Quan tanques una etapa —i jo en tanco una a finals d'aquest mes, quan deixaré la presidència d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa després de quatre anys al càrrec—, tendeixes a fer una mirada enrere per revisar el camí recorregut. Jo sempre torno als meus escrits, i no pas només a aquests que comparteixo amb tots vosaltres, sinó a la llarga col·lecció de llibretes que guardo als meus calaixos.
Ahir a la tarda vaig fer aquest exercici. Buscava una llibreta que vaig obrir en assumir el càrrec que ara abandono per anotar-hi les reflexions culturals a les que estava segura que aquesta feina voluntària m'inclinaria. Al contrari que algun dels meus antecessors, convençut que les entitats culturals han d'emetre opinió, jo penso, amb alguns altres companys dels òrgans directius, que una entitat opina a través de les seves activitats; són les persones i, especialment, les que ocupen els seus càrrecs directius les que estan cridades no ja tant a opinar com a reflexionar en veu alta i per escrit sobre l'entorn cultural. Curiosament, l'únic article/manifest publicat durant l'etapa de l'expresident que ara ens critica per massa passius el vaig redactar jo i encara ara, més de 10 anys després, tinc seriosos dubtes que els que el van subscriure l'haguessin assumit en tota la seva extensió.
En qualsevol cas, durant la meva presidència, els articles d'opinió s'han concentrat en el principal problema que vam haver de resoldre: el de la continuïtat als nostres locals, que vam defensar en un judici, que vam guanyar en primera instància, resolució que va ser confirmada per l'Audiència Provincial a primers de 2012. I en coses prosaiques, com defensar la pintura de la façana destruïda per l'estultícia d'uns propietaris desaprensius. La quotidianitat en temps difícils se'ns ha menjat literalment l'heroisme ideològic que se'ns reclama.
Ahir, volia escriure un punt final sobre totes aquestes coses i una mica sobre la petita frustració de sentir crítiques permanents dels que no aporten altra solució que els cants de sirena a un suposat passat gloriós, amb un "el que es feia aleshores tenia dignitat i el que ha vingut després ni s'hi acosta". Però en lloc de fer això, vaig retrobar el meu passat a les llibretes que vaig escriure en paral·lel a l'inici d'aquest blog. Vaig retrobar les pàgines secretes que mai vaig publicar aquí perquè eren pregàries d'amor a un amor impossible.
Amb el pas del temps, els sentiments acaben amarant tot el que escrivim, i també aquest blog és ple de pregàries al mateix déu menor. En parlar-ne en veu alta, sublimem el nostre dolor, les nostres angoixes, la nostra felicitat sabent que, si no les circumstàncies o les coneixences, tots compartim sentiments propers. Però a les llibretes, el dolor és més descarnat, la il·lusió més infantil, la passió més salvatge. No hi ha distància, i la intensitat de la veu —durant 2005 i 2006 vaig escriure pràcticament cada dia— m'impressiona encara. Llegides ara, des del silenci voluntari que m'he imposat, m'aclapara la permanència dels sentiments al llarg de més de vuit anys que han vist com canviava radicalment quasi bé tot en les nostres vides. I no sé si fer-ne una lectura heroica —l'amor etern existeix i jo el conec— o una lectura pragmàtica —els amors impossibles no s'acaben perquè es mantenen a part de les misèries de les nostres vides quotidianes.
Potser ara que deixo el dia a dia als Amics —l'entitat és un d'aquests amors que no deixaré mai del tot— tindré més temps per pensar-hi i decidir quina és la resposta.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amics de les Arts. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amics de les Arts. Mostrar tots els missatges
20 de gen. 2013
14 de nov. 2010
Temps i una mica d'ordre
Unes setmanes de feina molt intensa i el temps se'ns escola entre els dits, i amb ell les paraules que voldríem anotar al blog (paraules com petjades a la neu blanca del paper escrivia, i ens llegia dijous, la poetessa Rosa Igartua). Més blanca encara que el paper, més freda, la pantalla de l'ordinador fa pampallugues davant d'uns ulls que s'acluquen i, al final, deixes la idea per a un altre dia.
Mentrestant, ha començat la campanya electoral, hem atorgat el premi Bartra de poesia (a Igartua, precisament) i, en diversos fòrums i contextes, hem debatut el futur de la cultura a Terrassa (i no un "on va", sinó un "on la volem portar", que sempre resulta molt més estimulant, siguin o no viables les idees que sorgeixen).
Just abans de la darrera entrada vam assistir a l'estrena de Calígula, d'Albert Camus i, poc abans havia estat a la interpretació del Carmina Burana, de Carl Orff, per part del Cor Montserrat i l'Orfeó de Sabadell. Dos espectacles que no només em van fer pensar molt, sinó que em van fer sentir orgullosa de ser presidenta de la meva entitat, per la qualitat excepcional de la feina feta pels nostres grups. La "retrobada" amb Orff i la seva ambigua relació amb el règim nazi va ser motiu d'una petita picabaralla amb un amic, sobre fins a quin punt podem acceptar d'un artista (o de qualsevol altra persona) la connivència amb un règim dictatorial (en el cas d'Orff, la connivència amb un règim obertament genocida). Jo sóc del parer que possiblement l'obra d'un gran artista pugui salvar-se de les complicitats vergonyants del seu autor, però el mateix artista no em mereix pas tant de respecte com la seva creació. Tot i aquest parer general, també penso que cal veure cas a cas quina és la dimensió real de l'actuació "ignominiosa", perquè cada època, cada situació és diferent.
Més que combregar-hi i manifestar-ho, Orff sembla que es va deixar estimar pels nazis, cosa que li va permetre adquirir una posició social important, que no va ser capaç d'utilitzar per salvar de la mort Kurt Huber, un músic amic que s'havia significat clarament contra el règim nazi, quan la dona d'aquest li va demanar ajut. Diuen els seus biògrafs que Orff es va sentir sempre més culpable per aquells fets (i per haver emprat el nom de l'organització de Huber, Die Weisse Rose [la Rosa Blanca], per atribuir-se unes accions anti-nazis que, en realitat, no havia emprès mai: Huber i els seus companys eren morts i no podien desmentir-lo).
Tot això ho vaig saber després de la discussió, però també vaig saber que Orff, de caràcter distant i solitari i maneres de misàntrop, considerava que les persones només eren "completes" quan podien expressar-se a través de l'art, i que aquesta expressió artística no estava reservada a uns pocs "elegits", sinó que era el fruit d'un aprenentatge que tots podem fer. La idea clau, en la qual va basar un mètode pedagògic musical que encara s'utilitza, és que tots els nens i nenes són "musicals" i cada individu pot ser lliure per expressar-se musicalment només aprenent uns quants ritmes simples amb instruments de percussió i jugant i cantant en grup. Orff creia que podem guanyar confiança en nosaltres mateixos mitjançant la imaginació i la creativitat. "Quan perdem la fantasia, estem perduts", assegurava.
M'entusiasma la idea d'un món d'individus creadors, simplement perquè són capaços d'entrenar la seva imaginació i que no deixen que la maduresa esdevingui encarcarament. És la idea que rau darrera del que jo entenc que és la missió d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals: un espai de creació per als especialistes no professionals de la cultura.
Seguiré reflexionant sobre el tema. Mentrestant he decidit posar una mica d'ordre als blocs. Aquest el deixaré per a les experiències més personals, tipus viatges, i les reflexions més "filosòfiques", mentre que totes les reflexions vinculades amb Terrassa i l'entitat, les inclouré a Terrassa-O-Culta, que és on tenen més sentit. Però publicaré alertes creuades, perquè tots els que em seguiu (als quals recomano fer els comentaris obrint el blog, perquè no m'arriben els missatges que envieu a la llista de distribució) us assabenteu de les novetats.
I, apa, ara a dormir, que ja se m'ha tornar a "escapar" els temps!!!
Mentrestant, ha començat la campanya electoral, hem atorgat el premi Bartra de poesia (a Igartua, precisament) i, en diversos fòrums i contextes, hem debatut el futur de la cultura a Terrassa (i no un "on va", sinó un "on la volem portar", que sempre resulta molt més estimulant, siguin o no viables les idees que sorgeixen).
