M'acabo d'adonar que el 2010 vaig escriure 39 entrades al meu blog i que l'any que avui s'acaba en portava publicades, fins a aquesta, 38. És a dir, que amb aquest escrit igualo la més nombrosa de les collites (no goso pas dir la millor, perquè això seria discutible). En aquesta època donada als resums, podria inclinar-me per recollir aquí alguns fets destacats de l'any, però em desagraden aquesta mena de resums memorístics. La gràcia d'escriure sobre el passat —que m'encanta— no és posar un darrera l'altre els fets que tothom recorda, més o menys, per la seva rellevància, sinó descobrir aquelles coses que han quedat amagades entre els plecs dels esdeveniments, en les escletxes de la història.
El cert és que els resums que avui hem vist a les televisions i a d'altres mitjans tenen un to gris plom, com els temps que corren, marcats per les diferents fases de precipitació en l'abisme de la crisi, i pels progressius trencaments entre Catalunya i el Govern de Madrid (segons la font, "amb la resta de l'Estat", cosa que per mi és més aviat una exageració). La grisor té menys a veure amb el pessimisme que la situació genera que amb la mediocritat amb què es gestiona. Una mediocritat que abans atribuíem només als polítics, però que resulta evident que està ben repartida per tots els estaments i racons de la societat, inclosa —fins i tot diria especialment— la classe empresarial. Com s'explica, si no, que ni els profetes de la classe financera, ni els prohoms de la banca, ni les patums de les patronals se les veiessin a venir quan portaven anys parlant de bombolla immobiliària?
Fa com cosa, no?, sentir parlar un ex-ministre d'Economia, ex-director del FMI, dient que ell no se sent responsable del "forat" de 20.000 milions d'euros de Bankia que es va fer públic un mes després que ell —Rato— hagués deixat la direcció general de l'entitat. Si no és del dèficit o de la majúscula ineptitud de no conèixer-lo, de què és responsable un director general d'una entitat financera? Potser és que com no és un ex-alumne d'Esade, ningú li va explicar què és un quadre de control.
Al quadre de control del país —se li doni al terme la dimensió que es vulgui— li pesen més les raons polítiques que l'eficiència. Per això estem on estem. Quan a un ministre o a un conseller se li reconeixen les limitacions tècniques que el seu pes polític compensa, aprofundim una mica més la nostra tendència natural al clientelisme. Es tracta de tenir algú a l'equip que estigui ben a prop del poder, que pugui influir en el repartiment de recursos i en l'aprovació dels projectes, encara que al capdavall no sàpiga molt bé de què li parlen.
M'agradaria pensar que el 2013 canviarem, que tocarem el fons de la piscina amb els peus i que començarem a nedar amunt, amb un estil més depurat. Vull pensar que cada vegada n'hi haurà menys que enlloc de nedar amb tots, ajudant als que en saben menys, es deixen arrossegar dormisquejant en un flotador.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
31 de des. 2012
4 de des. 2012
Un país malalt
Sóc a Madrid i estic que "trino". Porto tot el matí piulant sobre una jornada entorn a biotecnologia, mitjans i opinió pública, i la intervenció d'una consultora de comunicació sobre la "marca Espanya" m'ha posat els pèls de punta.
I no és que no pensi que aquest és un problema real: la mala imatge internacional d'Espanya ens fa mal a tots —centralistes, federalistes, independentistes...— mentre formem part de l'Estat espanyol. El problema és la diagnosi que fa aquesta consultora, el Govern espanyol i mig país (aquell): que un dels principals problemes de la mala imatge és el que ells anomenen "deriva nacionalista", com si el principal problema no fos la mala gestió d'unes elits que continuen mantenint el poder després d'haver demostrat a bastament la seva incapacitat.
Vaja, que sense nacionalisme de cap mena i amb el sistema bancari que hem tingut i tenim, amb els empresaris "exemplars" que ara seuen a la banqueta dels acusats, i amb la miopia política demostrada per uns governs centralistes que s'han dedicat a ofegar sistemàticament la regió més pròspera de l'Estat per interessos espuris, jo estic convençuda que tindríem la mateixa o pitjor imatge internacional d'Espanya. Però el que potser tindríem també és una imatge més clara de les responsabilitats, que ara alguns intenten encolomar al joc de banderes, com si fossin els abanderats els que han construït autopistes que no porten enlloc, perquè no les fa servir ningú, i han fet de la capitalitat un negoci ruïnós, perquè ha estat un pou sense fons a major glòria d'uns gestors ineptes.
I, siguem francs. A casa nostra s'han fet algunes coses millor, però també n'hem fet moltes de malament. No ens hem alliberat ni de la corrupció ni de l'esperit caïnita que travessa l'Estat de nord a sud i d'est a oest, i som capaços de tapar amb una mà el que construïm amb l'altra. Tendim a jugar sempre amb l'equip contrari i ens fa una certa malícia que un altre faci el que jo havia pensat fa temps, però que no he tingut el coratge, l'habilitat o l'oportunitat d'emprendre. Ens costa compartir visions de conjunt, no pas perquè tinguem visions molt contrastades, sinó perquè no passem de la nostra petita parcel·la. De vegades pequem de massa operatius —que no ens toquin la botigueta—, però ens sedueixen els visionaris, fins i tot quan les visions són pobres adaptacions de models ianquis o nipons i ens arriben exemptes de qualsevol lògica de practicitat: si el consultor és car, segur que deu ser bo.
Els diem amb idiomes diferents, però compartim molts problemes a una banda i altra de l'Ebre. El que jo no puc compartir és el conservadorisme retrògrad i homogenitzador del PP. I no entenc que des de Catalunya, amb la que està caient, alguns hi vulguin pactar. Puc confraternitzar amb qualsevol ciutadà progressista hagi nascut on hagi nascut, però hi ha ideologies que ni als de fora ni als de casa.
I no és que no pensi que aquest és un problema real: la mala imatge internacional d'Espanya ens fa mal a tots —centralistes, federalistes, independentistes...— mentre formem part de l'Estat espanyol. El problema és la diagnosi que fa aquesta consultora, el Govern espanyol i mig país (aquell): que un dels principals problemes de la mala imatge és el que ells anomenen "deriva nacionalista", com si el principal problema no fos la mala gestió d'unes elits que continuen mantenint el poder després d'haver demostrat a bastament la seva incapacitat.
Vaja, que sense nacionalisme de cap mena i amb el sistema bancari que hem tingut i tenim, amb els empresaris "exemplars" que ara seuen a la banqueta dels acusats, i amb la miopia política demostrada per uns governs centralistes que s'han dedicat a ofegar sistemàticament la regió més pròspera de l'Estat per interessos espuris, jo estic convençuda que tindríem la mateixa o pitjor imatge internacional d'Espanya. Però el que potser tindríem també és una imatge més clara de les responsabilitats, que ara alguns intenten encolomar al joc de banderes, com si fossin els abanderats els que han construït autopistes que no porten enlloc, perquè no les fa servir ningú, i han fet de la capitalitat un negoci ruïnós, perquè ha estat un pou sense fons a major glòria d'uns gestors ineptes.
I, siguem francs. A casa nostra s'han fet algunes coses millor, però també n'hem fet moltes de malament. No ens hem alliberat ni de la corrupció ni de l'esperit caïnita que travessa l'Estat de nord a sud i d'est a oest, i som capaços de tapar amb una mà el que construïm amb l'altra. Tendim a jugar sempre amb l'equip contrari i ens fa una certa malícia que un altre faci el que jo havia pensat fa temps, però que no he tingut el coratge, l'habilitat o l'oportunitat d'emprendre. Ens costa compartir visions de conjunt, no pas perquè tinguem visions molt contrastades, sinó perquè no passem de la nostra petita parcel·la. De vegades pequem de massa operatius —que no ens toquin la botigueta—, però ens sedueixen els visionaris, fins i tot quan les visions són pobres adaptacions de models ianquis o nipons i ens arriben exemptes de qualsevol lògica de practicitat: si el consultor és car, segur que deu ser bo.
Els diem amb idiomes diferents, però compartim molts problemes a una banda i altra de l'Ebre. El que jo no puc compartir és el conservadorisme retrògrad i homogenitzador del PP. I no entenc que des de Catalunya, amb la que està caient, alguns hi vulguin pactar. Puc confraternitzar amb qualsevol ciutadà progressista hagi nascut on hagi nascut, però hi ha ideologies que ni als de fora ni als de casa.
30 de nov. 2012
Consultors
Les empreses solen recórrer a consultors externs per dos motius: per manca de recursos interns per dur a terme accions puntuals (tal vegada a mode de banc de proves) o perquè es necessita un punt de vista extern, aire fresc i renovador, per dur a terme canvis organitzatius, ja sigui orientats al creixement o a dolorosos retalls.
Sovint passa, però, almenys a casa nostra, que el consultor arriba amb fórmules massa "cafè-per-a-tots" poc o gens adaptades a la realitat de la companyia o del sector, o es limita a escoltar als que no s'escolten entre ells i posar sobre paper les línies d'evolució que ja estaven escrites en l'ADN de l'empresa. Si ho fa bé, el consultor catalitza un procés, però els canvis sempre sorgeixen i s'implementen des de dins. I els que són realment transcendents, sempre són més llargs i complexos del que aguanta un reportatge periodístic o un powerpoint d'escola de negocis.
Curiosament, he pensat en tot això llegint sobre la posició que ha adoptat ERC després de les eleccions, ja que sembla que Junqueras es postula com el consultor sobre sobiraniame i referèndums que necessita CiU, però que no li interessa gaire implicar-se en la resta d'afers de govern, cosa que m'ha fet pensar en aquells consultors de RRHH que van a ajudar-nos a millorar el clima laboral amb una jornada de "team-building" quan la gent està que trina perquè li han retallat el sou un 30%. El que cal, si de cas, és una nova estratègia i fins i tot un nou departament de RRHH, però no una festa amb banderetes.
Jo no crec que sigui tan habitual (però igual m'equivoco) que el consultor extern sigui el mateix paio que fa dos dies competia pel lloc de director general, que tot i ser un dels accionistes majoritaris (què són si no 400.000 vots?) es nega a estar al consell. "Ben mirat", li diu aquest accionista al CEO, "a mi l'únic que m'interessa és l'estratègia de màrqueting" (Què ha dit Esquerra? La investidura, el referèndum i les relacions internacionals? Des del binomi Carot-Clavell cap aquí, viatjar els agrada molt!) "així que ja t'espavilaràs tu amb els retalls, el finançament, la formació, els RRHH i l'estructura de funcionament, que jo ja en tinc prou en entrenar-me per treure pit a la propera junta general d'accionistes, aquella extraordinària que m'hi compromès que convocarem".
No sé si amb una situació així una empresa seria governable, confio que el país sí.
Sovint passa, però, almenys a casa nostra, que el consultor arriba amb fórmules massa "cafè-per-a-tots" poc o gens adaptades a la realitat de la companyia o del sector, o es limita a escoltar als que no s'escolten entre ells i posar sobre paper les línies d'evolució que ja estaven escrites en l'ADN de l'empresa. Si ho fa bé, el consultor catalitza un procés, però els canvis sempre sorgeixen i s'implementen des de dins. I els que són realment transcendents, sempre són més llargs i complexos del que aguanta un reportatge periodístic o un powerpoint d'escola de negocis.
Curiosament, he pensat en tot això llegint sobre la posició que ha adoptat ERC després de les eleccions, ja que sembla que Junqueras es postula com el consultor sobre sobiraniame i referèndums que necessita CiU, però que no li interessa gaire implicar-se en la resta d'afers de govern, cosa que m'ha fet pensar en aquells consultors de RRHH que van a ajudar-nos a millorar el clima laboral amb una jornada de "team-building" quan la gent està que trina perquè li han retallat el sou un 30%. El que cal, si de cas, és una nova estratègia i fins i tot un nou departament de RRHH, però no una festa amb banderetes.
Jo no crec que sigui tan habitual (però igual m'equivoco) que el consultor extern sigui el mateix paio que fa dos dies competia pel lloc de director general, que tot i ser un dels accionistes majoritaris (què són si no 400.000 vots?) es nega a estar al consell. "Ben mirat", li diu aquest accionista al CEO, "a mi l'únic que m'interessa és l'estratègia de màrqueting" (Què ha dit Esquerra? La investidura, el referèndum i les relacions internacionals? Des del binomi Carot-Clavell cap aquí, viatjar els agrada molt!) "així que ja t'espavilaràs tu amb els retalls, el finançament, la formació, els RRHH i l'estructura de funcionament, que jo ja en tinc prou en entrenar-me per treure pit a la propera junta general d'accionistes, aquella extraordinària que m'hi compromès que convocarem".
No sé si amb una situació així una empresa seria governable, confio que el país sí.
31 d’oct. 2012
Preguntes
Avui m'he hagut d'enfrontar a una sèrie de preguntes sobre el clima i la situació política que es viu a Catalunya. Jo no tinc pas gaire clares les respostes. Com molts, no tinc clar on anem i, sobretot, no tinc clar on vull anar, però sí veig que la situació ha de canviar profundament, perquè és insostenible.
L'agressiva i retrògrada concepció de l'espanyolitat que ha imposat el PP i que han corejat com uns corifeus inconscients i caïnites els barons i militants del PSOE ha fet que Espanya esdevingui invivible fins i tot —o sobretot— pels que n'érem fervents admiradors i convençuts apòstols. El pecat original va ser admetre posicions profundament antidemocràtiques en el joc democràtic de l'estat de dret i deixar que el debat polític es reduís a la bronca permanent. Quan els arguments polítics es redueixen als acudits tavernaris i als tòpics enfilats sense solució de continuïtat, es perd qualsevol possibilitat de matisar, i sense matís no hi ha ni negociació ni possibilitat de consens. El debats polítics de blanc o negre, d'amb mi o contra mi, només poden acabar o a crits o a trets.
