Va ser fa unes quantes nits, mentre escoltava I fall in love too easily a la Nova Jazz Cava, que vaig adonar-me del que està passant. El baix de l'Horacio Fumero —a qui homenatjàvem com a flamant Jazzterrasman 2013— havia aconseguit crear una subtil atmosfera d'intimitat i jo, amb els ulls clucs, rememorava una imatge que havia quedat amagada sota els records de qui ha ocupat en els darrers vuit anys l'espai que jo et servo, uns records que poc a poc s'esvaeixen.
Fa molt de temps que aquesta imatge teva m'acompanya —seus de cara a la porta, amb l'esquema repenjada a la paret, i llegeixes concentrat, seriós, però quan em mires i somrius, els teus ulls lluminosos em donen una força infinita. I l'altre dia vaig retrobar la teva imatge dins meu, de cop desvetllada per l'evanescència de l'ombra que m'ha tenallat el cor durant tant de temps. Potser la clau va ser el títol: Jo m'enamoro massa fàcilment, perquè em va fer pensar que, ben al contrari, a mi em costa molt enamorar-me, i la culpa, ho saps, és teva. Tu ets la mesura de totes les coses i és amb el teu raser que valoro persones i relacions. Un joc perillós, perquè quasi bé ningú passa el filtre que tu suposes, però quan algú se t'assembla, m'obsedeixo, i les meves obsessions poden durar anys.
Assegut en un racó d'aquella habitació que ja no existeix, tu no llegiràs mai aquestes ratlles. Però jo necessitava explicar-te que ja tornem a estar sols: ningú se't pot comparar i les obsessions no poden durar per sempre. Abans tenia una certa tendència a encavalcar obsessions; ara entretinc la ment amb reptes intel·lectuals —d'aquells que sé que a tu t'agradarien— i el cos amb reptes esportius que m'haguessin semblat absurds als 20 anys.
De sobte penso que potser fora millor esborrar aquesta entrada, perquè deu tenir alguna cosa de malaltís escriure als propis fantasmes. Però potser això dels fantasmes és com el que m'explicava un amic meu de la memòria: el símptoma que alguna cosa no va a l'hora no és extraviar de tant en tant algun record o que ens costi recuperar aquell nom que tenim a la punta de la llengua; el símptoma greu és no adonar-te'n, que els records mancats ja no et facin falta perquè has perdut la consciència de tenir-los. Jo, amic distant, sé molt bé que ets un fantasma, però també sé que encara em fas falta, potser perquè secretament estic convençuda que un dia aixecaré els ulls i em trobaré de sobte amb la teva lluminosa mirada.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jazz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jazz. Mostrar tots els missatges
29 de març 2013
15 de març 2012
Equilibri
El millor d'un bon concert de jazz és que restableix l'equilibri de l'univers; o potser fora millor dir que restableix el meu equilibri amb l'univers. L'actuació del pianista Jason Moran amb el seu trio, The Bandwagon a la Nova Jazz Cava dins del 31è Festival Jazz Terrassa aquesta nit ha sigut fantàstic, tot i que molt diferent de l'excel·lent obertura amb el quartet de Teodross Avery el passat divendres. Tot el que allà era cor, efervescència i unes inacabables ganes de tocar (el concert va durar més de tres hores), aquí era cap, una aproximació molt més intel·lectual, no exempta però de passió.
Moran basa la seva música en una aproximació molt personal a una gran diversitat de referències musicals afroamericanes: ragtime, soul, Billy Holiday, bebop, Monk, rap... que ens ofereix explícitament allà mateix (moltes de les seves peces comencen amb una gravació sobre la qual comença a tocar el trio fins que la recomposició harmònica i la improvisació la fan desaparèixer i la transformen en una cosa totalment diferent).
Diuen els crítics nord-americans, que l'art i la pintura són font d'inspiració de Moran (especialment, Basquiat i Rauschemberg) i el cert és que el plantejament d'algunes de les seves peces, treballades sobre un fons de sorolls (objectes que s'arrosseguen, seriacions mecàniques), fan pensar més en un happening al Guggenheim que en un club de jazz.
En qualsevol cas, un concert magnífic d'un pianista que per molts és, ara per ara, si no el número ú, un dels millors del món.
Moran basa la seva música en una aproximació molt personal a una gran diversitat de referències musicals afroamericanes: ragtime, soul, Billy Holiday, bebop, Monk, rap... que ens ofereix explícitament allà mateix (moltes de les seves peces comencen amb una gravació sobre la qual comença a tocar el trio fins que la recomposició harmònica i la improvisació la fan desaparèixer i la transformen en una cosa totalment diferent).
Diuen els crítics nord-americans, que l'art i la pintura són font d'inspiració de Moran (especialment, Basquiat i Rauschemberg) i el cert és que el plantejament d'algunes de les seves peces, treballades sobre un fons de sorolls (objectes que s'arrosseguen, seriacions mecàniques), fan pensar més en un happening al Guggenheim que en un club de jazz.
En qualsevol cas, un concert magnífic d'un pianista que per molts és, ara per ara, si no el número ú, un dels millors del món.
17 d’ag. 2011
Quadern de viatge: Liberty Island i Coney Island
El primer despertar a Nova York va ser gris i fred, però això no va impedir-nos complir amb la primera etapa obligada de qualsevol turista: la visita a l'Estatua de la Llibertat, en l'illa del mateix nom al mig de la badia que constitueix el port natural de Nova York.
