He migrat el meu blog a una URL pròpia i he aprofitat per donar-li un nou aire. Des d'avui em trobareu a:
im-prescindible.net.
14 d’ag. 2013
9 d’ag. 2013
Cartes a un amic distant: felicitat
Hi ha dies que s'apodera de mi una sobtada i inexplicable felicitat. Penso en el que he fet i no encerto a trobar coses massa diferents de desenes d'altres dies. Potser, em dic, és veritat que he completat algun objectiu humil: un text que volia escriure, una petita reparació domèstica que feia falta, un plat que m'ha quedat especialment gustós... Però, si ho analitzo amb deteniment, m'adono que l'alegria ja hi era abans, que la satisfacció per aquest petit èxit quotidià és, en realitat, fruit d'aquella alegria prèvia amb la que he acarat el repte. Simplement, m'he llevat amb la disposició de veure mig plens tots els gots mig buits del món. I val a dir que és una sensació fantàstica!
Hi reflexiono més i em pregunto si tot plegat és perquè ha arribat l'estiu i el temps de les vacances, i prenc menys cafè i dormo més hores... Però tampoc és això, perquè també hi ha dies d'aquests a l'hivern, i de vegades en mig de períodes on la feina em surt per les orelles i en els quals m'empaita l'estrès. Voldria saber si és alguna cosa que menjo, per tenir-ne sempre el rebost ple...
De vegades, tanmateix, penso que hi deu tenir a veure una mica la màgia. M'imagino que els nostres cossos són com antenes que capten els desitjos i els moments fugaços de felicitat que corren pel món, orfes, i els fan seus. De vegades somnio que he caçat al vol, com una papallona amb una fina xarxa, un pensament bonic sobre mi, i que aquest pensament és teu.
No en sé la raó, ni l'origen. No la puc emmagatzemar, per recuperar aquesta felicitat en un futur incert. Només la puc viure. M'agradaria poder compartir-la amb els que estimo. Tocar-los la punta dels dits amb la punta dels meus dits, i que ens travessés la felicitat com un corrent elèctric, com un riure contagiós. M'agradaria fer-la créixer per poder regalar-la a tots els que la necessiten. M'agradaria poder oferir-te-la a tu, encara que siguis lluny, perquè te la mengessis a cullerades, com un gelat, i que, ni que fos per uns moments, la felicitat t'omplís tot i esborrés tots els dolors.
M'agradaria que aquest escrit fos un conjur.
Hi reflexiono més i em pregunto si tot plegat és perquè ha arribat l'estiu i el temps de les vacances, i prenc menys cafè i dormo més hores... Però tampoc és això, perquè també hi ha dies d'aquests a l'hivern, i de vegades en mig de períodes on la feina em surt per les orelles i en els quals m'empaita l'estrès. Voldria saber si és alguna cosa que menjo, per tenir-ne sempre el rebost ple...
De vegades, tanmateix, penso que hi deu tenir a veure una mica la màgia. M'imagino que els nostres cossos són com antenes que capten els desitjos i els moments fugaços de felicitat que corren pel món, orfes, i els fan seus. De vegades somnio que he caçat al vol, com una papallona amb una fina xarxa, un pensament bonic sobre mi, i que aquest pensament és teu.
No en sé la raó, ni l'origen. No la puc emmagatzemar, per recuperar aquesta felicitat en un futur incert. Només la puc viure. M'agradaria poder compartir-la amb els que estimo. Tocar-los la punta dels dits amb la punta dels meus dits, i que ens travessés la felicitat com un corrent elèctric, com un riure contagiós. M'agradaria fer-la créixer per poder regalar-la a tots els que la necessiten. M'agradaria poder oferir-te-la a tu, encara que siguis lluny, perquè te la mengessis a cullerades, com un gelat, i que, ni que fos per uns moments, la felicitat t'omplís tot i esborrés tots els dolors.
M'agradaria que aquest escrit fos un conjur.
3 d’ag. 2013
Tots amb l'Ebre!!
La Plataforma en Defensa de l'Ebre i l'ONG internacional s'han coordinat per mobilitzar el màxim nombre possible de persones contra un Pla que, una vegada més, posa per davant els interessos a curt termini d'uns quants en perjudici d'un patrimoni natural que és de tots. Es prioritza la construcció de nous embassaments en els trams de l'Alt Aragó (obres que múltiples organitzacions ecologistes han denunciat pel negatiu impacte ambiental en el seu entorn directe) i es posa en risc el cabal d'aigua en els trams finals del riu i, com a conseqüència, els ecosistemes del Delta i de la zona marina propera a la desembocadura.
