunadament, el dit torna a ser al seu lloc, íntegre, i el dolor està força controlat. No podré tocar la guitarra, ni conduir, ni muntar a cavall durant unes quantes setmanes, però a les poques hores vaig veure que havia estat més gran l'ensurt que la gravetat. I ara tinc excusa per no fregar plats, i per fer-me rentar el cap, cosa que sempre m'ha agradat.
Amb els meus amics de l'hipica sempre comentem, amb més o menys humor, que l'equitació és un esport de risc. Però una sempre s'imagina que el risc rau en un salt mal realitzat, en perdre l'equilibri quan el cavall galopa ràpid i fa un moviment estrany o una aturada imprevista; no penses que pots acabar malferida mentre el treus tranquilament del seu box i el lligues a la barana. Com suposo que ningú espera ferir-se mentre camina tranquil·lament per un carrer de l'Eixample, on les cornises tenen el mal costum de deixar-se caure a trossos. La vida quotidiana convertida en esport de risc. [I si no, que li preguntin al conseller Castells, per qui les quatre regles bàsiques (sumar, restar, multiplicar i dividir) han esdevingut esport de risc i la calculadora en un arma per practicar el tir de precisió].
I el més curiós és que una no s'adona de totes les coses que fa amb el polse de la mà esquerra fins que no se'l troba convetit en una butifarra de carn lacerada i benes que per res es mullen in s'embruten. No us dic l'estat en què es troba la fèrula de la mà dreta, i això que em dutxo com si hi hagués un atracador [o un ministre del Govern central] a l'altra banda de la cortina, mans enlaire.
No calen les mans, però per prendre decisions transcendents, com les que jo he pres aquesta setmana, però això ja és tema per a un altra entrada.
...
28 de juny 2009
Femitic, de Dones en Xarxa
Les amigues de Dones en Xarxa organitzen el primer concurs de videos digitals realitzats per dones sobre gènere i Internet, i demanen suport per difondre la iniciativa. Aquí va el seu 'banner', per tal que no deixis d'enviar els teus videos, si ets dona i creadora:
...
...
13 de juny 2009
Qui ha fracasat a l'escola primària?
Ahir els diaris anaven plens dels resultats de les proves de nivell que enguany s'han posat en marxa a sisè de primària per tal de mesurar si els nostres estudiants tenen els coneixements mínims necessaris en llengua catalana, llengua castellana i matemàtiques per accedir a l'ESO. El resultat ha estat que el 25% dels nens i nenes de 12 anys no tenen aquests coneixements mínims, i les reaccions no s'han fet esperar. Els periodistes, sempre a la recerca d'un titular grandiloqüent, han escrit "el fracàs escolar es produeix ja a primària", prefigurant el camí cap al desastre d'aquest 25% de joves, a la manera d'un cor de tragèdia grega.
En alguns pocs comentaris d'especialistes s'endevina, per sort, més seny que en la pròpia prova de nivell i en les "matrones" escandalitzades d'algunes tertúlies. Alguns es pregunten encertadament què en farem d'aquests resultats. Sobretot amb aquella estadísitica que segueix mostrant més bona formació en escoles privades que públiques.
La meva experiència és que l'escola pública només està preparada per atendre bé els nens estàndar en tots els sentits: amb una intel·ligència estándar, suficient per arribar a la mitjana exigida i no massa brillant no fos cas que exigís una atenció personalitzada (que per alguns mestres-funcionaris sona a anatema); amb una actitud estándar, ni massa passiva ni massa inquieta, perquè això també exigeix una atenció personalitzada que els "trenca les oracions"; amb una família estándar (pare i mare, que treballin, però no tant, sobretot ella, com per no poder assistir a una reunió a les 12 de migdia o a les 3 de la tarda, perquè convocar a les 9 del matí o a les 5 de la tarda no s'ajusta a l'horari funcionarial).
La meva experiència és que si et trobes a les mans amb un nen o una nena difícil, per exemple amb una imaginació i una creativitat extraordinàries, però que a classe es desmotiva i es distreu amb facilitat; que entén perfectament els conceptes, pero que té dificultat en plasmar-los en els exercicis escrits; que s'expressa bé, fins i tot molt bé oralment, amb una gran riquesa de lèxic i bones construccions gramaticals, però que té dificultats de lectura, perquè "l'aborreix" l'esforç... quan l'escola primària pública es troba amb això no sap què fer-ne. A mi dues professinals de l'educació, la mestra tutora de la criatura i la de reforç, m'han arribat a dir "el nen té grans habilitats i és molt intel·ligent, però com té dificultats actitudinals el que et recomanem és que busquis suport professional a fora", que és com si un anés al metge de la seguretat social i li digués "té vostè una apendicitis, però com jo no sóc cirurgià, apa búsquissen un que li convincria operar-se".
Què és educar sinó trobar el camí que porta una persona des de la solitud de la ignorància fins a un camí d'autoafirmació que ens permet dialogar amb el món a través dels coneixements que altres persones abans que nosaltres han acomulat en benefici de la societat? No existeix fracàs escolar quan un nen de sisè de primària no és capaç de respondre correctament quan fan 6x8, existeix fracàs escolar perquè la majoria de vegades no sabem perquè aquell nen o nena no és capaç de respondre correctament i, quan ho sabem, no som capaços de fer res per redreçar la situació. Hi ha fracàs escolar perquè la majoria de mestres de 6è de primària no sabria omplir un informe personalitzat dels seus 25 alumens (sí va, posem 27 en casos extrems) que anés més enllà d'un parell de frases del tipus "s'ha dèsforçar més" o "es distreu massa" i el sistema no es dota de recursos suficients ni per ajudar els mestres a fer la seva feina, ni per ajudar les famílies a orientar millor el treball conjunt amb l'escola, ni sobretot per ajudar els nens a millorar (fins i tot els que se surten de l'estandar, però no són prou "rars" per merèixer un programa d'atenció especial).
I parlo de l'escola pública, naturalment. L'altra té molt més clar que els pares, i els alumnes, són "clients" i actuen en conseqüència (diguem que, en lloc de dir-te que et busquis un psicòleg, te l'ofereixen directament).
He acabat parlant de recursos i d'un enfoc "macro" de les raons del fracàs i, en realitat, jo crec que en bona part el problema és "micro". Salvant honroses excepcions, no estic contenta dels professors de primària que han tingut els meus fills. M'han semblat professionals mediocres, desmotivats i poc compromesos amb l'objectiu últim de l'ensenyament. I el tipus de consells que m'han donat han estat mesquins i culpabilitzadors. No n'he vist quasi cap capaç alhora de fer-se respectar (amb uns mínims de disciplina, perquè l'ordre és imprescincible en un entorn d'aprenentatge) i de fer-se estimar (per la seva capacitat d'entendre les especificitats de cada nen i nena) i sense estimació i respecte, no hi ha educació que avanci.