L'estatua és alhora espectacular i minsa. Tot i la seva magnificent envergadura i el seu pes físic i simbòlic, contemplada des del port dels ferries, al peu dels gratacels del districte finançer al downtownde Manhattan, sembla perduda al mig de la badia. Segurament caldria anar enrere en el temps i imaginar-se un Manhattan de senyorívoles mansions decimonòniques, de només tres o quatre pisos d'alçada, per comptar l'impacte que la monumentalitat de la figura femenina de Bartholdi podia produir. Penso que així devia ser amb els milions d'immigrants que passaven pel seu costat camí de l'Illa d'Ellis, la segona part de tots els creuers turístics que et porten a Liberty Island. El Museu de la Immigració de l'Illa d'Ellis impacta més per les dades que et recorda que pel que et descobreix. És un museu pensat per a un públic americà, que pot buscar en els ordinadors de l'entrada el seu nom entre els registres que s'han pogut recuperar dels 12 milions de nous americans que, entre 1892 i 1924, van passar per les sales del més famós centre d'acollida de la història dels Estats Units per formalitzar la seva entrada al somni americà. Les sèries de fotografies dels que arribaven i les petites històries que expliquen cadascuna no fan més que recordar-nos que aquest és un país sorgit de la diversitat. Una part de l'exposició parla d'altres centres d'arribada massiva (com Galveston, a Texas) i llença una mirada crítica sobre els coyotes de l'època, que aleshores buscaven les seves víctimes sobretot a l'Europa central i oriental.
La casualitat ha volgut que a l'avió, venint cap aquí, hagués llegit Amy Foster, una novel·leta de Joseph Conrad que explica la història de rebuig, amor i mort d'un nàufrag polonès a les costes d'Anglaterra, emigrant frustrat cap a les Amèriques, arrencat de la seva misèria amb promeses d'or i prosperitat per tractants d'una nova estirp d'esclaus. Mentre mirava les fotografies d'Ellis Island, recordava com de bé descriu Conrad el sentiment de desarrelament, que devia haver sentit ell mateix (polonès convertit en mestre de la literatura anglesa) i que han compartit, comparteixen i compartiran milions i milions d'emigrants.
Tot això sota un cel de plom que ens mostrava una imatge insòlita de l'sky line de Nova York, retallat no sobre un brillant cel blau, sinó com sobre coto-fluix brut de tinta negra. Per sort, a la tarda es va obrir el cel i les vistes des de dalt de l'Empire State Building van donar de si tot el que es pot esperar d'un mirador ple a vessar de gent amb tots els accents, tots els colors, totes les combinacions: parelles, famílies amb nens, famílies amb avis, colles d'amics joves, colles d'amics grans... tots fent cua, tots fent fotos, tots tornant a fer cua... El turisme té les seves rutines.
El sopar a l'Smoke Jazz va compensar la grisor matinal (malgrat els meus fills, als quals no he pogut mai transmetre la meva passió musical). Un bon concert del quartet de l'organista Mike LeDonne, amb un guitarrista que fa temps que m'agrada molt, Peter Bernstein; Vincent Herring, al saxo alt, i Joe Farnsworth, a la bateria. Bona cuina i bona música: què més pots demanar.
Avui hem aprofitat el sol i ens hem banyat a Coney Island, que és una platja com eren les nostres quan jo era una cria: sense dutxes, i amb unes paradetes de fregits i hot-dogs amb cartells virolats sobre el llarg passeig amb terra de fusta que semblen arrencats d'una pel·lícula dels seixanta/setanta. Però hi he vist tantes escenes de pel·lícula que no he pogut evitar la temptació d'anar-hi, i al final ha estat divertit, amb volta al Ciclone, la vella muntanya russa de fusta, i tot.
...
L'estatua és alhora espectacular i minsa. Tot i la seva magnificent envergadura i el seu pes físic i simbòlic, contemplada des del port dels ferries, al peu dels gratacels del districte finançer al downtownde Manhattan, sembla perduda al mig de la badia. Segurament caldria anar enrere en el temps i imaginar-se un Manhattan de senyorívoles mansions decimonòniques, de només tres o quatre pisos d'alçada, per comptar l'impacte que la monumentalitat de la figura femenina de Bartholdi podia produir. Penso que així devia ser amb els milions d'immigrants que passaven pel seu costat camí de l'Illa d'Ellis, la segona part de tots els creuers turístics que et porten a Liberty Island. El Museu de la Immigració de l'Illa d'Ellis impacta més per les dades que et recorda que pel que et descobreix. És un museu pensat per a un públic americà, que pot buscar en els ordinadors de l'entrada el seu nom entre els registres que s'han pogut recuperar dels 12 milions de nous americans que, entre 1892 i 1924, van passar per les sales del més famós centre d'acollida de la història dels Estats Units per formalitzar la seva entrada al somni americà. Les sèries de fotografies dels que arribaven i les petites històries que expliquen cadascuna no fan més que recordar-nos que aquest és un país sorgit de la diversitat. Una part de l'exposició parla d'altres centres d'arribada massiva (com Galveston, a Texas) i llença una mirada crítica sobre els coyotes de l'època, que aleshores buscaven les seves víctimes sobretot a l'Europa central i oriental.
La casualitat ha volgut que a l'avió, venint cap aquí, hagués llegit Amy Foster, una novel·leta de Joseph Conrad que explica la història de rebuig, amor i mort d'un nàufrag polonès a les costes d'Anglaterra, emigrant frustrat cap a les Amèriques, arrencat de la seva misèria amb promeses d'or i prosperitat per tractants d'una nova estirp d'esclaus. Mentre mirava les fotografies d'Ellis Island, recordava com de bé descriu Conrad el sentiment de desarrelament, que devia haver sentit ell mateix (polonès convertit en mestre de la literatura anglesa) i que han compartit, comparteixen i compartiran milions i milions d'emigrants.