Un cop més, els interessos de la majoria dels ciutadans són víctimes de la cobdícia d'uns pocs: licitacions milionàries que beneficien a unes quantes constructores i a uns quants intermediaris; secans que esdevenen regadius en una Europa d'agricultura subvencionada i en un país on el gruix dels ajuts al camp de la UE se'ls embutxaquen uns quants aristòcrates (i no és una metàfora: la Duquesa de Alba, una de les principals beneficiàries de la PAC a Espanya, se'n du cada any uns 3 milions d'euros en subsidis i no és pas l'única)... Ho hem d'aturar! Fes-ho córrer!
27 de jul. 2013
Una línia tan fina
M'he instal·lat a la terrassa de casa, perquè al despatx hi fa massa calor. Però aquest és un espai més per a llegir que per a escriure. Em distreuen els ocells, els núvols del cel, els jocs dels nens dels veïns, el gos de la casa del costat, el meu, que vigila totes aquestes coses i em dóna cops a la mà perquè l'acariciï...
Així són les tardes d'estiu quan encara arrosseguem el cansament de tot un any de presses, de feina feixuga; quan voldríem ser creatius i només ens sentim eixorcs.
Em quedo mirant el pati buit de la veïna i sento una espurna de tristesa al cor per no haver-me pogut acomiadar abans que comencés el seu viatge sense retorn. Miro les males herbes que creixen pels racons i l'arrebossat de les parets del patí, inflat i a punt de caure aquí i allà, i em pregunto què en deuen haver fet de les esponeroses hortènsies que pintaven de rosa i malva el meu humil paisatge de patis interiors. La casa espera, malalta, algú que curi les seves ferides i la torni a la vida.
Miro el pati buit i penso, una vegada més, en com n'és d'estrany que la frontera entre la vida i la mort sigui una línia tan fina. Ens costa tant néixer i aprendre a viure!!! I en un minut, en uns segons, tots els nostres somnis (i els dels qui ens estimen) poden quedar suspesos en el buit, recaragolats en la ferralla d'un tren, esclafats contra el paviment d'una carretera...
Evidentment, m'ha afectat, com a tots penso, l'accident de Santiago de Compostela. Però el que m'impressiona no és només aquest cas, les 78 vides arrabassades sobtadament, en una maniobra absurda, en un revolt mal gestionat, tot plegat potser evitable, sinó el fet mateix de la vida aturant-se de sobte, com una espelma que s'apaga, ara hi ha flama, ara ja no. I com canvia tot de cop al voltant d'aquest silenci.
La tarda passa lenta i mentre em deixo bressolar per la música búlgara penso que he de guardar els meus somnis en un lloc segur (potser en un conte, potser en un poema, potser en una cançó...) perquè cap parca imprevisible me'ls pugui prendre.
Així són les tardes d'estiu quan encara arrosseguem el cansament de tot un any de presses, de feina feixuga; quan voldríem ser creatius i només ens sentim eixorcs.
Em quedo mirant el pati buit de la veïna i sento una espurna de tristesa al cor per no haver-me pogut acomiadar abans que comencés el seu viatge sense retorn. Miro les males herbes que creixen pels racons i l'arrebossat de les parets del patí, inflat i a punt de caure aquí i allà, i em pregunto què en deuen haver fet de les esponeroses hortènsies que pintaven de rosa i malva el meu humil paisatge de patis interiors. La casa espera, malalta, algú que curi les seves ferides i la torni a la vida.
Miro el pati buit i penso, una vegada més, en com n'és d'estrany que la frontera entre la vida i la mort sigui una línia tan fina. Ens costa tant néixer i aprendre a viure!!! I en un minut, en uns segons, tots els nostres somnis (i els dels qui ens estimen) poden quedar suspesos en el buit, recaragolats en la ferralla d'un tren, esclafats contra el paviment d'una carretera...
Evidentment, m'ha afectat, com a tots penso, l'accident de Santiago de Compostela. Però el que m'impressiona no és només aquest cas, les 78 vides arrabassades sobtadament, en una maniobra absurda, en un revolt mal gestionat, tot plegat potser evitable, sinó el fet mateix de la vida aturant-se de sobte, com una espelma que s'apaga, ara hi ha flama, ara ja no. I com canvia tot de cop al voltant d'aquest silenci.
La tarda passa lenta i mentre em deixo bressolar per la música búlgara penso que he de guardar els meus somnis en un lloc segur (potser en un conte, potser en un poema, potser en una cançó...) perquè cap parca imprevisible me'ls pugui prendre.
16 de jul. 2013
Els móns amagats
M'han explicat la història d'un nen de cinc anys que creu que morir-se no ha de ser pas dolent, perquè així podrà anar al cel, "on no hi ha mai problemes". Ell, quan en té, de problemes, les petites frustracions que viuen tots els nens, es pica a ell mateix tan fort com pot amb el seu petit puny. Com és el món d'un nen que pensa que pot ser millor morir-se que viure la seva vida, quan la vida només ha de ser joc i descoberta? Qui té cura del seu cos i del seu esperit?
