Heu llegit mai el prospecte d'una capsa de diclofenac? S'hi consignen prop de 80 malalties que poden produir-se com efecte secundari per prendre aquest medicament, malures que van des de l'estrenyiment i els malsons fins a l'hepatitis o la insuficiència cardiaca, passant per sìndromes poc conegudes com la d'Stevens-Johnson i la de Lyell, que són estranyes malaties de la pell. Sí, és cert també que el gruix d'aquestes malalties (fins a 54 de les esmentades al prospecte) només amenaça un 0,001 per cent del que prenen aquesta medicina, però l'advertiment no deixa de generar certa inquietud. I, tanmateix, a mi és l'única cosa que m'alleuja el dolor crònic dels meus colzes i, pel que tinc entès, és un dels antiinflamatoris més efectius que hi ha actualment.
M'he semblat la perfecta metàfora de la política. Aquesta també té efectes secundaris negatius, que afecten segurament un percentatge de ciutadans i ciutadanes superior al que acaba tenint mal d'estomac per culpa del diclofenac, però, d'altra banda, la política és l'única eina que tenim per a resoldre els problemes i necessitats que forçosament genera la convivència en societats cada cop més complexes.
D'un escepticisme total he acabat passant, amb el temps, a una gran fe en la política, en l'impacte positiu que té una tasca terriblement feixuga, a voltes avorrida, i que no fan sempre els més brillants, però absolutament necessària, com és convertir en llei un pacte entre persones que representen postures divergents. La llei ens dóna, quan és justa i consensuada, un terreny comú sobre el qual construir la convivència i, malgrat les seves imperfeccions i les del sistema judicial que l'ha de fer complir, una eina per canviar les coses.
Vivim una cultura social de la satisfacció immediata, del vini, vidi, vinci posat a les mans de cada ciutadà o ciutadana, i això casa malament amb la idea de l'esforç i de la construcció a llarg termini. Però malgrat els guionistes de Hollywood i els de Mediapro o TV3 (tot i que a la TV ho tenen més clar, perquè és rendible allargar les sèries), les revolucions i els grans canvis no es fan en el parell d'hores que dura una pel·lícula. A l'Obama li ha costat més mesos dels que suposava aprovar una nova legislació sobre l'assistència sanitària als EUA que és molt diferent i força més ligth que el que pretenia inicialment. I, a més, estic segura que només ha pogut aconseguir-ho perquè dos presidents, Bill Clinton i Jimmy Carter, van fracassar abans d'ell en l'intent de tirar endavant aquesta reforma, perquè aquestes lluites perdudes han generat moviments d'opinió i han generat la conscienciació de moltes persones i és aquest canvi de consciència el que ha permès el canvi, que tot i imperfecte és la primera pedra d'un sistema més just per milers de persones.
En política, les guerres justes són positives fins i tot quan es perden, perquè ens porten al debat i a la movilització dels passius. Per això és tan important no delegar la responsabilitat en uns professionals desafectes i ambiciosos, sinó exigir amb les eines que tenim (el vot i la crítica, la movilització i els mitjans) dedicació i coherència, eficiència i valors.
De vegades, els escàndols de corrupció (massa freqüents i sovint jutjats amb massa condescendència per la societat: "ja se sap") ens poden fer pensar que molts són a la política per enriquir-se. Però vull pensar que hi ha més gent activa políticament que s'assembla a la candidata a estudiant de polítiques en una universitat estrangera que per sol·licitar la seva plaça al campus triat escrivia alguna cosa així com que en el món canviant que vivim actualment no hi ha cam aspecte de l'existència humana que no estigui tocat per la política i que una es pot quedar a casa, mirant la TV o llegint el diari, veient-les passar o fer alguna cosa, aportar el seu gra de sorra, per canviar-les. Aquesta estudiant vol dedicar-se a la política per canviar el món. Jo vull pensar que tots els que s'hi dediquen ja tenen objectius tan elevats com els d'aquesta noia.
...
