M'acabo d'adonar que el 2010 vaig escriure 39 entrades al meu blog i que l'any que avui s'acaba en portava publicades, fins a aquesta, 38. És a dir, que amb aquest escrit igualo la més nombrosa de les collites (no goso pas dir la millor, perquè això seria discutible). En aquesta època donada als resums, podria inclinar-me per recollir aquí alguns fets destacats de l'any, però em desagraden aquesta mena de resums memorístics. La gràcia d'escriure sobre el passat —que m'encanta— no és posar un darrera l'altre els fets que tothom recorda, més o menys, per la seva rellevància, sinó descobrir aquelles coses que han quedat amagades entre els plecs dels esdeveniments, en les escletxes de la història.
El cert és que els resums que avui hem vist a les televisions i a d'altres mitjans tenen un to gris plom, com els temps que corren, marcats per les diferents fases de precipitació en l'abisme de la crisi, i pels progressius trencaments entre Catalunya i el Govern de Madrid (segons la font, "amb la resta de l'Estat", cosa que per mi és més aviat una exageració). La grisor té menys a veure amb el pessimisme que la situació genera que amb la mediocritat amb què es gestiona. Una mediocritat que abans atribuíem només als polítics, però que resulta evident que està ben repartida per tots els estaments i racons de la societat, inclosa —fins i tot diria especialment— la classe empresarial. Com s'explica, si no, que ni els profetes de la classe financera, ni els prohoms de la banca, ni les patums de les patronals se les veiessin a venir quan portaven anys parlant de bombolla immobiliària?
Fa com cosa, no?, sentir parlar un ex-ministre d'Economia, ex-director del FMI, dient que ell no se sent responsable del "forat" de 20.000 milions d'euros de Bankia que es va fer públic un mes després que ell —Rato— hagués deixat la direcció general de l'entitat. Si no és del dèficit o de la majúscula ineptitud de no conèixer-lo, de què és responsable un director general d'una entitat financera? Potser és que com no és un ex-alumne d'Esade, ningú li va explicar què és un quadre de control.
Al quadre de control del país —se li doni al terme la dimensió que es vulgui— li pesen més les raons polítiques que l'eficiència. Per això estem on estem. Quan a un ministre o a un conseller se li reconeixen les limitacions tècniques que el seu pes polític compensa, aprofundim una mica més la nostra tendència natural al clientelisme. Es tracta de tenir algú a l'equip que estigui ben a prop del poder, que pugui influir en el repartiment de recursos i en l'aprovació dels projectes, encara que al capdavall no sàpiga molt bé de què li parlen.
M'agradaria pensar que el 2013 canviarem, que tocarem el fons de la piscina amb els peus i que començarem a nedar amunt, amb un estil més depurat. Vull pensar que cada vegada n'hi haurà menys que enlloc de nedar amb tots, ajudant als que en saben menys, es deixen arrossegar dormisquejant en un flotador.
31 de des. 2012
28 de des. 2012
Enyor de neu i muntanya
Avui hi ha lluna plena i mentre la mirava sortir, en el clarobscur del capvespre, m'he imaginat la seva llum brillant reflectida sobre la neu allà dalt a les muntanyes que enyoro. Aquest any les coses s'han torçat en el darrer moment, i no podrem anar als Pirineus, com havíem fet els dos darrers anys. Però no em queixo: em semblaria una frivolitat fer-ho quan hi ha tanta gent que ho està passant de veritat malament. Només em deixo endur per la nostàlgia i la imaginació.
La llum de la lluna sobre la neu té el color dels fantasmes i la textura de les ànimes en pena. És una llum per mirar-la des d'una finestra que no sigui lluny de l'estufa de llenya o de la llar de foc; una llum per imaginar contes i explicar-los a les llum de les flames. Històries de noies perdudes empaitant amors impossibles, convertides en fetilleres del bosc, coneixedores de tots els seus secrets.
Mentre escric comença a bufar el vent amb força, i posa so al meu comte de llum lletosa: ara els arbres tremolen i es balancegen d'un cantó a l'altre, moviments que omplen l'aire de vibracions sonores. La fetillera prepara un filtre d'amor amb pètals secs de les roses de primavera i escorça i fulles dels arbres que no temen l'hivern...
Algun dia acabaré el conte. Ara us dic, bona nit!!!
La llum de la lluna sobre la neu té el color dels fantasmes i la textura de les ànimes en pena. És una llum per mirar-la des d'una finestra que no sigui lluny de l'estufa de llenya o de la llar de foc; una llum per imaginar contes i explicar-los a les llum de les flames. Històries de noies perdudes empaitant amors impossibles, convertides en fetilleres del bosc, coneixedores de tots els seus secrets.
Mentre escric comença a bufar el vent amb força, i posa so al meu comte de llum lletosa: ara els arbres tremolen i es balancegen d'un cantó a l'altre, moviments que omplen l'aire de vibracions sonores. La fetillera prepara un filtre d'amor amb pètals secs de les roses de primavera i escorça i fulles dels arbres que no temen l'hivern...
Algun dia acabaré el conte. Ara us dic, bona nit!!!
25 de des. 2012
Amb els meus millors desitjos!!
He començat un conte que es diu Els amics distants i el tema és, de fet, una paradoxa: perquè els amics, quan ho són de veritat, no estan mai lluny per més gran que sigui la distància física o temporal que ens separi. No són mai lluny, ni tan sols en els moments que estem obligats a passar sols, com travessant la porta estreta que espera al final de tots els trajectes.
Aquesta és una entrada per a tots els amics i amigues, propers i distants. Una entrada per compartir els millors desitjos de pau, felicitat i amor per a tots i totes per al Nou Any que s'acosta.
En la fosca i gèlida nit de Brussel·les, els edificis de la Grand Place esdevenen per uns instants castells màgics per la il·lusió de les llums. Diuen els savis que som genèticament optimistes. Vull pensar que sabrem mirar la realitat amb la llum de l'optimisme, no només per veure-la de colors, sinó per transformar-la i fer-la millor per a tothom.
Bones Festes i Feliç 2013!!!!
En la fosca i gèlida nit de Brussel·les, els edificis de la Grand Place esdevenen per uns instants castells màgics per la il·lusió de les llums. Diuen els savis que som genèticament optimistes. Vull pensar que sabrem mirar la realitat amb la llum de l'optimisme, no només per veure-la de colors, sinó per transformar-la i fer-la millor per a tothom.
Bones Festes i Feliç 2013!!!!
4 de des. 2012
Un país malalt
Sóc a Madrid i estic que "trino". Porto tot el matí piulant sobre una jornada entorn a biotecnologia, mitjans i opinió pública, i la intervenció d'una consultora de comunicació sobre la "marca Espanya" m'ha posat els pèls de punta.
I no és que no pensi que aquest és un problema real: la mala imatge internacional d'Espanya ens fa mal a tots —centralistes, federalistes, independentistes...— mentre formem part de l'Estat espanyol. El problema és la diagnosi que fa aquesta consultora, el Govern espanyol i mig país (aquell): que un dels principals problemes de la mala imatge és el que ells anomenen "deriva nacionalista", com si el principal problema no fos la mala gestió d'unes elits que continuen mantenint el poder després d'haver demostrat a bastament la seva incapacitat.
Vaja, que sense nacionalisme de cap mena i amb el sistema bancari que hem tingut i tenim, amb els empresaris "exemplars" que ara seuen a la banqueta dels acusats, i amb la miopia política demostrada per uns governs centralistes que s'han dedicat a ofegar sistemàticament la regió més pròspera de l'Estat per interessos espuris, jo estic convençuda que tindríem la mateixa o pitjor imatge internacional d'Espanya. Però el que potser tindríem també és una imatge més clara de les responsabilitats, que ara alguns intenten encolomar al joc de banderes, com si fossin els abanderats els que han construït autopistes que no porten enlloc, perquè no les fa servir ningú, i han fet de la capitalitat un negoci ruïnós, perquè ha estat un pou sense fons a major glòria d'uns gestors ineptes.
I, siguem francs. A casa nostra s'han fet algunes coses millor, però també n'hem fet moltes de malament. No ens hem alliberat ni de la corrupció ni de l'esperit caïnita que travessa l'Estat de nord a sud i d'est a oest, i som capaços de tapar amb una mà el que construïm amb l'altra. Tendim a jugar sempre amb l'equip contrari i ens fa una certa malícia que un altre faci el que jo havia pensat fa temps, però que no he tingut el coratge, l'habilitat o l'oportunitat d'emprendre. Ens costa compartir visions de conjunt, no pas perquè tinguem visions molt contrastades, sinó perquè no passem de la nostra petita parcel·la. De vegades pequem de massa operatius —que no ens toquin la botigueta—, però ens sedueixen els visionaris, fins i tot quan les visions són pobres adaptacions de models ianquis o nipons i ens arriben exemptes de qualsevol lògica de practicitat: si el consultor és car, segur que deu ser bo.
Els diem amb idiomes diferents, però compartim molts problemes a una banda i altra de l'Ebre. El que jo no puc compartir és el conservadorisme retrògrad i homogenitzador del PP. I no entenc que des de Catalunya, amb la que està caient, alguns hi vulguin pactar. Puc confraternitzar amb qualsevol ciutadà progressista hagi nascut on hagi nascut, però hi ha ideologies que ni als de fora ni als de casa.
I no és que no pensi que aquest és un problema real: la mala imatge internacional d'Espanya ens fa mal a tots —centralistes, federalistes, independentistes...— mentre formem part de l'Estat espanyol. El problema és la diagnosi que fa aquesta consultora, el Govern espanyol i mig país (aquell): que un dels principals problemes de la mala imatge és el que ells anomenen "deriva nacionalista", com si el principal problema no fos la mala gestió d'unes elits que continuen mantenint el poder després d'haver demostrat a bastament la seva incapacitat.
Vaja, que sense nacionalisme de cap mena i amb el sistema bancari que hem tingut i tenim, amb els empresaris "exemplars" que ara seuen a la banqueta dels acusats, i amb la miopia política demostrada per uns governs centralistes que s'han dedicat a ofegar sistemàticament la regió més pròspera de l'Estat per interessos espuris, jo estic convençuda que tindríem la mateixa o pitjor imatge internacional d'Espanya. Però el que potser tindríem també és una imatge més clara de les responsabilitats, que ara alguns intenten encolomar al joc de banderes, com si fossin els abanderats els que han construït autopistes que no porten enlloc, perquè no les fa servir ningú, i han fet de la capitalitat un negoci ruïnós, perquè ha estat un pou sense fons a major glòria d'uns gestors ineptes.
I, siguem francs. A casa nostra s'han fet algunes coses millor, però també n'hem fet moltes de malament. No ens hem alliberat ni de la corrupció ni de l'esperit caïnita que travessa l'Estat de nord a sud i d'est a oest, i som capaços de tapar amb una mà el que construïm amb l'altra. Tendim a jugar sempre amb l'equip contrari i ens fa una certa malícia que un altre faci el que jo havia pensat fa temps, però que no he tingut el coratge, l'habilitat o l'oportunitat d'emprendre. Ens costa compartir visions de conjunt, no pas perquè tinguem visions molt contrastades, sinó perquè no passem de la nostra petita parcel·la. De vegades pequem de massa operatius —que no ens toquin la botigueta—, però ens sedueixen els visionaris, fins i tot quan les visions són pobres adaptacions de models ianquis o nipons i ens arriben exemptes de qualsevol lògica de practicitat: si el consultor és car, segur que deu ser bo.
Els diem amb idiomes diferents, però compartim molts problemes a una banda i altra de l'Ebre. El que jo no puc compartir és el conservadorisme retrògrad i homogenitzador del PP. I no entenc que des de Catalunya, amb la que està caient, alguns hi vulguin pactar. Puc confraternitzar amb qualsevol ciutadà progressista hagi nascut on hagi nascut, però hi ha ideologies que ni als de fora ni als de casa.
30 de nov. 2012
Consultors
Les empreses solen recórrer a consultors externs per dos motius: per manca de recursos interns per dur a terme accions puntuals (tal vegada a mode de banc de proves) o perquè es necessita un punt de vista extern, aire fresc i renovador, per dur a terme canvis organitzatius, ja sigui orientats al creixement o a dolorosos retalls.
Sovint passa, però, almenys a casa nostra, que el consultor arriba amb fórmules massa "cafè-per-a-tots" poc o gens adaptades a la realitat de la companyia o del sector, o es limita a escoltar als que no s'escolten entre ells i posar sobre paper les línies d'evolució que ja estaven escrites en l'ADN de l'empresa. Si ho fa bé, el consultor catalitza un procés, però els canvis sempre sorgeixen i s'implementen des de dins. I els que són realment transcendents, sempre són més llargs i complexos del que aguanta un reportatge periodístic o un powerpoint d'escola de negocis.
Curiosament, he pensat en tot això llegint sobre la posició que ha adoptat ERC després de les eleccions, ja que sembla que Junqueras es postula com el consultor sobre sobiraniame i referèndums que necessita CiU, però que no li interessa gaire implicar-se en la resta d'afers de govern, cosa que m'ha fet pensar en aquells consultors de RRHH que van a ajudar-nos a millorar el clima laboral amb una jornada de "team-building" quan la gent està que trina perquè li han retallat el sou un 30%. El que cal, si de cas, és una nova estratègia i fins i tot un nou departament de RRHH, però no una festa amb banderetes.
Jo no crec que sigui tan habitual (però igual m'equivoco) que el consultor extern sigui el mateix paio que fa dos dies competia pel lloc de director general, que tot i ser un dels accionistes majoritaris (què són si no 400.000 vots?) es nega a estar al consell. "Ben mirat", li diu aquest accionista al CEO, "a mi l'únic que m'interessa és l'estratègia de màrqueting" (Què ha dit Esquerra? La investidura, el referèndum i les relacions internacionals? Des del binomi Carot-Clavell cap aquí, viatjar els agrada molt!) "així que ja t'espavilaràs tu amb els retalls, el finançament, la formació, els RRHH i l'estructura de funcionament, que jo ja en tinc prou en entrenar-me per treure pit a la propera junta general d'accionistes, aquella extraordinària que m'hi compromès que convocarem".
No sé si amb una situació així una empresa seria governable, confio que el país sí.
Sovint passa, però, almenys a casa nostra, que el consultor arriba amb fórmules massa "cafè-per-a-tots" poc o gens adaptades a la realitat de la companyia o del sector, o es limita a escoltar als que no s'escolten entre ells i posar sobre paper les línies d'evolució que ja estaven escrites en l'ADN de l'empresa. Si ho fa bé, el consultor catalitza un procés, però els canvis sempre sorgeixen i s'implementen des de dins. I els que són realment transcendents, sempre són més llargs i complexos del que aguanta un reportatge periodístic o un powerpoint d'escola de negocis.
Curiosament, he pensat en tot això llegint sobre la posició que ha adoptat ERC després de les eleccions, ja que sembla que Junqueras es postula com el consultor sobre sobiraniame i referèndums que necessita CiU, però que no li interessa gaire implicar-se en la resta d'afers de govern, cosa que m'ha fet pensar en aquells consultors de RRHH que van a ajudar-nos a millorar el clima laboral amb una jornada de "team-building" quan la gent està que trina perquè li han retallat el sou un 30%. El que cal, si de cas, és una nova estratègia i fins i tot un nou departament de RRHH, però no una festa amb banderetes.
Jo no crec que sigui tan habitual (però igual m'equivoco) que el consultor extern sigui el mateix paio que fa dos dies competia pel lloc de director general, que tot i ser un dels accionistes majoritaris (què són si no 400.000 vots?) es nega a estar al consell. "Ben mirat", li diu aquest accionista al CEO, "a mi l'únic que m'interessa és l'estratègia de màrqueting" (Què ha dit Esquerra? La investidura, el referèndum i les relacions internacionals? Des del binomi Carot-Clavell cap aquí, viatjar els agrada molt!) "així que ja t'espavilaràs tu amb els retalls, el finançament, la formació, els RRHH i l'estructura de funcionament, que jo ja en tinc prou en entrenar-me per treure pit a la propera junta general d'accionistes, aquella extraordinària que m'hi compromès que convocarem".