També m'han explicat la història d'un nen de nou anys que quan obre la nevera a casa del seu avi, pren una cervesa enlloc d'una aigua o un refresc per tenir alguna cosa per veure durant l'excursió. Aquest nen dorm a casa del seu avi mentre els seus germans grans dormen un a la presó i l'altre el reformatori, i la seva mare dorm en el silenci (és sorda) d'on la va treure un home per fer-li quatre fills i després abandonar-la. Aquest nen, quan té problemes, sovint pica amb el puny a qui té més a prop.
Aquestes històries me les explica la Capitana Oxis, una heroïna que ajuda la Capitana Ozó a lluitar contra el Capità Metà, per aconseguir un món menys contaminat, més bonic i més sa per a tots. Un món millor en el que els nens trists i enfadats puguin trobar motius per abraçar-se en lloc de pegar-se o barallar-se amb els companys. La Capitana Oxis i els seus col·legues passen el dia amb tots aquests nens i els ensenyen que el món té uns horitzons molt més amples que els que ells veuen des del menjador de casa i gent més diversa i interessant que la del "reality show" que hi ha permanentment sobre la pantalla del seu televisor. La Capitana Oxis i els seus col·legues són també els meus herois, perquè tenen cura dels cossos i els esperits dels nens que viuen en móns amagats dels que massa sovint ens oblidem.
De vegades tinc la impressió que el món és com una ceba feta de moltes capes. Nosaltres vivim a les de fora i ens oblidem dels móns amagats que hi ha a sota, però, com les cebes, si les obres pel mig per mirar com són per dins, et fan plorar. Per això, els nens, i tots nosaltres, necessitem herois valents i incorruptibles.
També m'han explicat la història d'un nen de nou anys que quan obre la nevera a casa del seu avi, pren una cervesa enlloc d'una aigua o un refresc per tenir alguna cosa per veure durant l'excursió. Aquest nen dorm a casa del seu avi mentre els seus germans grans dormen un a la presó i l'altre el reformatori, i la seva mare dorm en el silenci (és sorda) d'on la va treure un home per fer-li quatre fills i després abandonar-la. Aquest nen, quan té problemes, sovint pica amb el puny a qui té més a prop.
Aquestes històries me les explica la Capitana Oxis, una heroïna que ajuda la Capitana Ozó a lluitar contra el Capità Metà, per aconseguir un món menys contaminat, més bonic i més sa per a tots. Un món millor en el que els nens trists i enfadats puguin trobar motius per abraçar-se en lloc de pegar-se o barallar-se amb els companys. La Capitana Oxis i els seus col·legues passen el dia amb tots aquests nens i els ensenyen que el món té uns horitzons molt més amples que els que ells veuen des del menjador de casa i gent més diversa i interessant que la del "reality show" que hi ha permanentment sobre la pantalla del seu televisor. La Capitana Oxis i els seus col·legues són també els meus herois, perquè tenen cura dels cossos i els esperits dels nens que viuen en móns amagats dels que massa sovint ens oblidem.
De vegades tinc la impressió que el món és com una ceba feta de moltes capes. Nosaltres vivim a les de fora i ens oblidem dels móns amagats que hi ha a sota, però, com les cebes, si les obres pel mig per mirar com són per dins, et fan plorar. Per això, els nens, i tots nosaltres, necessitem herois valents i incorruptibles.
2 de jul. 2013
Inquietuds
De totes aquelles coses que no crec haver fet massa bé en aquesta vida, la que més m'inquieta és la relació amb el meu fill. Crec que totes les mares, o almenys una gran majoria, sempre ens sentim insegures, sempre dubtem d'haver-ho fet o estar-ho fent prou bé amb els nostres fills. Els hem transmès aquells valors que considerem essencials? Serà la formació que els donem suficientment bona, prou adequada per garantir-los un futur? Els seus problemes, són a causa d'alguna cosa que no vam fer prou bé anys enrere? Li convenen aquests amics que no ens agraden gaire? Li hauria d'haver dedicat més temps? (...)
Podria seguir fent-me preguntes tota la nit. I no trobaria cap de les respostes que busco. Però, si les trobés, crec que em sorgirien noves preguntes.
Introvertit i mandrós, el meu fill és d'aquells nois simpàtics que a l'escola van fatal i arriba un moment, quan ja has ensopegat mil vegades amb el mateix problema, que et quedes sense paraules, sense arguments, sense energia per dir un altre cop el mateix. Els desmotivats no rutllen perquè no troben un motiu per esforçar-se, però quan van al ralentí tampoc és fàcil castigar-los, perquè tan els és vuit com quinze. Si els dius "no sortiràs", et contesten: "tampoc pensava fer-ho" i fa anys que va deixar de funcionar la canya amb la pastanaga davant del nas.
