Acarono la cara de l’home que jeu ensopit al llit de l’hospital i em pregunto: què és un pare? Poc a poc, ressegueixo la seva cella, baixo els dits per la seva galta, pujo cap al seu nas i des de l’entrecella pujo cap a les arrugues del front. I així un cop i un altre, una estona llarga. Sento la seva pell tèbia sota els meus dits i em torno a preguntar: què és un pare? Sento un nus a la gola, miro la meva germana i, quan veig els seus ulls enrogits, sento que una llàgrima càlida em cau galta avall.
No entenc l'afecte que ens uneix als humans amb els nostres progenitors. No el puc racionalitzar. Només puc sentir-lo; ara amb una fiblada de dolor mentre veig la vida de mon pare apagar-se lentament.
Escolto amb atenció la seva respiració compassada. De tant en tant, el so s'atura i miro obsessivament el moviment del llençol sobre els seus pulmons. Un vessament de sang nega el seu cervell, a la zona que controla les funcions vitals bàsiques, i cada cop que la seva respiració emmudeix sento que la por em corprèn.
Torno a passar els meus dits per la seva galta i sento la raspor de la seva barba afaitada. Recordo aquesta mateixa raspor contra la meva galta, i la sensació de ser aixecada enlaire per un home alt i prim que em semblava un gegant. I recordo que allò era la felicitat.
Em pregunto què és un pare? I em responc: un gegant amb la cara rasposa. El meu pare era, de vegades, un gegant absent, un campió mític que viatjava pel món i visitava ciutats llunyanes: Madrid, La Coruña, Sevilla, París, Brussel·les... Uns viatges que per a mi tenien gust d'ametlles garapinyades, que el gegant em donava quan arribava després d’una llarga absència, mentre m'aixecava enlaire i em feia un petó amb la seva cara rasposa. De vegades, em trobava les ametlles sobre la taula, perquè el gegant havia arribat i havia tornat a marxar cap a l'aventura mentre jo dormia.
Durant molts anys, mon pare va ser el meu heroi, el capità d'una nau màgica en forma d'autocar, on em deixava pujar de tant en tant per acompanyar-lo en les seves excursions a la platja; era qui ens portava amb el seu gran vaixell amb rodes fins a les muntanyes on passàvem l'estiu mentre ell seguia, nord enllà, el seu camí cap a terres més civilitzades.
Després creixes i els mites s'esberlen. Mires a ton pare i el veus com a través d'un mirall trencat: no és ell, és un reflex esquarterat. I et preguntes: qui és aquest home? No tens ni idea d'on ha anat a parar el gegant. Tardes una mica a adonar-te’n, però un matí descobreixes que el teu sentit del deure és el seu, que d'una manera o d'una altra t'ha transmès l’amor per la feina ben feta i, el que és més impressionant per a tu, t'adones que admira la teva feina i que ara ets tu la seva heroïna. Aleshores descobreixes l'home que hi ha en ton pare, posseïdor d'una heroïcitat molt més planera i molt més valuosa: la d'haver tirat la família endavant en circumstàncies ben dures.
L'home que jeu ensopit al meu costat al llit de l’hospital és un gran home, i un heroi: és mon pare.
31 de des. 2011
29 de des. 2011
Tres unces
Aquesta tarda he demanat tres unces de pernil dolç i la
botiguera m‘ha mirat amb cara de sorpresa i ha somrigut. “Feia molts de temps que ningú em demanava tres unces de res. Ja no
saben què són.” I jo no he pogut evitar la temptació de recitar-ho: “Tres unces, quatre unces i mitja, mitja
lliura, una lliura...” És a dir, 100, 150, 200, 400 grams... Com no he
pogut evitar de pensar, i dir: “És que jo
sóc una mica com d’abans”.
Aquí, al Pallars, sempre sento que torno a un temps pretèrit. No només perquè m’hi vaig passar els estius des que tinc memòria de vacances i quasi fins que vaig marxar de casa, sinó perquè, ja llavors, pujar als Pirineus era tornar a un temps molt anterior al que vivíem, a una vida duríssima, com la que havia estat la dels pagesos pobres.
Recordo l’any que els que hi vivien sempre es van instal·lar l’aigua corrent, que no havien tingut mai fins aleshores. Dec estar parlant dels primers setanta. Nosaltres, els estiuejants, seguíem anant a la font del poble a omplir galledes, i rentàvem la roba al safareig comunal. Per mi i les meves germanes era una aventura; per la meva mare, pesat. Però imaginar-me aquella feina en ple hivern em resultava quasi impossible, ara em produeix esgarrifances.
Si vas prou enrere —o prou lluny— t’adones de com pot arribar a ser la vida de dura i com ha millorat el grau de confort del qual disposem la majoria. És veritat que aquí mateix, a casa nostra, hi ha situacions extremes i persones que pateixen carències greus, però abans viure —fins i tot pels que disposaven de recursos suficients— suposava un seguit d’esforços físics que ara ens estalviem gràcies a la tecnologia.
Aquí, al Pallars, sempre sento que torno a un temps pretèrit. No només perquè m’hi vaig passar els estius des que tinc memòria de vacances i quasi fins que vaig marxar de casa, sinó perquè, ja llavors, pujar als Pirineus era tornar a un temps molt anterior al que vivíem, a una vida duríssima, com la que havia estat la dels pagesos pobres.
Recordo l’any que els que hi vivien sempre es van instal·lar l’aigua corrent, que no havien tingut mai fins aleshores. Dec estar parlant dels primers setanta. Nosaltres, els estiuejants, seguíem anant a la font del poble a omplir galledes, i rentàvem la roba al safareig comunal. Per mi i les meves germanes era una aventura; per la meva mare, pesat. Però imaginar-me aquella feina en ple hivern em resultava quasi impossible, ara em produeix esgarrifances.
Si vas prou enrere —o prou lluny— t’adones de com pot arribar a ser la vida de dura i com ha millorat el grau de confort del qual disposem la majoria. És veritat que aquí mateix, a casa nostra, hi ha situacions extremes i persones que pateixen carències greus, però abans viure —fins i tot pels que disposaven de recursos suficients— suposava un seguit d’esforços físics que ara ens estalviem gràcies a la tecnologia.
Quan vinc per aquí recordo tot això i m’adono que sóc una
persona afortunada: tinc salut, una bona feina i la possibilitat de viure la
neu com una feliç diversió i no com l’enuig que em farà la vida més dura, com
li passava a la meva àvia.
No voldria semblar banal i pueril fent declaracions de felicitat autocomplaent mentre el nou govern comença per congelar el salari mínim interprofessional (és a dir, comença per apujar les entrades barates —les dels pobres i modestos— i ara caldrà veure si segueix donant invitacions de llotja als rics i poderosos que ens han portat on som). Més aviat voldria dir que això que tenim i que hem guanyat amb tant d’esforç —almenys els que venen d’on jo vinc— ho hem de defensar amb fermesa.
No voldria semblar banal i pueril fent declaracions de felicitat autocomplaent mentre el nou govern comença per congelar el salari mínim interprofessional (és a dir, comença per apujar les entrades barates —les dels pobres i modestos— i ara caldrà veure si segueix donant invitacions de llotja als rics i poderosos que ens han portat on som). Més aviat voldria dir que això que tenim i que hem guanyat amb tant d’esforç —almenys els que venen d’on jo vinc— ho hem de defensar amb fermesa.
25 de des. 2011
Fum, fum, fum
Que el solstici d'hivern i el Nou Any converteixin en fum totes les pors, els dolors i els problemes.
Per un 2012 ple de felicitat i energia!!
Per un 2012 ple de felicitat i energia!!
20 de des. 2011
Voluntat
He decidit que seré feliç la resta de la meva vida. Podeu pensar que aquestes coses no es decideixen així, però esteu totalment equivocats: totes les coses importants que fem en aquest món són el fruit de la nostra resolució. Les bones i les dolentes. Tot i ser una societat fascinada pels talents innats, en realitat sabem que tot el que val realment la pena ho aconseguim a base d’un esforç consistent i continuat. En realitat, per això estem fascinats pel geni, que té alguna cosa de màgic —i com deia Artaud, en el cas de l’art, aquesta màgia adquireix tints de culte quasi religiós.
Però en el fons sabem que tot això és un miratge, i que, si no hi intervé la voluntat, els talents naturals no passen de ser un entreteniment de sobretaula nadalenca, de sortida de Festa Major o —molt pitjor— de later show televisiu.
I ser feliç és un talent controlat per la voluntat?, us preguntareu. No en tinc cap mena de dubte. El truc consisteix, en realitat, en ser honest amb un mateix sobre els propis límits i en forçar-se sempre a mirar —i a valorar— no tant com de lluny ens trobem del nostre ideal de vida, sinó com de llarg és el camí que hem fet fins arribar aquí.
Per ser franca, no sé si la fórmula és aplicable per a tothom. Hi ha circumstàncies —la malaltia, la mort de les persones que estimem, l’angoixa pel futur que generen els problemes laborals...— que ens ho posen molt difícil, però penso que en cada moment, i siguin quins siguin els problemes que enfrontem, hem de tenir la voluntat de superar-los.
Amb els anys m’he descobert més voluntariosa que no em pensava i, si he tingut la força de vèncer els límits i els vicis del meu cos —de l’addicció al tabac a l’aversió a l’exercici— i algunes febleses de la meva ànima, per què hauria d’escapar-se’m la fugissera felicitat.
La felicitat pot ser l'exuberància del bosc tropical o la inesperada meravella d'una flor traient el cap, humil, entre un munt de runa. Pot ser el que nosaltres vulguem. I cal voluntat per retrobar-la cada dia i per compartir-la.
Però en el fons sabem que tot això és un miratge, i que, si no hi intervé la voluntat, els talents naturals no passen de ser un entreteniment de sobretaula nadalenca, de sortida de Festa Major o —molt pitjor— de later show televisiu.
I ser feliç és un talent controlat per la voluntat?, us preguntareu. No en tinc cap mena de dubte. El truc consisteix, en realitat, en ser honest amb un mateix sobre els propis límits i en forçar-se sempre a mirar —i a valorar— no tant com de lluny ens trobem del nostre ideal de vida, sinó com de llarg és el camí que hem fet fins arribar aquí.
Per ser franca, no sé si la fórmula és aplicable per a tothom. Hi ha circumstàncies —la malaltia, la mort de les persones que estimem, l’angoixa pel futur que generen els problemes laborals...— que ens ho posen molt difícil, però penso que en cada moment, i siguin quins siguin els problemes que enfrontem, hem de tenir la voluntat de superar-los.
Amb els anys m’he descobert més voluntariosa que no em pensava i, si he tingut la força de vèncer els límits i els vicis del meu cos —de l’addicció al tabac a l’aversió a l’exercici— i algunes febleses de la meva ànima, per què hauria d’escapar-se’m la fugissera felicitat.
La felicitat pot ser l'exuberància del bosc tropical o la inesperada meravella d'una flor traient el cap, humil, entre un munt de runa. Pot ser el que nosaltres vulguem. I cal voluntat per retrobar-la cada dia i per compartir-la.
5 de des. 2011
Un any
Fa algunes setmanes, en un debat sobre cuina i salut que vaig moderar, un expert en nutrició ens explicava que perquè un règim sigui de veritat efectiu s'ha de mantenir almenys durant un any, perquè aquest és el temps mínim que necessita el nostre metabolisme per reciclar-se i acostumar-se a treballar per a un cos de pes i dimensions més reduïdes. El dia 23 de desembre farà un any que va arribar un nou Govern a la Generalitat amb la clara missió de posar-nos a règim —no tant perquè ens sobrés pes com perquè el rebost mostrava moltes lleixes buides i la bossa, algun forat traïdor— i no veig gaire clar que el nostre metabolisme social s'hi hagi adaptat encara.
Les comunitats sempre són més difícils de transformar que els individus. Les resistències d'uns i d'altres se sumen i tots ens resistim a perdre el benestar i els privilegis amb què comptàvem, fos el merescut fruit de molts anys de feina o una excessiva prebenda. Que quan les coses van maldades cal fer sacrificis, a mi m'ho va ensenyar la meva mare fa molts anys, predicant amb l'exemple; però el que també vaig aprendre d'ella és que cal afrontar aquestes situacions amb l'ànim elevat, perquè no hi ha cap altra manera de superar els problemes que prenent-se'ls com un repte capaç de fer-nos donar el millor de nosaltres. I, la veritat, trobo a faltar entre els nostres líders —això és el que jo entenc que haurien de ser els polítics i no uns mers gestors d'obvietats— la capacitat d'insuflar aquests ànims i aquesta capacitat de lluita al personal. I, així, no anirem gaire bé.
Tampoc és que esperi que caps de governs diversos, ministres i consellers surtin fets unes castanyoles a compareixences públiques i rodes de premsa, però entre això i ser pusil·lànimes —o no obrir la boca— hi ha prou distància com perquè hi càpiguen posicions assenyades i, alhora, una mica més engrescadores que el que hem vist i sentit fins ara. A Mas se'l veu ferm i assenyat, però en general els membres del seu Govern sembla sempre que acabin de sortir de missa de dotze després de confessar-se i vagin de camí cap als tres avemaries de penitència. De Rajoy, encara no n'hem sentit la veu, i el silenci és tan poc engrescador, o menys, que sentir resar el rosari. I lideratge engrescador no és precisament el que sobra en aquests moments en les files socialistes; no n'hi ha ni per a consum intern dels seus militants, doncs imagina't haver-ne de repartir una mica per a la resta dels ciutadans!
Potser el problema és que encara no tenim clar si hem arribat al final de la baixada —ni nosaltres ni els que tenen l'obligació de dirigir la remuntada. Potser és que la polseguera que aixequen els que rodolen pendent avall no ens deixa veure clar qui ha mantingut una posició prou ferma per reprendre la pujada. Però entremig de la pols trobo a faltar una veu ferma, d'aquelles que et donen seguretat i t'impulsen a provar-ho de nou cada cop que caus. Compte, però. No vull ni gurús ni pares. No som nens petits, no necessitem cap il·luminat que ens digui el que hem de fer, sinó persones que ens impulsin a fer el que sabem fer donant el millor de nosaltres mateixos.
Tal vegada farà un any i ara que ja hem perdut uns quants quilos, potser ens haurem de comprar vestits nous, no?
Les comunitats sempre són més difícils de transformar que els individus. Les resistències d'uns i d'altres se sumen i tots ens resistim a perdre el benestar i els privilegis amb què comptàvem, fos el merescut fruit de molts anys de feina o una excessiva prebenda. Que quan les coses van maldades cal fer sacrificis, a mi m'ho va ensenyar la meva mare fa molts anys, predicant amb l'exemple; però el que també vaig aprendre d'ella és que cal afrontar aquestes situacions amb l'ànim elevat, perquè no hi ha cap altra manera de superar els problemes que prenent-se'ls com un repte capaç de fer-nos donar el millor de nosaltres. I, la veritat, trobo a faltar entre els nostres líders —això és el que jo entenc que haurien de ser els polítics i no uns mers gestors d'obvietats— la capacitat d'insuflar aquests ànims i aquesta capacitat de lluita al personal. I, així, no anirem gaire bé.
