Cartes a un amic distant: felicitat

Hi ha dies que s'apodera de mi una sobtada i inexplicable felicitat. Penso en el que he fet i no encerto a trobar coses massa diferents de desenes d'altres dies. Potser, em dic, és veritat que he completat algun objectiu humil: un text que volia escriure, una petita reparació domèstica que feia falta, un plat que m'ha quedat especialment gustós... Però, si ho analitzo amb deteniment, m'adono que l'alegria ja hi era abans, que la satisfacció per aquest petit èxit quotidià és, en realitat, fruit d'aquella alegria prèvia amb la que he acarat el repte. Simplement, m'he llevat amb la disposició de veure mig plens tots els gots mig buits del món. I val a dir que és una sensació fantàstica!

Hi reflexiono més i em pregunto si tot plegat és perquè ha arribat l'estiu i el temps de les vacances, i prenc menys cafè i dormo més hores... Però tampoc és això, perquè també hi ha dies d'aquests a l'hivern, i de vegades en mig de períodes on la feina em surt per les orelles i en els quals m'empaita l'estrès. Voldria saber si és alguna cosa que menjo, per tenir-ne sempre el rebost ple...

De vegades, tanmateix, penso que hi deu tenir a veure una mica la màgia. M'imagino que els nostres cossos són com antenes que capten els desitjos i els moments fugaços de felicitat que corren pel món, orfes, i els fan seus. De vegades somnio que he caçat al vol, com una papallona amb una fina xarxa, un pensament bonic sobre mi, i que aquest pensament és teu.

No en sé la raó, ni l'origen. No la puc emmagatzemar, per recuperar aquesta felicitat en un futur incert. Només la puc viure. M'agradaria poder compartir-la amb els que estimo. Tocar-los la punta dels dits amb la punta dels meus dits, i que ens travessés la felicitat com un corrent elèctric, com un riure contagiós. M'agradaria fer-la créixer per poder regalar-la a tots els que la necessiten. M'agradaria poder oferir-te-la a tu, encara que siguis lluny, perquè te la mengessis a cullerades, com un gelat, i que, ni que fos per uns moments, la felicitat t'omplís tot i esborrés tots els dolors.

M'agradaria que aquest escrit fos un conjur.

Cartes a un amic distant: botànica

M'envien un correu publicitari que diu "A l'estiu l'amor és més a prop" i a mi em fa pensar en una pregunta que m'he plantejat diverses vegades: si fos una planta, de quina mena seria la nostra relació? Un arbre de fulla perenne, verd tot l'any però aspre i ferreny, incòlume i invulnerable a les nits fredes i els vents forts de la muntanya? O seria un ametller de lleuger i imperceptible perfil negre d'octubre a gener, quan esclata en un milers de flors blanques i roses anunciant la primavera per entretenir-se després a fabricar lentament, amb parsimònia, els seus fruits dolços i eixuts?

Qui sap si la nostra relació no és un cactus de fulles crasses que es protegeix amb espines del món exterior i que molt de tant en tant produeix una flor única i solitària de color vibrant. O potser una tropical flor de nit, un Dondiego d'aquells que s'amaguen de la llum i el sol i perfumen els capvespres amb la seva explosió de fúcsia i blanc. Si pogués seguir els dictats del meu cor i el meu desig, la nostra relació seria un arbre de fruits saborosos: un d'ombra densa i fresca, com el cirerer, o un de flor perfumada i curadora, com la tarongina...

Travessava camps, tot fent camí a cavall en una processó que només era meva per amistat, quan he vist la flor que nosaltres som. L'esclat de groc de la ginesta perfuma els marges i pinta de primavera les terres seques i pobres. De llargues tiges sense fulles, dures, aspres i grises quan no tenen flors —abans se'n feien escombres de branques, bones per corrals i terres sense enrajolar—, la ginesta té poca presència als jardins; té un caràcter salvatge i un punt de desmesura quan l'aigua de la pluja cau generosa. I en mig d'un territori cremat i eixut, dues flors de ginesta isolades al capdamunt d'un tija verda tenen la dignitat i la brillantor d'un tresor preciós.

