Què pescarem avui?

Miro el mar des de la Platja de la Marquesa, mentre el meu fill va i ve preparant la seva canya. Passa més temps en els preparatius que amb l'ham a l'aigua i em fa pensar amb aquestes il.lusions compartides per tanta i tanta gent (aquí al Delta a cada poble i quasi a cada casa hi ha una estelada) que no sé si podríem veure materialitzar-se amb el mateix entusiasme.

Diuen que el clam per la independència del proper 11 de setembre serà massiu, però estic segura que pocs compartim una mateixa idea de com podria ser aquesta Catalunya nova de la qual ens parlen. De fet, jo no me la sé imaginar. Ni tan sols sé si la vull. Al contrari d'altres, jo em sentia bé sent espanyola alhora que catalana, fins que els governs del PP, alguns "barons" del PSOE, El Mundo, la COPE i mitjans similars m'han espatllat el caràcter. Jo creia que era possible l'Espanya dels pobles, ara no crec ni que sigui possible Espanya (o almenys no una en la que la gent com jo, catalans i no catalans, ens puguem reconèixer).

Penso en aquestes coses mentre veig els veïns de pesca treure una bona orada del mar. Això anima el panorama i les expectatives del meu fill. Aquest cap de setmana llarg al Delta és un espai de trobada que he buscat per apropar-me a ell. No és fàcil, perquè el seu tarannà solitari i a voltes passiu aixeca moltes barreres al seu voltant. És un nen tímid que venç la timidesa amb un punt de cinisme i desdeny, més capaç d'expressar el seu desacord amb el que li proposes que de verbalitzar alternatives. Suposo que res que no facin altres adolescents, però no sé si les meves estratègies són les millors. La pesca és una de les poques coses capaces de mobilitzar el Lluís. Una orada seria una fantàstica ofrena als déus de l'amor mare-fill.


Enviat des del meu iPhone

Tarda impressionista

En el temps que em costa travessar l'illa que va de Rambla Catalunya a Balmes veig a un grup d'amics fent la onada al cambrer del bar, que riu l'acudit entre tímid i afalagat; dues noies rosses de delicada bellesa saxona es troben al meu costat i s'abracen emocionades; el noi que camina cap a mi aixeca el cap, ensuma la flaire deliciosa que surt de la porta del restaurant, i somriu amb una satisfacció infantil, tornant a ser per uns segons aquell nen que entela el vidre de l'aparador de la pastisseria mentre mira amb els ulls esbatanats un pastís de crema, nata i xocolata.

Les tres imatges em produeixen una intensa felicitat, com notes de colors brillants sobre una tela grisa. Penso en Sisley i en Van Gogh, i en les sensacions agradables que es desprenen de les coses senzilles... olors, textures, sabors, emocions... plaers que tenim a l'abast de la mà i que no podem deixar escapar en aquests temps aspres i empeltats de desànim. Els petits moments feliços són un tresor que no hem de deixar que ens robin els superbs i els mediocres ambiciosos.

Em venen al cap altres imatges: dos operaris muntant una bastida, l'home ferrant un cavall... Recordo que a la ràdio han dit que els grecs hauran de treballar sis dies a la setmana, i em ve al cap quan jo anava a escola els dissabtes al matí, i el meu barri era un llarg carrer sense asfaltar on la major part del dia l'únic que senties era el traca-trac imparable dels telers, qualsevol dia de l'any, de les sis del matí a les deu de la nit i, a algunes fàbriques, tota la nit també. És com si algunes idees i decisions que s'estan prenent ara ens volguessin conduir a uns temps que ens pensàvem que no tornarien, perquè eren durs, perquè eren feixucs i eren injustos. No hi hem de tornar, però val la pena recordar aquells temps perquè hem oblidat algunes coses que llavors sabíem: que no ens podem conformar en ser mers consumidors passius i individualistes de plaers trivials, de joguines prescindibles, de gadgets de marca per a enlluernar envejosos i deutors; que la vida real, la que ens fa forts, està en una encaixada, en la feina ben feta, en la comunitat de la que formem part, en les persones que confien en nosaltres i en les que confiem...

S'acaba una llarga setmana que se m'ha fet duríssima. M'ha costat tornar a la feina després de les vacances i se m'ha fet molt difícil concentrar-me i  trobar el ritme. La bona notícia és que torno a muntar el meu cavall, el Whisky, que segueix "marcant" de la mà esquerra, però menys que quan no feia exercici; la notícia no tan bona és que vaig perdre l'equilibri dissabte passat i vaig caure del cavall, amb tan mala sort que vaig picar amb l'os sacre a terra i m'ha fet mal tota la setmana.

Mentrestant, Michelle Obama ha fascinat el món defensant la candidatura del seu marit a la convenció demòcrata, els científics han donat a conèixer la matèria fosca del DNA i l'Esperanza Aguirre se n'ha endut Eurovegas. Però no em direu que us agrada més tenir un casino que l'olor d'una barra de pa acabada de fer!