Quan fa uns anys vaig passar unes setmanes estudiant anglès a Oxford, la meva dispesera (una jove ioguslava casada amb un anglès) m'explicava que al Regne Unit tothom creu en la màgia, ho reconeguin o no, i que a totes les cases hi ha un fantasma. Potser per això tenen tant d'èxit les aventures de Harry Potter (a la resta del món també, però això no fa al cas ara).
Tanmateix, el que m'ha fet recordar aquella sentència no ha estat pas la J.K.Rowling, sinó l'abundància de sèries de TV protagonitzades per aquest encreuament entre fetilleres i assistens socials que són les vidents que parlen amb morts (que només veuen elles i, naturalment, els telespectadors) i es dediquen a tancar "casos oberts", ja siguin els d'ànimes en pena que no s'han decidit a donar el pas definitiu cap a la llum blanca o, com la d'avui, que s'alien amb la policía per descobrir pedòfils o amb el fiscal per a esbrinar quins candidats a membres d'un jurat poden fer-lo més procliu a dictar una sentència de mort.
Aquest darrer "acudit" m'ha donat basques. La propaganda pro pena capital d'aquesta darrera sèrie de la Quatro és tan brutal i maniquea que posa la pell de gallina, i costa de saber si el que hi ha darrera de la producció és convicció "neocon" o pur oportunisme comercial (que, posats a triar, no sé què és pitjor).
Jo que havia començat a creure que, tret de Voldemort i els seus fidels, tota la màgia era bona i a fi de bé, i vet aquí que em trobo de cara amb aquest personatge de mare de família ianqui amb dots telepàtics i de medium espiritista (casa amb jardí, nens rossos, i monovolum a la porta), assedegada per fer el bé, que es dedica a buscar arguments no per fer justícia davant d'un crim, sinó perquè aquest crim rebi la pena màxima. Edificant, oi?
Potser l'esperit màgic anglosaxó es va marejar travessant l'Atlàntic o potser l'ha pervertit aquest puritanisme rampant dels que manen als EUA i que tan malament s'adiu amb l'esperit irreverent i juganer dels fantasmes.
13 de jul. 2006
4 de jul. 2006
Los amores 'secretos'
Sí, lo sé. Parece el título de una confesión, pero en realidad es el título de una reflexión que deseo compartir. Me pregunto con frecuencia de qué material están hechos nuestros fracasos afectivos: ¿de miedo? ¿de incomprensión? ¿de circunstancias insalvables? Pero, sobre todo, me fascina percibir cómo debajo de los olvidos aparentes, de las "relaciones superadas", palpitan los sentimientos. Puede que algunas personas sean capaces de hacerlo, pero, por lo general, no se arranca uno el corazón y lo guarda en el cajón de la mesilla de noche cuando las historias terminan. En realidad, las historias no terminan nunca, porque uno sale de ellas siendo una persona distinta a quien inició aquella relación.
Aunque también es posible que ciertas personas, de temperamento romántico, exageremos más. Cabe pensar que no somos tantos quienes sentimos una punzada en el estómago cuando la vida nos pone de nuevo sobre la carretera que lleva a su casa, cuando en la calle nos cruzamos con alguien que usa su misma colonia, cuando el eco de una canción nos transporta a otros tiempos.
Hay odios militantes que sólo se explican por la pervivencia de unos sentimientos que no se pueden controlar; despecho patológico que sólo puede nacer de un amor enfermizo.
Pero entre todos los amores secretos los más estimables son, sin duda, los inconfesables. Tan inconfesables, a veces, que ni nosotros mismos nos atrevemos a reconocerlos. ¿Estimables por qué, me diréis? Porque llenan de luz los resquicios grises de nuestras vidas. En esos recovecos se esconden esa injustificada insistencia por ir siempre a tomar el café con aquel compañero de trabajo; las miradas furtivas, fuera de guión, entre ese médico y esa paciente que coincidieron en una sala de hospital; la amable displicencia con que dos vecinos alargan el paseo del perro o el momento de recogida de los níños en el cole. Casi nunca pasa nada (o quizás sí y no nos enteramos), pero a veces nos alcanzan las chispas de corriente y una, sin ser consciente de por qué, se levanta más alegre por la mañana.
Hay que tener, por lo menos, un amor secreto, y no sirven ni el trabajo, ni el partido, por muy militante que se sea. Amar secretamente a un ser inalcanzable y sublimarlo en arte (que no debe ser precisamente la composición de sonetos románticos, no seamos cursis): ese es mí sueño (esta semana).