Educada en un món de dones —amb ma mare, les meves tres germanes, l'àvia, les meves sis cosines... mon pare quasi sempre absent per la feina— em resulta fàcil entendre la meva filla i activar els seus ressorts. El meu fill —com tants altres homes— per a mi és un misteri i em costa molt fer-lo reaccionar. Hi ha qui em diu que és l'edat del gall d'indi —jo penso que ja devem tenir rostit per celebrar tres cops Nadal, de tan gros que és l'indiot.
Més seriosament, de vegades em pregunto si li he fallat no oferint-li un model millor, però això no es tria, es troba. I en aquest terreny tendeixo al desastre.
Penso en el meu fill, perquè ara el tinc lluny, 15 dies de campament. Hi penso perquè estava molt empipat amb mi quan el vaig deixar. Penso en la incògnita del seu pensament i confio que torni d'aquesta experiència amb més i millor que el que se'n va endur.
Podria seguir fent-me preguntes tota la nit. I no trobaria cap de les respostes que busco. Però, si les trobés, crec que em sorgirien noves preguntes.
Introvertit i mandrós, el meu fill és d'aquells nois simpàtics que a l'escola van fatal i arriba un moment, quan ja has ensopegat mil vegades amb el mateix problema, que et quedes sense paraules, sense arguments, sense energia per dir un altre cop el mateix. Els desmotivats no rutllen perquè no troben un motiu per esforçar-se, però quan van al ralentí tampoc és fàcil castigar-los, perquè tan els és vuit com quinze. Si els dius "no sortiràs", et contesten: "tampoc pensava fer-ho" i fa anys que va deixar de funcionar la canya amb la pastanaga davant del nas.
Educada en un món de dones —amb ma mare, les meves tres germanes, l'àvia, les meves sis cosines... mon pare quasi sempre absent per la feina— em resulta fàcil entendre la meva filla i activar els seus ressorts. El meu fill —com tants altres homes— per a mi és un misteri i em costa molt fer-lo reaccionar. Hi ha qui em diu que és l'edat del gall d'indi —jo penso que ja devem tenir rostit per celebrar tres cops Nadal, de tan gros que és l'indiot.
Més seriosament, de vegades em pregunto si li he fallat no oferint-li un model millor, però això no es tria, es troba. I en aquest terreny tendeixo al desastre.
Penso en el meu fill, perquè ara el tinc lluny, 15 dies de campament. Hi penso perquè estava molt empipat amb mi quan el vaig deixar. Penso en la incògnita del seu pensament i confio que torni d'aquesta experiència amb més i millor que el que se'n va endur.
23 de juny 2013
A la recerca del sentit
Llegeixo un llibre sobre un home que camina; travessa Anglaterra de sud a nord i d'oest a est, a peu, per arribar on viu la seva amiga que s'està morint, convençut que anant-hi caminant li allarga la vida. Tinc la sensació que jo també fa temps que camino pensant que puc canviar alguna cosa si aconsegueixo arribar al meu destí, però, al contrari que el protagonista de la novel·la, jo no tinc ni idea de quina és la meva meta; camino en la boira i sense rumb.
Caminar sembla una cosa fàcil: n'hi ha prou amb posar un peu davant de l'altre consecutivament i seguir fent-ho sense aturar-te fins arribar al teu destí. Però com el Harold descobreix dolorosament, quan la travessia s'allarga diverses setmanes, les coses es compliquen: la roba, el calcer, menjar i beure, dormir, la higiene personal... l'esgotament, més intens encara per qui no té l'hàbit de l'esport. Travessar un país caminant com ho fa Harold Fry és un viatge iniciàtic cap al descobriment d'un mateix, vagis on vagis. El pelegrinatge de Harold és també una metàfora de la creació artística, de la literatura: tots sabem escriure, n'hi ha prou de posar una paraula davant de l'altra, però per arribar a una meta que realment valgui la pena cal un acte de fe, un enorme esforç i t'has de saber despendre de tot el que no és essencial, aprendre a mirar de cara les pròpies pors, perdonar-se els propis errors i ser capaç de donar un sentit a tot plegat.
