Malalties rares

Vaig tant de bòlit que no tinc temps de compartir totes les coses que aprenc, que aquests dies són moltes, perquè estic embolicada recollint dades per un llarg informe del que sóc responsable. Se m'acumulen les notetes agafades a corre-cuita per tot arreu (al mòbil, a la llibreta...) i el poc que aconsegueixo enfilar, lligat sobretot a la feina, ho publico en una altra pàgina, El bloc de Biocat.

Dia Mundial de les Malalties Rares

Són notícies i reflexions sobre biotecnologia, però no són per a experts, així que us convido a llegir-les. Aprofito també per recordar que avui és el Dia Mundial de les Malalties Rares, que afecten a molt pocs en nombre, però d'una forma terrible, perquè sovint són greus i els que les pateixen se senten totalment desemparats davant d'una medicina i una ciència incapaç de donar-los no ja solucions, sinó ni tan sols respostes.

Per trobar respostes tan importants com aquestes, i teràpies que millorin la vida dels afectats, fa falta seguir desenvolupant les biociències i la biotecnologia. I m'agrada la feina que faig perquè penso que aporto un petit gra de sorra a millorar la vida d'algunes persones. Conec a un director d'una empresa biotec que diu que el seu objectiu a la vida és salvar la vida d'un milió de persones i que per això treballa en descobrir nous medicaments. Jo no sóc tan ambiciosa, però m'agradaria pensar que el que faig contribueix a fer millor la vida d'unes quantes.

Em comprometo a posar-me al dia durant el mes de març.

Vacances!!!

He començat les vacances i tinc la sensació que començo a deixar-me anar després d'haver passat uns mesos vivint quasi sense aire, com quan camines molt de pressa durant una estona massa llarga i acabes tenint la sensació que et costa respirar.

Amagats entre els plecs del blog i les llibretes trobo esborranys d'entrades que no vaig poder acabar, perquè m'adormia literalment davant de la pantalla en les hores petites de la matinada, o pensaments atrapats a corre-cuita en un trajecte de tren o fent un cafè ràpid abans de tornar al despatx. Se m'han quedat al tinter pensaments sobre l'ànima escindida dels socialistes catalans, sobre l'expropiació de Repsol a l'Argentina, sobre l'increment de les malalties autoimmunes (que jo veig com una metàfora de l'esperit d'autodestrucció que nia en una societat que produeix assassins com el James Holmes d'Augusta), sobre les ciutats convertides en grans escenografies per als desitjos de milions de turistes, sobre la mancança de líders que tants denuncien i que està relacionada amb la manca de referents morals, però també amb la falta de models de gestió del poder viables en el món modern...

També he pensat en una entrada sobre la lluna plena, on m'agrada pensar que estan escrits els secrets del nostre futur i moltes sobre la naturalesa i la qualitat de l'amor.

Me'n vaig a dormir amb la convicció feliç que escriuré totes aquestes i d'altres entrades en les properes setmanes. Contenta també per la participació ahir dijous en el Matí de Catalunya Ràdio (http://www.catradio.cat/reproductor/656018/Made-in-Catalonia) per explicar com són les empreses biotecnològiques catalanes; contenta perquè és una mostra del que he après durant els darrers tres anys, però també un petit indici dels reptes que tenim davant, i no hi ha res més apassionant que treballar en una feina que et planteja reptes.

Preparant el viatge

Una amiga em recorda que li vaig dir que mentre pogués llegir-me, encara que els meus escrits siguin trists, és que es estic bé. Però darrerament no escric quasi gens. Bé, sí escric, i força, però no aquí. El viatge que començo la setmana vinent, a Boston, suposa una enorme feinada. Anem a una fira, portant una delegació de més de 100 persones, amb un dens programa de reunions, xerrades, trobades, presentacions i hi ha mil documents i detalls que s'han de deixar enllestits abans.

És curiós com ens canvia la vida quasi sense adonar-nos-en! Ahir els meus fills em van regalar un calendari fet amb fotos seves i meves, algunes d'un temps quan no em podia ni imaginar tenint fills. Un regal que m'arriba amb una mica de retard pel meu aniversari, i que em va fer moltíssima il·lusió. Hi surto amb 14, 17 i 20 anys; hi surto embarassada, i fent pam-i-pipa amb la meva filla quan tenia poc més d'un any, i a la neu els tres, i a Nova York, i a la platja...