Aunque también es posible que ciertas personas, de temperamento romántico, exageremos más. Cabe pensar que no somos tantos quienes sentimos una punzada en el estómago cuando la vida nos pone de nuevo sobre la carretera que lleva a su casa, cuando en la calle nos cruzamos con alguien que usa su misma colonia, cuando el eco de una canción nos transporta a otros tiempos.
Hay odios militantes que sólo se explican por la pervivencia de unos sentimientos que no se pueden controlar; despecho patológico que sólo puede nacer de un amor enfermizo.
Pero entre todos los amores secretos los más estimables son, sin duda, los inconfesables. Tan inconfesables, a veces, que ni nosotros mismos nos atrevemos a reconocerlos. ¿Estimables por qué, me diréis? Porque llenan de luz los resquicios grises de nuestras vidas. En esos recovecos se esconden esa injustificada insistencia por ir siempre a tomar el café con aquel compañero de trabajo; las miradas furtivas, fuera de guión, entre ese médico y esa paciente que coincidieron en una sala de hospital; la amable displicencia con que dos vecinos alargan el paseo del perro o el momento de recogida de los níños en el cole. Casi nunca pasa nada (o quizás sí y no nos enteramos), pero a veces nos alcanzan las chispas de corriente y una, sin ser consciente de por qué, se levanta más alegre por la mañana.
Hay que tener, por lo menos, un amor secreto, y no sirven ni el trabajo, ni el partido, por muy militante que se sea. Amar secretamente a un ser inalcanzable y sublimarlo en arte (que no debe ser precisamente la composición de sonetos románticos, no seamos cursis): ese es mí sueño (esta semana).
1 de jul. 2006
Canícula
Fa tanta calor aquesta tarda que resulta difícil concentrar-se en la pantalla de l'ordinador. Segurament fora més assenyat llegir un llibre a la vora de la platja o deixar-se bressolar per les onades del mar. Però és Festa Major, i aquí a casa nostra és com una tradició —per a alguns, almenys— quedar-se a ciutat i passejar-se pels diferents escenaris, movent-nos amb dificultat entre taules i cadires de les terrasses que envaeixen les voreres i les places, saludant amics i coneguts, suant entre orxata i granissat, fent els honors a dracs, gegants i cap-grossos, ja sigui entre els espetecs del correfoc o el raval infernal, o duent les criatures a saludar la conhort màgica a l'atri de l'Ajuntament.
Jo vaig inventar fa temps un conte per als meus fills sobre un drac que va haver d'aprendre, ja grandet i granadet, a escopir foc per poder ser el rei de la festa. El meu drac —tímid com només poden ser-ho els dracs "a mig coure"— havia fet masses "campanes" de petit i, és clar, a l'hora de la veritat, no sabia fer allò que li tocava.
Em preguntava aquest matí, veient el rastre del foc —"fortuït" deia el Diari de Terrassa— que va cremar fa un parell de dies els contenidors d'escombraries de la Plaça Nova, si els adolescents que destrossen el mobiliari urbà i empastifen les parets també van fer campana, com el meu drac, el dia que tocava l'assignatura important, en aquest cas urbanitat.
Els de la meva edat somriuen, i els més joves no saben de què parlo. Aquesta matèria és absent de l'educació actual; per al món postmodern, la ciutat és un espai sobre el qual els ciutadans tenen drets, però cap al que pocs creuen tenir deures. La urbanitat és, al capdavall, la versió civil de les bones maneres de l'educació tradicionalista, però va més enllà, ja que, com el seu nom indica, suposa el reconeixement que en un espai compartit i multiusuari, com l'urbs moderna, necessitem un codi de valors, un catàleg de límits per no ferir i que no ens fereixi el veí.
I no és que jo cregui que el nostre és un temps especialment dolent, malgrat l’èmfasi i la fruïció amb què els nostres mitjans de comunicació tracten fets com els actes vandàlics que es van produir aquesta setmana a Gràcia. A Terrassa, per exemple, a mitjan anys 70 era impossible trobar una sola paperera, perquè eren sistemàticament cremades cada cop que se n’instal·lava una. Com tampoc és que estigui, per principi, en contra dels graffiti. El que m’inquieta és la futilitat de tota aquesta asociabilitat convulsa.
Admiradora com sóc de l’obra de Basquiat —un artista “descobert” per Warhol que va “formar-se” pintant els murs de Nova York per confegir un art salvatge i primitivista, fulgurant com la seva curta vida— no m’importaria massa que la abassegadora frondositat mural a què dona peu la febre immobiliària de Terrassa esdevingués suport per a la creativitat artística. Lamentablement, quan un passeja pel centre i observa el saldo que deixen, dia rera dia, les colles pinta-parets —desenes de signatures il·legibles fetes amb esprais virolats— veu clar que sobra ego i falta talent. Cada pintada ve a ser com cagaradeta de mosca, això sí mida Tiranosaurus Rex, i amb cap més intencionalitat, artística o reivindicativa, que el just for fucking, fins a l’extrem que una arriba a pensar que qui regala els esprais a les criatures és un empresari especialitzat en la neteja de façanes.