El pelegrinatge insòlit de Harold Fry desperta l'admiració de tots aquells amb qui s'atura a parlar pel camí i tots l'animen a seguir endavant, tots excepte el metge americà, que no pot evitar fer una anàlisi estrictament racional de les possibilitats que la seva amiga té de superar o, fins i tot, alentir el procés d'una malaltia tan greu. Però com li diu al Harold la infermera de la Queeny —que, contra tota previsió sobreviu esperant-lo—, segurament necessitem menys sentit comú i més actes de fe. Sobrevivim gràcies al sentit comú, però traiem la força per sobreviure d'un gran acte de fe. Curiosament, fa molt temps, abans de començar a llegir aquest llibre, vaig escriure unes paraules que semblen dictades pels pensaments d'avui:
Caminar sembla una cosa fàcil: n'hi ha prou amb posar un peu davant de l'altre consecutivament i seguir fent-ho sense aturar-te fins arribar al teu destí. Però com el Harold descobreix dolorosament, quan la travessia s'allarga diverses setmanes, les coses es compliquen: la roba, el calcer, menjar i beure, dormir, la higiene personal... l'esgotament, més intens encara per qui no té l'hàbit de l'esport. Travessar un país caminant com ho fa Harold Fry és un viatge iniciàtic cap al descobriment d'un mateix, vagis on vagis. El pelegrinatge de Harold és també una metàfora de la creació artística, de la literatura: tots sabem escriure, n'hi ha prou de posar una paraula davant de l'altra, però per arribar a una meta que realment valgui la pena cal un acte de fe, un enorme esforç i t'has de saber despendre de tot el que no és essencial, aprendre a mirar de cara les pròpies pors, perdonar-se els propis errors i ser capaç de donar un sentit a tot plegat.
El pelegrinatge insòlit de Harold Fry desperta l'admiració de tots aquells amb qui s'atura a parlar pel camí i tots l'animen a seguir endavant, tots excepte el metge americà, que no pot evitar fer una anàlisi estrictament racional de les possibilitats que la seva amiga té de superar o, fins i tot, alentir el procés d'una malaltia tan greu. Però com li diu al Harold la infermera de la Queeny —que, contra tota previsió sobreviu esperant-lo—, segurament necessitem menys sentit comú i més actes de fe. Sobrevivim gràcies al sentit comú, però traiem la força per sobreviure d'un gran acte de fe. Curiosament, fa molt temps, abans de començar a llegir aquest llibre, vaig escriure unes paraules que semblen dictades pels pensaments d'avui:
Superar el dolor de la pèrdua és una qüestió de fe. De fe religiosa, per a alguns, que els permet afrontar la vida amb el convenciment de la retrobada en el no-temps de l'eternitat; fe en la vida, per a d'altres, com jo mateixa, que creiem que viure amb passió i estimar intensament són les úniques armes amb les quals podem lluitar contra la mort i l'oblit.Harold Fry segueix caminant i jo camino amb el seu estrany viatge a la butxaca a la recerca del sentit dels meus propis actes de fe. Vull pensar que encara que semblin bogeries, poden salvar la vida de qui estimo.
9 de juny 2013
Llibretes
Tinc una llibreta a casa meva on cada pàgina parla d'amor. Cada pàgina de la meva llibreta porta el dia d'un any llunyà i juntes, l'una darrere l'altra, fan un llarg enfilall de setmanes que sumen uns quants mesos. Tinc una llibreta a casa meva on cada pàgina porta el teu nom.
Tinc un calaix ple de llibretes que expliquen molts anys de la meva vida i em causa tant de desconcert topar-me, tot rellegint-les, amb les coses que han canviat brutalment com comprovar que la intensitat d'alguns sentiments es pot mantenir, incombustible, al llarg de molts anys. Les meves llibretes guarden converses imaginàries, cartes mai enviades i el rastre de les llàgrimes d'un miler de nits. Les meves llibretes saben el teu nom fins i tot quan no hi és escrit, quan s'amaga a darrere de paraules que diuen altres coses.
De tant en tant, no puc sostreure'm a la temptació de tornar a ser per uns moments una adolescent desorientada i rellegeixo les pàgines —molt poques— que vaig escriure amb 15 i 16 anys. Somric davant dels drames puerils, i l'èmfasi en els "grans fets" que sóc incapaç de recordar però que els texts no descriuen perquè, afirmava, "no els oblidaré mai". Tanmateix, em reconec en la passió flamejant que encén molts paràgrafs, i que encara ara sento que, de vegades, m'arrossega.
Hi ha de tot a les meves llibretes, fins i tot una descripció detallada, hora a hora, de l'angoixa que em van produir els fets del 23 de febrer de 1981, quan Tejero va ocupar el Congrés i Milans del Bosch va treure els tancs al carrer. Pors, descobertes, incerteses, alegries, angoixes, il·lusions, decepcions, esperances... i l'amor en totes les seves formes: l'esbojarrat, el passional, el superficial, el compromès, el maternal, el filial, el traït, l'impensat, l'etern...