Objectivament i subjectivament, els catalans estem incòmodes a Espanya. Objectivament, perquè donem més del que rebem i, subjectivament, perquè, a sobre, som mal vistos i mal considerats. És com anar de vacances amb uns cosins que et deixen la pitjor habitació de l'hotel, t'asseuen a un extrem de la taula i et passen les safates quan són mig buides, però t'encolomen la meitat de la factura. I, si et queixes, ets un garrepa. Sona a tòpic, però jo treballo en un sector en el qual Catalunya excel·leix amb diferència notòria, i m'he de passar el dia reivindicant-ho, perquè les institucions estatals i els mitjans de comunicació de Madrid s'obliden de diferenciar l'aportació catalana al conjunt, mentre emfasitzen els avenços positius —però menors— d'altres.
Ens ha portat fins aquí aquest malestar i la incapacitat dels polítics i de la societat espanyola, en general, de veure la diversitat com una riquesa. Ben al contrari, les llengües diferents, les cultures diferents es veuen com una amenaça. L'esperit de quarter en el qual es va educar molta de la gent en posicions decisòries aspira a la uniformitat, i tot el que se n'escapi inquieta i es condemna. I el ministre Wert és sacerdot d'aquesta nova religió dels "tots iguals".
Jo era dels que estaven convençuts que el federalisme era una opció. Però per més equilibris asimètrics que inventem, el federalisme exigeix que hi hagi més de dos jugadors. I, a l'Estat espanyol, Catalunya està sola —de fet està sol el Pere Navarro— reivindicant aquest camí. En aquesta perspectiva, el federalisme sembla una independència light, que no ens compren ni a Ferraz, imagina't a Génova.
La pregunta 'què passarà després del 25 de novembre' no l'he pogut respondre, i no sé si algú pot. Espero que els que van a les llistes s'estiguin preparant per donar-nos una resposta coherent.
L'agressiva i retrògrada concepció de l'espanyolitat que ha imposat el PP i que han corejat com uns corifeus inconscients i caïnites els barons i militants del PSOE ha fet que Espanya esdevingui invivible fins i tot —o sobretot— pels que n'érem fervents admiradors i convençuts apòstols. El pecat original va ser admetre posicions profundament antidemocràtiques en el joc democràtic de l'estat de dret i deixar que el debat polític es reduís a la bronca permanent. Quan els arguments polítics es redueixen als acudits tavernaris i als tòpics enfilats sense solució de continuïtat, es perd qualsevol possibilitat de matisar, i sense matís no hi ha ni negociació ni possibilitat de consens. El debats polítics de blanc o negre, d'amb mi o contra mi, només poden acabar o a crits o a trets.
Objectivament i subjectivament, els catalans estem incòmodes a Espanya. Objectivament, perquè donem més del que rebem i, subjectivament, perquè, a sobre, som mal vistos i mal considerats. És com anar de vacances amb uns cosins que et deixen la pitjor habitació de l'hotel, t'asseuen a un extrem de la taula i et passen les safates quan són mig buides, però t'encolomen la meitat de la factura. I, si et queixes, ets un garrepa. Sona a tòpic, però jo treballo en un sector en el qual Catalunya excel·leix amb diferència notòria, i m'he de passar el dia reivindicant-ho, perquè les institucions estatals i els mitjans de comunicació de Madrid s'obliden de diferenciar l'aportació catalana al conjunt, mentre emfasitzen els avenços positius —però menors— d'altres.
Ens ha portat fins aquí aquest malestar i la incapacitat dels polítics i de la societat espanyola, en general, de veure la diversitat com una riquesa. Ben al contrari, les llengües diferents, les cultures diferents es veuen com una amenaça. L'esperit de quarter en el qual es va educar molta de la gent en posicions decisòries aspira a la uniformitat, i tot el que se n'escapi inquieta i es condemna. I el ministre Wert és sacerdot d'aquesta nova religió dels "tots iguals".
Jo era dels que estaven convençuts que el federalisme era una opció. Però per més equilibris asimètrics que inventem, el federalisme exigeix que hi hagi més de dos jugadors. I, a l'Estat espanyol, Catalunya està sola —de fet està sol el Pere Navarro— reivindicant aquest camí. En aquesta perspectiva, el federalisme sembla una independència light, que no ens compren ni a Ferraz, imagina't a Génova.
La pregunta 'què passarà després del 25 de novembre' no l'he pogut respondre, i no sé si algú pot. Espero que els que van a les llistes s'estiguin preparant per donar-nos una resposta coherent.
22 d’ag. 2012
Calor
Fa tanta calor que no puc dormir, però tinc tanta son que em costa escriure. Estic cansada perquè malgrat la calor he anat a muntar, a provar un cavall amb el que segurament seguiré treballant (aprenent) mentre espero que es recuperi el Whisky.
M'han dit que el meu nou amic es diu Chaque Mate, i naturalment el nom és un acudit que s'adiu molt bé amb la tranquil·litat del lusità que el porta. La hípica on he anat a muntar-lo està plena de cavalls espanyols (PRE) magnífics, cavalls d'una gran bellesa i d'una gran noblesa, però que demanen bons genets per muntar-los. T'asseus a fer la tertúlia amb els propietaris i els clients i, si ets com jo, una amazona tardana i un pèl poruga (aprensiva potser fora més just), t'impressiones una mica, perquè les anècdotes sempre s'expliquen dels cavalls dolents, no pas del bons; d'aquell que es tirava literalment a terra o contra una paret per fer caure el genet, o d'aquell altre que va obligar a parar el remolc, perquè estava destrossant-lo literalment a coces, o d'aquell altre que no deixava que s'acostés ni l'amo per poder-li posar la capçada...
D'altra banda, quan pots passar per sota de la maixella ("quijada") d'un cavall quasi sense ajupir-te, la seva envergadura ja comença a impressionar-te. No, no, el lusità no és tan gran, però hi ha uns quants veïns de box que sí.
Tinc massa calor i massa son per a fer metàfores hípiques o de qualsevol altra mena, així que seguiré sense fer una entrada sobre política, que aquesta setmana va sobretot d'agendes (qui anirà a on i en qualitat de què, els catalans, mentre al País Basc es convoquen avui unes eleccions que fa quatre dies no feien falta encara.) La pregunta obvia és "què tens posat a l'agenda l'11 de setembre?". Demà parlem de les respostes.
M'han dit que el meu nou amic es diu Chaque Mate, i naturalment el nom és un acudit que s'adiu molt bé amb la tranquil·litat del lusità que el porta. La hípica on he anat a muntar-lo està plena de cavalls espanyols (PRE) magnífics, cavalls d'una gran bellesa i d'una gran noblesa, però que demanen bons genets per muntar-los. T'asseus a fer la tertúlia amb els propietaris i els clients i, si ets com jo, una amazona tardana i un pèl poruga (aprensiva potser fora més just), t'impressiones una mica, perquè les anècdotes sempre s'expliquen dels cavalls dolents, no pas del bons; d'aquell que es tirava literalment a terra o contra una paret per fer caure el genet, o d'aquell altre que va obligar a parar el remolc, perquè estava destrossant-lo literalment a coces, o d'aquell altre que no deixava que s'acostés ni l'amo per poder-li posar la capçada...
D'altra banda, quan pots passar per sota de la maixella ("quijada") d'un cavall quasi sense ajupir-te, la seva envergadura ja comença a impressionar-te. No, no, el lusità no és tan gran, però hi ha uns quants veïns de box que sí.
Tinc massa calor i massa son per a fer metàfores hípiques o de qualsevol altra mena, així que seguiré sense fer una entrada sobre política, que aquesta setmana va sobretot d'agendes (qui anirà a on i en qualitat de què, els catalans, mentre al País Basc es convoquen avui unes eleccions que fa quatre dies no feien falta encara.) La pregunta obvia és "què tens posat a l'agenda l'11 de setembre?". Demà parlem de les respostes.
5 de des. 2011
Un any
Fa algunes setmanes, en un debat sobre cuina i salut que vaig moderar, un expert en nutrició ens explicava que perquè un règim sigui de veritat efectiu s'ha de mantenir almenys durant un any, perquè aquest és el temps mínim que necessita el nostre metabolisme per reciclar-se i acostumar-se a treballar per a un cos de pes i dimensions més reduïdes. El dia 23 de desembre farà un any que va arribar un nou Govern a la Generalitat amb la clara missió de posar-nos a règim —no tant perquè ens sobrés pes com perquè el rebost mostrava moltes lleixes buides i la bossa, algun forat traïdor— i no veig gaire clar que el nostre metabolisme social s'hi hagi adaptat encara.
Les comunitats sempre són més difícils de transformar que els individus. Les resistències d'uns i d'altres se sumen i tots ens resistim a perdre el benestar i els privilegis amb què comptàvem, fos el merescut fruit de molts anys de feina o una excessiva prebenda. Que quan les coses van maldades cal fer sacrificis, a mi m'ho va ensenyar la meva mare fa molts anys, predicant amb l'exemple; però el que també vaig aprendre d'ella és que cal afrontar aquestes situacions amb l'ànim elevat, perquè no hi ha cap altra manera de superar els problemes que prenent-se'ls com un repte capaç de fer-nos donar el millor de nosaltres. I, la veritat, trobo a faltar entre els nostres líders —això és el que jo entenc que haurien de ser els polítics i no uns mers gestors d'obvietats— la capacitat d'insuflar aquests ànims i aquesta capacitat de lluita al personal. I, així, no anirem gaire bé.
Tampoc és que esperi que caps de governs diversos, ministres i consellers surtin fets unes castanyoles a compareixences públiques i rodes de premsa, però entre això i ser pusil·lànimes —o no obrir la boca— hi ha prou distància com perquè hi càpiguen posicions assenyades i, alhora, una mica més engrescadores que el que hem vist i sentit fins ara. A Mas se'l veu ferm i assenyat, però en general els membres del seu Govern sembla sempre que acabin de sortir de missa de dotze després de confessar-se i vagin de camí cap als tres avemaries de penitència. De Rajoy, encara no n'hem sentit la veu, i el silenci és tan poc engrescador, o menys, que sentir resar el rosari. I lideratge engrescador no és precisament el que sobra en aquests moments en les files socialistes; no n'hi ha ni per a consum intern dels seus militants, doncs imagina't haver-ne de repartir una mica per a la resta dels ciutadans!
Potser el problema és que encara no tenim clar si hem arribat al final de la baixada —ni nosaltres ni els que tenen l'obligació de dirigir la remuntada. Potser és que la polseguera que aixequen els que rodolen pendent avall no ens deixa veure clar qui ha mantingut una posició prou ferma per reprendre la pujada. Però entremig de la pols trobo a faltar una veu ferma, d'aquelles que et donen seguretat i t'impulsen a provar-ho de nou cada cop que caus. Compte, però. No vull ni gurús ni pares. No som nens petits, no necessitem cap il·luminat que ens digui el que hem de fer, sinó persones que ens impulsin a fer el que sabem fer donant el millor de nosaltres mateixos.
Tal vegada farà un any i ara que ja hem perdut uns quants quilos, potser ens haurem de comprar vestits nous, no?
Les comunitats sempre són més difícils de transformar que els individus. Les resistències d'uns i d'altres se sumen i tots ens resistim a perdre el benestar i els privilegis amb què comptàvem, fos el merescut fruit de molts anys de feina o una excessiva prebenda. Que quan les coses van maldades cal fer sacrificis, a mi m'ho va ensenyar la meva mare fa molts anys, predicant amb l'exemple; però el que també vaig aprendre d'ella és que cal afrontar aquestes situacions amb l'ànim elevat, perquè no hi ha cap altra manera de superar els problemes que prenent-se'ls com un repte capaç de fer-nos donar el millor de nosaltres. I, la veritat, trobo a faltar entre els nostres líders —això és el que jo entenc que haurien de ser els polítics i no uns mers gestors d'obvietats— la capacitat d'insuflar aquests ànims i aquesta capacitat de lluita al personal. I, així, no anirem gaire bé.
Tampoc és que esperi que caps de governs diversos, ministres i consellers surtin fets unes castanyoles a compareixences públiques i rodes de premsa, però entre això i ser pusil·lànimes —o no obrir la boca— hi ha prou distància com perquè hi càpiguen posicions assenyades i, alhora, una mica més engrescadores que el que hem vist i sentit fins ara. A Mas se'l veu ferm i assenyat, però en general els membres del seu Govern sembla sempre que acabin de sortir de missa de dotze després de confessar-se i vagin de camí cap als tres avemaries de penitència. De Rajoy, encara no n'hem sentit la veu, i el silenci és tan poc engrescador, o menys, que sentir resar el rosari. I lideratge engrescador no és precisament el que sobra en aquests moments en les files socialistes; no n'hi ha ni per a consum intern dels seus militants, doncs imagina't haver-ne de repartir una mica per a la resta dels ciutadans!
Potser el problema és que encara no tenim clar si hem arribat al final de la baixada —ni nosaltres ni els que tenen l'obligació de dirigir la remuntada. Potser és que la polseguera que aixequen els que rodolen pendent avall no ens deixa veure clar qui ha mantingut una posició prou ferma per reprendre la pujada. Però entremig de la pols trobo a faltar una veu ferma, d'aquelles que et donen seguretat i t'impulsen a provar-ho de nou cada cop que caus. Compte, però. No vull ni gurús ni pares. No som nens petits, no necessitem cap il·luminat que ens digui el que hem de fer, sinó persones que ens impulsin a fer el que sabem fer donant el millor de nosaltres mateixos.