M'agrada el groc de la ginesta, perquè parla d'estiu, d'alegria i de vida, que creix enèrgica, malgrat les dificultats, entremig de les roques dures i els pedregars, en les raseres i els pendents. M'agrada la seva flor exuberant i sofisticada com un lliri, i de perfum intens. I així és aquest afecte que tu i jo ens tenim: creix sobre un terreny aspre i castigat, arbust embardissat, ressec i invisible fins que l'escalf del sol amable l'omple de flors.

L'estiu ens apropa, i les meves paraules, com pètals de ginesta, pinten catifes acolorides perquè tu hi caminis per sobre. L'estiu ens apropa i la teva música és com el brunzir de les abelles que volen embriagades per la dolça olor de la ginesta. L'estiu ens apropa, però vull aprendre a teixir amb les tiges de la ginesta una corda forta que ens mantingui units quan arribi el fred de l'hivern i el paisatge es despinti i la vida s'amagui sota terra.

Cartes a un amic distant (10)

Va ser fa unes quantes nits, mentre escoltava I fall in love too easily a la Nova Jazz Cava, que vaig adonar-me del que està passant. El baix de l'Horacio Fumero —a qui homenatjàvem com a flamant  Jazzterrasman 2013— havia aconseguit crear una subtil atmosfera d'intimitat i jo, amb els ulls clucs, rememorava una imatge que havia quedat amagada sota els records de qui ha ocupat en els darrers vuit anys l'espai que jo et servo, uns records que poc a poc s'esvaeixen.

Fa molt de temps que aquesta imatge teva m'acompanya —seus de cara a la porta, amb l'esquema repenjada a la paret, i llegeixes concentrat, seriós, però quan em mires i somrius, els teus ulls lluminosos em donen una força infinita. I l'altre dia vaig retrobar la teva imatge dins meu, de cop desvetllada per l'evanescència de l'ombra que m'ha tenallat el cor durant tant de temps. Potser la clau va ser el títol: Jo m'enamoro massa fàcilment, perquè em va fer pensar que, ben al contrari, a mi em costa molt enamorar-me, i la culpa, ho saps, és teva. Tu ets la mesura de totes les coses i és amb el teu raser que valoro persones i relacions. Un joc perillós, perquè quasi bé ningú passa el filtre que tu suposes, però quan algú se t'assembla, m'obsedeixo, i les meves obsessions poden durar anys.

Assegut en un racó d'aquella habitació que ja no existeix, tu no llegiràs mai aquestes ratlles. Però jo necessitava explicar-te que ja tornem a estar sols: ningú se't pot comparar i les obsessions no poden durar per sempre. Abans tenia una certa tendència a encavalcar obsessions; ara entretinc la ment amb reptes intel·lectuals  —d'aquells que sé que a tu t'agradarien— i el cos amb reptes esportius que m'haguessin semblat absurds als 20 anys.

De sobte penso que potser fora millor esborrar aquesta entrada, perquè deu tenir alguna cosa de malaltís escriure als propis fantasmes. Però potser això dels fantasmes és com el que m'explicava un amic meu de la memòria: el símptoma que alguna cosa no va a l'hora no és extraviar de tant en tant algun record o que ens costi recuperar aquell nom que tenim a la punta de la llengua; el símptoma greu és no adonar-te'n, que els records mancats ja no et facin falta perquè has perdut la consciència de tenir-los. Jo, amic distant, sé molt bé que ets un fantasma, però també sé que encara em fas falta, potser perquè secretament estic convençuda que un dia aixecaré els ulls i em trobaré de sobte amb la teva lluminosa mirada.