Siguem seriosos. No parlem d'adolescents violents i nois i noies "enfebrats" d'hormones que és el que hi ha als instituts de secundària (quin repte!!!), parlem de criatures de 6 a 12 anys que al final del període han de demostrar que dominen operativament dues llengües i que saben les quatre regles bàsiques de matemàtiques. Si un mestre no pot garantir això en el 25% dels seus alumnes, amb els mitjans que té l'escola catalana, potser és que s'ha equivocat de professió.
...
En alguns pocs comentaris d'especialistes s'endevina, per sort, més seny que en la pròpia prova de nivell i en les "matrones" escandalitzades d'algunes tertúlies. Alguns es pregunten encertadament què en farem d'aquests resultats. Sobretot amb aquella estadísitica que segueix mostrant més bona formació en escoles privades que públiques.
La meva experiència és que l'escola pública només està preparada per atendre bé els nens estàndar en tots els sentits: amb una intel·ligència estándar, suficient per arribar a la mitjana exigida i no massa brillant no fos cas que exigís una atenció personalitzada (que per alguns mestres-funcionaris sona a anatema); amb una actitud estándar, ni massa passiva ni massa inquieta, perquè això també exigeix una atenció personalitzada que els "trenca les oracions"; amb una família estándar (pare i mare, que treballin, però no tant, sobretot ella, com per no poder assistir a una reunió a les 12 de migdia o a les 3 de la tarda, perquè convocar a les 9 del matí o a les 5 de la tarda no s'ajusta a l'horari funcionarial).
La meva experiència és que si et trobes a les mans amb un nen o una nena difícil, per exemple amb una imaginació i una creativitat extraordinàries, però que a classe es desmotiva i es distreu amb facilitat; que entén perfectament els conceptes, pero que té dificultat en plasmar-los en els exercicis escrits; que s'expressa bé, fins i tot molt bé oralment, amb una gran riquesa de lèxic i bones construccions gramaticals, però que té dificultats de lectura, perquè "l'aborreix" l'esforç... quan l'escola primària pública es troba amb això no sap què fer-ne. A mi dues professinals de l'educació, la mestra tutora de la criatura i la de reforç, m'han arribat a dir "el nen té grans habilitats i és molt intel·ligent, però com té dificultats actitudinals el que et recomanem és que busquis suport professional a fora", que és com si un anés al metge de la seguretat social i li digués "té vostè una apendicitis, però com jo no sóc cirurgià, apa búsquissen un que li convincria operar-se".
Què és educar sinó trobar el camí que porta una persona des de la solitud de la ignorància fins a un camí d'autoafirmació que ens permet dialogar amb el món a través dels coneixements que altres persones abans que nosaltres han acomulat en benefici de la societat? No existeix fracàs escolar quan un nen de sisè de primària no és capaç de respondre correctament quan fan 6x8, existeix fracàs escolar perquè la majoria de vegades no sabem perquè aquell nen o nena no és capaç de respondre correctament i, quan ho sabem, no som capaços de fer res per redreçar la situació. Hi ha fracàs escolar perquè la majoria de mestres de 6è de primària no sabria omplir un informe personalitzat dels seus 25 alumens (sí va, posem 27 en casos extrems) que anés més enllà d'un parell de frases del tipus "s'ha dèsforçar més" o "es distreu massa" i el sistema no es dota de recursos suficients ni per ajudar els mestres a fer la seva feina, ni per ajudar les famílies a orientar millor el treball conjunt amb l'escola, ni sobretot per ajudar els nens a millorar (fins i tot els que se surten de l'estandar, però no són prou "rars" per merèixer un programa d'atenció especial).
I parlo de l'escola pública, naturalment. L'altra té molt més clar que els pares, i els alumnes, són "clients" i actuen en conseqüència (diguem que, en lloc de dir-te que et busquis un psicòleg, te l'ofereixen directament).
He acabat parlant de recursos i d'un enfoc "macro" de les raons del fracàs i, en realitat, jo crec que en bona part el problema és "micro". Salvant honroses excepcions, no estic contenta dels professors de primària que han tingut els meus fills. M'han semblat professionals mediocres, desmotivats i poc compromesos amb l'objectiu últim de l'ensenyament. I el tipus de consells que m'han donat han estat mesquins i culpabilitzadors. No n'he vist quasi cap capaç alhora de fer-se respectar (amb uns mínims de disciplina, perquè l'ordre és imprescincible en un entorn d'aprenentatge) i de fer-se estimar (per la seva capacitat d'entendre les especificitats de cada nen i nena) i sense estimació i respecte, no hi ha educació que avanci.
Siguem seriosos. No parlem d'adolescents violents i nois i noies "enfebrats" d'hormones que és el que hi ha als instituts de secundària (quin repte!!!), parlem de criatures de 6 a 12 anys que al final del període han de demostrar que dominen operativament dues llengües i que saben les quatre regles bàsiques de matemàtiques. Si un mestre no pot garantir això en el 25% dels seus alumnes, amb els mitjans que té l'escola catalana, potser és que s'ha equivocat de professió.
...
31 de maig 2009
Pèrdues i guanys
Les notícies referides al cas Gürtel que un dia rera l'altre ocupen les pàgines i el temps de diversos mitjans, però especialment de El País, que n'ha fet una croada pròpia, semblen pertàyer a un món que es mou en paràmetres diferents que la trobada d'empresaris i directius que, dilluns al vespre, va organitzar l'associació d'antics alumnes d'Esade a Barcelona.
El cas Gürtel pertany a un món regit bàsicament pels interessos personals i on els responsables de corporacions públiques i privades se senten, per la seva pertinença a l'elit econòmica i política, al marge de les normes de conducta que regeixen pel conjunt de la societat. És un món en el qual els obsequis cars, directes o indirectes, dels empresaris rics als polítics ben situats es consideren normals, com es considera normal que aquesta amistat comprada es retorni amb bona disposició cap a les propostes de l'amic obsequiós. La majoria entendran com a corrupció que una norma, una llei o un contracte es canviïn o s'adaptin a interessos privats a canvi de compensacions econòmiques dineràries o en espècies, però això no treu que es miri amb certa condescendència la cultura del regalet.
Davant d'això, el missatge de compromís, ètica i intel·ligència creativa que Esade difon com a bagatge inexcusable d'un bon empresari o un bon emprenedor sembla pertànyer a un altre planeta. El dilluns es parlava (i feia bo de sentir-ho) de la dimensió i la responsabilitat social de l'empresa, del seu rol en la superació de l'actual crisi a cavall d'una aposta decidida per la innovació i la internacionalització... Al costat d'això, comprar favors polítics pagant les factures del sastre, sembla no només anòmal, sinó tronat i miop. Tan mesquí com el tarannà d'aquells diputats anglewsos que s'han fet pagar la neteja de la piscina o l'arranjament del jardí amb els impostos de tots els ciutadans. Llegia fa uns dies també que això no es podia comparar amb la corrupció que ha afavorit el desfici immobiliari a la costa espanyola, perquè això segon és clarament il·legal, i el cas anglès és, bàsicament, incorrecte, un abús d'una norma legal. Em sembla un matís digne d'un lladre de coll blanc, com si fos més robatori endur-se un collaret esberlant el vidre de l'aparador d'una joieria que posant-se'l a la butxaca distretament mentre, vestits de forma elegant i impecable, una parella d'anglesos pregunta el preu de la joia.
