Personatges quasi-literaris

Tinc una veïna que és com un acudit de Peridis: dia sí dia també la sentim cridar frases que semblen trossos de discursos d'Aznar barrejats amb fragments de notícies de TV i rèpliques de novel.la negra. A l'estiu, amb totes les finestres obertes, la meva veïna ens distreu clamant contra els terroristes que ens envolten, tot queixant-se que els del número 35 volen matar-la. Parla en un castellà com de La 1 dels anys 90, i amb una veu tan greu i ronca que, al principi, m'imaginava que era un home.

Alguns cops la meva veïna amaneix l'oratòria llençant algun objecte per la finestra. Jo li dec caure especialment malament (o especialment bé), perquè un dia que passava va llençar un got de vidre que després de volar sobre el meu cap va anar a estabellar-se a la vorera del davant. Vaig pensar que sóc dona afortunada, per haver pujat el carrer pel cantó que no acostumo a recórrer. Sempre m'imagino que la freqüencia dels seus discursos estentoris deu indicar el ritme de les visites dels seus fills, als quals m'imagino convencent-la perquè es prengui la medicació.

Lolita, de Stanley Kubrick

Vaig començar a escriure aquesta entrada al tren, on estoïcament uns quants viatgers suportàvem en aquell moment un estol de Lolites tronades: unes nenes que no devien tenir més de 14 o 15 anys i que ens van estar amanint el viatge amb el relat de les violacions a les quals s'havien resistit i dels encants als quals s'havien lliurat (segons explicaren a crits, amb el mateix paio i en un termini de 15 dies). Els seus ulls evidenciaven els efectes d'alguna substància euforitzant, que feia el seu relat poc fiable, però també cabia la possibilitat que les fes ser terriblement sinceres.

El seu llenguatge era un reguitzell de frases de serial de TV carrincló, salpebrades amb paraulotes malsonants. El maquillatge excessiu i corregut ulls avall, i les alusions a uns pares suposadament rígids, als quals enganyaven, però que feien molta por, els donava un aspecte de nines trencades que algú hagués manllevat d'una lleixa on un altre les havia abandonat tot pensant que quedaven ben guardades. Tanta banalitat, estupidesa i irresponsabilitat juntes espantaven, espanten una mica, sobretot, si, com és el meu cas, tens fills o filles adolescents.

El tercer personatge d'aquest primer dia de vacances hauria de ser aquella petita emprenedora africana que vaig conèixer fa molts anys a Moçambic, que amb un petit credit de tot just 100 euros s'havia fet construir un forn, i en el forn hi feia pa que venia en el veinat, i havia pogut començar a estalviar per portar els seus filla a escola. Era com un conte de la lletera fet realitat.

M'hi ha fet pensar el llarg article sobre Togo que avui publicaven a La Vanguardia, Xavier Aldekoa i Kim Manresa (fotos), "Cien camiones rotos", que ens mostra una Africa trencada i enfangada, trista i desesperançada. Jo prefereixo recordar-ne una altra, pobra sí, però plena de gent capaç de tirar endavant malgrat l'adversitat, amb força i, fins i tot, amb alegria. Una Àfrica que no cap pas en una sola pàgina de diari, encara que estigui tan ben escrita i documentada com la d'Aldekoa.

Esgotament estiuenc

En la meva adolescència, i gràcies a un poeta, vaig descobrir Cesare Pavese i em va fascinar la qualitat morosa, el ritme de migdiada plàcida, d'una obra com El bell estiu. Recordo els personatges de la novel·la vagament (són ja diverses les dècades de distància), però tinc viva la sensació que estaven aclaparats per una barreja de sentiments intensos i el pes d'un sol abrusador i unes tardes suspeses en una calor sense brisa.

Així em sento jo, aclaparada per una barreja d'intenses emocions i una calor feixuga i immisericorde. La parula emoció resulta, però, equívoca per expressar la naturalesa del moment, ja que solem associar-la a estacions del cor —l'alegria, la tristesa...— i no tant a la irritació intel·lectual, que és el que a mi m'afecta.