Cartes a un amic distant (9)

Aquests dies penso molt en tu, per aquest mar tan blau i aquesta llum tan brillant que em recorda la de la teva terra, perquè tinc temps, molt més temps per pensar del que disposo normalment —cosa que, de vegades, per gent com jo resulta perillosa— i també perquè he llegit un llibre, Contra el viento del norte, de Daniel Glattauer, que et recomano, un llibre sobre amors virtuals i sobre estranyes coincidències que alteren la vida.

Feia dies que l’havia comprat i el guardava per les vacances, per llegir-lo amb tranquil·litat, però el vaig devorar en menys de 24 hores. No podia desenganxar-me de la conversa entre els dos protagonistes, que comença per casualitat a través d’un correu electrònic enviat per accident i que va creixent en intensitat i compromís, que s’alimenta igual de l’entusiasme que dels dubtes. És una història d’amistat, primer, i d’amor, després, a través de les paraules, que van teixint complicitats i despertant sentiments que ni el Leo ni l’Emma saben que poden sentir.

És una història que no té res a veure amb nosaltres, però que em fa pensar en nosaltres, perquè parla de sentiments profunds que no encaixen amb cap esquema convencional, perquè parla de missatges que superen la distància física i vital, perquè parla de persones que construeixen un món propi —“exterior”, en diuen— paral·lel a les seves vides “interiors”, que arriba a ser tan important per a elles que no hi poden renunciar ni quan senten que els resulta dolorós seguir-lo alimentant. Jo, amic distant, sovint em sento així: sé que hauria de deixar d’escriure aquestes cartes i de viatjar al centre dels meus somnis, d’on torno sempre com d’un viatge al fons del mar sense passar per la cambra de descompressió. Però em resulta extremadament difícil, perquè m’adono que els nostres escadussers contactes, per espaiats i curts que siguin, són els millors moments de la meva vida. Fins i tot ara, quan poc més puc fer que escoltar-te i mirar com lluites per superar el teu dolor.

És només una novel·la, però a Contra el viento del norte es dibuixa una relació que no es construeix a base d’amistats comunes i aficions compartides, on no hi ha un vincle social previ i on els protagonistes no parlen ni de pel·lícules ni de plans de vacances. Tot plegat és molt més subtil, té a veure més amb el com que amb el què i quan ho miro en perspectiva em fa sentir que els meus sentiments no són tan absurds com de vegades em semblen. Jo sovint m’he preguntat com puc estimar tant una persona que és tan lluny del meu món quotidià, però n’hi ha prou amb compartir una cançó que parla d’un jardí secret per sentir que hi ha alguna cosa que ens uneix per sobre de desenes de vides de distància. Per sobre de la làmina blanca, com de marbre, en la que s’ha convertit el mar que miro des de l’altra banda del mar que hi ha ara entre nosaltres.

La vida xula

Passo per davant d'una botiga i em fa riure l'eslògan que han posat pintat sobre una fusta a l'aparador: La vida es chula. Somric i penso en tu, perquè malgrat tot, i més enllà de la tristesa que encara t'envolta, tu pertanys a aquesta banda de la vida, la que està feta d'amor i de pensaments positius, la que veu la cara bona de les persones i se sent satisfeta amb les coses senzilles i naturals. Tu pertanys al món de la llum, dels horitzons oberts i de les marinades suaus que s'enduen el núvols i deixen la llum brillant del sol sobre el verd de la vida que esclata.

Potser ara no ets aquí, sota l'ombra fresca d'aquesta vida xula que és com una gran figuera que ombreja el pati, però hi tens un lloc guardat i el temps t'hi durà de la mà una altra vegada. No seràs ben bé el mateix, perquè la vida té aquesta tossuderia de portar-nos per camins que ens fan canviar per sempre, però hi trobaràs tots els amics que saben que aquest és el teu lloc.