No sé si amb una situació així una empresa seria governable, confio que el país sí.
24 de nov. 2012
Cristall i aire
El protagonista del llibre que acabo de llegir (Los desorientados, d'Amin Maaluf) s'obsessiona amb la imatge d'un ram de flors que, com l'Adam subratlla, tot volent posar en valor allò que estimem, la flor, també la mata.
Jo porto uns dies obsedida amb una altra imatge, la d'un gerro de vidre que cau a terra i esclata en mil bocins. El veig caure des d'una lleixa, lentament, i el seu esclat sord té la textura del desastre anunciat, el pes feixuc d'una amenaça que s'acompleix.
Un gerro és un objecte estrany perquè el seu valor rau en el que pot contenir i això fa que el més important de l'objecte sigui el buit que hi ha entre els seus límits. Quan cau i esclata, el buit segueix aquí amb nosaltres, però lliure dels seus límits de vidre, manca totalment de valor. La matèria de la que era fet el gerro també segueix aquí, però deconstruïda en mil bocins, no té tampoc cap valor.
Hi ha coses que ens passen, sentiments que tenim, que són com un gerro de vidre, precioses i delicades per fora i amb un espai interior ple de promeses per acomplir. De vegades, la vida és generosa i ens deixa omplir el gerro de flors acolorides i oloroses, de vegades ens permet emplenar-lo amb líquids deliciosos. Però, de vegades, queda allà buit sobre la lleixa esperant endebades un temps de plenitud que mai arriba. I aleshores, sobtadament, el veus caure, i al cap d'un instant tot segueix allí i ja no queda res.
Hi ha coses que ens passen a la vida que són com un gerro que es trenca. De sobte, no saps exactament per què, tot segueix allí i ja no queda res. Et mires la teva vida i els teus sentiments com si fossin els bocins de vidre escampats per terra i el buit ja no està atrapat i obligat, com el geni de la làmpada, a ser-nos útil. I nosaltres som dins del buit, intentant entendre què ha passat.
Jo porto uns dies obsedida amb una altra imatge, la d'un gerro de vidre que cau a terra i esclata en mil bocins. El veig caure des d'una lleixa, lentament, i el seu esclat sord té la textura del desastre anunciat, el pes feixuc d'una amenaça que s'acompleix.
Un gerro és un objecte estrany perquè el seu valor rau en el que pot contenir i això fa que el més important de l'objecte sigui el buit que hi ha entre els seus límits. Quan cau i esclata, el buit segueix aquí amb nosaltres, però lliure dels seus límits de vidre, manca totalment de valor. La matèria de la que era fet el gerro també segueix aquí, però deconstruïda en mil bocins, no té tampoc cap valor.
Hi ha coses que ens passen, sentiments que tenim, que són com un gerro de vidre, precioses i delicades per fora i amb un espai interior ple de promeses per acomplir. De vegades, la vida és generosa i ens deixa omplir el gerro de flors acolorides i oloroses, de vegades ens permet emplenar-lo amb líquids deliciosos. Però, de vegades, queda allà buit sobre la lleixa esperant endebades un temps de plenitud que mai arriba. I aleshores, sobtadament, el veus caure, i al cap d'un instant tot segueix allí i ja no queda res.
Hi ha coses que ens passen a la vida que són com un gerro que es trenca. De sobte, no saps exactament per què, tot segueix allí i ja no queda res. Et mires la teva vida i els teus sentiments com si fossin els bocins de vidre escampats per terra i el buit ja no està atrapat i obligat, com el geni de la làmpada, a ser-nos útil. I nosaltres som dins del buit, intentant entendre què ha passat.
31 d’oct. 2012
Preguntes
Avui m'he hagut d'enfrontar a una sèrie de preguntes sobre el clima i la situació política que es viu a Catalunya. Jo no tinc pas gaire clares les respostes. Com molts, no tinc clar on anem i, sobretot, no tinc clar on vull anar, però sí veig que la situació ha de canviar profundament, perquè és insostenible.
L'agressiva i retrògrada concepció de l'espanyolitat que ha imposat el PP i que han corejat com uns corifeus inconscients i caïnites els barons i militants del PSOE ha fet que Espanya esdevingui invivible fins i tot —o sobretot— pels que n'érem fervents admiradors i convençuts apòstols. El pecat original va ser admetre posicions profundament antidemocràtiques en el joc democràtic de l'estat de dret i deixar que el debat polític es reduís a la bronca permanent. Quan els arguments polítics es redueixen als acudits tavernaris i als tòpics enfilats sense solució de continuïtat, es perd qualsevol possibilitat de matisar, i sense matís no hi ha ni negociació ni possibilitat de consens. El debats polítics de blanc o negre, d'amb mi o contra mi, només poden acabar o a crits o a trets.
Objectivament i subjectivament, els catalans estem incòmodes a Espanya. Objectivament, perquè donem més del que rebem i, subjectivament, perquè, a sobre, som mal vistos i mal considerats. És com anar de vacances amb uns cosins que et deixen la pitjor habitació de l'hotel, t'asseuen a un extrem de la taula i et passen les safates quan són mig buides, però t'encolomen la meitat de la factura. I, si et queixes, ets un garrepa. Sona a tòpic, però jo treballo en un sector en el qual Catalunya excel·leix amb diferència notòria, i m'he de passar el dia reivindicant-ho, perquè les institucions estatals i els mitjans de comunicació de Madrid s'obliden de diferenciar l'aportació catalana al conjunt, mentre emfasitzen els avenços positius —però menors— d'altres.
Ens ha portat fins aquí aquest malestar i la incapacitat dels polítics i de la societat espanyola, en general, de veure la diversitat com una riquesa. Ben al contrari, les llengües diferents, les cultures diferents es veuen com una amenaça. L'esperit de quarter en el qual es va educar molta de la gent en posicions decisòries aspira a la uniformitat, i tot el que se n'escapi inquieta i es condemna. I el ministre Wert és sacerdot d'aquesta nova religió dels "tots iguals".
Jo era dels que estaven convençuts que el federalisme era una opció. Però per més equilibris asimètrics que inventem, el federalisme exigeix que hi hagi més de dos jugadors. I, a l'Estat espanyol, Catalunya està sola —de fet està sol el Pere Navarro— reivindicant aquest camí. En aquesta perspectiva, el federalisme sembla una independència light, que no ens compren ni a Ferraz, imagina't a Génova.
La pregunta 'què passarà després del 25 de novembre' no l'he pogut respondre, i no sé si algú pot. Espero que els que van a les llistes s'estiguin preparant per donar-nos una resposta coherent.
L'agressiva i retrògrada concepció de l'espanyolitat que ha imposat el PP i que han corejat com uns corifeus inconscients i caïnites els barons i militants del PSOE ha fet que Espanya esdevingui invivible fins i tot —o sobretot— pels que n'érem fervents admiradors i convençuts apòstols. El pecat original va ser admetre posicions profundament antidemocràtiques en el joc democràtic de l'estat de dret i deixar que el debat polític es reduís a la bronca permanent. Quan els arguments polítics es redueixen als acudits tavernaris i als tòpics enfilats sense solució de continuïtat, es perd qualsevol possibilitat de matisar, i sense matís no hi ha ni negociació ni possibilitat de consens. El debats polítics de blanc o negre, d'amb mi o contra mi, només poden acabar o a crits o a trets.
Objectivament i subjectivament, els catalans estem incòmodes a Espanya. Objectivament, perquè donem més del que rebem i, subjectivament, perquè, a sobre, som mal vistos i mal considerats. És com anar de vacances amb uns cosins que et deixen la pitjor habitació de l'hotel, t'asseuen a un extrem de la taula i et passen les safates quan són mig buides, però t'encolomen la meitat de la factura. I, si et queixes, ets un garrepa. Sona a tòpic, però jo treballo en un sector en el qual Catalunya excel·leix amb diferència notòria, i m'he de passar el dia reivindicant-ho, perquè les institucions estatals i els mitjans de comunicació de Madrid s'obliden de diferenciar l'aportació catalana al conjunt, mentre emfasitzen els avenços positius —però menors— d'altres.
Ens ha portat fins aquí aquest malestar i la incapacitat dels polítics i de la societat espanyola, en general, de veure la diversitat com una riquesa. Ben al contrari, les llengües diferents, les cultures diferents es veuen com una amenaça. L'esperit de quarter en el qual es va educar molta de la gent en posicions decisòries aspira a la uniformitat, i tot el que se n'escapi inquieta i es condemna. I el ministre Wert és sacerdot d'aquesta nova religió dels "tots iguals".
Jo era dels que estaven convençuts que el federalisme era una opció. Però per més equilibris asimètrics que inventem, el federalisme exigeix que hi hagi més de dos jugadors. I, a l'Estat espanyol, Catalunya està sola —de fet està sol el Pere Navarro— reivindicant aquest camí. En aquesta perspectiva, el federalisme sembla una independència light, que no ens compren ni a Ferraz, imagina't a Génova.
La pregunta 'què passarà després del 25 de novembre' no l'he pogut respondre, i no sé si algú pot. Espero que els que van a les llistes s'estiguin preparant per donar-nos una resposta coherent.
7 d’oct. 2012
La lluna m'empaita
Nit rera nit. Tant és si es nova i no la veig com si és plena i em mira. M'empaita. I jo no vull sortir de casa perquè no em segueixi. No vull que el desig de tocar-la se m'enredi pels cabells i per les cames com una heura arrossegadora. Vull dormir per oblidar-la i que l'escalfor del sol em besi la cara i esvaeixi el record de la lluna freda de mort.
10 de set. 2012
Què pescarem avui?
Miro el mar des de la Platja de la Marquesa, mentre el meu fill va i ve preparant la seva canya. Passa més temps en els preparatius que amb l'ham a l'aigua i em fa pensar amb aquestes il.lusions compartides per tanta i tanta gent (aquí al Delta a cada poble i quasi a cada casa hi ha una estelada) que no sé si podríem veure materialitzar-se amb el mateix entusiasme.
Diuen que el clam per la independència del proper 11 de setembre serà massiu, però estic segura que pocs compartim una mateixa idea de com podria ser aquesta Catalunya nova de la qual ens parlen. De fet, jo no me la sé imaginar. Ni tan sols sé si la vull. Al contrari d'altres, jo em sentia bé sent espanyola alhora que catalana, fins que els governs del PP, alguns "barons" del PSOE, El Mundo, la COPE i mitjans similars m'han espatllat el caràcter. Jo creia que era possible l'Espanya dels pobles, ara no crec ni que sigui possible Espanya (o almenys no una en la que la gent com jo, catalans i no catalans, ens puguem reconèixer).
Penso en aquestes coses mentre veig els veïns de pesca treure una bona orada del mar. Això anima el panorama i les expectatives del meu fill. Aquest cap de setmana llarg al Delta és un espai de trobada que he buscat per apropar-me a ell. No és fàcil, perquè el seu tarannà solitari i a voltes passiu aixeca moltes barreres al seu voltant. És un nen tímid que venç la timidesa amb un punt de cinisme i desdeny, més capaç d'expressar el seu desacord amb el que li proposes que de verbalitzar alternatives. Suposo que res que no facin altres adolescents, però no sé si les meves estratègies són les millors. La pesca és una de les poques coses capaces de mobilitzar el Lluís. Una orada seria una fantàstica ofrena als déus de l'amor mare-fill.
Enviat des del meu iPhone
Diuen que el clam per la independència del proper 11 de setembre serà massiu, però estic segura que pocs compartim una mateixa idea de com podria ser aquesta Catalunya nova de la qual ens parlen. De fet, jo no me la sé imaginar. Ni tan sols sé si la vull. Al contrari d'altres, jo em sentia bé sent espanyola alhora que catalana, fins que els governs del PP, alguns "barons" del PSOE, El Mundo, la COPE i mitjans similars m'han espatllat el caràcter. Jo creia que era possible l'Espanya dels pobles, ara no crec ni que sigui possible Espanya (o almenys no una en la que la gent com jo, catalans i no catalans, ens puguem reconèixer).
Penso en aquestes coses mentre veig els veïns de pesca treure una bona orada del mar. Això anima el panorama i les expectatives del meu fill. Aquest cap de setmana llarg al Delta és un espai de trobada que he buscat per apropar-me a ell. No és fàcil, perquè el seu tarannà solitari i a voltes passiu aixeca moltes barreres al seu voltant. És un nen tímid que venç la timidesa amb un punt de cinisme i desdeny, més capaç d'expressar el seu desacord amb el que li proposes que de verbalitzar alternatives. Suposo que res que no facin altres adolescents, però no sé si les meves estratègies són les millors. La pesca és una de les poques coses capaces de mobilitzar el Lluís. Una orada seria una fantàstica ofrena als déus de l'amor mare-fill.
Enviat des del meu iPhone
8 de set. 2012
Tarda impressionista
En el temps que em costa travessar l'illa que va de Rambla Catalunya a Balmes veig a un grup d'amics fent la onada al cambrer del bar, que riu l'acudit entre tímid i afalagat; dues noies rosses de delicada bellesa saxona es troben al meu costat i s'abracen emocionades; el noi que camina cap a mi aixeca el cap, ensuma la flaire deliciosa que surt de la porta del restaurant, i somriu amb una satisfacció infantil, tornant a ser per uns segons aquell nen que entela el vidre de l'aparador de la pastisseria mentre mira amb els ulls esbatanats un pastís de crema, nata i xocolata.
Les tres imatges em produeixen una intensa felicitat, com notes de colors brillants sobre una tela grisa. Penso en Sisley i en Van Gogh, i en les sensacions agradables que es desprenen de les coses senzilles... olors, textures, sabors, emocions... plaers que tenim a l'abast de la mà i que no podem deixar escapar en aquests temps aspres i empeltats de desànim. Els petits moments feliços són un tresor que no hem de deixar que ens robin els superbs i els mediocres ambiciosos.
Em venen al cap altres imatges: dos operaris muntant una bastida, l'home ferrant un cavall... Recordo que a la ràdio han dit que els grecs hauran de treballar sis dies a la setmana, i em ve al cap quan jo anava a escola els dissabtes al matí, i el meu barri era un llarg carrer sense asfaltar on la major part del dia l'únic que senties era el traca-trac imparable dels telers, qualsevol dia de l'any, de les sis del matí a les deu de la nit i, a algunes fàbriques, tota la nit també. És com si algunes idees i decisions que s'estan prenent ara ens volguessin conduir a uns temps que ens pensàvem que no tornarien, perquè eren durs, perquè eren feixucs i eren injustos. No hi hem de tornar, però val la pena recordar aquells temps perquè hem oblidat algunes coses que llavors sabíem: que no ens podem conformar en ser mers consumidors passius i individualistes de plaers trivials, de joguines prescindibles, de gadgets de marca per a enlluernar envejosos i deutors; que la vida real, la que ens fa forts, està en una encaixada, en la feina ben feta, en la comunitat de la que formem part, en les persones que confien en nosaltres i en les que confiem...
S'acaba una llarga setmana que se m'ha fet duríssima. M'ha costat tornar a la feina després de les vacances i se m'ha fet molt difícil concentrar-me i trobar el ritme. La bona notícia és que torno a muntar el meu cavall, el Whisky, que segueix "marcant" de la mà esquerra, però menys que quan no feia exercici; la notícia no tan bona és que vaig perdre l'equilibri dissabte passat i vaig caure del cavall, amb tan mala sort que vaig picar amb l'os sacre a terra i m'ha fet mal tota la setmana.
Mentrestant, Michelle Obama ha fascinat el món defensant la candidatura del seu marit a la convenció demòcrata, els científics han donat a conèixer la matèria fosca del DNA i l'Esperanza Aguirre se n'ha endut Eurovegas. Però no em direu que us agrada més tenir un casino que l'olor d'una barra de pa acabada de fer!