Mentre uns quants escoltavem els discursos d'Esade i ens feiem la il·lusió que el món pot ser millor gràcies a la concurrència d'uns agents socials conscienciats i responsables, l'escola de negocis barcelonina i tots nosaltres perdíem Luis de Sebastián, l'economista que ens va ensenyar a molts de nosaltres que la racionalitat econòmica no està renyida amb el compromís social i l'ètica humana, que solidaritat i guany no són antagonics, sinó complementaris. El seu llibre Mundo rico, mundo pobre va ser una de les meves primeres lectures recomanades quan vaig incorporar-me a Intermón Oxfam fa 14 anys, i els seus ensenyaments i reflexions han estat des d'aleshores una inspiració.
...
El cas Gürtel pertany a un món regit bàsicament pels interessos personals i on els responsables de corporacions públiques i privades se senten, per la seva pertinença a l'elit econòmica i política, al marge de les normes de conducta que regeixen pel conjunt de la societat. És un món en el qual els obsequis cars, directes o indirectes, dels empresaris rics als polítics ben situats es consideren normals, com es considera normal que aquesta amistat comprada es retorni amb bona disposició cap a les propostes de l'amic obsequiós. La majoria entendran com a corrupció que una norma, una llei o un contracte es canviïn o s'adaptin a interessos privats a canvi de compensacions econòmiques dineràries o en espècies, però això no treu que es miri amb certa condescendència la cultura del regalet.
Davant d'això, el missatge de compromís, ètica i intel·ligència creativa que Esade difon com a bagatge inexcusable d'un bon empresari o un bon emprenedor sembla pertànyer a un altre planeta. El dilluns es parlava (i feia bo de sentir-ho) de la dimensió i la responsabilitat social de l'empresa, del seu rol en la superació de l'actual crisi a cavall d'una aposta decidida per la innovació i la internacionalització... Al costat d'això, comprar favors polítics pagant les factures del sastre, sembla no només anòmal, sinó tronat i miop. Tan mesquí com el tarannà d'aquells diputats anglewsos que s'han fet pagar la neteja de la piscina o l'arranjament del jardí amb els impostos de tots els ciutadans. Llegia fa uns dies també que això no es podia comparar amb la corrupció que ha afavorit el desfici immobiliari a la costa espanyola, perquè això segon és clarament il·legal, i el cas anglès és, bàsicament, incorrecte, un abús d'una norma legal. Em sembla un matís digne d'un lladre de coll blanc, com si fos més robatori endur-se un collaret esberlant el vidre de l'aparador d'una joieria que posant-se'l a la butxaca distretament mentre, vestits de forma elegant i impecable, una parella d'anglesos pregunta el preu de la joia.
Mentre uns quants escoltavem els discursos d'Esade i ens feiem la il·lusió que el món pot ser millor gràcies a la concurrència d'uns agents socials conscienciats i responsables, l'escola de negocis barcelonina i tots nosaltres perdíem Luis de Sebastián, l'economista que ens va ensenyar a molts de nosaltres que la racionalitat econòmica no està renyida amb el compromís social i l'ètica humana, que solidaritat i guany no són antagonics, sinó complementaris. El seu llibre Mundo rico, mundo pobre va ser una de les meves primeres lectures recomanades quan vaig incorporar-me a Intermón Oxfam fa 14 anys, i els seus ensenyaments i reflexions han estat des d'aleshores una inspiració.
...
3 de maig 2009
¿Desaparecerán los periódicos pasado mañana?
A través del blog de Enrique Dans me he enterado de las cifras que muestran la profunda crisis que está viviendo PRISA y que ha supuesto una reducción del 88% de sus beneficios en sólo un año (de los 25,18 millones de euros del primer trimestre de 2008 a apenas 2,93 millones en el mismo período de 2009). Dans cita unas declaraciones del inversor norteamericano Warren Buffet (que compite con Gates por el puesto de "hombre más rico del mundo", además de ser el propietario y accionista de varios medios estadounidenses) recogidas por Jeff Jarvis en su blog BuzzMachine: "No compraría un periódico a ningun precio". Recuerda Jarvis, que Philip Meyer, en su libro The Vanishing Newspaper, predijo que la desaparición del último periódico se produciría en el primer tercio de 2043. No he leído el libro, así que no sé cómo realizó su cálculo este profesor de periodismo de la Universidad de Carolina del Norte, pero muchos expertos parecen coincidir en que lo fiaba muy largo y que el proceso de reducción y desaparición de la prensa escrita será mucho más rápido.
Dans, con ese tono entre socarrón y apologético que le caracteriza, le da sólo 15 días a PRISA (o lo que es casi lo mismo, a El País), para refinanciar su deuda. Cita para ello a El Confidencial, un diario online que es probablemente uno de los mejores ejemplos en España de los nuevos derroteros por los que deberá andar el periodismo, navegando en la red en lugar de anclarse en el papel. Para otros, sin problemas financieros tan graves, el plazo será quizás más largo, pero al parecer inevitable, por la alta dependencia del modelo de negocio de los ingresos publicitarios, que para los medios clásicos (las grandes cabeceras de la prensa escrita y la TV) ya habían estado descendiendo sin pausa en los últimos años a causa de la fragmentación del mercado y el ascenso de internet, y que con la crisis que vivimos simplemente han caído en picaso.
Queda, una vez más, abierta la pregunta de cómo afecta esta crisis de los medios escritos a la democracia y a su papel legitimador de y frente a la opinión pública, cómo afecta al control sobre el poder político y económico que los periódicos han ejercido. Para Dans, la crisis de la prensa es, también, fruto del deseo de los lectores de no recibir noticias "filtradas por una línea editorial determinada", algo de lo que la web nos libera al ofrecernos simultáneamente múltiples fuentes para una misma información y el acceso a puntos de vista críticos y alternativos. Así pues, en teoría, con internet el ciudadano tiene más información y son los ciudadanos críticos, activos también como productores de dicursos a través de blogs y redes sociales, quienes ejercen directamente el control social sobre políticos y empresas.
También queda pendiente, sin embargo, un análisis más crítico de los contenidos de internet, donde lo malo no son sólo los bulos que a veces se difunden con la velocidad y la impunidad del spam, sino la repetición hastiante de las mismas ideas/noticias, con frecuencia sin contrastar, y la reducción del concepto globalidad al mundo interconectado, que deja fuera a millones de personas y mucha, pero que mucha realidad.
Ya en 2006, analizando la crisis de la prensa The Economist afirmaba que "El declive de los periódicos no será tan dañino para la sociedad como algunos temen". Con internet, señalaba la revista, ya no tenemos por que creer la versión de la realidad que nos ofrecen un puñado de periódicos nacionales o locales; en pocos minutos y gracias a los buscadores podemos reunir fuentes del mundo entero; las webs participativas, como Menéame o Digg, nos permiten llamar la atención sobre aquellas noticias que nos parecen más relevantes y descubrir las inquietudes que compartimos con otros; ya no hace falta esperar una o dos semanas a que un editor publique, recortada, nuestra carta al director: podemos comentar cualquier noticia sobre la página online del propio medio...
