Llibretes

Tinc una llibreta a casa meva on cada pàgina parla d'amor. Cada pàgina de la meva llibreta porta el dia d'un any llunyà i juntes, l'una darrere l'altra, fan un llarg enfilall de setmanes que sumen uns quants mesos. Tinc una llibreta a casa meva on cada pàgina porta el teu nom.

Tinc un calaix ple de llibretes que expliquen molts anys de la meva vida i em causa tant de desconcert topar-me, tot rellegint-les, amb les coses que han canviat brutalment com comprovar que la intensitat d'alguns sentiments es pot mantenir, incombustible, al llarg de molts anys. Les meves llibretes guarden converses imaginàries, cartes mai enviades i el rastre de les llàgrimes d'un miler de nits. Les meves llibretes saben el teu nom fins i tot quan no hi és escrit, quan s'amaga a darrere de paraules que diuen altres coses.

De tant en tant, no puc sostreure'm a la temptació de tornar a ser per uns moments una adolescent desorientada i rellegeixo les pàgines —molt poques— que vaig escriure amb 15 i 16 anys. Somric davant dels drames puerils, i l'èmfasi en els "grans fets" que sóc incapaç de recordar però que els texts no descriuen perquè, afirmava, "no els oblidaré mai". Tanmateix, em reconec en la passió flamejant que encén molts paràgrafs, i que encara ara sento que, de vegades, m'arrossega.

Hi ha de tot a les meves llibretes, fins i tot una descripció detallada, hora a hora, de l'angoixa que em van produir els fets del 23 de febrer de 1981, quan Tejero va ocupar el Congrés i Milans del Bosch va treure els tancs al carrer. Pors, descobertes, incerteses, alegries, angoixes, il·lusions, decepcions, esperances... i l'amor en totes les seves formes: l'esbojarrat, el passional, el superficial, el compromès, el maternal, el filial, el traït, l'impensat, l'etern...

En un altra entrada (Silencis i pregàries) parlava de les "pregàries d'amor a un amor impossible" que omplen les pàgines que he escrit, però els amors impossibles no existeixen, perquè els nostres sentiments són reals, i el nostre amor existeix... encara que s'adreci a la persona equivocada o a l'ànima absent. No estem fets per estar sols, sinó per estimar, tant se val si els nostres sentiments no lliguen amb allò que ens convindria.

A sobre la meva taula tinc dues llibretes noves, dos quaderns preciosos que m'han regalat els que m'estimen perquè les ompli de pregàries al déu arquer, de records de cançons tendres, de paisatges vibrants, i dels colors i els perfums de les flors que m'agraden. Jo voldria ser capaç de guardar-hi històries fantàstiques de móns màgics on tots els que s'estimen podran estar junts per sempre.

La mirada misteriosa dels gats de purpurina i la serp de foc vigilen les meves paraules, mentre jo penso en una cançó que diu "necessito algú com tu per entendre el meu cor i la meva ànima". Tots necessitem qui apaivagui el nostre cor i bressoli el nostre esperit. Si el trobeu, feu-me cas: escriviu el seu nom en una llibreta preciosa i guardeu-la bé. Lluny del foc i dels peixets de plata i molt a prop del cor.
 

Silencis i pregàries

Quan tanques una etapa —i jo en tanco una a finals d'aquest mes, quan deixaré la presidència d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa després de quatre anys al càrrec—, tendeixes a fer una mirada enrere per revisar el camí recorregut. Jo sempre torno als meus escrits, i no pas només a aquests que comparteixo amb tots vosaltres, sinó a la llarga col·lecció de llibretes que guardo als meus calaixos.

Ahir a la tarda vaig fer aquest exercici. Buscava una llibreta que vaig obrir en assumir el càrrec que ara abandono per anotar-hi les reflexions culturals a les que estava segura que aquesta feina voluntària m'inclinaria. Al contrari que algun dels meus antecessors, convençut que les entitats culturals han d'emetre opinió, jo penso, amb alguns altres companys dels òrgans directius, que una entitat opina a través de les seves activitats; són les persones i, especialment, les que ocupen els seus càrrecs directius les que estan cridades no ja tant a opinar com a reflexionar en veu alta i per escrit sobre l'entorn cultural. Curiosament, l'únic article/manifest publicat durant l'etapa de l'expresident que ara ens critica per massa passius el vaig redactar jo i encara ara, més de 10 anys després, tinc seriosos dubtes que els que el van subscriure l'haguessin assumit en tota la seva extensió.