Les tres imatges em produeixen una intensa felicitat, com notes de colors brillants sobre una tela grisa. Penso en Sisley i en Van Gogh, i en les sensacions agradables que es desprenen de les coses senzilles... olors, textures, sabors, emocions... plaers que tenim a l'abast de la mà i que no podem deixar escapar en aquests temps aspres i empeltats de desànim. Els petits moments feliços són un tresor que no hem de deixar que ens robin els superbs i els mediocres ambiciosos.
Em venen al cap altres imatges: dos operaris muntant una bastida, l'home ferrant un cavall... Recordo que a la ràdio han dit que els grecs hauran de treballar sis dies a la setmana, i em ve al cap quan jo anava a escola els dissabtes al matí, i el meu barri era un llarg carrer sense asfaltar on la major part del dia l'únic que senties era el traca-trac imparable dels telers, qualsevol dia de l'any, de les sis del matí a les deu de la nit i, a algunes fàbriques, tota la nit també. És com si algunes idees i decisions que s'estan prenent ara ens volguessin conduir a uns temps que ens pensàvem que no tornarien, perquè eren durs, perquè eren feixucs i eren injustos. No hi hem de tornar, però val la pena recordar aquells temps perquè hem oblidat algunes coses que llavors sabíem: que no ens podem conformar en ser mers consumidors passius i individualistes de plaers trivials, de joguines prescindibles, de gadgets de marca per a enlluernar envejosos i deutors; que la vida real, la que ens fa forts, està en una encaixada, en la feina ben feta, en la comunitat de la que formem part, en les persones que confien en nosaltres i en les que confiem...
Mentrestant, Michelle Obama ha fascinat el món defensant la candidatura del seu marit a la convenció demòcrata, els científics han donat a conèixer la matèria fosca del DNA i l'Esperanza Aguirre se n'ha endut Eurovegas. Però no em direu que us agrada més tenir un casino que l'olor d'una barra de pa acabada de fer!
22 d’ag. 2012
Males notícies
El meu cavall està avui, 22 d'agost, tan coix com a primers d'abril quan li van diagnosticar l'arrencament de lligaments, i la capacitat de recuperació de les seves articulacions ha demostrat en aquests cinc mesos ser més que nul·la, recessiva. La cosa pinta malament i jo estic feta pols.
Vaig llegir a Tuva, un llibre de Gonzalo Moure que em va recomanar un amic, que els tuvans no posen nom als cavalls "perquè no l'entenen". Però jo crec que no és per això: no els hi posen nom, com no ho fan tampoc per aquí els tractants de bestiar, per no agafar-los afecte. Un se sent personalment responsable dels éssers als quals ha posat nom, i potser per això porto tot el dia preguntant-me quin futur li espera al meu cavall. Totes les altres consideracions em semblen menors al costat d'aquesta. Jo seguiré muntant, però no podré fer-ho amb el Whisky, que és el que jo volia, perquè just quan ens començàvem a entendre tot se'n va anar en orris per la maleïda lesió. I no sé què serà d'ell, perquè en les actuals condicions, jo no el podré mantenir.
Hem tingut molt mala sort, ell i nosaltres. Se'm fa un nus a la gola només de pensar-hi.
Vaig llegir a Tuva, un llibre de Gonzalo Moure que em va recomanar un amic, que els tuvans no posen nom als cavalls "perquè no l'entenen". Però jo crec que no és per això: no els hi posen nom, com no ho fan tampoc per aquí els tractants de bestiar, per no agafar-los afecte. Un se sent personalment responsable dels éssers als quals ha posat nom, i potser per això porto tot el dia preguntant-me quin futur li espera al meu cavall. Totes les altres consideracions em semblen menors al costat d'aquesta. Jo seguiré muntant, però no podré fer-ho amb el Whisky, que és el que jo volia, perquè just quan ens començàvem a entendre tot se'n va anar en orris per la maleïda lesió. I no sé què serà d'ell, perquè en les actuals condicions, jo no el podré mantenir.
Hem tingut molt mala sort, ell i nosaltres. Se'm fa un nus a la gola només de pensar-hi.
Calor
Fa tanta calor que no puc dormir, però tinc tanta son que em costa escriure. Estic cansada perquè malgrat la calor he anat a muntar, a provar un cavall amb el que segurament seguiré treballant (aprenent) mentre espero que es recuperi el Whisky.
M'han dit que el meu nou amic es diu Chaque Mate, i naturalment el nom és un acudit que s'adiu molt bé amb la tranquil·litat del lusità que el porta. La hípica on he anat a muntar-lo està plena de cavalls espanyols (PRE) magnífics, cavalls d'una gran bellesa i d'una gran noblesa, però que demanen bons genets per muntar-los. T'asseus a fer la tertúlia amb els propietaris i els clients i, si ets com jo, una amazona tardana i un pèl poruga (aprensiva potser fora més just), t'impressiones una mica, perquè les anècdotes sempre s'expliquen dels cavalls dolents, no pas del bons; d'aquell que es tirava literalment a terra o contra una paret per fer caure el genet, o d'aquell altre que va obligar a parar el remolc, perquè estava destrossant-lo literalment a coces, o d'aquell altre que no deixava que s'acostés ni l'amo per poder-li posar la capçada...
D'altra banda, quan pots passar per sota de la maixella ("quijada") d'un cavall quasi sense ajupir-te, la seva envergadura ja comença a impressionar-te. No, no, el lusità no és tan gran, però hi ha uns quants veïns de box que sí.
Tinc massa calor i massa son per a fer metàfores hípiques o de qualsevol altra mena, així que seguiré sense fer una entrada sobre política, que aquesta setmana va sobretot d'agendes (qui anirà a on i en qualitat de què, els catalans, mentre al País Basc es convoquen avui unes eleccions que fa quatre dies no feien falta encara.) La pregunta obvia és "què tens posat a l'agenda l'11 de setembre?". Demà parlem de les respostes.
M'han dit que el meu nou amic es diu Chaque Mate, i naturalment el nom és un acudit que s'adiu molt bé amb la tranquil·litat del lusità que el porta. La hípica on he anat a muntar-lo està plena de cavalls espanyols (PRE) magnífics, cavalls d'una gran bellesa i d'una gran noblesa, però que demanen bons genets per muntar-los. T'asseus a fer la tertúlia amb els propietaris i els clients i, si ets com jo, una amazona tardana i un pèl poruga (aprensiva potser fora més just), t'impressiones una mica, perquè les anècdotes sempre s'expliquen dels cavalls dolents, no pas del bons; d'aquell que es tirava literalment a terra o contra una paret per fer caure el genet, o d'aquell altre que va obligar a parar el remolc, perquè estava destrossant-lo literalment a coces, o d'aquell altre que no deixava que s'acostés ni l'amo per poder-li posar la capçada...
D'altra banda, quan pots passar per sota de la maixella ("quijada") d'un cavall quasi sense ajupir-te, la seva envergadura ja comença a impressionar-te. No, no, el lusità no és tan gran, però hi ha uns quants veïns de box que sí.
Tinc massa calor i massa son per a fer metàfores hípiques o de qualsevol altra mena, així que seguiré sense fer una entrada sobre política, que aquesta setmana va sobretot d'agendes (qui anirà a on i en qualitat de què, els catalans, mentre al País Basc es convoquen avui unes eleccions que fa quatre dies no feien falta encara.) La pregunta obvia és "què tens posat a l'agenda l'11 de setembre?". Demà parlem de les respostes.
19 d’ag. 2012
Els colors de l'illa
Les cales de Menorca tenen molts colors. De fet, jo diria que cadascuna té un color diferent. De la banda de Tramuntana moltes cales són vermelles —com la del Pilar, on s'hi arriba a peu després d'una llarga caminada, que pot anar dels 30 als 45 minuts, segons la ruta triada, o a cavall, com ho vam fer nosaltres, després d'una hora i mitja de trotar i galopar per boscos i camps—, però també d'un marró grisenc, com la Cala dels Alocs, una platja de còdols on vaig començar a escriure aquesta entrada.
Les cales del Migjorn, en canvi, des del Cap d'Artutx a Binibèquer, són blanques, d'una sorra fina que pot variar del blanc marbrat i brillant de Son Xoriguer o la Macarella, al grisenc, com de còdols triturats —serà això?—, de Sant Tomàs.
La cala dels Alocs em va fer agafar paper i llapis perquè em va semblar un lloc força especial. I no només perquè la manca de sorra n'allunyi la majoria dels banyistes, que la deixen de banda i enfilen el Camí de Cavalls en direcció al Pilar. Crec que Paul Auster valoraria millor que ningú que jo la visités just després de llegir la seva digressió sobre l'autoria del Quixot, inclosa a la novel·la City of Glass de la que parlava en una entrada anterior, perquè, en l'accés als Alocs, una sèrie d'escultures adossades a una petita casa de pescadors et recorda que justament aquí, el 2005, els lletraferits illencs van venir a celebrar els 400 anys del Quixot.
L'altra cosa que la fa especial són el inquilins que té els Alocs: mitja dotzena de menorquins rondant la seixantena que passen el dia instal·lats en una mena d'embarcador que hi ha repenjat contra les roques que tanquen la cala a la dreta. Allà hi tenen una petita construcció amb sostre de mitja volta prou gran per encabir una barca de pesca mitjana, que devia ser la funció per la qual es va construir, però que ara aquesta colla de vigilants de la platja granadets fan servir de magatzem per taules, cadires, para-sols i, sobretot, per mantenir a l'ombra les neveres amb cerveses que han portat fins a la porta mateix en el seu jeep.
Tenen veus potents i estentòries, que alguns afinen prou bé per deixar-se anar amb boleros i havaneres quan creuen que l'ocasió s'ho mereix. L'altre dia els va fer refilar la presència de dues sirenes catalanes (la definició és d'ells) que van emergir nues a l'embarcador convidades a compartir unes cerveses després de consultar-los, tot banyant-se, la manera d'arribar a la Cala en Calderer. Els inquilins dels Alocs ofereixen el seu ajut, ara i adés, a qui els abelleix: a les dues aventureres els van deixar un caiac perquè poguessin fer per mar un camí que per terra és força llarg i pesat amb la calor d'aquests dies; als submarinistes que van arribar poc després els van oferir un espai òptim per preparar la immersió i deixar roba i estris mentre bussejaven; a la vella parella d'anglesos, una estoneta de repòs a l'ombra (que segurament els va estalviar una insolació).
A la resta no ens van fer ni cas, però ens van entretenir. Cap a quarts de tres, després de distreure'ns una estona amb uns quants retrets repicats sobre qui havia pagat les cerveses i qui s'havia fet el longuis, van desaparèixer, però més tard ens els vam trobar fent la sobretaula a la caseta de pescadors de l'entrada de la cala, sota l'ombra allargada de la trista figura de l'hidalgo Don Quixote. Us he dit que era grisa, oi? Doncs crec que he errat, els Alocs és verd fosc, com el color de la cara de Sancho Panza que ens mira i ens diu adéu des del mur de la casa.
Les cales del Migjorn, en canvi, des del Cap d'Artutx a Binibèquer, són blanques, d'una sorra fina que pot variar del blanc marbrat i brillant de Son Xoriguer o la Macarella, al grisenc, com de còdols triturats —serà això?—, de Sant Tomàs.
La cala dels Alocs em va fer agafar paper i llapis perquè em va semblar un lloc força especial. I no només perquè la manca de sorra n'allunyi la majoria dels banyistes, que la deixen de banda i enfilen el Camí de Cavalls en direcció al Pilar. Crec que Paul Auster valoraria millor que ningú que jo la visités just després de llegir la seva digressió sobre l'autoria del Quixot, inclosa a la novel·la City of Glass de la que parlava en una entrada anterior, perquè, en l'accés als Alocs, una sèrie d'escultures adossades a una petita casa de pescadors et recorda que justament aquí, el 2005, els lletraferits illencs van venir a celebrar els 400 anys del Quixot.
L'altra cosa que la fa especial són el inquilins que té els Alocs: mitja dotzena de menorquins rondant la seixantena que passen el dia instal·lats en una mena d'embarcador que hi ha repenjat contra les roques que tanquen la cala a la dreta. Allà hi tenen una petita construcció amb sostre de mitja volta prou gran per encabir una barca de pesca mitjana, que devia ser la funció per la qual es va construir, però que ara aquesta colla de vigilants de la platja granadets fan servir de magatzem per taules, cadires, para-sols i, sobretot, per mantenir a l'ombra les neveres amb cerveses que han portat fins a la porta mateix en el seu jeep.
Tenen veus potents i estentòries, que alguns afinen prou bé per deixar-se anar amb boleros i havaneres quan creuen que l'ocasió s'ho mereix. L'altre dia els va fer refilar la presència de dues sirenes catalanes (la definició és d'ells) que van emergir nues a l'embarcador convidades a compartir unes cerveses després de consultar-los, tot banyant-se, la manera d'arribar a la Cala en Calderer. Els inquilins dels Alocs ofereixen el seu ajut, ara i adés, a qui els abelleix: a les dues aventureres els van deixar un caiac perquè poguessin fer per mar un camí que per terra és força llarg i pesat amb la calor d'aquests dies; als submarinistes que van arribar poc després els van oferir un espai òptim per preparar la immersió i deixar roba i estris mentre bussejaven; a la vella parella d'anglesos, una estoneta de repòs a l'ombra (que segurament els va estalviar una insolació).
A la resta no ens van fer ni cas, però ens van entretenir. Cap a quarts de tres, després de distreure'ns una estona amb uns quants retrets repicats sobre qui havia pagat les cerveses i qui s'havia fet el longuis, van desaparèixer, però més tard ens els vam trobar fent la sobretaula a la caseta de pescadors de l'entrada de la cala, sota l'ombra allargada de la trista figura de l'hidalgo Don Quixote. Us he dit que era grisa, oi? Doncs crec que he errat, els Alocs és verd fosc, com el color de la cara de Sancho Panza que ens mira i ens diu adéu des del mur de la casa.
17 d’ag. 2012
Cartes a un amic distant (9)
Aquests dies penso molt en tu, per aquest mar tan blau i aquesta llum tan brillant que em recorda la de la teva terra, perquè tinc temps, molt més temps per pensar del que disposo normalment —cosa que, de vegades, per gent com jo resulta perillosa— i també perquè he llegit un llibre, Contra el viento del norte, de Daniel Glattauer, que et recomano, un llibre sobre amors virtuals i sobre estranyes coincidències que alteren la vida.
Feia dies que l’havia comprat i el guardava per les vacances, per llegir-lo amb tranquil·litat, però el vaig devorar en menys de 24 hores. No podia desenganxar-me de la conversa entre els dos protagonistes, que comença per casualitat a través d’un correu electrònic enviat per accident i que va creixent en intensitat i compromís, que s’alimenta igual de l’entusiasme que dels dubtes. És una història d’amistat, primer, i d’amor, després, a través de les paraules, que van teixint complicitats i despertant sentiments que ni el Leo ni l’Emma saben que poden sentir.
És una història que no té res a veure amb nosaltres, però que em fa pensar en nosaltres, perquè parla de sentiments profunds que no encaixen amb cap esquema convencional, perquè parla de missatges que superen la distància física i vital, perquè parla de persones que construeixen un món propi —“exterior”, en diuen— paral·lel a les seves vides “interiors”, que arriba a ser tan important per a elles que no hi poden renunciar ni quan senten que els resulta dolorós seguir-lo alimentant. Jo, amic distant, sovint em sento així: sé que hauria de deixar d’escriure aquestes cartes i de viatjar al centre dels meus somnis, d’on torno sempre com d’un viatge al fons del mar sense passar per la cambra de descompressió. Però em resulta extremadament difícil, perquè m’adono que els nostres escadussers contactes, per espaiats i curts que siguin, són els millors moments de la meva vida. Fins i tot ara, quan poc més puc fer que escoltar-te i mirar com lluites per superar el teu dolor.