Tampoc és que esperi que caps de governs diversos, ministres i consellers surtin fets unes castanyoles a compareixences públiques i rodes de premsa, però entre això i ser pusil·lànimes —o no obrir la boca— hi ha prou distància com perquè hi càpiguen posicions assenyades i, alhora, una mica més engrescadores que el que hem vist i sentit fins ara. A Mas se'l veu ferm i assenyat, però en general els membres del seu Govern sembla sempre que acabin de sortir de missa de dotze després de confessar-se i vagin de camí cap als tres avemaries de penitència. De Rajoy, encara no n'hem sentit la veu, i el silenci és tan poc engrescador, o menys, que sentir resar el rosari. I lideratge engrescador no és precisament el que sobra en aquests moments en les files socialistes; no n'hi ha ni per a consum intern dels seus militants, doncs imagina't haver-ne de repartir una mica per a la resta dels ciutadans!
Potser el problema és que encara no tenim clar si hem arribat al final de la baixada —ni nosaltres ni els que tenen l'obligació de dirigir la remuntada. Potser és que la polseguera que aixequen els que rodolen pendent avall no ens deixa veure clar qui ha mantingut una posició prou ferma per reprendre la pujada. Però entremig de la pols trobo a faltar una veu ferma, d'aquelles que et donen seguretat i t'impulsen a provar-ho de nou cada cop que caus. Compte, però. No vull ni gurús ni pares. No som nens petits, no necessitem cap il·luminat que ens digui el que hem de fer, sinó persones que ens impulsin a fer el que sabem fer donant el millor de nosaltres mateixos.
Tal vegada farà un any i ara que ja hem perdut uns quants quilos, potser ens haurem de comprar vestits nous, no?
20 de nov. 2011
Ombres
Em fa la impressió que la jornada electoral que s'obrirà d'aquí a unes poques hores és la més trista que he viscut des que vam estrenar aquesta imperfecta democràcia fa 35 anys. Potser només m'ho sembla a mi, però en l'entorn percebo un profund desànim i cap missatge, ni els dels anunciats perdedors, ni els dels previsibles guanyadors, transmet entusiasme i il·lusió, una paraula que ja sembla només adequada per fer gags a Polònia. Parles amb la gent i són molts, moltíssims els que ja fa temps que van començar a abstenir-se per demà/avui; i també són multitud els que et diuen que aniran a votar només per responsabilitat, perquè no volen que la derechona arribi al poder amb la seva complicitat. Però la majoria d'aquests no votaran al que creuen millor, sinó al que veuen com el menys dolent, que pot estar relativament distant de les seves conviccions ideològiques profundes (com tots aquells socialdemòcrates catalanistes que acabaran votant a un senyor de l'Opus que surt a la tele tocant-se la cartera, perquè la senyora de l'esquerra no genera ni confiança ni entusiasme).
Però potser el desànim és només meu i sóc jo qui veu el món a través de les ombres que em sembla que ho cobreixen tot. Potser sóc només jo qui es troba envoltada per aquestes ombres que m'encongeixen el cor i m'esporugueixen. De vegades tinc la sensació que els sentiments són com grans imants, que atreuen sobre seu els sentiments de l'entorn que vibren en la mateixa ona. És com si portessis unes ulleres de color que magnifiquen tot el que és del mateix color.
Jo, aquests dies, estic trista i decebuda, i només veig la tristor i el desencís que m'envolta. Sé segur que hi ha coses bones i alegres (ho sap el cap, però no ho sent així el cor), però em costa veure-les. Em sento com un titella desmanegat, com una joguina desballestada, i em faria falta algú que m'ajudés a recollir les peces. Però això ja és per a un altra entrada. Ara, a dormir, per anar d'hora a votar. Més enllà del desànim, tenim la disciplina de la responsabilitat.
...
Però potser el desànim és només meu i sóc jo qui veu el món a través de les ombres que em sembla que ho cobreixen tot. Potser sóc només jo qui es troba envoltada per aquestes ombres que m'encongeixen el cor i m'esporugueixen. De vegades tinc la sensació que els sentiments són com grans imants, que atreuen sobre seu els sentiments de l'entorn que vibren en la mateixa ona. És com si portessis unes ulleres de color que magnifiquen tot el que és del mateix color.
Jo, aquests dies, estic trista i decebuda, i només veig la tristor i el desencís que m'envolta. Sé segur que hi ha coses bones i alegres (ho sap el cap, però no ho sent així el cor), però em costa veure-les. Em sento com un titella desmanegat, com una joguina desballestada, i em faria falta algú que m'ajudés a recollir les peces. Però això ja és per a un altra entrada. Ara, a dormir, per anar d'hora a votar. Més enllà del desànim, tenim la disciplina de la responsabilitat.
...
12 de nov. 2011
Cartes a un amic distant (7)
Avui he pintat la lluna per a tu. Amb la seva cada rodona i plena s'ha vestit, enganyosa, de color de vesprada estiuenca i jo he deixat un missatge amagat entre els seus plecs. Corria carretera amunt i ella em seguia, així que he allargat la mà i he escrit sobre la seva panxa freda les quatre lletres màgiques perquè tu les llegeixis quan no miri ningú.
Avui he comprat una cançó per a tu. Feta de laments i festa. Una cançó que ve d'antigues muntanyes, esquerpes i fredes, que avança sobre la neu sense deixar marques i saltironeja a la font del poble un dia de mercat. Una cançó antiga, com el meu cor, fet de bocins dels cors trencats d'un miler d'amants. Una cançó que m'ha fet pensar en tu, perquè està feta a parts iguals de tristor i felicitat.
Avui he comprat una cançó per a tu. Feta de laments i festa. Una cançó que ve d'antigues muntanyes, esquerpes i fredes, que avança sobre la neu sense deixar marques i saltironeja a la font del poble un dia de mercat. Una cançó antiga, com el meu cor, fet de bocins dels cors trencats d'un miler d'amants. Una cançó que m'ha fet pensar en tu, perquè està feta a parts iguals de tristor i felicitat.
6 de nov. 2011
Ventafocs
S'acaba la música i es desfà l'encanteri. Abans de les 12 de la nit ja sóc a casa, i em sento com la Ventafocs. He guardat al pàrquing la meva carbassa que, per sort, té pistons enlloc de ratolins i a la que no li calen lacais. La meva fada madrina fa temps que em va abandonar a causa de l'stress per sobreocupació: al meu barri totes érem Ventafocs. No teníem germanes lletges que portessin roba cara, però totes havíem de fregar la cuina i els serveis, i sense la menor esperança que ningú ens fes emprovar mai una sabata de vidre.
S'acaba la música i es desfà l'encanteri, la il·lusió de proximitat. La vida, prosaica, posa cadascú al seu lloc i tornem a començar. En el punt just que s'esvania, de nou, el somni del príncep blau, he tornat a pensar en aquell vell projecte d'amors assassins i maldestres fins al punt de fer-los homicides.
Hauria de dedicar-me només a escriure. Seria més feliç i així no passaria per empipades fortes com la que ara em rosega l'ànima. M'adono que estic molt enfadada i que no aconsegueixo que se'm passi. El problema és que la dissensió per mi s'ha situat en el terreny dels valors i quan has arribat al convenciment que una persona és mala persona resulta difícil trobar elements de connexió.
La Ventafocs s'adorm. S'arrauleix prop de la xemeneia, envoltada de la conhort de bestioles encantades, i somnia en el seu príncep.
nnn
S'acaba la música i es desfà l'encanteri, la il·lusió de proximitat. La vida, prosaica, posa cadascú al seu lloc i tornem a començar. En el punt just que s'esvania, de nou, el somni del príncep blau, he tornat a pensar en aquell vell projecte d'amors assassins i maldestres fins al punt de fer-los homicides.
Hauria de dedicar-me només a escriure. Seria més feliç i així no passaria per empipades fortes com la que ara em rosega l'ànima. M'adono que estic molt enfadada i que no aconsegueixo que se'm passi. El problema és que la dissensió per mi s'ha situat en el terreny dels valors i quan has arribat al convenciment que una persona és mala persona resulta difícil trobar elements de connexió.
La Ventafocs s'adorm. S'arrauleix prop de la xemeneia, envoltada de la conhort de bestioles encantades, i somnia en el seu príncep.
nnn
5 de nov. 2011
Realitats paral·leles
Hi ha persones que van per la vida com si la realitat no anés amb elles. Són aquells (i aquelles) que la malícia periodística (passada per guió de cinema) aplega sota l'epígraf: 'No deixis que la realitat t'espatlli una bona notícia.
Fora de la premsa, hi ha persones (de project managers a funcionaris, passant per tota la gradació d'empelts intermitjos) que confonen responsabilitat amb capacitat i s'atorguen el dret de donar lliçons d'allò que no saben a qui haurien de consultar.
Per tractar amb ells (i amb elles) cal tenir un tremp d'acer. No et pots deixar amilanar pels seus estudiats aires de superioritat: tendeixen a adoptar per a qualsevol aseveració un aire pedagògic, alentint el ritme de l'explicació i tirant d'esquemes gràfics, com si tinguessin davant un nen o un avi que necessita atenció especial. Amaneixen la conversa amb alguns "el que hauries de saber", "el que potser no t'ha quedat clar", "el que diuen els experts (que sempre són uns altres que en saben més que tu d'allò teu)", amb els quals posen com a base inqüestionable allò que precisament tu volies discutir.
Vaja, que els hi vols dir que no en tenen ni idea i abans de començar ja t'han engaltat que la seva expertesa està fora de discusió, perquè són els líders, donant la volta com un mitjó a la lògica i el sentit comú més elemental, que demana posar els millors al capdavant. Ells/elles simplement se situen al capdavant (i no estalvien maniobres per aconseguir-ho) i d'aquest fet infereixen que són els millors.
Si qüestiones el plantejament dels seus projectes, remarquen les teves limitacions per entendre la naturalesa innovadora que els anima. Si qüestiones la manca de resultats concrets, subratllen la qualitat inefable i estratègica de la dinamització d'actors que han aconseguit, i si insisteixes demanant resultats, t'expliquen que el projecte avança adequadament i que el producte, ja arribarà. Són els reis (les reines) del gantt, i reclamen amb abassegadora insistència l'acompliment de terminis i el valor inestimable del seu temps (el dels altres cotitza bastant més baix), però els seus projectes, de tant importants i transcendents que són es van modificant cada tres mesos i mai s'arriba a fer res.
Ells/elles viuen al seu món paral·lel, on no hi ha crisi, però hi ha molta confidencialitat, no pas per guardar cap secret, sinó perquè no se sàpiga que no hi ha cap secret a amargar.
Fora de la premsa, hi ha persones (de project managers a funcionaris, passant per tota la gradació d'empelts intermitjos) que confonen responsabilitat amb capacitat i s'atorguen el dret de donar lliçons d'allò que no saben a qui haurien de consultar.
Per tractar amb ells (i amb elles) cal tenir un tremp d'acer. No et pots deixar amilanar pels seus estudiats aires de superioritat: tendeixen a adoptar per a qualsevol aseveració un aire pedagògic, alentint el ritme de l'explicació i tirant d'esquemes gràfics, com si tinguessin davant un nen o un avi que necessita atenció especial. Amaneixen la conversa amb alguns "el que hauries de saber", "el que potser no t'ha quedat clar", "el que diuen els experts (que sempre són uns altres que en saben més que tu d'allò teu)", amb els quals posen com a base inqüestionable allò que precisament tu volies discutir.
Vaja, que els hi vols dir que no en tenen ni idea i abans de començar ja t'han engaltat que la seva expertesa està fora de discusió, perquè són els líders, donant la volta com un mitjó a la lògica i el sentit comú més elemental, que demana posar els millors al capdavant. Ells/elles simplement se situen al capdavant (i no estalvien maniobres per aconseguir-ho) i d'aquest fet infereixen que són els millors.
Si qüestiones el plantejament dels seus projectes, remarquen les teves limitacions per entendre la naturalesa innovadora que els anima. Si qüestiones la manca de resultats concrets, subratllen la qualitat inefable i estratègica de la dinamització d'actors que han aconseguit, i si insisteixes demanant resultats, t'expliquen que el projecte avança adequadament i que el producte, ja arribarà. Són els reis (les reines) del gantt, i reclamen amb abassegadora insistència l'acompliment de terminis i el valor inestimable del seu temps (el dels altres cotitza bastant més baix), però els seus projectes, de tant importants i transcendents que són es van modificant cada tres mesos i mai s'arriba a fer res.
Ells/elles viuen al seu món paral·lel, on no hi ha crisi, però hi ha molta confidencialitat, no pas per guardar cap secret, sinó perquè no se sàpiga que no hi ha cap secret a amargar.
29 d’oct. 2011
Retorn (amb Whisky)
Ha arribat força prim (venia del camp i, si no hi ha molt menjar, els cavalls més grans i forts s'enduen la millor part), però es refarà ràpid. Es pirra per les pastanagues i les pomes. I és un tros de pa, però salta molt bé.
15 de set. 2011
L'impensable
Navego per Twitter i arribo a una "piulada" de la New York Review of
Books que ens sugereix "pensar l'impensable" per resoldre una crisi
que ha fet "possible l'impossible". Just a sota un twit del Huffington
Post m'informa que a Austràlia els passaports incorporaran "el tercer
gènere": femení, masculí i... Ignoro com en diran.
Books que ens sugereix "pensar l'impensable" per resoldre una crisi
que ha fet "possible l'impossible". Just a sota un twit del Huffington
Post m'informa que a Austràlia els passaports incorporaran "el tercer
gènere": femení, masculí i... Ignoro com en diran.
No sé si això, el tercer sexe, cau en la categoria d'impossible o
d'impensable. O potser en cap de les dues, però em pregunto a qui
atribuiran el certificat d' "alteritat" i com formularan i
identificaran la diferència.
Potser és una forma de lluitar contra la crisi, a base de renovar els
passaports de... la meitat dels australians? El 20%? El 10%. Em mata
la curiositat.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
26 d’ag. 2011
Manhattan des de Liberty Island
Una foto del primer dia a Nova York. Tres entrades més avall hi ha la crònica.
Els límits del "lobby" solidari
El diumenge 7 d'agost, mentre preparava el nostre viatge a Nova York, el periodista David Aronson publicava un article a The New York Times ("How Congress Devastated Congo") sobre la llei Dodd-Frank, aprovada a finals de 2010, que està aixecant força polseguera. Aquest expert en Àfrica Central qüestionava la utilitat real d'una norma que exigeix a les companyies americanes importadores dels minerals extrets al Congo una sèrie de mesures de control per evitar que els fons generats per aquests comerç vagin a mans dels senyors de la guerra que controlen l'Est d'aquell país (els dos Kivu), sumit en un inacabable conflicte des que a mitjans dels 90 va esclatar la guerra en el marc dels enfrontaments ètnics a la zona dels Grans Llacs.