En qualsevol cas, durant la meva presidència, els articles d'opinió s'han concentrat en el principal problema que vam haver de resoldre: el de la continuïtat als nostres locals, que vam defensar en un judici, que vam guanyar en primera instància, resolució que va ser confirmada per l'Audiència Provincial a primers de 2012. I en coses prosaiques, com defensar la pintura de la façana destruïda per l'estultícia d'uns propietaris desaprensius. La quotidianitat en temps difícils se'ns ha menjat literalment l'heroisme ideològic que se'ns reclama.

Ahir, volia escriure un punt final sobre totes aquestes coses i una mica sobre la petita frustració de sentir crítiques permanents dels que no aporten altra solució que els cants de sirena a un suposat passat gloriós, amb un "el que es feia aleshores tenia dignitat i el que ha vingut després ni s'hi acosta". Però en lloc de fer això, vaig retrobar el meu passat a les llibretes que vaig escriure en paral·lel a l'inici d'aquest blog. Vaig retrobar les pàgines secretes que mai vaig publicar aquí perquè eren pregàries d'amor a un amor impossible.

Amb el pas del temps, els sentiments acaben amarant tot el que escrivim, i també aquest blog és ple de pregàries al mateix déu menor. En parlar-ne en veu alta, sublimem el nostre dolor, les nostres angoixes, la nostra felicitat sabent que, si no les circumstàncies o les coneixences, tots compartim sentiments propers. Però a les llibretes, el dolor és més descarnat, la il·lusió més infantil, la passió més salvatge. No hi ha distància, i la intensitat de la veu —durant 2005 i 2006 vaig escriure pràcticament cada dia— m'impressiona encara. Llegides ara, des del silenci voluntari que m'he imposat, m'aclapara la permanència dels sentiments al llarg de més de vuit anys que han vist com canviava radicalment quasi bé tot en les nostres vides. I no sé si fer-ne una lectura heroica —l'amor etern existeix i jo el conec— o una lectura pragmàtica —els amors impossibles no s'acaben perquè es mantenen a part de les misèries de les nostres vides quotidianes.

Potser ara que deixo el dia a dia als Amics —l'entitat és un d'aquests amors que no deixaré mai del tot— tindré més temps per pensar-hi i decidir quina és la resposta.

Palau

Quan jo encara fumava i la legislació sobre seguretat en locals públics era ambigua i inconcreta, a mi m'agradava seure a la saleta de fumadors que hi havia darrera les llotges de platea del Palau de la Música. Des d'allà no veies res del que passava a l'escenari, però semblava que la música vingués a instal.lar-se còmodament entre aquelles quatre parets per deixar que els fumadors empedreïts la gaudíssim a cor que vols.

Les llotges que hi ha a l'esquerra de l'escenari (mirant des de la porta) eren l'espai que solien reservar als mitjans els organitzadors del Festival de Jazz de Barcelona. Dilluns a la nit seia a la primera fila d'una d'aquestes llotges i mentre escoltava música amb olor de terra i gust d'arròs amb conill, pensava en la qualitat corrosiva de la tristor i la voluntat de l'amor de ser-ne l'antídot (no sempre capaç de fer-se efectiu).

L'amor ens fa fer coses estranyes; ens porta a llocs on pesàvem que no amiríem mai; ens manté en vetlla i ens dóna l'energia per caminar sense descans darrere d'un somni; ens fa valents i ens fa covards alhora; si se sent traït ens sumeix en la desesperació, però una espurna d'esperança encén el nostre cor i desencadena tempestes d'alegria al nostre cervell. L'amor ens fa invencibles i, alhora, totalment vulnerables, ens deixa eixorcs en el dolor i ebris en l'alegria. No som res sense l'amor, però l'amor només és quan li lliurem la nostra ànima sense cap recança.

La música porta la llavor de l'amor. És el niu on ha nascut i on creix. És el coixí on reposem el cap per a plorar la nostra tristesa. La música ens aplega i ens aïlla del dolor del món amb la seva màgia. La música fa possibles els amors impossibles.