24 d’abr. 2010
4 d’abr. 2010
Blog renovat
He aprofitat la Setmana Santa per rentar-li la cara al blog. Com diu l'Enrique Dans en el seus 7 consells per al teu blog publicats no fa gaires dies a Esquire, un blog és com la teva casa, i no tens pas la casa bruta. En realitat la seva matèfora es refereix a la moderació de comentaris, que ell defensa, però tant se val. M'havia cansat una mica del vell format i he optat per un disseny més net i llegible. Ara ja només em falta saber si tinc ben definit el meu pròposit de presència a la xarxa (bé, sempre he dit que el meu somni com a periodista era tenir una columna, així que crec que aquest deu ser el meu propòsit: tenir una columna, per compartir les meves reflexions sobre les coses que m'interessen, malgrat no tenir mitjà i, per tant, no tenir gaire clar si tinc una audiència) i posar-hi la regularitat que el Dans considera clau. És a dir, anar-hi anant.
...
...
1 d’abr. 2010
Entre Hollywood i Picamoixons
Aquesta setmana s'ha celebrat a Barcelona el II Fòrum Europeu de les Indústries Culturals, que un cop més ha generat enceses polèmiques sobre la gestió dels drets d'autor, les descàrregues per internet i l'anomenada "llei Sinde", que preveu la possibilitat de clausurar websites que ofereixin la possibilitat de descàrregues de continguts que el Govern espanyol consideri il·legals. La ministra Ángeles González-Sinde ho té clar: "estamos aquí, para acordar el modo en que impulsamos el protagonismo que la cultura tiene que tener en nuestra economía" i a mi, un cop més, aquesta mena de discursos i de preocupacions m'ha obert una sèrie d'interrogants per als quals no aconsegueixo trobar resposta.
No m'inquieta gaire, ho confesso, la gestió dels drets d'autor, que té ja molts advocats en un i altre bàndol (el que considera legal que les persones compartim continguts que ens interessen i els intercanviem lliurement, i el que defensa que només amb un control molt ferm de les descàrregues es defensen els drets dels creadors). És una ingenuïtat pensar (i una manipulació afirmar) que el rendiment econòmic dels drets d'autor beneficia només o sobretot els creadors. En realitat, el redit econòmic de la gestió és el que alimenta la indústria cultural, on per cada autor/creador hi ha decenes, potser centenars, de gestors i una bona pila de beneficiaris indirectes. I no està demostrat que l'actual model d'indústries culturals sigui el que més beneficia la cultura i la creació (tot i que potser sí alguns creadors).
Però, en realitat, la pregunta que m'angunieja és quina cultura és aquella cultura que no encaixa amb el model d'indústria cultural, però que tampoc és folklore ni pertany a la mal anomenda cultura popular? Vaja que m'agradaria saber si a l'entitat que presideixo fem cultura quan programem un recital de poesia contemporània, organitzem una conferència sobre la filosofia de Wittgenstein o impulsem un taller multidisciplinar sobre la ciutat moderna i els no-espais. Jo em pensava que sí, però, m'ho miri per on m'ho miri, quedo fora dels paràmetres fixats per rebre el suport de la Conselleria de Cultura, que des del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts dona suport, quasi exclusivament, a propostes d'empreses i grups professionals i a les entitats sense ànim de lucre, als "ateneus", ens situa en l'àmbit d'acció del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, que sens dubte té una tasca important a fer, però que no respon a la realitat que nosaltres representem.
On encaixa, per exemple, en el model de cultura imperant, promogut tant des de la indústria com des de les institucions, un grup de teatre d'aficionats que no representi Els Pastorets, sinó Calígula de Camus? I no parlo d'una d'aquestes companyies joves que només són amateurs perquè encara no han aconseguit el seu accés a la professionalització, sinó de ciutadans normals i corrents fent teatre de qualitat perquè els agrada viure la cultura més enllà del mer consum. Podrien haver estat professionals del teatre, potser, però són metges, o advocats, o empresaris, o mestres... i volen seguir fent bon teatre. Però per això cal un espai, una escenografia, un vestuari, una mínima inversió en publicitat i fins i tot pagar drets d'autor a la SGAE!!! I tanmateix, una proposta així no tindria cabuda a l'esquema d'ajuts de la Generalitat.
