Silencis i pregàries

Quan tanques una etapa —i jo en tanco una a finals d'aquest mes, quan deixaré la presidència d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa després de quatre anys al càrrec—, tendeixes a fer una mirada enrere per revisar el camí recorregut. Jo sempre torno als meus escrits, i no pas només a aquests que comparteixo amb tots vosaltres, sinó a la llarga col·lecció de llibretes que guardo als meus calaixos.

Ahir a la tarda vaig fer aquest exercici. Buscava una llibreta que vaig obrir en assumir el càrrec que ara abandono per anotar-hi les reflexions culturals a les que estava segura que aquesta feina voluntària m'inclinaria. Al contrari que algun dels meus antecessors, convençut que les entitats culturals han d'emetre opinió, jo penso, amb alguns altres companys dels òrgans directius, que una entitat opina a través de les seves activitats; són les persones i, especialment, les que ocupen els seus càrrecs directius les que estan cridades no ja tant a opinar com a reflexionar en veu alta i per escrit sobre l'entorn cultural. Curiosament, l'únic article/manifest publicat durant l'etapa de l'expresident que ara ens critica per massa passius el vaig redactar jo i encara ara, més de 10 anys després, tinc seriosos dubtes que els que el van subscriure l'haguessin assumit en tota la seva extensió.

En qualsevol cas, durant la meva presidència, els articles d'opinió s'han concentrat en el principal problema que vam haver de resoldre: el de la continuïtat als nostres locals, que vam defensar en un judici, que vam guanyar en primera instància, resolució que va ser confirmada per l'Audiència Provincial a primers de 2012. I en coses prosaiques, com defensar la pintura de la façana destruïda per l'estultícia d'uns propietaris desaprensius. La quotidianitat en temps difícils se'ns ha menjat literalment l'heroisme ideològic que se'ns reclama.

Ahir, volia escriure un punt final sobre totes aquestes coses i una mica sobre la petita frustració de sentir crítiques permanents dels que no aporten altra solució que els cants de sirena a un suposat passat gloriós, amb un "el que es feia aleshores tenia dignitat i el que ha vingut després ni s'hi acosta". Però en lloc de fer això, vaig retrobar el meu passat a les llibretes que vaig escriure en paral·lel a l'inici d'aquest blog. Vaig retrobar les pàgines secretes que mai vaig publicar aquí perquè eren pregàries d'amor a un amor impossible.

Amb el pas del temps, els sentiments acaben amarant tot el que escrivim, i també aquest blog és ple de pregàries al mateix déu menor. En parlar-ne en veu alta, sublimem el nostre dolor, les nostres angoixes, la nostra felicitat sabent que, si no les circumstàncies o les coneixences, tots compartim sentiments propers. Però a les llibretes, el dolor és més descarnat, la il·lusió més infantil, la passió més salvatge. No hi ha distància, i la intensitat de la veu —durant 2005 i 2006 vaig escriure pràcticament cada dia— m'impressiona encara. Llegides ara, des del silenci voluntari que m'he imposat, m'aclapara la permanència dels sentiments al llarg de més de vuit anys que han vist com canviava radicalment quasi bé tot en les nostres vides. I no sé si fer-ne una lectura heroica —l'amor etern existeix i jo el conec— o una lectura pragmàtica —els amors impossibles no s'acaben perquè es mantenen a part de les misèries de les nostres vides quotidianes.

Potser ara que deixo el dia a dia als Amics —l'entitat és un d'aquests amors que no deixaré mai del tot— tindré més temps per pensar-hi i decidir quina és la resposta.

Tornem-hi

Et lleves de matí el primer dia després de vacances i t'adones de fins a quin punt el teu cos i el teu cervell han interioritzat algunes accions, alguns gestos, que han esdevingut automàtics i quasi inconscients. Passes pel costat de la ràdio, camí de la cuina, i el teu braç s'allarga per engegar-la, però només hi pares compte quan al cap d'un parell de minuts una notícia et crida l'atenció. Obres la nevera i et quedes mirant estranyament la porta: alguna cosa no rutlla i el "programa automàtic" s'ha aturat. Llavors arriba la consciència i t'adones que no queda suc de taronja. De fet, al prestatge de les ampolles només hi ha un bric de vi per cuinar. T'ajups per obrir l'armari-rebost i comences a buscar... suc, llet... i és aleshores que t'adones de com n'és de d'hora... Buff, quina mandra haver d'anar a treballar!!!

Al tren tothom fa cara d'haver-se despertat buscant l'ampolla de llet a la lleixa de les llaunes de conserves. Alguns dormen rera unes ulleres fosques i la majoria llegim: pocs diaris, uns quants llibres, alguns e-books, poquetes tablets i molts, molts smart phones. Portem el món a la butxaca, el "nostre" món: el nostre correu electrònic (el personal i el de la feina, que mentre es té esdevé una "segona pell"); el perfil de Facebook i de Twitter; la nostra música preferida; les nostres fotografies; els nostres vídeos... Ens concentrem en la pantalleta i el nostre "pilot automàtic" no ens fa aixecar el cap fins que som a tocar de l'estació de destí. Amb poc esforç i uns auriculars ens podem imaginar que som al saló de casa...

Però no. Una veu metàl·lica ens recorda el nom de l'estació i tots els enllaços possibles. La veu ens enllaça  en una rutina que és, alhora, feixuga i protectora. Passes, com la majoria de dies, per davant d'aquell bar i et reconforta l'olor de cafè. Al quiosc de la cantonada mires de reüll la portada d'aquella revista que de vegades et compres, però decideixes que ja t'ho pensaràs al sortir, si la vols. Recordes un moment els que s'han quedat dormint a casa i sents una petita punxada d'enveja. Respires fons i et fiques a l'ascensor, i penses, alleujat, que avui, amb tan poca gent que treballa aquesta setmana, segur que al bar no s'acaben les pastes de xocolata!

PD: Vaig fer aquesta entrada al tren, mentre anava a treballar, i abans de llegir que al Rodrigo Rato l'han nomenat conseller assessor de Telefònica. Serà per tots els mèrits que jo subratllava en la meva última entrada de l'any passat? Estic escandalitzada. Tant, que em nego a dedicar-li una entrada sencera al tema. Hi ha qui passa a la història per arribar a un càrrec important i exercir-lo bé. Aquest paio passarà a la història per haver-ho fet de malament a pitjor en tots els càrrecs que ha ocupat. Aquesta setmana l'han nomenat, fins i tot, "el cinquè pitjor directiu del món"!!! I li segueixen donant càrrecs, mentre gent amb força més talent es mor de fàstic o no té feina. Quin país!!!