Paraules ( i 2)

Dono voltes a les paraules de l'amor, perquè sempre he pensat que no n'hi ha prou amb estimar, cal dir-ho. Un amor que s'expressa és un amor real; un amor silenciat (sigui un silenci decidit o imposat) és una malaltia, una ferida de l'ànima i, al final, una gangrena que devora la nostra felicitat. I, tanmateix, jo conec l'amor sense paraules, que perdura en el temps, i que no sap ser dit, com si temés que la seva naturalesa delicada es dissolgués en l'aire en el moment de ser nomenat, com si temés que la seva naturalesa explosiva fes esclatar la momentània realitat i al final només quedessin cendres.

Aquest amor que jo conec té por de les paraules, i no sóc capaç de trobar-hi una explicació coherent. Però potser és que no n'hi ha cap. Conservo un vell retall d'un diari de Cochabamba (Bolivia), Los Tiempos, on Paulo Coelho parla De las artimañas del amor (17-5-2005) i on assenyala la impossibilitat de sotmetre l'amor als judicis racionals.

«Moltes vegades pensem que podem controlar l'amor. I, en aquest moment, ens sorprenem fent-nos una pregunta absolutament inútil: "Val la pena?"

L'amor no respecta aquesta pregunta. L'amor no es deixa valorar com una mercaderia. Un dels personatges de l'obra "La bona persona de Tse-Xuang", de Bertold Brecht, ens parla de la veritable entrega:

"Vull ser al costat de la persona que estimo. No vull saber quin preu hauré de pagar. No vull saber si serà bo o dolent per a la meva vida. No vull saber si aquesta persona m'estima o no. L'únic que necessito, l'únic que desitjo és estar prop de la persona que estimo." »

L'amor que s'amaga de les paraules potser té por d'aquesta passió que ho capgira tot. O potser no ha trobat encara el seu conjur, el seu "abracadabra" particular que desperti la seva màgia.

En el mateix article, Coelho fa dir a un dels seus personatges: "No existeix res més enllà de l'amor. L'amor és el que fa girar el món i manté els estels suspesos en el cel." Voldria creure que és veritat i que les paraules dels que estimen sense por són la clau de la felicitat del món.
...

 

50 anys

Avui he anat a la festa d'aniversari d'un amic meu que acaba de complir 50 anys, i mentre ell tocava jazz amb alguns amics, els altres miràvem passar sobre l'escenari una vida en fotografies. Era una vida compartida, amb molta gent, però sobretot amb la seva dona, i he sentit una fiblada d'enveja per la felicitat que aquesta parella projecta.

Una visió distant no copsa sovint els clars-obscurs de la vida, però hi ha mirades de plenitud i felicitat que no enganyen, i per això no he pogut evitar pensar quanta sort que tenen les persones que ja de joves i per sempre troben el seu company, la seva companya, per caminar la vida junts.

Quina deu ser la fórmula? Estar en el lloc adient en el moment oportú per conèixer la persona perfecta? I si no arriba mai aquest moment ni aquesta persona ideal? Recordo encara el to de fatalitat que empraven les velles del carrer on vaig viure de petita quan parlaven del matrimoni, que elles vivien com una mena de loteria amb el resultat de la qual t'havies d'aconformar, tant si treies bola negra com si feies la sort.

A mi no m'ha calgut aguantar cap situació insostenible o dolorosa, almenys no més temps del que tarden a curar-se les ferides d'un trencament de parella, però em dol no només la frustració d'haver-me equivocat quan era jove, sinó també adonar-me que arriba un moment que, si no has trobat la persona ideal (o si l'has trobat en un moment o en circunstàmcies adverses), ja és molt difícil, quasi impossible, modificar l'stato quo.
Amb el temps, i si hi ha hagut un fracàs entremig, tots ens tornem un pèl desconfiats. Potser jo un pèl més i tot.

Ara llegeixo La dona justa, de Sándor Márai, una obra sobre un triangle amorós en el qual els personatges són arrossegats per passions que no poden controlar i que els exigeixen anar més enllà dels convencionalismes i el conformisme, fins i tot sabent que, de l'altra banda, tampoc trobaran la felicitat. Però necessiten fer el que fan; necessiten sentir-se estimats amb passió. A mi em fa por haver perdut ja aquest sentiment: la capacitat de creure en algú amb cada fibra del teu cos. Això que se'n diu enamorament i que estaria bé que pugués durar sempre més de 30 anys, com a casa dels meus amics.
...

Què fas?