Tot plegat se'n diu esgotament (pre)estiuenc. Aquesta setmana han passat moltes coses: rodes de premsa, simposis científics, judicis, més periodistes... i més periodistes. Potser per això m'adormo tot escrivint l'entrada. Demà penjaré els articles del Diari de Terrassa.
...

Xifres

Ahir a la matinada em vaig indignar, quan, consultant a internet les diverses versions que la premsa de Barcelona i de Madrid donava de la manifestació per la defensa de l'Estatut que a la tarda havia colapsat el Passeig de Gràcia i la gran Via de Barcelona, vaig veure que El País assegurava que la convocatòria havia aplegat només 56.000 persones (càlcul de Lynce per a EFE), mentre la Guardia Urbana donava una xifra superior al milió de persones. El pitjor d'aquest intent absurd d'amagar la realitat és que (a) no es donaven les xifres de les altres fonts en el mateix paràgraf de la notícia, i (b) una lectura somera de la metodologia dels càlculs de Lynce havia de posar els cabells de punta a qualsevol persona avisada.

Avui, el diari ha rectificat (tinc la impressió que els periodistes d'El País que jo conec, o almenys unas quants d'ells que em mereixen un gran respecte personal i professional, havien d'estar tan indignats i esgarrifats com jo) i dóna una xifra d'almenys 425.000 persones "segons càlculs propis". I és que qualsevol xifra inferior a aquesta resulta, si més no, una burla a la més mínima intel·ligència. El trajecte previst per la manifestació, des de Diagonal / Passeig de Gràcia fins a Plaça Tetuan, té una superfície de 100.000 metres quadrats (10 Ha, a raó d'uns 50 metres d'amplada en un recorregut de 2 km), el que ens donaria almenys 200.000 participants en el supòsit d'una manifestació densa però que avança amb normalitat, Però és que la manifestació no podia pràcticament avançar a causa del colapse de les avingudes previstes per fer el recorregut, colapse que s'estenia al carrers perpendiculars i paral·lels. Les fotografies de la confluència de Diagonal amb Passeig de Gràcia mostren una densitat humana que supera sobradament les 4 persones metre quadrat a quarts de sis de la tarda.

¿Ens pren per babaus un mitjà que pública com a bo un càlcul fet per uns senyors que declaren haver-lo fet emprant unes quantes fotos aèries preses a les 20:30h (!!!) i haver "comptat" les persones per mitjans informàtics, "però sobretot manuals"? A quarts de nou del vespre, quasi dues hores després que els polítics abandonessin la comitiva i just mentre Lynce feia les fotos per als seus comptes, jo parlava a Terrassa amb gent que havien participat a la manifestació i ja n'havien tornat. I, qui són aquesta gent de Lynce? Qui té els recursos per fer fotos aèries i disposar de programes informàtics d'interpretació i càlcul sobre imatges, o per disposar de personal especialitzat per analitzar-les? Quina mena de garanties de fiabilitat ha ofert Lynce a mitjans com EFE (encara agència estatal d'informació, no ho oblidem) i a El País perquè en publiquin càlculs tan sospitosament tendenciosos.

A mi no deixa de resultar-me curiós com l'anàlisi que fa en Josep Ramoneda a les mateixes pàgines d'El País sobre l'intent d'alguns mitjans de Madrid de minimitzar la manifestació d'ahir emprant "la Roja" sigui perfectament aplicable al diari on ell publica (només cal veure el desplegament fotogràfic de la portada de paper i del web). Diu Ramoneda que la dreta deu sentir-se "insegura en la defensa de la nació espanyola quan ha de convertir el futbol en bandera de la reconstrucció nacional". I la pregunta és: només la dreta? No crec que sigui qüestió de dretes o esquerres, sinó d'una concepció centralista de l'Estat que no pot acceptar dins seu la diversitat, un centralisme miop que no s'adona que com més rígid i monolític es torna més alimenta la retòrica independentista. I si segueix alimentant-la, potser deixarà de ser retòrica.

...