Yo también odio el "pinganillo"

Porque me parece vergonzoso que después de dos mil años de convivencia y 35 de democracia los políticos españoles (senadores de una cámara que la Constitución define como de representación territorial) no hayan incorporado como un patrimonio que defender y fomentar las lenguas y las culturas diversas que enriquecen la España unida en la que sueñan.

¿Cómo vas a constrir unión desde el desprecio? ¿Cómo puedes hablar de compartir un espacio común si empiezas por arrojar fuera de ese espacio todo lo que no se adapta a un esquema maniqueo de la realidad?

Es cierto, las lenguas son para entenderse, pero las que se entienden son las personas y lo primero que se necesita es voluntad de entendimiento, amplitud de miras e inquietud cultural. El pinganillo es un recurso para los perezosos y los indolentes.

La división hoy parece estar entre la España plurilingüe y la monolítica. El jueves, como tantos otros días, asistí a una reunión en mi ciudad, Terrassa (hoy en el mapa mental-afectivo de todas las Españas gracias al barcelonista Xavi). Allí estábamos catalanes de orígenes diversos, unos nacidos en la ciudad, con decenas de generaciones terrassenses a la espalda; otros cuyos orígenes están en la Catalunya rural que alimentó
el crecimiento industrial de mediados del XX junto a andaluces y murcianos; algunos nacidos en Perú; otros nacidos en Andalucía y aún luciendo su cerrado acento después de 40 años de ininterrumpido
activismo social en Catalunya. Todos catalanes, hablando en diferentes lenguas, entendiéndonos. Porque aquí todos somos activamente bilingües y lo vivimos como una riqueza no como un peaje.

¿Por qué en España es prácticamente imposible aprender euskera si no vives en Bilbao o en Donosti? ¿Por qué no es el aprendizaje de las diferentes lenguas del Estado una opción en los planes educativos de nuestros jóvenes?  Así quizás a los políticos del futuro no les harían falta muletas para recorrer el camino de sus responsabilidades y a todos los ciudadanos nos resultaría más fácil ver reconocidos nuestros derechos.

¡Debo ser la única persona del continente europeo que aún cree que tiene sentido lo de la "España de los pueblos"! Una estructura federal, desde luego asimétrica (como asimétrica es la economia y la fuerza social del Estado) y con Catalunya jugando fuerte a liderar (no se puede estar en el furgón de cola del poder cuando se tiene una participción que oscila entre el 20% y el 50% en la mayoría de sectores productivos e industriales, y en los científicos, y  en los culturales). Esto sería posible si los catalanes creyeran en España como proyecto y el resto de los españoles superaran una visión del Estado monolítica y centralista heredada del franquismo. El anacronismo del pinganillo y el crecimiento del sentimiento independentista nos dicen que vamos claramente en la dirección contraria.

Usar el castellano como arma arrojadiza contra las otras lenguas y culturas del Estado, e identificar "lo español" con una interpretación casticista y folklórica de lo cultural, acaba por degradar especialmente la lengua y la cultura que los esencialistas celtíberos identifican como común. Cuando lo que se quiere común se convierte en excluyente, deja de ser común para convertirse en el objetivo a batir. Nadie se marcha de casa si vive bien en ella, lo cual resulta difícil si se te exige que cada vez que bajas al comedor te envuelvas con la bandera de España y te marques un chotis.
...

Muntanyes joves, muntanyes salvatges

Aquesta setmana, hem passat quatre dies al Pallars, i vam tornar per celebrar el Cap d'Any a Terrassa, amb els amics. Vaig covar el desig d'aquestes vacances a la neu mentre escrivia, a les acaballes d'agost Muntanyes sàvies, la darrera de les cinc entrades que vaig dedicar al nostre viatge a Escòcia. Dimarts vam ser a Espot, fent una classe d'esquí que els meus fills van aprofitar molt més que jo, i mentre baixàvem amb el telecadira que voreja la pista vermella que "cau" de la cota 2.000, on hi ha l'escola i les pistes verdes per debutants, a la cota 1.500, on hi ha el pàrquing i la zona de recepció, no he pogut evitar pensar que volàvem literalment per sobre del punt més alt de l'estació de Glencoe.

Sempre m'havia pensat que les nostres muntanyes eren, geològicament, més joves, formades, segons havia llegit, en els grans "plegaments" (orogènia) de l'Era Terciaria (fa uns 35 o 40 milions d'anys) que van donar lloc no només als Pirineus, sinó també als Alps i a l'Himàlaia, entre d'altres sistemes.  Suposo que es tracta d'algun concepte mal après al batxillerat, perquè l'antiguitat dels sols volcànics que són la base de les Highlands sembla que ronda també els 40 milions d'anys, si bé el treballs d'erosió fet per l'aigua, el vent, la neu i el gel donen a aquelles muntanyes els perfils suaus i arrodonits que tan em van impressionar.

Potser no són més joves, però les nostres són unes muntanyes d'aparença més salvatge, per bé que la nostra climatologia les faci, al capdavall més acollidores. Aquests dies, malgrat les fredes temperatures de les nits, que deixaven els cotxes coberts de blanca gebrada, a les pistes hem passat calor, amb un sol que brillava esplèndid sobre el blanc de les pistes. Però fora d'aquestes, mantingudes en condicions a base de canons, la neu era escassa i inexistent per sota dels 2.000 metres.

Al Pallars tinc sempre la impressió de retrobar-me amb una part de mi mateixa que a la ciutat es desgasta. Traces d'un temps en el qual tot era diferent. En realitat, la meva relació amb aquest entorn està feta de capes de records i sentiments que se sobreposen, i que en la barreja segurament es distorsionen, però que tenen en comú l'absència de pressa, una sensació d'equilibri, de comunió amb l'entorn... Tot i haver nascut i viscut la major part de la meva vida a Terrassa, des de petita, si penso d'on sóc, em ve al cap la imatge del poble de la meva mare, a l'Alta Ribagorça, la comarca veïna, però el meu avi havia nascut prop de la Pobla de Segur, i el seu cognom, Cuberes, és el d'una antiga pedania prop de Gerri de la Sal, i la meva àvia es deia Castellarnau, com milers de famílies del Pallars, descendents dels qui van prendre el cognom del senyor d'aquestes terres. Potser per tot això sento que pertanyo a aquesta terra, i cada cop que hi vaig tinc la sensació de tornar a casa, com si cada arbre, cada rierol, cada pedra i cada muntanya fossin una mica meus. O potser fora més encertat dir que retrobo alguna cosa de mi en cada arbre, en cada rierol, en cada muntanya...

Algun dia podré convertir en casa el meu paller i anar-me-n'hi a viure, anar-hi a escriure.
...