Just abans de la darrera entrada vam assistir a l'estrena de Calígula, d'Albert Camus i, poc abans havia estat a la interpretació del Carmina Burana, de Carl Orff, per part del Cor Montserrat i l'Orfeó de Sabadell. Dos espectacles que no només em van fer pensar molt, sinó que em van fer sentir orgullosa de ser presidenta de la meva entitat, per la qualitat excepcional de la feina feta pels nostres grups. La "retrobada" amb Orff i la seva ambigua relació amb el règim nazi va ser motiu d'una petita picabaralla amb un amic, sobre fins a quin punt podem acceptar d'un artista (o de qualsevol altra persona) la connivència amb un règim dictatorial (en el cas d'Orff, la connivència amb un règim obertament genocida). Jo sóc del parer que possiblement l'obra d'un gran artista pugui salvar-se de les complicitats vergonyants del seu autor, però el mateix artista no em mereix pas tant de respecte com la seva creació. Tot i aquest parer general, també penso que cal veure cas a cas quina és la dimensió real de l'actuació "ignominiosa", perquè cada època, cada situació és diferent.
Més que combregar-hi i manifestar-ho, Orff sembla que es va deixar estimar pels nazis, cosa que li va permetre adquirir una posició social important, que no va ser capaç d'utilitzar per salvar de la mort Kurt Huber, un músic amic que s'havia significat clarament contra el règim nazi, quan la dona d'aquest li va demanar ajut. Diuen els seus biògrafs que Orff es va sentir sempre més culpable per aquells fets (i per haver emprat el nom de l'organització de Huber, Die Weisse Rose [la Rosa Blanca], per atribuir-se unes accions anti-nazis que, en realitat, no havia emprès mai: Huber i els seus companys eren morts i no podien desmentir-lo).
Tot això ho vaig saber després de la discussió, però també vaig saber que Orff, de caràcter distant i solitari i maneres de misàntrop, considerava que les persones només eren "completes" quan podien expressar-se a través de l'art, i que aquesta expressió artística no estava reservada a uns pocs "elegits", sinó que era el fruit d'un aprenentatge que tots podem fer. La idea clau, en la qual va basar un mètode pedagògic musical que encara s'utilitza, és que tots els nens i nenes són "musicals" i cada individu pot ser lliure per expressar-se musicalment només aprenent uns quants ritmes simples amb instruments de percussió i jugant i cantant en grup. Orff creia que podem guanyar confiança en nosaltres mateixos mitjançant la imaginació i la creativitat. "Quan perdem la fantasia, estem perduts", assegurava.
M'entusiasma la idea d'un món d'individus creadors, simplement perquè són capaços d'entrenar la seva imaginació i que no deixen que la maduresa esdevingui encarcarament. És la idea que rau darrera del que jo entenc que és la missió d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals: un espai de creació per als especialistes no professionals de la cultura.
Seguiré reflexionant sobre el tema. Mentrestant he decidit posar una mica d'ordre als blocs. Aquest el deixaré per a les experiències més personals, tipus viatges, i les reflexions més "filosòfiques", mentre que totes les reflexions vinculades amb Terrassa i l'entitat, les inclouré a Terrassa-O-Culta, que és on tenen més sentit. Però publicaré alertes creuades, perquè tots els que em seguiu (als quals recomano fer els comentaris obrint el blog, perquè no m'arriben els missatges que envieu a la llista de distribució) us assabenteu de les novetats.
I, apa, ara a dormir, que ja se m'ha tornar a "escapar" els temps!!!
12 de set. 2010
Arrencada tardoral
La tornada a l'activitat després de les vacances ha estat tan intensa que resulta difícil trobar moments per anotar les reflexions que generen els mateixos esdeveniments que tan ocupada em tenen. La més interessant de les notícies (o, com a mínim, una de les més satisfactòries) és que la demanda contra Amics de les Arts i Joventuts Musicals, l'entitat que presideixo, que havien presentat els propietaris per anul·lar el contracte de lloguer vigent, ha estat desestimada.
Com hem explicat al web de l'entitat (www.amicsdelesarts-jjmm.org, un altre petit èxit de l'estiu, perquè el vam estrenar tot just uns dies abans del judici, el 2 de juliol), la jutgesa ha rebutjat tant l'argument que el contracte d'explotació del servei de bar era un subarrendament no autoritzat (i, per tant, motiu justificat per cancel·lar el contracte de lloguer dels locals) com la pretensió que s'anul·lés, perquè no s'ajustava a dret, la clàusula de renovació que ens permet allargar l'actual lloguer 25 anys més.
Això no posa fi a la lluita, perquè els propietaris ja han presentat recurs d'apel·lació contra la sentència de primera instància, però ens dóna un temps per concentrar-nos en la feina (hi ha moltes més coses que la gestió d'un espai en una entitat) i per preparar els propers rounds. Entre aquestes feines, hi ha d'haver la de reflexionar sobre quina mena de cultura hem d'impulsar des d'entitats culturals com la nostra. Sovint em sento com aquells herois de pel·lícula que han quedat atrapats entre dues parets que s'han començat a moure, convergint cap al centre de l'espai, que és cada cop més estret. Com ells, temo que al final podem acabar completament aixafats, asfixiats... morts! Un mur es diu 'mercat', l'altre, 'folklorisme popular'... i, al bell mig, una manera d'entendre l'acció cultural que se sostreu a les dues dinàmiques, però que assumeix elements de les dues.
Amics de les Arts i Joventuts Musicals és singular com a entitat, per la seva diversitat (arts plàstiques, fotografia, cinema, teatre, jazz, música clàssica, coral, literatura, publicacions, conferències, iniciatives multidisciplinars...) i per la seva orientació (la creació cultural al marge de la professionalització, buscant, més que la inserció, la complementarietat amb el mercat).
Avui he llegit a La Vanguardia una entrevista a Josep Ramoneda, que ha escrit contra la indiferència social que provoca la deriva consumista de la nostra societat. Ramoneda és un gran pensador i un dels millors analistes polítics que tenim al país; cal llegir-lo, segur. Però una reflexió com aquesta, a més d'arribar als mitjans quan es publica un llibre (quan la idea arriba al mercat), mereix que se'n parli, que hi hagi espais on es promoguin debats i taules rodones, publicacions segur més humils, però properes als ciutadans, potser fetes per no-professionals del pensament... Entre la pantalla plana de grans dimensions que ha convertit el nostre menjador en una sala de cinema on consumir la darrera producció de la indústria de l'entreteniment i el toc de gralles a la plaça, hi ha d'haver-hi un espai per la reflexió que no sigui només la lectura personal del llibre de Ramoneda.
Hi ha qui diu que aquest espai l'ocupen avui les xarxes socials. Crec que aquest és un discurs interessat. Jo que les empro, però sobretot observo com les utilitzen els meus fills adolescents, cada vegada estic més segura que les xarxes ocupen l'espai i el temps que nosaltres passàvem al bar de l'institut o, després, de la facultat. Segur que contribueixen a la socialització i a l'intercanvi d'informació, però segueixo pensant que són insuficients per promoure la participació, el compromís i la creativitat, autèntics eixos i raons de ser d'una entitat com la nostra. La idea d'una entitat com Amics i els seus diferents grups és la d'un projecte comú que es construeix al llarg del temps. No n'hi ha prou amb entrar, també t'hi has de mullar. I ho has de fer per amor a l'art. Una lògica que segurament va massa a contrapèl dels temps que vivim, no?
...
Com hem explicat al web de l'entitat (www.amicsdelesarts-jjmm.org, un altre petit èxit de l'estiu, perquè el vam estrenar tot just uns dies abans del judici, el 2 de juliol), la jutgesa ha rebutjat tant l'argument que el contracte d'explotació del servei de bar era un subarrendament no autoritzat (i, per tant, motiu justificat per cancel·lar el contracte de lloguer dels locals) com la pretensió que s'anul·lés, perquè no s'ajustava a dret, la clàusula de renovació que ens permet allargar l'actual lloguer 25 anys més.
Això no posa fi a la lluita, perquè els propietaris ja han presentat recurs d'apel·lació contra la sentència de primera instància, però ens dóna un temps per concentrar-nos en la feina (hi ha moltes més coses que la gestió d'un espai en una entitat) i per preparar els propers rounds. Entre aquestes feines, hi ha d'haver la de reflexionar sobre quina mena de cultura hem d'impulsar des d'entitats culturals com la nostra. Sovint em sento com aquells herois de pel·lícula que han quedat atrapats entre dues parets que s'han començat a moure, convergint cap al centre de l'espai, que és cada cop més estret. Com ells, temo que al final podem acabar completament aixafats, asfixiats... morts! Un mur es diu 'mercat', l'altre, 'folklorisme popular'... i, al bell mig, una manera d'entendre l'acció cultural que se sostreu a les dues dinàmiques, però que assumeix elements de les dues.