Qui m'hagués dit el dia d'aquella fotografia que em van fer mitja hora abans d'inaugurar la que va ser seu provisional de la Biblioteca dels Museus d'Art, al carrer Comerç, que 20 anys després acabaria fent una xerrada a Barcelona Activa sobre la internacionalització del sector biotecnològic, que és el que vaig fer ahir a la tarda. Les meves corbes d'aprenentatge tenen salts exponencials, però a mi m'apassiona aprendre coses noves cada dia.

També és veritat que no escric gaire, perquè segueixo amb un cert desconcert l'esdevenir. La crisi està afectant-nos a tots i està canviant la manera de fer les coses. Es parla molt d'austeritat i eficiència, però aquest és un discurs una mica fora de lloc, ara que l'austeritat bé imposada i l'eficiència és fer el mateix amb la meitat o menys de gent i diners. L'eficiència i la racionalitat s'han d'imposar sobretot quan hi ha recursos suficients i som capaços de decidir la racionalitat d'un projecte des de la llibertat de poder-hi tirar més.

Bé, s'ha fet tard. Seguirem!

La ciutat de les flors

La passió per les flors i els jardins dels habitants de Guangzhou es descobreix només baixar de l'avió. Al llarg de 30 o 40 quilòmetres que separen  l'aeroport de la ciutat, les mitjanes de l'autopista han estat convertides en sorprenents jardins, d'una calculada diversitat, on els eucaliptus s'alternen amb arbusts de flors vermelles i parterres de tots els colors: fúcsia, vermell, groc... Cada pocs quilòmetres veus una petita brigada de dos o tres jardiners ajupits sobre la mitjana tenint cura de les plantes amb parsimoniosa atenció, i quan passeges per la ciutat, qualsevol racó entre edificis es converteix en jardí, no en una pobra zona verda, sinó en un petit tros de paisatge treballat amb el rasclet i la tisores de podar.

La meva traductora, que ha vingut del Nord a la cerca d'un clima més agradable (podia haver estudiat a Shanghai, a una distància similar de la seva ciutat que Guanzhou, però va preferir les temperatures primaverals de la desembocadura del riu Perla), m'explica que Guangzhou és coneguda aquí a la Xina com la 'ciutat de les flors', precisament per aquesta passió ja ancestral afavorida pel clima temperat. Una ciutat, d'altra banda, immensa, de proporcions gegantines, com tot a la Xina: les distàncies, les estadístiques, la quantitat de gent, els animals...

A la província de Guandong hi viuen 110 milions de persones, dues vegades i mitja les que hi ha a l'Estat espanyol, i només és una de la trentena de províncies xineses, i  a la capital, Guangzhou, hi viuen més de 10 milions de persones. Corre per aquí un acudit d'expatriats que diu que quan expliquen que a Catalunya som 7 milions, el xinès respon 'i a quin hotel us esteu?' Jo tinc la meva pròpia anècdota d'expatriats, perquè hi ha una llegenda local a la meva ciutat segons la qual vagis on vagis del món, si ets de Terrassa, segur que et trobaràs algú del poble al lloc més insòlit. I a mi m'acaba de succeir, perquè la Madrona Marcet, la delegada d'ACC1Ó a Hong Kong, resulta que és terrassenca, tot i que ja fa més de 13 anys que viu i treballa a la capital financera d'Àsia.

Les dimensions de Xina són incommensurables. No paren de fer coses i està tot per fer. Avui he estat a una empresa farmacèutica que ven els seus productes directament a 2.500 distribuïdors locals, 30.000 oficines de farmàcia i 5.000 hospitals, i exporta a d'altres països asiàtics, a Àfrica i a Amèrica Llatina. I a una 'biotec' que fa pocs mesos va obtenir l'autorització de la SFDA per una nova vacuna  i ja té capacitat i plans per a produir-ne 1.000 milions de dosis per any. En aquest mercat, pots créixer i créixer i tot just hauràs començat. És complicat, és molt diferent i és una altra manera de fer, però cal ser-hi.

Un país petit però dinàmic com Catalunya té aquí enormes oportunitats, perquè la percepció és que tenen moltes ganes de comprar bones idees, bons projectes per posar-los a l'abast d'aquesta societat afamada de canvi i de rampant poder adquisitiu. Històricament, els catalans, afermats a la terra i al bon viure, no hem estat grans aventurers i el nostre 'imperi' no va passar de Nàpols. Però som bons comerciants. Caldrà veure si sabem treure aquí el millor de nosaltres.