Jo també crec que la vida és xula. De vegades molt dura, però xula, si tens el privilegi de poder fer el que t'agrada i tenir a prop gent que estimes. Llàstima que els que ens dirigeixen no tinguin ni idea del que significa això de la vida xula

Cartes a un amic distant (8)

De vegades, camino pel carrer i et veig. Sé que no ets tu, que no pots ser tu, però projecto en aquell gest aparentment familiar, en aquell perfil distant, el meu desig de tenir-te a prop. Però sé molt bé com n'és de gran la distància que ens separa, que no és només física. Sempre he sabut que entre nosaltres hi havia un abisme que les nostres cançons travessaven, d'una banda a l'altra, com un fràgil pont de corda penjant. Sempre m'havia negat a mirar avall, perquè deixant a l'ombra el que ens separava podia fer-me la il·lusió que tots aquells entrebancs no existien, que no érem tant lluny l'un de l'altre.

Un foc abrusador il·lumina des de fa mesos el fons de l'avenc i sento com aquest s'eixampla una mica més cada dia, a mesura que s'omple dels records i les imatges que compartiu amb el món, tot cercant consol a la incomprensible, a l'insuportable pèrdua. Jo segueixo al meu lloc, jugant com sempre amb les paraules, buscant, com el vell alquimista, la fórmula que convertirà el plom en or —el plom de la ignorància en l'or de la saviesa; el plom del desencís en l'or de la felicitat. Jo segueixo aquí, però tu ets cada dia una mica més lluny, una mica més distant.

De tant en tant, no puc evitar-ho, miro avall i veig com compteu les llunes i, a mesura que s'acosta la dotzena, penso més i més en el sentit de les estranyes coincidències. Jo tampoc podré oblidar mai aquella data, perquè és la de l'aniversari de la meva filla. Tots dos portem una cicatriu —la meva al cos, la teva a l'ànima—, però la teva és de mort i la meva de vida: el negre i el blanc; la nit i el dia; el yan i el yin. És com si cadascun de nosaltres dos fos a una de les cares de la lluna, corrent, corrent corrent... sense tenir la més mínima opció a trobar-nos. Sento que les nostres vides porten càrregues de signe contrari, impossibles d'unir.

Tant de bo en el teu cantó de la lluna trobis un petit príncep que tingui cura d'una flor meravellosa que contingui els colors i les olors de totes les primaveres.

Cartes a un amic distant (7)

Avui he pintat la lluna per a tu. Amb la seva cada rodona i plena s'ha vestit, enganyosa, de color de vesprada estiuenca i jo he deixat un missatge amagat entre els seus plecs. Corria carretera amunt i ella em seguia, així que he allargat la mà i he escrit sobre la seva panxa freda les quatre lletres màgiques perquè tu les llegeixis quan no miri ningú.

Avui he comprat una cançó per a tu. Feta de laments i festa. Una cançó que ve d'antigues muntanyes, esquerpes i fredes, que avança sobre la neu sense deixar marques i saltironeja a la font del poble un dia de mercat. Una cançó antiga, com el meu cor, fet de bocins dels cors trencats d'un miler d'amants. Una cançó que m'ha fet pensar en tu, perquè està feta a parts iguals de tristor i felicitat.

Cartes a un amic distant (6)

He somniat amb tu. El fet, en ell mateix, no és estrany. No és pas el primer cop que apareixes en algun dels meus somnis. Però m'ha sobtat veure't-hi tan somrient i alegre, perquè sé que ara mateix estàs molt trist. Però ja saps que els somnis estan fets de records i de desitjos, i el meus records de tu són alegres —com bitlles de colors a les butxaques— i el meu desig per a tu és la felicitat —el meu desig profund és formar part de la teva felicitat— per llunyana i difícil que aquesta ara ens pugui semblar.

Penso en tu mentre llegeixo un llibre que vaig comprar als Estats Units —i el títol del qual és molt millor en anglès que en castelà: Before I go to sleep. Parla d'una dona que pateix una estranya forma d'amnèsia, i que ho oblida tot —el seu nom, la seva edat, el temps viscut, els éssers estimats...— cada cop que va a dormir. I per lluitar contra l'oblit, escriu. Cada dia, a través del seu diari, reconstrueix la seva vida passada i anota el que li succeeix, però sobretot els records que va recuperant. Però cada dia retroba intacte el dolor punyent de les ferides de la vida, sense el consol de l'hàbit. Ha perdut un fill i, cada matí, en les pàgines del diari, recupera l'oblidada consciència de ser mare alhora que s'enfronta a la insuportable pèrdua. I odia al seu home per amagar-li, alhora que comprèn que per a ell, l'amnèsia de la dona és una mena de consol, una bona raó per no pensar en aquella incomprensible mort.

