Palau

Quan jo encara fumava i la legislació sobre seguretat en locals públics era ambigua i inconcreta, a mi m'agradava seure a la saleta de fumadors que hi havia darrera les llotges de platea del Palau de la Música. Des d'allà no veies res del que passava a l'escenari, però semblava que la música vingués a instal.lar-se còmodament entre aquelles quatre parets per deixar que els fumadors empedreïts la gaudíssim a cor que vols.

Les llotges que hi ha a l'esquerra de l'escenari (mirant des de la porta) eren l'espai que solien reservar als mitjans els organitzadors del Festival de Jazz de Barcelona. Dilluns a la nit seia a la primera fila d'una d'aquestes llotges i mentre escoltava música amb olor de terra i gust d'arròs amb conill, pensava en la qualitat corrosiva de la tristor i la voluntat de l'amor de ser-ne l'antídot (no sempre capaç de fer-se efectiu).

L'amor ens fa fer coses estranyes; ens porta a llocs on pesàvem que no amiríem mai; ens manté en vetlla i ens dóna l'energia per caminar sense descans darrere d'un somni; ens fa valents i ens fa covards alhora; si se sent traït ens sumeix en la desesperació, però una espurna d'esperança encén el nostre cor i desencadena tempestes d'alegria al nostre cervell. L'amor ens fa invencibles i, alhora, totalment vulnerables, ens deixa eixorcs en el dolor i ebris en l'alegria. No som res sense l'amor, però l'amor només és quan li lliurem la nostra ànima sense cap recança.

La música porta la llavor de l'amor. És el niu on ha nascut i on creix. És el coixí on reposem el cap per a plorar la nostra tristesa. La música ens aplega i ens aïlla del dolor del món amb la seva màgia. La música fa possibles els amors impossibles.

Oranetes i cigonyes

En arrencar la setmana vaig rebre una nota del meu amic Jordi recordant-me que, a Tortosa, tornava el Carrilet de la mà dels Quicos (Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries), i vaig pensar: "Ves per on, ja s'ha acabat l'estiu". Quan la gent no vivia tan pendent dels rellotges i els calendaris, quan no hi havia Internet, ni mòbils, ni pedeas, ni totes aquestes coses, homes i dones sabien que havia arribat la primavera, fes el temps que fes, quan veien volar les primeres oranetes, i sabien que tombant la cantonada hi havia la tardor quan veien marxar les cigonyes. A Tortosa, estrenen l'estiu amb la Festa del Renaixement i l'acomiaden amb les Festes de la Cinta, i a un i altre esdeveniment els Quicos hi porten la seva música i el seu humor de firaires benintencionats.

Sempre he pensat que La Taverna di Enrico, el divertit espectacle que els Quicos porten des de fa ja onze anys a la Fira del Renaixement, resumeix millor que cap altre dels seus muntatges l'esperit de la troupe: el dels còmics ambulants que durant deu segles van fer camí, d'hostal en hostal, amb un petit repertori fet d'ofici dramàtic i sabiesa popular que oferien a tota mena de públics a canvi de la voluntat. Els Quicos també traginen, de festa major en festa major, d'envelat en envelat, un humor fàcil, no exempt de compromís i crítica social, de la mà de la seva voluntat de recuperar, conservar i popularitzar el folklore de les Terres de l'Ebre, especialment la jota.

El component teatral del treball d'aquest grup tortosí els fa diferents a d'altres formacions amb les quals comparteixen l'esforç d'actualitzar les músiques tradicionals, però també suposa, al meu entendre, la seva principal limitació, ja que la lògica dels personatges (aquests acudits i diàlegs tan ben trabats en una naturalitat ben assajada) pot arribar a emmascarar la música que interpreten. Però, vaja, aquest és un problema menor si el grup és capaç d'anar creant nous temes i noves escenificacions per apropar-los al públic. Ara ja fa més de dos anys que van produir el seu darrer disc, No es pot viure!, i una té la impressió que ja fora hora de veure un nou treball del grup i una nova proposta escènica.

La gent de Tortosa s'ha enfilat al carrilet, i la resta enfilem cap a la feina feixuga que ens porta la tardor i el nou curs. A més, el que se'ns acosta no és pas poc: un any de traspàs (allò que en castellà en diem bisiesto), d'eleccions generals i d'Olimpíades. No sé pas si ho aguantarem això (almenys jo).
...

Ciutats

Un amic m'envia una cançó que no estic segura que parli d'ell (no ens coneixem tant), però sí sé que parla de gent que conec i estimo. Parla de gent com el meu pare, i del paisatge de la meva infantesa, aquella terra de ningú en la qual vivíem els que vivíem als suburbis, allà on la ciutat ja no es reconeix com a tal, però el camp ha perdut la seva identitat, esgarrinxada pels murs de maons de les fàbriques i les cases a mig fer.

El meu pare esmorçava les arengades platejades de la cançó, amb raïm, i amb un porró de sang al davant. Al descampat de darrera de casa no hi havia horts, però hi havia l'esquelet d'un cotxe (ferralla rovellada i cuir brut estripat) que era la nostra casa de nines gegantina. El horts eren una mica més lluny, passada la via del tren, prop de la riera. Avui hi ha pisos de disseny i cases unifamiliars, el suburbi ha esdevingut centre i s'han esborrat les petxes d'un camp que ningú recorda (és la mena de camp que no cap a les postals d'estacions d'esquí i de parcs naturals).

El suburbi de Toti Soler —la cançó del meu amic— es una ciutat deconstruïda però amable, però m'ha fet pensar en una altra música que em parla de la ciutat: el jazz de Charlie Mingus. De fet, sempre m'ha fascinat la seva capacitat de fer música de la ciutat, no en el sentit de música urbana, sinó en el sentit de copçar-ne els seus sons més estridents i violents i fer-ne música. Mentre escric això escolto Better Get Hit In Yo' Soul i la lluita entre saxos i trompetes em sembla la imatge perfecta de l'agressivitat ferotge de la vida urbana moderna, que es pot expressar —i de fet s'expressa— en l'abigarrament de colors dels seus centrels comercials, en el brogit incessant dels cotxes recorrent els seus carrers. La pulsió de Mingus al contrabaix té alguna cosa de màquina accelerada, incessant, i a mi em fa vibrar per dins, com ho feien els telers de les fàbriques, prop dels horts, quan cada matí m'endinsava a la ciutat per anar a escola.

Hora Decubitus és com travessar Barcelona de punta a punta a les sis de la tarda. Per sort, un pot enfilar-se dalt de Montjuïc, o potser el Tibidabo, i escoltar Theme for Lester Young —un tema color blau marí amb puntets daurats—, mentre contempla la ciutat aparentment quieta, com una bèstia que reposa només aparentment dormida.