Tot això sota un cel de plom que ens mostrava una imatge insòlita de l'sky line de Nova York, retallat no sobre un brillant cel blau, sinó com sobre coto-fluix brut de tinta negra. Per sort, a la tarda es va obrir el cel i les vistes des de dalt de l'Empire State Building van donar de si tot el que es pot esperar d'un mirador ple a vessar de gent amb tots els accents, tots els colors, totes les combinacions: parelles, famílies amb nens, famílies amb avis, colles d'amics joves, colles d'amics grans... tots fent cua, tots fent fotos, tots tornant a fer cua... El turisme té les seves rutines.
El sopar a l'Smoke Jazz va compensar la grisor matinal (malgrat els meus fills, als quals no he pogut mai transmetre la meva passió musical). Un bon concert del quartet de l'organista Mike LeDonne, amb un guitarrista que fa temps que m'agrada molt, Peter Bernstein; Vincent Herring, al saxo alt, i Joe Farnsworth, a la bateria. Bona cuina i bona música: què més pots demanar.
Avui hem aprofitat el sol i ens hem banyat a Coney Island, que és una platja com eren les nostres quan jo era una cria: sense dutxes, i amb unes paradetes de fregits i hot-dogs amb cartells virolats sobre el llarg passeig amb terra de fusta que semblen arrencats d'una pel·lícula dels seixanta/setanta. Però hi he vist tantes escenes de pel·lícula que no he pogut evitar la temptació d'anar-hi, i al final ha estat divertit, amb volta al Ciclone, la vella muntanya russa de fusta, i tot.
...
22 de març 2010
Dia de jazz i reivindicacions
Jornada de Pícnic Jazz a Vallparadís (música, plàstics i mantes sobre l'herba, butifarres Casanovas acabades de fer a la parada dels Amics...) sota un cel de plom, xafugor de bon matí i vent i plujim havent dinat. Jornada també reivindicativa, recollint signatures de suport a la nostra permanència al carrer del Teatre 2 (dos dies després de la carta dels Onandia al DDT subratllant que sempre s'havien entès amb tots els presidents... fins ara que hi sóc jo). Evidentment és una lectura dels fets esbiaixada i interessada, i si no que li preguntin a l'Ernest Castañé, el meu predecessor, que es va passar dos anys sense dirigir-se la paraula amb el Miquel Àngel Onandia, ja traspassat, una mostra, em recordava avui, de com de fluides eren les relacions dels anteriors presidents amb els Onandia (i a la majoria d'ells no els ha tocat pledejar per salvar l'edifici).
Bé, és al que ha de ser. Hem recollit avui al Pícnic centenars de signatures de suport, Seguirem informant.
Bé, és al que ha de ser. Hem recollit avui al Pícnic centenars de signatures de suport, Seguirem informant.
28 de febr. 2010
Columna dominical (amb notes de jazz)
Algu em va comentar que el meu blog era com molt... personal. Podria ser d'una altra manera? Imagino que aquests columnistes que han canviat el paper pel suport electrònic després d'uns anys conreant un sempre precari prestigi d'analistes polítics o comentaristes culturals, veuen el blog com una perllongació d'aquelles tribunes socials "de sempre". Són els seus propis mitjns tradicionals qui els publicita. I tot i així, les seves aproximacions són indubtablement personals. Aquesta és bona part de la gràcia.
M'imagino que el meu lector es referia, però, a cert to de confidència intima d'algunes de les meves entrades. Però ja se sap que la necessitat d'escriure (com la de fer música, la de pintar, la de la dansa i la cançó) té molt de febre dels sentiments i dels sentits. Hi ha, és veritat, aquella altra manera: escriure per ordenar els pensaments, per sostenir les reflexions; escriure amb un pla, construint un mapa de ideees que ens portin al punt concret on intentàvem arrribar (i portar a qui ens llegeix).
No, no vull portar-vos enlloc. Només compartir cert desconcert pel moment estrany que vivim. Un temps marcat per la crisi i la manca de lideratges clars. Manquen idees. O potser l'habilitat i el carisma per fer-ne un projecte col·lectiu engrescador. L'exemple més clar és, segurament, l'Hereu anunciant una candidatura olímpica que no s'ha pres la molèstia de vendre abans als que l'han de fer possible. És com si la vida política del país la decidís un director de màrqueting que tingués com a única referència el share de TV de certs personatges. I, curiosament, a un país i a un Estat on la política és més imatge que projecte, els homes i les dones de l'ofici han oblidat que, com la dona del Cèsar, els diputats i diputades, alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores... a més de ser-ho, han de semblar-ho. No els dic que hagin de semblar decents (perquè això és o hauria de ser intrínsec al fet d'exercir un càrrec públic); però és que no semblen ni càrrecs públics, amb actuacions i declaracions que queden fora del que podem i hem d'esperar de persones cridades a liderar la societat. O no és això un càrrec públic? Un líder, un referent? No pas aquests diputats que condueixen beguts sent membres de la Comissió de Seguretat Vial, posem per cas.
És el que té el sistema de llistes tancades, que per formar-ne part només cal alinear-se amb les persones més ben posicionades al partit, en lloc d'haver de demostrar als electors que un/a té fusta de líder i capacitats per exercir la funció pública. Canviarà mai aquest sistema?
