Maternitat

A les nou i cinc m'escapo un moment de l'objectiu del dia per portar el cotxe al mecànic. Fa només cinc minuts el carrer era ple de criatures que feien cap a les dues escoles que tinc al costat de casa. Ara tot és en silenci i jo estic parada darrera un camió bloquejat per un cotxe aparcat sota el senyal que ho prohibeix. El camioner es cansa d'esperar i avança amb penes i treballs enfilant-se a un simulacre de vorera (fa un pam d'ample!).

Vint metres més endavant, ha de repetir l'operació, ara sobre una vorera de 40 centímetres; quan ja és quasi al final de la maniobra, una de les dones que la fan petar a la porta de l'escola, s'acosta al cotxe, acciona el comandament a distància i sembla que vagi a seure al volant per treure'l, però s'ho repensa, perquè el camió ja ha passat. No me'n sé estar i dic en veu alta: "Quins pebrots!". La dona em sent i es tomba agressiva: "¿Le pasa algo señora?" Em vénen ganes de baixar el vidre de la finestra i respondre, però no tindria sentit. Pel retrovisor miro les quatre dones que xerren tranquil·les a la porta del col·legi i penso en quantes maneres diferents hi ha de viure els treballs de la maternitat.

El mecànic és just uns quants carrers més enllà. Torno a casa travessant la plaça on ha instal·lat el seu campament un circ. Em criden l'atenció les cortines de ganxet a la finestra d'un carruatge; m'adono que és una casa i em pregunto com deu ser criar un fill en un circ. Penso fugaçment que m'hagués agradat ser la dona d'un firaire, anar pel món amb una troupe transhumant i despertar-me cada dia veient un paisatge diferent. I mentre ho penso em fixo en els carruatges que són bellíssims, de fusta pintada de verd fosc i decorats amb pintures que recorden els cartells de primers del segle XX. Un parell porten data: Carruaje 32. Año 1930; Carruaje 6. Año 1919. Unes tanques de fusta, com de jardí de campinya anglesa, cobreixen els espais entre les cases amb rodes. A totes les finestres hi ha cortines de ganxet.

Penso en un trapezista de cos ferm i en uns ulls alegres amagats sota la ganyota trista d'un cara-blanca. Probablement el paisatge de les seves dones no deu canviar pas tant: unes caravanes blanques entremig d'uns carros verds, al davant una carpa groga i blava i al darrere unes tanques de jardí sense flors.

I penso en la maternitat, en la de les dones dels firaires i en la meva, com faig sovint aquests dies, a mesura que s'acosta l'aniversari de la meva filla, que en farà 18. Canvi de cicle. Hi penso i recordo com si fos ara que, en agafar-la en braços per primera vegada, vaig sentir que em queia a sobre un pes feixuc per al qual no estava preparada. La sostenia i, sense poder pronunciar ni un mot, jo era incapaç de deixar de plorar. Aquella era la primera cosa que em passava a la vida que era de veritat per sempre. Passés el que passés, passi el que passi, jo sempre seré la seva mare. I jo volia ser aire en moviment, anar d'experiència en experiència com qui va de ciutat en ciutat, i que res fos per sempre.

El cert és que tinc poc mitificada la maternitat. Probablement és el millor que m'ha passat, però m'ha resultat força difícil. Estimo molt els meus fills; són les persones que més estimo del món. Mataria per defensar-los, si calgués. Però de tant en tant necessito desconnectar-me d'aquesta responsabilitat. Es tracta, sobretot, d'un estat mental, un espai que em pertany només a mi, on no hi ha ni pares, ni mares, ni fills. Penso en la maternitat, també, perquè fa un any i mig que vaig perdre el meu pare; la mare feia molts anys, 16, que ens havia deixat. I he pensat molt en la relació que teníem, que va anar i venir per camins difícils, perquè els fills ho són per sempre, però els pares no.

De vegades els pares els matem, els oblidem, els deixem enrere mentre nosaltres avancem només mirant endavant. Ells ens demostren una fe incombustible i nosaltres tenim la sensació que s'han quedat retinguts en un món del que ja no formem part. Un dia ens girem i tenim la sensació que els nostres pares ens miren des de la finestra amb cortines de ganxet, des del carro d'un circ d'una altra època. Un dia mirarem per la finestra i veurem com els nostres fills tomben el cap per mirar-nos.

Perseverança

Algú que va llegir a finals del passat estiu l'entrada Males notícies em preguntava no fa massa què havia passat amb el meu cavall, i la veritat és que ha passat una cosa increïble. No només s'ha recuperat de la seva lesió, sinó que ha començat a competir en doma clàssica i està fent un paper més que digne. Avui ha quedat tercer en la reprise 3a del CDT0 celebrar la Hípic Club Internacional de Gavà.