Pero The Economist también admitía entonces (y sigue siendo válido) que el ciudadano periodista-editorialista en el que nos permite convertirnos internet tiene, sobre todo, un foco local y escribe "desde su armario" y no desde primera línea. El reto es, sin duda, cambiar el modelo de trabajo de las redacciones y el modelo de negocio de los medios (algo en lo que seguramente se ha tardado demasiado), pero no olvidando nunca que resulta difícil, si no imposible, hacer buen periodismo desde la precariedad y con un enfoque de espectacularización orientada a la venta.
...
Dans, con ese tono entre socarrón y apologético que le caracteriza, le da sólo 15 días a PRISA (o lo que es casi lo mismo, a El País), para refinanciar su deuda. Cita para ello a El Confidencial, un diario online que es probablemente uno de los mejores ejemplos en España de los nuevos derroteros por los que deberá andar el periodismo, navegando en la red en lugar de anclarse en el papel. Para otros, sin problemas financieros tan graves, el plazo será quizás más largo, pero al parecer inevitable, por la alta dependencia del modelo de negocio de los ingresos publicitarios, que para los medios clásicos (las grandes cabeceras de la prensa escrita y la TV) ya habían estado descendiendo sin pausa en los últimos años a causa de la fragmentación del mercado y el ascenso de internet, y que con la crisis que vivimos simplemente han caído en picaso.
Queda, una vez más, abierta la pregunta de cómo afecta esta crisis de los medios escritos a la democracia y a su papel legitimador de y frente a la opinión pública, cómo afecta al control sobre el poder político y económico que los periódicos han ejercido. Para Dans, la crisis de la prensa es, también, fruto del deseo de los lectores de no recibir noticias "filtradas por una línea editorial determinada", algo de lo que la web nos libera al ofrecernos simultáneamente múltiples fuentes para una misma información y el acceso a puntos de vista críticos y alternativos. Así pues, en teoría, con internet el ciudadano tiene más información y son los ciudadanos críticos, activos también como productores de dicursos a través de blogs y redes sociales, quienes ejercen directamente el control social sobre políticos y empresas.
También queda pendiente, sin embargo, un análisis más crítico de los contenidos de internet, donde lo malo no son sólo los bulos que a veces se difunden con la velocidad y la impunidad del spam, sino la repetición hastiante de las mismas ideas/noticias, con frecuencia sin contrastar, y la reducción del concepto globalidad al mundo interconectado, que deja fuera a millones de personas y mucha, pero que mucha realidad.
Ya en 2006, analizando la crisis de la prensa The Economist afirmaba que "El declive de los periódicos no será tan dañino para la sociedad como algunos temen". Con internet, señalaba la revista, ya no tenemos por que creer la versión de la realidad que nos ofrecen un puñado de periódicos nacionales o locales; en pocos minutos y gracias a los buscadores podemos reunir fuentes del mundo entero; las webs participativas, como Menéame o Digg, nos permiten llamar la atención sobre aquellas noticias que nos parecen más relevantes y descubrir las inquietudes que compartimos con otros; ya no hace falta esperar una o dos semanas a que un editor publique, recortada, nuestra carta al director: podemos comentar cualquier noticia sobre la página online del propio medio...
Pero The Economist también admitía entonces (y sigue siendo válido) que el ciudadano periodista-editorialista en el que nos permite convertirnos internet tiene, sobre todo, un foco local y escribe "desde su armario" y no desde primera línea. El reto es, sin duda, cambiar el modelo de trabajo de las redacciones y el modelo de negocio de los medios (algo en lo que seguramente se ha tardado demasiado), pero no olvidando nunca que resulta difícil, si no imposible, hacer buen periodismo desde la precariedad y con un enfoque de espectacularización orientada a la venta.
...
13 d’abr. 2009
Policías y top-manta
Acabo de leer una estupenda crónica periodística de Javier Bauluz sobre una absurda persecución policial en Gijón con la excusa de la venta ilegal de cd, el famoso top-manta. El fotoperiodista juega hábilmente con el título de una popular película infantil y en “Monstruos y alienígenas” a la salida del cine nos cuestiona sobre en qué nos ha convertido nuestra actitud ante los inmigrantes.
Absolutamente recomendable el blog en el que se publica la crónica, P+DH [Periodismo+Derechos Humanos], hace que una se sienta orgullosa de su oficio, que es toda una escuela, aunque no se practique en primera línea.
...
Absolutamente recomendable el blog en el que se publica la crónica, P+DH [Periodismo+Derechos Humanos], hace que una se sienta orgullosa de su oficio, que es toda una escuela, aunque no se practique en primera línea.
...
12 d’abr. 2009
Un Día para la Esperanza
Un año más estoy en plena preparación de Un Día para la Esperanza, la fiesta anual de Intermón Oxfam, la organización para la que trabajo desde hace 14 años. El próximo fin de semana (18 y 19 de abril) se inicia la celebración del evento en varias ciudades (Terrassa, Sevilla, Vitoria, Zaragoza), aunque el grueso de las fiestas se realizará entre los días 25 y 26 de abril en más de 40 ciudades de toda España.
La fiesta vuelve a centrarse en la acción humanitaria de Intermón Oxfam, pero más concretamente en nuestro trabajo en los campos de refugiados del este del Chad a favor de los derechos a la protección y la asistencia de las mujeres que sufren los conflictos y emergencias. Ellas son el 85% de la población refugiada y sobre ellas recae el peso y el esfuerzo del sostén de las familias, pero al mismo tiempo son las principales víctimas de la violencia que sufren desplazados y refugiados por parte de ejércitos, grupos armados y delincuentes comunes. La violación es usada sistemáticamente como arma de guerra y el pillaje y los robos violentos son habituales en los campos, donde ellas son mayoría.
Intermón Oxfam suministra agua potable y organiza el saneamiento de los campos, básico para la salud de la población refugiada. También entregamos animales a las mujeres para complementar la alimentación de sus familias y favorecer la mejora de su economía doméstica. Y, sobre todo, denunciamos sistemáticamente la vulneración de sus derechos y somos activos reclamándolos ante los gobiernos y las instituciones internacionales que tienen esa responsabilidad.
Si quieres saber más de todo esto y quieres participar, te invito a conocer el grupo de Facebook La voz de Fatima y, naturalmente, a pasarte por alguna de las casi 50 fiestas de Intermón Oxfam.
...
La fiesta vuelve a centrarse en la acción humanitaria de Intermón Oxfam, pero más concretamente en nuestro trabajo en los campos de refugiados del este del Chad a favor de los derechos a la protección y la asistencia de las mujeres que sufren los conflictos y emergencias. Ellas son el 85% de la población refugiada y sobre ellas recae el peso y el esfuerzo del sostén de las familias, pero al mismo tiempo son las principales víctimas de la violencia que sufren desplazados y refugiados por parte de ejércitos, grupos armados y delincuentes comunes. La violación es usada sistemáticamente como arma de guerra y el pillaje y los robos violentos son habituales en los campos, donde ellas son mayoría.