Tal vegada farà un any i ara que ja hem perdut uns quants quilos, potser ens haurem de comprar vestits nous, no?
21 d’abr. 2011
Fora de context
Després d'unes quantes setmanes de bloqueig, torno per reflexionar en veu alta sobre els temps que estem vivint, que em tenen immersa en el desconcert. Tinc la sensació que en uns temps difícils en els quals és més important que mai la capacitat de lideratge, aquesta és la qualitat de la qual anem més mancats. Un líder és no només una persona capaç de trobar un camí per fer-nos avançar com a col·lectivitat, sinó que allò que el fa líder són els dots per fer-nos compartir la seva idea i arrossegar-nos a seguir-la, dots comunicatius, al capdavall, que és del que sembla més mancat el personal cridat a guiar-nos.
La premsa ha comentat a bastament les relliscades dels consellers com perquè calgui detallar-les aquí, però ben bé se'ls pot aplicar allò de "por la boca muere el pez", ja parlin d'impostos o de retalls pressupostaris.
Un dels consells que he donat sempre a les persones a qui he format o assessorat com a portantveus és "no diguis mai el que no vulguis veure publicat", ni dins ni fora de context, ja que el "context" no hi cap
en un titular i qualsevol de les teves frases es pot convertir en una capçalera. L'altre consell que sovint cal donar és que, quan parles amb un periodista, no parles per als lectors de premsa o oients que tu
coneixes, sinó per als que ni et coneixen personalment ni tu coneixeràs mai, persones que no tenen altra referència de les teves intencions que la que cap en les 40 línies d'un article o en els 60 segons d'una declaració. I els que sí poden conèixer les teves "bones" intencions (diputats de tres escons enllà, per exemple), no tenen cap interès en subratllar-les, ans al contrari.
No sembla que ningú hagi donat aquests consells a aquells que han rebut l'encàrrec no només d'administrar el país, sinó de treure'ns de la crisi. I tampoc és que cregui que tot s'arranja amb paraules o que els únics errors que s'han comès en els darrers mesos són comunicatius. Vull dir que la feina s'ha de fer bé, però cal comunicar-la millor i, sobretot, fer-ho de manera que els que són al capdavant dels projectes siguin capaços de generar (a) comprensió, (b) il·lusió i (c) complicitats, i fer-ho no només entre els "propis", sinó també entre els "estranys".
Aquest és un dels principals problemes dels polítics del nostre país, de tots els polítics, que s'obliden que determinats càrrecs són institucionals i que això genera obligacions cap a tota la població, fins i tot (o especialment) cap als que no els han votat. Tota persona assenyada hauria de recordar i tenir molt present que quan unes eleccions es guanyen amb el 35%-40% dels vots es pot tenir una majoria parlamentària, però que la majoria de la societat (l'altre 60%-65%) pensa diferent dels teus votants i que, per tant, la majoria de la societat no reclama l'acompliment d'una o altra promesa electoral, sinó la decisió més assenyada per la bona marxa del país.
El raonament serveix igual per una tarda de platja que per una rebaixa d'impostos. Ningú porta els seus fills a banyar-se quan hi ha bandera vermella pel sol fet d'haver-los-hi promès. De la mateixa forma que un govern no es pot passar dos mesos dient que la situació que s'han trobat és molt pitjor del que s'imaginaven, per dir a continuació que estan obligats a mantenir les rebaixes d'impostos promeses simplement perquè ho van incloure en el programa electoral.
No vull entrar a jutjar aquí què cal fer amb l'impost de successions o amb les desigualtats en l'IRPF d'una a d'altra comunitat, però, si es volen modificar coses, cal trobar arguments bastant més sòlids que les promeses fetes en campanya, cal trobar raons de pes per a la majoria (sembla que són uns 20.000 els catalans amb rendes superiors a 120.000 euros, ben poca cosa davant dels 7,5 milions de catalans i de les quasi 590.000 persones que es troben a l'atur), coses com, per exemple, que els receptors de rendes altes inverteixin en la creació i la consolidació d'empreses. Descomptes i ajuts per als emprenedors, ara mateix, però, encara que els rics també plorin, per a la societat resulta absolutament irrellevant que algú que guanya 20.000 euros al mes pagui un 1,5% més d'IRPF aquí que a Madrid. Potser el que caldria és que les rendes altes paguessin més a Madrid i que la contribució impositiva de Catalunya a l'Estat es reduís, no?
En qualsevol cas, estic disposada a creure que una estructura fiscal diferent a la que tenim podria resultar més atractiva per als inversors i per a persones i empreses amb capacitat de crear riquesa, però no n'hi ha prou que ho pensin els que manen, cal que ho sàpiguen explicar al conjunt dels ciutadans. Igual que cal saber posar els retalls d'avui en la perspectiva de la recuperació futura, que és per al que hem de saber treballar.
El desconcert del que parlava al principi té a veure amb aquesta desagradable sensació que enlloc de semblar un país de gent madura treballant per als seus fills, semblem una colla de batxillers treballant per aprovar a final de curs els examens de la Salgado i la Merkel, dos "ossos". Segurament només és una aparença, però les aparences aquí també compten.
...
La premsa ha comentat a bastament les relliscades dels consellers com perquè calgui detallar-les aquí, però ben bé se'ls pot aplicar allò de "por la boca muere el pez", ja parlin d'impostos o de retalls pressupostaris.
Un dels consells que he donat sempre a les persones a qui he format o assessorat com a portantveus és "no diguis mai el que no vulguis veure publicat", ni dins ni fora de context, ja que el "context" no hi cap
en un titular i qualsevol de les teves frases es pot convertir en una capçalera. L'altre consell que sovint cal donar és que, quan parles amb un periodista, no parles per als lectors de premsa o oients que tu
coneixes, sinó per als que ni et coneixen personalment ni tu coneixeràs mai, persones que no tenen altra referència de les teves intencions que la que cap en les 40 línies d'un article o en els 60 segons d'una declaració. I els que sí poden conèixer les teves "bones" intencions (diputats de tres escons enllà, per exemple), no tenen cap interès en subratllar-les, ans al contrari.
No sembla que ningú hagi donat aquests consells a aquells que han rebut l'encàrrec no només d'administrar el país, sinó de treure'ns de la crisi. I tampoc és que cregui que tot s'arranja amb paraules o que els únics errors que s'han comès en els darrers mesos són comunicatius. Vull dir que la feina s'ha de fer bé, però cal comunicar-la millor i, sobretot, fer-ho de manera que els que són al capdavant dels projectes siguin capaços de generar (a) comprensió, (b) il·lusió i (c) complicitats, i fer-ho no només entre els "propis", sinó també entre els "estranys".
Aquest és un dels principals problemes dels polítics del nostre país, de tots els polítics, que s'obliden que determinats càrrecs són institucionals i que això genera obligacions cap a tota la població, fins i tot (o especialment) cap als que no els han votat. Tota persona assenyada hauria de recordar i tenir molt present que quan unes eleccions es guanyen amb el 35%-40% dels vots es pot tenir una majoria parlamentària, però que la majoria de la societat (l'altre 60%-65%) pensa diferent dels teus votants i que, per tant, la majoria de la societat no reclama l'acompliment d'una o altra promesa electoral, sinó la decisió més assenyada per la bona marxa del país.
El raonament serveix igual per una tarda de platja que per una rebaixa d'impostos. Ningú porta els seus fills a banyar-se quan hi ha bandera vermella pel sol fet d'haver-los-hi promès. De la mateixa forma que un govern no es pot passar dos mesos dient que la situació que s'han trobat és molt pitjor del que s'imaginaven, per dir a continuació que estan obligats a mantenir les rebaixes d'impostos promeses simplement perquè ho van incloure en el programa electoral.
No vull entrar a jutjar aquí què cal fer amb l'impost de successions o amb les desigualtats en l'IRPF d'una a d'altra comunitat, però, si es volen modificar coses, cal trobar arguments bastant més sòlids que les promeses fetes en campanya, cal trobar raons de pes per a la majoria (sembla que són uns 20.000 els catalans amb rendes superiors a 120.000 euros, ben poca cosa davant dels 7,5 milions de catalans i de les quasi 590.000 persones que es troben a l'atur), coses com, per exemple, que els receptors de rendes altes inverteixin en la creació i la consolidació d'empreses. Descomptes i ajuts per als emprenedors, ara mateix, però, encara que els rics també plorin, per a la societat resulta absolutament irrellevant que algú que guanya 20.000 euros al mes pagui un 1,5% més d'IRPF aquí que a Madrid. Potser el que caldria és que les rendes altes paguessin més a Madrid i que la contribució impositiva de Catalunya a l'Estat es reduís, no?
En qualsevol cas, estic disposada a creure que una estructura fiscal diferent a la que tenim podria resultar més atractiva per als inversors i per a persones i empreses amb capacitat de crear riquesa, però no n'hi ha prou que ho pensin els que manen, cal que ho sàpiguen explicar al conjunt dels ciutadans. Igual que cal saber posar els retalls d'avui en la perspectiva de la recuperació futura, que és per al que hem de saber treballar.
El desconcert del que parlava al principi té a veure amb aquesta desagradable sensació que enlloc de semblar un país de gent madura treballant per als seus fills, semblem una colla de batxillers treballant per aprovar a final de curs els examens de la Salgado i la Merkel, dos "ossos". Segurament només és una aparença, però les aparences aquí també compten.
...
13 de març 2011
Paraules (1)
"Res té sentit fora de les paraules", vaig escriure fa molt de temps, i tot i que potser afirmat així sona massa dràstic, segueixo pensant que les paraules són màgiques. O d'alguna manera, la màgia resideix en la capacitat de transformar la realitat anomenant-la. Tot allò que pensem o que sentim viu en nosaltres, però no arriba a ser del tot real fins que som capaços d'anomenar-ho. "La paraula pensada vol ser dita i quan la dius la seva pròpia naturalesa es transforma", vaig escriure aleshores, i ara he tornat a aquests pensaments donant voltes a la idea de l'amor i a la idea de la política. Estrany maridatge, oi?
He donat voltes a les paraules i la política perquè divendres vaig ser a Madrid i, un cop més, vaig tenir la sensació que jo no visc al país del qual parlen els madrilenys quan parlen d'Espanya, com no em reconec amb la seva idea de Catalunya. Un cop més vaig tenir la sensació que, si s'arribés a produir un moviment independentista seriós, en bona part es veuria animat pel fet que els "espanyolistes" ja fa temps que ens han fet fora. La seva Espanya no inclou Catalunya, no la hi volen. I no us penséssiu pas que sí volen els catalans i les catalanes però abillats amb una etiqueta adient d'espanyols. I ca! Estan tan contents d'haver-se conegut que no són capaços de reconèixer què aportem al conjunt de l'Estat i, a desgrat de les estadístiques, si han de buscar un expert, un referent públic, un epígon de la matèria que sigui, sempre miren cap a una altra banda.
Una amiga basca em va dir allà a Madrid la paraula que s'ha emprat sovint per expressar com se senten molts catalans respecte a aquesta idea d'Espanya: desafecció. Aquesta és una paraula perillosa sota una aparença innocent, és com un rajolí d'aigua que s'escola per l'esquerda d'una gran roca i que, al glaçar-se, l'esberla de dalt a baix. La desafecció no és un sentiment, sinó la seva absència; és un buit que cal omplir amb una altra il·lusió, amb un altre projecte. I estic empipada, perquè jo no em sentia així. Sempre he sigut una mica de molts llocs, de Terrassa i dels Pirineus, catalana i també espanyola. Per mi una cosa no contradeia l'altra, i no em calia triar. Pensava que els meus afectes eren com una nina russa, que podien viure un dins de l'altre, que no em calia optar per cap ni excloure'n cap.
"Els conjurs màgics han de ser pronunciats en veu alta, perquè els antics sabien que només en sentir la nostra pròpia veu els éssers humans vam prendre consciència de la nostra humanitat", vaig escriure un dia. Però també cal dir-los en veu alta perquè els conjurs van ser la primera forma de lluitar contra la por; amb les seves paraules el bruixot volia commoure les pedres i els vents, però commovia sobretot el cor dels qui l'escoltaven.
Quin conjur haurem de pronunciar ara en veu alta? Quins cors volem commoure? Jo el tinc ben partit.
...
He donat voltes a les paraules i la política perquè divendres vaig ser a Madrid i, un cop més, vaig tenir la sensació que jo no visc al país del qual parlen els madrilenys quan parlen d'Espanya, com no em reconec amb la seva idea de Catalunya. Un cop més vaig tenir la sensació que, si s'arribés a produir un moviment independentista seriós, en bona part es veuria animat pel fet que els "espanyolistes" ja fa temps que ens han fet fora. La seva Espanya no inclou Catalunya, no la hi volen. I no us penséssiu pas que sí volen els catalans i les catalanes però abillats amb una etiqueta adient d'espanyols. I ca! Estan tan contents d'haver-se conegut que no són capaços de reconèixer què aportem al conjunt de l'Estat i, a desgrat de les estadístiques, si han de buscar un expert, un referent públic, un epígon de la matèria que sigui, sempre miren cap a una altra banda.