Amics de les Arts i Joventuts Musicals és singular com a entitat, per la seva diversitat (arts plàstiques, fotografia, cinema, teatre, jazz, música clàssica, coral, literatura, publicacions, conferències, iniciatives multidisciplinars...) i per la seva orientació (la creació cultural al marge de la professionalització, buscant, més que la inserció, la complementarietat amb el mercat).
Avui he llegit a La Vanguardia una entrevista a Josep Ramoneda, que ha escrit contra la indiferència social que provoca la deriva consumista de la nostra societat. Ramoneda és un gran pensador i un dels millors analistes polítics que tenim al país; cal llegir-lo, segur. Però una reflexió com aquesta, a més d'arribar als mitjans quan es publica un llibre (quan la idea arriba al mercat), mereix que se'n parli, que hi hagi espais on es promoguin debats i taules rodones, publicacions segur més humils, però properes als ciutadans, potser fetes per no-professionals del pensament... Entre la pantalla plana de grans dimensions que ha convertit el nostre menjador en una sala de cinema on consumir la darrera producció de la indústria de l'entreteniment i el toc de gralles a la plaça, hi ha d'haver-hi un espai per la reflexió que no sigui només la lectura personal del llibre de Ramoneda.
Hi ha qui diu que aquest espai l'ocupen avui les xarxes socials. Crec que aquest és un discurs interessat. Jo que les empro, però sobretot observo com les utilitzen els meus fills adolescents, cada vegada estic més segura que les xarxes ocupen l'espai i el temps que nosaltres passàvem al bar de l'institut o, després, de la facultat. Segur que contribueixen a la socialització i a l'intercanvi d'informació, però segueixo pensant que són insuficients per promoure la participació, el compromís i la creativitat, autèntics eixos i raons de ser d'una entitat com la nostra. La idea d'una entitat com Amics i els seus diferents grups és la d'un projecte comú que es construeix al llarg del temps. No n'hi ha prou amb entrar, també t'hi has de mullar. I ho has de fer per amor a l'art. Una lògica que segurament va massa a contrapèl dels temps que vivim, no?
...
23 de jul. 2010
Esgotament estiuenc
En la meva adolescència, i gràcies a un poeta, vaig descobrir Cesare Pavese i em va fascinar la qualitat morosa, el ritme de migdiada plàcida, d'una obra com El bell estiu. Recordo els personatges de la novel·la vagament (són ja diverses les dècades de distància), però tinc viva la sensació que estaven aclaparats per una barreja de sentiments intensos i el pes d'un sol abrusador i unes tardes suspeses en una calor sense brisa.
Així em sento jo, aclaparada per una barreja d'intenses emocions i una calor feixuga i immisericorde. La parula emoció resulta, però, equívoca per expressar la naturalesa del moment, ja que solem associar-la a estacions del cor —l'alegria, la tristesa...— i no tant a la irritació intel·lectual, que és el que a mi m'afecta.
Tot plegat se'n diu esgotament (pre)estiuenc. Aquesta setmana han passat moltes coses: rodes de premsa, simposis científics, judicis, més periodistes... i més periodistes. Potser per això m'adormo tot escrivint l'entrada. Demà penjaré els articles del Diari de Terrassa.
...
Així em sento jo, aclaparada per una barreja d'intenses emocions i una calor feixuga i immisericorde. La parula emoció resulta, però, equívoca per expressar la naturalesa del moment, ja que solem associar-la a estacions del cor —l'alegria, la tristesa...— i no tant a la irritació intel·lectual, que és el que a mi m'afecta.
Tot plegat se'n diu esgotament (pre)estiuenc. Aquesta setmana han passat moltes coses: rodes de premsa, simposis científics, judicis, més periodistes... i més periodistes. Potser per això m'adormo tot escrivint l'entrada. Demà penjaré els articles del Diari de Terrassa.
...
6 de juny 2010
'Capdidatura'
Ahir dissabte ens va tocar defensar les nostres capdidatures als 12 nominats per Capgròs de l'Any, títol notori com pocs a la noble vila de Terrassa. En una Plaça Vella plena de persones i de tota mena de bèsties de la cultura popular (la Pàjara, el Bitxo del Torrent Mitger) i gegants i capgrossos i castellers i trabucaires... cadascun de nosaltres va fer el discurs que trobava més escaient per reclamar per a ell/a l'honor de quedar immortalitzat en la galeria d'il·lustres local.
A mi la cosa em resulta un pèl torbadora, perquè no sento que mereixi a títol personal cap reconeixement i sé que sóc nominada com a presidenta de la meva entitat, però la pròpia idea de dedicar-li a algú un capgròs és molt personalista. Per això he centrat el meu discurs en Amics de les Arts i Joventuts Musicals i, com no podia ser d'altra manera, l'he fet en vers (i en vers ens presenteven els del Casinet de l'Espardenya. M'he divertit molt fent els meus versets, que us copio aquí a sota, perquè rigueu una estona.
A mi la cosa em resulta un pèl torbadora, perquè no sento que mereixi a títol personal cap reconeixement i sé que sóc nominada com a presidenta de la meva entitat, però la pròpia idea de dedicar-li a algú un capgròs és molt personalista. Per això he centrat el meu discurs en Amics de les Arts i Joventuts Musicals i, com no podia ser d'altra manera, l'he fet en vers (i en vers ens presenteven els del Casinet de l'Espardenya. M'he divertit molt fent els meus versets, que us copio aquí a sota, perquè rigueu una estona.
Auca del cap-gros
Diuen que he de defensarPD: No crec que guanyi, però almenys hem parlat força dels Amics!!!
la meva candidatura
i per fer-ho vull emprar
un xic de literatura.
Us he compost uns versets
com les auques dels antics,
que tenen tradició llarga
entre els Ximples dels Amics.
I no és pas que vulgui fer
com en Quevedo, el genial,
que deia coixa a la reina
tot fent-li rimes florals
Jo no tinc pas tant talent,
però provinc d’una entitat
que fa anys que fa cultura
per tota aquesta ciutat.
Fem teatre, poesia,
arts plàstiques, cant coral,
cinema i fotografia,
i de jazz, un festival.
Fem la Fira del Dibuix
just aquí a la Plaça Vella,
i tenim un gran cafè
on ve gent de tota mena.
Som al carrer del Teatre
des de fa ja 80 anys,
i ara volen fer-nos fora
i no ens en volem anar.
Som els Amics de les Arts
i jo en sóc la presidenta,
però pels especuladors,
de tots, sóc la més dolenta.
Diuen que tinc energia
i que sóc del morro fort,
però amb tants socis al darrera
com no he de donar-ho tot?
Si voleu fer-me cap-gros,
us haureu de recordar
no pas del nom de l’Adela
sinó d’Amics de les Arts.
Li suggereixo a l’artista
que em pinti amb tres llargs pinzells
i a l’altra mà una viola
com mana el nostre segell.
Però segur que trobareu
molt bons altres capdidats
que el meu relat de poc mèrit
ja quasi que s’ha acabat.
Casinet de l’Espardenya
us agraeixo l’honor
d’haver-me fet candidata
a donar cara a un cap-gros.
Però si de veritat voleu
que avui em senti feliç,
correu tots i ben de pressa
a fer-vos socis d’Amics.
Terrassa, 5 de juny de 2010
1 d’abr. 2010
Entre Hollywood i Picamoixons
Aquesta setmana s'ha celebrat a Barcelona el II Fòrum Europeu de les Indústries Culturals, que un cop més ha generat enceses polèmiques sobre la gestió dels drets d'autor, les descàrregues per internet i l'anomenada "llei Sinde", que preveu la possibilitat de clausurar websites que ofereixin la possibilitat de descàrregues de continguts que el Govern espanyol consideri il·legals. La ministra Ángeles González-Sinde ho té clar: "estamos aquí, para acordar el modo en que impulsamos el protagonismo que la cultura tiene que tener en nuestra economía" i a mi, un cop més, aquesta mena de discursos i de preocupacions m'ha obert una sèrie d'interrogants per als quals no aconsegueixo trobar resposta.
No m'inquieta gaire, ho confesso, la gestió dels drets d'autor, que té ja molts advocats en un i altre bàndol (el que considera legal que les persones compartim continguts que ens interessen i els intercanviem lliurement, i el que defensa que només amb un control molt ferm de les descàrregues es defensen els drets dels creadors). És una ingenuïtat pensar (i una manipulació afirmar) que el rendiment econòmic dels drets d'autor beneficia només o sobretot els creadors. En realitat, el redit econòmic de la gestió és el que alimenta la indústria cultural, on per cada autor/creador hi ha decenes, potser centenars, de gestors i una bona pila de beneficiaris indirectes. I no està demostrat que l'actual model d'indústries culturals sigui el que més beneficia la cultura i la creació (tot i que potser sí alguns creadors).