Tanmateix, no sé si un altre sistema hauria situat gent amb més idees al capdavant de les institucions. Dóna la sensació que les coses no avancen com caldria i que tota la societat espera que algú anunciï que les coses s'han resolt per començar a treballar.
Mentrestant, escolto jazz, tot esperant que arribi el 29è Festival de Jazz de Terrassa, que arrenca el proper 6 de març. Escolto Mingus i Thelonius, com sempre, però també escolto el meu admirat Dave Murray i el seu The Devil Tried to Kill Me, el seu darrer disc amb els Gwo Ka Masters, un grup vocal i de percusió de l'illa antillana de Guadalupe. També he estat escoltant Christian Scott, nova estrella de l'univers jazzístic (segosn que ens recordava avui mateix l'EPS, el dominical d'El País), a qui jo em vaig perdre (no es pot ser a tot arreu) en la seva actuació a la Nova Jazz Cava el passat dia 13. Confeso, però, que la seva perfecció tècnica no em compensa de la fredor que li trobo a totes les peces del seu recent Yesterday You Said Tomorrow. No negaré que pugi ser una mancança personal, però m'ha agradat bastant més un altre treball d'un altre jove trompetista, també de Nova Orleans com Scott. Es tracta de Donald Malloy, el so del qual alguns han comparat amb Freddie Hubbard. En qualsevol cas, el seu Spirituality és un llarg poema musical que val la pena escoltar (mentre esperem que moltes coses canviïn a millor).
...
M'imagino que el meu lector es referia, però, a cert to de confidència intima d'algunes de les meves entrades. Però ja se sap que la necessitat d'escriure (com la de fer música, la de pintar, la de la dansa i la cançó) té molt de febre dels sentiments i dels sentits. Hi ha, és veritat, aquella altra manera: escriure per ordenar els pensaments, per sostenir les reflexions; escriure amb un pla, construint un mapa de ideees que ens portin al punt concret on intentàvem arrribar (i portar a qui ens llegeix).
No, no vull portar-vos enlloc. Només compartir cert desconcert pel moment estrany que vivim. Un temps marcat per la crisi i la manca de lideratges clars. Manquen idees. O potser l'habilitat i el carisma per fer-ne un projecte col·lectiu engrescador. L'exemple més clar és, segurament, l'Hereu anunciant una candidatura olímpica que no s'ha pres la molèstia de vendre abans als que l'han de fer possible. És com si la vida política del país la decidís un director de màrqueting que tingués com a única referència el share de TV de certs personatges. I, curiosament, a un país i a un Estat on la política és més imatge que projecte, els homes i les dones de l'ofici han oblidat que, com la dona del Cèsar, els diputats i diputades, alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores... a més de ser-ho, han de semblar-ho. No els dic que hagin de semblar decents (perquè això és o hauria de ser intrínsec al fet d'exercir un càrrec públic); però és que no semblen ni càrrecs públics, amb actuacions i declaracions que queden fora del que podem i hem d'esperar de persones cridades a liderar la societat. O no és això un càrrec públic? Un líder, un referent? No pas aquests diputats que condueixen beguts sent membres de la Comissió de Seguretat Vial, posem per cas.
És el que té el sistema de llistes tancades, que per formar-ne part només cal alinear-se amb les persones més ben posicionades al partit, en lloc d'haver de demostrar als electors que un/a té fusta de líder i capacitats per exercir la funció pública. Canviarà mai aquest sistema?
Tanmateix, no sé si un altre sistema hauria situat gent amb més idees al capdavant de les institucions. Dóna la sensació que les coses no avancen com caldria i que tota la societat espera que algú anunciï que les coses s'han resolt per començar a treballar.
Mentrestant, escolto jazz, tot esperant que arribi el 29è Festival de Jazz de Terrassa, que arrenca el proper 6 de març. Escolto Mingus i Thelonius, com sempre, però també escolto el meu admirat Dave Murray i el seu The Devil Tried to Kill Me, el seu darrer disc amb els Gwo Ka Masters, un grup vocal i de percusió de l'illa antillana de Guadalupe. També he estat escoltant Christian Scott, nova estrella de l'univers jazzístic (segosn que ens recordava avui mateix l'EPS, el dominical d'El País), a qui jo em vaig perdre (no es pot ser a tot arreu) en la seva actuació a la Nova Jazz Cava el passat dia 13. Confeso, però, que la seva perfecció tècnica no em compensa de la fredor que li trobo a totes les peces del seu recent Yesterday You Said Tomorrow. No negaré que pugi ser una mancança personal, però m'ha agradat bastant més un altre treball d'un altre jove trompetista, també de Nova Orleans com Scott. Es tracta de Donald Malloy, el so del qual alguns han comparat amb Freddie Hubbard. En qualsevol cas, el seu Spirituality és un llarg poema musical que val la pena escoltar (mentre esperem que moltes coses canviïn a millor).
...
29 de març 2009
Un març enfeinat
Assumir la presidència d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa el passat 26 de gener m'ha allunyat més del que hagués volgut d'aquestes pàgines. No només pel temps que m'ocupa aquesta tasca, sinó per la coincidència amb un moment molt carregat de feina en la meva activitat professional.