El genocidi de Ruanda (1994) va provocar un èxode massiu cap a Burundi i el llavors anomenat Zaire, governat pel dictador Mobutu Sese Seko. La inestabilitat provocada per la crisi dels refugiats va ser aprofitada per l'oposició per derrocar Sese Seko (maig 1997) i declarar el naixement de la República Democràtica del Congo (RDC), sota l'autoritat de Laurent Desiré Kabila. Durant 1998 i fins a juliol de 1999 una violenta guerra —en la qual van participar, d'una banda, Ruanda i Uganda, donant suport als opositors a Kabila, i, de l'altra, Zimbabwe, Angola, Namibia, Txad i Sudan, fent costat al govern provisional de la RDC— va dessagnar el país. Tot i formalment tancat, el conflicte va continuar fins a finals de 2002, quan es va signar l'Acord de Pretòria, es considera la guerra més sagnant i extensa que hi ha hagut a l'Àfrica i, amb 3,8 milions de morts, la que més víctimes ha provocat al món des de la Segona Guerra Mundial. Laurent Kabila va ser assassinat el 2001 i substituït pel seu fill Joseph Kabila, actual president de la RDC després d'haver guanyat les primeres eleccions multipartidistes celebrades al país.
Com es veu, una situació força complexa per fer judicis sense ser un bon coneixedor del país. Els arguments d'Aronson contra la Dodd-Frank Act són bàsicament dos: que la reducció de les exportacions de mineral congolès provocades per aquesta llei ha estat de més del 75% en el que porten d'any, en una regió on entre 200.000 i 400.000 persones viuen de la mineria artesana, amb el greu impacte que això suposa pels seus mitjans de vida; d'altra banda, afirma que la majoria de grups armats van ser desactivats el 2008 amb la seva incorporació a l'exèrcit nacional congolès i que l'únic que segueix actiu, l'FLDR, es refugia a les selves de Shabunda on viu, bàsicament, dels segrests i l'extorsió. Per Aronson, potser el mineral va alimentar el conflicte anys enrere, però ja no és la situació actual, mentre que les conseqüències de la llei sí contribuiran a empobrir encara més la població.
Les entitats promotores de la llei, sobretot Enough Project i Global Witness, van contestar immediatament amb un article publicat al Huffington Post, on Sasha Lezhnev, consultor polític d'Enough Project, reafirma la connexió entre l'extracció i l'exportació d'or, wolframita i coltan i la violència a la regió, i assegura que sense aquest comerç es podrà redreçar la situació. Ell mateix reconeix que intentar canviar aquesta situació pot suposar "inevitables dislocacions econòmiques", el que per Aronson ve a reconèixer l'impacte que a curt termini pot tenir sobre la població sense que estiguin garantides alternatives sòlides. De fet, Lezhnev parla de la necessitat d'ajuts, però no concreta qui els proveirà o com es posaran en marxa.
El periodista congolès Mvemba Diozele, que actualment treballa a la Hoover Institution de la Universitat d'Stanford, on prepara un llibre sobre Mobuto Sese Seko, s'ha alineat amb Aronson i en el mateix Huffingston Post responia el passat 22 d'agost amb un documentat article sobre el tema en el que explica, entre altres coses, que el setembre de 2010 el govern de la RDC, responent a pressions internacionals, va prohibir la mineria artesanal. Això va deixar sense ingressos milers de famílies, que amb un índex d'atur del 8,9% i un 81,7% de treball informal, no van poder trobar cap alternativa. Sis mesos després, el govern de Kabila va anul·lar la mesura. Diozele dóna detalls sobre el paper de Ruanda i Uganda donant sortida a productes miners que, forçosament, han de venir del mercat negre congolès, ja que cap dels dos països tenen els recursos miners que comercialitzen i del rol de l'Índia com a comprador del flux de mineral que han deixat de comprar les empreses nord-americanes a causa de la Dodd-Frank Act.
Quan una acaba de llegir a l'article, té la sensació que la posició d'Enough Project resulta excessivament simplista respecte a l'impacte que una norma legal dels EUA pot tenir per redreçar la situació de violència al centre de l'Àfrica. Una visió simple de les coses pot ser molt efectiva per captar suports a una campanya de lobby social, però no sé si serveix, de veritat, per canviar el món en un sentit on la justícia social estigui garantida per a les autèntiques víctimes de la violència: les dones, els homes, les nenes i els nens congolesos. Persones reals que no tenen gaire marge per patir més "dislocacions econòmiques" de les que ja han patit fins ara. I no és que jo no cregui en el dret, però em dóna la sensació que aquesta és una visió massa unilateralista (i per això, un xic miop) del dret i de la justícia. Tant de bo ens equivoquem i la Dodd-Franck serveixi per portar pau i, al final, menys pobresa.
---
El genocidi de Ruanda (1994) va provocar un èxode massiu cap a Burundi i el llavors anomenat Zaire, governat pel dictador Mobutu Sese Seko. La inestabilitat provocada per la crisi dels refugiats va ser aprofitada per l'oposició per derrocar Sese Seko (maig 1997) i declarar el naixement de la República Democràtica del Congo (RDC), sota l'autoritat de Laurent Desiré Kabila. Durant 1998 i fins a juliol de 1999 una violenta guerra —en la qual van participar, d'una banda, Ruanda i Uganda, donant suport als opositors a Kabila, i, de l'altra, Zimbabwe, Angola, Namibia, Txad i Sudan, fent costat al govern provisional de la RDC— va dessagnar el país. Tot i formalment tancat, el conflicte va continuar fins a finals de 2002, quan es va signar l'Acord de Pretòria, es considera la guerra més sagnant i extensa que hi ha hagut a l'Àfrica i, amb 3,8 milions de morts, la que més víctimes ha provocat al món des de la Segona Guerra Mundial. Laurent Kabila va ser assassinat el 2001 i substituït pel seu fill Joseph Kabila, actual president de la RDC després d'haver guanyat les primeres eleccions multipartidistes celebrades al país.
Com es veu, una situació força complexa per fer judicis sense ser un bon coneixedor del país. Els arguments d'Aronson contra la Dodd-Frank Act són bàsicament dos: que la reducció de les exportacions de mineral congolès provocades per aquesta llei ha estat de més del 75% en el que porten d'any, en una regió on entre 200.000 i 400.000 persones viuen de la mineria artesana, amb el greu impacte que això suposa pels seus mitjans de vida; d'altra banda, afirma que la majoria de grups armats van ser desactivats el 2008 amb la seva incorporació a l'exèrcit nacional congolès i que l'únic que segueix actiu, l'FLDR, es refugia a les selves de Shabunda on viu, bàsicament, dels segrests i l'extorsió. Per Aronson, potser el mineral va alimentar el conflicte anys enrere, però ja no és la situació actual, mentre que les conseqüències de la llei sí contribuiran a empobrir encara més la població.
Les entitats promotores de la llei, sobretot Enough Project i Global Witness, van contestar immediatament amb un article publicat al Huffington Post, on Sasha Lezhnev, consultor polític d'Enough Project, reafirma la connexió entre l'extracció i l'exportació d'or, wolframita i coltan i la violència a la regió, i assegura que sense aquest comerç es podrà redreçar la situació. Ell mateix reconeix que intentar canviar aquesta situació pot suposar "inevitables dislocacions econòmiques", el que per Aronson ve a reconèixer l'impacte que a curt termini pot tenir sobre la població sense que estiguin garantides alternatives sòlides. De fet, Lezhnev parla de la necessitat d'ajuts, però no concreta qui els proveirà o com es posaran en marxa.
El periodista congolès Mvemba Diozele, que actualment treballa a la Hoover Institution de la Universitat d'Stanford, on prepara un llibre sobre Mobuto Sese Seko, s'ha alineat amb Aronson i en el mateix Huffingston Post responia el passat 22 d'agost amb un documentat article sobre el tema en el que explica, entre altres coses, que el setembre de 2010 el govern de la RDC, responent a pressions internacionals, va prohibir la mineria artesanal. Això va deixar sense ingressos milers de famílies, que amb un índex d'atur del 8,9% i un 81,7% de treball informal, no van poder trobar cap alternativa. Sis mesos després, el govern de Kabila va anul·lar la mesura. Diozele dóna detalls sobre el paper de Ruanda i Uganda donant sortida a productes miners que, forçosament, han de venir del mercat negre congolès, ja que cap dels dos països tenen els recursos miners que comercialitzen i del rol de l'Índia com a comprador del flux de mineral que han deixat de comprar les empreses nord-americanes a causa de la Dodd-Frank Act.
Quan una acaba de llegir a l'article, té la sensació que la posició d'Enough Project resulta excessivament simplista respecte a l'impacte que una norma legal dels EUA pot tenir per redreçar la situació de violència al centre de l'Àfrica. Una visió simple de les coses pot ser molt efectiva per captar suports a una campanya de lobby social, però no sé si serveix, de veritat, per canviar el món en un sentit on la justícia social estigui garantida per a les autèntiques víctimes de la violència: les dones, els homes, les nenes i els nens congolesos. Persones reals que no tenen gaire marge per patir més "dislocacions econòmiques" de les que ja han patit fins ara. I no és que jo no cregui en el dret, però em dóna la sensació que aquesta és una visió massa unilateralista (i per això, un xic miop) del dret i de la justícia. Tant de bo ens equivoquem i la Dodd-Franck serveixi per portar pau i, al final, menys pobresa.
---
22 d’ag. 2011
Quadern de viatge: emprenent el retorn (i 2)
12:20h a l’aeroport de Newark. Escric offline, perquè en aquest aeroport, com a tots, la connexió a internet és un negoci i també, com comença a passar a tot arreu, connectar-se a una presa de llum es fa difícil. Aquí resulta encara més frustrant, perquè els endolls són a l’abast, però no tenen corrent.
Penso en el viatge que s’acaba i se’m fa difícil valorar la ciutat que deixem. Les ciutats les acabes coneixent quan hi vius, quan hi treballes, quan pots interactuar amb les persones que hi ha nascut i que l’estimen, i que t’expliquen les coses que no diuen els llibres ni els diaris, anècdotes de persones, racons amagats...
Nova York és tan gran que, sense aquesta guia íntima et quedes en la mera superfície, impressionat pels grans gratacels de Manhattan, seduït per l’ambient d’alguns carrers, expectant per la vitalitat cultural que s’endevina.
En aquest sentit és divertit llegir guies de NY on diversos barris competeixen per hostatjar els artistes de la ciutat. Si fa 50 anys aquest era el privilegi de Greenwich Village (que ara dóna la sensació de ser el territori d'aquells que el periodista i escriptor David Brooks va batejar com bobo’s, és a dir bourgeois bohemians), després han estat el Soho, Tribeca i, més cap aquí, sembla que Williamsburg, a Brooklyn. Em pregunto si NY segueix sent una referència per als artistes a nivell internacional. Segurament ho és per als americans, però els europeus semblen seduïts per ciutats com Berlin. I en aquest món global on vivim no sembla ja que hi pugui haver un sol centre de referència, sinó més aviat nòduls d’una extensa xarxa.
Nova York és tan gran que, sense aquesta guia íntima et quedes en la mera superfície, impressionat pels grans gratacels de Manhattan, seduït per l’ambient d’alguns carrers, expectant per la vitalitat cultural que s’endevina.
En aquest sentit és divertit llegir guies de NY on diversos barris competeixen per hostatjar els artistes de la ciutat. Si fa 50 anys aquest era el privilegi de Greenwich Village (que ara dóna la sensació de ser el territori d'aquells que el periodista i escriptor David Brooks va batejar com bobo’s, és a dir bourgeois bohemians), després han estat el Soho, Tribeca i, més cap aquí, sembla que Williamsburg, a Brooklyn. Em pregunto si NY segueix sent una referència per als artistes a nivell internacional. Segurament ho és per als americans, però els europeus semblen seduïts per ciutats com Berlin. I en aquest món global on vivim no sembla ja que hi pugui haver un sol centre de referència, sinó més aviat nòduls d’una extensa xarxa.
El que és cert és que en una ciutat com aquesta poden convergir processos, idees i persones de tot arreu, per fer-hi junts coses noves. Tot i així, no és menys cert que els americans em semblen una mica massa concentrats en ells mateixos. Potser és una falsa impressió produïda pels comentaristes polítics de dretes, que abunden a mitjans com The Wall Street Journal, que ens perdonen la vida als europeus el mateix dia que The New York Times publica en portada que els hospitals nord-americans tenen un problema de manca de medicaments, que no poden subministrar a qui els necessita, tot i que de fet són el pacients qui se'ls paguen. És a dir, no és una manca de recursos, sinó de previsió. Algú es pot imaginar què passaria a casa nostra si la cobertura sanitària tingués aquestes mancances?
Apa, tornem cap a la decadent Europa.
...
Quadern de viatge: emprenent el retorn
Iniciem la tornada cap a casa havent acomplert totes les etapes del turista standard que visita la Gran Poma: tenim les nostres fotografies amb pont de Brooklyn al fons, hem passejat per Central Park i Little Italy, hem menjat a Chinatown, hem seguit el sinuós recorregut de les rotondes del Guggenheim, tot deixant-nos amarar la vista pels colors de Kandinsky, Monet i Cézanne (en una mostra ínfima del que és la col·lecció, que se supedita a les necessitats de la mostra temporal del moment, actualment dedicada al coreà Lee Ufan) i ens hem aixoplugat d'una violenta tempesta a les galeries comercials del World Financial Center, mentre aprofitàvem per fotografiar la zona zero des del nostre refugi envidriat...
La sensació que et queda és que has travessat un passadís ple de portes i que has tingut a penes temps d'obrir-ne algunes i llucar l'interior de les habitacions, d'unes estances que et conviden a quedar-t'hi... però has de marxar. Un dels encerts accidentals d'aquest viatge ha estat ser instal·lats al Lower East Side, en un carrer ple de groceries, bars, perruqueries, licoreries, botigues de mobles i sabates, bugaderies, instituts i escoles... Un barri de treballadors i pocs turistes, amb un mercat com els nostres, a només dues cantonades, on pots comprar fruita, peix, carn, pa...
Ens en anem els tres amb la sensació que no ens faria res quedar-nos força més temps... Però, segurament, ens passaríem als Yankees, perquè finalment sí vam veure jugar als Mets (amb tres hores de retard) i no va ser un partit molt lluït (van perdre per sis carreres a una).
...
La sensació que et queda és que has travessat un passadís ple de portes i que has tingut a penes temps d'obrir-ne algunes i llucar l'interior de les habitacions, d'unes estances que et conviden a quedar-t'hi... però has de marxar. Un dels encerts accidentals d'aquest viatge ha estat ser instal·lats al Lower East Side, en un carrer ple de groceries, bars, perruqueries, licoreries, botigues de mobles i sabates, bugaderies, instituts i escoles... Un barri de treballadors i pocs turistes, amb un mercat com els nostres, a només dues cantonades, on pots comprar fruita, peix, carn, pa...
Ens en anem els tres amb la sensació que no ens faria res quedar-nos força més temps... Però, segurament, ens passaríem als Yankees, perquè finalment sí vam veure jugar als Mets (amb tres hores de retard) i no va ser un partit molt lluït (van perdre per sis carreres a una).
...