Però, en realitat, la pregunta que m'angunieja és quina cultura és aquella cultura que no encaixa amb el model d'indústria cultural, però que tampoc és folklore ni pertany a la mal anomenda cultura popular? Vaja que m'agradaria saber si a l'entitat que presideixo fem cultura quan programem un recital de poesia contemporània, organitzem una conferència sobre la filosofia de Wittgenstein o impulsem un taller multidisciplinar sobre la ciutat moderna i els no-espais. Jo em pensava que sí, però, m'ho miri per on m'ho miri, quedo fora dels paràmetres fixats per rebre el suport de la Conselleria de Cultura, que des del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts dona suport, quasi exclusivament, a propostes d'empreses i grups professionals i a les entitats sense ànim de lucre, als "ateneus", ens situa en l'àmbit d'acció del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, que sens dubte té una tasca important a fer, però que no respon a la realitat que nosaltres representem.
On encaixa, per exemple, en el model de cultura imperant, promogut tant des de la indústria com des de les institucions, un grup de teatre d'aficionats que no representi Els Pastorets, sinó Calígula de Camus? I no parlo d'una d'aquestes companyies joves que només són amateurs perquè encara no han aconseguit el seu accés a la professionalització, sinó de ciutadans normals i corrents fent teatre de qualitat perquè els agrada viure la cultura més enllà del mer consum. Podrien haver estat professionals del teatre, potser, però són metges, o advocats, o empresaris, o mestres... i volen seguir fent bon teatre. Però per això cal un espai, una escenografia, un vestuari, una mínima inversió en publicitat i fins i tot pagar drets d'autor a la SGAE!!! I tanmateix, una proposta així no tindria cabuda a l'esquema d'ajuts de la Generalitat.
Que quedi clar que no em queixo per un ajut denegat. Amics de les Arts i Joventuts Musicals fa anys que rep el suport de l'Ajuntament de Terrassa i d'altres institucions, a més de diverses entitats privades, per tal de dur endavant els seus projectes. I el nostre Festival de Jazz i la nostra Big Band Jazz Terrassa reben un suport decidit de l'ICIC (Institut Català d'Indústries Culturals). És només que tenim la impressió de tenir a sobre un sostre de vidre que no ens permet anar més enllà en alguns projectes, perquè aquests no encaixen en el pobre esquema que tenen les administracions de la cultura que s'ha de promoure. En el marc local el límit el marca l'ecosistema social de cada ciutat, perquè més enllà de l'interès intrínsec de cada proposta compta sobretot el nombre d'entitats i la necessitat que tothom se senti reconegut i tingut en compte; en el marc autonòmic i estatal, la línia la marca la frase de la ministra, d'una banda, és a dir, l'impuls que des de la política es vol donar a l'economia de la cultura i, de l'altra, el suport als elements distintius de la cultura pròpia, és a dir a les manifestacions de cultura popular i tradicional, des dels esbarts i La Passió fins als castellers i el Tradicionarius.
I està bé que aquests dos aspectes de la cultura comptin amb el suport de l'Administració. La cultura genera molts llocs de treball que cal defensar i, si es pot, ampliar, i he vist personalment l'enorme potencial per promoure la participació i la integració social que tenen els grups de cultura popular (més enllà de valors identitaris, que poden tenir més o menys pes segons la posició en l'arc polític). Però la cultura per als ciutadans ha de poder ser alguna cosa més que comprar una entrada per a veure Celda 211 o aplaudir un tres de nou el diumenge de Festa Major. Ni tan sols n'hi ha prou que el consum cultural s'estengui als llibres, els concerts o les exposicions. Si la creació cultural queda exclusivament en mans dels professionals (una elit reduïda, per més que teòricament s'hi pugui accedir des del meritoriatge i no per neixement) i la resta és folklore, on queda la capacitat dels ciutadans i ciutadanes no professionals de participar en la conformació de la cultura del nostre temps? O és que ja només es pot ser creador o artista si pagues l'IAE?
Tot i que el moviment ateneístic va néixer amb l'afany d'apropar la cultura al poble, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, pels nostres orígens i per la nostra trajectòria, ens veiem a nosaltres mateixos més com un espai de creació que com un espai de consum de cultura. Tenim una coral pròpia, un grup de teatre, un estudi de pintors, organitzem tallers de creació col·lectiva interdisciplinar (Quelcom i el Laboratori Creatiu dels Amics) i no sempre trobem el ressò i el suport que creiem que mereixen les nostres propostes, perquè no som ni professionals ni tradicionals. No renunciem, està clar, a intervenir amb les millors propostes del mercat en alguns àmbits, com el jazz, on la nostra Nova Jazz Cava juga clarament un paper important en l'impuls de la professionalització de molts joves músics. Però el Club de Jazz de l'entitat no hagués arribat on és sense l'impuls de decenes de ciutadans i ciutadanes que mai han estat professinals ni de la creació ni de la gestió cultural, sense que Amics de les Arts i Joventuts Musicals hagués tingut un espai físic i conceptual per aquesta i altres iniciatives.
Tal com van les coses ¿resulta pueril afirmar que el mercat ha de ser un mitjà i no un destí?
...
No m'inquieta gaire, ho confesso, la gestió dels drets d'autor, que té ja molts advocats en un i altre bàndol (el que considera legal que les persones compartim continguts que ens interessen i els intercanviem lliurement, i el que defensa que només amb un control molt ferm de les descàrregues es defensen els drets dels creadors). És una ingenuïtat pensar (i una manipulació afirmar) que el rendiment econòmic dels drets d'autor beneficia només o sobretot els creadors. En realitat, el redit econòmic de la gestió és el que alimenta la indústria cultural, on per cada autor/creador hi ha decenes, potser centenars, de gestors i una bona pila de beneficiaris indirectes. I no està demostrat que l'actual model d'indústries culturals sigui el que més beneficia la cultura i la creació (tot i que potser sí alguns creadors).
Però, en realitat, la pregunta que m'angunieja és quina cultura és aquella cultura que no encaixa amb el model d'indústria cultural, però que tampoc és folklore ni pertany a la mal anomenda cultura popular? Vaja que m'agradaria saber si a l'entitat que presideixo fem cultura quan programem un recital de poesia contemporània, organitzem una conferència sobre la filosofia de Wittgenstein o impulsem un taller multidisciplinar sobre la ciutat moderna i els no-espais. Jo em pensava que sí, però, m'ho miri per on m'ho miri, quedo fora dels paràmetres fixats per rebre el suport de la Conselleria de Cultura, que des del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts dona suport, quasi exclusivament, a propostes d'empreses i grups professionals i a les entitats sense ànim de lucre, als "ateneus", ens situa en l'àmbit d'acció del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, que sens dubte té una tasca important a fer, però que no respon a la realitat que nosaltres representem.
On encaixa, per exemple, en el model de cultura imperant, promogut tant des de la indústria com des de les institucions, un grup de teatre d'aficionats que no representi Els Pastorets, sinó Calígula de Camus? I no parlo d'una d'aquestes companyies joves que només són amateurs perquè encara no han aconseguit el seu accés a la professionalització, sinó de ciutadans normals i corrents fent teatre de qualitat perquè els agrada viure la cultura més enllà del mer consum. Podrien haver estat professionals del teatre, potser, però són metges, o advocats, o empresaris, o mestres... i volen seguir fent bon teatre. Però per això cal un espai, una escenografia, un vestuari, una mínima inversió en publicitat i fins i tot pagar drets d'autor a la SGAE!!! I tanmateix, una proposta així no tindria cabuda a l'esquema d'ajuts de la Generalitat.
Que quedi clar que no em queixo per un ajut denegat. Amics de les Arts i Joventuts Musicals fa anys que rep el suport de l'Ajuntament de Terrassa i d'altres institucions, a més de diverses entitats privades, per tal de dur endavant els seus projectes. I el nostre Festival de Jazz i la nostra Big Band Jazz Terrassa reben un suport decidit de l'ICIC (Institut Català d'Indústries Culturals). És només que tenim la impressió de tenir a sobre un sostre de vidre que no ens permet anar més enllà en alguns projectes, perquè aquests no encaixen en el pobre esquema que tenen les administracions de la cultura que s'ha de promoure. En el marc local el límit el marca l'ecosistema social de cada ciutat, perquè més enllà de l'interès intrínsec de cada proposta compta sobretot el nombre d'entitats i la necessitat que tothom se senti reconegut i tingut en compte; en el marc autonòmic i estatal, la línia la marca la frase de la ministra, d'una banda, és a dir, l'impuls que des de la política es vol donar a l'economia de la cultura i, de l'altra, el suport als elements distintius de la cultura pròpia, és a dir a les manifestacions de cultura popular i tradicional, des dels esbarts i La Passió fins als castellers i el Tradicionarius.