És només una novel·la, però a Contra el viento del norte es dibuixa una relació que no es construeix a base d’amistats comunes i aficions compartides, on no hi ha un vincle social previ i on els protagonistes no parlen ni de pel·lícules ni de plans de vacances. Tot plegat és molt més subtil, té a veure més amb el com que amb el què i quan ho miro en perspectiva em fa sentir que els meus sentiments no són tan absurds com de vegades em semblen. Jo sovint m’he preguntat com puc estimar tant una persona que és tan lluny del meu món quotidià, però n’hi ha prou amb compartir una cançó que parla d’un jardí secret per sentir que hi ha alguna cosa que ens uneix per sobre de desenes de vides de distància. Per sobre de la làmina blanca, com de marbre, en la que s’ha convertit el mar que miro des de l’altra banda del mar que hi ha ara entre nosaltres.
Feia dies que l’havia comprat i el guardava per les vacances, per llegir-lo amb tranquil·litat, però el vaig devorar en menys de 24 hores. No podia desenganxar-me de la conversa entre els dos protagonistes, que comença per casualitat a través d’un correu electrònic enviat per accident i que va creixent en intensitat i compromís, que s’alimenta igual de l’entusiasme que dels dubtes. És una història d’amistat, primer, i d’amor, després, a través de les paraules, que van teixint complicitats i despertant sentiments que ni el Leo ni l’Emma saben que poden sentir.
És una història que no té res a veure amb nosaltres, però que em fa pensar en nosaltres, perquè parla de sentiments profunds que no encaixen amb cap esquema convencional, perquè parla de missatges que superen la distància física i vital, perquè parla de persones que construeixen un món propi —“exterior”, en diuen— paral·lel a les seves vides “interiors”, que arriba a ser tan important per a elles que no hi poden renunciar ni quan senten que els resulta dolorós seguir-lo alimentant. Jo, amic distant, sovint em sento així: sé que hauria de deixar d’escriure aquestes cartes i de viatjar al centre dels meus somnis, d’on torno sempre com d’un viatge al fons del mar sense passar per la cambra de descompressió. Però em resulta extremadament difícil, perquè m’adono que els nostres escadussers contactes, per espaiats i curts que siguin, són els millors moments de la meva vida. Fins i tot ara, quan poc més puc fer que escoltar-te i mirar com lluites per superar el teu dolor.
És només una novel·la, però a Contra el viento del norte es dibuixa una relació que no es construeix a base d’amistats comunes i aficions compartides, on no hi ha un vincle social previ i on els protagonistes no parlen ni de pel·lícules ni de plans de vacances. Tot plegat és molt més subtil, té a veure més amb el com que amb el què i quan ho miro en perspectiva em fa sentir que els meus sentiments no són tan absurds com de vegades em semblen. Jo sovint m’he preguntat com puc estimar tant una persona que és tan lluny del meu món quotidià, però n’hi ha prou amb compartir una cançó que parla d’un jardí secret per sentir que hi ha alguna cosa que ens uneix per sobre de desenes de vides de distància. Per sobre de la làmina blanca, com de marbre, en la que s’ha convertit el mar que miro des de l’altra banda del mar que hi ha ara entre nosaltres.
14 d’ag. 2012
Capbussar-se en la vida
M’agrada llevar-me d’hora al matí i esmorzar mirant el mar. La majoria d’aquests dies, a Menorca, l’aigua ha sigut una làmina blava, ideal per passar-te hores explorant la vida sota la superfície. No he fet mai submarinisme, però si m’agrada agafar les ulleres, el tub i les aletes i passar-me les hores explorant les costes pedregoses. Vaig agafar el costum a Andalusia, en una vida anterior, i ara, en realitat, deixo que siguin els meus fills els que es passin el temps explorant, i jo només ho faig escadusserament, però segueix sent reconfortant.
El que em sembla genial és que jo, que nedo bastant malament i em canso de seguida quan intento mantenir el cap fora de l’aigua, em pugui relaxar completament i passar-me hores sense cansar-me “sota” l’aigua. Simplement, et deixes flotar i mires, i només cal moure lleugerament els peus per avançar. Tot plegat em sembla una metàfora preciosa de les maneres com pots enfrontar la vida: com una carrera cap algun objectiu més o menys llunyà, com aquella illeta que hi ha al mig de la Cala del Pilar, on et dirigeixes nedant amb esforç en un medi estrany, l’aigua, i on sempre arriben primer els més forts; o com una oportunitat per lliscar quasi inadvertidament, tot observant detingudament la vida que hi ha dins l’aigua —rica, diversa, sorprenent i misteriosa— per arribar quasi sense adonar-te’n, no només a l’illa, sinó als seus racons invisibles, que els nedadors “de superfície” passen per alt. Per mi és, en definitiva, una metàfora de la literatura.
D’alguna manera estic d’acord amb la tesi que expressava fa uns dies l’escriptor irlandès Keith Ridgway a The New Yorker quan deia que tot és ficció, perquè d’alguna manera, i és cert, qualsevol narració que fem de la realitat no és la realitat, sinó una ficció que construïm a l’entorn dels fets viscuts o coneguts. Afirma Ridgway que la nostra percepció de com són les coses se sobreposa als nostres records i, per tant —i això és collita meva—aquests adopten la forma, el color i, fins i tot, l’olor dels nostres desigs.
Tanmateix, jo crec que hi ha qui hi posa més talent i, sobretot, més interès en això d’inventar la realitat a través d’una ficció que no només la reconstrueix, sinó que la projecta, que ens fa somniar i que durant unes hores ens arrenca de la nostra quotidianitat i ens fa pensar, per fer-nos sentir o, fins i tot, per fer-nos oblidar. Aquests homes i dones amb talent per a la ficció són per mi com bussejadors de la vida. L’exploren amb el cap ficat a dins, amb unes ulleres que augmenten la mida de les coses i els ajuden a captar els detalls, s’aturen flotant sobre els esdeveniments, completament immòbils perquè no se’ls noti, i construeixen dins del seu cap —dins del seu esperit— la narració que després compartiran amb nosaltres.
Alguns creuen que poden aconseguir el mateix efecte mirant-se els peixos dins d’una peixera, però jo estic convençuda que per escriure bé cal mullar-se, moure’s en el mateix element que aquesta vida que volem observar. Perquè potser si que totes els relats de la vida tenen una part de ficció, però n’hi ha moltes, la majoria, que són la pura repetició d’un clixé —la peixera amb un fons marí prefabricat— i només algunes que s’han capbussat per descobrir el fons de les coves.
11 d’ag. 2012
Estranyes connexions
En aquest racó de món on he vingut a passar les vacances, Movistar ha perdut la batalla i la meva connexió amb les xarxes invisibles que mouen el món ara mateix és bastant precària. Escric aquesta entrada offline, esperant poder-la copiar després allà on toca, fent servir la lenta i feble línia que m’uneix —només de tant en tant— a Internet i així a tots vosaltres.
Escric pensant en la notícia que he llegit avui a La Vanguardia, sobre una estranya secta musulmana que la policia ha “desmantellat” a la ciutat russa de Kazan. Sembla que el líder i els seus 70 adeptes vivien en un soterrani de vuit plantes que havien excavat sota la seva casa i que, en el cas de les criatures més petites —una vintena— n’hi havia que no havien vist mai la llum del sol. M’ha sobtat l’estranya connexió de la notícia amb la novel·la que estic llegint, City of Glass, la primera part de The New York Trilogy, de Paul Auster. En aquesta obra, un escriptor, que viu apartat i aïllat del món des de la mort del seu fill i la seva dona, esdevé detectiu després d’una estranya trucada i li encomanen la feina de protegir un home del seu propi pare qui, durant 9 anys de la seva infantesa, el va tenir tancat a les fosques, sense contacte amb el món i sense adreça-li ni una paraula. Darrera d’aquests maltractaments sembla que hi ha l’obsessió religiosa del pare, antic professor universitari i estudiós d’estranyes teories puritanes sobre la Salvació i el Nou Món.
No he passat del plantejament de la intriga d’Auster, però m’ha semblat curiós que la crònica periodística i la ficció literària s’hagin alineat a través d’aquests exemples de comunitats i persones que es creuen “elegits” per un Deu tan estrany que està disposat a salvar-ne unes quantes dotzenes i deixar a l’estacada uns quants milers de milions de persones. No us deixeu entabanar, no hi ha cap ésser ni cap entitat, física o espiritual, real o mítica, tan dolenta com per cometre una barbaritat semblant. Cap puritanisme, de la religió que sigui, pot justificar un genocidi a la manera de Noé.
També resulta una estranya coincidència que, amb un any de diferència, en la meva novel·la d’estiu —almenys en una de les moltes que llegeixo aprofitant les vacances— la pèrdua d’un fill sigui el condicionant de les percepcions i les actituds del personatge protagonista. No m’ho havia pas plantejat, perquè no coneixia l’argument de cap de les novel·les que inclou la trilogia d’Auster. De fet, el llibre ha dormit a la pila de pendents des que me’l vaig comprar fa un any en una preciosa llibreria de Brooklyn, simplement perquè m’agrada Auster. De la seva banda, Before I go to sleep, l’altre llibre al qual em refereixo, me’l vaig comprar de pura casualitat en una llibreria propera al Dupont Circle de Washington. A nivells molt diferents, les dues novel·les plantegen reflexions sobre el poder de la paraula i la literatura en un marc de novel·la negra i d’intriga. El tema dóna molt de si. Seguiré reflexionant-hi a mesura que avanço en la història.
Escric pensant en la notícia que he llegit avui a La Vanguardia, sobre una estranya secta musulmana que la policia ha “desmantellat” a la ciutat russa de Kazan. Sembla que el líder i els seus 70 adeptes vivien en un soterrani de vuit plantes que havien excavat sota la seva casa i que, en el cas de les criatures més petites —una vintena— n’hi havia que no havien vist mai la llum del sol. M’ha sobtat l’estranya connexió de la notícia amb la novel·la que estic llegint, City of Glass, la primera part de The New York Trilogy, de Paul Auster. En aquesta obra, un escriptor, que viu apartat i aïllat del món des de la mort del seu fill i la seva dona, esdevé detectiu després d’una estranya trucada i li encomanen la feina de protegir un home del seu propi pare qui, durant 9 anys de la seva infantesa, el va tenir tancat a les fosques, sense contacte amb el món i sense adreça-li ni una paraula. Darrera d’aquests maltractaments sembla que hi ha l’obsessió religiosa del pare, antic professor universitari i estudiós d’estranyes teories puritanes sobre la Salvació i el Nou Món.
No he passat del plantejament de la intriga d’Auster, però m’ha semblat curiós que la crònica periodística i la ficció literària s’hagin alineat a través d’aquests exemples de comunitats i persones que es creuen “elegits” per un Deu tan estrany que està disposat a salvar-ne unes quantes dotzenes i deixar a l’estacada uns quants milers de milions de persones. No us deixeu entabanar, no hi ha cap ésser ni cap entitat, física o espiritual, real o mítica, tan dolenta com per cometre una barbaritat semblant. Cap puritanisme, de la religió que sigui, pot justificar un genocidi a la manera de Noé.
També resulta una estranya coincidència que, amb un any de diferència, en la meva novel·la d’estiu —almenys en una de les moltes que llegeixo aprofitant les vacances— la pèrdua d’un fill sigui el condicionant de les percepcions i les actituds del personatge protagonista. No m’ho havia pas plantejat, perquè no coneixia l’argument de cap de les novel·les que inclou la trilogia d’Auster. De fet, el llibre ha dormit a la pila de pendents des que me’l vaig comprar fa un any en una preciosa llibreria de Brooklyn, simplement perquè m’agrada Auster. De la seva banda, Before I go to sleep, l’altre llibre al qual em refereixo, me’l vaig comprar de pura casualitat en una llibreria propera al Dupont Circle de Washington. A nivells molt diferents, les dues novel·les plantegen reflexions sobre el poder de la paraula i la literatura en un marc de novel·la negra i d’intriga. El tema dóna molt de si. Seguiré reflexionant-hi a mesura que avanço en la història.
9 d’ag. 2012
Camí de cavalls
Quan llegeixes articles a Internet sobre Menorca, perceps indefectiblement un cert enyor d’altres temps: els de la dominació anglesa, que ens van deixar el Camí del Kane, les vaques frisones, la versió actual del formatge de Maó, la capitalitat d’aquesta vil·la i George Town (Es Castell ); o els de la dominació francesa, que van deixar-nos San Lluís i el Camí de Cavalls.
Bé, sobre aquest camí hi ha diferents teories, perquè alguns historiadors creuen que ja existia a les primeries del segle XIV i que va ser traçat en època de Jaume II, 400 anys abans que l’illa fos conquerida pels francesos. Aquesta darrera ruta recorre tot el perímetre de Menorca, vorejant la costa prop de les platges més concorregudes, però també per damunt dels espadats més inaccessibles si no és per mar. Quan va ser traçat, servia per a la protecció militar de l’illa, unint les diferents torres de vigia i permetent traslladar tropes allà on fossin necessàries per a repel·lir un teòric assalt. Té 20 etapes, però a cavall es pot fer en menys dies, si tu i la teva muntura aguanteu 6 o 7 hores diàries de camí. Jo tinc una amiga amazona que la va fer aquesta passada primavera i ahir en parlàvem, tot muntant a cavall, amb un dels guies de la ruta, comentàvem la passió per l’equitació de l’Ursi bo i fregant ja la setantena.
Ahir vam recórrer durant un parell d’hores un petit tros del Camí de Cavalls, entre les platges d’Algaiarens i Cala Morell, a la costa de Tramuntana, força més accidentada que la de Migjorn. Vam llevar-nos d’hora, per ser a les 8 a cavall, i poder-nos acostar i galopar per les platges abans que s’omplissin de gent. Estem a la setmana més concorreguda de l’illa i cap al migdia ja no cap ni una agulla a quasi bé cap platja, fins i tot a les que demanen un bon tros de caminada per arribar-hi.
Des de dalt de cavall, mires els penya-segats i tens una estranya sensació de control. Tens una imatge privilegiada de l’illa i la convicció que la teva muntura et pot fer arribar amb facilitat allà on vulguis, per pedregars i camins que se’t farien duríssims a peu o en mountain-bike (els altres vehicles habituals d’aquesta ruta). De sobte han passat dues hores i t’adones que el temps ha volat i que s’ha acabat aquest viatge que ho és també una mica en el temps. I només penses en el moment de tornar-hi el més aviat possible.
7 d’ag. 2012
Dia rúfol
Vam arribar ahir al matí al Port de Ciutadella. Ens esperava un dia gris i plujós, que ens va tenir tot el dia "atrapats" a l'apartament. Per sort portem lectures suficients, teníem coses urgents per comorar i, també, una piscina.
L'illa és preciosa. Més autèntica en la soledat dels camps que en la bulliciosa tarda de Ciutadella. Però sense el sol brillant, Menorca perd la qualitat iridiscent de la seva llum.
Mentres esperem que torni a aparèixer el sol, estudiem les properes rutes: en cotxe, a peu i a cavall.
Demà començarem l'aventura per la Cala d'Algaiarens i dimecres confiem poder anar a muntar i veure ni que sigui un trosset de la Ruta des Cavalls que envolta l'illa.
Un bon però gris inici.
Enviat des del meu iPhone
L'illa és preciosa. Més autèntica en la soledat dels camps que en la bulliciosa tarda de Ciutadella. Però sense el sol brillant, Menorca perd la qualitat iridiscent de la seva llum.
Mentres esperem que torni a aparèixer el sol, estudiem les properes rutes: en cotxe, a peu i a cavall.
Demà començarem l'aventura per la Cala d'Algaiarens i dimecres confiem poder anar a muntar i veure ni que sigui un trosset de la Ruta des Cavalls que envolta l'illa.
Un bon però gris inici.
Enviat des del meu iPhone
3 d’ag. 2012
Vacances!!!
He començat les vacances i tinc la sensació que començo a deixar-me anar després d'haver passat uns mesos vivint quasi sense aire, com quan camines molt de pressa durant una estona massa llarga i acabes tenint la sensació que et costa respirar.