20 d’ag. 2011
Quardern de viatge: third round
Una de les coses que m'agrada quan viatjo és descobrir llibres que
m'expliquen aspectes insòlits dels llocs que visito. Per mi ha estat
una sorpresa saber que Nova York va ser, durant molts anys, la "ciutat
de les ostres". A la llibreria del 'gifts-shop' de l'Estatua de
Llibertat vaig trobar 'The Big Oyster', de Mark Kurlansky, una
història de NY escrita des de la perspectiva de la producció i el
comerç d'ostres, tan abundant anys enrera aquí que, el 1857, va fer
dir a l'escriptor anglès Charles MacKay, de visita a Nova York, que
"l'home sembla haver estat creat per consumir ostres".
El llibre arrenca amb el viatge de l'explorador britànic Henry Hudson,
que a mitjan segle XVII, buscant una ruta fluvial fins a la Xina per
als holandesos a través del continent americà, va enfilar el riu que
separa Nova York de New Jersey, a l'oest de Manhattan, i que ara porta
el seu nom. Hudson i la seva tripulació van entrar en contacte amb els
'lenape', un poble indígena, que consumia tantes ostres que els
arqueòlegs van estar trobant dipòsits de milers de closques durant
anys mentre s'excavaven els fonaments dels gratacels de Manhattan.
Una troballa tan entretinguda com ben escrita.
Ahir dijous va ser el dia de l'art. Ens el vam passar al MoMA, on vaig
tenir la sensació que, davant una gran pintura, el temps s'atura. Et
plantes en front de "Les demoiselles d'Avignon" i podries ser al 1930
com ets al 2011, tot i que l'esperit d'una gran obra d'art pertany
indefectiblement a la seva època. Potser és aquest el sentit de l'art:
atrapar l'esperit d'un temps i superar-ne la caducitat, connectar-lo
amb el futur, amb el nostre desig d'eternitat.
Divendres ha començat calurós i solejat. Ideal per al nostre passeig
sota els ponts de Manhattan i de Brooklyn. Des del parc al costat del
riu ens plantejàvem les millors perspectives per veure el partit dels
Mets contra els Brewers. Hem arribat a les cinc de la tarda al City
Field sota un sol espatarrant. Hem vist com posaven les cerveses a
refredar, com començaven a coure 'hot dogs' i a fregir patates. Hem
vist l'entrenament dels dos equips i la lenta cerimonia d'allisar la
terra de les bases i de la zona de llençament, de regar-la i pintar
les ratlles...
I just a les 7 i cinc, quan tot era a punt per començar, els operaris
han començat a cobrir-ho tot amb un plàstic gegantí, mentre un vent
fred i desagradable ens canviava el calor per fred. La megafonia i les
pantalles gegants ens han convidat a refugiar-nos d'una encara
invisible tempesta, que només cinc minuts després ha esclatat amb
violència. I d'això fa dues hores. Des d'aleshores, públic i jugadors
esperem. No sé en quines circumstàncies s'acaba suspenent un partit de
beisbol. Aquí la gent segueix esperant pacientment amb una mena
d'assumida fatalitat. La majoria, si s'escau, podran venir d'aquí a
una setmana per recuperar el partit perdut. Nosaltres no. La pluja
segueix caient impertorbable.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
m'expliquen aspectes insòlits dels llocs que visito. Per mi ha estat
una sorpresa saber que Nova York va ser, durant molts anys, la "ciutat
de les ostres". A la llibreria del 'gifts-shop' de l'Estatua de
Llibertat vaig trobar 'The Big Oyster', de Mark Kurlansky, una
història de NY escrita des de la perspectiva de la producció i el
comerç d'ostres, tan abundant anys enrera aquí que, el 1857, va fer
dir a l'escriptor anglès Charles MacKay, de visita a Nova York, que
"l'home sembla haver estat creat per consumir ostres".
El llibre arrenca amb el viatge de l'explorador britànic Henry Hudson,
que a mitjan segle XVII, buscant una ruta fluvial fins a la Xina per
als holandesos a través del continent americà, va enfilar el riu que
separa Nova York de New Jersey, a l'oest de Manhattan, i que ara porta
el seu nom. Hudson i la seva tripulació van entrar en contacte amb els
'lenape', un poble indígena, que consumia tantes ostres que els
arqueòlegs van estar trobant dipòsits de milers de closques durant
anys mentre s'excavaven els fonaments dels gratacels de Manhattan.
Una troballa tan entretinguda com ben escrita.
Ahir dijous va ser el dia de l'art. Ens el vam passar al MoMA, on vaig
tenir la sensació que, davant una gran pintura, el temps s'atura. Et
plantes en front de "Les demoiselles d'Avignon" i podries ser al 1930
com ets al 2011, tot i que l'esperit d'una gran obra d'art pertany
indefectiblement a la seva època. Potser és aquest el sentit de l'art:
atrapar l'esperit d'un temps i superar-ne la caducitat, connectar-lo
amb el futur, amb el nostre desig d'eternitat.
Divendres ha començat calurós i solejat. Ideal per al nostre passeig
sota els ponts de Manhattan i de Brooklyn. Des del parc al costat del
riu ens plantejàvem les millors perspectives per veure el partit dels
Mets contra els Brewers. Hem arribat a les cinc de la tarda al City
Field sota un sol espatarrant. Hem vist com posaven les cerveses a
refredar, com començaven a coure 'hot dogs' i a fregir patates. Hem
vist l'entrenament dels dos equips i la lenta cerimonia d'allisar la
terra de les bases i de la zona de llençament, de regar-la i pintar
les ratlles...
I just a les 7 i cinc, quan tot era a punt per començar, els operaris
han començat a cobrir-ho tot amb un plàstic gegantí, mentre un vent
fred i desagradable ens canviava el calor per fred. La megafonia i les
pantalles gegants ens han convidat a refugiar-nos d'una encara
invisible tempesta, que només cinc minuts després ha esclatat amb
violència. I d'això fa dues hores. Des d'aleshores, públic i jugadors
esperem. No sé en quines circumstàncies s'acaba suspenent un partit de
beisbol. Aquí la gent segueix esperant pacientment amb una mena
d'assumida fatalitat. La majoria, si s'escau, podran venir d'aquí a
una setmana per recuperar el partit perdut. Nosaltres no. La pluja
segueix caient impertorbable.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
17 d’ag. 2011
Quadern de viatge: Liberty Island i Coney Island
El primer despertar a Nova York va ser gris i fred, però això no va impedir-nos complir amb la primera etapa obligada de qualsevol turista: la visita a l'Estatua de la Llibertat, en l'illa del mateix nom al mig de la badia que constitueix el port natural de Nova York.
L'estatua és alhora espectacular i minsa. Tot i la seva magnificent envergadura i el seu pes físic i simbòlic, contemplada des del port dels ferries, al peu dels gratacels del districte finançer al downtownde Manhattan, sembla perduda al mig de la badia. Segurament caldria anar enrere en el temps i imaginar-se un Manhattan de senyorívoles mansions decimonòniques, de només tres o quatre pisos d'alçada, per comptar l'impacte que la monumentalitat de la figura femenina de Bartholdi podia produir. Penso que així devia ser amb els milions d'immigrants que passaven pel seu costat camí de l'Illa d'Ellis, la segona part de tots els creuers turístics que et porten a Liberty Island. El Museu de la Immigració de l'Illa d'Ellis impacta més per les dades que et recorda que pel que et descobreix. És un museu pensat per a un públic americà, que pot buscar en els ordinadors de l'entrada el seu nom entre els registres que s'han pogut recuperar dels 12 milions de nous americans que, entre 1892 i 1924, van passar per les sales del més famós centre d'acollida de la història dels Estats Units per formalitzar la seva entrada al somni americà. Les sèries de fotografies dels que arribaven i les petites històries que expliquen cadascuna no fan més que recordar-nos que aquest és un país sorgit de la diversitat. Una part de l'exposició parla d'altres centres d'arribada massiva (com Galveston, a Texas) i llença una mirada crítica sobre els coyotes de l'època, que aleshores buscaven les seves víctimes sobretot a l'Europa central i oriental.
La casualitat ha volgut que a l'avió, venint cap aquí, hagués llegit Amy Foster, una novel·leta de Joseph Conrad que explica la història de rebuig, amor i mort d'un nàufrag polonès a les costes d'Anglaterra, emigrant frustrat cap a les Amèriques, arrencat de la seva misèria amb promeses d'or i prosperitat per tractants d'una nova estirp d'esclaus. Mentre mirava les fotografies d'Ellis Island, recordava com de bé descriu Conrad el sentiment de desarrelament, que devia haver sentit ell mateix (polonès convertit en mestre de la literatura anglesa) i que han compartit, comparteixen i compartiran milions i milions d'emigrants.
Tot això sota un cel de plom que ens mostrava una imatge insòlita de l'sky line de Nova York, retallat no sobre un brillant cel blau, sinó com sobre coto-fluix brut de tinta negra. Per sort, a la tarda es va obrir el cel i les vistes des de dalt de l'Empire State Building van donar de si tot el que es pot esperar d'un mirador ple a vessar de gent amb tots els accents, tots els colors, totes les combinacions: parelles, famílies amb nens, famílies amb avis, colles d'amics joves, colles d'amics grans... tots fent cua, tots fent fotos, tots tornant a fer cua... El turisme té les seves rutines.
El sopar a l'Smoke Jazz va compensar la grisor matinal (malgrat els meus fills, als quals no he pogut mai transmetre la meva passió musical). Un bon concert del quartet de l'organista Mike LeDonne, amb un guitarrista que fa temps que m'agrada molt, Peter Bernstein; Vincent Herring, al saxo alt, i Joe Farnsworth, a la bateria. Bona cuina i bona música: què més pots demanar.
Avui hem aprofitat el sol i ens hem banyat a Coney Island, que és una platja com eren les nostres quan jo era una cria: sense dutxes, i amb unes paradetes de fregits i hot-dogs amb cartells virolats sobre el llarg passeig amb terra de fusta que semblen arrencats d'una pel·lícula dels seixanta/setanta. Però hi he vist tantes escenes de pel·lícula que no he pogut evitar la temptació d'anar-hi, i al final ha estat divertit, amb volta al Ciclone, la vella muntanya russa de fusta, i tot.
...
L'estatua és alhora espectacular i minsa. Tot i la seva magnificent envergadura i el seu pes físic i simbòlic, contemplada des del port dels ferries, al peu dels gratacels del districte finançer al downtownde Manhattan, sembla perduda al mig de la badia. Segurament caldria anar enrere en el temps i imaginar-se un Manhattan de senyorívoles mansions decimonòniques, de només tres o quatre pisos d'alçada, per comptar l'impacte que la monumentalitat de la figura femenina de Bartholdi podia produir. Penso que així devia ser amb els milions d'immigrants que passaven pel seu costat camí de l'Illa d'Ellis, la segona part de tots els creuers turístics que et porten a Liberty Island. El Museu de la Immigració de l'Illa d'Ellis impacta més per les dades que et recorda que pel que et descobreix. És un museu pensat per a un públic americà, que pot buscar en els ordinadors de l'entrada el seu nom entre els registres que s'han pogut recuperar dels 12 milions de nous americans que, entre 1892 i 1924, van passar per les sales del més famós centre d'acollida de la història dels Estats Units per formalitzar la seva entrada al somni americà. Les sèries de fotografies dels que arribaven i les petites històries que expliquen cadascuna no fan més que recordar-nos que aquest és un país sorgit de la diversitat. Una part de l'exposició parla d'altres centres d'arribada massiva (com Galveston, a Texas) i llença una mirada crítica sobre els coyotes de l'època, que aleshores buscaven les seves víctimes sobretot a l'Europa central i oriental.
La casualitat ha volgut que a l'avió, venint cap aquí, hagués llegit Amy Foster, una novel·leta de Joseph Conrad que explica la història de rebuig, amor i mort d'un nàufrag polonès a les costes d'Anglaterra, emigrant frustrat cap a les Amèriques, arrencat de la seva misèria amb promeses d'or i prosperitat per tractants d'una nova estirp d'esclaus. Mentre mirava les fotografies d'Ellis Island, recordava com de bé descriu Conrad el sentiment de desarrelament, que devia haver sentit ell mateix (polonès convertit en mestre de la literatura anglesa) i que han compartit, comparteixen i compartiran milions i milions d'emigrants.
Tot això sota un cel de plom que ens mostrava una imatge insòlita de l'sky line de Nova York, retallat no sobre un brillant cel blau, sinó com sobre coto-fluix brut de tinta negra. Per sort, a la tarda es va obrir el cel i les vistes des de dalt de l'Empire State Building van donar de si tot el que es pot esperar d'un mirador ple a vessar de gent amb tots els accents, tots els colors, totes les combinacions: parelles, famílies amb nens, famílies amb avis, colles d'amics joves, colles d'amics grans... tots fent cua, tots fent fotos, tots tornant a fer cua... El turisme té les seves rutines.
El sopar a l'Smoke Jazz va compensar la grisor matinal (malgrat els meus fills, als quals no he pogut mai transmetre la meva passió musical). Un bon concert del quartet de l'organista Mike LeDonne, amb un guitarrista que fa temps que m'agrada molt, Peter Bernstein; Vincent Herring, al saxo alt, i Joe Farnsworth, a la bateria. Bona cuina i bona música: què més pots demanar.
Avui hem aprofitat el sol i ens hem banyat a Coney Island, que és una platja com eren les nostres quan jo era una cria: sense dutxes, i amb unes paradetes de fregits i hot-dogs amb cartells virolats sobre el llarg passeig amb terra de fusta que semblen arrencats d'una pel·lícula dels seixanta/setanta. Però hi he vist tantes escenes de pel·lícula que no he pogut evitar la temptació d'anar-hi, i al final ha estat divertit, amb volta al Ciclone, la vella muntanya russa de fusta, i tot.
...
15 d’ag. 2011
Quadren de viatge: Nova York (1)
Quan llegiu aquesta entrada segurament ja haurem arribat a NY, però ara som a l'aeroport fent temps per pujar a l'avió. Em fa molta il·lusió aquest viatge, perquè aquesta és una ciutat que ens ha fet somniar a tots: el taxista m'ha recordat que és l'escenari de totes les pel·lícules... bé, no de totes, és clar, però si de tantes! També és l'escenari dels llibres de Paul Auster, que m'encanta. La darrera novel·la, Sunset Park, et descobreix una Nova York diferent, marginal, estranya i fascinadora.
També em fa il·lusió tornar a Estats Units, perquè hi ha algun cosa en el caràcter dels nord-americans (una mena d'ingenuïtat apassionada) que em sedueix enormement i que es respira als carrers de les ciutats que conec, Chicago i Washington. Fa un mes i escaig, en tornar de WDC, vaig anotar:
De moment, iniciem el viatge cap a la ciutat que mou els fils de l'economia del món i que és un referent cultural. Us ho vaig explicant.
...