El mèrit és de la meva filla, que munta molt bé, però sobretot del Manolo Molina, el nostre monitor, que ens va animar a seguir treballant amb el Whisky, malgrat les males perspectives que ens augurava el veterinari. A l'hípica Can Xercavins vam trobar l'espai ideal per enfortir el seu cos i les seves potes, la perseverança i la bona disposició del cavall, que aprèn molt de pressa i hi posa moltes ganes, han fet la resta. Ningú diria veient-lo que és el mateix cavall que ens van portar fa un any i mig.

Whisky, novembre 2011

Whisky, maig 2013

A mi sempre em sembla que l'hípica és una metàfora de moltes coses de la vida que no tenen res a veure amb els cavalls. Que els bons resultats volen feina continuada i rigor; que el treball en equip (en aquest cas el d'una bèstia i una persona) demana coneixement, comprensió i adaptació; que som capaços de superar les nostres limitacions si ens ho proposem; que les grans competicions són les que emprenem contra nosaltres mateixos, contra els nostres propis límits; que l'afecte sincer sempre és recompensat...

En qualsevol cas, ha estat un gran Dia de la Mare. Un bon dia per recordar.

Cartes a un amic distant (10)

Va ser fa unes quantes nits, mentre escoltava I fall in love too easily a la Nova Jazz Cava, que vaig adonar-me del que està passant. El baix de l'Horacio Fumero —a qui homenatjàvem com a flamant  Jazzterrasman 2013— havia aconseguit crear una subtil atmosfera d'intimitat i jo, amb els ulls clucs, rememorava una imatge que havia quedat amagada sota els records de qui ha ocupat en els darrers vuit anys l'espai que jo et servo, uns records que poc a poc s'esvaeixen.

Fa molt de temps que aquesta imatge teva m'acompanya —seus de cara a la porta, amb l'esquema repenjada a la paret, i llegeixes concentrat, seriós, però quan em mires i somrius, els teus ulls lluminosos em donen una força infinita. I l'altre dia vaig retrobar la teva imatge dins meu, de cop desvetllada per l'evanescència de l'ombra que m'ha tenallat el cor durant tant de temps. Potser la clau va ser el títol: Jo m'enamoro massa fàcilment, perquè em va fer pensar que, ben al contrari, a mi em costa molt enamorar-me, i la culpa, ho saps, és teva. Tu ets la mesura de totes les coses i és amb el teu raser que valoro persones i relacions. Un joc perillós, perquè quasi bé ningú passa el filtre que tu suposes, però quan algú se t'assembla, m'obsedeixo, i les meves obsessions poden durar anys.

Assegut en un racó d'aquella habitació que ja no existeix, tu no llegiràs mai aquestes ratlles. Però jo necessitava explicar-te que ja tornem a estar sols: ningú se't pot comparar i les obsessions no poden durar per sempre. Abans tenia una certa tendència a encavalcar obsessions; ara entretinc la ment amb reptes intel·lectuals  —d'aquells que sé que a tu t'agradarien— i el cos amb reptes esportius que m'haguessin semblat absurds als 20 anys.

De sobte penso que potser fora millor esborrar aquesta entrada, perquè deu tenir alguna cosa de malaltís escriure als propis fantasmes. Però potser això dels fantasmes és com el que m'explicava un amic meu de la memòria: el símptoma que alguna cosa no va a l'hora no és extraviar de tant en tant algun record o que ens costi recuperar aquell nom que tenim a la punta de la llengua; el símptoma greu és no adonar-te'n, que els records mancats ja no et facin falta perquè has perdut la consciència de tenir-los. Jo, amic distant, sé molt bé que ets un fantasma, però també sé que encara em fas falta, potser perquè secretament estic convençuda que un dia aixecaré els ulls i em trobaré de sobte amb la teva lluminosa mirada.

Aigues braves

Hi ha temporades en la nostra vida en les quals és difícil no tenir la sensació que baixes a tota velocitat per un torrent d'aigües braves. Tot passa molt de pressa i, a força de batzegades, tan violentes com involuntàries, acabes masegat, a més de mullat, t'hi posis com t'hi posis.

Deixar-se anar no és la solució: cal remar per anar redreçant el rumb i evitar les pedres grosses. Però en aquestes circumstàncies, són millors les canoes individuals que les zòdiacs amb una desena de persones, divertides per a una jornada festiva a l'alta muntanya, però difícils de governar si tens un objectiu d'arribada molt concret: no només tens quasi la seguretat que en algun moment cauràs a l'aigua, sinó que a més, si l'embarcació es tomba, tens moltes probabilitats d'acabar amb un cop de genoll o de colze del veí a la boca o als ronyons.