Intermón Oxfam suministra agua potable y organiza el saneamiento de los campos, básico para la salud de la población refugiada. También entregamos animales a las mujeres para complementar la alimentación de sus familias y favorecer la mejora de su economía doméstica. Y, sobre todo, denunciamos sistemáticamente la vulneración de sus derechos y somos activos reclamándolos ante los gobiernos y las instituciones internacionales que tienen esa responsabilidad.
Si quieres saber más de todo esto y quieres participar, te invito a conocer el grupo de Facebook La voz de Fatima y, naturalmente, a pasarte por alguna de las casi 50 fiestas de Intermón Oxfam.
...
5 d’abr. 2009
Mujeres y justicia
Vengo leyendo noticias inquietantes. En Afganistan, ante la indiferencia de los mandatarios del mundo (incluido Obama) acaba de aprobarse una ley que retrotrae la situación de las mujeres a la peor etapa del gobierno talibán. Así nos lo cuenta en El Pais Ángeles Espinosa en "¡Vuelven los talibanes!", un artículo que pone los pelos de punta, porque nos recuerda lo vulnerables que son los derechos, tan duros de ganar, tan fáciles de perder cuando las sociedades, las potencias ponen prosaicos intereses por delante de los valores democráticos.
En otro periódico, El Mundo, nos cuentan como en ciertos periódicos israelíes se atreven a hacer desaparecer a las ministras de las fotografías del Gobierno y que además lo hacen por algo que ellos llaman "piedad" y que inspira al llamado movimiento ultraortodoxo jaredim. Para ellos, la piedad vendría a ser algo así como cierto decoro que no permite exhibir a las mujeres en fotografías y medios de comunicación, vamos algo así como el burka pero mediático.
Extrañas coincidencias entre ultras de todas las religiones, ideologías y rincones del mundo, cuyo gran objetivo parece ser borrar a la mujeres del mapa simbólica y físicamente. Se me ocurre, cuando pienso en ello, una razón práctica: sometiendo a las mujeres, sometes a poco más o menos la mitad de la población, con lo que eliminas buena parte de la competencia en términos de poder y patrimonio (porque dejémonos de misticismo, lo que hay aquí es pura lucha de poderes, ejercida en nombre de tradiciones y decencias varias, pero con consecuencias materiales muy concretas en cosas tan poco místicas como derechos de herencia y propiedad y acceso a los resortes del control social, desde la educación hasta el trabajo remunerado).
También es cierto, sin embargo, que planteado así, fríamente, como una mera estratagema para auparse al poder, los controles sociales y religiosos para someter a las mujeres habrían fracasado (algunas somos tontas, pero no suicidas). Y ahí es donde surgen la moral y ciertos códigos de valores, porque las leyes y las normas son insuficientes para el control social si no están interiorizadas, si sus valores no impregnan a los individuos y estos los asumen como propios, incluidas las propias víctimas. Los seres humanos nos rebelamos contra aquello que percibimos como impuesto, pero aceptamos aquello que consideramos natural, incluso cuando es injusto para una parte importante de la sociedad.
En mi niñez, recuerdo haber oído con frecuencia a las mujeres referirse al matrimonio (entonces totalmente indisoluble y único destino imaginable para una "chica decente") como una "lotería" en la que, si estabas de suerte, tendrías una buena posición económica y un hombre que "no te pondrá la mano encima". La violencia doméstica, entonces, sólo era noticia en medios como El Caso (donde aprendí el significado de "estupro", porque ni siquiera ese semanario de sucesos usaba el término "violación") cuando derivaba en homicidio o asesinato. Pero el resto del tiempo era "normal", si en el sorteo de maridos habías tenido "mala suerte", y se silenciaba detrás de un muro de convencionalismos y moralina de abnegación y sacrificio. Las mujeres, en ese tiempo (años 60 del siglo pasado) en España, no podían ni obtener el pasaporte ni abrir una cuenta en un banco sin la firma de su marido. Y eso se consideraba "normal", o mejor dicho, lo consideraban normal una parte de las mujeres a las que no se había dado la posibilidad de tener otra perspectiva de la vida que la que dictaba el poder imperante católico-nacional-sindicalista.
Me gusta pensar que los derechos adquiridos por las mujeres en nuestra sociedad son no sólo incuestionables éticamente, sino que no hay vuelta atrás posible. Pero cuando veo la indiferencia ante situaciones como la de Afganistán (sólo Ángeles Espinosa recoge la noticia, sólo Soledad Gallego-Díaz la comenta en El País, no la he encontrado en otros medios), recuerdo El cuento de la criada, una novela de la canadiense Margaret Atwood que me impresionó hace años, porque plantea el hipotético surgimiento de un régimen autoritario en Estados Unidos, cuya primera medida para apropiarse del poder consiste en abolir el derecho de las mujeres a la propiedad privada, lo que incluye la intervención de sus cuentas corrientes bancarias. El patrimonio de esas mujeres (y la libertad individual de ellas mismas) queda bajo la supervisión de sus maridos, padres o hermanos mayores (¿no les suena?) que, si se niegan a obedecer las órdenes del nuevo régimen, son encarcelados y "sus" mujeres son internadas en centros especiales para ser "reeducadas".
Sin entrar en los aspectos más truculentos de la ficción de Atwood (algunas mujeres son esterilizadas y destinadas a la servidumbre mientras otras son convertidas literalmente en animales de cría) lo que inquieta es la facilidad con la que unas cuantas medidas económicas perversamente utilizadas pueden derribar derechos adquiridos en una larga lucha de muchos años. Es ficción, desde luego, pero ahora que las calles se nos han llenado de carteles con cachorros de lince, vale la pena recordar que, si las leyes no son justas para todos y todas, la sociedad al completo sufre con ello.
...
En otro periódico, El Mundo, nos cuentan como en ciertos periódicos israelíes se atreven a hacer desaparecer a las ministras de las fotografías del Gobierno y que además lo hacen por algo que ellos llaman "piedad" y que inspira al llamado movimiento ultraortodoxo jaredim. Para ellos, la piedad vendría a ser algo así como cierto decoro que no permite exhibir a las mujeres en fotografías y medios de comunicación, vamos algo así como el burka pero mediático.
Extrañas coincidencias entre ultras de todas las religiones, ideologías y rincones del mundo, cuyo gran objetivo parece ser borrar a la mujeres del mapa simbólica y físicamente. Se me ocurre, cuando pienso en ello, una razón práctica: sometiendo a las mujeres, sometes a poco más o menos la mitad de la población, con lo que eliminas buena parte de la competencia en términos de poder y patrimonio (porque dejémonos de misticismo, lo que hay aquí es pura lucha de poderes, ejercida en nombre de tradiciones y decencias varias, pero con consecuencias materiales muy concretas en cosas tan poco místicas como derechos de herencia y propiedad y acceso a los resortes del control social, desde la educación hasta el trabajo remunerado).