Amagats entre els plecs del blog i les llibretes trobo esborranys d'entrades que no vaig poder acabar, perquè m'adormia literalment davant de la pantalla en les hores petites de la matinada, o pensaments atrapats a corre-cuita en un trajecte de tren o fent un cafè ràpid abans de tornar al despatx. Se m'han quedat al tinter pensaments sobre l'ànima escindida dels socialistes catalans, sobre l'expropiació de Repsol a l'Argentina, sobre l'increment de les malalties autoimmunes (que jo veig com una metàfora de l'esperit d'autodestrucció que nia en una societat que produeix assassins com el James Holmes d'Augusta), sobre les ciutats convertides en grans escenografies per als desitjos de milions de turistes, sobre la mancança de líders que tants denuncien i que està relacionada amb la manca de referents morals, però també amb la falta de models de gestió del poder viables en el món modern...
També he pensat en una entrada sobre la lluna plena, on m'agrada pensar que estan escrits els secrets del nostre futur i moltes sobre la naturalesa i la qualitat de l'amor.
Me'n vaig a dormir amb la convicció feliç que escriuré totes aquestes i d'altres entrades en les properes setmanes. Contenta també per la participació ahir dijous en el Matí de Catalunya Ràdio (http://www.catradio.cat/reproductor/656018/Made-in-Catalonia) per explicar com són les empreses biotecnològiques catalanes; contenta perquè és una mostra del que he après durant els darrers tres anys, però també un petit indici dels reptes que tenim davant, i no hi ha res més apassionant que treballar en una feina que et planteja reptes.
Amagats entre els plecs del blog i les llibretes trobo esborranys d'entrades que no vaig poder acabar, perquè m'adormia literalment davant de la pantalla en les hores petites de la matinada, o pensaments atrapats a corre-cuita en un trajecte de tren o fent un cafè ràpid abans de tornar al despatx. Se m'han quedat al tinter pensaments sobre l'ànima escindida dels socialistes catalans, sobre l'expropiació de Repsol a l'Argentina, sobre l'increment de les malalties autoimmunes (que jo veig com una metàfora de l'esperit d'autodestrucció que nia en una societat que produeix assassins com el James Holmes d'Augusta), sobre les ciutats convertides en grans escenografies per als desitjos de milions de turistes, sobre la mancança de líders que tants denuncien i que està relacionada amb la manca de referents morals, però també amb la falta de models de gestió del poder viables en el món modern...
També he pensat en una entrada sobre la lluna plena, on m'agrada pensar que estan escrits els secrets del nostre futur i moltes sobre la naturalesa i la qualitat de l'amor.
Me'n vaig a dormir amb la convicció feliç que escriuré totes aquestes i d'altres entrades en les properes setmanes. Contenta també per la participació ahir dijous en el Matí de Catalunya Ràdio (http://www.catradio.cat/reproductor/656018/Made-in-Catalonia) per explicar com són les empreses biotecnològiques catalanes; contenta perquè és una mostra del que he après durant els darrers tres anys, però també un petit indici dels reptes que tenim davant, i no hi ha res més apassionant que treballar en una feina que et planteja reptes.
29 de jul. 2012
Dret a queixar-se
Aquesta tarda he plorat abraçada al coll del meu cavall. No sé molt bé per què. Potser per la frustració que em produeix que el Whisky estigui encara lesionat i no pugui compartir amb ell el plaer d'una cavalcada; potser perquè em sento una mare incapaç d'adreçar al seu fill i tinc un gran sentiment d'impotència que em pesa com una llosa; potser perquè l'estiu encén desitjos que mantinc tan embridats com puc però que, tot d'una, em sobrepassen i m'aclaparen...
Però quan em deixo arrossegar per la tristor de les coses petites, de sobte em sento també molt culpable, perquè penso que, amb tota la gent que hi ha que pateix tant, quin dret tinc jo a queixar-me? Penso en les famílies on tots els adults s'han quedat sense feina i els nens no saben quin futur els espera; penso en les persones que malviuen en països en guerra; penso en els que han patit el dolor de la mort de prop i encara no han pogut sobreposar-se a la pèrdua; penso en les dones maltractades i en els nens que sobreviuen pels carrers de mig món... i penso que no, que no tinc dret a queixar-me, i que les meves llàgrimes són una mica puerils.
Aquesta tarda, mentre plorava abraçada al seu coll, el meu cavall olorava la meva tristesa. Totalment immòbil, esperava que jo tornés a ser jo, mentre em deixava sentir la seva serenitat a través de la seva pell i el seu pèl tan suau. Quan m'ajupo al seu costat, el meu cavall m'olora l'esquena i amb els seus llavis gruixuts em fa pessigolles. Avui també ho ha fet, mentre li posava la pomada antiinflamatòria a la mà lesionada i m'ha fet riure. I he pensat que no, que no puc, que no podem deixar-nos arrossegar per les misèries petites, perquè necessitem totes les nostres energies per construir un món millor, per difícil que resulti, per als que sí tenen, de veritat, dret a queixar-se.
Però quan em deixo arrossegar per la tristor de les coses petites, de sobte em sento també molt culpable, perquè penso que, amb tota la gent que hi ha que pateix tant, quin dret tinc jo a queixar-me? Penso en les famílies on tots els adults s'han quedat sense feina i els nens no saben quin futur els espera; penso en les persones que malviuen en països en guerra; penso en els que han patit el dolor de la mort de prop i encara no han pogut sobreposar-se a la pèrdua; penso en les dones maltractades i en els nens que sobreviuen pels carrers de mig món... i penso que no, que no tinc dret a queixar-me, i que les meves llàgrimes són una mica puerils.
Aquesta tarda, mentre plorava abraçada al seu coll, el meu cavall olorava la meva tristesa. Totalment immòbil, esperava que jo tornés a ser jo, mentre em deixava sentir la seva serenitat a través de la seva pell i el seu pèl tan suau. Quan m'ajupo al seu costat, el meu cavall m'olora l'esquena i amb els seus llavis gruixuts em fa pessigolles. Avui també ho ha fet, mentre li posava la pomada antiinflamatòria a la mà lesionada i m'ha fet riure. I he pensat que no, que no puc, que no podem deixar-nos arrossegar per les misèries petites, perquè necessitem totes les nostres energies per construir un món millor, per difícil que resulti, per als que sí tenen, de veritat, dret a queixar-se.
27 de jul. 2012
Dones estupendes
Diu el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans que és estupend allò capaç de causar estupefacció per allò que té de meravellós, de gran, de bell... Jo ahir vaig sopar amb les meves amigues estupendes i us puc ben assegurar que l'adjectiu (per què no confessar-ho, el nostre nom de guerra!) és perfectament encertat, perquè és una colla que causa estupefacció (elles, no jo) pel talent i la humanitat que s'aplega al voltant de la taula cada cop que quedem per sopar o dinar, unes trobades que intentem fer prou sovint.
Ahir, però, la nit era i va ser especial, perquè teníem aquí la Rosa, que és la nostra enviada especial al Canadà, país al qual el Govern català hauria de cobrar royalties per haver-nos manllevat a aquesta gran professional del màrqueting, mare apassionada, i camarada excel·lent, sacerdotessa de l'ordre del cargol, capaç d'empaquetar una casa en un parell de capses, prendre cada filla d'una mà, i travessar el món per a fer possible el somni del seu company. Ahir celebràvem que ha tornat uns dies a casa i al voltant de la taula hi havia dignes representants de l'estirp de les dones fortes, d'aquelles que aguanten el món i mouen les organitzacions, però sobretot d'aquelles que mai traeixen la confiança que hi has dipositat, perquè la seva divisa és el compromís i el seu segell de marca, la generositat.
Algun dia escriuré un llibre sobre aquestes dones fortes i sobre algunes altres que ahir no eren a la taula (unes perquè viatjaven o treballaven, però altres perquè no pertanyen a aquest club, però són igual de magnífiques: valentes, intel·ligents, responsables...)
El que caracteritza les dones fortes no és ni una professió, ni un origen social, ni l'horòscop, ni els interessos intel·lectuals, ni el tipus de parella que tenen (o que van tenir). La maternitat ens uneix, com a experiència compartida, però no és imprescindible. El que caracteritza les dones fortes és la passió, la capacitat d'abocar cos i ànima en un projecte, i de fer-ho per convicció, no per interès i, fins i tot, contra els propis interessos. Les dones fortes són aquelles capaces d'abraçar la vida amb totes les seves forces i fer que les coses passin. Les dones fortes són les meves amigues i això és un privilegi.
Ahir, però, la nit era i va ser especial, perquè teníem aquí la Rosa, que és la nostra enviada especial al Canadà, país al qual el Govern català hauria de cobrar royalties per haver-nos manllevat a aquesta gran professional del màrqueting, mare apassionada, i camarada excel·lent, sacerdotessa de l'ordre del cargol, capaç d'empaquetar una casa en un parell de capses, prendre cada filla d'una mà, i travessar el món per a fer possible el somni del seu company. Ahir celebràvem que ha tornat uns dies a casa i al voltant de la taula hi havia dignes representants de l'estirp de les dones fortes, d'aquelles que aguanten el món i mouen les organitzacions, però sobretot d'aquelles que mai traeixen la confiança que hi has dipositat, perquè la seva divisa és el compromís i el seu segell de marca, la generositat.
Algun dia escriuré un llibre sobre aquestes dones fortes i sobre algunes altres que ahir no eren a la taula (unes perquè viatjaven o treballaven, però altres perquè no pertanyen a aquest club, però són igual de magnífiques: valentes, intel·ligents, responsables...)
El que caracteritza les dones fortes no és ni una professió, ni un origen social, ni l'horòscop, ni els interessos intel·lectuals, ni el tipus de parella que tenen (o que van tenir). La maternitat ens uneix, com a experiència compartida, però no és imprescindible. El que caracteritza les dones fortes és la passió, la capacitat d'abocar cos i ànima en un projecte, i de fer-ho per convicció, no per interès i, fins i tot, contra els propis interessos. Les dones fortes són aquelles capaces d'abraçar la vida amb totes les seves forces i fer que les coses passin. Les dones fortes són les meves amigues i això és un privilegi.
22 de jul. 2012
Una nit a Maputo
Camino entre la gentada quasi sense adonar-me'n, amb la mirada concentrada en l'ombra que s'allarga davant meu. L'advertiment sobre els riscos d'una nit de festa calorosa regada amb molta cervesa m'han fet recordar una nit a Maputo, fa més de 10 anys. La percepció de perill és sempre relativa i molt subjectiva. Jo, a Moçambic, no vaig tenir mai percepció de perill, ni caminant de nit pel centre de la capital, ni sola al mig d'un camp de refugiats o fent temps en un petit aeròdrom al mig del no res, sense telèfon, amb un anglès limitat, rudiments de portuguès i cap coneixement de les llengües locals; i el que potser és més important: amb un relatiu desconeixement, per part dels meus companys, de la meva ubicació exacta.
Aquesta nit no té res a veure amb la nit de Maputo (tret potser que a l'aire comença a flotar la paraula emergència, que és el que em va portar a l'Àfrica austral, tot i que es tracti d'emergències d'ordre molt divers: allà lluitàvem contra els elements i la pobresa, aquí l'economia lluita contra nosaltres i ens esbatussa una riquesa mal portada per uns quants que acabarà fent-nos a tots més pobres). En aquella nit jo caminava concentrada intentant entendre la situació d'un país i mesurar l'impacte del nostre ajut; en aquesta nit camino concentrada intentant entendre per què els sentiments ens porten cap allà on no ens convé anar, per què ens dominen, intento entendre un dolor que se m'escapa i el pes del qual estàs aprenent a suportar, i penso en el que voldria fer per ajudar-te a suportar-lo, i que no faré mai.
Però aleshores pensava i ara penso en la por: en la d'aquella vella periodista per a qui Maputo era la ciutat més perillosa del món, perquè la seva imatge havia quedat congelada en un passat que ella percebia encara com una amenaça. Recordo haver pensat que, de vegades, ens quedem penjats en una idea de com són les coses (un país, una persona, una situació) i ens resulta difícil acceptar la seva evolució, els seus canvis. Avui, mentre camino, penso en les meves pors, i en com he après a controlar-les totes, totes menys una: la por a expressar els meus sentiments. Puc caminar sola per carrers foscs, o assumir decisions difícils. No em fa res acceptar responsabilitats amb totes les seves conseqüències, però quan es tracta del meu cor, em sento tan vulnerable que la por em fa maldestre i em deixa incapaç de comunicar-me. Puc ser aspra quan vull ser suau; rígida quan vull ser flexible; distant quan desitjo apropar-me... I no puc dir el que sento, perquè sento que les paraules em traeixen.
Sento passes darrera meu i la veu estentòria d'un borratxo. Sento que s'apropa, però no tinc por, perquè ara mateix no sóc aquí, camino per la nit de Maputo, abans que tot comencés, abans que em trenquessin el cor i comencés a recollir-ne els trossos per tornar-lo a esberlar en un somni impossible, i mentre camino penso en quan només hi havia el perill de perdre'm a la nit africana.
Aquesta nit no té res a veure amb la nit de Maputo (tret potser que a l'aire comença a flotar la paraula emergència, que és el que em va portar a l'Àfrica austral, tot i que es tracti d'emergències d'ordre molt divers: allà lluitàvem contra els elements i la pobresa, aquí l'economia lluita contra nosaltres i ens esbatussa una riquesa mal portada per uns quants que acabarà fent-nos a tots més pobres). En aquella nit jo caminava concentrada intentant entendre la situació d'un país i mesurar l'impacte del nostre ajut; en aquesta nit camino concentrada intentant entendre per què els sentiments ens porten cap allà on no ens convé anar, per què ens dominen, intento entendre un dolor que se m'escapa i el pes del qual estàs aprenent a suportar, i penso en el que voldria fer per ajudar-te a suportar-lo, i que no faré mai.
Però aleshores pensava i ara penso en la por: en la d'aquella vella periodista per a qui Maputo era la ciutat més perillosa del món, perquè la seva imatge havia quedat congelada en un passat que ella percebia encara com una amenaça. Recordo haver pensat que, de vegades, ens quedem penjats en una idea de com són les coses (un país, una persona, una situació) i ens resulta difícil acceptar la seva evolució, els seus canvis. Avui, mentre camino, penso en les meves pors, i en com he après a controlar-les totes, totes menys una: la por a expressar els meus sentiments. Puc caminar sola per carrers foscs, o assumir decisions difícils. No em fa res acceptar responsabilitats amb totes les seves conseqüències, però quan es tracta del meu cor, em sento tan vulnerable que la por em fa maldestre i em deixa incapaç de comunicar-me. Puc ser aspra quan vull ser suau; rígida quan vull ser flexible; distant quan desitjo apropar-me... I no puc dir el que sento, perquè sento que les paraules em traeixen.
Sento passes darrera meu i la veu estentòria d'un borratxo. Sento que s'apropa, però no tinc por, perquè ara mateix no sóc aquí, camino per la nit de Maputo, abans que tot comencés, abans que em trenquessin el cor i comencés a recollir-ne els trossos per tornar-lo a esberlar en un somni impossible, i mentre camino penso en quan només hi havia el perill de perdre'm a la nit africana.
19 de jul. 2012
Informació
Hi ha dues menes d'actituds que porten irremisiblement al desastre en
el món actual (i crec que també devien ser força pertorbadores en
temps pretèrits). Una és la d'aquelles persones incapaces d'
"escoltar" el que passa al seu voltant, que són sordes a les paraules
i cegues davant els esdeveniments, les actituds i els gestos. Són
persones tan convençudes de la seva "veritat" que només processen les
dades i fets que reafirmen les seves conviccions i apriorismes;
construeixen un món en el que conviden a participar tothom però com a
meres estàtues de cera, perquè ningú (tret d'uns pocs escollits) pot
aportar res que millori el món perfecte en el que viuen.
En la seva versió mística i creativa, els "sords" poden ser grans
artistes, molt probablement intractables, però segurament força
productius, ja que la realitat no els distreu mai. En qualsevol altre
tipus de feina, caldrà vigilar la seva interacció amb els equips (només sap
rebre i donar ordres: pot ser un bon soldat, fins i tot un caporal,
però a l'Estat Major ho té tot per fer perdre una guerra).