Una amiga basca em va dir allà a Madrid la paraula que s'ha emprat sovint per expressar com se senten molts catalans respecte a aquesta idea d'Espanya: desafecció. Aquesta és una paraula perillosa sota una aparença innocent, és com un rajolí d'aigua que s'escola per l'esquerda d'una gran roca i que, al glaçar-se, l'esberla de dalt a baix. La desafecció no és un sentiment, sinó la seva absència; és un buit que cal omplir amb una altra il·lusió, amb un altre projecte. I estic empipada, perquè jo no em sentia així. Sempre he sigut una mica de molts llocs, de Terrassa i dels Pirineus, catalana i també espanyola. Per mi una cosa no contradeia l'altra, i no em calia triar. Pensava que els meus afectes eren com una nina russa, que podien viure un dins de l'altre, que no em calia optar per cap ni excloure'n cap.
"Els conjurs màgics han de ser pronunciats en veu alta, perquè els antics sabien que només en sentir la nostra pròpia veu els éssers humans vam prendre consciència de la nostra humanitat", vaig escriure un dia. Però també cal dir-los en veu alta perquè els conjurs van ser la primera forma de lluitar contra la por; amb les seves paraules el bruixot volia commoure les pedres i els vents, però commovia sobretot el cor dels qui l'escoltaven.
Quin conjur haurem de pronunciar ara en veu alta? Quins cors volem commoure? Jo el tinc ben partit.
...
29 de gen. 2011
Yo también odio el "pinganillo"
Porque me parece vergonzoso que después de dos mil años de convivencia y 35 de democracia los políticos españoles (senadores de una cámara que la Constitución define como de representación territorial) no hayan incorporado como un patrimonio que defender y fomentar las lenguas y las culturas diversas que enriquecen la España unida en la que sueñan.
¿Cómo vas a constrir unión desde el desprecio? ¿Cómo puedes hablar de compartir un espacio común si empiezas por arrojar fuera de ese espacio todo lo que no se adapta a un esquema maniqueo de la realidad?
Es cierto, las lenguas son para entenderse, pero las que se entienden son las personas y lo primero que se necesita es voluntad de entendimiento, amplitud de miras e inquietud cultural. El pinganillo es un recurso para los perezosos y los indolentes.
La división hoy parece estar entre la España plurilingüe y la monolítica. El jueves, como tantos otros días, asistí a una reunión en mi ciudad, Terrassa (hoy en el mapa mental-afectivo de todas las Españas gracias al barcelonista Xavi). Allí estábamos catalanes de orígenes diversos, unos nacidos en la ciudad, con decenas de generaciones terrassenses a la espalda; otros cuyos orígenes están en la Catalunya rural que alimentó
el crecimiento industrial de mediados del XX junto a andaluces y murcianos; algunos nacidos en Perú; otros nacidos en Andalucía y aún luciendo su cerrado acento después de 40 años de ininterrumpido
activismo social en Catalunya. Todos catalanes, hablando en diferentes lenguas, entendiéndonos. Porque aquí todos somos activamente bilingües y lo vivimos como una riqueza no como un peaje.
¿Por qué en España es prácticamente imposible aprender euskera si no vives en Bilbao o en Donosti? ¿Por qué no es el aprendizaje de las diferentes lenguas del Estado una opción en los planes educativos de nuestros jóvenes? Así quizás a los políticos del futuro no les harían falta muletas para recorrer el camino de sus responsabilidades y a todos los ciudadanos nos resultaría más fácil ver reconocidos nuestros derechos.
¡Debo ser la única persona del continente europeo que aún cree que tiene sentido lo de la "España de los pueblos"! Una estructura federal, desde luego asimétrica (como asimétrica es la economia y la fuerza social del Estado) y con Catalunya jugando fuerte a liderar (no se puede estar en el furgón de cola del poder cuando se tiene una participción que oscila entre el 20% y el 50% en la mayoría de sectores productivos e industriales, y en los científicos, y en los culturales). Esto sería posible si los catalanes creyeran en España como proyecto y el resto de los españoles superaran una visión del Estado monolítica y centralista heredada del franquismo. El anacronismo del pinganillo y el crecimiento del sentimiento independentista nos dicen que vamos claramente en la dirección contraria.
Usar el castellano como arma arrojadiza contra las otras lenguas y culturas del Estado, e identificar "lo español" con una interpretación casticista y folklórica de lo cultural, acaba por degradar especialmente la lengua y la cultura que los esencialistas celtíberos identifican como común. Cuando lo que se quiere común se convierte en excluyente, deja de ser común para convertirse en el objetivo a batir. Nadie se marcha de casa si vive bien en ella, lo cual resulta difícil si se te exige que cada vez que bajas al comedor te envuelvas con la bandera de España y te marques un chotis.
...
¿Cómo vas a constrir unión desde el desprecio? ¿Cómo puedes hablar de compartir un espacio común si empiezas por arrojar fuera de ese espacio todo lo que no se adapta a un esquema maniqueo de la realidad?
Es cierto, las lenguas son para entenderse, pero las que se entienden son las personas y lo primero que se necesita es voluntad de entendimiento, amplitud de miras e inquietud cultural. El pinganillo es un recurso para los perezosos y los indolentes.
La división hoy parece estar entre la España plurilingüe y la monolítica. El jueves, como tantos otros días, asistí a una reunión en mi ciudad, Terrassa (hoy en el mapa mental-afectivo de todas las Españas gracias al barcelonista Xavi). Allí estábamos catalanes de orígenes diversos, unos nacidos en la ciudad, con decenas de generaciones terrassenses a la espalda; otros cuyos orígenes están en la Catalunya rural que alimentó
el crecimiento industrial de mediados del XX junto a andaluces y murcianos; algunos nacidos en Perú; otros nacidos en Andalucía y aún luciendo su cerrado acento después de 40 años de ininterrumpido
activismo social en Catalunya. Todos catalanes, hablando en diferentes lenguas, entendiéndonos. Porque aquí todos somos activamente bilingües y lo vivimos como una riqueza no como un peaje.
¿Por qué en España es prácticamente imposible aprender euskera si no vives en Bilbao o en Donosti? ¿Por qué no es el aprendizaje de las diferentes lenguas del Estado una opción en los planes educativos de nuestros jóvenes? Así quizás a los políticos del futuro no les harían falta muletas para recorrer el camino de sus responsabilidades y a todos los ciudadanos nos resultaría más fácil ver reconocidos nuestros derechos.
¡Debo ser la única persona del continente europeo que aún cree que tiene sentido lo de la "España de los pueblos"! Una estructura federal, desde luego asimétrica (como asimétrica es la economia y la fuerza social del Estado) y con Catalunya jugando fuerte a liderar (no se puede estar en el furgón de cola del poder cuando se tiene una participción que oscila entre el 20% y el 50% en la mayoría de sectores productivos e industriales, y en los científicos, y en los culturales). Esto sería posible si los catalanes creyeran en España como proyecto y el resto de los españoles superaran una visión del Estado monolítica y centralista heredada del franquismo. El anacronismo del pinganillo y el crecimiento del sentimiento independentista nos dicen que vamos claramente en la dirección contraria.
Usar el castellano como arma arrojadiza contra las otras lenguas y culturas del Estado, e identificar "lo español" con una interpretación casticista y folklórica de lo cultural, acaba por degradar especialmente la lengua y la cultura que los esencialistas celtíberos identifican como común. Cuando lo que se quiere común se convierte en excluyente, deja de ser común para convertirse en el objetivo a batir. Nadie se marcha de casa si vive bien en ella, lo cual resulta difícil si se te exige que cada vez que bajas al comedor te envuelvas con la bandera de España y te marques un chotis.
...
12 de des. 2010
Jo també llegeixo Wikileaks
Sí, navego amb enorme atenció i interès pel cabalós riu de cables transmesos des d'ambaixades i consolats nord-americans de tot el món, i llegeixo desenes d'informes que desperten el meu interès, mentre alhora segueixo l'exploració i les "descobertes" de centenars de periodistes de tots els diaris, que en lloc d'una "gola profunda" tenen una gàbia gegantina de lloros garlaires en forma de web.
Jo no havia entrat encara a les cròniques des d'Abuja, la capital de Nigèria, quan ahir El País va publicar la més que qüestionable actuació de la farmacèutica Pfizer al país africà, amb un exèrcit d'advocats intentant aturar les causes judicials empreses contra la companyia per les seqüeles que un tractament experimental havia deixat en una colla de nens nigerians. El cable de l'ambaixada nord-americana a Nigèria de desembre de 2009 publicat per Wikileaks sembla un tros del guió de The Constant Gardener, la novel·la de John Le Carré, portada al cinema per Fernando Meirelles, que destapa la corrupció i les pràctiques criminals d'una companyia farmacèutica a l'Àfrica.
En la crònica hi ha de tot: la "sospita" dels executius de Pfizer que els processos oberts a Abuja són "polítics", perquè, afirmen, "la ONG Metges sense Fronteres també va subministrar Trovan [el medicament en fase experimental] a nens afectats de meningitis i no se'ls ha obert cap procés" (una afirmació que, a més de greu, resulta molt estranya, si el medicament estava en fase experimental); hi ha un principi d'acord per 75 milions de dòlars, que Pfizer pagaria al govern de l'Estat de Kano (Nigèria és un Estat federal) i als afectats, una quantitat important, però que la multinacional considera acceptable atès que "els costos legals dels processos oberts pugen més de 15 milions de dòlars anuals" (Déu n'hi do aquests advocats!!!); hi ha també una comprensible preocupació de part de Pfizer per la corrupció local (es parla de pagar la part d'indemnització que correspon al govern local mitjançant la construcció d'instal·lacions sanitàries i de la constitució d'una fundació administrada per una ONG per garantir que les indemnitzacions arribin a les famílies), però alhora és precisament aquesta corrupció local (la divulgació dels negocis dubtosos del fiscal general i la intermediació d'un antic president colpista) l'eina que la farmacèutica empra per forçar la suspensió dels processos judicials.
Francament, impagable. M'ho miri com m'ho miri, només trobo beneficis en el fet que aquesta mena d'informació sigui posada a l'abast de tothom, perquè com diu Enrique Dans en el seu blog, l'única defensa que tenen els governs (i jo afegiria les corporacions i els individus) davant de Wikileaks i la seva filosofia de transparència total és no tenir res per amagar. No hi puc estar més d'acord. Cal ser coherent i conseqüent, cal ser honest des d'una perspectiva legal, però també des d'una perspectiva moral. Amb més fair play, no calen tants informes confidencials, i amb una mica menys d'hipocresia, probablement podríem veure una reducció efectiva de la corrupció.
Com a mostra del que vull dir, us tradueixo un exquisit fragment de l'informe emès l'octubre de 2008 des de l'ambaixada nord-americana de Bishkek, capital del Kirguistà, sota el prou evident títol de Càndida conversa amb el Príncep Andrew sobre l'economia kirguiza i el "gran joc" :
El despatx diplomàtic està escrit amb una ironia i un llenguatge dignes dels guionistes de Sí, ministre. (Impagables les referències a l'anàlisi que el príncep anglès fa de la geopolítica asiàtica, que considera un retorn al Great Game, que és com els anglesos anomenen el llarg període d'enfrontaments bèl·lics amb Rússia [1813-1907] pel control de l'Àsia central). I sembla que el Príncep Andrew intuís on acabaria la crònica del dinar quan cap al final va aprofitar per criticar "els (insult) periodistes, sobretot del National Guardian, que fiquen els seus nassos per tot arreu". Com veieu l'ambaixadora va tenir escrúpols de reproduir les paraules gruixudes del llenguatge reial. No es va poder estar, però, de citar el que sens dubte hem de valorar com la cirereta del dinar:
Jo no havia entrat encara a les cròniques des d'Abuja, la capital de Nigèria, quan ahir El País va publicar la més que qüestionable actuació de la farmacèutica Pfizer al país africà, amb un exèrcit d'advocats intentant aturar les causes judicials empreses contra la companyia per les seqüeles que un tractament experimental havia deixat en una colla de nens nigerians. El cable de l'ambaixada nord-americana a Nigèria de desembre de 2009 publicat per Wikileaks sembla un tros del guió de The Constant Gardener, la novel·la de John Le Carré, portada al cinema per Fernando Meirelles, que destapa la corrupció i les pràctiques criminals d'una companyia farmacèutica a l'Àfrica.
En la crònica hi ha de tot: la "sospita" dels executius de Pfizer que els processos oberts a Abuja són "polítics", perquè, afirmen, "la ONG Metges sense Fronteres també va subministrar Trovan [el medicament en fase experimental] a nens afectats de meningitis i no se'ls ha obert cap procés" (una afirmació que, a més de greu, resulta molt estranya, si el medicament estava en fase experimental); hi ha un principi d'acord per 75 milions de dòlars, que Pfizer pagaria al govern de l'Estat de Kano (Nigèria és un Estat federal) i als afectats, una quantitat important, però que la multinacional considera acceptable atès que "els costos legals dels processos oberts pugen més de 15 milions de dòlars anuals" (Déu n'hi do aquests advocats!!!); hi ha també una comprensible preocupació de part de Pfizer per la corrupció local (es parla de pagar la part d'indemnització que correspon al govern local mitjançant la construcció d'instal·lacions sanitàries i de la constitució d'una fundació administrada per una ONG per garantir que les indemnitzacions arribin a les famílies), però alhora és precisament aquesta corrupció local (la divulgació dels negocis dubtosos del fiscal general i la intermediació d'un antic president colpista) l'eina que la farmacèutica empra per forçar la suspensió dels processos judicials.