Des que vaig assumir el càrrec, a més de signar un munt de papers i començar a posar en marxa diversos projectes -com el nou web, per exemple- he hagut d'atendre diversos mitjans de comunicació que s'han interessat especialment en el fet que sóc la primera dona que assumeix la presidència de l'entitat. Tot i que jo no vull que se li dongui una excessiva importància i voldria que se'm jutgés per la meva gestió i no pas pel meu sexe, suposo que és inevitable que el fet cridi l'atenció. Al capdavall, que no n'hi hagi hagut cap dona a la presidència abans no és tan casual. Als estatus fundacionals de Joventuts Musicals (1954) es prohibia explícitament l'accés de les dones als principals càrrecs directius (president, vicepresident i secretari). És cert que en els primers estatuts coneguts d'Amics de les Arts -que es van aprovar, precisament, el 1954- no hi figurava cap clàusula d'aquest tipus, però no és agosarat pensar que aquesta pugués ser si no una "norma implícita" sí una pràctica que hom considerava "normal".
Curiosament, la fusió d'Amics de les Arts amb la delegació terrassenca de Joventuts Musicals, el 1966, va suposar no només un augment important del nombre de dones en el conjunt de l'entitat, sinó també l'inici de la seva presència en càrrecs directius. Una no pot deixar de pensar que potser als Amics no els calia prohibir l'accés de les dones a certs càrrecs, simplement ni consideraven la seva opció a ser de la directiva. Afortunadament, els temps canvien i ara les dones som majoria a la Junta de l'entitat.
Per una altra banda, des del 5 de març i fins avui ha avançat a tota màquina el 28è Festival Jazz Terrassa on, a més de les responsabilitats protocolàries, l'equip del Club de Jazz em va demanar que fes una conferència dins del cicle amb què han celebrat el 50è aniversari de la creació d'aquesta secció d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Va ser divertit tornar a revisar tots els vells papers i els records dels temps de la meva incorporació a l'equip del Club de Jazz (1980) i analitzar com ha estat aquest procés de sortida a la llum que ha viscut el jazz a la nostra ciutat, des d'aquell soterrani fosc i humid, però calurosament acollidor que era la Jazz Cava del carrer Sant Quirze fins a aquest fenòmen social que és un festival capaç de reunir 30.000 persones exultants i orgulloses de participar al Pícnic Jazz de Vallparadís, però que s'arrela profundament en la vida de -en els concerts de club- que ofereix la Nova Jazz Cava.
Ahir el Salvador Cardús deia al Diari de Terrassa que ni l'equip del Club de Jazz, ni l'entitat a la que pertany, Amics de les Arts, aprofitem el Pícnic Jazz per fer proselitisme i captar socis i simpatitzants per la nostra música. Deixant a part el fet que sí fem aquestes accions, tot i que passen desapercebudes en el conjunt general, cal reconèixer que és difícil trobar una altra entitat a Terrassa que hagi aconseguit un impacte semblant de la seva proposta cultural, la que sigui.
Ara som, com deia el títol de la meva conferència In the sunny side of the street, en el cantó assoleiat del carrer. I està bé, perquè hi guanya el jazz, hi guanya la cultura i hi guanya la ciutat.
...
Des que vaig assumir el càrrec, a més de signar un munt de papers i començar a posar en marxa diversos projectes -com el nou web, per exemple- he hagut d'atendre diversos mitjans de comunicació que s'han interessat especialment en el fet que sóc la primera dona que assumeix la presidència de l'entitat. Tot i que jo no vull que se li dongui una excessiva importància i voldria que se'm jutgés per la meva gestió i no pas pel meu sexe, suposo que és inevitable que el fet cridi l'atenció. Al capdavall, que no n'hi hagi hagut cap dona a la presidència abans no és tan casual. Als estatus fundacionals de Joventuts Musicals (1954) es prohibia explícitament l'accés de les dones als principals càrrecs directius (president, vicepresident i secretari). És cert que en els primers estatuts coneguts d'Amics de les Arts -que es van aprovar, precisament, el 1954- no hi figurava cap clàusula d'aquest tipus, però no és agosarat pensar que aquesta pugués ser si no una "norma implícita" sí una pràctica que hom considerava "normal".
Curiosament, la fusió d'Amics de les Arts amb la delegació terrassenca de Joventuts Musicals, el 1966, va suposar no només un augment important del nombre de dones en el conjunt de l'entitat, sinó també l'inici de la seva presència en càrrecs directius. Una no pot deixar de pensar que potser als Amics no els calia prohibir l'accés de les dones a certs càrrecs, simplement ni consideraven la seva opció a ser de la directiva. Afortunadament, els temps canvien i ara les dones som majoria a la Junta de l'entitat.
Per una altra banda, des del 5 de març i fins avui ha avançat a tota màquina el 28è Festival Jazz Terrassa on, a més de les responsabilitats protocolàries, l'equip del Club de Jazz em va demanar que fes una conferència dins del cicle amb què han celebrat el 50è aniversari de la creació d'aquesta secció d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Va ser divertit tornar a revisar tots els vells papers i els records dels temps de la meva incorporació a l'equip del Club de Jazz (1980) i analitzar com ha estat aquest procés de sortida a la llum que ha viscut el jazz a la nostra ciutat, des d'aquell soterrani fosc i humid, però calurosament acollidor que era la Jazz Cava del carrer Sant Quirze fins a aquest fenòmen social que és un festival capaç de reunir 30.000 persones exultants i orgulloses de participar al Pícnic Jazz de Vallparadís, però que s'arrela profundament en la vida de -en els concerts de club- que ofereix la Nova Jazz Cava.
Ahir el Salvador Cardús deia al Diari de Terrassa que ni l'equip del Club de Jazz, ni l'entitat a la que pertany, Amics de les Arts, aprofitem el Pícnic Jazz per fer proselitisme i captar socis i simpatitzants per la nostra música. Deixant a part el fet que sí fem aquestes accions, tot i que passen desapercebudes en el conjunt general, cal reconèixer que és difícil trobar una altra entitat a Terrassa que hagi aconseguit un impacte semblant de la seva proposta cultural, la que sigui.