També em fa il·lusió tornar a Estats Units, perquè hi ha algun cosa en el caràcter dels nord-americans (una mena d'ingenuïtat apassionada) que em sedueix enormement i que es respira als carrers de les ciutats que conec, Chicago i Washington. Fa un mes i escaig, en tornar de WDC, vaig anotar:
Com diu l'amiga Pilar responent la meva última entrada, no és que als Estats Units no hi hagi coses dolentes (com les pistoles), coses que m'inspiren aversió i desconfiança. I d'altres coses que no són dolentes en elles mateixes, però sí una mica perilloses, com una certa ingenuïtat de la societat, un punt infantil que fa els americans apassionats però també manipulables.
És molt difícil fer-se una idea cabal de com és un país quan hi estàs només una setmana i la major part del temps, ficada en una fira internacional. El que allà veus té poc a veure amb la realitat del carrer. Als nord-americans els tractes anant a comprar o a menjar i, per regla general, crida l'atenció l'amabilitat del servei (més relatiu quan es tracta dels taxistes i absolutament absent quan es tracta dels serveis de cafeteria i restauració del Centre de Convencions). Però, segurament, per conèixer de veritat aquest país, cal viatjar al seu interior, a una Amèrica menys cosmopolita.No sé si aquest pensament de fa unes quantes setmanes és veritat del tot. És més autèntica l'Espanya que coneixes si viatges a Badajoz que si t'estàs uns dies a Madrid? Em direu que les diferències entre un poblet d'Arkansas i Nova York són més profundes que entre qualsevol capital de província espanyola o Madrid o Barcelona, però no ho sé. I aquest sí que és un viatge que m'agradaria fer, a l'Amèrica profunda.
De moment, iniciem el viatge cap a la ciutat que mou els fils de l'economia del món i que és un referent cultural. Us ho vaig explicant.
...
9 d’ag. 2011
Memòria
Pensava que arribaria l'estiu i no pararia d'escriure al blog, però he consumit ja un terç del mes d'agost i només he publicat una entrada. Per a mi l'estiu, les vacances són un temps per a relaxar-se, per a pensar lliurement en la vida, per a canviar el punt de vista que ens marquen les obligacions diàries i poder, així, analitzar les coses des d'una altra perspectiva, però aquest any se m'està quedant en un temps només per a una petita descompressió que em permet acabar, sense tantes angúnies però no amb menys feina, els treballs que s'han sortit de terminis però cal fer, sí o sí. Em queda poc temps per a escriure i potser, per això, he navegat per la panxa del bou on no neva ni plou i he trobat l'esborrany d'una entrada que mai vaig acabar. És del 20 de maig i, curiosament, el seu començament s'adapta com un guant a la reflexió sobre el llibre que acabo de llegir i que citava en l'anterior entrada: Before I go to sleep. Un thriller ben construït que ens interroga sobre el límits de la nostra identitat, construïda sobre la nostra memòria.
La reflexió començava així:
El paràgraf sobre la memòria em va fer pensar en un altre dels meus temes recurrents: l'individu versus el grup. Aquells dies estaven instal·lats a diverses places de tot l'Estat les acampades dels indignats. El Felip Puig encara no havia lluït les seves gràcies com a gestor de la seguretat pública a la Plaça de Catalunya. I jo em preguntava com s'havia convertit en moviment una suma de frustracions que, al meu parer, sorgeixen sobretot de la manca de resposta del sistema a l'individu, més que no pas d'una manca de consideració a la comunitat. Per això els polítics estan tan desconcertats, per això al moviment li costa tant articular propostes: qualsevol resposta haurà de ser col·lectiva i no sé si pot apaivagar el malestar d'un individu perdut en una societat que ha fet del consum el més important dels drets col·lectius. I vaig escriure:
I és que els somnis es construeixen a poc a poc. Per més que els anuncis de Calvin Klein beneeixin l'espontaneïtat adolescent, un no s'asseu davant d'un foc de camp i, flash!, li ve un nou món al cap que aproven en assemblea els 1.500 que té asseguts al voltant. Recordo, amb el mateix astorament que em va produir sentir-li dir, com un expert en campanyes de comunicació disruptives, estava admirat perquè a la Plaça de Catalunya s'havien pres 200 decisions en assemblea ¡en una hora! Bé, suposo que és una nova Arcadia, tan refrescant i suggestiva com alguns anuncis de multinacionals nòrdiques.
Busco continguts a Internet de les reflexions que pugui estar construint el moviment d'indignats, perquè jo també em sento incòmoda amb molts mecanismes del sistema actual. No amb el sistema mateix, perquè no crec que hi hagi res dolent en pretendre viure a uns Estats basats en el dret, en la llei, democràticament discutida i aprovada en òrgans legislatius formats per suposats experts (polítics) en els quals els ciutadans, mitjançant mecanismes d'elecció transparents i periòdics, dipositem la nostra confiança. Em sembla una bona forma de construir la vida col·lectiva en un món complex com el nostre, i el que vull és que la joguina, el mecanisme funcioni (perquè no em satisfà gens estavellar-la contra la paret tot esperant que el papà me'n compri una altra). Però no trobo res consistent: flashos a Twitter; articles periodístics; noves notícies sobre noves acampades... Google em retorna un milió d'entrades, però les més freqüentades són meres fotografies de fets, la majoria publicades pels grans mitjans...
No trobo les bases de cap somni col·lectiu, i crec que ens fa tanta falta com les nostres memòries.
...
La reflexió començava així:
Aquesta tarda el meu fill m'ha dit una frase interessant. M'explicava que li resultava difícil recordar les coses que fa a l'institut i els continguts de les classes fins que no n'hi parla algú: "És com si els altres tinguessin la clau de la meva memòria i jo no la puc obrir sense ells". A part d'arribar a la conclusió que hauré d'ajudar el meu fill a adquirir competències mnemotèniques, m'ha fet pensar fins a quin punt depenem dels altres, del grup, de la comunitat, per ser nosaltres mateixos, per reconèixer-nos en la memòria de les nostres experiències.Un mes després, i sense saber-ho, vaig comprar un llibre que es fa les mateixes preguntes. Què som sense el que recordem i el que ens ajuden a recordar els que ens envolten? La resposta d'S.J. Watson, l'autor de No confies en nadie (el pretesament comercial, però ben poc suggerent títol de la versió espanyola de la novel·la que ens ocupa), és que esdevenim éssers vulnerables i manipulables, als quals només pot salvar el rastre d'amor que haguem pogut deixar en aquells que conserven el nostre record.
El paràgraf sobre la memòria em va fer pensar en un altre dels meus temes recurrents: l'individu versus el grup. Aquells dies estaven instal·lats a diverses places de tot l'Estat les acampades dels indignats. El Felip Puig encara no havia lluït les seves gràcies com a gestor de la seguretat pública a la Plaça de Catalunya. I jo em preguntava com s'havia convertit en moviment una suma de frustracions que, al meu parer, sorgeixen sobretot de la manca de resposta del sistema a l'individu, més que no pas d'una manca de consideració a la comunitat. Per això els polítics estan tan desconcertats, per això al moviment li costa tant articular propostes: qualsevol resposta haurà de ser col·lectiva i no sé si pot apaivagar el malestar d'un individu perdut en una societat que ha fet del consum el més important dels drets col·lectius. I vaig escriure:
Avui és un dia per a la reflexió sobre el valor del grup, del col·lectiu, mentre milers de persones acampen a dotzenes de places d'una punta a l'altra de l'Estat: Madrid al capdavant, amb milers reunits i arraulits a la Puerta del Sol, però també a Barcelona, Bilbao, València... És diuen a ells mateixos "indignats" i no són un moviment, sinó més aviat la confluència de persones que pateixen graus perillosos de malalties bastant comunes: desencís, desconcert, inquietud pel futur, desmotivació...Malalties totes elles, afegiria, d'aquest individu perdut per al qual cap acció no s'explica per ella mateixa si no té un retorn en termes de benefici; un individu que no pertany ni enlloc ni a ningú. Ja no es fa d'associacions, ja no es fa de partits... es fa de clubs que li ofereixen serveis, descomptes i tracte personalitzat. Tinc la impressió que, malgrat les interpretacions en termes de potencial polític d'alguns idealistes als quals conec força bé, l'objectiu de fons de les acampades no era canviar res, sinó estar junts, pertànyer a alguna cosa. I això explica per mi perquè s'hi van aplegar els avis del 68 amb el nets de l'11-S: perquè poden compartir la il·lusió de canviar un món que se'ls ha escapat de les mans als venedors d'ungüents miraculosos de la meva generació. El problema és que per construir un nou món has de tenir un somni, i em sembla que, de moment, no hem passat de compartir la carmanyola.
I és que els somnis es construeixen a poc a poc. Per més que els anuncis de Calvin Klein beneeixin l'espontaneïtat adolescent, un no s'asseu davant d'un foc de camp i, flash!, li ve un nou món al cap que aproven en assemblea els 1.500 que té asseguts al voltant. Recordo, amb el mateix astorament que em va produir sentir-li dir, com un expert en campanyes de comunicació disruptives, estava admirat perquè a la Plaça de Catalunya s'havien pres 200 decisions en assemblea ¡en una hora! Bé, suposo que és una nova Arcadia, tan refrescant i suggestiva com alguns anuncis de multinacionals nòrdiques.
Busco continguts a Internet de les reflexions que pugui estar construint el moviment d'indignats, perquè jo també em sento incòmoda amb molts mecanismes del sistema actual. No amb el sistema mateix, perquè no crec que hi hagi res dolent en pretendre viure a uns Estats basats en el dret, en la llei, democràticament discutida i aprovada en òrgans legislatius formats per suposats experts (polítics) en els quals els ciutadans, mitjançant mecanismes d'elecció transparents i periòdics, dipositem la nostra confiança. Em sembla una bona forma de construir la vida col·lectiva en un món complex com el nostre, i el que vull és que la joguina, el mecanisme funcioni (perquè no em satisfà gens estavellar-la contra la paret tot esperant que el papà me'n compri una altra). Però no trobo res consistent: flashos a Twitter; articles periodístics; noves notícies sobre noves acampades... Google em retorna un milió d'entrades, però les més freqüentades són meres fotografies de fets, la majoria publicades pels grans mitjans...
No trobo les bases de cap somni col·lectiu, i crec que ens fa tanta falta com les nostres memòries.
...
1 d’ag. 2011
Cartes a un amic distant (6)
He somniat amb tu. El fet, en ell mateix, no és estrany. No és pas el primer cop que apareixes en algun dels meus somnis. Però m'ha sobtat veure't-hi tan somrient i alegre, perquè sé que ara mateix estàs molt trist. Però ja saps que els somnis estan fets de records i de desitjos, i el meus records de tu són alegres —com bitlles de colors a les butxaques— i el meu desig per a tu és la felicitat —el meu desig profund és formar part de la teva felicitat— per llunyana i difícil que aquesta ara ens pugui semblar.
Penso en tu mentre llegeixo un llibre que vaig comprar als Estats Units —i el títol del qual és molt millor en anglès que en castelà: Before I go to sleep. Parla d'una dona que pateix una estranya forma d'amnèsia, i que ho oblida tot —el seu nom, la seva edat, el temps viscut, els éssers estimats...— cada cop que va a dormir. I per lluitar contra l'oblit, escriu. Cada dia, a través del seu diari, reconstrueix la seva vida passada i anota el que li succeeix, però sobretot els records que va recuperant. Però cada dia retroba intacte el dolor punyent de les ferides de la vida, sense el consol de l'hàbit. Ha perdut un fill i, cada matí, en les pàgines del diari, recupera l'oblidada consciència de ser mare alhora que s'enfronta a la insuportable pèrdua. I odia al seu home per amagar-li, alhora que comprèn que per a ell, l'amnèsia de la dona és una mena de consol, una bona raó per no pensar en aquella incomprensible mort.
Tinc la impressió que perdre algú que estimes tant deu ser com caminar enmig d'una boira espessa, sent incapaç de veure res del que t'envolta, res tret del terra que trepitges i, sovint, sense saber molt bé on poses els peus. Però, amb el temps, la boira escampa —o, si més no, aprens a caminar dins de l'emboirament del teu dolor— i t'aferres als bons records dels temps millors viscuts. La lliçó del llibre que llegeixo és que la memòria és un consol, fins i tot quan és dolorosa, perquè en el record de la pèrdua rau l'eternitat de l'amor.
El "meu" llibre parla també de paraules, de la seva màgia: portadores de vida perquè són capaces de conjurar els records i ancorar la nostra memòria. Jo voldria atrapar amb les meves, per a regalar-te'l, un bon record, una papallona acolorida que fes els teus dies una mica menys trists. Però els records alegres, com les papallones, només els pots compartir vius —has travessat mai un estol de papallones blaves en una font de muntanya?—; no hi ha cap alegria en una col·lecció de papallones clavades a la capsa amb una agulla que les travessa de banda a banda.
Com no et puc regalar un record, t'ofereixo un desig: que l'amor et porti de la mà, envoltat per un estol de papallones blaves, al país sense boira on viuen els bons records.
Penso en tu mentre llegeixo un llibre que vaig comprar als Estats Units —i el títol del qual és molt millor en anglès que en castelà: Before I go to sleep. Parla d'una dona que pateix una estranya forma d'amnèsia, i que ho oblida tot —el seu nom, la seva edat, el temps viscut, els éssers estimats...— cada cop que va a dormir. I per lluitar contra l'oblit, escriu. Cada dia, a través del seu diari, reconstrueix la seva vida passada i anota el que li succeeix, però sobretot els records que va recuperant. Però cada dia retroba intacte el dolor punyent de les ferides de la vida, sense el consol de l'hàbit. Ha perdut un fill i, cada matí, en les pàgines del diari, recupera l'oblidada consciència de ser mare alhora que s'enfronta a la insuportable pèrdua. I odia al seu home per amagar-li, alhora que comprèn que per a ell, l'amnèsia de la dona és una mena de consol, una bona raó per no pensar en aquella incomprensible mort.
Tinc la impressió que perdre algú que estimes tant deu ser com caminar enmig d'una boira espessa, sent incapaç de veure res del que t'envolta, res tret del terra que trepitges i, sovint, sense saber molt bé on poses els peus. Però, amb el temps, la boira escampa —o, si més no, aprens a caminar dins de l'emboirament del teu dolor— i t'aferres als bons records dels temps millors viscuts. La lliçó del llibre que llegeixo és que la memòria és un consol, fins i tot quan és dolorosa, perquè en el record de la pèrdua rau l'eternitat de l'amor.
El "meu" llibre parla també de paraules, de la seva màgia: portadores de vida perquè són capaces de conjurar els records i ancorar la nostra memòria. Jo voldria atrapar amb les meves, per a regalar-te'l, un bon record, una papallona acolorida que fes els teus dies una mica menys trists. Però els records alegres, com les papallones, només els pots compartir vius —has travessat mai un estol de papallones blaves en una font de muntanya?—; no hi ha cap alegria en una col·lecció de papallones clavades a la capsa amb una agulla que les travessa de banda a banda.
Com no et puc regalar un record, t'ofereixo un desig: que l'amor et porti de la mà, envoltat per un estol de papallones blaves, al país sense boira on viuen els bons records.