Francament, impagable. M'ho miri com m'ho miri, només trobo beneficis en el fet que aquesta mena d'informació sigui posada a l'abast de tothom, perquè com diu Enrique Dans en el seu blog, l'única defensa que tenen els governs (i jo afegiria les corporacions i els individus) davant de Wikileaks i la seva filosofia de transparència total és no tenir res per amagar. No hi puc estar més d'acord. Cal ser coherent i conseqüent, cal ser honest des d'una perspectiva legal, però també des d'una perspectiva moral. Amb més fair play, no calen tants informes confidencials, i amb una mica menys d'hipocresia, probablement podríem veure una reducció efectiva de la corrupció.
Com a mostra del que vull dir, us tradueixo un exquisit fragment de l'informe emès l'octubre de 2008 des de l'ambaixada nord-americana de Bishkek, capital del Kirguistà, sota el prou evident títol de Càndida conversa amb el Príncep Andrew sobre l'economia kirguiza i el "gran joc" :
«Després d'una estona donant voltes desganadament sobre el tema [el sentiment dels kirguizos que les potències occidentals els havien forçat a signar contractes desavantatjosos quan el 1990 s'havia separat de l'antiga Unió Soviètica], només fent algun esment mordaç a "interessos personals", els representants empresarials van començar a descriure el que consideraven una vergonyosa situació de corrupció de l'economia kirguiza. Tot manifestant que cap d'ells no hi havia participat mai i que mai havien pagat suborns, un representant d'una companyia mitjana va manifestar que "De vegades és una espantosa temptació". En una sorprenent manifestació de candor, tenint en compte que el dinar tenia lloc en un hotel públic, tots els homes de negocis presents a la reunió van començar aleshores a comentar que no es podia fer res al Kirguistà si Maxim, el fill del president Bakiyev, no se'n duia "la seva tallada". El Princep Andrew va ficar-se en el tema amb ganes, dient que no deixava de sentir el nom de Maxim "un cop i un altre, per tot arreu" quan es parlava de fer negocis en el país. Envalentit, un dels homes de negocis va dir que "fer negocis aquí és com fer negocis al Yukon" en el segle XIX, és a dir que només aquells que estiguin disposats a participar en les corruptes pràctiques locals podran fer diners. Els seus col·legues van donar-li la raó de forma entusiasta i un d'ells va assenyalar que "aquí no ha canviat res. Abans tot el que senties era el nom del fill de l'Akayev. Ara és el nom del fill del Bakiyev". En aquest punt el Duc de York va fer una gran riallada tot dient: "Això sona exactament com França".Entenc que als Estats Units no els agradi que la Casa Reial britànica i el govern de Gran Bretanya coneguin la crítica opinió que a la seva ambaixadora al Kirguistà li van merèixer els comentaris del Príncep Andrew i dels empresaris anglesos reunits en aquest dinar, on ella era la única no anglesa (la diplomàtica assenyala al principi de l'informe la seva estranyesa perquè no hagin estat convidats l'ambaixador de França i el d'Alemanya) i dedueixo que l'única dona. Però, és clar, l'autèntic problema no és que Wikileaks ho faci públic, sinó que l'ambaixadora tingués material tan "sucós" amb el que confegir el seu informe.
(...) El dinar havia durant ja quasi el doble de temps del previst, però semblava que pel Príncep tot just estàvem al començament. Havent esgotat el tema del Kirguistà, va tornar a parlar sobre la promoció dels interessos econòmics britànics a l'estranger. Va clamar contra els investigadors anti-corrupció britànics que havien comès la "idiotesa" de quasi bé tirar per terra el negoci Al-Yamama anb Aràbia Saudita. (NOTA: El Duke es referia a la investigació, posteriorment tancada, sobre uns suposats suborns que un membre de la casa reial saudita havia rebut a canvi d'un lucratiu contracte plurianual amb BAE Systems per proveir equipament i formació a les forces de seguretat saudites. FI DE LA NOTA.) Els súbdits de la seva mare asseguts al voltant de la taula van bramar la seva aprovació.»
El despatx diplomàtic està escrit amb una ironia i un llenguatge dignes dels guionistes de Sí, ministre. (Impagables les referències a l'anàlisi que el príncep anglès fa de la geopolítica asiàtica, que considera un retorn al Great Game, que és com els anglesos anomenen el llarg període d'enfrontaments bèl·lics amb Rússia [1813-1907] pel control de l'Àsia central). I sembla que el Príncep Andrew intuís on acabaria la crònica del dinar quan cap al final va aprofitar per criticar "els (insult) periodistes, sobretot del National Guardian, que fiquen els seus nassos per tot arreu". Com veieu l'ambaixadora va tenir escrúpols de reproduir les paraules gruixudes del llenguatge reial. No es va poder estar, però, de citar el que sens dubte hem de valorar com la cirereta del dinar:
«Tot sortint, un dels assistents va confiar a l'ambaixadora: "Quin fantàstic representant del poble britànic! No podríem estar més orgullosos de la nostra família reial."»...
24 d’abr. 2010
Píndoles
Heu llegit mai el prospecte d'una capsa de diclofenac? S'hi consignen prop de 80 malalties que poden produir-se com efecte secundari per prendre aquest medicament, malures que van des de l'estrenyiment i els malsons fins a l'hepatitis o la insuficiència cardiaca, passant per sìndromes poc conegudes com la d'Stevens-Johnson i la de Lyell, que són estranyes malaties de la pell. Sí, és cert també que el gruix d'aquestes malalties (fins a 54 de les esmentades al prospecte) només amenaça un 0,001 per cent del que prenen aquesta medicina, però l'advertiment no deixa de generar certa inquietud. I, tanmateix, a mi és l'única cosa que m'alleuja el dolor crònic dels meus colzes i, pel que tinc entès, és un dels antiinflamatoris més efectius que hi ha actualment.
M'he semblat la perfecta metàfora de la política. Aquesta també té efectes secundaris negatius, que afecten segurament un percentatge de ciutadans i ciutadanes superior al que acaba tenint mal d'estomac per culpa del diclofenac, però, d'altra banda, la política és l'única eina que tenim per a resoldre els problemes i necessitats que forçosament genera la convivència en societats cada cop més complexes.
D'un escepticisme total he acabat passant, amb el temps, a una gran fe en la política, en l'impacte positiu que té una tasca terriblement feixuga, a voltes avorrida, i que no fan sempre els més brillants, però absolutament necessària, com és convertir en llei un pacte entre persones que representen postures divergents. La llei ens dóna, quan és justa i consensuada, un terreny comú sobre el qual construir la convivència i, malgrat les seves imperfeccions i les del sistema judicial que l'ha de fer complir, una eina per canviar les coses.
Vivim una cultura social de la satisfacció immediata, del vini, vidi, vinci posat a les mans de cada ciutadà o ciutadana, i això casa malament amb la idea de l'esforç i de la construcció a llarg termini. Però malgrat els guionistes de Hollywood i els de Mediapro o TV3 (tot i que a la TV ho tenen més clar, perquè és rendible allargar les sèries), les revolucions i els grans canvis no es fan en el parell d'hores que dura una pel·lícula. A l'Obama li ha costat més mesos dels que suposava aprovar una nova legislació sobre l'assistència sanitària als EUA que és molt diferent i força més ligth que el que pretenia inicialment. I, a més, estic segura que només ha pogut aconseguir-ho perquè dos presidents, Bill Clinton i Jimmy Carter, van fracassar abans d'ell en l'intent de tirar endavant aquesta reforma, perquè aquestes lluites perdudes han generat moviments d'opinió i han generat la conscienciació de moltes persones i és aquest canvi de consciència el que ha permès el canvi, que tot i imperfecte és la primera pedra d'un sistema més just per milers de persones.
En política, les guerres justes són positives fins i tot quan es perden, perquè ens porten al debat i a la movilització dels passius. Per això és tan important no delegar la responsabilitat en uns professionals desafectes i ambiciosos, sinó exigir amb les eines que tenim (el vot i la crítica, la movilització i els mitjans) dedicació i coherència, eficiència i valors.
De vegades, els escàndols de corrupció (massa freqüents i sovint jutjats amb massa condescendència per la societat: "ja se sap") ens poden fer pensar que molts són a la política per enriquir-se. Però vull pensar que hi ha més gent activa políticament que s'assembla a la candidata a estudiant de polítiques en una universitat estrangera que per sol·licitar la seva plaça al campus triat escrivia alguna cosa així com que en el món canviant que vivim actualment no hi ha cam aspecte de l'existència humana que no estigui tocat per la política i que una es pot quedar a casa, mirant la TV o llegint el diari, veient-les passar o fer alguna cosa, aportar el seu gra de sorra, per canviar-les. Aquesta estudiant vol dedicar-se a la política per canviar el món. Jo vull pensar que tots els que s'hi dediquen ja tenen objectius tan elevats com els d'aquesta noia.
...
M'he semblat la perfecta metàfora de la política. Aquesta també té efectes secundaris negatius, que afecten segurament un percentatge de ciutadans i ciutadanes superior al que acaba tenint mal d'estomac per culpa del diclofenac, però, d'altra banda, la política és l'única eina que tenim per a resoldre els problemes i necessitats que forçosament genera la convivència en societats cada cop més complexes.
D'un escepticisme total he acabat passant, amb el temps, a una gran fe en la política, en l'impacte positiu que té una tasca terriblement feixuga, a voltes avorrida, i que no fan sempre els més brillants, però absolutament necessària, com és convertir en llei un pacte entre persones que representen postures divergents. La llei ens dóna, quan és justa i consensuada, un terreny comú sobre el qual construir la convivència i, malgrat les seves imperfeccions i les del sistema judicial que l'ha de fer complir, una eina per canviar les coses.
Vivim una cultura social de la satisfacció immediata, del vini, vidi, vinci posat a les mans de cada ciutadà o ciutadana, i això casa malament amb la idea de l'esforç i de la construcció a llarg termini. Però malgrat els guionistes de Hollywood i els de Mediapro o TV3 (tot i que a la TV ho tenen més clar, perquè és rendible allargar les sèries), les revolucions i els grans canvis no es fan en el parell d'hores que dura una pel·lícula. A l'Obama li ha costat més mesos dels que suposava aprovar una nova legislació sobre l'assistència sanitària als EUA que és molt diferent i força més ligth que el que pretenia inicialment. I, a més, estic segura que només ha pogut aconseguir-ho perquè dos presidents, Bill Clinton i Jimmy Carter, van fracassar abans d'ell en l'intent de tirar endavant aquesta reforma, perquè aquestes lluites perdudes han generat moviments d'opinió i han generat la conscienciació de moltes persones i és aquest canvi de consciència el que ha permès el canvi, que tot i imperfecte és la primera pedra d'un sistema més just per milers de persones.
En política, les guerres justes són positives fins i tot quan es perden, perquè ens porten al debat i a la movilització dels passius. Per això és tan important no delegar la responsabilitat en uns professionals desafectes i ambiciosos, sinó exigir amb les eines que tenim (el vot i la crítica, la movilització i els mitjans) dedicació i coherència, eficiència i valors.
De vegades, els escàndols de corrupció (massa freqüents i sovint jutjats amb massa condescendència per la societat: "ja se sap") ens poden fer pensar que molts són a la política per enriquir-se. Però vull pensar que hi ha més gent activa políticament que s'assembla a la candidata a estudiant de polítiques en una universitat estrangera que per sol·licitar la seva plaça al campus triat escrivia alguna cosa així com que en el món canviant que vivim actualment no hi ha cam aspecte de l'existència humana que no estigui tocat per la política i que una es pot quedar a casa, mirant la TV o llegint el diari, veient-les passar o fer alguna cosa, aportar el seu gra de sorra, per canviar-les. Aquesta estudiant vol dedicar-se a la política per canviar el món. Jo vull pensar que tots els que s'hi dediquen ja tenen objectius tan elevats com els d'aquesta noia.
...
28 de febr. 2010
Columna dominical (amb notes de jazz)
Algu em va comentar que el meu blog era com molt... personal. Podria ser d'una altra manera? Imagino que aquests columnistes que han canviat el paper pel suport electrònic després d'uns anys conreant un sempre precari prestigi d'analistes polítics o comentaristes culturals, veuen el blog com una perllongació d'aquelles tribunes socials "de sempre". Són els seus propis mitjns tradicionals qui els publicita. I tot i així, les seves aproximacions són indubtablement personals. Aquesta és bona part de la gràcia.
M'imagino que el meu lector es referia, però, a cert to de confidència intima d'algunes de les meves entrades. Però ja se sap que la necessitat d'escriure (com la de fer música, la de pintar, la de la dansa i la cançó) té molt de febre dels sentiments i dels sentits. Hi ha, és veritat, aquella altra manera: escriure per ordenar els pensaments, per sostenir les reflexions; escriure amb un pla, construint un mapa de ideees que ens portin al punt concret on intentàvem arrribar (i portar a qui ens llegeix).
No, no vull portar-vos enlloc. Només compartir cert desconcert pel moment estrany que vivim. Un temps marcat per la crisi i la manca de lideratges clars. Manquen idees. O potser l'habilitat i el carisma per fer-ne un projecte col·lectiu engrescador. L'exemple més clar és, segurament, l'Hereu anunciant una candidatura olímpica que no s'ha pres la molèstia de vendre abans als que l'han de fer possible. És com si la vida política del país la decidís un director de màrqueting que tingués com a única referència el share de TV de certs personatges. I, curiosament, a un país i a un Estat on la política és més imatge que projecte, els homes i les dones de l'ofici han oblidat que, com la dona del Cèsar, els diputats i diputades, alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores... a més de ser-ho, han de semblar-ho. No els dic que hagin de semblar decents (perquè això és o hauria de ser intrínsec al fet d'exercir un càrrec públic); però és que no semblen ni càrrecs públics, amb actuacions i declaracions que queden fora del que podem i hem d'esperar de persones cridades a liderar la societat. O no és això un càrrec públic? Un líder, un referent? No pas aquests diputats que condueixen beguts sent membres de la Comissió de Seguretat Vial, posem per cas.