En un altra entrada (Silencis i pregàries) parlava de les "pregàries d'amor a un amor impossible" que omplen les pàgines que he escrit, però els amors impossibles no existeixen, perquè els nostres sentiments són reals, i el nostre amor existeix... encara que s'adreci a la persona equivocada o a l'ànima absent. No estem fets per estar sols, sinó per estimar, tant se val si els nostres sentiments no lliguen amb allò que ens convindria.
A sobre la meva taula tinc dues llibretes noves, dos quaderns preciosos que m'han regalat els que m'estimen perquè les ompli de pregàries al déu arquer, de records de cançons tendres, de paisatges vibrants, i dels colors i els perfums de les flors que m'agraden. Jo voldria ser capaç de guardar-hi històries fantàstiques de móns màgics on tots els que s'estimen podran estar junts per sempre.
La mirada misteriosa dels gats de purpurina i la serp de foc vigilen les meves paraules, mentre jo penso en una cançó que diu "necessito algú com tu per entendre el meu cor i la meva ànima". Tots necessitem qui apaivagui el nostre cor i bressoli el nostre esperit. Si el trobeu, feu-me cas: escriviu el seu nom en una llibreta preciosa i guardeu-la bé. Lluny del foc i dels peixets de plata i molt a prop del cor.
Tinc un calaix ple de llibretes que expliquen molts anys de la meva vida i em causa tant de desconcert topar-me, tot rellegint-les, amb les coses que han canviat brutalment com comprovar que la intensitat d'alguns sentiments es pot mantenir, incombustible, al llarg de molts anys. Les meves llibretes guarden converses imaginàries, cartes mai enviades i el rastre de les llàgrimes d'un miler de nits. Les meves llibretes saben el teu nom fins i tot quan no hi és escrit, quan s'amaga a darrere de paraules que diuen altres coses.
De tant en tant, no puc sostreure'm a la temptació de tornar a ser per uns moments una adolescent desorientada i rellegeixo les pàgines —molt poques— que vaig escriure amb 15 i 16 anys. Somric davant dels drames puerils, i l'èmfasi en els "grans fets" que sóc incapaç de recordar però que els texts no descriuen perquè, afirmava, "no els oblidaré mai". Tanmateix, em reconec en la passió flamejant que encén molts paràgrafs, i que encara ara sento que, de vegades, m'arrossega.
Hi ha de tot a les meves llibretes, fins i tot una descripció detallada, hora a hora, de l'angoixa que em van produir els fets del 23 de febrer de 1981, quan Tejero va ocupar el Congrés i Milans del Bosch va treure els tancs al carrer. Pors, descobertes, incerteses, alegries, angoixes, il·lusions, decepcions, esperances... i l'amor en totes les seves formes: l'esbojarrat, el passional, el superficial, el compromès, el maternal, el filial, el traït, l'impensat, l'etern...
En un altra entrada (Silencis i pregàries) parlava de les "pregàries d'amor a un amor impossible" que omplen les pàgines que he escrit, però els amors impossibles no existeixen, perquè els nostres sentiments són reals, i el nostre amor existeix... encara que s'adreci a la persona equivocada o a l'ànima absent. No estem fets per estar sols, sinó per estimar, tant se val si els nostres sentiments no lliguen amb allò que ens convindria.
La mirada misteriosa dels gats de purpurina i la serp de foc vigilen les meves paraules, mentre jo penso en una cançó que diu "necessito algú com tu per entendre el meu cor i la meva ànima". Tots necessitem qui apaivagui el nostre cor i bressoli el nostre esperit. Si el trobeu, feu-me cas: escriviu el seu nom en una llibreta preciosa i guardeu-la bé. Lluny del foc i dels peixets de plata i molt a prop del cor.
27 de maig 2013
Cançons, records i incerteses
Aquesta setmana ha mort George Moustaki i fa alguns dies va morir un home que vaig estimar quan escoltava Moustaki. Va ser un amor fugaç i adolescent per un poeta que tenia els ulls "délavés" com el Moustaki, un amor de nits d'agost i diumenges a la tarda, un amor càlid com la sorra blanca d'una platja grega al capvespre i amb olor d'espècies i romaní. Un amor que sempre m'ha fet pensar en dos versos de "La chanson des vieux amants" de Jacques Brel:
"...il fallait bien passer le temps,
Il faut bien que le corps exulte."
Feia molts anys que no en sabia res del poeta, però saber de la seva mort m'ha fet sentir una mica més sola. És com si la vida fos un llarg camí que fem al costat dels qui hem conegut i estimat, que ens acompanyen fins i tot quan ja no els estimem i ja no els veiem. Viatgem amb els nostres records a la motxilla, i la mort dels qui ens han acompanyat pel camí fa la càrrega més feixuga, amb el pes d'unes memòries que ja només nosaltres podem conservar.