2 de jul. 2011
Des de Washington DC
Dinant enfront de l'Spy Museum, F Street amb la 9, aquest migdia veia passar la diversitat fascinant d'aquest país, i pensava en el caràcter d'una nació que té l'honestedat i la veritat com a llei i la confiança com a valor troncal. Aquí ningú et demana el carnet quan pagues amb targeta. Assumeixen que dius la veritat i prou. Com l'amic Xavier, jo també crec que aquest país té moltes coses bones de les que hauríem d'aprendre. Demà més.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
1 de juny 2011
Aniversari
Avui fa 50 anys era dijous de Corpus Christi. A aquesta hora capellans
i escolanets devien estar vestint casulles, perquè penso que les
processons eren pels volts del migdia (però igual vaig errada i eren
al capvespre, que no n'he sapigut mai massa de litúrgies i cerimonies
religioses). Jo no ho recordo, però hi era. Bé, era a punt de ser-hi,
perquè vaig néixer a les 3 de la tarda, en una Terrassa quieta en
aquella hora, però mai silenciosa (els telers anaven dia i nit, fins i
tot els dies de festa), coberta de fum i pols. Una pols grogosa que ho
cobria tot de seguida, perquè de la Rambla enllà i per sobre del
Passeig la majoria dels carrers encara eren de terra (fang i rierols
els dies de pluja, un autèntic Amazones la forta pendent del carrer on
vaig créixer els primers anys).
i escolanets devien estar vestint casulles, perquè penso que les
processons eren pels volts del migdia (però igual vaig errada i eren
al capvespre, que no n'he sapigut mai massa de litúrgies i cerimonies
religioses). Jo no ho recordo, però hi era. Bé, era a punt de ser-hi,
perquè vaig néixer a les 3 de la tarda, en una Terrassa quieta en
aquella hora, però mai silenciosa (els telers anaven dia i nit, fins i
tot els dies de festa), coberta de fum i pols. Una pols grogosa que ho
cobria tot de seguida, perquè de la Rambla enllà i per sobre del
Passeig la majoria dels carrers encara eren de terra (fang i rierols
els dies de pluja, un autèntic Amazones la forta pendent del carrer on
vaig créixer els primers anys).
Tot això sí que ho recordo. Com recordo l'idioma propi que la ciutat
tèxtil havia inventat ("se li veu l'aplegador", "té mala peça al
teler", "és tot estam"), que Morera havia recollit en el seu "A toc de
pito" i que jo em pensava que sabia tothom, però que es perdrà en els
meus fills. Potser s'ha perdut ja, i només fa 50 anys...
També recordo les olors... de pebrot fregit, de migas, de torrijas...
i els sons de copla i de flamenc que pujaven pel forat del celobert, i
recordo l'hàbit marró, la veu suau i el tarannà dolç de l'avia de les
tres famílies que vivien al soterrani, una dona a qui jo anomenava
"abuelita"; i al seu home li deia "abuelo", i era com si fossin els
meus avis, sobretot quan baixavem a banyar-nos al safareig enorme que
tenien al patí, respirador d'una llar ensotalada i fosca però plena de
vida i, sobretot, plena d'històries que jo escoltava amb fel.lera.
De tot això encara no fa 50 anys, però en fa molts. Era un món de
tardes d'estiu al carrer, de cadires de fusta i palla que els veïns
treien al portal just abans de sopar entre setmana i després, per
fer-la petar fins tard, els dissabtes. Aleshores els caps de setmana
no existien, perquè les oficines, les fàbriques i els comerços no
s'aturaven i fins i tot hi havia escola els dissabtes el matí.
I jo portava cua de cavall i mijonets blancs. Tempus fugit.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
21 d’abr. 2011
Fora de context
Després d'unes quantes setmanes de bloqueig, torno per reflexionar en veu alta sobre els temps que estem vivint, que em tenen immersa en el desconcert. Tinc la sensació que en uns temps difícils en els quals és més important que mai la capacitat de lideratge, aquesta és la qualitat de la qual anem més mancats. Un líder és no només una persona capaç de trobar un camí per fer-nos avançar com a col·lectivitat, sinó que allò que el fa líder són els dots per fer-nos compartir la seva idea i arrossegar-nos a seguir-la, dots comunicatius, al capdavall, que és del que sembla més mancat el personal cridat a guiar-nos.
La premsa ha comentat a bastament les relliscades dels consellers com perquè calgui detallar-les aquí, però ben bé se'ls pot aplicar allò de "por la boca muere el pez", ja parlin d'impostos o de retalls pressupostaris.
Un dels consells que he donat sempre a les persones a qui he format o assessorat com a portantveus és "no diguis mai el que no vulguis veure publicat", ni dins ni fora de context, ja que el "context" no hi cap
en un titular i qualsevol de les teves frases es pot convertir en una capçalera. L'altre consell que sovint cal donar és que, quan parles amb un periodista, no parles per als lectors de premsa o oients que tu
coneixes, sinó per als que ni et coneixen personalment ni tu coneixeràs mai, persones que no tenen altra referència de les teves intencions que la que cap en les 40 línies d'un article o en els 60 segons d'una declaració. I els que sí poden conèixer les teves "bones" intencions (diputats de tres escons enllà, per exemple), no tenen cap interès en subratllar-les, ans al contrari.
No sembla que ningú hagi donat aquests consells a aquells que han rebut l'encàrrec no només d'administrar el país, sinó de treure'ns de la crisi. I tampoc és que cregui que tot s'arranja amb paraules o que els únics errors que s'han comès en els darrers mesos són comunicatius. Vull dir que la feina s'ha de fer bé, però cal comunicar-la millor i, sobretot, fer-ho de manera que els que són al capdavant dels projectes siguin capaços de generar (a) comprensió, (b) il·lusió i (c) complicitats, i fer-ho no només entre els "propis", sinó també entre els "estranys".
Aquest és un dels principals problemes dels polítics del nostre país, de tots els polítics, que s'obliden que determinats càrrecs són institucionals i que això genera obligacions cap a tota la població, fins i tot (o especialment) cap als que no els han votat. Tota persona assenyada hauria de recordar i tenir molt present que quan unes eleccions es guanyen amb el 35%-40% dels vots es pot tenir una majoria parlamentària, però que la majoria de la societat (l'altre 60%-65%) pensa diferent dels teus votants i que, per tant, la majoria de la societat no reclama l'acompliment d'una o altra promesa electoral, sinó la decisió més assenyada per la bona marxa del país.
El raonament serveix igual per una tarda de platja que per una rebaixa d'impostos. Ningú porta els seus fills a banyar-se quan hi ha bandera vermella pel sol fet d'haver-los-hi promès. De la mateixa forma que un govern no es pot passar dos mesos dient que la situació que s'han trobat és molt pitjor del que s'imaginaven, per dir a continuació que estan obligats a mantenir les rebaixes d'impostos promeses simplement perquè ho van incloure en el programa electoral.
No vull entrar a jutjar aquí què cal fer amb l'impost de successions o amb les desigualtats en l'IRPF d'una a d'altra comunitat, però, si es volen modificar coses, cal trobar arguments bastant més sòlids que les promeses fetes en campanya, cal trobar raons de pes per a la majoria (sembla que són uns 20.000 els catalans amb rendes superiors a 120.000 euros, ben poca cosa davant dels 7,5 milions de catalans i de les quasi 590.000 persones que es troben a l'atur), coses com, per exemple, que els receptors de rendes altes inverteixin en la creació i la consolidació d'empreses. Descomptes i ajuts per als emprenedors, ara mateix, però, encara que els rics també plorin, per a la societat resulta absolutament irrellevant que algú que guanya 20.000 euros al mes pagui un 1,5% més d'IRPF aquí que a Madrid. Potser el que caldria és que les rendes altes paguessin més a Madrid i que la contribució impositiva de Catalunya a l'Estat es reduís, no?
En qualsevol cas, estic disposada a creure que una estructura fiscal diferent a la que tenim podria resultar més atractiva per als inversors i per a persones i empreses amb capacitat de crear riquesa, però no n'hi ha prou que ho pensin els que manen, cal que ho sàpiguen explicar al conjunt dels ciutadans. Igual que cal saber posar els retalls d'avui en la perspectiva de la recuperació futura, que és per al que hem de saber treballar.
El desconcert del que parlava al principi té a veure amb aquesta desagradable sensació que enlloc de semblar un país de gent madura treballant per als seus fills, semblem una colla de batxillers treballant per aprovar a final de curs els examens de la Salgado i la Merkel, dos "ossos". Segurament només és una aparença, però les aparences aquí també compten.
...
La premsa ha comentat a bastament les relliscades dels consellers com perquè calgui detallar-les aquí, però ben bé se'ls pot aplicar allò de "por la boca muere el pez", ja parlin d'impostos o de retalls pressupostaris.
Un dels consells que he donat sempre a les persones a qui he format o assessorat com a portantveus és "no diguis mai el que no vulguis veure publicat", ni dins ni fora de context, ja que el "context" no hi cap
en un titular i qualsevol de les teves frases es pot convertir en una capçalera. L'altre consell que sovint cal donar és que, quan parles amb un periodista, no parles per als lectors de premsa o oients que tu
coneixes, sinó per als que ni et coneixen personalment ni tu coneixeràs mai, persones que no tenen altra referència de les teves intencions que la que cap en les 40 línies d'un article o en els 60 segons d'una declaració. I els que sí poden conèixer les teves "bones" intencions (diputats de tres escons enllà, per exemple), no tenen cap interès en subratllar-les, ans al contrari.
No sembla que ningú hagi donat aquests consells a aquells que han rebut l'encàrrec no només d'administrar el país, sinó de treure'ns de la crisi. I tampoc és que cregui que tot s'arranja amb paraules o que els únics errors que s'han comès en els darrers mesos són comunicatius. Vull dir que la feina s'ha de fer bé, però cal comunicar-la millor i, sobretot, fer-ho de manera que els que són al capdavant dels projectes siguin capaços de generar (a) comprensió, (b) il·lusió i (c) complicitats, i fer-ho no només entre els "propis", sinó també entre els "estranys".
Aquest és un dels principals problemes dels polítics del nostre país, de tots els polítics, que s'obliden que determinats càrrecs són institucionals i que això genera obligacions cap a tota la població, fins i tot (o especialment) cap als que no els han votat. Tota persona assenyada hauria de recordar i tenir molt present que quan unes eleccions es guanyen amb el 35%-40% dels vots es pot tenir una majoria parlamentària, però que la majoria de la societat (l'altre 60%-65%) pensa diferent dels teus votants i que, per tant, la majoria de la societat no reclama l'acompliment d'una o altra promesa electoral, sinó la decisió més assenyada per la bona marxa del país.
El raonament serveix igual per una tarda de platja que per una rebaixa d'impostos. Ningú porta els seus fills a banyar-se quan hi ha bandera vermella pel sol fet d'haver-los-hi promès. De la mateixa forma que un govern no es pot passar dos mesos dient que la situació que s'han trobat és molt pitjor del que s'imaginaven, per dir a continuació que estan obligats a mantenir les rebaixes d'impostos promeses simplement perquè ho van incloure en el programa electoral.
No vull entrar a jutjar aquí què cal fer amb l'impost de successions o amb les desigualtats en l'IRPF d'una a d'altra comunitat, però, si es volen modificar coses, cal trobar arguments bastant més sòlids que les promeses fetes en campanya, cal trobar raons de pes per a la majoria (sembla que són uns 20.000 els catalans amb rendes superiors a 120.000 euros, ben poca cosa davant dels 7,5 milions de catalans i de les quasi 590.000 persones que es troben a l'atur), coses com, per exemple, que els receptors de rendes altes inverteixin en la creació i la consolidació d'empreses. Descomptes i ajuts per als emprenedors, ara mateix, però, encara que els rics també plorin, per a la societat resulta absolutament irrellevant que algú que guanya 20.000 euros al mes pagui un 1,5% més d'IRPF aquí que a Madrid. Potser el que caldria és que les rendes altes paguessin més a Madrid i que la contribució impositiva de Catalunya a l'Estat es reduís, no?
En qualsevol cas, estic disposada a creure que una estructura fiscal diferent a la que tenim podria resultar més atractiva per als inversors i per a persones i empreses amb capacitat de crear riquesa, però no n'hi ha prou que ho pensin els que manen, cal que ho sàpiguen explicar al conjunt dels ciutadans. Igual que cal saber posar els retalls d'avui en la perspectiva de la recuperació futura, que és per al que hem de saber treballar.
El desconcert del que parlava al principi té a veure amb aquesta desagradable sensació que enlloc de semblar un país de gent madura treballant per als seus fills, semblem una colla de batxillers treballant per aprovar a final de curs els examens de la Salgado i la Merkel, dos "ossos". Segurament només és una aparença, però les aparences aquí també compten.
...
13 de març 2011
Paraules ( i 2)
Dono voltes a les paraules de l'amor, perquè sempre he pensat que no n'hi ha prou amb estimar, cal dir-ho. Un amor que s'expressa és un amor real; un amor silenciat (sigui un silenci decidit o imposat) és una malaltia, una ferida de l'ànima i, al final, una gangrena que devora la nostra felicitat. I, tanmateix, jo conec l'amor sense paraules, que perdura en el temps, i que no sap ser dit, com si temés que la seva naturalesa delicada es dissolgués en l'aire en el moment de ser nomenat, com si temés que la seva naturalesa explosiva fes esclatar la momentània realitat i al final només quedessin cendres.
Aquest amor que jo conec té por de les paraules, i no sóc capaç de trobar-hi una explicació coherent. Però potser és que no n'hi ha cap. Conservo un vell retall d'un diari de Cochabamba (Bolivia), Los Tiempos, on Paulo Coelho parla De las artimañas del amor (17-5-2005) i on assenyala la impossibilitat de sotmetre l'amor als judicis racionals.
En el mateix article, Coelho fa dir a un dels seus personatges: "No existeix res més enllà de l'amor. L'amor és el que fa girar el món i manté els estels suspesos en el cel." Voldria creure que és veritat i que les paraules dels que estimen sense por són la clau de la felicitat del món.
...
Aquest amor que jo conec té por de les paraules, i no sóc capaç de trobar-hi una explicació coherent. Però potser és que no n'hi ha cap. Conservo un vell retall d'un diari de Cochabamba (Bolivia), Los Tiempos, on Paulo Coelho parla De las artimañas del amor (17-5-2005) i on assenyala la impossibilitat de sotmetre l'amor als judicis racionals.
«Moltes vegades pensem que podem controlar l'amor. I, en aquest moment, ens sorprenem fent-nos una pregunta absolutament inútil: "Val la pena?"
L'amor no respecta aquesta pregunta. L'amor no es deixa valorar com una mercaderia. Un dels personatges de l'obra "La bona persona de Tse-Xuang", de Bertold Brecht, ens parla de la veritable entrega:
"Vull ser al costat de la persona que estimo. No vull saber quin preu hauré de pagar. No vull saber si serà bo o dolent per a la meva vida. No vull saber si aquesta persona m'estima o no. L'únic que necessito, l'únic que desitjo és estar prop de la persona que estimo." »L'amor que s'amaga de les paraules potser té por d'aquesta passió que ho capgira tot. O potser no ha trobat encara el seu conjur, el seu "abracadabra" particular que desperti la seva màgia.