És el que té el sistema de llistes tancades, que per formar-ne part només cal alinear-se amb les persones més ben posicionades al partit, en lloc d'haver de demostrar als electors que un/a té fusta de líder i capacitats per exercir la funció pública. Canviarà mai aquest sistema?
Tanmateix, no sé si un altre sistema hauria situat gent amb més idees al capdavant de les institucions. Dóna la sensació que les coses no avancen com caldria i que tota la societat espera que algú anunciï que les coses s'han resolt per començar a treballar.
Mentrestant, escolto jazz, tot esperant que arribi el 29è Festival de Jazz de Terrassa, que arrenca el proper 6 de març. Escolto Mingus i Thelonius, com sempre, però també escolto el meu admirat Dave Murray i el seu The Devil Tried to Kill Me, el seu darrer disc amb els Gwo Ka Masters, un grup vocal i de percusió de l'illa antillana de Guadalupe. També he estat escoltant Christian Scott, nova estrella de l'univers jazzístic (segosn que ens recordava avui mateix l'EPS, el dominical d'El País), a qui jo em vaig perdre (no es pot ser a tot arreu) en la seva actuació a la Nova Jazz Cava el passat dia 13. Confeso, però, que la seva perfecció tècnica no em compensa de la fredor que li trobo a totes les peces del seu recent Yesterday You Said Tomorrow. No negaré que pugi ser una mancança personal, però m'ha agradat bastant més un altre treball d'un altre jove trompetista, també de Nova Orleans com Scott. Es tracta de Donald Malloy, el so del qual alguns han comparat amb Freddie Hubbard. En qualsevol cas, el seu Spirituality és un llarg poema musical que val la pena escoltar (mentre esperem que moltes coses canviïn a millor).
...
M'imagino que el meu lector es referia, però, a cert to de confidència intima d'algunes de les meves entrades. Però ja se sap que la necessitat d'escriure (com la de fer música, la de pintar, la de la dansa i la cançó) té molt de febre dels sentiments i dels sentits. Hi ha, és veritat, aquella altra manera: escriure per ordenar els pensaments, per sostenir les reflexions; escriure amb un pla, construint un mapa de ideees que ens portin al punt concret on intentàvem arrribar (i portar a qui ens llegeix).
No, no vull portar-vos enlloc. Només compartir cert desconcert pel moment estrany que vivim. Un temps marcat per la crisi i la manca de lideratges clars. Manquen idees. O potser l'habilitat i el carisma per fer-ne un projecte col·lectiu engrescador. L'exemple més clar és, segurament, l'Hereu anunciant una candidatura olímpica que no s'ha pres la molèstia de vendre abans als que l'han de fer possible. És com si la vida política del país la decidís un director de màrqueting que tingués com a única referència el share de TV de certs personatges. I, curiosament, a un país i a un Estat on la política és més imatge que projecte, els homes i les dones de l'ofici han oblidat que, com la dona del Cèsar, els diputats i diputades, alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores... a més de ser-ho, han de semblar-ho. No els dic que hagin de semblar decents (perquè això és o hauria de ser intrínsec al fet d'exercir un càrrec públic); però és que no semblen ni càrrecs públics, amb actuacions i declaracions que queden fora del que podem i hem d'esperar de persones cridades a liderar la societat. O no és això un càrrec públic? Un líder, un referent? No pas aquests diputats que condueixen beguts sent membres de la Comissió de Seguretat Vial, posem per cas.
És el que té el sistema de llistes tancades, que per formar-ne part només cal alinear-se amb les persones més ben posicionades al partit, en lloc d'haver de demostrar als electors que un/a té fusta de líder i capacitats per exercir la funció pública. Canviarà mai aquest sistema?
Tanmateix, no sé si un altre sistema hauria situat gent amb més idees al capdavant de les institucions. Dóna la sensació que les coses no avancen com caldria i que tota la societat espera que algú anunciï que les coses s'han resolt per començar a treballar.
Mentrestant, escolto jazz, tot esperant que arribi el 29è Festival de Jazz de Terrassa, que arrenca el proper 6 de març. Escolto Mingus i Thelonius, com sempre, però també escolto el meu admirat Dave Murray i el seu The Devil Tried to Kill Me, el seu darrer disc amb els Gwo Ka Masters, un grup vocal i de percusió de l'illa antillana de Guadalupe. També he estat escoltant Christian Scott, nova estrella de l'univers jazzístic (segosn que ens recordava avui mateix l'EPS, el dominical d'El País), a qui jo em vaig perdre (no es pot ser a tot arreu) en la seva actuació a la Nova Jazz Cava el passat dia 13. Confeso, però, que la seva perfecció tècnica no em compensa de la fredor que li trobo a totes les peces del seu recent Yesterday You Said Tomorrow. No negaré que pugi ser una mancança personal, però m'ha agradat bastant més un altre treball d'un altre jove trompetista, també de Nova Orleans com Scott. Es tracta de Donald Malloy, el so del qual alguns han comparat amb Freddie Hubbard. En qualsevol cas, el seu Spirituality és un llarg poema musical que val la pena escoltar (mentre esperem que moltes coses canviïn a millor).
...
21 de gen. 2009
Estoy emocionada
Estoy emocionada y como millones de personas en todo el mundo, tengo la convicción de haber vivido un día histórico, el de la proclamación de Barak H. Obama como presidente de los Estados Unidos, el primer americano de raza negra que accede a ese cargo, una prueba de que el mundo está cambiando; una demostración de que las palabras, y los dicursos, las leyes y el pensamiento que construimos con ellas cambian cosas; una evidencia de que la política cambia y cambia cosas, quizás más lentamente de lo que querríamos, tan lentamente que deja a miles de víctimas en el camino (mientra Obama leía su gran discurso as las puertas del Capitolio, yo en el tren leía un desolador informe sobre la violencia y la impunidad en Chad, sobre el fracaso de la comunidad internacional en proteger a millones de personas vulnerables y desamparadas), pero las cosas cambian, si te empeñas en ese esfuerzo y si tienes razones y convicción.
Hoy esas mujeres de Chad sobre las que leo y escribo tienen a alguien que podría ser su sobrino, un vecino tal vez, sentado en la cúspide del poder del país más poderoso. Eso no va a evitar seguramente que un puñado de ellas sean violadas mañana, pero quizás evite ese destino a sus hijas, no sólo por lo que Obama puede hacer, sino por lo que podemos hacer todos quienes vemos en él la cristalización de un sueño colectivo, y hoy nos sentimos impulsados a seguir luchando por lo que creemos.
He escogido unas cuantas frases del discurso de Obama que me han gustado. Aquí os las dejo:
Hoy esas mujeres de Chad sobre las que leo y escribo tienen a alguien que podría ser su sobrino, un vecino tal vez, sentado en la cúspide del poder del país más poderoso. Eso no va a evitar seguramente que un puñado de ellas sean violadas mañana, pero quizás evite ese destino a sus hijas, no sólo por lo que Obama puede hacer, sino por lo que podemos hacer todos quienes vemos en él la cristalización de un sueño colectivo, y hoy nos sentimos impulsados a seguir luchando por lo que creemos.
He escogido unas cuantas frases del discurso de Obama que me han gustado. Aquí os las dejo:
Hoy estamos reunidos aquí porque hemos escogido la esperanza por encima del miedo, el propósito común por encima del conflicto y la discordia.
[...]
... hay quienes ponen en duda la dimensión de mis ambiciones [...] Porque se han olvidado [...] de lo que los hombres y mujeres libres pueden lograr cuando la imaginación se une a un propósito común y la necesidad al valor.
[...]
... un país no puede prosperar durante mucho tiempo cuando sólo favorece a los que ya son prósperos...
[...]
Recordemos que generaciones anteriores se enfrentaron al fascismo y el comunismo no sólo con mísiles y carros de combate, sino con alianzas sólidas y convicciones duraderas. Comprendieron que nuestro poder no puede protegernos por sí solo, ni nos da derecho a hacer lo que queramos. Al contrario, sabían que nuestro poder crece mediante su uso prudente; nuestra seguridad nace de la justicia de nuestra causa, la fuerza de nuestro ejemplo y la moderación que deriva de la humildad y la contención.
[...]
A quienes se aferran al poder mediante la corrupción y el engaño y acallando a los que disienten, tened claro que la historia no está de vuestra parte; pero estamos dispuestos a tender la mano si vosotros abrís el puño.
[...]
A los habitantes de los países pobres: nos comprometemos a trabajar a vuestro lado para conseguir que vuestras granjas florezcan y que fluyan aguas potables; para dar de comer a los cuerpos desnutridos y saciar las mentes sedientas. Y a esas naciones que, como la nuestra, disfrutan de una relativa riqueza, les decimos que no podemos seguir mostrando indiferencia ante el sufrimiento que existe más allá de nuestras fronteras, ni podemos consumir los recursos mundiales sin tener en cuenta las consecuencias. Porque el mundo ha cambiado, y nosotros debemos cambiar con él.
[...]
La bondad de dar cobijo a un extraño cuando se rompen los diques, la generosidad de los trabajadores que prefieren reducir sus horas antes que ver cómo pierde su empleo un amigo: eso es lo que nos ayuda a sobrellevar los tiempos más difíciles. Es el valor del bombero que sube corriendo por una escalera llena de humo, pero también la voluntad de un padre de cuidar de su hijo; eso es lo que, al final, decide nuestro destino.
[...]
Ante nuestros peligros comunes, en este invierno de nuestras dificultades, recordemos estas palabras eternas. Con esperanza y virtud, afrontemos una vez más las corrientes heladas y soportemos las tormentas que puedan venir. Que los hijos de nuestros hijos puedan decir que, cuando se nos puso a prueba, nos negamos a permitir que se interrumpiera este viaje, no nos dimos la vuelta ni flaqueamos...
2 de gen. 2009
El mundo que viene
Más reflexiones sobre los retos que deberá afrontar Obama. Esta vez de mano de Fareed Zakaria, director de Newsweek. Su análisis Estrategia de gran calado, que publica hoy El Periódico, nos advierte que sin un cambio radical en la manera de actuar de Estados Unidos en la arena internacional, todos perderemos. En un mundo global e interconectado, con potencias ascendentes como China e India, y conflictos latentes por el control de las materias primas y la energía y por temas tan básicos como los alimentos y el agua, Estados Unidos ya no puede actuar unilateralmente apoyándose en su poderío militar. Y lo más importante, ya no lo podrá hacer en el futuro.
Una buena reflexión.
...
"Asistimos a un extraño momento de la historia. Una América con más respuestas, mejor sintonizada con el resto del mundo, podría ayudar a crear un nuevo conjunto de ideas e instituciones, una arquitectura de paz para el siglo XXI que aportaría estabilidad, prosperidad y dignidad a las vidas de miles de millones de personas. Dentro de diez años, el mundo habrá avanzado; las potencias ascendentes no estarán ya dispuestas a aceptar una agenda diseñada en Washington, Londres o Bruselas. Pero en este momento y para este hombre en concreto, hay una oportunidad única para utilizar el poder de EEUU para reformar el mundo. Es su momento. Debería hacerse con él."Zakaria también advierte sobre las enormes expectativas depositdas en Obama, pero no para recomendar prudencia, o avanzar un pesimismo que nos alivie futuras decepciones, sino para compendiar lo que es inexcusable en la nueva política americana: diálogo con todos, pero en especial con las potencias emergentes en el Oriente mundial; multilateralismo, mediante la reforma de las instituciones disponibles o la creación de otros foros adecuados; atención adecuada tanto a la seguridad como a los problemas blandos, desde el cambio climático a la salud o el hambre, que están en la raiz de tantos conflictos.
Una buena reflexión.
...
31 de des. 2008
El 2009 de Obama
Abundan estos días en la prensa artículos que compendian, no sin cierto pesimismo y escepticismo, los retos que deberá afrontar Barak Obama cuando tome posesión de su cargo como flamante presidente de los Estados Unidos el próximo 20 de enero. El escepticismo no se basa en la falta de capacidades del político, sino en el exceso de expectativas que varios analistas coinciden en ver puestas sobre él. Así lo señalaba el pasado domingo Paul Kennedy en El País, cuando afirmaba que "el equipo de Barak Obama, por muy listo, experimentado y maravilloso que sea, no puede satisfacer todas las esperanzas que han depositado en él todos esos estadounidenses alegres pero ansiosos" y hoy mismo Miguel Ángel Bastenier nos advertía desde las páginas de ese periódico que la opinión pública internacional, pero sobre todo la europea, "pone el listón tan desconsideradamente alto que el primer problema del entrante será que ninguna mejora llegará tan rápida ni tan dramáticamente como para que el mundo se sienta compensado por lo que deja atrás".