También es cierto, sin embargo, que planteado así, fríamente, como una mera estratagema para auparse al poder, los controles sociales y religiosos para someter a las mujeres habrían fracasado (algunas somos tontas, pero no suicidas). Y ahí es donde surgen la moral y ciertos códigos de valores, porque las leyes y las normas son insuficientes para el control social si no están interiorizadas, si sus valores no impregnan a los individuos y estos los asumen como propios, incluidas las propias víctimas. Los seres humanos nos rebelamos contra aquello que percibimos como impuesto, pero aceptamos aquello que consideramos natural, incluso cuando es injusto para una parte importante de la sociedad.
En mi niñez, recuerdo haber oído con frecuencia a las mujeres referirse al matrimonio (entonces totalmente indisoluble y único destino imaginable para una "chica decente") como una "lotería" en la que, si estabas de suerte, tendrías una buena posición económica y un hombre que "no te pondrá la mano encima". La violencia doméstica, entonces, sólo era noticia en medios como El Caso (donde aprendí el significado de "estupro", porque ni siquiera ese semanario de sucesos usaba el término "violación") cuando derivaba en homicidio o asesinato. Pero el resto del tiempo era "normal", si en el sorteo de maridos habías tenido "mala suerte", y se silenciaba detrás de un muro de convencionalismos y moralina de abnegación y sacrificio. Las mujeres, en ese tiempo (años 60 del siglo pasado) en España, no podían ni obtener el pasaporte ni abrir una cuenta en un banco sin la firma de su marido. Y eso se consideraba "normal", o mejor dicho, lo consideraban normal una parte de las mujeres a las que no se había dado la posibilidad de tener otra perspectiva de la vida que la que dictaba el poder imperante católico-nacional-sindicalista.
Me gusta pensar que los derechos adquiridos por las mujeres en nuestra sociedad son no sólo incuestionables éticamente, sino que no hay vuelta atrás posible. Pero cuando veo la indiferencia ante situaciones como la de Afganistán (sólo Ángeles Espinosa recoge la noticia, sólo Soledad Gallego-Díaz la comenta en El País, no la he encontrado en otros medios), recuerdo El cuento de la criada, una novela de la canadiense Margaret Atwood que me impresionó hace años, porque plantea el hipotético surgimiento de un régimen autoritario en Estados Unidos, cuya primera medida para apropiarse del poder consiste en abolir el derecho de las mujeres a la propiedad privada, lo que incluye la intervención de sus cuentas corrientes bancarias. El patrimonio de esas mujeres (y la libertad individual de ellas mismas) queda bajo la supervisión de sus maridos, padres o hermanos mayores (¿no les suena?) que, si se niegan a obedecer las órdenes del nuevo régimen, son encarcelados y "sus" mujeres son internadas en centros especiales para ser "reeducadas".
Sin entrar en los aspectos más truculentos de la ficción de Atwood (algunas mujeres son esterilizadas y destinadas a la servidumbre mientras otras son convertidas literalmente en animales de cría) lo que inquieta es la facilidad con la que unas cuantas medidas económicas perversamente utilizadas pueden derribar derechos adquiridos en una larga lucha de muchos años. Es ficción, desde luego, pero ahora que las calles se nos han llenado de carteles con cachorros de lince, vale la pena recordar que, si las leyes no son justas para todos y todas, la sociedad al completo sufre con ello.
...
29 de març 2009
Un març enfeinat
Assumir la presidència d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa el passat 26 de gener m'ha allunyat més del que hagués volgut d'aquestes pàgines. No només pel temps que m'ocupa aquesta tasca, sinó per la coincidència amb un moment molt carregat de feina en la meva activitat professional.
Des que vaig assumir el càrrec, a més de signar un munt de papers i començar a posar en marxa diversos projectes -com el nou web, per exemple- he hagut d'atendre diversos mitjans de comunicació que s'han interessat especialment en el fet que sóc la primera dona que assumeix la presidència de l'entitat. Tot i que jo no vull que se li dongui una excessiva importància i voldria que se'm jutgés per la meva gestió i no pas pel meu sexe, suposo que és inevitable que el fet cridi l'atenció. Al capdavall, que no n'hi hagi hagut cap dona a la presidència abans no és tan casual. Als estatus fundacionals de Joventuts Musicals (1954) es prohibia explícitament l'accés de les dones als principals càrrecs directius (president, vicepresident i secretari). És cert que en els primers estatuts coneguts d'Amics de les Arts -que es van aprovar, precisament, el 1954- no hi figurava cap clàusula d'aquest tipus, però no és agosarat pensar que aquesta pugués ser si no una "norma implícita" sí una pràctica que hom considerava "normal".
Curiosament, la fusió d'Amics de les Arts amb la delegació terrassenca de Joventuts Musicals, el 1966, va suposar no només un augment important del nombre de dones en el conjunt de l'entitat, sinó també l'inici de la seva presència en càrrecs directius. Una no pot deixar de pensar que potser als Amics no els calia prohibir l'accés de les dones a certs càrrecs, simplement ni consideraven la seva opció a ser de la directiva. Afortunadament, els temps canvien i ara les dones som majoria a la Junta de l'entitat.
Per una altra banda, des del 5 de març i fins avui ha avançat a tota màquina el 28è Festival Jazz Terrassa on, a més de les responsabilitats protocolàries, l'equip del Club de Jazz em va demanar que fes una conferència dins del cicle amb què han celebrat el 50è aniversari de la creació d'aquesta secció d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Va ser divertit tornar a revisar tots els vells papers i els records dels temps de la meva incorporació a l'equip del Club de Jazz (1980) i analitzar com ha estat aquest procés de sortida a la llum que ha viscut el jazz a la nostra ciutat, des d'aquell soterrani fosc i humid, però calurosament acollidor que era la Jazz Cava del carrer Sant Quirze fins a aquest fenòmen social que és un festival capaç de reunir 30.000 persones exultants i orgulloses de participar al Pícnic Jazz de Vallparadís, però que s'arrela profundament en la vida de -en els concerts de club- que ofereix la Nova Jazz Cava.
Ahir el Salvador Cardús deia al Diari de Terrassa que ni l'equip del Club de Jazz, ni l'entitat a la que pertany, Amics de les Arts, aprofitem el Pícnic Jazz per fer proselitisme i captar socis i simpatitzants per la nostra música. Deixant a part el fet que sí fem aquestes accions, tot i que passen desapercebudes en el conjunt general, cal reconèixer que és difícil trobar una altra entitat a Terrassa que hagi aconseguit un impacte semblant de la seva proposta cultural, la que sigui.
Ara som, com deia el títol de la meva conferència In the sunny side of the street, en el cantó assoleiat del carrer. I està bé, perquè hi guanya el jazz, hi guanya la cultura i hi guanya la ciutat.
...