Ara som, com deia el títol de la meva conferència In the sunny side of the street, en el cantó assoleiat del carrer. I està bé, perquè hi guanya el jazz, hi guanya la cultura i hi guanya la ciutat.
...
30 de jul. 2008
Anuncios y despedidas
Titulas una entrada Garrapatas y aparece automáticamente un anuncio sobre trampas para plagas caseras, hablas de ONG y corres el riesgo de que aparezca en tu blog el adword de aquella organización de la nunca te harías socio porque no te merece ninguna confianza... Son las cosas de Internet.
Tenía abandonados mis Escrit(o)s, porque han ocupado mi tiempo las despedidas de algunos amigos (Pere Prat, Johnny Griffin) y las prisas y calores del cierre de curso, además de algún que otro accidente casero. También me dio trabajo una reflexión sobre una fuente destrozada por el vandalismo post-Eurocopa que se cebó en mi ciudad, como en otras de toda España, aunque el tema de fondo no era ese, sino la desmemoria de las urbes y sus gestores, y como la falta de compromiso con el patrimonio (no sólo con su higiene, sino también con su sentido, con su logos) puede llegar a ser tan destructivo como el pathos que arrastra a las personas ocultas en una masa y nubla su juicio social. ¡Ui, qué pedante me ha quedado!
El viernes empiezo mis vacaciones y tengo intención de frecuentaros más. Así que estad atentos.
...
Tenía abandonados mis Escrit(o)s, porque han ocupado mi tiempo las despedidas de algunos amigos (Pere Prat, Johnny Griffin) y las prisas y calores del cierre de curso, además de algún que otro accidente casero. También me dio trabajo una reflexión sobre una fuente destrozada por el vandalismo post-Eurocopa que se cebó en mi ciudad, como en otras de toda España, aunque el tema de fondo no era ese, sino la desmemoria de las urbes y sus gestores, y como la falta de compromiso con el patrimonio (no sólo con su higiene, sino también con su sentido, con su logos) puede llegar a ser tan destructivo como el pathos que arrastra a las personas ocultas en una masa y nubla su juicio social. ¡Ui, qué pedante me ha quedado!
El viernes empiezo mis vacaciones y tengo intención de frecuentaros más. Así que estad atentos.
...
23 de febr. 2007
Ciutats
Un amic m'envia una cançó que no estic segura que parli d'ell (no ens coneixem tant), però sí sé que parla de gent que conec i estimo. Parla de gent com el meu pare, i del paisatge de la meva infantesa, aquella terra de ningú en la qual vivíem els que vivíem als suburbis, allà on la ciutat ja no es reconeix com a tal, però el camp ha perdut la seva identitat, esgarrinxada pels murs de maons de les fàbriques i les cases a mig fer.
El meu pare esmorçava les arengades platejades de la cançó, amb raïm, i amb un porró de sang al davant. Al descampat de darrera de casa no hi havia horts, però hi havia l'esquelet d'un cotxe (ferralla rovellada i cuir brut estripat) que era la nostra casa de nines gegantina. El horts eren una mica més lluny, passada la via del tren, prop de la riera. Avui hi ha pisos de disseny i cases unifamiliars, el suburbi ha esdevingut centre i s'han esborrat les petxes d'un camp que ningú recorda (és la mena de camp que no cap a les postals d'estacions d'esquí i de parcs naturals).
El suburbi de Toti Soler —la cançó del meu amic— es una ciutat deconstruïda però amable, però m'ha fet pensar en una altra música que em parla de la ciutat: el jazz de Charlie Mingus. De fet, sempre m'ha fascinat la seva capacitat de fer música de la ciutat, no en el sentit de música urbana, sinó en el sentit de copçar-ne els seus sons més estridents i violents i fer-ne música. Mentre escric això escolto Better Get Hit In Yo' Soul i la lluita entre saxos i trompetes em sembla la imatge perfecta de l'agressivitat ferotge de la vida urbana moderna, que es pot expressar —i de fet s'expressa— en l'abigarrament de colors dels seus centrels comercials, en el brogit incessant dels cotxes recorrent els seus carrers. La pulsió de Mingus al contrabaix té alguna cosa de màquina accelerada, incessant, i a mi em fa vibrar per dins, com ho feien els telers de les fàbriques, prop dels horts, quan cada matí m'endinsava a la ciutat per anar a escola.
Hora Decubitus és com travessar Barcelona de punta a punta a les sis de la tarda. Per sort, un pot enfilar-se dalt de Montjuïc, o potser el Tibidabo, i escoltar Theme for Lester Young —un tema color blau marí amb puntets daurats—, mentre contempla la ciutat aparentment quieta, com una bèstia que reposa només aparentment dormida.
El meu pare esmorçava les arengades platejades de la cançó, amb raïm, i amb un porró de sang al davant. Al descampat de darrera de casa no hi havia horts, però hi havia l'esquelet d'un cotxe (ferralla rovellada i cuir brut estripat) que era la nostra casa de nines gegantina. El horts eren una mica més lluny, passada la via del tren, prop de la riera. Avui hi ha pisos de disseny i cases unifamiliars, el suburbi ha esdevingut centre i s'han esborrat les petxes d'un camp que ningú recorda (és la mena de camp que no cap a les postals d'estacions d'esquí i de parcs naturals).