D'Amsterdam a la Xina

Aquests han estat els dies més internacionals que he viscut des que vaig incorporar-me a Biocat fa ja dos anys i mig llargs. Vaig començar la setmana passada a Amsterdam, a la fira BioEurope Spring 2012, on vam anunciar que l'edició de 2013 se celebrarà a Barcelona, i començo aquesta nova setmana a la Xina, en concret a Guangzhou (l'antiga Cantón), on participo en una missió empresarial per a apropar els nostres sectors més innovadors a una de les províncies xineses que més ha crescut manufacturant massivament per a empreses occidentals. En l'entremig, hem estat avançant la preparació del viatge de la delegació catalana a la convenció BIO 2012 (Boston, 18-21 de juny) que encapçalarà el President de la Generalitat, Artur Mas, i també s'ha fet públic, amb força impacte en el sector, el nomenament de la nostra directora general, Montserrat Vendrell, com a nova presidenta del CEBR, el Consell Europeu de Bioregions.

I tot això ho explico aquí, perquè no ho puc explicar al blog de Biocat, ja que m'és impossible accedir des d'aquí a Blogger i a Wordpress. No sé ni si aquest correu farà el seu camí i arribarà a publicar-se a Escrit(o)s (im)prescindibles. No ho sabré fins que pugui a tornar a connectar amb aquestes populars plataformes.

No deixen de semblar-me curioses aquestes contradiccions: el món sencer, Xina inclosa, aposta per una mobilitat de les persones, de les iniciatives empresarials, de l'economia, de les oportunitats cada dia més intensa i més transversal i, de sobte, et trobes amb barreres que no pots entendre i que tenen l'impossible objectiu de tancar les idees.

Si confirmo que aquests correus es publiquen continuaré les meves "Cròniques de Guangzhou" en els propers dies.

Internacional

Porto dos dies a Lyon, treballant en la posada en marxa d'un projecte de col·laboració internacional en l'àmbit de la biotecnologia. No és aquest el lloc per parlar de qüestions professionals, però potser sí per expressar una opinió: Europa no té remei! I no el té perquè el seu desenvolupament polític i econòmic està en mans de funcionaris. No tinc cap dubte sobre la seva capacitat tècnica (probablement és molt bona, perquè el sistema és exigent), però el seu discurs és tan gris com la seva actitud. El seu objectiu no és impulsar les iniciatives que puguin sorgir del teixit productiu i creatiu europeu, sinó incorporar aquestes iniciatives al conjunt de programes que s'han dissenyat a l'interior dels despatxos de Brussel·les. I ho aconsegueixen perquè tenen els recursos i maneguen la repartidora.

Mentre escric això, escolto un funcionari de la UE i el sento explicar, amb l'entusiasme i el to de veu d'un predicador al púlpit, una sèrie de projectes que per mi tenen un interès dubtós i, a més, una relació molt esbiaixada amb l'objectiu de la nostra reunió. Ens ha vingut a veure per acotar l'abast del nostre projecte (representa al finançador) i el que està fent és vendre'ns un projecte que necessita omplir-se de contingut per tenir sentit. Se suposa que ens l'explica per ajudar, jo tinc la impressió que ens està demanant que li fem la feina, tot incorporant una acció que tinc dubtes que ajudi a atènyer els nostres objectius. I tinc, també, la desagradable impressió que aquest home ha llençat un pot de cendra grisa sobre la nostra reunió.

Potser és perquè el seu bigotet rellepat, les seves ulleres metàl·liques davant d'uns ulls petits i foscs, el seu cavell engominat pulcrament pentinant enrere i la seva corbata convencional i antiquada em recorda massa la típica imatge del funcionari franquista (una imatge que a Espanya ha desaparegut fins i tot de les files del PP). I és una llàstima endur-me aquesta impressió al final, perquè (malgrat la UE) aquest és un bon projecte per aprendre moltes coses i fer avançar la internacionalització del sector biotecnològic català.

Serà perquè la perfecció no existeix!

Viatjant

Això és el que he estat fent en els darrers dies (estada a Viena, a la meva primera fira de biotecnologia, Bio-Europe), però en certa manera és el que he estat fent en els darrers mesos: viatjant d'un món —el de la cooperació internacional, on havia passat els darrers 15 anys— a un altre —el de la biotecnologia i la biomedicina—, on es mou la nova organització per la qual treballo, Biocat. I en aquest gran viatge no només hi ha un canvi de contingut, sinó també un canvi de perspectiva.

D'una banda, canvi de perspectiva social, perquè després d'uns anys mirant el món des de la perspectiva de la societat civil, lluitant per posar en l'agenda informativa i política una perspectiva crítica respecte al discurs dels actors tradicionals del sistema (el poder econòmic i polític) ara em trobo treballant en una institució que té el rol de col·laborar amb empresa i Administració, i també amb l'acadèmia, per tirar endavant projectes que per la seva complexitat i amplitud cap dels agents pot fer sol.