L'altra actitud és la dels que acomulen informació i després no saben
què fer-ne. En aquest cas, la diversitat és molt més àmplia. En
aquesta categoria hi ha una bona colla de polítics, un nombre
considerable de directius i gestors i alguns periodistes escadussers.
N'hi ha que ho fan per pura incompetència, hi ha qui confon el poder
amb retenir informació suposadament estratègica (sense adonar-se que
la informació és com l'aigua, que si s'estanca es podreix, és a dir
que dóna vida a moltes cuques i mosquits, però que deixa de ser
potable) i hi ha qui es veu superat per trovar-se en un vértex de
coneixement pel que no estava preparat.
Se m'acudeixen uns quants exemples de cada tipologia, però me les
guardo per altres entrades.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
el món actual (i crec que també devien ser força pertorbadores en
temps pretèrits). Una és la d'aquelles persones incapaces d'
"escoltar" el que passa al seu voltant, que són sordes a les paraules
i cegues davant els esdeveniments, les actituds i els gestos. Són
persones tan convençudes de la seva "veritat" que només processen les
dades i fets que reafirmen les seves conviccions i apriorismes;
construeixen un món en el que conviden a participar tothom però com a
meres estàtues de cera, perquè ningú (tret d'uns pocs escollits) pot
aportar res que millori el món perfecte en el que viuen.
En la seva versió mística i creativa, els "sords" poden ser grans
artistes, molt probablement intractables, però segurament força
productius, ja que la realitat no els distreu mai. En qualsevol altre
tipus de feina, caldrà vigilar la seva interacció amb els equips (només sap
rebre i donar ordres: pot ser un bon soldat, fins i tot un caporal,
però a l'Estat Major ho té tot per fer perdre una guerra).
L'altra actitud és la dels que acomulen informació i després no saben
què fer-ne. En aquest cas, la diversitat és molt més àmplia. En
aquesta categoria hi ha una bona colla de polítics, un nombre
considerable de directius i gestors i alguns periodistes escadussers.
N'hi ha que ho fan per pura incompetència, hi ha qui confon el poder
amb retenir informació suposadament estratègica (sense adonar-se que
la informació és com l'aigua, que si s'estanca es podreix, és a dir
que dóna vida a moltes cuques i mosquits, però que deixa de ser
potable) i hi ha qui es veu superat per trovar-se en un vértex de
coneixement pel que no estava preparat.
Se m'acudeixen uns quants exemples de cada tipologia, però me les
guardo per altres entrades.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
1 de jul. 2012
Atrapada
M'he quedat atrapada per la tamborinada que cau sobre Terrassa.
Semblava que només eren quatre gotes i que podria curar la pota del
meu cavall (el veterinari em renyaria, perquè, en realitat, va coix de
la mà esquerra) i marxar en 10 minuts. Però fa mitja hora que espero
que passi el xàfec, que em deixaria ben xopa a llarg dels cinc metres
escassos que em separen del box del Whisky.
Hi ha moments que sembla que afluixa, però aleshores, sobtadament, la
pluja torna créixer en intensitat. I em manté asseguda i expectant
davant de la finestra, esperant que s'allunyi la tempesta.
El mosso, calçat amb gruixudes botes (no és el meu cas) i armat de
paraigües, intenta aprofitar el temps, per bé que l'aiguat li ho posi
difícil. La pomada a la mà del meu cavall potser pot esperar, però jo
no vull moure'm de moment, perquè arribar fins al cotxe sense haver de
nedar em costarà una mica.
Atrapada i sense llibres, sense informes per llegir, perquè m'he
deixat el Kindle a casa. Això potser és el pitjor.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
Semblava que només eren quatre gotes i que podria curar la pota del
meu cavall (el veterinari em renyaria, perquè, en realitat, va coix de
la mà esquerra) i marxar en 10 minuts. Però fa mitja hora que espero
que passi el xàfec, que em deixaria ben xopa a llarg dels cinc metres
escassos que em separen del box del Whisky.
Hi ha moments que sembla que afluixa, però aleshores, sobtadament, la
pluja torna créixer en intensitat. I em manté asseguda i expectant
davant de la finestra, esperant que s'allunyi la tempesta.
El mosso, calçat amb gruixudes botes (no és el meu cas) i armat de
paraigües, intenta aprofitar el temps, per bé que l'aiguat li ho posi
difícil. La pomada a la mà del meu cavall potser pot esperar, però jo
no vull moure'm de moment, perquè arribar fins al cotxe sense haver de
nedar em costarà una mica.
Atrapada i sense llibres, sense informes per llegir, perquè m'he
deixat el Kindle a casa. Això potser és el pitjor.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
30 de juny 2012
La vida xula
Passo per davant d'una botiga i em fa riure l'eslògan que han posat pintat sobre una fusta a l'aparador: La vida es chula. Somric i penso en tu, perquè malgrat tot, i més enllà de la tristesa que encara t'envolta, tu pertanys a aquesta banda de la vida, la que està feta d'amor i de pensaments positius, la que veu la cara bona de les persones i se sent satisfeta amb les coses senzilles i naturals. Tu pertanys al món de la llum, dels horitzons oberts i de les marinades suaus que s'enduen el núvols i deixen la llum brillant del sol sobre el verd de la vida que esclata.
Potser ara no ets aquí, sota l'ombra fresca d'aquesta vida xula que és com una gran figuera que ombreja el pati, però hi tens un lloc guardat i el temps t'hi durà de la mà una altra vegada. No seràs ben bé el mateix, perquè la vida té aquesta tossuderia de portar-nos per camins que ens fan canviar per sempre, però hi trobaràs tots els amics que saben que aquest és el teu lloc.
Jo també crec que la vida és xula. De vegades molt dura, però xula, si tens el privilegi de poder fer el que t'agrada i tenir a prop gent que estimes. Llàstima que els que ens dirigeixen no tinguin ni idea del que significa això de la vida xula
Potser ara no ets aquí, sota l'ombra fresca d'aquesta vida xula que és com una gran figuera que ombreja el pati, però hi tens un lloc guardat i el temps t'hi durà de la mà una altra vegada. No seràs ben bé el mateix, perquè la vida té aquesta tossuderia de portar-nos per camins que ens fan canviar per sempre, però hi trobaràs tots els amics que saben que aquest és el teu lloc.
Jo també crec que la vida és xula. De vegades molt dura, però xula, si tens el privilegi de poder fer el que t'agrada i tenir a prop gent que estimes. Llàstima que els que ens dirigeixen no tinguin ni idea del que significa això de la vida xula
23 de juny 2012
Retorn
Ahir em vaig quedar adormida mentre escribia:
Arribo a Barcelona esgotada. Ha estat una setmana a Boston molt
intensa, de feina a la convenció biotecnològica més gran del món, però
també de convivència amb una delegació de més de 100 persones, una
petita mostra de l'extraordinari conjunt de gent que està tirant
endavant aquest sector a casa nostra.
Viatjar plegats (45 persones de la delegació viatjavem avui en el
mateix avió) et dóna l'oportunitat de conèixer les persones que hi ha
darrera dels professionals amb qui treballes habitualment.
Esmorzars, sopars, unes copes a l'entorn d'una pista de ball et donen
una familiiaritat i confiança nutua que rarament trobes en altres
circumstàncies. Entre quasi un miler d'entrevistes dutes a terme per
la delegació (prop de 15 per cadascuna de les 72 empreses i entitats
aplegades per Biocat) algunes eren amb els propis companys de pavelló,
per conèixer millor els projectes de cadascú.
Però els moments millors són els altres, els que et permeten riure
plegats, conêixer el tarannà de la gent, veure de prop les costures
del caràcter. I la gent sempre et sorprèn.
Tinc la impressió de ser una privilegiada, perquè treballo envoltada
de sàvies i savis. Persones molt intel.ligents i ben preparades,
científics d'altísima qualificació ara convertits en empresaris. Però
també et sorprenen de vegades algunes persones de les que esperaves
més a nivell humà i veus que la generositat aparent només era un
interès espuri. I d'altres, al contrari, sota una aparença de
frivolitat amaguen una generositat i una passió humanista admirables.
Les circumstàncies d'aquest any m'han portat a fer tots els papers de
l'auca, a saludar prínceps, presidents, consellers i ambaixadors,
mentre em preocupava com sempre de periodistes i expositors. M'ha
faltat temps per escriure al bloc de Biocat (http://bloc.biocat.cat)
sobre els continguts de les poques sessions a les quals he pogut
assistir.
He tingut el temps just per reenamorar-me dels EUA, que em segueix
fascinant com a país i del que segueixo pensant que podem (que hauríem
de) aprendre moltes coses (excepte menjar i beure, que d'això sempre
m'enyoro, tot i haver provat a Boston el millor cunill de la meva
vida, però d'això ja en parlaré en un altra entrada).
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
Arribo a Barcelona esgotada. Ha estat una setmana a Boston molt
intensa, de feina a la convenció biotecnològica més gran del món, però
també de convivència amb una delegació de més de 100 persones, una
petita mostra de l'extraordinari conjunt de gent que està tirant
endavant aquest sector a casa nostra.
Viatjar plegats (45 persones de la delegació viatjavem avui en el
mateix avió) et dóna l'oportunitat de conèixer les persones que hi ha
darrera dels professionals amb qui treballes habitualment.
Esmorzars, sopars, unes copes a l'entorn d'una pista de ball et donen
una familiiaritat i confiança nutua que rarament trobes en altres
circumstàncies. Entre quasi un miler d'entrevistes dutes a terme per
la delegació (prop de 15 per cadascuna de les 72 empreses i entitats
aplegades per Biocat) algunes eren amb els propis companys de pavelló,
per conèixer millor els projectes de cadascú.
Però els moments millors són els altres, els que et permeten riure
plegats, conêixer el tarannà de la gent, veure de prop les costures
del caràcter. I la gent sempre et sorprèn.
Tinc la impressió de ser una privilegiada, perquè treballo envoltada
de sàvies i savis. Persones molt intel.ligents i ben preparades,
científics d'altísima qualificació ara convertits en empresaris. Però
també et sorprenen de vegades algunes persones de les que esperaves
més a nivell humà i veus que la generositat aparent només era un
interès espuri. I d'altres, al contrari, sota una aparença de
frivolitat amaguen una generositat i una passió humanista admirables.
Les circumstàncies d'aquest any m'han portat a fer tots els papers de
l'auca, a saludar prínceps, presidents, consellers i ambaixadors,
mentre em preocupava com sempre de periodistes i expositors. M'ha
faltat temps per escriure al bloc de Biocat (http://bloc.biocat.cat)
sobre els continguts de les poques sessions a les quals he pogut
assistir.
He tingut el temps just per reenamorar-me dels EUA, que em segueix
fascinant com a país i del que segueixo pensant que podem (que hauríem
de) aprendre moltes coses (excepte menjar i beure, que d'això sempre
m'enyoro, tot i haver provat a Boston el millor cunill de la meva
vida, però d'això ja en parlaré en un altra entrada).
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
18 de juny 2012
Des de Boston
Hi ha qui diu que les vacances són un "temps artificial", perquè durant uns dies sortim de la nostra rutina i ens disposem a viure d'una forma diferent: canviem els horaris, la manera de menjar, i fins i tot el contingut, la forma de vestir-nos i també de relacionar-nos amb la gent propera (més d'una separació s'ha pastat durant una visita a les piràmides). Però jo m'atreviria a dir que el temps dels viatges de feina és encara molt més "sintètic", sobretot si te'n vas prou lluny i amb una agenda tan atapeïda com la que portem aquí a Boston.
Dins d'aquest temps comprimit i d'horaris alterats, em queda poc temps per mirar les ciutats que visito, però l'aire europeu de Boston es fa evident de seguida. Davant per davant de l'hotel on estem instal·lats hi ha un vell cementiri, el Granary Burying Ground, amb les làpides de pedra grisa i desgastada molt juntes, entre les que passeja la gent, que em recorda el que hi ha al voltant de l'església de Saint Gilles, al centre d'Oxford. Aquest darrer és, però, molt més antic. El Granary Burying Ground és un monument patriòtic, perquè allà van ser enterrats "molts dels patriotes de la Guerra de la Independència", segons expliquen les cròniques, incloent-hi alguns signants de la Declaració d'Independència i víctimes civils i desarmades de luctuosos enfrontaments amb els soldats britànics. Però més enllà del seu contingut històric i simbòlic, a mi el que em fascina és la relació tan diferent que els anglosaxons (i en general els cristians no catòlics) tenen amb la mort.
Cada dia, des que obren les portes fins que les tanquen veig passejar centenars de persones entre les 2.300 làpides del Granary Burying Ground, que no és pas l'únic espai d'enterraments conservat a la ciutat. De fet n'hi ha 16, i tots ells reben milers de visitants cada any. No és que nosaltres no conservem memòria d'espais que van servir com fossars. És simplement que en fem desaparèixer el rastre i la forma original, arrenquem les làpides i cobrim l'espai de places amb disseny modern i deixem la memòria reduïda a una placa en un mur o a un llibre d'història. La proximitat dels morts ens inquieta, tot i que, com solia dir la meva mare, ens haurien d'inquietar molt més els vius.
Dins d'aquest temps comprimit i d'horaris alterats, em queda poc temps per mirar les ciutats que visito, però l'aire europeu de Boston es fa evident de seguida. Davant per davant de l'hotel on estem instal·lats hi ha un vell cementiri, el Granary Burying Ground, amb les làpides de pedra grisa i desgastada molt juntes, entre les que passeja la gent, que em recorda el que hi ha al voltant de l'església de Saint Gilles, al centre d'Oxford. Aquest darrer és, però, molt més antic. El Granary Burying Ground és un monument patriòtic, perquè allà van ser enterrats "molts dels patriotes de la Guerra de la Independència", segons expliquen les cròniques, incloent-hi alguns signants de la Declaració d'Independència i víctimes civils i desarmades de luctuosos enfrontaments amb els soldats britànics. Però més enllà del seu contingut històric i simbòlic, a mi el que em fascina és la relació tan diferent que els anglosaxons (i en general els cristians no catòlics) tenen amb la mort.
Cada dia, des que obren les portes fins que les tanquen veig passejar centenars de persones entre les 2.300 làpides del Granary Burying Ground, que no és pas l'únic espai d'enterraments conservat a la ciutat. De fet n'hi ha 16, i tots ells reben milers de visitants cada any. No és que nosaltres no conservem memòria d'espais que van servir com fossars. És simplement que en fem desaparèixer el rastre i la forma original, arrenquem les làpides i cobrim l'espai de places amb disseny modern i deixem la memòria reduïda a una placa en un mur o a un llibre d'història. La proximitat dels morts ens inquieta, tot i que, com solia dir la meva mare, ens haurien d'inquietar molt més els vius.
8 de juny 2012
Preparant el viatge
Una amiga em recorda que li vaig dir que mentre pogués llegir-me, encara que els meus escrits siguin trists, és que es estic bé. Però darrerament no escric quasi gens. Bé, sí escric, i força, però no aquí. El viatge que començo la setmana vinent, a Boston, suposa una enorme feinada. Anem a una fira, portant una delegació de més de 100 persones, amb un dens programa de reunions, xerrades, trobades, presentacions i hi ha mil documents i detalls que s'han de deixar enllestits abans.
És curiós com ens canvia la vida quasi sense adonar-nos-en! Ahir els meus fills em van regalar un calendari fet amb fotos seves i meves, algunes d'un temps quan no em podia ni imaginar tenint fills. Un regal que m'arriba amb una mica de retard pel meu aniversari, i que em va fer moltíssima il·lusió. Hi surto amb 14, 17 i 20 anys; hi surto embarassada, i fent pam-i-pipa amb la meva filla quan tenia poc més d'un any, i a la neu els tres, i a Nova York, i a la platja...
Qui m'hagués dit el dia d'aquella fotografia que em van fer mitja hora abans d'inaugurar la que va ser seu provisional de la Biblioteca dels Museus d'Art, al carrer Comerç, que 20 anys després acabaria fent una xerrada a Barcelona Activa sobre la internacionalització del sector biotecnològic, que és el que vaig fer ahir a la tarda. Les meves corbes d'aprenentatge tenen salts exponencials, però a mi m'apassiona aprendre coses noves cada dia.