Des que vaig assumir el càrrec, a més de signar un munt de papers i començar a posar en marxa diversos projectes -com el nou web, per exemple- he hagut d'atendre diversos mitjans de comunicació que s'han interessat especialment en el fet que sóc la primera dona que assumeix la presidència de l'entitat. Tot i que jo no vull que se li dongui una excessiva importància i voldria que se'm jutgés per la meva gestió i no pas pel meu sexe, suposo que és inevitable que el fet cridi l'atenció. Al capdavall, que no n'hi hagi hagut cap dona a la presidència abans no és tan casual. Als estatus fundacionals de Joventuts Musicals (1954) es prohibia explícitament l'accés de les dones als principals càrrecs directius (president, vicepresident i secretari). És cert que en els primers estatuts coneguts d'Amics de les Arts -que es van aprovar, precisament, el 1954- no hi figurava cap clàusula d'aquest tipus, però no és agosarat pensar que aquesta pugués ser si no una "norma implícita" sí una pràctica que hom considerava "normal".
Curiosament, la fusió d'Amics de les Arts amb la delegació terrassenca de Joventuts Musicals, el 1966, va suposar no només un augment important del nombre de dones en el conjunt de l'entitat, sinó també l'inici de la seva presència en càrrecs directius. Una no pot deixar de pensar que potser als Amics no els calia prohibir l'accés de les dones a certs càrrecs, simplement ni consideraven la seva opció a ser de la directiva. Afortunadament, els temps canvien i ara les dones som majoria a la Junta de l'entitat.
Per una altra banda, des del 5 de març i fins avui ha avançat a tota màquina el 28è Festival Jazz Terrassa on, a més de les responsabilitats protocolàries, l'equip del Club de Jazz em va demanar que fes una conferència dins del cicle amb què han celebrat el 50è aniversari de la creació d'aquesta secció d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Va ser divertit tornar a revisar tots els vells papers i els records dels temps de la meva incorporació a l'equip del Club de Jazz (1980) i analitzar com ha estat aquest procés de sortida a la llum que ha viscut el jazz a la nostra ciutat, des d'aquell soterrani fosc i humid, però calurosament acollidor que era la Jazz Cava del carrer Sant Quirze fins a aquest fenòmen social que és un festival capaç de reunir 30.000 persones exultants i orgulloses de participar al Pícnic Jazz de Vallparadís, però que s'arrela profundament en la vida de -en els concerts de club- que ofereix la Nova Jazz Cava.
Ahir el Salvador Cardús deia al Diari de Terrassa que ni l'equip del Club de Jazz, ni l'entitat a la que pertany, Amics de les Arts, aprofitem el Pícnic Jazz per fer proselitisme i captar socis i simpatitzants per la nostra música. Deixant a part el fet que sí fem aquestes accions, tot i que passen desapercebudes en el conjunt general, cal reconèixer que és difícil trobar una altra entitat a Terrassa que hagi aconseguit un impacte semblant de la seva proposta cultural, la que sigui.
Ara som, com deia el títol de la meva conferència In the sunny side of the street, en el cantó assoleiat del carrer. I està bé, perquè hi guanya el jazz, hi guanya la cultura i hi guanya la ciutat.
...
1 de març 2009
Tendinitis
Una no se da cuenta de todos los músculos que intervienen en un gesto tan sencillo como sacar una sartén del armario hasta que una tendinitis convierte esta memez en un proceso de lo más doloroso. Secarse el pelo, recoger con la escoba las migas que cayeron al cortar el pan, cambiar la marcha mientras conduces tu coche, girar la llave para abrir una puerta... Decenas de gestos cotidianos se convierten en molestas penalidades.
Igual que mi brazo derecho, la economía parece afectada de una dolorosa tendinitis. Leía esta mañana una entrevista con Luis de Sebastián (Diari de Terrassa), en la que el catedrático emérito de ESADE señalaba que el impacto psicológico de la crisis supera y empeora su envergadura real. Explica el economista que, aunque es cierto el aumento del paro, son muchas más las familias que, sin haber visto afectados sus ingresos, han reducido drásticamente su consumo, lo que acaba generando una bola de nieve que empeora la situación. Es como si una extraña tendinitis nos impidiera a todos sacar la cartera del bolsillo, incluso a aquellos que siguen teniendo los mismos recursos que hace un año o dos.
Pero, seguramente, la prevención de la mayoría tampoco sea tan exagerada, si tenemos en cuenta que donde ha fallado el sistema es ahí donde parecía más invulnerable: los bancos y las finanzas, como sector; Estados Unidos como país. Quien más quien menos alberga dudas sobre la solidez y sostenibilidad de sus propios recursos. Si eres empleado, porque tus ingresos futuros dependen de unos gestores que quizás puedan decidir mañana restricciones de plantilla; si tienes tu propio negocio, porque hay incertidumbre sobre la solvencia de los clientes, cuando no problemas reales de impago y reducción efectiva de márgenes y liquidez. Y, es cierto, nos atenaza un pesimismo generalizado que no ayuda a afrontar esos problemas (normales, por otro lado, en la actividad económica) con ánimo y lucidez.
Creo que lo que todos estamos esperando es que alguien nos diga que la crisis ha tocado fondo, que de ahora en adelante las cosas sólo pueden ir a mejor. Pero el mensaje que nos llega no es ese, por lo que nos mantenemos a la espera, prudentes, con las naves recogidas, pendientes de oir el batacazo final (de alguien que esperamos no ser nosotros), para volver a la mar cuando haya escampado. Puede que no sea bueno, pero es razonable.
...
Igual que mi brazo derecho, la economía parece afectada de una dolorosa tendinitis. Leía esta mañana una entrevista con Luis de Sebastián (Diari de Terrassa), en la que el catedrático emérito de ESADE señalaba que el impacto psicológico de la crisis supera y empeora su envergadura real. Explica el economista que, aunque es cierto el aumento del paro, son muchas más las familias que, sin haber visto afectados sus ingresos, han reducido drásticamente su consumo, lo que acaba generando una bola de nieve que empeora la situación. Es como si una extraña tendinitis nos impidiera a todos sacar la cartera del bolsillo, incluso a aquellos que siguen teniendo los mismos recursos que hace un año o dos.
Pero, seguramente, la prevención de la mayoría tampoco sea tan exagerada, si tenemos en cuenta que donde ha fallado el sistema es ahí donde parecía más invulnerable: los bancos y las finanzas, como sector; Estados Unidos como país. Quien más quien menos alberga dudas sobre la solidez y sostenibilidad de sus propios recursos. Si eres empleado, porque tus ingresos futuros dependen de unos gestores que quizás puedan decidir mañana restricciones de plantilla; si tienes tu propio negocio, porque hay incertidumbre sobre la solvencia de los clientes, cuando no problemas reales de impago y reducción efectiva de márgenes y liquidez. Y, es cierto, nos atenaza un pesimismo generalizado que no ayuda a afrontar esos problemas (normales, por otro lado, en la actividad económica) con ánimo y lucidez.
