Un març enfeinat

Assumir la presidència d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa el passat 26 de gener m'ha allunyat més del que hagués volgut d'aquestes pàgines. No només pel temps que m'ocupa aquesta tasca, sinó per la coincidència amb un moment molt carregat de feina en la meva activitat professional.

Des que vaig assumir el càrrec, a més de signar un munt de papers i començar a posar en marxa diversos projectes -com el nou web, per exemple- he hagut d'atendre diversos mitjans de comunicació que s'han interessat especialment en el fet que sóc la primera dona que assumeix la presidència de l'entitat. Tot i que jo no vull que se li dongui una excessiva importància i voldria que se'm jutgés per la meva gestió i no pas pel meu sexe, suposo que és inevitable que el fet cridi l'atenció. Al capdavall, que no n'hi hagi hagut cap dona a la presidència abans no és tan casual. Als estatus fundacionals de Joventuts Musicals (1954) es prohibia explícitament l'accés de les dones als principals càrrecs directius (president, vicepresident i secretari). És cert que en els primers estatuts coneguts d'Amics de les Arts -que es van aprovar, precisament, el 1954- no hi figurava cap clàusula d'aquest tipus, però no és agosarat pensar que aquesta pugués ser si no una "norma implícita" sí una pràctica que hom considerava "normal".

Curiosament, la fusió d'Amics de les Arts amb la delegació terrassenca de Joventuts Musicals, el 1966, va suposar no només un augment important del nombre de dones en el conjunt de l'entitat, sinó també l'inici de la seva presència en càrrecs directius. Una no pot deixar de pensar que potser als Amics no els calia prohibir l'accés de les dones a certs càrrecs, simplement ni consideraven la seva opció a ser de la directiva. Afortunadament, els temps canvien i ara les dones som majoria a la Junta de l'entitat.

Per una altra banda, des del 5 de març i fins avui ha avançat a tota màquina el 28è Festival Jazz Terrassa on, a més de les responsabilitats protocolàries, l'equip del Club de Jazz em va demanar que fes una conferència dins del cicle amb què han celebrat el 50è aniversari de la creació d'aquesta secció d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Va ser divertit tornar a revisar tots els vells papers i els records dels temps de la meva incorporació a l'equip del Club de Jazz (1980) i analitzar com ha estat aquest procés de sortida a la llum que ha viscut el jazz a la nostra ciutat, des d'aquell soterrani fosc i humid, però calurosament acollidor que era la Jazz Cava del carrer Sant Quirze fins a aquest fenòmen social que és un festival capaç de reunir 30.000 persones exultants i orgulloses de participar al Pícnic Jazz de Vallparadís, però que s'arrela profundament en la vida de -en els concerts de club- que ofereix la Nova Jazz Cava.

Ahir el Salvador Cardús deia al Diari de Terrassa que ni l'equip del Club de Jazz, ni l'entitat a la que pertany, Amics de les Arts, aprofitem el Pícnic Jazz per fer proselitisme i captar socis i simpatitzants per la nostra música. Deixant a part el fet que sí fem aquestes accions, tot i que passen desapercebudes en el conjunt general, cal reconèixer que és difícil trobar una altra entitat a Terrassa que hagi aconseguit un impacte semblant de la seva proposta cultural, la que sigui.

Ara som, com deia el títol de la meva conferència In the sunny side of the street, en el cantó assoleiat del carrer. I està bé, perquè hi guanya el jazz, hi guanya la cultura i hi guanya la ciutat.
...

Tendinitis

Una no se da cuenta de todos los músculos que intervienen en un gesto tan sencillo como sacar una sartén del armario hasta que una tendinitis convierte esta memez en un proceso de lo más doloroso. Secarse el pelo, recoger con la escoba las migas que cayeron al cortar el pan, cambiar la marcha mientras conduces tu coche, girar la llave para abrir una puerta... Decenas de gestos cotidianos se convierten en molestas penalidades.

Igual que mi brazo derecho, la economía parece afectada de una dolorosa tendinitis. Leía esta mañana una entrevista con Luis de Sebastián (Diari de Terrassa), en la que el catedrático emérito de ESADE señalaba que el impacto psicológico de la crisis supera y empeora su envergadura real. Explica el economista que, aunque es cierto el aumento del paro, son muchas más las familias que, sin haber visto afectados sus ingresos, han reducido drásticamente su consumo, lo que acaba generando una bola de nieve que empeora la situación. Es como si una extraña tendinitis nos impidiera a todos sacar la cartera del bolsillo, incluso a aquellos que siguen teniendo los mismos recursos que hace un año o dos.

Pero, seguramente, la prevención de la mayoría tampoco sea tan exagerada, si tenemos en cuenta que donde ha fallado el sistema es ahí donde parecía más invulnerable: los bancos y las finanzas, como sector; Estados Unidos como país. Quien más quien menos alberga dudas sobre la solidez y sostenibilidad de sus propios recursos. Si eres empleado, porque tus ingresos futuros dependen de unos gestores que quizás puedan decidir mañana restricciones de plantilla; si tienes tu propio negocio, porque hay incertidumbre sobre la solvencia de los clientes, cuando no problemas reales de impago y reducción efectiva de márgenes y liquidez. Y, es cierto, nos atenaza un pesimismo generalizado que no ayuda a afrontar esos problemas (normales, por otro lado, en la actividad económica) con ánimo y lucidez.

Creo que lo que todos estamos esperando es que alguien nos diga que la crisis ha tocado fondo, que de ahora en adelante las cosas sólo pueden ir a mejor. Pero el mensaje que nos llega no es ese, por lo que nos mantenemos a la espera, prudentes, con las naves recogidas, pendientes de oir el batacazo final (de alguien que esperamos no ser nosotros), para volver a la mar cuando haya escampado. Puede que no sea bueno, pero es razonable.
...