Tinc la impressió que perdre algú que estimes tant deu ser com caminar enmig d'una boira espessa, sent incapaç de veure res del que t'envolta, res tret del terra que trepitges i, sovint, sense saber molt bé on poses els peus. Però, amb el temps, la boira escampa —o, si més no, aprens a caminar dins de l'emboirament del teu dolor— i t'aferres als bons records dels temps millors viscuts. La lliçó del llibre que llegeixo és que la memòria és un consol, fins i tot quan és dolorosa, perquè en el record de la pèrdua rau l'eternitat de l'amor.

El "meu" llibre parla també de paraules, de la seva màgia: portadores de vida perquè són capaces de conjurar els records i ancorar la nostra memòria. Jo voldria atrapar amb les meves, per a regalar-te'l, un bon record, una papallona acolorida que fes els teus dies una mica menys trists.  Però els records alegres, com les papallones, només els pots compartir vius —has travessat mai un estol de papallones blaves en una font de muntanya?—; no hi ha cap alegria en una col·lecció de papallones clavades a la capsa amb una agulla que les travessa de banda a banda.

Com no et puc regalar un record, t'ofereixo un desig: que l'amor et porti de la mà, envoltat per un estol de papallones blaves, al país sense boira on viuen els bons records.

Cartes a un amic distant (5)

Tornar al teu record és, la majoria de les vegades, com tornar a una vella casa coneguda, càlida i acollidora. Pots tancar els ulls i caminar a les fosques sense ensopegar amb els mobles, perquè saps exactament on és cada objecte, i pots sentir fins i tot abans de tocar-lo el tacte del vellut gastat del coixí de les migdiades. El teu record és un lloc on puc amagar-me quan allà fora hi ha massa soroll, massa tensions, massa angunies...

Dins la casa hi guardo capces de coloraines plenes dels meus tresors. Tinc imatges sobre les que els teus ulls s'han posat, i quan les miro sento la veu amb què me'n parlaves; tinc noms que hem llegit els dos, tot deixant els fonemes flotant en l'aire amb l'esperança que ells es trobessin allà on ni tu ni jo podem ser; i, sobretot, tinc les nostres cançons.

Però la casa és viva (més del que jo voldria creure) i, de vegades, em fa fora i em llença al jardí feréstec i abandonat. D'aquest espai inhòspit jo en dic El pati del desig. És un jardí humit i sufocant, ple de plantes estranyes, amb fulles gegantines i tiges espinoses que em fereixen mentre empaito ombres fugisseres que m'atreuen irremeiablement. Al pati del desig em sento com un animal engabiat i de sobte m'adono que el teu record és la matèria de què estan fetes les barres de la meva presó.

Tanmateix, el temps passa ineluctablement i un dia, en despertar, t'adones que aquell jardí torna a ser un record llunyà. Queda la tendresa, i la roda imparable i absorbent de la vida.

Cartes a un amic distant (4)

Aquesta tarda estava asseguda al sofà, amb el gos al costat i mirant I've got mail, una comèdia sobre els malentesos de l'amor i la comunicació. Com totes les comèdies americanes, aquesta acaba bé i utilitza la bona literatura (Orgull i prejudici, de Jane Austen) per emmirallar-se. Quina creus que seria la novel·la en què nosaltres ens podríem emmirallar? Jo sempre he pensat que, en realitat, nosaltres som una pel·lícula: El fantasma i la senyora Muir, d'en Mankiewicz. Nosaltres ens trobem en dos plans diferents de l'espai-temps. Jo parlo amb tu, però tu en realitat no hi ets i, quan hi ets, les paraules no diuen el que jo penso i sento; és com si fossin paraules d'una altra, o com si fossin pensaments i sentiments que no són meus. O potser és que jo no sóc jo quan ets a prop.