El suburbi de Toti Soler —la cançó del meu amic— es una ciutat deconstruïda però amable, però m'ha fet pensar en una altra música que em parla de la ciutat: el jazz de Charlie Mingus. De fet, sempre m'ha fascinat la seva capacitat de fer música de la ciutat, no en el sentit de música urbana, sinó en el sentit de copçar-ne els seus sons més estridents i violents i fer-ne música. Mentre escric això escolto Better Get Hit In Yo' Soul i la lluita entre saxos i trompetes em sembla la imatge perfecta de l'agressivitat ferotge de la vida urbana moderna, que es pot expressar —i de fet s'expressa— en l'abigarrament de colors dels seus centrels comercials, en el brogit incessant dels cotxes recorrent els seus carrers. La pulsió de Mingus al contrabaix té alguna cosa de màquina accelerada, incessant, i a mi em fa vibrar per dins, com ho feien els telers de les fàbriques, prop dels horts, quan cada matí m'endinsava a la ciutat per anar a escola.
Hora Decubitus és com travessar Barcelona de punta a punta a les sis de la tarda. Per sort, un pot enfilar-se dalt de Montjuïc, o potser el Tibidabo, i escoltar Theme for Lester Young —un tema color blau marí amb puntets daurats—, mentre contempla la ciutat aparentment quieta, com una bèstia que reposa només aparentment dormida.
26 de nov. 2006
Al Foster & Cia
Acabo de llegar a casa después de pasar una magnífica velada escuchando a Al Foster (batería) con Miguel Angel Chastang (contrabajo), Martí Serra (saxos) y Albert Bover (piano) en la Nova Jazz Cava de Terrassa.
Una dicción magnífica, cálida y empastada, de todo el grupo. Temas de Joe Henderson, Thelonius Monk, un All Blues de Miles Davis en onda funky absolutamente extraordinario... A mí me ha gustado especialmente Serra, pero algunos amigos me comentaban la singular conexión entre Foster y Bover. Me pasé años escribiendo de jazz para la prensa y, con el tiempo, me cuesta mucho más traducir en palabras todas las sensaciones. ¿Cómo contar el esfuerzo de bajo y batería por hacerse melódicos sin perder su papel rítmico en el conjunto? ¿Cómo contarlo, sobre todo, sin que suene a tópico manido, haciendo justicia a la dimensión del esfuerzo?
La música nos inspira, pero los textos, si valgo valen, viven su propia vida al margen, incluso de espaldas al sonido que les dio razón de ser.
Una dicción magnífica, cálida y empastada, de todo el grupo. Temas de Joe Henderson, Thelonius Monk, un All Blues de Miles Davis en onda funky absolutamente extraordinario... A mí me ha gustado especialmente Serra, pero algunos amigos me comentaban la singular conexión entre Foster y Bover. Me pasé años escribiendo de jazz para la prensa y, con el tiempo, me cuesta mucho más traducir en palabras todas las sensaciones. ¿Cómo contar el esfuerzo de bajo y batería por hacerse melódicos sin perder su papel rítmico en el conjunto? ¿Cómo contarlo, sobre todo, sin que suene a tópico manido, haciendo justicia a la dimensión del esfuerzo?
La música nos inspira, pero los textos, si valgo valen, viven su propia vida al margen, incluso de espaldas al sonido que les dio razón de ser.
25 de nov. 2006
Trabajos sabatinos
Llevo buena parte de la tarde intentando introducir mejoras en mi blog, pero no creo haber conseguido muchos avances. Lo mío es, claramente, escribir y se me da mal el código HTML y otras siglas como XML, RSS. También he estado navegando por la blogosfera (todo es por influencia del debate sobre blogs corporativos al que asistí el jueves, y que comento en Bloggers) y me he dado cuenta de que hay cientos de blogs que son solitarios ejercicios de registro (hoy fui a ver esa exposición, ayer estuve en aquel concierto, esta tarde he leído...) que no parecen despertar la atención de nadie, a la vista de los escasos comentarios que generan. ¿Será que, a pesar de todo este ruido en la red, seguimos estando solos?
Me marcho a la Nova Jazz Cava a ver y escuchar a Al Foster con el grupo de M.A.Chastang. La cosa promete y, además, me lo he ganado, porque esta semana he terminado mi mitad de un libro sobre los Objetivos de Desarrollo del Milenio (ODM). Ha sido interesante el reto de poner a pie de calle unos cuantos sesudos estudios e informes técnicos sobre la igualdad entre sexos, la mortalidad materna, el impacto del sida o la deuda externa. Interesante y terrible darse de nuevo de bruces contra las abultadas cifras de la pobreza; interesante y esperanzador ver que, a pesar de todo, se ha avanzado en algunos terrenos. Escribiendo el libro mi opinión sobre los ODM ha mejorado, porque el consenso que han logrado es imprescindible para convocar todas las voluntades políticas necesarias, aunque una vez más me he quedado con la sensación de que falta algo, algo que cae no en el terreno de la acción, sino en el ámbito de la ideología y los valores. Seguiré pensando en ello.