Creo que lo que todos estamos esperando es que alguien nos diga que la crisis ha tocado fondo, que de ahora en adelante las cosas sólo pueden ir a mejor. Pero el mensaje que nos llega no es ese, por lo que nos mantenemos a la espera, prudentes, con las naves recogidas, pendientes de oir el batacazo final (de alguien que esperamos no ser nosotros), para volver a la mar cuando haya escampado. Puede que no sea bueno, pero es razonable.
...
21 de gen. 2009
Estoy emocionada
Estoy emocionada y como millones de personas en todo el mundo, tengo la convicción de haber vivido un día histórico, el de la proclamación de Barak H. Obama como presidente de los Estados Unidos, el primer americano de raza negra que accede a ese cargo, una prueba de que el mundo está cambiando; una demostración de que las palabras, y los dicursos, las leyes y el pensamiento que construimos con ellas cambian cosas; una evidencia de que la política cambia y cambia cosas, quizás más lentamente de lo que querríamos, tan lentamente que deja a miles de víctimas en el camino (mientra Obama leía su gran discurso as las puertas del Capitolio, yo en el tren leía un desolador informe sobre la violencia y la impunidad en Chad, sobre el fracaso de la comunidad internacional en proteger a millones de personas vulnerables y desamparadas), pero las cosas cambian, si te empeñas en ese esfuerzo y si tienes razones y convicción.
Hoy esas mujeres de Chad sobre las que leo y escribo tienen a alguien que podría ser su sobrino, un vecino tal vez, sentado en la cúspide del poder del país más poderoso. Eso no va a evitar seguramente que un puñado de ellas sean violadas mañana, pero quizás evite ese destino a sus hijas, no sólo por lo que Obama puede hacer, sino por lo que podemos hacer todos quienes vemos en él la cristalización de un sueño colectivo, y hoy nos sentimos impulsados a seguir luchando por lo que creemos.
He escogido unas cuantas frases del discurso de Obama que me han gustado. Aquí os las dejo:
Hoy esas mujeres de Chad sobre las que leo y escribo tienen a alguien que podría ser su sobrino, un vecino tal vez, sentado en la cúspide del poder del país más poderoso. Eso no va a evitar seguramente que un puñado de ellas sean violadas mañana, pero quizás evite ese destino a sus hijas, no sólo por lo que Obama puede hacer, sino por lo que podemos hacer todos quienes vemos en él la cristalización de un sueño colectivo, y hoy nos sentimos impulsados a seguir luchando por lo que creemos.
He escogido unas cuantas frases del discurso de Obama que me han gustado. Aquí os las dejo:
Hoy estamos reunidos aquí porque hemos escogido la esperanza por encima del miedo, el propósito común por encima del conflicto y la discordia.
[...]
... hay quienes ponen en duda la dimensión de mis ambiciones [...] Porque se han olvidado [...] de lo que los hombres y mujeres libres pueden lograr cuando la imaginación se une a un propósito común y la necesidad al valor.
[...]
... un país no puede prosperar durante mucho tiempo cuando sólo favorece a los que ya son prósperos...
[...]
Recordemos que generaciones anteriores se enfrentaron al fascismo y el comunismo no sólo con mísiles y carros de combate, sino con alianzas sólidas y convicciones duraderas. Comprendieron que nuestro poder no puede protegernos por sí solo, ni nos da derecho a hacer lo que queramos. Al contrario, sabían que nuestro poder crece mediante su uso prudente; nuestra seguridad nace de la justicia de nuestra causa, la fuerza de nuestro ejemplo y la moderación que deriva de la humildad y la contención.
[...]
A quienes se aferran al poder mediante la corrupción y el engaño y acallando a los que disienten, tened claro que la historia no está de vuestra parte; pero estamos dispuestos a tender la mano si vosotros abrís el puño.
[...]
A los habitantes de los países pobres: nos comprometemos a trabajar a vuestro lado para conseguir que vuestras granjas florezcan y que fluyan aguas potables; para dar de comer a los cuerpos desnutridos y saciar las mentes sedientas. Y a esas naciones que, como la nuestra, disfrutan de una relativa riqueza, les decimos que no podemos seguir mostrando indiferencia ante el sufrimiento que existe más allá de nuestras fronteras, ni podemos consumir los recursos mundiales sin tener en cuenta las consecuencias. Porque el mundo ha cambiado, y nosotros debemos cambiar con él.
[...]
La bondad de dar cobijo a un extraño cuando se rompen los diques, la generosidad de los trabajadores que prefieren reducir sus horas antes que ver cómo pierde su empleo un amigo: eso es lo que nos ayuda a sobrellevar los tiempos más difíciles. Es el valor del bombero que sube corriendo por una escalera llena de humo, pero también la voluntad de un padre de cuidar de su hijo; eso es lo que, al final, decide nuestro destino.
[...]
Ante nuestros peligros comunes, en este invierno de nuestras dificultades, recordemos estas palabras eternas. Con esperanza y virtud, afrontemos una vez más las corrientes heladas y soportemos las tormentas que puedan venir. Que los hijos de nuestros hijos puedan decir que, cuando se nos puso a prueba, nos negamos a permitir que se interrumpiera este viaje, no nos dimos la vuelta ni flaqueamos...
2 de gen. 2009
El mundo que viene
Más reflexiones sobre los retos que deberá afrontar Obama. Esta vez de mano de Fareed Zakaria, director de Newsweek. Su análisis Estrategia de gran calado, que publica hoy El Periódico, nos advierte que sin un cambio radical en la manera de actuar de Estados Unidos en la arena internacional, todos perderemos. En un mundo global e interconectado, con potencias ascendentes como China e India, y conflictos latentes por el control de las materias primas y la energía y por temas tan básicos como los alimentos y el agua, Estados Unidos ya no puede actuar unilateralmente apoyándose en su poderío militar. Y lo más importante, ya no lo podrá hacer en el futuro.
Una buena reflexión.
...
"Asistimos a un extraño momento de la historia. Una América con más respuestas, mejor sintonizada con el resto del mundo, podría ayudar a crear un nuevo conjunto de ideas e instituciones, una arquitectura de paz para el siglo XXI que aportaría estabilidad, prosperidad y dignidad a las vidas de miles de millones de personas. Dentro de diez años, el mundo habrá avanzado; las potencias ascendentes no estarán ya dispuestas a aceptar una agenda diseñada en Washington, Londres o Bruselas. Pero en este momento y para este hombre en concreto, hay una oportunidad única para utilizar el poder de EEUU para reformar el mundo. Es su momento. Debería hacerse con él."Zakaria también advierte sobre las enormes expectativas depositdas en Obama, pero no para recomendar prudencia, o avanzar un pesimismo que nos alivie futuras decepciones, sino para compendiar lo que es inexcusable en la nueva política americana: diálogo con todos, pero en especial con las potencias emergentes en el Oriente mundial; multilateralismo, mediante la reforma de las instituciones disponibles o la creación de otros foros adecuados; atención adecuada tanto a la seguridad como a los problemas blandos, desde el cambio climático a la salud o el hambre, que están en la raiz de tantos conflictos.
Una buena reflexión.
...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