I està bé que aquests dos aspectes de la cultura comptin amb el suport de l'Administració. La cultura genera molts llocs de treball que cal defensar i, si es pot, ampliar, i he vist personalment l'enorme potencial per promoure la participació i la integració social que tenen els grups de cultura popular (més enllà de valors identitaris, que poden tenir més o menys pes segons la posició en l'arc polític). Però la cultura per als ciutadans ha de poder ser alguna cosa més que comprar una entrada per a veure Celda 211 o aplaudir un tres de nou el diumenge de Festa Major. Ni tan sols n'hi ha prou que el consum cultural s'estengui als llibres, els concerts o les exposicions. Si la creació cultural queda exclusivament en mans dels professionals (una elit reduïda, per més que teòricament s'hi pugui accedir des del meritoriatge i no per neixement) i la resta és folklore, on queda la capacitat dels ciutadans i ciutadanes no professionals de participar en la conformació de la cultura del nostre temps? O és que ja només es pot ser creador o artista si pagues l'IAE?
Tot i que el moviment ateneístic va néixer amb l'afany d'apropar la cultura al poble, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, pels nostres orígens i per la nostra trajectòria, ens veiem a nosaltres mateixos més com un espai de creació que com un espai de consum de cultura. Tenim una coral pròpia, un grup de teatre, un estudi de pintors, organitzem tallers de creació col·lectiva interdisciplinar (Quelcom i el Laboratori Creatiu dels Amics) i no sempre trobem el ressò i el suport que creiem que mereixen les nostres propostes, perquè no som ni professionals ni tradicionals. No renunciem, està clar, a intervenir amb les millors propostes del mercat en alguns àmbits, com el jazz, on la nostra Nova Jazz Cava juga clarament un paper important en l'impuls de la professionalització de molts joves músics. Però el Club de Jazz de l'entitat no hagués arribat on és sense l'impuls de decenes de ciutadans i ciutadanes que mai han estat professinals ni de la creació ni de la gestió cultural, sense que Amics de les Arts i Joventuts Musicals hagués tingut un espai físic i conceptual per aquesta i altres iniciatives.
Tal com van les coses ¿resulta pueril afirmar que el mercat ha de ser un mitjà i no un destí?
...
27 de març 2010
Nit de jotes
Ahir vaig anar a veure i a sentir els meus amics els Quicos (Quico el Céliu, el Noi i el Mut de Ferreries) a l'Artesà Tradicionarius de Gràcia. Quasi em quedo al carrer, tant era l'interès i nombrós el públic que volia entrar a la sala. L'espectacle (Voldria tindre el talent, que és el títol d'una peça del seu darrer àlbum, Ocó!, amb què rendeixen homenatge als grans mestres joteros) va ser molt divertit, amb una hàbil posada en escena per explicar els orígens i la diversitat de la jota, des del seu llegendari bressol morisc (Fandango dels adéus, Aben Jot) fins a les versions més lliures que els de Tortosa en fan, passant per cants de sega i de batuda, i per tota una classe d'improvisació de quartetes en la qual van participar amb més ànims que afinació, però amb entusiasme i creativitat, algunes persones del públic. Tot amb una ambientació de taberna de poble: estovalles de mocador de fer farcell, gotets de vi i olives (aulives, com en diuen ells).
Divertit i fresc, malgrat basar-se en un repertori que incloia peces que són part de discs com Es cantava i es canta (1994). També em va servir per descobrir, gràcies al llibre Lo carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo, publicat fa pocs mesos, que el famós i enyorat trenet va començar a funcionar el mateix any que es va fundar Amics de les Arts, la "meva" entitat, és a dir l'entitat cultural terrassenca que presideixo. Amics, el carrilet i mon pare són tots tres de 1927, un any clau, pel que es veu.
També vaig conèixer Mario Pons, el director de La batalla de la memòria, un documental sobre la batalla de l'Ebre i l'impacte de la Guerra Civil sobre aquelles terres, i vam estar parlant de fer-ne un passi a Terrassa, als Amics. M'encarregaré de fer-ho possible. Em fa molta il·lusió.
Nit de jotes i amistat, doncs. Nit també de vells somnis eternament ajornats, però tan vius com el primer dia. Un puntet amargant en una nit dolça.
...
Divertit i fresc, malgrat basar-se en un repertori que incloia peces que són part de discs com Es cantava i es canta (1994). També em va servir per descobrir, gràcies al llibre Lo carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo, publicat fa pocs mesos, que el famós i enyorat trenet va començar a funcionar el mateix any que es va fundar Amics de les Arts, la "meva" entitat, és a dir l'entitat cultural terrassenca que presideixo. Amics, el carrilet i mon pare són tots tres de 1927, un any clau, pel que es veu.
També vaig conèixer Mario Pons, el director de La batalla de la memòria, un documental sobre la batalla de l'Ebre i l'impacte de la Guerra Civil sobre aquelles terres, i vam estar parlant de fer-ne un passi a Terrassa, als Amics. M'encarregaré de fer-ho possible. Em fa molta il·lusió.
Nit de jotes i amistat, doncs. Nit també de vells somnis eternament ajornats, però tan vius com el primer dia. Un puntet amargant en una nit dolça.
...
22 de març 2010
Dia de jazz i reivindicacions
Jornada de Pícnic Jazz a Vallparadís (música, plàstics i mantes sobre l'herba, butifarres Casanovas acabades de fer a la parada dels Amics...) sota un cel de plom, xafugor de bon matí i vent i plujim havent dinat. Jornada també reivindicativa, recollint signatures de suport a la nostra permanència al carrer del Teatre 2 (dos dies després de la carta dels Onandia al DDT subratllant que sempre s'havien entès amb tots els presidents... fins ara que hi sóc jo). Evidentment és una lectura dels fets esbiaixada i interessada, i si no que li preguntin a l'Ernest Castañé, el meu predecessor, que es va passar dos anys sense dirigir-se la paraula amb el Miquel Àngel Onandia, ja traspassat, una mostra, em recordava avui, de com de fluides eren les relacions dels anteriors presidents amb els Onandia (i a la majoria d'ells no els ha tocat pledejar per salvar l'edifici).
Bé, és al que ha de ser. Hem recollit avui al Pícnic centenars de signatures de suport, Seguirem informant.
Bé, és al que ha de ser. Hem recollit avui al Pícnic centenars de signatures de suport, Seguirem informant.
25 de febr. 2010
Amics de les Arts, en campanya...
...per defensar la seva permanència als seus estatges del carrer del Teatre 2.
Llegeix i difon la reivindicació de l'entitat:
Clica la imatge per ampliar-la i llegir el text
...
Llegeix i difon la reivindicació de l'entitat:
Clica la imatge per ampliar-la i llegir el text
...
31 de des. 2009
S'acaba l'any
Falten només unes hores perquè s'acabi l'any. L'any de la crisi per a molts, l'any del canvi per a mi; no tan dolent com podia haver estat, tampoc espectacularment bo, però sí positiu. Un any en el qual quasi perdo un dit per culpa d'un cavall, i en el qual he canviat la solidaritat per la ciència, una ONG per una entitat, Biocat, dedicada a promoure la biotecnologia; el meu primer any com a presidenta d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, una tasca més feixuga del que m'esperava i un any en el qual penso que les coses han canviat més del que indiquen les aparences.
Havíem viscut els darrers deu anys cavalcant sobre una falsa eufòria, en un país atrapat per la febre consumista dels nous rics sorgits de l'especulació, en un món que havia fet de la paraula globalització sinònim de creixement imparable. Qui criticava la globalització ho feia subratllant la creixent distància entre els rics i els pobres, però ningú, ni els més crítics (entre els quals es comptava l'organització per qui jo trevallava) preveien que els rics deixessin de ser-ho. I ha succeït.
El problema del màrqueting és que ven simplificacions de la realitat (és evident que un anunci propagandístic no pot ser un assaig analític, però tampoc podem pensar que el món comença i s'acaba en els quatre titulars dels mitjans). Ni abans era tot tan bo, ni ara és tot tan dolent. Hi ha gent que té problemes (ara uns quants més) i gent que va bé (però sense que això generi la falsa eufòria anterior). Ser prudent i viure amb conciència de risc no és tan fashion, però igual resulta que és més autèntic. I si tots ens hi mirem una mica més, potser la propera vegada ens estalviarem uns quants millets.