Me marcho a la Nova Jazz Cava a ver y escuchar a Al Foster con el grupo de M.A.Chastang. La cosa promete y, además, me lo he ganado, porque esta semana he terminado mi mitad de un libro sobre los Objetivos de Desarrollo del Milenio (ODM). Ha sido interesante el reto de poner a pie de calle unos cuantos sesudos estudios e informes técnicos sobre la igualdad entre sexos, la mortalidad materna, el impacto del sida o la deuda externa. Interesante y terrible darse de nuevo de bruces contra las abultadas cifras de la pobreza; interesante y esperanzador ver que, a pesar de todo, se ha avanzado en algunos terrenos. Escribiendo el libro mi opinión sobre los ODM ha mejorado, porque el consenso que han logrado es imprescindible para convocar todas las voluntades políticas necesarias, aunque una vez más me he quedado con la sensación de que falta algo, algo que cae no en el terreno de la acción, sino en el ámbito de la ideología y los valores. Seguiré pensando en ello.
10 de març 2006
70 anys de jazz a Terrassa
Aquest és el temps que fa que es fa jazz a Terrassa, com intento explicar en l'article introductori que he escrit per al llibre 25 Jazz Terrassa. Festival 1982-2006, editat en ocasió d'aquestes nosses d'argent del certamen.
Avui hem presentat el llibre amb el Miquel Carol, que n'és l'autèntic autor, ja que és, sobretot, un llibre fotogràfic (250 imatges esplèndides), però té d'altres valors, com intentava dir-los als que han vingut a l'acte:
"Ahir a la nit, mentre escoltava tocar Llibert Fortuny amb el New Flamenco Sound de Chano Domínguez, vaig recordar l’article amb què el saxofonista col·labora en aquest llibre commemoratiu del 25è aniversari del Festival de Jazz i en el qual explica que va ser escoltant aquí al Festival un concert del Paris-Barcelona Swing Connection, que li havia recomanat un dels seus professors, que va decidir que volia dedicar-se al jazz. I mentre recordava i l’escoltava tocar d’una forma tan brillant vaig pensar que si aquests 25 festivals haguessin servit només per això, per il·luminar el talent d’un sol músic, ja valdria la pena haver-los fet, i valdria la pena haver preparat aquest llibre per a descobrir-ho.
Però és que hi ha molt més..."
Entre les coses de més que hi ha, a mi em sembla especialment emotiva la vitalitat que encara demostra el Pere Prat (un dels 25 autors que posen el seu testimoni personal davant d'algun dels 25 festivals que es rememoren). Més de vuitanta anys a l'espatlla: soci fundador del Hot Club el 1934, soci fundador de la Jazz Cava el 1971, espectador impenitent de tots el concerts la Nova Jazz Cava des de fa més de 12 anys... El Pere em va dictar el seu article, perquè ja quasi no hi veu, perquè quan el vam fer junts, el juliol passat, la seva dona (malalta d'Alzeimer) empitjorava per dies, perquè la memòria se li escapa i cal ajudar-lo a encalçar-la fent-li preguntes, mirant junts els papers que guarda amb la meticulositat d'un col·leccionista de papallones d'aquells d'abans. Tot ho té enganxat en llibretes quadriculades, els títols escrits a mà i pintats amb bolígraf amb unes lletres aire art-déco... Allò que fa 50 anys que ja no es fa.
Jazz Terrassa està ple de personatges entrenyables (és el millor que se m'acudeix dir; hi ha qui hi posaria més àcid, però jo me'ls estimo massa). El meu article introductori és una "suite en quatre temps" i porta, fins i tot, banda sonora. Espero que us agradi.
25è Festival Jazz Terrassa
Avui hem presentat el llibre amb el Miquel Carol, que n'és l'autèntic autor, ja que és, sobretot, un llibre fotogràfic (250 imatges esplèndides), però té d'altres valors, com intentava dir-los als que han vingut a l'acte:
"Ahir a la nit, mentre escoltava tocar Llibert Fortuny amb el New Flamenco Sound de Chano Domínguez, vaig recordar l’article amb què el saxofonista col·labora en aquest llibre commemoratiu del 25è aniversari del Festival de Jazz i en el qual explica que va ser escoltant aquí al Festival un concert del Paris-Barcelona Swing Connection, que li havia recomanat un dels seus professors, que va decidir que volia dedicar-se al jazz. I mentre recordava i l’escoltava tocar d’una forma tan brillant vaig pensar que si aquests 25 festivals haguessin servit només per això, per il·luminar el talent d’un sol músic, ja valdria la pena haver-los fet, i valdria la pena haver preparat aquest llibre per a descobrir-ho.
Però és que hi ha molt més..."
Entre les coses de més que hi ha, a mi em sembla especialment emotiva la vitalitat que encara demostra el Pere Prat (un dels 25 autors que posen el seu testimoni personal davant d'algun dels 25 festivals que es rememoren). Més de vuitanta anys a l'espatlla: soci fundador del Hot Club el 1934, soci fundador de la Jazz Cava el 1971, espectador impenitent de tots el concerts la Nova Jazz Cava des de fa més de 12 anys... El Pere em va dictar el seu article, perquè ja quasi no hi veu, perquè quan el vam fer junts, el juliol passat, la seva dona (malalta d'Alzeimer) empitjorava per dies, perquè la memòria se li escapa i cal ajudar-lo a encalçar-la fent-li preguntes, mirant junts els papers que guarda amb la meticulositat d'un col·leccionista de papallones d'aquells d'abans. Tot ho té enganxat en llibretes quadriculades, els títols escrits a mà i pintats amb bolígraf amb unes lletres aire art-déco... Allò que fa 50 anys que ja no es fa.
Jazz Terrassa està ple de personatges entrenyables (és el millor que se m'acudeix dir; hi ha qui hi posaria més àcid, però jo me'ls estimo massa). El meu article introductori és una "suite en quatre temps" i porta, fins i tot, banda sonora. Espero que us agradi.
25è Festival Jazz Terrassa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