Bueno es que se pida prudencia respecto a los cambios que todos esperamos que conjure una actitud nueva de Estados Unidos en la arena internacional y otra forma de administrar internamente un país cuyos problemas nos afectan a todos, como ha puesto dolorosament en evidencia la actual crisis econímica. Otra cosa es el pesimismo que surge del análisis de la agenda política que tiene delante Obama, ese "esto es lo que hay" de Kennedy, en el que da por descontado que temas como las relaciones de EEUU con Latinoamérica, África y Europa quedarán relegadas a un segundo plano por los temas urgentes: China, Rusia, el sur de Asia y los países árabes. Como presupone que en este panorama, y ocupado por asuntos internos como la respuesta a la crisis financiera, poco o nada se ocupará de la ONU y de las necesarias reformas del Banco Mundial y el Fondo Monetario Internacional.
No es nada descabellado pensar que dar una salida razonable a la ocupación de Iraq o afrontar los problemas de la intervención en Afganistán van a ser las máximas prioridades del nuevo presidente desde su toma de posesión. Y seguramente es cierto, como afirma Paul Kennedy, que Estados Unidos no está en disposición de enviar 250.000 soldados a África durante los próximos 10 años para acabar con los conflictos armados del continente. Pero es que el cambio que, al menos algunos, esperamos de Obama es que deje de pensar en la acción internacional de su país sólo en términos de intervención militar o, como también sugiere Kennedy, en una imposición de reglas comerciales a la medida de sus intereses. No se trata de seguir actuando de una forma prepotente y arrogante pero con unos objetivos más humanitarios que los que haya estado persiguiendo George W. Bush y su Administración. Se trata de cambiar las reglas del juego, incluso de cambiar de juego y, sobre todo, de jugadores.
¿Puede la nueva Administración norteamericana plantear unas nuevas relaciones con Rusia sin construir un nuevo marco de relaciones con Europa y la Unión Europea? ¿Puede Obama dejar en un segundo plano de su política internacional las relaciones con una potencia emergente como Brasil que está asumiendo un claro poder de liderazgo en América Latina? ¿Puede el mundo entero, con Estados Unidos a la cabeza, dar respuesta a conflictos como los de Iraq, Afganistán o Palestina sin reforzar un multilateralismo que podría tener en la ONU un instrumento útil si se emprenden las necesarias reformas? Al fin y al cabo, este organismo podría ser un magnífico foro para ese diálogo con todos que el propio Obama ha declarado que quiere que sea piedra de toque de su política internacional.
El mismo día 26 y también en El País John Carlin recogía unas palabras del comentarista político de The Nation William Greider que parecían dirigidas al análisis de Paul Kennedy. Según Greider, diplomáticos y columnistas son claros ejemplos del sentimiento de "manifiesta superioridad" común a la mayoría de norteamericanos y que les hace sentir "que somos la mejor esperanza para el mundo, de que nuestro papel natural consiste en dirigir el destino del planeta". Si como espera Greider, y con él medio mundo, Obama es capaz de cambiar esto y dotar la acción internacional de su Gobierno de humildad, además de firmeza, las cosas pueden cambiar bastante (aunque el silencio ante la masacre israelí en Gaza no sea, como se ha apuntado ya, un buen indicio inicial).
El largo y detallado perfil que Carlin traza del presidente electo de Estados Unidos alimenta más si cabe las expectativas, al subrayar la gran seguridad que Obama tiene en sí mismo y en sus convicciones, y su gran capacidad para escuchar y para rodearse de personas más preparadas e incluso más inteligentes que él. Vale, quizás no lo consiga cambiar todo en pocos meses, pero seamos serios, con McCain y Palin habríamos tenido muchas más razones para el escepticismo y aún más para el pesimismo.
...
Bueno es que se pida prudencia respecto a los cambios que todos esperamos que conjure una actitud nueva de Estados Unidos en la arena internacional y otra forma de administrar internamente un país cuyos problemas nos afectan a todos, como ha puesto dolorosament en evidencia la actual crisis econímica. Otra cosa es el pesimismo que surge del análisis de la agenda política que tiene delante Obama, ese "esto es lo que hay" de Kennedy, en el que da por descontado que temas como las relaciones de EEUU con Latinoamérica, África y Europa quedarán relegadas a un segundo plano por los temas urgentes: China, Rusia, el sur de Asia y los países árabes. Como presupone que en este panorama, y ocupado por asuntos internos como la respuesta a la crisis financiera, poco o nada se ocupará de la ONU y de las necesarias reformas del Banco Mundial y el Fondo Monetario Internacional.
No es nada descabellado pensar que dar una salida razonable a la ocupación de Iraq o afrontar los problemas de la intervención en Afganistán van a ser las máximas prioridades del nuevo presidente desde su toma de posesión. Y seguramente es cierto, como afirma Paul Kennedy, que Estados Unidos no está en disposición de enviar 250.000 soldados a África durante los próximos 10 años para acabar con los conflictos armados del continente. Pero es que el cambio que, al menos algunos, esperamos de Obama es que deje de pensar en la acción internacional de su país sólo en términos de intervención militar o, como también sugiere Kennedy, en una imposición de reglas comerciales a la medida de sus intereses. No se trata de seguir actuando de una forma prepotente y arrogante pero con unos objetivos más humanitarios que los que haya estado persiguiendo George W. Bush y su Administración. Se trata de cambiar las reglas del juego, incluso de cambiar de juego y, sobre todo, de jugadores.
¿Puede la nueva Administración norteamericana plantear unas nuevas relaciones con Rusia sin construir un nuevo marco de relaciones con Europa y la Unión Europea? ¿Puede Obama dejar en un segundo plano de su política internacional las relaciones con una potencia emergente como Brasil que está asumiendo un claro poder de liderazgo en América Latina? ¿Puede el mundo entero, con Estados Unidos a la cabeza, dar respuesta a conflictos como los de Iraq, Afganistán o Palestina sin reforzar un multilateralismo que podría tener en la ONU un instrumento útil si se emprenden las necesarias reformas? Al fin y al cabo, este organismo podría ser un magnífico foro para ese diálogo con todos que el propio Obama ha declarado que quiere que sea piedra de toque de su política internacional.
El mismo día 26 y también en El País John Carlin recogía unas palabras del comentarista político de The Nation William Greider que parecían dirigidas al análisis de Paul Kennedy. Según Greider, diplomáticos y columnistas son claros ejemplos del sentimiento de "manifiesta superioridad" común a la mayoría de norteamericanos y que les hace sentir "que somos la mejor esperanza para el mundo, de que nuestro papel natural consiste en dirigir el destino del planeta". Si como espera Greider, y con él medio mundo, Obama es capaz de cambiar esto y dotar la acción internacional de su Gobierno de humildad, además de firmeza, las cosas pueden cambiar bastante (aunque el silencio ante la masacre israelí en Gaza no sea, como se ha apuntado ya, un buen indicio inicial).
El largo y detallado perfil que Carlin traza del presidente electo de Estados Unidos alimenta más si cabe las expectativas, al subrayar la gran seguridad que Obama tiene en sí mismo y en sus convicciones, y su gran capacidad para escuchar y para rodearse de personas más preparadas e incluso más inteligentes que él. Vale, quizás no lo consiga cambiar todo en pocos meses, pero seamos serios, con McCain y Palin habríamos tenido muchas más razones para el escepticismo y aún más para el pesimismo.
...
20 de nov. 2008
Maravillada
¿Por qué será que al masoquismo con cuero lo llaman "vicio" y al masoquismo con hábito lo llaman "santidad"?
Humíllate, sométete y estarás más cerca de Dios, pregonaba sor Maravillas, y Bono hoy debe sentirse mucho más cerca del Altísimo, porque le han humillado los medios, que han difundido sin pudor su irritación verbal (la de Bono) hacia los compañeros del PSOE que se oponían a que una cámara que aún no ha resarcido su deuda moral y legal con las víctimas de la represión franquista homenajeara con una placa honorífica a una beata canonizada por oler a nardos y haber sido "perseguida por los rojos" durante la Guerra Civil.
Posiblemente mi cinismo sea injusto, pero esa supuesta "persecución" fue, cuando menos, poco eficaz y no parece que hubiera dejado más secuelas que los cilicios, porque la monja murió en 1971, en su cama, tras más de 30 años predicando su fe, una parte de los cuales oponiéndose con fervor a la apertura propiciada por el Concilio Vaticano II. No puedo ni imaginarme que tipo de torutras se hubiera podido autoinfligir sor Maravillas por mor de expiar el pecado de la Teología de la Liberación. Si es lo que dice Bono: "una santa, hijos de p..., que no os enteráis". Claro, estamos todos obcecados por esas más de 100.000 víctimas de la represión franquista (o sea, muertos, porque las víctimas de la falta de libertades, de la represión cultural y política, del abuso de poder fueron muchos millones de personas) y por eso no somos capaces de reconocer e inclinarnos ante la santidad cuando la tenemos delante de las narices.
Y es que somos imposibles. Le pedimos a la Reina que se calle, como si sólo fuera un símbolo anacrónico, cuya opinión no nos interesa, dado que la nuestra tampoco es tenida en cuenta para decidir quién puede ser el mejor Jefe del Estado; no nos impresionan los milagros y nos creemos que las enfermedades las curan hombres y mujeres tan cínicos pero menos ocurrentes que House llamados médicos y que trabajan en hospitales bastante más cutres que los de las series norteamericanas; abrimos los micrófonos y escudriñamos que dicen los políticos cuyo sueldo pagamos y a los que, encima, les pedimos que sean referentes sociales, como si dedicarse a la política con un sueldo público acarreara responsabilidades éticas (Gil tiembla en su tumba sólo con el murmullo de esta palabra). Vamos, que somos incorregibles.
Suerte que sor Maravillas rezará por nosotros ahí en el paraíso de los buenos, pues ¿qué mayor humillación y sometimiento que intentar salvar para la vida eterna a su lado a unos descreídos de nuestro calibre?
...
Humíllate, sométete y estarás más cerca de Dios, pregonaba sor Maravillas, y Bono hoy debe sentirse mucho más cerca del Altísimo, porque le han humillado los medios, que han difundido sin pudor su irritación verbal (la de Bono) hacia los compañeros del PSOE que se oponían a que una cámara que aún no ha resarcido su deuda moral y legal con las víctimas de la represión franquista homenajeara con una placa honorífica a una beata canonizada por oler a nardos y haber sido "perseguida por los rojos" durante la Guerra Civil.
Posiblemente mi cinismo sea injusto, pero esa supuesta "persecución" fue, cuando menos, poco eficaz y no parece que hubiera dejado más secuelas que los cilicios, porque la monja murió en 1971, en su cama, tras más de 30 años predicando su fe, una parte de los cuales oponiéndose con fervor a la apertura propiciada por el Concilio Vaticano II. No puedo ni imaginarme que tipo de torutras se hubiera podido autoinfligir sor Maravillas por mor de expiar el pecado de la Teología de la Liberación. Si es lo que dice Bono: "una santa, hijos de p..., que no os enteráis". Claro, estamos todos obcecados por esas más de 100.000 víctimas de la represión franquista (o sea, muertos, porque las víctimas de la falta de libertades, de la represión cultural y política, del abuso de poder fueron muchos millones de personas) y por eso no somos capaces de reconocer e inclinarnos ante la santidad cuando la tenemos delante de las narices.
Y es que somos imposibles. Le pedimos a la Reina que se calle, como si sólo fuera un símbolo anacrónico, cuya opinión no nos interesa, dado que la nuestra tampoco es tenida en cuenta para decidir quién puede ser el mejor Jefe del Estado; no nos impresionan los milagros y nos creemos que las enfermedades las curan hombres y mujeres tan cínicos pero menos ocurrentes que House llamados médicos y que trabajan en hospitales bastante más cutres que los de las series norteamericanas; abrimos los micrófonos y escudriñamos que dicen los políticos cuyo sueldo pagamos y a los que, encima, les pedimos que sean referentes sociales, como si dedicarse a la política con un sueldo público acarreara responsabilidades éticas (Gil tiembla en su tumba sólo con el murmullo de esta palabra). Vamos, que somos incorregibles.
Suerte que sor Maravillas rezará por nosotros ahí en el paraíso de los buenos, pues ¿qué mayor humillación y sometimiento que intentar salvar para la vida eterna a su lado a unos descreídos de nuestro calibre?
...
9 de febr. 2007
Sorpresas, pero no tanto
Confieso que me ha sorprendido más que un futbolista tenga opiniones políticas y las exprese públicamente que el hecho que la empresa Kelme haya rescindido el contrato al jugador del Barça Oleguer Presas por expresarlas, sobre todo cuando me he enterado que la empresa es de Alicante y que superó una grave crisis gracias a la aportación de nueve millones de euros del gobierno autonómico (PP) de la Comunidad Valenciana.
No he leído el polémico artículo de Oleguer, pero de las frases entresacadas por varios medios de comunicación (incluido el artículo de Libertad Digital que habla de "apoyo al sanguinario De Juana"), me ha dado la sensación que el jugador plantea más preguntas que respuestas. Puede que mi juicio sea benvolente al entender de algunos, pero no veo por qué debe sorprendernos tanto que alguien se pregunte en voz alta sobre los criterios de unos jueces que permiten la salida de la cárcel por razones de salud de condenados con penas firmes y que no apliquen ese criterio en un caso de prisión preventiva. Sí, ya sé, De Juana ha provocado su propio deterioro físico al declararse en huelga de hambre y eso es, para algunos, un "chantaje" al Estado que no puede tolerarse. Pero tampoco es tolerable que un juez descalifique e insulte a otro por sus ideas políticas y eso mismo es lo que acaba de pasar en el Tribunal Constitucional. Pero pasa que en este país la (in)tolerancia se ha convertido en una arma arrojadiza.