Què podem fer quan els nostres sentiments i els nostres desigs van per una banda i les nostres circumstàncies van per una altra? Què podem fer si no sabem avenir-nos al que tenim i la passió pel que volem ens aclapara per la seva intensitat? Com es pot acceptar viure una vida sense amor perquè el nostre sentiment amorós per l'impossible és tan intens que ens encega i quasi no ens deixa ni respirar?

Fa tant de temps que em sento així que ja no recordo com és viure d'una altra manera. Els dies passen i jo em llevo cada dia dient-me "avui sí, avui una passió nova, possible i compartida, desplaçarà del meu horitzó el vell objecte de desig, omplirà l'espai de llum nova", però els dies passen i el meu únic horitzó són aquells ulls que no em miren i el meu únic desig una proximitat que m'és negada.

Per què, de sobte, necessitem escriure les nostres més doloroses i íntimes frustracions? De vegades penso que és per alleujar el dolor, per mirar-ho com si li estés passant a un altre i distançar-nos-en. Però més sovint penso que és un crit, un missatge en una ampolla que tenim l'esperança que sigui trobat, llegit i desxifrat per aquell qui ens causa tan intens dolor.

Segurament és les dues coses alhora: un crit de ràbia i impotència, un crit d'auxili. També és la necessitat de mirar cap endins enmig d'aquest mar de banalitat malaltissa en el qual ens toca viure. Què ens queda quan perruqueres i sociòlegs coincideixen a preocupar-se per la "ridícula" decisió (sociòleg dixit) de no enllumenar els carrers de la ciutat en benefici de l'austeritat i l'estalvi energètic? Què queda si no pots ni abraçar el teu somni ni oblidar-lo?

Per què li diem amor, quan volem dir...

No fa gaires dies, l'Eduardo Mendoza reflexionava a la seva columna setmanal d'El País sobre l'Amor i més en concret sobre la diferència de codis que avui guien la recerca de parella dels que regien la vida social de les primeries del segle XX, quan Henry James escrivia les seves novel·les: de la fatalitat de l'atzar, la rigidesa de les convencions i la mesquinesa dels interessos econòmics (no oblidem que per les dones, marginades del món del treball, el matrimoni era tota una professió), a la compra per catàleg que s'imposa en l'era Internet, on els webs per buscar parella destaquen entre els de més èxit de públic (i econòmic) de la xarxa.

He llegit alguns articles sobre aquest fenòmen i la seva rendibilitat, fins i tot m'han presentat algun estudi acadèmic sobre aquests webs en el marc de la investigació sobre comunitats a la xarxa, però el que resulta realment interessant és observar com funcionen les relacions humanes en aquest entorn; un treball de camp que cap aspirant a sociòleg hauria de menystenir.

En primer lloc jo en destacaria la permanència. Si un sovinteja aquests webs (Meetic, Match, Badoo...) descobreix al cap d'un temps que hi ha moltes cares conegudes i com, a més, la data d'alta sol ser pública i també la de la darrera connexió, aviat es fa evident que, com en el millors bars, sempre s'hi troba barrejat públic habitual (amb qui s'arriba a adquirir certa familiaritat) i gent nova (sobre els quals sovint es crida l'atenció amb seccions específiques, com a les llibrerires o al supermercat s'instal·la el taulell de novetats). Davant de la propaganda habitual ("vaig veure el seu perfil, van creuar un parell de correus, vam quedar, i l'enamorament va ser inavitable"), la presència continuada d'un grup abundant de persones als mateixos portals fa pensar que la majoria no troben parella, tot i que potser sí poden conèixer persones amb qui difícilment podrien coincidir dins dels seus hàbits quotidians (més de 10 anys de tren m'han convençut que el romanticisme té ben poc espai en el transport públic).

La segona cosa que em crida l'atenció és que el mitjà Internet no canvia certes idees preconcebudes sobre la relació de parella, com per exemple la relació d'edat home-dona. En general, els homes, quan descriuen el seu ideal, situen l'edat de la dona que busquen entre 5 i 10 anys per sota de la seva; diferència que sol assolir els seus màxims en els homes que es troben a la franja dels 45-50 anys. El segon grup és el que demana que la dona sigui, com a molt, de la seva mateixa edat, i uns quants, que sobresurten per la seva excepcionalitat, situen el seu ideal en dones que poden ser una mitjana de 5 anys més joves o més grans que ells. No és estrany trobar també alguns homes bastant joves que es declaren entusiastes de la dona dels 20 als 60 anys, i que inevitablement fan pensar en una mena de relació puntual i escadussera (més contacte que parella), en la qual no es descartable una aproximació professional.