També és veritat que no escric gaire, perquè segueixo amb un cert desconcert l'esdevenir. La crisi està afectant-nos a tots i està canviant la manera de fer les coses. Es parla molt d'austeritat i eficiència, però aquest és un discurs una mica fora de lloc, ara que l'austeritat bé imposada i l'eficiència és fer el mateix amb la meitat o menys de gent i diners. L'eficiència i la racionalitat s'han d'imposar sobretot quan hi ha recursos suficients i som capaços de decidir la racionalitat d'un projecte des de la llibertat de poder-hi tirar més.
Bé, s'ha fet tard. Seguirem!
És curiós com ens canvia la vida quasi sense adonar-nos-en! Ahir els meus fills em van regalar un calendari fet amb fotos seves i meves, algunes d'un temps quan no em podia ni imaginar tenint fills. Un regal que m'arriba amb una mica de retard pel meu aniversari, i que em va fer moltíssima il·lusió. Hi surto amb 14, 17 i 20 anys; hi surto embarassada, i fent pam-i-pipa amb la meva filla quan tenia poc més d'un any, i a la neu els tres, i a Nova York, i a la platja...
Qui m'hagués dit el dia d'aquella fotografia que em van fer mitja hora abans d'inaugurar la que va ser seu provisional de la Biblioteca dels Museus d'Art, al carrer Comerç, que 20 anys després acabaria fent una xerrada a Barcelona Activa sobre la internacionalització del sector biotecnològic, que és el que vaig fer ahir a la tarda. Les meves corbes d'aprenentatge tenen salts exponencials, però a mi m'apassiona aprendre coses noves cada dia.
També és veritat que no escric gaire, perquè segueixo amb un cert desconcert l'esdevenir. La crisi està afectant-nos a tots i està canviant la manera de fer les coses. Es parla molt d'austeritat i eficiència, però aquest és un discurs una mica fora de lloc, ara que l'austeritat bé imposada i l'eficiència és fer el mateix amb la meitat o menys de gent i diners. L'eficiència i la racionalitat s'han d'imposar sobretot quan hi ha recursos suficients i som capaços de decidir la racionalitat d'un projecte des de la llibertat de poder-hi tirar més.
Bé, s'ha fet tard. Seguirem!
19 de maig 2012
Cercle viciós
Hi ha moments de la nostra vida en els quals quedem com atrapats en un cercle viciós. Sempre afrontem dificultats, perquè una vida activa genera contradiccions, cansament, situacions límit, i viure és tot allò que passa mentre intentem superar aquests esculls. Es un esforç que, normalment, ens fa millors. Ens fem més savis aprenent a superar les dificultats i els entrebancs, però també aprenem a ser més generosos i comprensius, a acceptar el punt de vista dels altres (fins i tot quan no el compartim), a posar-nos a la seva pell. O així hauria de ser, per ser una mica millors quan marxem que quan vam arribar.
Però hi ha moments que ens quedem com atrapats en un cercle viciós i donem voltes i més voltes a l'entorn de la mateixa foscor. Sabem que el món és allà fora, però no ens en sortim, no sabem trobar la porta, o simplement ens sentim tan cansats que no tenim esma ni per intentar-ho.
El perill de seguir massa temps dins del cercle és que acabis sent un autista, incapaç de dialogar amb la realitat.
I el més curiós és que som els éssers més ben preparats de la natura per trencar amb els hàbits, per arriscar-nos a trencar les normes i provar coses noves. Tenim la curiositat i la imaginació. Som capaços de pensar-nos i repensar-nos, de reinventar-nos, perquè tots podem ser alhora Eliza Doolittle i el Dr. Higgins jugant a Pygmalion. Només depèn de la nostra voluntat.
I malgrat aquestes capacitats, hi ha moments que ens quedem com atrapats en un cercle viciós, repetint una i altra vegada els mateixos errors.
De totes les equivocacions possibles, potser la pitjor de totes és la ceguesa, que també és, sovint, la reiteració d'una actitud malsana. No ser capaç de veure els propis errors és ser absolutament insensible a l'impacte de les pròpies accions, ser incapaç d'escoltar els altres i no saber d'adaptar-se a l'entorn i a les circumstàncies. Sembla com si la veu interior d'aquestes persones fos tan poderosa que els impossibiliti sentir res més. Per això sovint no només estan cegues i sordes, a més a més estan soles, perquè la comunicació i la convivència amb aquestes persones es fa impracticable.
He intentat pensar com és el cercle viciós en el qual han quedat atrapats els orbs. No és trist i fosc com el dels que queden atrapats en la por o en la tristesa. El seu és un cercle feliç: és la rotllana d'aquells cavallets de fira on ells segueixen jugant en el seu món perfecte, mentre els de fora cridem inútilment que potser ja fora hora que creixessin i assumissin les seves responsabilitats.
Però hi ha moments que ens quedem com atrapats en un cercle viciós i donem voltes i més voltes a l'entorn de la mateixa foscor. Sabem que el món és allà fora, però no ens en sortim, no sabem trobar la porta, o simplement ens sentim tan cansats que no tenim esma ni per intentar-ho.
El perill de seguir massa temps dins del cercle és que acabis sent un autista, incapaç de dialogar amb la realitat.
I el més curiós és que som els éssers més ben preparats de la natura per trencar amb els hàbits, per arriscar-nos a trencar les normes i provar coses noves. Tenim la curiositat i la imaginació. Som capaços de pensar-nos i repensar-nos, de reinventar-nos, perquè tots podem ser alhora Eliza Doolittle i el Dr. Higgins jugant a Pygmalion. Només depèn de la nostra voluntat.
I malgrat aquestes capacitats, hi ha moments que ens quedem com atrapats en un cercle viciós, repetint una i altra vegada els mateixos errors.
De totes les equivocacions possibles, potser la pitjor de totes és la ceguesa, que també és, sovint, la reiteració d'una actitud malsana. No ser capaç de veure els propis errors és ser absolutament insensible a l'impacte de les pròpies accions, ser incapaç d'escoltar els altres i no saber d'adaptar-se a l'entorn i a les circumstàncies. Sembla com si la veu interior d'aquestes persones fos tan poderosa que els impossibiliti sentir res més. Per això sovint no només estan cegues i sordes, a més a més estan soles, perquè la comunicació i la convivència amb aquestes persones es fa impracticable.
He intentat pensar com és el cercle viciós en el qual han quedat atrapats els orbs. No és trist i fosc com el dels que queden atrapats en la por o en la tristesa. El seu és un cercle feliç: és la rotllana d'aquells cavallets de fira on ells segueixen jugant en el seu món perfecte, mentre els de fora cridem inútilment que potser ja fora hora que creixessin i assumissin les seves responsabilitats.
22 d’abr. 2012
Cartes a un amic distant (8)
De vegades, camino pel carrer i et veig. Sé que no ets tu, que no pots ser tu, però projecto en aquell gest aparentment familiar, en aquell perfil distant, el meu desig de tenir-te a prop. Però sé molt bé com n'és de gran la distància que ens separa, que no és només física. Sempre he sabut que entre nosaltres hi havia un abisme que les nostres cançons travessaven, d'una banda a l'altra, com un fràgil pont de corda penjant. Sempre m'havia negat a mirar avall, perquè deixant a l'ombra el que ens separava podia fer-me la il·lusió que tots aquells entrebancs no existien, que no érem tant lluny l'un de l'altre.
Un foc abrusador il·lumina des de fa mesos el fons de l'avenc i sento com aquest s'eixampla una mica més cada dia, a mesura que s'omple dels records i les imatges que compartiu amb el món, tot cercant consol a la incomprensible, a l'insuportable pèrdua. Jo segueixo al meu lloc, jugant com sempre amb les paraules, buscant, com el vell alquimista, la fórmula que convertirà el plom en or —el plom de la ignorància en l'or de la saviesa; el plom del desencís en l'or de la felicitat. Jo segueixo aquí, però tu ets cada dia una mica més lluny, una mica més distant.
De tant en tant, no puc evitar-ho, miro avall i veig com compteu les llunes i, a mesura que s'acosta la dotzena, penso més i més en el sentit de les estranyes coincidències. Jo tampoc podré oblidar mai aquella data, perquè és la de l'aniversari de la meva filla. Tots dos portem una cicatriu —la meva al cos, la teva a l'ànima—, però la teva és de mort i la meva de vida: el negre i el blanc; la nit i el dia; el yan i el yin. És com si cadascun de nosaltres dos fos a una de les cares de la lluna, corrent, corrent corrent... sense tenir la més mínima opció a trobar-nos. Sento que les nostres vides porten càrregues de signe contrari, impossibles d'unir.
Tant de bo en el teu cantó de la lluna trobis un petit príncep que tingui cura d'una flor meravellosa que contingui els colors i les olors de totes les primaveres.
Un foc abrusador il·lumina des de fa mesos el fons de l'avenc i sento com aquest s'eixampla una mica més cada dia, a mesura que s'omple dels records i les imatges que compartiu amb el món, tot cercant consol a la incomprensible, a l'insuportable pèrdua. Jo segueixo al meu lloc, jugant com sempre amb les paraules, buscant, com el vell alquimista, la fórmula que convertirà el plom en or —el plom de la ignorància en l'or de la saviesa; el plom del desencís en l'or de la felicitat. Jo segueixo aquí, però tu ets cada dia una mica més lluny, una mica més distant.
De tant en tant, no puc evitar-ho, miro avall i veig com compteu les llunes i, a mesura que s'acosta la dotzena, penso més i més en el sentit de les estranyes coincidències. Jo tampoc podré oblidar mai aquella data, perquè és la de l'aniversari de la meva filla. Tots dos portem una cicatriu —la meva al cos, la teva a l'ànima—, però la teva és de mort i la meva de vida: el negre i el blanc; la nit i el dia; el yan i el yin. És com si cadascun de nosaltres dos fos a una de les cares de la lluna, corrent, corrent corrent... sense tenir la més mínima opció a trobar-nos. Sento que les nostres vides porten càrregues de signe contrari, impossibles d'unir.
Tant de bo en el teu cantó de la lluna trobis un petit príncep que tingui cura d'una flor meravellosa que contingui els colors i les olors de totes les primaveres.
15 d’abr. 2012
Lesions
Estic trista. El meu cavall està lesionat i una bona amiga, ferida per la mort d'una persona propera. Perdoneu si sembla banal que comenci parlant d'un animal, però pels que muntem, els nostres cavalls són amics molt propers, i el seu dolor ens afecta profundament.
En pocs mesos he tingut a prop la mort diverses vegades. Les de les persones grans són doloroses, però sabem que, arribat el punt, són inevitables. Les dels joves ens agafen a traspeu, ens deixen la boca
seca i una sensació d'incredulitat, de vertigen. Unes i altres, aplegades en el temps, ens recorden la nostra vulnerabilitat i que la vida és fugisera. La proximitat de la mort ens cobreix amb una capa de
tristor.
Els colors de la primavera que esclaten al nostre voltant semblen 'tocats' per la melangia.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
En pocs mesos he tingut a prop la mort diverses vegades. Les de les persones grans són doloroses, però sabem que, arribat el punt, són inevitables. Les dels joves ens agafen a traspeu, ens deixen la boca
seca i una sensació d'incredulitat, de vertigen. Unes i altres, aplegades en el temps, ens recorden la nostra vulnerabilitat i que la vida és fugisera. La proximitat de la mort ens cobreix amb una capa de
tristor.
Els colors de la primavera que esclaten al nostre voltant semblen 'tocats' per la melangia.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
28 de març 2012
La ciutat de les flors
La passió per les flors i els jardins dels habitants de Guangzhou es descobreix només baixar de l'avió. Al llarg de 30 o 40 quilòmetres que separen l'aeroport de la ciutat, les mitjanes de l'autopista han estat convertides en sorprenents jardins, d'una calculada diversitat, on els eucaliptus s'alternen amb arbusts de flors vermelles i parterres de tots els colors: fúcsia, vermell, groc... Cada pocs quilòmetres veus una petita brigada de dos o tres jardiners ajupits sobre la mitjana tenint cura de les plantes amb parsimoniosa atenció, i quan passeges per la ciutat, qualsevol racó entre edificis es converteix en jardí, no en una pobra zona verda, sinó en un petit tros de paisatge treballat amb el rasclet i la tisores de podar.
La meva traductora, que ha vingut del Nord a la cerca d'un clima més agradable (podia haver estudiat a Shanghai, a una distància similar de la seva ciutat que Guanzhou, però va preferir les temperatures primaverals de la desembocadura del riu Perla), m'explica que Guangzhou és coneguda aquí a la Xina com la 'ciutat de les flors', precisament per aquesta passió ja ancestral afavorida pel clima temperat. Una ciutat, d'altra banda, immensa, de proporcions gegantines, com tot a la Xina: les distàncies, les estadístiques, la quantitat de gent, els animals...
A la província de Guandong hi viuen 110 milions de persones, dues vegades i mitja les que hi ha a l'Estat espanyol, i només és una de la trentena de províncies xineses, i a la capital, Guangzhou, hi viuen més de 10 milions de persones. Corre per aquí un acudit d'expatriats que diu que quan expliquen que a Catalunya som 7 milions, el xinès respon 'i a quin hotel us esteu?' Jo tinc la meva pròpia anècdota d'expatriats, perquè hi ha una llegenda local a la meva ciutat segons la qual vagis on vagis del món, si ets de Terrassa, segur que et trobaràs algú del poble al lloc més insòlit. I a mi m'acaba de succeir, perquè la Madrona Marcet, la delegada d'ACC1Ó a Hong Kong, resulta que és terrassenca, tot i que ja fa més de 13 anys que viu i treballa a la capital financera d'Àsia.
Les dimensions de Xina són incommensurables. No paren de fer coses i està tot per fer. Avui he estat a una empresa farmacèutica que ven els seus productes directament a 2.500 distribuïdors locals, 30.000 oficines de farmàcia i 5.000 hospitals, i exporta a d'altres països asiàtics, a Àfrica i a Amèrica Llatina. I a una 'biotec' que fa pocs mesos va obtenir l'autorització de la SFDA per una nova vacuna i ja té capacitat i plans per a produir-ne 1.000 milions de dosis per any. En aquest mercat, pots créixer i créixer i tot just hauràs començat. És complicat, és molt diferent i és una altra manera de fer, però cal ser-hi.
Un país petit però dinàmic com Catalunya té aquí enormes oportunitats, perquè la percepció és que tenen moltes ganes de comprar bones idees, bons projectes per posar-los a l'abast d'aquesta societat afamada de canvi i de rampant poder adquisitiu. Històricament, els catalans, afermats a la terra i al bon viure, no hem estat grans aventurers i el nostre 'imperi' no va passar de Nàpols. Però som bons comerciants. Caldrà veure si sabem treure aquí el millor de nosaltres.
La meva traductora, que ha vingut del Nord a la cerca d'un clima més agradable (podia haver estudiat a Shanghai, a una distància similar de la seva ciutat que Guanzhou, però va preferir les temperatures primaverals de la desembocadura del riu Perla), m'explica que Guangzhou és coneguda aquí a la Xina com la 'ciutat de les flors', precisament per aquesta passió ja ancestral afavorida pel clima temperat. Una ciutat, d'altra banda, immensa, de proporcions gegantines, com tot a la Xina: les distàncies, les estadístiques, la quantitat de gent, els animals...
A la província de Guandong hi viuen 110 milions de persones, dues vegades i mitja les que hi ha a l'Estat espanyol, i només és una de la trentena de províncies xineses, i a la capital, Guangzhou, hi viuen més de 10 milions de persones. Corre per aquí un acudit d'expatriats que diu que quan expliquen que a Catalunya som 7 milions, el xinès respon 'i a quin hotel us esteu?' Jo tinc la meva pròpia anècdota d'expatriats, perquè hi ha una llegenda local a la meva ciutat segons la qual vagis on vagis del món, si ets de Terrassa, segur que et trobaràs algú del poble al lloc més insòlit. I a mi m'acaba de succeir, perquè la Madrona Marcet, la delegada d'ACC1Ó a Hong Kong, resulta que és terrassenca, tot i que ja fa més de 13 anys que viu i treballa a la capital financera d'Àsia.