...
Per això, en lloc d'escriure't un email, escric aquestes cartes. Perquè l'email l'escriuria la persona que sóc quan sóc al teu costat, aquella que em traeix i no fa el que desitjo i no diu el que penso, que ho diu a mitges i malament. I tampoc estic segura que qui rebria el missatge series tu. Ignoro tantes coses de tu que he completat amb la meva imaginació tots els buits, i de vegades no estic del tot segura de no haver-te inventat. Potser l'amic amb qui parlo quan ens trobem (sempre tan espaiadament, sempre tan poc temps!) no ets tu en realitat. Té el teu cos, la teva veu, la teva dolçor, el teu tacte, la teva olor, però potser no ets tu l'amic amat, aquell que estimo tan intensament que em fa mal. Potser només estic enamorada d'un miratge.

Al meu reproductor digital sona ara My Favourite Things de Coltrane, una de les millors demostracions de com fer que una cançoneta convencional esdevingui una obra mestra del jazz. Seria fantàstic tenir-te al costat per poder parlar de coses com l'última cançó que ens ha agradat o del llibre que ens ha emocionat. Seria fantàstic que la vida omplís els buits que tinc de tu i que aquesta vida fos com jo l'he imaginat. Tant de bo no hagués d'imaginar-te més i ens puguéssim tenir l'un a l'altre.

...

Cartes a un amic distant (3)

Nit de Reis. Sento soroll a l'escala. Què creus? Deu ser Melcior o els veïns? Hauries de ser tu, perquè la teva visita seria el meu millor regal. Fa temps que no parlem i hi ha tantes coses que voldria explicar-te! Et parlaria de les històries que vull escriure, aventures i misteris amb un punt en comú: personatges atrapats en les trampes del temps, amb el pas canviat respecte al món que tenen al seu voltant (com tu i com jo, que anem amb el pas i el temps canviat). Et parlaria de viatges que preparo i també de persones que conec i com de sovint em sento tan desconcertada per les maneres de fer i de pensar que no entenc. Et parlaria de projectes: una col·lecció d'herois, un conte de bacteris, un web, una revista... I tu em diries que no es poden fer tantes coses, i em parlaries de música i de llocs que has visitat i dels que encara somnies conèixer.

O potser no ens diríem res, i jugaríem a ser regals de Reis, l'un de l'altre.

Avui (ahir) la pluja ha deslluït la vigília de Reis i les cavalcades, mullades arreu. La pluja ens ha deixat un dia gris i lletjot. M'enyoro del sol. De les nits d'estiu a un sud que ara sento tan llunyà. Creus que m'he portat prou bé com perquè els Reis em deixin un bocí d'estiu tancat dins d'una capseta. Te la imagines? Seria taronja per fora i de color fúcsia per dins i, en obrir-la, de la capça sortiria volant una papallona d'ales blaves i una alenada amb olor d'espigol et picaria la cara i t'esbullaria els cabells, i al fons d'aquesta mena de joier miraculós hi hauria una margarida amb els pètals amarats de rosada. Si me la portaves tu, i me la posaves a les mans tot somrient-me, seria un bocí d'estiu quasi perfecte.

Bona nit, i que els Reis siguin generosos!!!

...

Cartes a un amic distant (2)

Vaig llegir en algun lloc que als homes us agrada que us necessitem i a nosaltres, les dones, que ens mimeu. Jo no he fet mai res perquè sabessis quant et necessito, però és que l'expressió de la necessitat em provoca un cert pudor. Em costa fins i tot, com si me n'hagués d'avergonyir, demanar ajut quan em cal. Sempre m'ha semblat que tots i totes tenim l'obligació de valdre'ns per nosaltres mateixos, i que la màxima expressió de la llibertat (també en i per l'amor) és la total autonomia, perquè només pot lliurar-se totalment a l'ésser estimat aquell que ho fa sense tenir altra necessitat i altra voluntat que la de donar-se.