En situacions d'emergència (una baixada imprevista torrent avall), treballar en equip és molt difícil, si no és que has aconseguit abans tenir un grup molt cohesionat. D'equips sempre n'hi ha de dues menes: un grup d'individus molt autònoms amb capacitats complementàries que s'organitzen de forma quasi intuïtiva, assumint cadascú el lideratge d'allò que fa millor, i els escamots que s'organitzen al voltant d'un líder capaç de donar joc a cada membre de l'equip. L'equip ideal és una fusió dels dos: gent autònoma, especialista, creativa i independent, amb un líder que marca el rumb però que deixa fer, i tots, del primer a l'últim, compartint una visió global de la jugada.

El nostre no és un país on resulti fàcil treballar en equip, perquè encara arrosseguem massa trets d'una cultura autoritària i paternalista. Massa sovint es confon liderar amb manar i les decisions es prenen per jerarquia i no per coneixement. En contrapartida, també et trobes a moltes persones que, fins i tot quan tenen el coneixement per evitar que un projecte vagi cap al desastre, no se senten ni legitimades, ni motivades, ni compromeses per fer un pas endavant i expressar la seva opinió o prendre una iniciativa. Sembla com si tenir idees pròpies estigués reservat als que porten l'etiqueta "el que decideix" i que, un cop te la posen, puguis fer fins i tot un ús arbitrari d'aquesta potestat. Però també passa que "fer un pas endavant" implica necessàriament ser capaç de fer una proposta alternativa a allò que qüestionem, fins i tot amb el risc d'equivocar-nos.

Qualsevol generalització és, d'alguna manera, una falsedat, i tot i que em venen al cap molts casos concrets que il·lustren aquestes idees, admeto que poden ser anecdòtics en el conjunt general i que la meva pot ser una percepció esbiaixada. Tot i així, penso que tenim la mateixa necessitat de trobar millors líders que de promoure un major compromís de tothom en la recerca de solucions a tots els nivells. Vivim temps líquids, com diu Zygmunt Bauman, però jo crec que precisament per això no són temps per "anar fent" esperant que algú altre decideixi per nosaltres. El que caracteritza els temps líquids és la incertesa, un entorn canviant que fa difícil, si no impossible, el compromís a llarg termini amb les coses i amb els projectes, però precisament per això fa més important que mai el compromís amb les persones (aquelles del teu equip que se la juguen amb tu baixant en la mateixa barca torrent avall) i amb els valors (adhesió a la feina ben feta, generositat, diàleg, fiabilitat...). Coses que portes a sobre, et porti on et porti el corrent, i que són els millors flotadors si es tomba la barca.

Lluita de dona, lluita de classe

Amnistia Internacional em convida, a través d'una campanya electrònica, a escriure en la seva web sobre la dona o les dones que m'han inspirat, però jo prefereixo fer-ho aquí. El motiu de la pregunta és obvi avui, Dia Internacional de la Dona Treballadora. Amnistia cita Rosa Parks i el seu gest contra l'apartheid nord-americà que la va convertir en símbol de la lluita pels drets civils, i cita Clara Campoamor, la gran defensora del dret al vot femení durant la Segona República i contra una altra dona, Victòria Kent, que s'hi va oposar perquè pensava, molt masculinament, que les dones no estaven preparades i es deixarien manipular pels seus confessors.

No és la primera vegada que em pregunten quina dona m'ha influït més, i indefectiblement la primera que em ve al cap sempre és la meva mare. I no perquè fos qui em va portar al món, que també, sinó perquè va ser ella qui em va transmetre, a través de cada paraula i cada gest, la convicció que valem el que sabem, i que l'única riquesa que realment val —l'única que jo mai podria tenir— era, és el coneixement. Quan la sentia lamentar-se per no haver tingut l'oportunitat d'estudiar més enllà de la primària, la seva em semblava una veu reivindicativa, no sobre la situació de la dona sinó contra la pobresa i la manca d'oportunitats de desenvolupament personal en la qual viuen els més pobres.

La meva mare creia fermament en el valor transformador del coneixement i ens animava a l'estudi. Ella creia també en el valor del compromís, en la responsabilitat de donar el millor de nosaltres mateixos, fins al final, quan ens impliquem en un projecte. I també ens va ensenyar que res del que tenim, tangible o intangible, ve donat, que tot ens ho hem de guanyar amb el nostre esforç, però això sí: el dret que t'has guanyat amb el teu treball, aquest és insubornable, no te'l pot prendre ningú.

Tot i que mentre va viure ens discutíem sovint, m'agraden els valors de la meva mare. Al seu record dedico aquesta humil entrada del Dia de la Dona.