A Gràcia, l’anomenada —amb un excés de grandiloqüència mediàtica— guerra urbana dels okupes té, si no una justificació, sí una raó: el desallotjament d’un grup de membres del moviment d’una vivenda okupada. Per què es cremen contenidors a Terrassa? És un efecte mirall? Doncs, segurament hi ha motius més importants per als quals cremar alguna cosa, si cremar coses servís de res.
Alguns li donen la culpa a l’educació, referint-se a l’escola. Jo no estic tan segura que algunes coses es puguin ensenyar, ni que sigui possible fer desaparèixer de la nostra societat un cert grau de violència residual. El que potser sí hauríem de saber fer és crear formes noves de canalitzar tanta energia malmesa per tants de joves, tot i que segurament fora més fàcil si estiguessin descontents i no, com em temo, terriblement avorrits.
Jo vaig inventar fa temps un conte per als meus fills sobre un drac que va haver d'aprendre, ja grandet i granadet, a escopir foc per poder ser el rei de la festa. El meu drac —tímid com només poden ser-ho els dracs "a mig coure"— havia fet masses "campanes" de petit i, és clar, a l'hora de la veritat, no sabia fer allò que li tocava.
Em preguntava aquest matí, veient el rastre del foc —"fortuït" deia el Diari de Terrassa— que va cremar fa un parell de dies els contenidors d'escombraries de la Plaça Nova, si els adolescents que destrossen el mobiliari urbà i empastifen les parets també van fer campana, com el meu drac, el dia que tocava l'assignatura important, en aquest cas urbanitat.
Els de la meva edat somriuen, i els més joves no saben de què parlo. Aquesta matèria és absent de l'educació actual; per al món postmodern, la ciutat és un espai sobre el qual els ciutadans tenen drets, però cap al que pocs creuen tenir deures. La urbanitat és, al capdavall, la versió civil de les bones maneres de l'educació tradicionalista, però va més enllà, ja que, com el seu nom indica, suposa el reconeixement que en un espai compartit i multiusuari, com l'urbs moderna, necessitem un codi de valors, un catàleg de límits per no ferir i que no ens fereixi el veí.
I no és que jo cregui que el nostre és un temps especialment dolent, malgrat l’èmfasi i la fruïció amb què els nostres mitjans de comunicació tracten fets com els actes vandàlics que es van produir aquesta setmana a Gràcia. A Terrassa, per exemple, a mitjan anys 70 era impossible trobar una sola paperera, perquè eren sistemàticament cremades cada cop que se n’instal·lava una. Com tampoc és que estigui, per principi, en contra dels graffiti. El que m’inquieta és la futilitat de tota aquesta asociabilitat convulsa.
Admiradora com sóc de l’obra de Basquiat —un artista “descobert” per Warhol que va “formar-se” pintant els murs de Nova York per confegir un art salvatge i primitivista, fulgurant com la seva curta vida— no m’importaria massa que la abassegadora frondositat mural a què dona peu la febre immobiliària de Terrassa esdevingués suport per a la creativitat artística. Lamentablement, quan un passeja pel centre i observa el saldo que deixen, dia rera dia, les colles pinta-parets —desenes de signatures il·legibles fetes amb esprais virolats— veu clar que sobra ego i falta talent. Cada pintada ve a ser com cagaradeta de mosca, això sí mida Tiranosaurus Rex, i amb cap més intencionalitat, artística o reivindicativa, que el just for fucking, fins a l’extrem que una arriba a pensar que qui regala els esprais a les criatures és un empresari especialitzat en la neteja de façanes.
A Gràcia, l’anomenada —amb un excés de grandiloqüència mediàtica— guerra urbana dels okupes té, si no una justificació, sí una raó: el desallotjament d’un grup de membres del moviment d’una vivenda okupada. Per què es cremen contenidors a Terrassa? És un efecte mirall? Doncs, segurament hi ha motius més importants per als quals cremar alguna cosa, si cremar coses servís de res.
Alguns li donen la culpa a l’educació, referint-se a l’escola. Jo no estic tan segura que algunes coses es puguin ensenyar, ni que sigui possible fer desaparèixer de la nostra societat un cert grau de violència residual. El que potser sí hauríem de saber fer és crear formes noves de canalitzar tanta energia malmesa per tants de joves, tot i que segurament fora més fàcil si estiguessin descontents i no, com em temo, terriblement avorrits.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