El que continua sent un drama és el problema de la violència de gènere, que segueixi resultant estranya la presència de dones en llocs de decisió claus i que la manera d'afrontar la qüestió es redueixi en alguns llocs a debats estèrils sobre temes formals (vels, mocadors i similars). No tinc clar que la nova llei de l'avortament, amb la seva autorització que les noies de 16 anys puguin avortar sense permís patern, sigui cap solució als problemes reals de les dones (si hi ha conflicte amb els pares, la decisió serà traumàtica sigui quina sigui l'opció; si no hi ha conflicte, per què no comptar amb el seu suport?). En tot cas, no deixa de ser estrany que als 16 anys es pugui decidir avortar, però no fer-se un piercing sense permís dels pares. Però no és menys cert que obligar una nena de 16 anys, per qüestions morals, a tenir un fill que no desitja no condiciona només els dos anys següents, sinó la resta de la seva vida. Tanmateix, segueixo pensant que caldria fer més per no arribar a aquestes situacions extremes. Més educació sexual, promoure més sentit de la responsabilitat entre els joves, més atenció a les famílies desestructurades, més vigilància social de situacions d'abusos dins de la família...
Ha sigut 2009 un any crític també per al món de la comunicació i els mitjans. La crisi econòmica ha suposat la caiguda dels ingressos publicitaris, hi ha hagut moltes regulacions de plantilla i acomiadaments, compres (El Punt ha comprat l'Avui) i fusions (Cuatro ha anunciat que s'uneix a Telecinco). Molt moviment, i com subratllaven a La Vanguardia després de l'última onada de l'EGM, una certa consolidació dels "clàssics". Triomfen les xarxes socials i ara tots estem a Facebook i els blogs són les columnes de referència.
Obama ens ha decepcionat una mica. No és que no hi hagi hagut un canvi a millor, però que li donguin el Nobel a la Pau i en el discurs defensi les "guerres justes" és ser potser massa dialogant amb les forces retrògrades del món. Potser la guerra és inevitable en certes circumstàncies, però mai és justa, i com tot recurs a la violència és l'evidència d'un fracàs, el fracàs del diàleg. Potser d'un diàleg que van negligir generacions anteriors, però que en qualsevol cas els contendents no han estat capaços de reconstruir.
La vida no és un titular, però tampoc és un guió de Hollywood. L'única èpica que conec és la de les narracions, perquè la realitat sempre és molt més prosaïca (però això ho dic, és clar, perquè formo part de la meitat de la humanitat que recull els trossos i neteja la porqueria, mentre l'altra meitat fa discursos).
Però bé, comencem l'any amb esperança. Els discursos seran més assenyats, però igualment sentits, i encendran l'entusiasme que ens cal per remuntar la crisi. L'ungla m'acabarà de créixer i m'ho passaré molt bé muntant a cavall. Aprendré un munt de coses sobre biotecnologia i em divertiré treballant. Amics tindrà nou web, més socis i una activitat creativa imparable en tots els àmbits (arts plàstiques, literatura, teatre, jazz, música clàssica...). Els meus fills treuran bones notes i n'estaré orgullosa. Coneixeré un munt de gent interessant, i en algun lloc cessarà la violència i es farà justícia a les persones que ho reclamen, homes i dones.
Feliç 2010 a tots i a totes!!!
...
Havíem viscut els darrers deu anys cavalcant sobre una falsa eufòria, en un país atrapat per la febre consumista dels nous rics sorgits de l'especulació, en un món que havia fet de la paraula globalització sinònim de creixement imparable. Qui criticava la globalització ho feia subratllant la creixent distància entre els rics i els pobres, però ningú, ni els més crítics (entre els quals es comptava l'organització per qui jo trevallava) preveien que els rics deixessin de ser-ho. I ha succeït.
El problema del màrqueting és que ven simplificacions de la realitat (és evident que un anunci propagandístic no pot ser un assaig analític, però tampoc podem pensar que el món comença i s'acaba en els quatre titulars dels mitjans). Ni abans era tot tan bo, ni ara és tot tan dolent. Hi ha gent que té problemes (ara uns quants més) i gent que va bé (però sense que això generi la falsa eufòria anterior). Ser prudent i viure amb conciència de risc no és tan fashion, però igual resulta que és més autèntic. I si tots ens hi mirem una mica més, potser la propera vegada ens estalviarem uns quants millets.
El que continua sent un drama és el problema de la violència de gènere, que segueixi resultant estranya la presència de dones en llocs de decisió claus i que la manera d'afrontar la qüestió es redueixi en alguns llocs a debats estèrils sobre temes formals (vels, mocadors i similars). No tinc clar que la nova llei de l'avortament, amb la seva autorització que les noies de 16 anys puguin avortar sense permís patern, sigui cap solució als problemes reals de les dones (si hi ha conflicte amb els pares, la decisió serà traumàtica sigui quina sigui l'opció; si no hi ha conflicte, per què no comptar amb el seu suport?). En tot cas, no deixa de ser estrany que als 16 anys es pugui decidir avortar, però no fer-se un piercing sense permís dels pares. Però no és menys cert que obligar una nena de 16 anys, per qüestions morals, a tenir un fill que no desitja no condiciona només els dos anys següents, sinó la resta de la seva vida. Tanmateix, segueixo pensant que caldria fer més per no arribar a aquestes situacions extremes. Més educació sexual, promoure més sentit de la responsabilitat entre els joves, més atenció a les famílies desestructurades, més vigilància social de situacions d'abusos dins de la família...
Ha sigut 2009 un any crític també per al món de la comunicació i els mitjans. La crisi econòmica ha suposat la caiguda dels ingressos publicitaris, hi ha hagut moltes regulacions de plantilla i acomiadaments, compres (El Punt ha comprat l'Avui) i fusions (Cuatro ha anunciat que s'uneix a Telecinco). Molt moviment, i com subratllaven a La Vanguardia després de l'última onada de l'EGM, una certa consolidació dels "clàssics". Triomfen les xarxes socials i ara tots estem a Facebook i els blogs són les columnes de referència.
Obama ens ha decepcionat una mica. No és que no hi hagi hagut un canvi a millor, però que li donguin el Nobel a la Pau i en el discurs defensi les "guerres justes" és ser potser massa dialogant amb les forces retrògrades del món. Potser la guerra és inevitable en certes circumstàncies, però mai és justa, i com tot recurs a la violència és l'evidència d'un fracàs, el fracàs del diàleg. Potser d'un diàleg que van negligir generacions anteriors, però que en qualsevol cas els contendents no han estat capaços de reconstruir.
La vida no és un titular, però tampoc és un guió de Hollywood. L'única èpica que conec és la de les narracions, perquè la realitat sempre és molt més prosaïca (però això ho dic, és clar, perquè formo part de la meitat de la humanitat que recull els trossos i neteja la porqueria, mentre l'altra meitat fa discursos).
Però bé, comencem l'any amb esperança. Els discursos seran més assenyats, però igualment sentits, i encendran l'entusiasme que ens cal per remuntar la crisi. L'ungla m'acabarà de créixer i m'ho passaré molt bé muntant a cavall. Aprendré un munt de coses sobre biotecnologia i em divertiré treballant. Amics tindrà nou web, més socis i una activitat creativa imparable en tots els àmbits (arts plàstiques, literatura, teatre, jazz, música clàssica...). Els meus fills treuran bones notes i n'estaré orgullosa. Coneixeré un munt de gent interessant, i en algun lloc cessarà la violència i es farà justícia a les persones que ho reclamen, homes i dones.
Feliç 2010 a tots i a totes!!!
...
29 de març 2009
Un març enfeinat
Assumir la presidència d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa el passat 26 de gener m'ha allunyat més del que hagués volgut d'aquestes pàgines. No només pel temps que m'ocupa aquesta tasca, sinó per la coincidència amb un moment molt carregat de feina en la meva activitat professional.
Des que vaig assumir el càrrec, a més de signar un munt de papers i començar a posar en marxa diversos projectes -com el nou web, per exemple- he hagut d'atendre diversos mitjans de comunicació que s'han interessat especialment en el fet que sóc la primera dona que assumeix la presidència de l'entitat. Tot i que jo no vull que se li dongui una excessiva importància i voldria que se'm jutgés per la meva gestió i no pas pel meu sexe, suposo que és inevitable que el fet cridi l'atenció. Al capdavall, que no n'hi hagi hagut cap dona a la presidència abans no és tan casual. Als estatus fundacionals de Joventuts Musicals (1954) es prohibia explícitament l'accés de les dones als principals càrrecs directius (president, vicepresident i secretari). És cert que en els primers estatuts coneguts d'Amics de les Arts -que es van aprovar, precisament, el 1954- no hi figurava cap clàusula d'aquest tipus, però no és agosarat pensar que aquesta pugués ser si no una "norma implícita" sí una pràctica que hom considerava "normal".