Sempre he desitjat el teu amor, des que et conec. Però no vull que m'estimis perquè et necessito o perquè em necessites, sinó perquè donant-nos l'un a l'altre serem millors, serem diferents, com dues partícules que en combinar-se fan néixer una cosa nova, més gran, més brillant, més intensa. No vull que em completis, com si fos un ésser a mig fer, vull que germinis en mi i jo vull germinar en tu, i que cada dia siguem una cosa nova que no para de transformar-se, d'aprendre, de crear... I perquè vull totes aquestes coses, et necessito desesperadament.

De vegades, aquesta necessitat de tu és tan violenta que faig tot el que puc per extirpar el teu record del meu cap, com si fos un tumor maligne. Si no ho aconsegueixo, la remembrança de la teva imatge, la teva veu, el teu tacte se m'arrapen al coll, em tapen la boca, em cobreixen el cap, com una bossa de plàstic que no em deixés respirar. I sí, hi ha dies que aconsegueixo oblidar-te... una estona.

Quan una persona deixa de prendre alguna substància important en la seva alimentació, el seu cos es transforma. És el cas d'aquells ossos que s'afebleixen per la manca de calç, o aquell creixement retardat per manca la de vitamina D. Petites misèries quotidianes o rares enfermetats en són la conseqüència. Es deforma la nostra ànima si no podem tenir la companyia de les persones que necessitem? Potser per això el meu cor em sembla de vegades nusós i dur com una vella vinya. Tant de bo sabés donar rimes i proses tan dolçes i sucoses com els raïms que ens menjarem aquesta tardor.
...

Cartes a un amic distant (1)

Aquesta tarda, mentre caminava lentament a través de l'aire espès i calent de Barcelona, en direcció a l'estació, he vist una dona llegint asseguda en una cadira a l'entrada d'un edifici. Aguantava la pesada porta amb la cama dreta, creuada lleugerament sobre l'esquerra, i aquella li feia alhora de tauleta per arrepenjar la revista. He imaginat que era la portera de l'edifici, i he recordat moltes altres dones que al llarg del temps he vist buscant la fresca al capvespre en el camí d'un modest corrent d'aire.

El posat d'aquesta portera pertanyia al regne de les coses senzilles. I aquest pensament m'ha portat la teva imatge. Tu pertanys al regne de la vida senzilla. O potser així és com jo et veig, a través d'un record distorsionat pel temps i la distància. En aquest regne on tu vius de vegades hi fa calor, però un bri d'aire fresc carregat de l'olor de terra molla pot ser el més gran dels plaers. Fins i tot l'aire suspès en el no temps de la migdiada, vibrant amb el brunzit d'ocults insectes, pot donar la major felicitat en el teu regne.

Embrutar-se les mans, els esquitxos d'aigua, l'ombra d'una parra, el suc d'un préssec regalimant barbeta avall... Sempre que penso en tu, t'imagino primer assegut en un porxo, escoltant en silenci, concentrat, una història "d'aquells temps...", i tot seguit et veig davant d'una gran taula plena d'interruptors i llumetes vermelles, i aleshores em pregunto qui ets. De vegades tinc la impressió de conèixe't des del principi dels temps. Com si sempre haguessis estat a prop meu, com si ens haguéssim conegut abans d'haver-nos vist mai. De vegades, però, et veig com un estrany, i temo que si ens trobéssim pel carrer, no ens reconeixeríem.

Ara t'escric perquè acabo de tornar de la muntanya. Una de llunyana, però que m'ha recordat la "meva", aquella de la que de vegades hem parlat. La muntanya pertany també al regne de la vida senzilla, que mai és simple, ni fàcil; la muntanya ens posa a prova, però ens escolta i ens consola, si sabem parlar-hi. A mi, em consola de la teva absència.
...