Com sempre, quan s'apropa el meu aniversari, miro enrere i endavant, i durant uns moments experimento un cert vertigen, com si estigués dalt de tot d'un sender empinat que baixa davant meu i es perd entremig d'un bosc espès. No pots evitar preguntar-te què hi haurà després del revolt. De vegades intento imaginar-me on seré d'aquí a 10 anys i se'm fa impossible, sobretot quan penso on era ara en fa 10. A més, vivim temps de canvis i d'incerteses, una època on ja no té cabuda "allò que sempre s'ha fet així" i on l'expressió "per a tota la vida" ha deixat de tenir sentit per a quasi bé tot. Temps incerts que empastifen la vida amb la taca oliosa del pessimisme.
Per mi el pitjor de tot és la sensació d'estar submergits en una crisi ètica i moral: arbitrarietat, indiferència davant les desgràcies alienes, abusos de poder, corrupció, desvergonyiment polític... Només una mica ja és massa de tot això i ara no parem de veure'n per tot arreu (amb casos tan flagrants que, fins i tot The New York Times se n'ha fet ressò!!). I el més greu és que corruptes declarats segueixen rebent el suport públic i el vot de molts ciutadans i ciutadanes. Quina mena de societat posa al capdamunt de les seves institucions persones que són exemple de tot el que no ha de fer un polític o un líder social decent? Quina mena de gent som que, si veiem els abusos, diem "quan la gent arriba al poder, ja se sap" i girem el cap cap a l'altra banda, en lloc de reclamar i exigir canvis, dimissions i condemnes.
L'adéu de Moustaki m'ha fet pensar en uns temps on tot semblava més fàcil, perquè jo era jove i apassionada i confiada. Ara sóc bastant més escèptica i tinc bastanta menys fe en les idees i les persones. Sort que sempre hi ha una cançó per consolar-nos.
19 de maig 2013
Cartes a un amic distant: botànica
M'envien un correu publicitari que diu "A l'estiu l'amor és més a prop" i a mi em fa pensar en una pregunta que m'he plantejat diverses vegades: si fos una planta, de quina mena seria la nostra relació? Un arbre de fulla perenne, verd tot l'any però aspre i ferreny, incòlume i invulnerable a les nits fredes i els vents forts de la muntanya? O seria un ametller de lleuger i imperceptible perfil negre d'octubre a gener, quan esclata en un milers de flors blanques i roses anunciant la primavera per entretenir-se després a fabricar lentament, amb parsimònia, els seus fruits dolços i eixuts?
Qui sap si la nostra relació no és un cactus de fulles crasses que es protegeix amb espines del món exterior i que molt de tant en tant produeix una flor única i solitària de color vibrant. O potser una tropical flor de nit, un Dondiego d'aquells que s'amaguen de la llum i el sol i perfumen els capvespres amb la seva explosió de fúcsia i blanc. Si pogués seguir els dictats del meu cor i el meu desig, la nostra relació seria un arbre de fruits saborosos: un d'ombra densa i fresca, com el cirerer, o un de flor perfumada i curadora, com la tarongina...
L'estiu ens apropa, i les meves paraules, com pètals de ginesta, pinten catifes acolorides perquè tu hi caminis per sobre. L'estiu ens apropa i la teva música és com el brunzir de les abelles que volen embriagades per la dolça olor de la ginesta. L'estiu ens apropa, però vull aprendre a teixir amb les tiges de la ginesta una corda forta que ens mantingui units quan arribi el fred de l'hivern i el paisatge es despinti i la vida s'amagui sota terra.
14 de maig 2013
Maternitat
A les nou i cinc m'escapo un moment de l'objectiu del dia per portar el cotxe al mecànic. Fa només cinc minuts el carrer era ple de criatures que feien cap a les dues escoles que tinc al costat de casa. Ara tot és en silenci i jo estic parada darrera un camió bloquejat per un cotxe aparcat sota el senyal que ho prohibeix. El camioner es cansa d'esperar i avança amb penes i treballs enfilant-se a un simulacre de vorera (fa un pam d'ample!).
Vint metres més endavant, ha de repetir l'operació, ara sobre una vorera de 40 centímetres; quan ja és quasi al final de la maniobra, una de les dones que la fan petar a la porta de l'escola, s'acosta al cotxe, acciona el comandament a distància i sembla que vagi a seure al volant per treure'l, però s'ho repensa, perquè el camió ja ha passat. No me'n sé estar i dic en veu alta: "Quins pebrots!". La dona em sent i es tomba agressiva: "¿Le pasa algo señora?" Em vénen ganes de baixar el vidre de la finestra i respondre, però no tindria sentit. Pel retrovisor miro les quatre dones que xerren tranquil·les a la porta del col·legi i penso en quantes maneres diferents hi ha de viure els treballs de la maternitat.