En el mateix article, Coelho fa dir a un dels seus personatges: "No existeix res més enllà de l'amor. L'amor és el que fa girar el món i manté els estels suspesos en el cel." Voldria creure que és veritat i que les paraules dels que estimen sense por són la clau de la felicitat del món.
...
Paraules (1)
"Res té sentit fora de les paraules", vaig escriure fa molt de temps, i tot i que potser afirmat així sona massa dràstic, segueixo pensant que les paraules són màgiques. O d'alguna manera, la màgia resideix en la capacitat de transformar la realitat anomenant-la. Tot allò que pensem o que sentim viu en nosaltres, però no arriba a ser del tot real fins que som capaços d'anomenar-ho. "La paraula pensada vol ser dita i quan la dius la seva pròpia naturalesa es transforma", vaig escriure aleshores, i ara he tornat a aquests pensaments donant voltes a la idea de l'amor i a la idea de la política. Estrany maridatge, oi?
He donat voltes a les paraules i la política perquè divendres vaig ser a Madrid i, un cop més, vaig tenir la sensació que jo no visc al país del qual parlen els madrilenys quan parlen d'Espanya, com no em reconec amb la seva idea de Catalunya. Un cop més vaig tenir la sensació que, si s'arribés a produir un moviment independentista seriós, en bona part es veuria animat pel fet que els "espanyolistes" ja fa temps que ens han fet fora. La seva Espanya no inclou Catalunya, no la hi volen. I no us penséssiu pas que sí volen els catalans i les catalanes però abillats amb una etiqueta adient d'espanyols. I ca! Estan tan contents d'haver-se conegut que no són capaços de reconèixer què aportem al conjunt de l'Estat i, a desgrat de les estadístiques, si han de buscar un expert, un referent públic, un epígon de la matèria que sigui, sempre miren cap a una altra banda.
Una amiga basca em va dir allà a Madrid la paraula que s'ha emprat sovint per expressar com se senten molts catalans respecte a aquesta idea d'Espanya: desafecció. Aquesta és una paraula perillosa sota una aparença innocent, és com un rajolí d'aigua que s'escola per l'esquerda d'una gran roca i que, al glaçar-se, l'esberla de dalt a baix. La desafecció no és un sentiment, sinó la seva absència; és un buit que cal omplir amb una altra il·lusió, amb un altre projecte. I estic empipada, perquè jo no em sentia així. Sempre he sigut una mica de molts llocs, de Terrassa i dels Pirineus, catalana i també espanyola. Per mi una cosa no contradeia l'altra, i no em calia triar. Pensava que els meus afectes eren com una nina russa, que podien viure un dins de l'altre, que no em calia optar per cap ni excloure'n cap.
"Els conjurs màgics han de ser pronunciats en veu alta, perquè els antics sabien que només en sentir la nostra pròpia veu els éssers humans vam prendre consciència de la nostra humanitat", vaig escriure un dia. Però també cal dir-los en veu alta perquè els conjurs van ser la primera forma de lluitar contra la por; amb les seves paraules el bruixot volia commoure les pedres i els vents, però commovia sobretot el cor dels qui l'escoltaven.
Quin conjur haurem de pronunciar ara en veu alta? Quins cors volem commoure? Jo el tinc ben partit.
...
He donat voltes a les paraules i la política perquè divendres vaig ser a Madrid i, un cop més, vaig tenir la sensació que jo no visc al país del qual parlen els madrilenys quan parlen d'Espanya, com no em reconec amb la seva idea de Catalunya. Un cop més vaig tenir la sensació que, si s'arribés a produir un moviment independentista seriós, en bona part es veuria animat pel fet que els "espanyolistes" ja fa temps que ens han fet fora. La seva Espanya no inclou Catalunya, no la hi volen. I no us penséssiu pas que sí volen els catalans i les catalanes però abillats amb una etiqueta adient d'espanyols. I ca! Estan tan contents d'haver-se conegut que no són capaços de reconèixer què aportem al conjunt de l'Estat i, a desgrat de les estadístiques, si han de buscar un expert, un referent públic, un epígon de la matèria que sigui, sempre miren cap a una altra banda.
Una amiga basca em va dir allà a Madrid la paraula que s'ha emprat sovint per expressar com se senten molts catalans respecte a aquesta idea d'Espanya: desafecció. Aquesta és una paraula perillosa sota una aparença innocent, és com un rajolí d'aigua que s'escola per l'esquerda d'una gran roca i que, al glaçar-se, l'esberla de dalt a baix. La desafecció no és un sentiment, sinó la seva absència; és un buit que cal omplir amb una altra il·lusió, amb un altre projecte. I estic empipada, perquè jo no em sentia així. Sempre he sigut una mica de molts llocs, de Terrassa i dels Pirineus, catalana i també espanyola. Per mi una cosa no contradeia l'altra, i no em calia triar. Pensava que els meus afectes eren com una nina russa, que podien viure un dins de l'altre, que no em calia optar per cap ni excloure'n cap.
"Els conjurs màgics han de ser pronunciats en veu alta, perquè els antics sabien que només en sentir la nostra pròpia veu els éssers humans vam prendre consciència de la nostra humanitat", vaig escriure un dia. Però també cal dir-los en veu alta perquè els conjurs van ser la primera forma de lluitar contra la por; amb les seves paraules el bruixot volia commoure les pedres i els vents, però commovia sobretot el cor dels qui l'escoltaven.
Quin conjur haurem de pronunciar ara en veu alta? Quins cors volem commoure? Jo el tinc ben partit.
...
9 de març 2011
Paisatge sense sentit
Llegeixo a La Vanguardia la magnífica crònica de Plàcid Garcia-Planes
des del front de Ben Jawat-Ras Lanuf (Líbia) i sento un cop més el
desig (i la vergonya) d'haver estat corresponsal al front. Desig del
periodisme a la vora del precipici, "sota el volcà", i la vergonya de
pensar que aquest periodisme "d'acció" necessita d'uns conflictes que
cal evitar a tota costa.
Mentre penso això m'adono de l'anunci d'automòvils de la pàgina del
costat: "Penses que el teu cotxe ho ha viscut tot?", em pregunta
l'eslogan. I jo m'interrogo sobre el sentit d'aquesta publicitat en
aquestes pàgines. És aquí intencionadament? Algú ha estudiat el perfil
dels lectors de les cròniques bèl.liques i ha pensat que ens agraden
els cotxes durs i tot terreny? O és casual, una possibilitat aleatòria
en el llançat?
Potser les guerres també són això. Una colla de gent amb ànsies
d'acció manipulats per uns quants que fan estudis de mercat sobre com
treure benefici de la previsible frustració de milers de persones
sotmeses als capricis megalòmans d'un general consentit. No crec en
teories conspiratòries, però la temptació de manipulació de les
febleses humanes per part de qui té el poder és molt gran.
Que ningú es pensi que no trobo legítima la rebel.lió contra els
dictadors. Simplement em pregunto quines circumstàncies afavoreixen
ara un esclat que tenia raons per produir-se fa més de 30 anys.
Gaddafi ha perdut els padrins? Per una qüestió de principis o de
càlcul? "Producte obsolet" en el mercat dels nous equilibris
internacionals?
Mentrestant anem mirant de lluny una guerra on una oposició sense
rostre, sense noms, sense història, lluita quasi bé amb les mans i
quatre fusells robats als serveis de seguretat dels pous petroliers
contra avions i carros de combat. La premsa occidental no sap res,
però els diplomàtics, si ens guiem per l'exemple anglès, tampoc. Ni
qui mana, ni quines forces representa, ni amb qui s'ha de parlar. Es
com si miréssim una pel.lícula on tots són extres.
Ben bé és el que diu el cronista: paisatge sense sentit.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
des del front de Ben Jawat-Ras Lanuf (Líbia) i sento un cop més el
desig (i la vergonya) d'haver estat corresponsal al front. Desig del
periodisme a la vora del precipici, "sota el volcà", i la vergonya de
pensar que aquest periodisme "d'acció" necessita d'uns conflictes que
cal evitar a tota costa.
Mentre penso això m'adono de l'anunci d'automòvils de la pàgina del
costat: "Penses que el teu cotxe ho ha viscut tot?", em pregunta
l'eslogan. I jo m'interrogo sobre el sentit d'aquesta publicitat en
aquestes pàgines. És aquí intencionadament? Algú ha estudiat el perfil
dels lectors de les cròniques bèl.liques i ha pensat que ens agraden
els cotxes durs i tot terreny? O és casual, una possibilitat aleatòria
en el llançat?
Potser les guerres també són això. Una colla de gent amb ànsies
d'acció manipulats per uns quants que fan estudis de mercat sobre com
treure benefici de la previsible frustració de milers de persones
sotmeses als capricis megalòmans d'un general consentit. No crec en
teories conspiratòries, però la temptació de manipulació de les
febleses humanes per part de qui té el poder és molt gran.
Que ningú es pensi que no trobo legítima la rebel.lió contra els
dictadors. Simplement em pregunto quines circumstàncies afavoreixen
ara un esclat que tenia raons per produir-se fa més de 30 anys.
Gaddafi ha perdut els padrins? Per una qüestió de principis o de
càlcul? "Producte obsolet" en el mercat dels nous equilibris
internacionals?
Mentrestant anem mirant de lluny una guerra on una oposició sense
rostre, sense noms, sense història, lluita quasi bé amb les mans i
quatre fusells robats als serveis de seguretat dels pous petroliers
contra avions i carros de combat. La premsa occidental no sap res,
però els diplomàtics, si ens guiem per l'exemple anglès, tampoc. Ni
qui mana, ni quines forces representa, ni amb qui s'ha de parlar. Es
com si miréssim una pel.lícula on tots són extres.
Ben bé és el que diu el cronista: paisatge sense sentit.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
7 de març 2011
Pa negre
Per fi he anat, aquesta nit, a veure la pel·líula de Villaronga de la qual tothom parlava i, realment, frapa. Una història dura, extraordinàriament ben explicada, extraordinàriament ben interpretada. M'ha impressionat el treball del joveníssim Francesc Colomer (Andreu), els matisos que és capaç de donar a la seva mirada, que la càmera persegueix a llarg de tota la pel·lícula en primers plans que ens van ensenyant com el cor se li torna de pedra a mesura que descobreix les "veritats" dels adults que l'envolten.
Impressiona, com no, la misèria moral que la història retrata, la misèria moral en què la guerra va ensorrar aquest país, més profunda, més dura, més salvatge encara que la misèria física. Et quedes exhaust quan la Florència (Nora Navas) no pot ni escopir a la cara de l'alcalde (Sergi López) perquè senzillament té la gola tan seca com l'ànima. Una misèria moral on tots els personatge s'empudeguen, fins i tot els que declaren fervorosament lluitar pels seus ideals. Quins ideals, es pregunta l'Andreu, justifiquen matar un nen? Pa negre ens diu una cosa que ja sabíem: posats contra les cordes i envoltats de llops, tots esdevenim llops, i els qui tenen el poder ens poden utilitzar i llençar-nos després a les escombreries. La revenja dels vencedors és insaciable i els pobres només es tenen a ells mateixos per vendre's: el pare es ven les mans i els principis, el fill es ven l'ànima, i la mare, impotent, els veu marxar tots dos empresonada en un dol etern.
No hi ha ni una engruna d'heroïcitat a Pa negre, ni un borrall d'èpica, només homes i dones trencats, fets miques, com si en aquell carro que s'estimba penyasegat avall al principi de la història hi anés la humanitat secera.
...
Impressiona, com no, la misèria moral que la història retrata, la misèria moral en què la guerra va ensorrar aquest país, més profunda, més dura, més salvatge encara que la misèria física. Et quedes exhaust quan la Florència (Nora Navas) no pot ni escopir a la cara de l'alcalde (Sergi López) perquè senzillament té la gola tan seca com l'ànima. Una misèria moral on tots els personatge s'empudeguen, fins i tot els que declaren fervorosament lluitar pels seus ideals. Quins ideals, es pregunta l'Andreu, justifiquen matar un nen? Pa negre ens diu una cosa que ja sabíem: posats contra les cordes i envoltats de llops, tots esdevenim llops, i els qui tenen el poder ens poden utilitzar i llençar-nos després a les escombreries. La revenja dels vencedors és insaciable i els pobres només es tenen a ells mateixos per vendre's: el pare es ven les mans i els principis, el fill es ven l'ànima, i la mare, impotent, els veu marxar tots dos empresonada en un dol etern.
No hi ha ni una engruna d'heroïcitat a Pa negre, ni un borrall d'èpica, només homes i dones trencats, fets miques, com si en aquell carro que s'estimba penyasegat avall al principi de la història hi anés la humanitat secera.
...
3 de març 2011
Translúcids, transparents... trompe-l'oeil
No deixarà mai de sorprendre'm com hi ha persones capaces de triomfar "apropiant-se" de les coses bones que d'altres del seu voltant fan, sense aportar gaire bé res més que un somriure satisfet pels èxits que assumeixen sense que els corresponguin. Són una mena de gent capaç de nedar i guardar la roba, afeccionats a adular al poder, i hàbils manipulant la informació. He de dir que, en general, els que he conegut són homes, i no és pas que siguin ociosos. La veritat és que no paren de reunir-se (força sovint al voltant d'una taula parada) i la seva agenda treu fum, però sempre resulta complex treure l'entrellat del que han estat fent en els darrers dies, els darrers mesos i els darrers anys, tot i que sentint-los parlar pots arribar a pensar que el país s'aturaria si ells no hi fossin.
La sort que tenen és que en això tan de moda del networking, presencial i virtual, mai s'aprofundeix massa en cap tema i, entre canapé i canapé, un es pot atribuir-se sense gaire problemes la feina pensada, dirigida i executada per altres. Però ni el món ni el país, siguem seriosos, no es para per una sola persona, com no es paren els bons projectes, perquè tot projecte que s'ho val és un treball d'equip.
Som un país que tendeix a la personalització i on abunden els lideratges autoritaris, o el que potser és més ajustat: autoritarisme disfressat de lideratge. La posició de líder no te la dóna la teva posició en la jerarquia, sinó la teva capacitat d'impulsar projectes, que és sempre impulsar persones.
Els personatges d'aquesta entrada són els que jo anomeno trompe-l'oeil (en castellà, tranpantojo), que s'agiten molt però que, al final, mai aporten res. S'aprofiten del fet que molts (ben sovint "moltes") transparents i translúcids fan la feina.
La sort que tenen és que en això tan de moda del networking, presencial i virtual, mai s'aprofundeix massa en cap tema i, entre canapé i canapé, un es pot atribuir-se sense gaire problemes la feina pensada, dirigida i executada per altres. Però ni el món ni el país, siguem seriosos, no es para per una sola persona, com no es paren els bons projectes, perquè tot projecte que s'ho val és un treball d'equip.