Curiosament, la fusió d'Amics de les Arts amb la delegació terrassenca de Joventuts Musicals, el 1966, va suposar no només un augment important del nombre de dones en el conjunt de l'entitat, sinó també l'inici de la seva presència en càrrecs directius. Una no pot deixar de pensar que potser als Amics no els calia prohibir l'accés de les dones a certs càrrecs, simplement ni consideraven la seva opció a ser de la directiva. Afortunadament, els temps canvien i ara les dones som majoria a la Junta de l'entitat.
Per una altra banda, des del 5 de març i fins avui ha avançat a tota màquina el 28è Festival Jazz Terrassa on, a més de les responsabilitats protocolàries, l'equip del Club de Jazz em va demanar que fes una conferència dins del cicle amb què han celebrat el 50è aniversari de la creació d'aquesta secció d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Va ser divertit tornar a revisar tots els vells papers i els records dels temps de la meva incorporació a l'equip del Club de Jazz (1980) i analitzar com ha estat aquest procés de sortida a la llum que ha viscut el jazz a la nostra ciutat, des d'aquell soterrani fosc i humid, però calurosament acollidor que era la Jazz Cava del carrer Sant Quirze fins a aquest fenòmen social que és un festival capaç de reunir 30.000 persones exultants i orgulloses de participar al Pícnic Jazz de Vallparadís, però que s'arrela profundament en la vida de -en els concerts de club- que ofereix la Nova Jazz Cava.
Ahir el Salvador Cardús deia al Diari de Terrassa que ni l'equip del Club de Jazz, ni l'entitat a la que pertany, Amics de les Arts, aprofitem el Pícnic Jazz per fer proselitisme i captar socis i simpatitzants per la nostra música. Deixant a part el fet que sí fem aquestes accions, tot i que passen desapercebudes en el conjunt general, cal reconèixer que és difícil trobar una altra entitat a Terrassa que hagi aconseguit un impacte semblant de la seva proposta cultural, la que sigui.
Ara som, com deia el títol de la meva conferència In the sunny side of the street, en el cantó assoleiat del carrer. I està bé, perquè hi guanya el jazz, hi guanya la cultura i hi guanya la ciutat.
...
Des que vaig assumir el càrrec, a més de signar un munt de papers i començar a posar en marxa diversos projectes -com el nou web, per exemple- he hagut d'atendre diversos mitjans de comunicació que s'han interessat especialment en el fet que sóc la primera dona que assumeix la presidència de l'entitat. Tot i que jo no vull que se li dongui una excessiva importància i voldria que se'm jutgés per la meva gestió i no pas pel meu sexe, suposo que és inevitable que el fet cridi l'atenció. Al capdavall, que no n'hi hagi hagut cap dona a la presidència abans no és tan casual. Als estatus fundacionals de Joventuts Musicals (1954) es prohibia explícitament l'accés de les dones als principals càrrecs directius (president, vicepresident i secretari). És cert que en els primers estatuts coneguts d'Amics de les Arts -que es van aprovar, precisament, el 1954- no hi figurava cap clàusula d'aquest tipus, però no és agosarat pensar que aquesta pugués ser si no una "norma implícita" sí una pràctica que hom considerava "normal".
Curiosament, la fusió d'Amics de les Arts amb la delegació terrassenca de Joventuts Musicals, el 1966, va suposar no només un augment important del nombre de dones en el conjunt de l'entitat, sinó també l'inici de la seva presència en càrrecs directius. Una no pot deixar de pensar que potser als Amics no els calia prohibir l'accés de les dones a certs càrrecs, simplement ni consideraven la seva opció a ser de la directiva. Afortunadament, els temps canvien i ara les dones som majoria a la Junta de l'entitat.
Per una altra banda, des del 5 de març i fins avui ha avançat a tota màquina el 28è Festival Jazz Terrassa on, a més de les responsabilitats protocolàries, l'equip del Club de Jazz em va demanar que fes una conferència dins del cicle amb què han celebrat el 50è aniversari de la creació d'aquesta secció d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Va ser divertit tornar a revisar tots els vells papers i els records dels temps de la meva incorporació a l'equip del Club de Jazz (1980) i analitzar com ha estat aquest procés de sortida a la llum que ha viscut el jazz a la nostra ciutat, des d'aquell soterrani fosc i humid, però calurosament acollidor que era la Jazz Cava del carrer Sant Quirze fins a aquest fenòmen social que és un festival capaç de reunir 30.000 persones exultants i orgulloses de participar al Pícnic Jazz de Vallparadís, però que s'arrela profundament en la vida de -en els concerts de club- que ofereix la Nova Jazz Cava.
Ahir el Salvador Cardús deia al Diari de Terrassa que ni l'equip del Club de Jazz, ni l'entitat a la que pertany, Amics de les Arts, aprofitem el Pícnic Jazz per fer proselitisme i captar socis i simpatitzants per la nostra música. Deixant a part el fet que sí fem aquestes accions, tot i que passen desapercebudes en el conjunt general, cal reconèixer que és difícil trobar una altra entitat a Terrassa que hagi aconseguit un impacte semblant de la seva proposta cultural, la que sigui.
Ara som, com deia el títol de la meva conferència In the sunny side of the street, en el cantó assoleiat del carrer. I està bé, perquè hi guanya el jazz, hi guanya la cultura i hi guanya la ciutat.
...
22 de juny 2006
Homenatges
Acabo d'arribar de l'acte de lliurament de la Medalla de la Ciutat a en Màrius Samarra, fundador de Joventuts Musicals de Terrassa i "factòtum" de la seva fusió amb Amics de les Arts, l'entitat en la qual ens vam conèixer i la mútua vinculació amb la qual ens ha fet amics.
En Màrius sempre ha sigut la font de la que he rebut bona part del meu coneixement de les tertúlies i les facècies culturals terrassenques dels anys 50 i 60; un tema en el qual, sense pretendreu, m'estic convertint en una experta —més que res per falta de competència, però també perquè vaig començar a freqüentar Amics de les Arts just a temps per conèixer personalment i confraternitzar amb alguns dels grans herois d'aquelles nits de subversions secretes i rebel·lions a porta tancada, molts dels quals ja ens han deixat. En Màrius —més jove que els Junyent, Girona, Morera, Moliné...— és l'últim testimoni d'una època de cançons desafinades i no gaires papers per deixar-ne memòria.
Sembla, tot plegat, un assumpte molt local, però, en realitat, la història d'en Màrius —home recte i culte, treballador incansable, teixidor de pactes, facilitador de consens, humor disbauxat, ximple, a estones, però dintre d'un ordre ("no hi deixàvem entrar a qualsevol al Amics")— és com la paràfrasi de la història d'aquest país. Seny i rauxa, gestes comedides, pactes de comerciants que lloen la pàtria, però tenen cura del negoci. En Màrius ha parlat de fer país, de lluitar per allò que, afirma, és normal a tot el món, però no aquí: poder dir amb naturalitat "estimo el meu país, estimo la meva pàtria" i que això no ofengui ningú, però en realitat, és bastant menys freqüent del que diu el Màrius.
Són milions els que no saben d'on són, ni quina és la seva pàtria, els que no poden afirmar amb "normalitat" la seva identitat, difusa entre l'herència del colonialisme i les tensions de la globalització. Tot i que també és veriat que els catalans —almenys els catalans com el Màrius, que són molts— no s'emmirallen pas en els països en què jo estic pensant.
Penso en els indígenes bolivians que segueixen Evo Morales, amb l'esperança de "recuperar" el país al qual pertanyen però que no els pertany. Penso en aquelles vídues de Zimbabwe que vaig conèixer ja fa molts anys, segregades de la seva societat pels estralls —pobresa, viudetat— d'una de les guerres de descolonització més cruentes d'Àfrica; segregades de la seva història per una frontera que va partir una ètnia entre dos països: Zimbabwe i Moçambic.
No, dir aquesta és la meva pàtria, aquesta és la meva llengua, i en vull i puc fer-ne vehicle de civilització i cultura, no és tan normal. Llegeixo autores paquistaneses i iranianes traduïdes a l'anglès i em pregunto com sona la seva literatura. Però bé, aquest és motiu per un altre pensament, un altre moment. Avui és el dia d'en Màrius, l'herència de la civilitat noucentista sota la qual s'amaga, com el licor en un bombó, l'ànima bohèmia d'un teixidor que va aprendre a cantar boleros al "Barri Chino" de Barcelona.