Que quedi clar que no em queixo per un ajut denegat. Amics de les Arts i Joventuts Musicals fa anys que rep el suport de l'Ajuntament de Terrassa i d'altres institucions, a més de diverses entitats privades, per tal de dur endavant els seus projectes. I el nostre Festival de Jazz i la nostra Big Band Jazz Terrassa reben un suport decidit de l'ICIC (Institut Català d'Indústries Culturals). És només que tenim la impressió de tenir a sobre un sostre de vidre que no ens permet anar més enllà en alguns projectes, perquè aquests no encaixen en el pobre esquema que tenen les administracions de la cultura que s'ha de promoure. En el marc local el límit el marca l'ecosistema social de cada ciutat, perquè més enllà de l'interès intrínsec de cada proposta compta sobretot el nombre d'entitats i la necessitat que tothom se senti reconegut i tingut en compte; en el marc autonòmic i estatal, la línia la marca la frase de la ministra, d'una banda, és a dir, l'impuls que des de la política es vol donar a l'economia de la cultura i, de l'altra, el suport als elements distintius de la cultura pròpia, és a dir a les manifestacions de cultura popular i tradicional, des dels esbarts i La Passió fins als castellers i el Tradicionarius.
I està bé que aquests dos aspectes de la cultura comptin amb el suport de l'Administració. La cultura genera molts llocs de treball que cal defensar i, si es pot, ampliar, i he vist personalment l'enorme potencial per promoure la participació i la integració social que tenen els grups de cultura popular (més enllà de valors identitaris, que poden tenir més o menys pes segons la posició en l'arc polític). Però la cultura per als ciutadans ha de poder ser alguna cosa més que comprar una entrada per a veure Celda 211 o aplaudir un tres de nou el diumenge de Festa Major. Ni tan sols n'hi ha prou que el consum cultural s'estengui als llibres, els concerts o les exposicions. Si la creació cultural queda exclusivament en mans dels professionals (una elit reduïda, per més que teòricament s'hi pugui accedir des del meritoriatge i no per neixement) i la resta és folklore, on queda la capacitat dels ciutadans i ciutadanes no professionals de participar en la conformació de la cultura del nostre temps? O és que ja només es pot ser creador o artista si pagues l'IAE?
Tot i que el moviment ateneístic va néixer amb l'afany d'apropar la cultura al poble, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, pels nostres orígens i per la nostra trajectòria, ens veiem a nosaltres mateixos més com un espai de creació que com un espai de consum de cultura. Tenim una coral pròpia, un grup de teatre, un estudi de pintors, organitzem tallers de creació col·lectiva interdisciplinar (Quelcom i el Laboratori Creatiu dels Amics) i no sempre trobem el ressò i el suport que creiem que mereixen les nostres propostes, perquè no som ni professionals ni tradicionals. No renunciem, està clar, a intervenir amb les millors propostes del mercat en alguns àmbits, com el jazz, on la nostra Nova Jazz Cava juga clarament un paper important en l'impuls de la professionalització de molts joves músics. Però el Club de Jazz de l'entitat no hagués arribat on és sense l'impuls de decenes de ciutadans i ciutadanes que mai han estat professinals ni de la creació ni de la gestió cultural, sense que Amics de les Arts i Joventuts Musicals hagués tingut un espai físic i conceptual per aquesta i altres iniciatives.
Tal com van les coses ¿resulta pueril afirmar que el mercat ha de ser un mitjà i no un destí?
...
No m'inquieta gaire, ho confesso, la gestió dels drets d'autor, que té ja molts advocats en un i altre bàndol (el que considera legal que les persones compartim continguts que ens interessen i els intercanviem lliurement, i el que defensa que només amb un control molt ferm de les descàrregues es defensen els drets dels creadors). És una ingenuïtat pensar (i una manipulació afirmar) que el rendiment econòmic dels drets d'autor beneficia només o sobretot els creadors. En realitat, el redit econòmic de la gestió és el que alimenta la indústria cultural, on per cada autor/creador hi ha decenes, potser centenars, de gestors i una bona pila de beneficiaris indirectes. I no està demostrat que l'actual model d'indústries culturals sigui el que més beneficia la cultura i la creació (tot i que potser sí alguns creadors).
Però, en realitat, la pregunta que m'angunieja és quina cultura és aquella cultura que no encaixa amb el model d'indústria cultural, però que tampoc és folklore ni pertany a la mal anomenda cultura popular? Vaja que m'agradaria saber si a l'entitat que presideixo fem cultura quan programem un recital de poesia contemporània, organitzem una conferència sobre la filosofia de Wittgenstein o impulsem un taller multidisciplinar sobre la ciutat moderna i els no-espais. Jo em pensava que sí, però, m'ho miri per on m'ho miri, quedo fora dels paràmetres fixats per rebre el suport de la Conselleria de Cultura, que des del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts dona suport, quasi exclusivament, a propostes d'empreses i grups professionals i a les entitats sense ànim de lucre, als "ateneus", ens situa en l'àmbit d'acció del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, que sens dubte té una tasca important a fer, però que no respon a la realitat que nosaltres representem.