Lo cierto es que la vida política espñola se ha convertido en una especie de vomitivo reality show en el que se grita, se insulta, se hacen juicios morales de corte inquisitorial, y todo el mundo (incluidos los jueces) están más pendientes de la opinión pública que de sus principios. Porque, recordémoslo, De Juana Chaos es un terrorista, pero su encarcelamiento actual se debe a un delito de opinión (unos artículos de prensa) y si muere en la cárcel a causa de esta huelga de hambre tengo la sensación que será como hacer caminar a nuestro tan mentado y dolorido Estado de derecho descalzo por un camino sembrado de cristales rotos.
De mi infancia católica recuerdo aquello de "pecar de pensamiento, palabra y obra", pero no creo que la progresiva demonización del pensamiento disidente promovida desde la derecha vaya a hacerle ningun bien a este país. Yo no soy independentista, ni siquiera estoy muy segura de ser nacionalista, tal como ese término se suele entender, pero sí defiendo el derecho de todo el mundo a pensar lo que le dé la gana sobre política mientras respete la reglas del juego democrático y con sus actos no vulnere ni la ley ni los derechos básicos de todas las personas.
De las palabras... de las palabras hay que hablar mucho: ¿dónde empieza y dónde termina la apología del terrorismo? Volviendo al caso de Oleguer, ¿se es proetarra si se cuestiona el encarcelamiento de De Juana? ¿no es también auténtico terrorismo periodístico (practicado sin pudor por Libertad Digital) poner en la misma línea de pensamiento político las cuestiones que Oleguer se plantea sobre el etarra y su conocida postura a favor de las selecciones deportivas catalanas? No hay nada más peligroso que un mundo en blanco y negro (o conmigo o contra mí) en el que unos cuantos se empeñan en convertir España. Y para hacerlo, además, se recurre a un mercadeo de palabras que empieza a alcanzar cotas inauditas (¿también intolerables?).
Que la mayoría de grupos parlamentarios rechacen la discusión de unas propuestas del PP (que, de todos modos, fueron incluidas en el orden del día de la Cámara y ampliamente publicitadas por la prensa) es calificado por este partido de "estalinista" y de "maniobra inédita en democracia", lo que resulta, cuando menos, una falta de respeto a los millones de personas que sí sufrieron la represión de Stalin, y probablemente también una falsedad, porque es difícil de creer que en democracias de larga trayectoria como la inglesa o la francesa no haya precedentes de mociones no discutidas por decisión de la mayoría de fuerzas parlamentarias. Pero ahí queda la frase, alimentando el victimismo de los votantes de derechas, que escriben y proclaman en blogs y debates públicos que se está degradando la democracia (cosa que probablemente es cierta, porque las mentiras y el maquillaje de las palabras tienen ese pernicioso efecto).
Hoy, además, Aznar ha reconocido que, por fin, sabe que no hay armas de destrucción masiva en Iraq. O como presidente fue un necio, o como ex presidente es un cínico. Y es difícil decir cuál de las dos cosas es peor.
No he leído el polémico artículo de Oleguer, pero de las frases entresacadas por varios medios de comunicación (incluido el artículo de Libertad Digital que habla de "apoyo al sanguinario De Juana"), me ha dado la sensación que el jugador plantea más preguntas que respuestas. Puede que mi juicio sea benvolente al entender de algunos, pero no veo por qué debe sorprendernos tanto que alguien se pregunte en voz alta sobre los criterios de unos jueces que permiten la salida de la cárcel por razones de salud de condenados con penas firmes y que no apliquen ese criterio en un caso de prisión preventiva. Sí, ya sé, De Juana ha provocado su propio deterioro físico al declararse en huelga de hambre y eso es, para algunos, un "chantaje" al Estado que no puede tolerarse. Pero tampoco es tolerable que un juez descalifique e insulte a otro por sus ideas políticas y eso mismo es lo que acaba de pasar en el Tribunal Constitucional. Pero pasa que en este país la (in)tolerancia se ha convertido en una arma arrojadiza.
Lo cierto es que la vida política espñola se ha convertido en una especie de vomitivo reality show en el que se grita, se insulta, se hacen juicios morales de corte inquisitorial, y todo el mundo (incluidos los jueces) están más pendientes de la opinión pública que de sus principios. Porque, recordémoslo, De Juana Chaos es un terrorista, pero su encarcelamiento actual se debe a un delito de opinión (unos artículos de prensa) y si muere en la cárcel a causa de esta huelga de hambre tengo la sensación que será como hacer caminar a nuestro tan mentado y dolorido Estado de derecho descalzo por un camino sembrado de cristales rotos.
De mi infancia católica recuerdo aquello de "pecar de pensamiento, palabra y obra", pero no creo que la progresiva demonización del pensamiento disidente promovida desde la derecha vaya a hacerle ningun bien a este país. Yo no soy independentista, ni siquiera estoy muy segura de ser nacionalista, tal como ese término se suele entender, pero sí defiendo el derecho de todo el mundo a pensar lo que le dé la gana sobre política mientras respete la reglas del juego democrático y con sus actos no vulnere ni la ley ni los derechos básicos de todas las personas.
De las palabras... de las palabras hay que hablar mucho: ¿dónde empieza y dónde termina la apología del terrorismo? Volviendo al caso de Oleguer, ¿se es proetarra si se cuestiona el encarcelamiento de De Juana? ¿no es también auténtico terrorismo periodístico (practicado sin pudor por Libertad Digital) poner en la misma línea de pensamiento político las cuestiones que Oleguer se plantea sobre el etarra y su conocida postura a favor de las selecciones deportivas catalanas? No hay nada más peligroso que un mundo en blanco y negro (o conmigo o contra mí) en el que unos cuantos se empeñan en convertir España. Y para hacerlo, además, se recurre a un mercadeo de palabras que empieza a alcanzar cotas inauditas (¿también intolerables?).
Que la mayoría de grupos parlamentarios rechacen la discusión de unas propuestas del PP (que, de todos modos, fueron incluidas en el orden del día de la Cámara y ampliamente publicitadas por la prensa) es calificado por este partido de "estalinista" y de "maniobra inédita en democracia", lo que resulta, cuando menos, una falta de respeto a los millones de personas que sí sufrieron la represión de Stalin, y probablemente también una falsedad, porque es difícil de creer que en democracias de larga trayectoria como la inglesa o la francesa no haya precedentes de mociones no discutidas por decisión de la mayoría de fuerzas parlamentarias. Pero ahí queda la frase, alimentando el victimismo de los votantes de derechas, que escriben y proclaman en blogs y debates públicos que se está degradando la democracia (cosa que probablemente es cierta, porque las mentiras y el maquillaje de las palabras tienen ese pernicioso efecto).
Hoy, además, Aznar ha reconocido que, por fin, sabe que no hay armas de destrucción masiva en Iraq. O como presidente fue un necio, o como ex presidente es un cínico. Y es difícil decir cuál de las dos cosas es peor.
7 d’abr. 2006
Escritos recuperados (2): ONG, medios y poder
Tras más de once años de trabajo en el sector de las Organizaciones No Gubernamentales (ONG), sigo convencida de que su papel en la sociedad actual resulta esencial, con todo y reconocer sus enormes limitaciones. La ONG han catalizado el descontento de la sociedad frente a los partidos tradicionales, que durante las décadas de los ochenta y los noventa parecía sólo preocupados de contentar a los representantes del poder económico, haciendo oídos sordos a muchas de las inquietudes que calaban cada día más hondo en la sociedad. No era sólo un problema de derechas o izquierdas (aunque también), era (es) una cuestión de valores éticos y de la razón ideológica (que no de ideologías) de la política. Bien está que los políticos administren correctamente la cosa pública, pero la política no es sólo administración, es construcción de propuestas, es planear y avanzar cómo queremos que sea el mundo.
Las ONG (no todas, pero sí las más sólidas y mejor asentadas) han puesto sobre la mesa "nuevos" temas, forzando con su capacidad de movilización que se incluyan en la agenda política temas que con frecuencia han desbordado la mirada estrecha de los políticos. Han sido los movimientos sociales (donde hay de todo, no sólo ONG) quienes han puesto el dedo en la llaga del impacto humano de la globalización, mientras los poderes tradicionales parecían sólo ocupados en contentar a los inversores internacionales. Migraciones, devastación del medio ambiente, explotación humana y expoliación de los países más pobres, conflictos armados y violencia urbana, vulneración de los derechos humanos, marginación de la mujer y las minorías étnicas, catástrofes naturals y cambio climático, pobreza, una pobreza intolerable y abyecta que mantiene fuera de la escuela a 100 millones de menores, sin agua potable a 1.000 millones de personas, malviviendo con menos de dos dólares a más de un tercio de la Humanidad.
Y ante esa realidad, que desborda cualquier gesto meramente caritativo, ¿qué hacen las ONG? ¿tienen poder para cambiar las cosas? Ese es el tema de la reflexión que nos planteamos con Ignasi Carreras respondiendo a la invitación de Vanguardia Dossier.
Vanguardia Dossier ¿Cuál es el papel de los gobiernos, las multinacionales, las ONG, el terrorismo, la religión o la opinión pública en la configuración del nuevo mundo? Quince especialistas desvelan las claves.
Peligros y esperanzas
MIQUEL PORTA PERALESA la pregunta que plantea el último Vanguardia Dossier, ¿quién manda en el mundo?, la gente, acertadamente, contestaría que EE.UU., el Fondo Monetario Internacional y el Banco Mundial, las multinacionales, el neoliberalismo, el capitalismo. Lo que resulta difícil es saber por qué ocurre lo que ocurre y qué límites tiene hoy el poder. Y difícil es percibir el poder de quien aparentemente no lo tiene. El presente dossier responde a todo ello. Dossier que, a modo de valor añadido, levanta acta del estado del mundo en los albores del siglo XXI.
(...)
Como no podía ser de otra manera, el dossier analiza nuevas realidades como el terrorismo y las ONG. Sobre la primera cuestión, Walter Laqueur advierte el peligro de un terrorismo que podría acceder a armas de destrucción masiva.¿Qué hacer? Incrementar la cooperación internacional y educar a la ciudadanía en la cultura de la vigilancia. Thomas Withington incide también en el fenómeno terrorista al señalar que las fuerzas armadas han de repensar su estrategia para hacer frente a un enemigo amorfo e impreciso que no practica la guerra clásica. Las ONG son valoradas positivamente por Ignasi Carreras y Adela Farré, que comparten la idea según la cual estas organizaciones protagonizan el tercero de los ciclos emancipatorios internacionalistas del siglo XX. Los autores concluyen que las ONG son un soft power indispensable para luchar a favor de la justicia y el desarrollo social, y en contra de la acumulación del capital.
Las ONG (no todas, pero sí las más sólidas y mejor asentadas) han puesto sobre la mesa "nuevos" temas, forzando con su capacidad de movilización que se incluyan en la agenda política temas que con frecuencia han desbordado la mirada estrecha de los políticos. Han sido los movimientos sociales (donde hay de todo, no sólo ONG) quienes han puesto el dedo en la llaga del impacto humano de la globalización, mientras los poderes tradicionales parecían sólo ocupados en contentar a los inversores internacionales. Migraciones, devastación del medio ambiente, explotación humana y expoliación de los países más pobres, conflictos armados y violencia urbana, vulneración de los derechos humanos, marginación de la mujer y las minorías étnicas, catástrofes naturals y cambio climático, pobreza, una pobreza intolerable y abyecta que mantiene fuera de la escuela a 100 millones de menores, sin agua potable a 1.000 millones de personas, malviviendo con menos de dos dólares a más de un tercio de la Humanidad.
Y ante esa realidad, que desborda cualquier gesto meramente caritativo, ¿qué hacen las ONG? ¿tienen poder para cambiar las cosas? Ese es el tema de la reflexión que nos planteamos con Ignasi Carreras respondiendo a la invitación de Vanguardia Dossier.
Vanguardia Dossier ¿Cuál es el papel de los gobiernos, las multinacionales, las ONG, el terrorismo, la religión o la opinión pública en la configuración del nuevo mundo? Quince especialistas desvelan las claves.
Peligros y esperanzas
MIQUEL PORTA PERALESA la pregunta que plantea el último Vanguardia Dossier, ¿quién manda en el mundo?, la gente, acertadamente, contestaría que EE.UU., el Fondo Monetario Internacional y el Banco Mundial, las multinacionales, el neoliberalismo, el capitalismo. Lo que resulta difícil es saber por qué ocurre lo que ocurre y qué límites tiene hoy el poder. Y difícil es percibir el poder de quien aparentemente no lo tiene. El presente dossier responde a todo ello. Dossier que, a modo de valor añadido, levanta acta del estado del mundo en los albores del siglo XXI.
(...)
Como no podía ser de otra manera, el dossier analiza nuevas realidades como el terrorismo y las ONG. Sobre la primera cuestión, Walter Laqueur advierte el peligro de un terrorismo que podría acceder a armas de destrucción masiva.¿Qué hacer? Incrementar la cooperación internacional y educar a la ciudadanía en la cultura de la vigilancia. Thomas Withington incide también en el fenómeno terrorista al señalar que las fuerzas armadas han de repensar su estrategia para hacer frente a un enemigo amorfo e impreciso que no practica la guerra clásica. Las ONG son valoradas positivamente por Ignasi Carreras y Adela Farré, que comparten la idea según la cual estas organizaciones protagonizan el tercero de los ciclos emancipatorios internacionalistas del siglo XX. Los autores concluyen que las ONG son un soft power indispensable para luchar a favor de la justicia y el desarrollo social, y en contra de la acumulación del capital.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