En Màrius sempre ha sigut la font de la que he rebut bona part del meu coneixement de les tertúlies i les facècies culturals terrassenques dels anys 50 i 60; un tema en el qual, sense pretendreu, m'estic convertint en una experta —més que res per falta de competència, però també perquè vaig començar a freqüentar Amics de les Arts just a temps per conèixer personalment i confraternitzar amb alguns dels grans herois d'aquelles nits de subversions secretes i rebel·lions a porta tancada, molts dels quals ja ens han deixat. En Màrius —més jove que els Junyent, Girona, Morera, Moliné...— és l'últim testimoni d'una època de cançons desafinades i no gaires papers per deixar-ne memòria.
Sembla, tot plegat, un assumpte molt local, però, en realitat, la història d'en Màrius —home recte i culte, treballador incansable, teixidor de pactes, facilitador de consens, humor disbauxat, ximple, a estones, però dintre d'un ordre ("no hi deixàvem entrar a qualsevol al Amics")— és com la paràfrasi de la història d'aquest país. Seny i rauxa, gestes comedides, pactes de comerciants que lloen la pàtria, però tenen cura del negoci. En Màrius ha parlat de fer país, de lluitar per allò que, afirma, és normal a tot el món, però no aquí: poder dir amb naturalitat "estimo el meu país, estimo la meva pàtria" i que això no ofengui ningú, però en realitat, és bastant menys freqüent del que diu el Màrius.
Són milions els que no saben d'on són, ni quina és la seva pàtria, els que no poden afirmar amb "normalitat" la seva identitat, difusa entre l'herència del colonialisme i les tensions de la globalització. Tot i que també és veriat que els catalans —almenys els catalans com el Màrius, que són molts— no s'emmirallen pas en els països en què jo estic pensant.
Penso en els indígenes bolivians que segueixen Evo Morales, amb l'esperança de "recuperar" el país al qual pertanyen però que no els pertany. Penso en aquelles vídues de Zimbabwe que vaig conèixer ja fa molts anys, segregades de la seva societat pels estralls —pobresa, viudetat— d'una de les guerres de descolonització més cruentes d'Àfrica; segregades de la seva història per una frontera que va partir una ètnia entre dos països: Zimbabwe i Moçambic.
No, dir aquesta és la meva pàtria, aquesta és la meva llengua, i en vull i puc fer-ne vehicle de civilització i cultura, no és tan normal. Llegeixo autores paquistaneses i iranianes traduïdes a l'anglès i em pregunto com sona la seva literatura. Però bé, aquest és motiu per un altre pensament, un altre moment. Avui és el dia d'en Màrius, l'herència de la civilitat noucentista sota la qual s'amaga, com el licor en un bombó, l'ànima bohèmia d'un teixidor que va aprendre a cantar boleros al "Barri Chino" de Barcelona.
7 de juny 2006
Pepe
Aquesta nit ha mort el pintor Josep Martínez Lozano, Pepe, per tots els qui erem amics seus, i ell tenia molts amics. Jo he escrit aquest article d'aquí a sota i l'he enviat al Diari de Terrassa, però no sé si me'l publicaran. Demà l'enterren i no hi podré anar. Em sap greu, però en certa forma me n'alegro: no puc sofrir les cerimònies de la mort. Suposo que un pintor mereixeria que es parlés del seu art, però jo, en aquests moments, penso sobretot en la persona.
Pepe, un dels nostres, per sempre
«Cada dia, al voltant de les sis, entrava al bar amb gest enèrgic. Travessava el cafè amb pas decidit fins al fons i, un cop havia comprovat qui era la concurrència, es girava cap a la barra i amb veu estentòria, un xic nasal, demanava: “Nena, posa’m un conyac!” La seva proverbial bata blava tacada de pintura, sempre amb un parell de pinzells sobresortint de la butxaca alta de l’esquerra, donava a aquestes entrades una qualitat aèria, que engrandia una figura curta i rabassuda.
»La “nena” en qüestió era la Lourdes, encarregada del bar d’Amics de les Arts, que feia molts anys que havia deixat la condició infantil, i l’home de la bata blava, naturalment, el pintor Josep Martínez Lozano, Pepe per als seus amics. Sovint, si la següent classe d’aquarel·la no començava de seguida i els clients del cafè eren escassos, la Lourdes i el Pepe estenien el feltre verd a un extrem del taulell i s’embrancaven a fer una partida de tuti. No us penseu, no hi jugava qualsevol al tuti amb la Lourdes. Per “cantar-li les quaranta” a la vella cambrera (però abans que cambrera, esposa i vídua d’en Josep Bultà, un dels insignes membres de l’anomenada Penya dels Ximples) calia haver demostrat una provada habilitat en el maneig d’oros, espases, copes i bastons, de sotes, cavalls i reis.
»El Pepe —sempre lluint sota la bata una camisa blanca i una mena de corbatí de cordons negres i sivella de plata, a la manera dels cow-boys texans— sostenia les cartes amb les seves mans petites, de moviments nerviosos —preses d’una inquietud que la seva pintura de camps extensos i ports en calma semblava contradir—, mentre apurava el conyac i l’havà de rigor, i no deixava de parlar un xic atropelladament, tot puntuant l’esdevenir del joc o l’entusiasme creatiu que li produïa parlar de la preparació d’una nova exposició amb la seva exclamació preferida: “Ai, Pepe, quina nit!”
»A les primeries dels anys vuitanta, quan l’escena descrita es repetia més o menys quotidianament, en Pepe vivia una època de plenitud. La seva pintura, arrelada en les déus de l’impressionisme, gaudia d’un ampli reconeixement, i el suport del públic convertia cadascuna de les seves exposicions en un èxit. Ell explicava, a qui el volgués escoltar, que el millor d’aquest èxit era que el feia sentir-se lliure per provar coses noves, per seguir aprenent.
»En aquesta època, quan jo el vaig conèixer, la relació d’en Pepe Martínez Lozano amb Amics de les Arts i Joventuts Musicals tenia ja vint anys d’història. L’entitat i la seva mítica Penya dels Ximples havien sigut el seu aixopluc amistós quan el pintor va arribar a Terrassa l’any 1963. De la tertúlia dels Ximples havia sorgit la idea —i el finançament de l’ase— de la travessia El Toboso-Terrassa. Allí feia petar la xerrada cada dia —no endebades l’estudi del Pepe estava al mateix carrer del Teatre, només unes portes més amunt de la seu d’Amics— i, si bé els seus compromisos no li permetien exposar periòdicament a les sales de l’entitat, no estava mai absent de les activitats socials dels pintors de la casa: la Col·lectiva, la Llumeneta i el Sopar dels Artistes... Dividit entre Terrassa i Llançà —on residia la seva família des de feia uns anys—, els contertulis dels Amics ens constituíem una mica en la seva “família terrassenca”, amb qui el Pepe compartia, amb el seu caràcter expansiu i generós, les seves alegries i les seves cabòries.»
Els anteriors paràgrafs pertanyen a un text que vaig escriure en nom d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals per felicitar Josep Martínez Lozano pel lliurament de la medalla d’argent de la ciutat. Avui, colpits per la notícia de la seva mort tots els qui l’estimàvem i vam tenir el privilegi de compartir la seva amistat, records com aquests ens encalcen i ens fan sentir, immens, el buit que deixa l’artista i el company.
Ja fa anys que ningú sap on és el feltre verd on la Lourdes i el Pepe jugaven al tuti, però fins fa pocs mesos, ell visitava regularment Terrassa i mai, mai deixava de venir a prendre la seva copeta i a fer la seva xerrada al cafè de l’entitat, perquè ell sempre va sentir i va dir que aquesta era “casa seva”. Junts vam fer grans coses, des de l’èpica travessa “manchega” del 1969 a lloms del Sandalio fins a magnes exposicions, com Josep Martínez-Lozano.Obra d’exhibició (octubre 1996), subhastes, cartells de fires i festivals... Però, sobretot, el Pepe, entre nosaltres, va fer amics i va ajudar a fer els Amics com són ara. Per això ens costa tant fer-nos a la idea que ja no el veurem més i no acabem de trobar les paraules de comiat. La tristor ens fa un nus a la gola, però el Pepe no ens vol tristos, per això, l’home s’atura un moment, la seva silueta i la del vell Sandalio retallades contra el sol de la posta, i agita la mà que sosté un havà, abans de seguir avançant i fondre’s amb l’horitzó.
Adéu, Pepe, sempre seràs un dels nostres!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