On encaixa, per exemple, en el model de cultura imperant, promogut tant des de la indústria com des de les institucions, un grup de teatre d'aficionats que no representi Els Pastorets, sinó Calígula de Camus? I no parlo d'una d'aquestes companyies joves que només són amateurs perquè encara no han aconseguit el seu accés a la professionalització, sinó de ciutadans normals i corrents fent teatre de qualitat perquè els agrada viure la cultura més enllà del mer consum. Podrien haver estat professionals del teatre, potser, però són metges, o advocats, o empresaris, o mestres... i volen seguir fent bon teatre. Però per això cal un espai, una escenografia, un vestuari, una mínima inversió en publicitat i fins i tot pagar drets d'autor a la SGAE!!! I tanmateix, una proposta així no tindria cabuda a l'esquema d'ajuts de la Generalitat.
Que quedi clar que no em queixo per un ajut denegat. Amics de les Arts i Joventuts Musicals fa anys que rep el suport de l'Ajuntament de Terrassa i d'altres institucions, a més de diverses entitats privades, per tal de dur endavant els seus projectes. I el nostre Festival de Jazz i la nostra Big Band Jazz Terrassa reben un suport decidit de l'ICIC (Institut Català d'Indústries Culturals). És només que tenim la impressió de tenir a sobre un sostre de vidre que no ens permet anar més enllà en alguns projectes, perquè aquests no encaixen en el pobre esquema que tenen les administracions de la cultura que s'ha de promoure. En el marc local el límit el marca l'ecosistema social de cada ciutat, perquè més enllà de l'interès intrínsec de cada proposta compta sobretot el nombre d'entitats i la necessitat que tothom se senti reconegut i tingut en compte; en el marc autonòmic i estatal, la línia la marca la frase de la ministra, d'una banda, és a dir, l'impuls que des de la política es vol donar a l'economia de la cultura i, de l'altra, el suport als elements distintius de la cultura pròpia, és a dir a les manifestacions de cultura popular i tradicional, des dels esbarts i La Passió fins als castellers i el Tradicionarius.
I està bé que aquests dos aspectes de la cultura comptin amb el suport de l'Administració. La cultura genera molts llocs de treball que cal defensar i, si es pot, ampliar, i he vist personalment l'enorme potencial per promoure la participació i la integració social que tenen els grups de cultura popular (més enllà de valors identitaris, que poden tenir més o menys pes segons la posició en l'arc polític). Però la cultura per als ciutadans ha de poder ser alguna cosa més que comprar una entrada per a veure Celda 211 o aplaudir un tres de nou el diumenge de Festa Major. Ni tan sols n'hi ha prou que el consum cultural s'estengui als llibres, els concerts o les exposicions. Si la creació cultural queda exclusivament en mans dels professionals (una elit reduïda, per més que teòricament s'hi pugui accedir des del meritoriatge i no per neixement) i la resta és folklore, on queda la capacitat dels ciutadans i ciutadanes no professionals de participar en la conformació de la cultura del nostre temps? O és que ja només es pot ser creador o artista si pagues l'IAE?
Tot i que el moviment ateneístic va néixer amb l'afany d'apropar la cultura al poble, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, pels nostres orígens i per la nostra trajectòria, ens veiem a nosaltres mateixos més com un espai de creació que com un espai de consum de cultura. Tenim una coral pròpia, un grup de teatre, un estudi de pintors, organitzem tallers de creació col·lectiva interdisciplinar (Quelcom i el Laboratori Creatiu dels Amics) i no sempre trobem el ressò i el suport que creiem que mereixen les nostres propostes, perquè no som ni professionals ni tradicionals. No renunciem, està clar, a intervenir amb les millors propostes del mercat en alguns àmbits, com el jazz, on la nostra Nova Jazz Cava juga clarament un paper important en l'impuls de la professionalització de molts joves músics. Però el Club de Jazz de l'entitat no hagués arribat on és sense l'impuls de decenes de ciutadans i ciutadanes que mai han estat professinals ni de la creació ni de la gestió cultural, sense que Amics de les Arts i Joventuts Musicals hagués tingut un espai físic i conceptual per aquesta i altres iniciatives.
Tal com van les coses ¿resulta pueril afirmar que el mercat ha de ser un mitjà i no un destí?
...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