De l'altra banda, i de manera més estretament vinculada al treball quotidià, com a directora de comunicació ara em toca enfocar amb una visió més de conjunt, sense deixar-me emportar per l'operativitat (encara que sovint em toqui ser molt operativa).

El món biotec és, a casa nostra, relativament petit —no per això menys complex. En poc més de dos mesos he tingut ocasió de conèixer, directament o indirecta, i situar en el meu mapa mental, un bon grapat dels seus actors principals, tant en l'àmbit de l'empresa com en el de la recerca i l'Administració. Una altra cosa és entomar tots els reptes que suposa treballar en un marc que va des de la recerca més puntera fins a la creació d'empreses innovadores que poden estar treballant en la fabricació de dispositius per a quiròfans que semblen de ciència ficció, en el descobriment de nous fàrmacs, o en la creació de bioprocessos i biomaterials cridats a transformar les indústries tradicionals.

La nostra comunicació parla de patents i de molècules, de biomarcadors i d'ajuts a la innovació, de business angels i de neurociències, de teràpies genòmiques contra el càncer i de mercats internacionals... Tenim el repte d'aconseguir que el món científic i empresarial s'entenguin i que la societat en valori els resultats, entenent el com i el perquè. Vaja, que se m'ha girat feina.

Confio, en qualsevol cas, que podré ajustar el meu viatge a velocitat de creuer i tronar a escriure aquí amb regularitat.

PD: La meva indignació pel cas Palau, expressada en l'entrada anterior, s'ha convertit en el pasme que crec compartir amb tota la societat catalana, per les dimensions del delicte (es parla de 31 milions d'euros) i la impunitat amb què han pogut obrar els estafadors. Com és possible que ara els auditors trobin, dins els mateixos comptes del Palau, els indicis d'un desviament de fons de les proporcions esmentades i abans no s'hagués ni aixecat sospites? I, si algú va sospitar, perquè els responsables van mirar cap a l'altra banda?
...

El canvi

Doncs ja deu ser hora, segurament, que expliqui a quin "gran" canvi em referia en l'entrada anterior. Es tracta, com alguns ja sabeu, d'un canvi professional, doncs deixo Intermon Oxfam (després de 15 anys amb una breu interrupció) i l'1 de setembre assumeixo la direcció de comunicació i relacions externes de Biocat, una fundació impulsada per la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, amb participació del sector privat, universitats i centres d'investigació, per a promoure la biotecnologia i la biomedecina a Catalunya. Deixo, doncs, el sector de la solidaritat per submergir-me en la ciència i la recerca. Un repte apassionant i que em fa molta il·lusió.

Biocat vol promoure la creació i retenció de talent, tant en l'àmbit de la recerca com en el de la gestió empresarial; afavorir el treball en xarxa ente empreses i centres d'investigació; vol projectar internacionalment el clúster biomèdic i biotecnològic català (el més potent de l'Estat espanyol); però vol també apropar la biotecnologia i la biomedecina a la societat, als ciutadans i ciutadanes del nostre país, i aquest és un dels aspectes en què la meva experiència en el món de les ONG em pot ser més útil.

Avui a tots ens sembla natural la rellevància i presència social d'algunes organitzacions socials i dels sector en el seu conjunt; trobem fins i tot lògica la seva presència en conferències internacionals i que els seus informes o anàlisis sobre l'acció d'institucions com el Banc Mundial o el G8 siguin referents per als grans mitjans de comuicació. Però no era pas així fa 15 anys, quan encara solidaritat era sinònim de caritat (amb connotacions religioses) i no pas com ara que s'entén força més com acció social i té una dimensió molt més política.

La biotecnologia i la biomedecina són línies punteres de recerca l'objectiu de les quals és millorar la vida de les persones, produint medicaments més eficaços i amb menys efectes secundaris, donant resposta a malalties encara sense cura, creant nous materials i noves formes de producció menys contaminants i més eficients... I és imprescindible que la societat conegui aquests avenços científics, no només per valorar tot allò que aporten, sinó per poder participar activament, amb esperit crític però sobretot amb informació fiable, en els debats socials que de segur estaran sobre la taula en els propers anys: biocombustibles i canvi climàtic; alimentació i organismes modificats genèticament; ús de cel·lules vives per a la creació de nous medicaments, etc.

Us tindré informats d'aquest meu nou projecte. Bon estiu!!
...