Som un país que tendeix a la personalització i on abunden els lideratges autoritaris, o el que potser és més ajustat: autoritarisme disfressat de lideratge. La posició de líder no te la dóna la teva posició en la jerarquia, sinó la teva capacitat d'impulsar projectes, que és sempre impulsar persones.
Els personatges d'aquesta entrada són els que jo anomeno trompe-l'oeil (en castellà, tranpantojo), que s'agiten molt però que, al final, mai aporten res. S'aprofiten del fet que molts (ben sovint "moltes") transparents i translúcids fan la feina.
13 de febr. 2011
Cartes a un amic distant (5)
Tornar al teu record és, la majoria de les vegades, com tornar a una vella casa coneguda, càlida i acollidora. Pots tancar els ulls i caminar a les fosques sense ensopegar amb els mobles, perquè saps exactament on és cada objecte, i pots sentir fins i tot abans de tocar-lo el tacte del vellut gastat del coixí de les migdiades. El teu record és un lloc on puc amagar-me quan allà fora hi ha massa soroll, massa tensions, massa angunies...
Dins la casa hi guardo capces de coloraines plenes dels meus tresors. Tinc imatges sobre les que els teus ulls s'han posat, i quan les miro sento la veu amb què me'n parlaves; tinc noms que hem llegit els dos, tot deixant els fonemes flotant en l'aire amb l'esperança que ells es trobessin allà on ni tu ni jo podem ser; i, sobretot, tinc les nostres cançons.
Però la casa és viva (més del que jo voldria creure) i, de vegades, em fa fora i em llença al jardí feréstec i abandonat. D'aquest espai inhòspit jo en dic El pati del desig. És un jardí humit i sufocant, ple de plantes estranyes, amb fulles gegantines i tiges espinoses que em fereixen mentre empaito ombres fugisseres que m'atreuen irremeiablement. Al pati del desig em sento com un animal engabiat i de sobte m'adono que el teu record és la matèria de què estan fetes les barres de la meva presó.
Tanmateix, el temps passa ineluctablement i un dia, en despertar, t'adones que aquell jardí torna a ser un record llunyà. Queda la tendresa, i la roda imparable i absorbent de la vida.
Dins la casa hi guardo capces de coloraines plenes dels meus tresors. Tinc imatges sobre les que els teus ulls s'han posat, i quan les miro sento la veu amb què me'n parlaves; tinc noms que hem llegit els dos, tot deixant els fonemes flotant en l'aire amb l'esperança que ells es trobessin allà on ni tu ni jo podem ser; i, sobretot, tinc les nostres cançons.
Però la casa és viva (més del que jo voldria creure) i, de vegades, em fa fora i em llença al jardí feréstec i abandonat. D'aquest espai inhòspit jo en dic El pati del desig. És un jardí humit i sufocant, ple de plantes estranyes, amb fulles gegantines i tiges espinoses que em fereixen mentre empaito ombres fugisseres que m'atreuen irremeiablement. Al pati del desig em sento com un animal engabiat i de sobte m'adono que el teu record és la matèria de què estan fetes les barres de la meva presó.
Tanmateix, el temps passa ineluctablement i un dia, en despertar, t'adones que aquell jardí torna a ser un record llunyà. Queda la tendresa, i la roda imparable i absorbent de la vida.
29 de gen. 2011
Yo también odio el "pinganillo"
Porque me parece vergonzoso que después de dos mil años de convivencia y 35 de democracia los políticos españoles (senadores de una cámara que la Constitución define como de representación territorial) no hayan incorporado como un patrimonio que defender y fomentar las lenguas y las culturas diversas que enriquecen la España unida en la que sueñan.
¿Cómo vas a constrir unión desde el desprecio? ¿Cómo puedes hablar de compartir un espacio común si empiezas por arrojar fuera de ese espacio todo lo que no se adapta a un esquema maniqueo de la realidad?
Es cierto, las lenguas son para entenderse, pero las que se entienden son las personas y lo primero que se necesita es voluntad de entendimiento, amplitud de miras e inquietud cultural. El pinganillo es un recurso para los perezosos y los indolentes.
La división hoy parece estar entre la España plurilingüe y la monolítica. El jueves, como tantos otros días, asistí a una reunión en mi ciudad, Terrassa (hoy en el mapa mental-afectivo de todas las Españas gracias al barcelonista Xavi). Allí estábamos catalanes de orígenes diversos, unos nacidos en la ciudad, con decenas de generaciones terrassenses a la espalda; otros cuyos orígenes están en la Catalunya rural que alimentó
el crecimiento industrial de mediados del XX junto a andaluces y murcianos; algunos nacidos en Perú; otros nacidos en Andalucía y aún luciendo su cerrado acento después de 40 años de ininterrumpido
activismo social en Catalunya. Todos catalanes, hablando en diferentes lenguas, entendiéndonos. Porque aquí todos somos activamente bilingües y lo vivimos como una riqueza no como un peaje.
¿Por qué en España es prácticamente imposible aprender euskera si no vives en Bilbao o en Donosti? ¿Por qué no es el aprendizaje de las diferentes lenguas del Estado una opción en los planes educativos de nuestros jóvenes? Así quizás a los políticos del futuro no les harían falta muletas para recorrer el camino de sus responsabilidades y a todos los ciudadanos nos resultaría más fácil ver reconocidos nuestros derechos.
¡Debo ser la única persona del continente europeo que aún cree que tiene sentido lo de la "España de los pueblos"! Una estructura federal, desde luego asimétrica (como asimétrica es la economia y la fuerza social del Estado) y con Catalunya jugando fuerte a liderar (no se puede estar en el furgón de cola del poder cuando se tiene una participción que oscila entre el 20% y el 50% en la mayoría de sectores productivos e industriales, y en los científicos, y en los culturales). Esto sería posible si los catalanes creyeran en España como proyecto y el resto de los españoles superaran una visión del Estado monolítica y centralista heredada del franquismo. El anacronismo del pinganillo y el crecimiento del sentimiento independentista nos dicen que vamos claramente en la dirección contraria.
Usar el castellano como arma arrojadiza contra las otras lenguas y culturas del Estado, e identificar "lo español" con una interpretación casticista y folklórica de lo cultural, acaba por degradar especialmente la lengua y la cultura que los esencialistas celtíberos identifican como común. Cuando lo que se quiere común se convierte en excluyente, deja de ser común para convertirse en el objetivo a batir. Nadie se marcha de casa si vive bien en ella, lo cual resulta difícil si se te exige que cada vez que bajas al comedor te envuelvas con la bandera de España y te marques un chotis.
...
¿Cómo vas a constrir unión desde el desprecio? ¿Cómo puedes hablar de compartir un espacio común si empiezas por arrojar fuera de ese espacio todo lo que no se adapta a un esquema maniqueo de la realidad?
Es cierto, las lenguas son para entenderse, pero las que se entienden son las personas y lo primero que se necesita es voluntad de entendimiento, amplitud de miras e inquietud cultural. El pinganillo es un recurso para los perezosos y los indolentes.
La división hoy parece estar entre la España plurilingüe y la monolítica. El jueves, como tantos otros días, asistí a una reunión en mi ciudad, Terrassa (hoy en el mapa mental-afectivo de todas las Españas gracias al barcelonista Xavi). Allí estábamos catalanes de orígenes diversos, unos nacidos en la ciudad, con decenas de generaciones terrassenses a la espalda; otros cuyos orígenes están en la Catalunya rural que alimentó
el crecimiento industrial de mediados del XX junto a andaluces y murcianos; algunos nacidos en Perú; otros nacidos en Andalucía y aún luciendo su cerrado acento después de 40 años de ininterrumpido
activismo social en Catalunya. Todos catalanes, hablando en diferentes lenguas, entendiéndonos. Porque aquí todos somos activamente bilingües y lo vivimos como una riqueza no como un peaje.
¿Por qué en España es prácticamente imposible aprender euskera si no vives en Bilbao o en Donosti? ¿Por qué no es el aprendizaje de las diferentes lenguas del Estado una opción en los planes educativos de nuestros jóvenes? Así quizás a los políticos del futuro no les harían falta muletas para recorrer el camino de sus responsabilidades y a todos los ciudadanos nos resultaría más fácil ver reconocidos nuestros derechos.
¡Debo ser la única persona del continente europeo que aún cree que tiene sentido lo de la "España de los pueblos"! Una estructura federal, desde luego asimétrica (como asimétrica es la economia y la fuerza social del Estado) y con Catalunya jugando fuerte a liderar (no se puede estar en el furgón de cola del poder cuando se tiene una participción que oscila entre el 20% y el 50% en la mayoría de sectores productivos e industriales, y en los científicos, y en los culturales). Esto sería posible si los catalanes creyeran en España como proyecto y el resto de los españoles superaran una visión del Estado monolítica y centralista heredada del franquismo. El anacronismo del pinganillo y el crecimiento del sentimiento independentista nos dicen que vamos claramente en la dirección contraria.
Usar el castellano como arma arrojadiza contra las otras lenguas y culturas del Estado, e identificar "lo español" con una interpretación casticista y folklórica de lo cultural, acaba por degradar especialmente la lengua y la cultura que los esencialistas celtíberos identifican como común. Cuando lo que se quiere común se convierte en excluyente, deja de ser común para convertirse en el objetivo a batir. Nadie se marcha de casa si vive bien en ella, lo cual resulta difícil si se te exige que cada vez que bajas al comedor te envuelvas con la bandera de España y te marques un chotis.
...
2 de gen. 2011
Muntanyes joves, muntanyes salvatges
Aquesta setmana, hem passat quatre dies al Pallars, i vam tornar per celebrar el Cap d'Any a Terrassa, amb els amics. Vaig covar el desig d'aquestes vacances a la neu mentre escrivia, a les acaballes d'agost Muntanyes sàvies, la darrera de les cinc entrades que vaig dedicar al nostre viatge a Escòcia. Dimarts vam ser a Espot, fent una classe d'esquí que els meus fills van aprofitar molt més que jo, i mentre baixàvem amb el telecadira que voreja la pista vermella que "cau" de la cota 2.000, on hi ha l'escola i les pistes verdes per debutants, a la cota 1.500, on hi ha el pàrquing i la zona de recepció, no he pogut evitar pensar que volàvem literalment per sobre del punt més alt de l'estació de Glencoe.
Sempre m'havia pensat que les nostres muntanyes eren, geològicament, més joves, formades, segons havia llegit, en els grans "plegaments" (orogènia) de l'Era Terciaria (fa uns 35 o 40 milions d'anys) que van donar lloc no només als Pirineus, sinó també als Alps i a l'Himàlaia, entre d'altres sistemes. Suposo que es tracta d'algun concepte mal après al batxillerat, perquè l'antiguitat dels sols volcànics que són la base de les Highlands sembla que ronda també els 40 milions d'anys, si bé el treballs d'erosió fet per l'aigua, el vent, la neu i el gel donen a aquelles muntanyes els perfils suaus i arrodonits que tan em van impressionar.
Potser no són més joves, però les nostres són unes muntanyes d'aparença més salvatge, per bé que la nostra climatologia les faci, al capdavall més acollidores. Aquests dies, malgrat les fredes temperatures de les nits, que deixaven els cotxes coberts de blanca gebrada, a les pistes hem passat calor, amb un sol que brillava esplèndid sobre el blanc de les pistes. Però fora d'aquestes, mantingudes en condicions a base de canons, la neu era escassa i inexistent per sota dels 2.000 metres.
Al Pallars tinc sempre la impressió de retrobar-me amb una part de mi mateixa que a la ciutat es desgasta. Traces d'un temps en el qual tot era diferent. En realitat, la meva relació amb aquest entorn està feta de capes de records i sentiments que se sobreposen, i que en la barreja segurament es distorsionen, però que tenen en comú l'absència de pressa, una sensació d'equilibri, de comunió amb l'entorn... Tot i haver nascut i viscut la major part de la meva vida a Terrassa, des de petita, si penso d'on sóc, em ve al cap la imatge del poble de la meva mare, a l'Alta Ribagorça, la comarca veïna, però el meu avi havia nascut prop de la Pobla de Segur, i el seu cognom, Cuberes, és el d'una antiga pedania prop de Gerri de la Sal, i la meva àvia es deia Castellarnau, com milers de famílies del Pallars, descendents dels qui van prendre el cognom del senyor d'aquestes terres. Potser per tot això sento que pertanyo a aquesta terra, i cada cop que hi vaig tinc la sensació de tornar a casa, com si cada arbre, cada rierol, cada pedra i cada muntanya fossin una mica meus. O potser fora més encertat dir que retrobo alguna cosa de mi en cada arbre, en cada rierol, en cada muntanya...
Algun dia podré convertir en casa el meu paller i anar-me-n'hi a viure, anar-hi a escriure.
...
Sempre m'havia pensat que les nostres muntanyes eren, geològicament, més joves, formades, segons havia llegit, en els grans "plegaments" (orogènia) de l'Era Terciaria (fa uns 35 o 40 milions d'anys) que van donar lloc no només als Pirineus, sinó també als Alps i a l'Himàlaia, entre d'altres sistemes. Suposo que es tracta d'algun concepte mal après al batxillerat, perquè l'antiguitat dels sols volcànics que són la base de les Highlands sembla que ronda també els 40 milions d'anys, si bé el treballs d'erosió fet per l'aigua, el vent, la neu i el gel donen a aquelles muntanyes els perfils suaus i arrodonits que tan em van impressionar.
Potser no són més joves, però les nostres són unes muntanyes d'aparença més salvatge, per bé que la nostra climatologia les faci, al capdavall més acollidores. Aquests dies, malgrat les fredes temperatures de les nits, que deixaven els cotxes coberts de blanca gebrada, a les pistes hem passat calor, amb un sol que brillava esplèndid sobre el blanc de les pistes. Però fora d'aquestes, mantingudes en condicions a base de canons, la neu era escassa i inexistent per sota dels 2.000 metres.
Al Pallars tinc sempre la impressió de retrobar-me amb una part de mi mateixa que a la ciutat es desgasta. Traces d'un temps en el qual tot era diferent. En realitat, la meva relació amb aquest entorn està feta de capes de records i sentiments que se sobreposen, i que en la barreja segurament es distorsionen, però que tenen en comú l'absència de pressa, una sensació d'equilibri, de comunió amb l'entorn... Tot i haver nascut i viscut la major part de la meva vida a Terrassa, des de petita, si penso d'on sóc, em ve al cap la imatge del poble de la meva mare, a l'Alta Ribagorça, la comarca veïna, però el meu avi havia nascut prop de la Pobla de Segur, i el seu cognom, Cuberes, és el d'una antiga pedania prop de Gerri de la Sal, i la meva àvia es deia Castellarnau, com milers de famílies del Pallars, descendents dels qui van prendre el cognom del senyor d'aquestes terres. Potser per tot això sento que pertanyo a aquesta terra, i cada cop que hi vaig tinc la sensació de tornar a casa, com si cada arbre, cada rierol, cada pedra i cada muntanya fossin una mica meus. O potser fora més encertat dir que retrobo alguna cosa de mi en cada arbre, en cada rierol, en cada muntanya...
Algun dia podré convertir en casa el meu paller i anar-me-n'hi a viure, anar-hi a escriure.
...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