Ben al contrari, la majoria de dones que s'inscriuen en aquests portals de cerca de parella situen el seu ideal d'home en una franja que quasi sempre s'obre entre 3 i 7 anys més joves o més grans que elles. Expectatives força diferents, que potser són a la base de moltes de les dificultats de la relació entre sexes (entre uns homes que semblen buscar adulació i domini i unes dones que semblen demanar un company que ho sigui en totes les dimensions de la parella) i que a Internet es fan més evidents, perquè al carrer o al bar de la cantonada no anem amb el carnet a la boca dient la nostra edat, ni amb un cartell al coll explicant quines són les nostres expectatives.

Però l'edat només és un factor. Després està el que cadascú explica d'ell mateix, o el que calla. Hi ha descripcions que són críptiques; algunes que pretenen ser literàries i avancen en equilibri precari sobre la ratlla que separa la poesia de la cursileria; hi ha perfils en alguns portals que són books de la impostura, des de l'imitador d'Andy Garcia fins a aquell que ha enviat una fotografia de Gary Grant, i el moderador (perquè sempre hi ha un moderador que rebutja missatges i imatges de caire eròtic o insultant) li ha acceptat com si fos una foto real!!!! Hi ha qui ho deixa clar (ho digui o no explícitament): busca sexe ràpid i fàcil, relacions sense complicacions. Hi ha també qui ho té clar en el sentit contrari: aquesta és la seva alternativa a l'agència matrimonial, la forma de trobar la parella estable que no ha pogut formar amb les persones que ha conegut en d'altres circumstàncies.

Jo crec, amb tot, que malgrat la distància temporal, les coses segueixen passant com explicava un personatge de James i en recordava Mendoza: la gent no decideix qui estimar, sinó que estima qui troba. Potser Internet amplia el camp de recerca de les nostre troballes, però l'atzar segueix jugant cruelment amb els nostres afectes.

Los amores 'secretos'

Sí, lo sé. Parece el título de una confesión, pero en realidad es el título de una reflexión que deseo compartir. Me pregunto con frecuencia de qué material están hechos nuestros fracasos afectivos: ¿de miedo? ¿de incomprensión? ¿de circunstancias insalvables? Pero, sobre todo, me fascina percibir cómo debajo de los olvidos aparentes, de las "relaciones superadas", palpitan los sentimientos. Puede que algunas personas sean capaces de hacerlo, pero, por lo general, no se arranca uno el corazón y lo guarda en el cajón de la mesilla de noche cuando las historias terminan. En realidad, las historias no terminan nunca, porque uno sale de ellas siendo una persona distinta a quien inició aquella relación.

Aunque también es posible que ciertas personas, de temperamento romántico, exageremos más. Cabe pensar que no somos tantos quienes sentimos una punzada en el estómago cuando la vida nos pone de nuevo sobre la carretera que lleva a su casa, cuando en la calle nos cruzamos con alguien que usa su misma colonia, cuando el eco de una canción nos transporta a otros tiempos.

Hay odios militantes que sólo se explican por la pervivencia de unos sentimientos que no se pueden controlar; despecho patológico que sólo puede nacer de un amor enfermizo.

Pero entre todos los amores secretos los más estimables son, sin duda, los inconfesables. Tan inconfesables, a veces, que ni nosotros mismos nos atrevemos a reconocerlos. ¿Estimables por qué, me diréis? Porque llenan de luz los resquicios grises de nuestras vidas. En esos recovecos se esconden esa injustificada insistencia por ir siempre a tomar el café con aquel compañero de trabajo; las miradas furtivas, fuera de guión, entre ese médico y esa paciente que coincidieron en una sala de hospital; la amable displicencia con que dos vecinos alargan el paseo del perro o el momento de recogida de los níños en el cole. Casi nunca pasa nada (o quizás sí y no nos enteramos), pero a veces nos alcanzan las chispas de corriente y una, sin ser consciente de por qué, se levanta más alegre por la mañana.

Hay que tener, por lo menos, un amor secreto, y no sirven ni el trabajo, ni el partido, por muy militante que se sea. Amar secretamente a un ser inalcanzable y sublimarlo en arte (que no debe ser precisamente la composición de sonetos románticos, no seamos cursis): ese es mí sueño (esta semana).