Les dimensions de Xina són incommensurables. No paren de fer coses i està tot per fer. Avui he estat a una empresa farmacèutica que ven els seus productes directament a 2.500 distribuïdors locals, 30.000 oficines de farmàcia i 5.000 hospitals, i exporta a d'altres països asiàtics, a Àfrica i a Amèrica Llatina. I a una 'biotec' que fa pocs mesos va obtenir l'autorització de la SFDA per una nova vacuna i ja té capacitat i plans per a produir-ne 1.000 milions de dosis per any. En aquest mercat, pots créixer i créixer i tot just hauràs començat. És complicat, és molt diferent i és una altra manera de fer, però cal ser-hi.
Un país petit però dinàmic com Catalunya té aquí enormes oportunitats, perquè la percepció és que tenen moltes ganes de comprar bones idees, bons projectes per posar-los a l'abast d'aquesta societat afamada de canvi i de rampant poder adquisitiu. Històricament, els catalans, afermats a la terra i al bon viure, no hem estat grans aventurers i el nostre 'imperi' no va passar de Nàpols. Però som bons comerciants. Caldrà veure si sabem treure aquí el millor de nosaltres.
26 de març 2012
D'Amsterdam a la Xina
Aquests han estat els dies més internacionals que he viscut des que vaig incorporar-me a Biocat fa ja dos anys i mig llargs. Vaig començar la setmana passada a Amsterdam, a la fira BioEurope Spring 2012, on vam anunciar que l'edició de 2013 se celebrarà a Barcelona, i començo aquesta nova setmana a la Xina, en concret a Guangzhou (l'antiga Cantón), on participo en una missió empresarial per a apropar els nostres sectors més innovadors a una de les províncies xineses que més ha crescut manufacturant massivament per a empreses occidentals. En l'entremig, hem estat avançant la preparació del viatge de la delegació catalana a la convenció BIO 2012 (Boston, 18-21 de juny) que encapçalarà el President de la Generalitat, Artur Mas, i també s'ha fet públic, amb força impacte en el sector, el nomenament de la nostra directora general, Montserrat Vendrell, com a nova presidenta del CEBR, el Consell Europeu de Bioregions.
I tot això ho explico aquí, perquè no ho puc explicar al blog de Biocat, ja que m'és impossible accedir des d'aquí a Blogger i a Wordpress. No sé ni si aquest correu farà el seu camí i arribarà a publicar-se a Escrit(o)s (im)prescindibles. No ho sabré fins que pugui a tornar a connectar amb aquestes populars plataformes.
No deixen de semblar-me curioses aquestes contradiccions: el món sencer, Xina inclosa, aposta per una mobilitat de les persones, de les iniciatives empresarials, de l'economia, de les oportunitats cada dia més intensa i més transversal i, de sobte, et trobes amb barreres que no pots entendre i que tenen l'impossible objectiu de tancar les idees.
Si confirmo que aquests correus es publiquen continuaré les meves "Cròniques de Guangzhou" en els propers dies.
15 de març 2012
Equilibri
El millor d'un bon concert de jazz és que restableix l'equilibri de l'univers; o potser fora millor dir que restableix el meu equilibri amb l'univers. L'actuació del pianista Jason Moran amb el seu trio, The Bandwagon a la Nova Jazz Cava dins del 31è Festival Jazz Terrassa aquesta nit ha sigut fantàstic, tot i que molt diferent de l'excel·lent obertura amb el quartet de Teodross Avery el passat divendres. Tot el que allà era cor, efervescència i unes inacabables ganes de tocar (el concert va durar més de tres hores), aquí era cap, una aproximació molt més intel·lectual, no exempta però de passió.
Moran basa la seva música en una aproximació molt personal a una gran diversitat de referències musicals afroamericanes: ragtime, soul, Billy Holiday, bebop, Monk, rap... que ens ofereix explícitament allà mateix (moltes de les seves peces comencen amb una gravació sobre la qual comença a tocar el trio fins que la recomposició harmònica i la improvisació la fan desaparèixer i la transformen en una cosa totalment diferent).
Diuen els crítics nord-americans, que l'art i la pintura són font d'inspiració de Moran (especialment, Basquiat i Rauschemberg) i el cert és que el plantejament d'algunes de les seves peces, treballades sobre un fons de sorolls (objectes que s'arrosseguen, seriacions mecàniques), fan pensar més en un happening al Guggenheim que en un club de jazz.
En qualsevol cas, un concert magnífic d'un pianista que per molts és, ara per ara, si no el número ú, un dels millors del món.
Moran basa la seva música en una aproximació molt personal a una gran diversitat de referències musicals afroamericanes: ragtime, soul, Billy Holiday, bebop, Monk, rap... que ens ofereix explícitament allà mateix (moltes de les seves peces comencen amb una gravació sobre la qual comença a tocar el trio fins que la recomposició harmònica i la improvisació la fan desaparèixer i la transformen en una cosa totalment diferent).
Diuen els crítics nord-americans, que l'art i la pintura són font d'inspiració de Moran (especialment, Basquiat i Rauschemberg) i el cert és que el plantejament d'algunes de les seves peces, treballades sobre un fons de sorolls (objectes que s'arrosseguen, seriacions mecàniques), fan pensar més en un happening al Guggenheim que en un club de jazz.
En qualsevol cas, un concert magnífic d'un pianista que per molts és, ara per ara, si no el número ú, un dels millors del món.
2 de març 2012
Internacional
Porto dos dies a Lyon, treballant en la posada en marxa d'un projecte de col·laboració internacional en l'àmbit de la biotecnologia. No és aquest el lloc per parlar de qüestions professionals, però potser sí per expressar una opinió: Europa no té remei! I no el té perquè el seu desenvolupament polític i econòmic està en mans de funcionaris. No tinc cap dubte sobre la seva capacitat tècnica (probablement és molt bona, perquè el sistema és exigent), però el seu discurs és tan gris com la seva actitud. El seu objectiu no és impulsar les iniciatives que puguin sorgir del teixit productiu i creatiu europeu, sinó incorporar aquestes iniciatives al conjunt de programes que s'han dissenyat a l'interior dels despatxos de Brussel·les. I ho aconsegueixen perquè tenen els recursos i maneguen la repartidora.
Mentre escric això, escolto un funcionari de la UE i el sento explicar, amb l'entusiasme i el to de veu d'un predicador al púlpit, una sèrie de projectes que per mi tenen un interès dubtós i, a més, una relació molt esbiaixada amb l'objectiu de la nostra reunió. Ens ha vingut a veure per acotar l'abast del nostre projecte (representa al finançador) i el que està fent és vendre'ns un projecte que necessita omplir-se de contingut per tenir sentit. Se suposa que ens l'explica per ajudar, jo tinc la impressió que ens està demanant que li fem la feina, tot incorporant una acció que tinc dubtes que ajudi a atènyer els nostres objectius. I tinc, també, la desagradable impressió que aquest home ha llençat un pot de cendra grisa sobre la nostra reunió.
Potser és perquè el seu bigotet rellepat, les seves ulleres metàl·liques davant d'uns ulls petits i foscs, el seu cavell engominat pulcrament pentinant enrere i la seva corbata convencional i antiquada em recorda massa la típica imatge del funcionari franquista (una imatge que a Espanya ha desaparegut fins i tot de les files del PP). I és una llàstima endur-me aquesta impressió al final, perquè (malgrat la UE) aquest és un bon projecte per aprendre moltes coses i fer avançar la internacionalització del sector biotecnològic català.
Serà perquè la perfecció no existeix!
Mentre escric això, escolto un funcionari de la UE i el sento explicar, amb l'entusiasme i el to de veu d'un predicador al púlpit, una sèrie de projectes que per mi tenen un interès dubtós i, a més, una relació molt esbiaixada amb l'objectiu de la nostra reunió. Ens ha vingut a veure per acotar l'abast del nostre projecte (representa al finançador) i el que està fent és vendre'ns un projecte que necessita omplir-se de contingut per tenir sentit. Se suposa que ens l'explica per ajudar, jo tinc la impressió que ens està demanant que li fem la feina, tot incorporant una acció que tinc dubtes que ajudi a atènyer els nostres objectius. I tinc, també, la desagradable impressió que aquest home ha llençat un pot de cendra grisa sobre la nostra reunió.
Potser és perquè el seu bigotet rellepat, les seves ulleres metàl·liques davant d'uns ulls petits i foscs, el seu cavell engominat pulcrament pentinant enrere i la seva corbata convencional i antiquada em recorda massa la típica imatge del funcionari franquista (una imatge que a Espanya ha desaparegut fins i tot de les files del PP). I és una llàstima endur-me aquesta impressió al final, perquè (malgrat la UE) aquest és un bon projecte per aprendre moltes coses i fer avançar la internacionalització del sector biotecnològic català.
Serà perquè la perfecció no existeix!
22 de febr. 2012
Palau
Quan jo encara fumava i la legislació sobre seguretat en locals públics era ambigua i inconcreta, a mi m'agradava seure a la saleta de fumadors que hi havia darrera les llotges de platea del Palau de la Música. Des d'allà no veies res del que passava a l'escenari, però semblava que la música vingués a instal.lar-se còmodament entre aquelles quatre parets per deixar que els fumadors empedreïts la gaudíssim a cor que vols.
Les llotges que hi ha a l'esquerra de l'escenari (mirant des de la porta) eren l'espai que solien reservar als mitjans els organitzadors del Festival de Jazz de Barcelona. Dilluns a la nit seia a la primera fila d'una d'aquestes llotges i mentre escoltava música amb olor de terra i gust d'arròs amb conill, pensava en la qualitat corrosiva de la tristor i la voluntat de l'amor de ser-ne l'antídot (no sempre capaç de fer-se efectiu).
L'amor ens fa fer coses estranyes; ens porta a llocs on pesàvem que no amiríem mai; ens manté en vetlla i ens dóna l'energia per caminar sense descans darrere d'un somni; ens fa valents i ens fa covards alhora; si se sent traït ens sumeix en la desesperació, però una espurna d'esperança encén el nostre cor i desencadena tempestes d'alegria al nostre cervell. L'amor ens fa invencibles i, alhora, totalment vulnerables, ens deixa eixorcs en el dolor i ebris en l'alegria. No som res sense l'amor, però l'amor només és quan li lliurem la nostra ànima sense cap recança.
La música porta la llavor de l'amor. És el niu on ha nascut i on creix. És el coixí on reposem el cap per a plorar la nostra tristesa. La música ens aplega i ens aïlla del dolor del món amb la seva màgia. La música fa possibles els amors impossibles.
9 de febr. 2012
Garbuix
Vivim temps enrevessats i de moral dubtosa (per dir-ho suaument), on els poderosos retorcen tot el que cal per orientar la societat sencera cap als seus interessos. En aquests temps passen moltes coses per les que val la pena escriure, com estranys judicis on alguns semblen voler provar que tots som corruptes i que no ens toca escandalitzar-nos per l'intercanvi de favors polítics per obsequis personals; o judicis encara més estranys, on uns jutges seuen d'altres jutges a la banqueta per haver gosat intentar portar els crims del franquisme davant d'un tribunal...
I, tanmateix, jo estic bloquejada, perquè els darrers mesos m'han sumit en un garbuix de confusos sentiments i això no em deixa pensar amb claredat (i no poder pensar per mi és també no poder escriure). Suposo que a tots en passa, de tant en tant, que els desitjos van en direcció contrària a allò que les nostres conviccions en assenyalen com els nostres deures. La voluntat, si està prou ben entrenada, ens porta pel camí de la vida que creiem més correcte, però de vegades sentim que el cor se'ns queda enrere, que allò que fem no ens fa feliços, però que fer el contrari tampoc és possible, ni ens donaria la felicitat, perquè no sabem viure anant en direcció contrària a les nostres conviccions.
O potser sí, potser la plena realització dels nostres desitjos ens podria fer oblidar qualsevol recança, però en el joc dels afectes no estem sols. La moral (el que cal fer) és una bona excusa per no emprendre un camí quan ens paralitza la por al rebuig i al fracàs.
Jo em sento atrapada en aquesta contradicció i em refugio en una activitat frenètica, que no em deixa temps ni per pensar. No penso (ni escric) sobre la ultraconservadora deriva ideològica a la qual ens aboca el nou Govern del PP; ni sobre la descomposició del socialisme; ni sobre els interrogants que em plantegen les posicions independentistes; ni sobre la mort de Tàpies; ni sobre on va la cultura...
Visc en el desconcert, amagant-me dels meus propis sentiments, esperant que el temps em faci oblidar que la felicitat somniada tenia el teu rostre.
I, tanmateix, jo estic bloquejada, perquè els darrers mesos m'han sumit en un garbuix de confusos sentiments i això no em deixa pensar amb claredat (i no poder pensar per mi és també no poder escriure). Suposo que a tots en passa, de tant en tant, que els desitjos van en direcció contrària a allò que les nostres conviccions en assenyalen com els nostres deures. La voluntat, si està prou ben entrenada, ens porta pel camí de la vida que creiem més correcte, però de vegades sentim que el cor se'ns queda enrere, que allò que fem no ens fa feliços, però que fer el contrari tampoc és possible, ni ens donaria la felicitat, perquè no sabem viure anant en direcció contrària a les nostres conviccions.
O potser sí, potser la plena realització dels nostres desitjos ens podria fer oblidar qualsevol recança, però en el joc dels afectes no estem sols. La moral (el que cal fer) és una bona excusa per no emprendre un camí quan ens paralitza la por al rebuig i al fracàs.
Jo em sento atrapada en aquesta contradicció i em refugio en una activitat frenètica, que no em deixa temps ni per pensar. No penso (ni escric) sobre la ultraconservadora deriva ideològica a la qual ens aboca el nou Govern del PP; ni sobre la descomposició del socialisme; ni sobre els interrogants que em plantegen les posicions independentistes; ni sobre la mort de Tàpies; ni sobre on va la cultura...
Visc en el desconcert, amagant-me dels meus propis sentiments, esperant que el temps em faci oblidar que la felicitat somniada tenia el teu rostre.
6 de gen. 2012
Nit de Reis
Per a tu demano als reis
d'estels plena una cistella,
en raig de lluna enfilats,
perquè mai els puguis perdre.
Un estol de papallones,
blaves, grogues, taronges, negres,
que amb l'aleteig de ses ales
facin volar lluny les penes.
Als reis per a tu demano
un cove de cucs de seda
per teixir una fina xarxa
on lligar els cants de sirena.
Amb les veus de les ondines,
el drac farem adormir;
sobre el ventre de la bèstia
passaràs tota la nit.
Demano als Reis per a tu
una albada assolellada,
que el drac converteixi en pedra
i que desperti les fades.
Als Reis demano que et portin
al fons del bosc encantat,
on viuen fades i ondines
i ja no hi queda cap drac.
d'estels plena una cistella,
en raig de lluna enfilats,
perquè mai els puguis perdre.
Un estol de papallones,
blaves, grogues, taronges, negres,
que amb l'aleteig de ses ales
facin volar lluny les penes.
Als reis per a tu demano
un cove de cucs de seda
per teixir una fina xarxa
on lligar els cants de sirena.
Amb les veus de les ondines,
el drac farem adormir;
sobre el ventre de la bèstia
passaràs tota la nit.
Demano als Reis per a tu
una albada assolellada,
que el drac converteixi en pedra
i que desperti les fades.
Als Reis demano que et portin
al fons del bosc encantat,
on viuen fades i ondines
i ja no hi queda cap drac.
1 de gen. 2012
Adéu, papa
Mon pare s'ha adormit profundament i ens ha deixat per sempre. Se n'ha anat a l'Olimp on viuen eternament els herois que han viscut vides decents i anònimes. Ara descansa allà on el nostre amor el mantindrà viu per sempre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