El mecànic és just uns quants carrers més enllà. Torno a casa travessant la plaça on ha instal·lat el seu campament un circ. Em criden l'atenció les cortines de ganxet a la finestra d'un carruatge; m'adono que és una casa i em pregunto com deu ser criar un fill en un circ. Penso fugaçment que m'hagués agradat ser la dona d'un firaire, anar pel món amb una troupe transhumant i despertar-me cada dia veient un paisatge diferent. I mentre ho penso em fixo en els carruatges que són bellíssims, de fusta pintada de verd fosc i decorats amb pintures que recorden els cartells de primers del segle XX. Un parell porten data: Carruaje 32. Año 1930; Carruaje 6. Año 1919. Unes tanques de fusta, com de jardí de campinya anglesa, cobreixen els espais entre les cases amb rodes. A totes les finestres hi ha cortines de ganxet.
Penso en un trapezista de cos ferm i en uns ulls alegres amagats sota la ganyota trista d'un cara-blanca. Probablement el paisatge de les seves dones no deu canviar pas tant: unes caravanes blanques entremig d'uns carros verds, al davant una carpa groga i blava i al darrere unes tanques de jardí sense flors.
I penso en la maternitat, en la de les dones dels firaires i en la meva, com faig sovint aquests dies, a mesura que s'acosta l'aniversari de la meva filla, que en farà 18. Canvi de cicle. Hi penso i recordo com si fos ara que, en agafar-la en braços per primera vegada, vaig sentir que em queia a sobre un pes feixuc per al qual no estava preparada. La sostenia i, sense poder pronunciar ni un mot, jo era incapaç de deixar de plorar. Aquella era la primera cosa que em passava a la vida que era de veritat per sempre. Passés el que passés, passi el que passi, jo sempre seré la seva mare. I jo volia ser aire en moviment, anar d'experiència en experiència com qui va de ciutat en ciutat, i que res fos per sempre.
El cert és que tinc poc mitificada la maternitat. Probablement és el millor que m'ha passat, però m'ha resultat força difícil. Estimo molt els meus fills; són les persones que més estimo del món. Mataria per defensar-los, si calgués. Però de tant en tant necessito desconnectar-me d'aquesta responsabilitat. Es tracta, sobretot, d'un estat mental, un espai que em pertany només a mi, on no hi ha ni pares, ni mares, ni fills. Penso en la maternitat, també, perquè fa un any i mig que vaig perdre el meu pare; la mare feia molts anys, 16, que ens havia deixat. I he pensat molt en la relació que teníem, que va anar i venir per camins difícils, perquè els fills ho són per sempre, però els pares no.
De vegades els pares els matem, els oblidem, els deixem enrere mentre nosaltres avancem només mirant endavant. Ells ens demostren una fe incombustible i nosaltres tenim la sensació que s'han quedat retinguts en un món del que ja no formem part. Un dia ens girem i tenim la sensació que els nostres pares ens miren des de la finestra amb cortines de ganxet, des del carro d'un circ d'una altra època. Un dia mirarem per la finestra i veurem com els nostres fills tomben el cap per mirar-nos.
Vint metres més endavant, ha de repetir l'operació, ara sobre una vorera de 40 centímetres; quan ja és quasi al final de la maniobra, una de les dones que la fan petar a la porta de l'escola, s'acosta al cotxe, acciona el comandament a distància i sembla que vagi a seure al volant per treure'l, però s'ho repensa, perquè el camió ja ha passat. No me'n sé estar i dic en veu alta: "Quins pebrots!". La dona em sent i es tomba agressiva: "¿Le pasa algo señora?" Em vénen ganes de baixar el vidre de la finestra i respondre, però no tindria sentit. Pel retrovisor miro les quatre dones que xerren tranquil·les a la porta del col·legi i penso en quantes maneres diferents hi ha de viure els treballs de la maternitat.
El mecànic és just uns quants carrers més enllà. Torno a casa travessant la plaça on ha instal·lat el seu campament un circ. Em criden l'atenció les cortines de ganxet a la finestra d'un carruatge; m'adono que és una casa i em pregunto com deu ser criar un fill en un circ. Penso fugaçment que m'hagués agradat ser la dona d'un firaire, anar pel món amb una troupe transhumant i despertar-me cada dia veient un paisatge diferent. I mentre ho penso em fixo en els carruatges que són bellíssims, de fusta pintada de verd fosc i decorats amb pintures que recorden els cartells de primers del segle XX. Un parell porten data: Carruaje 32. Año 1930; Carruaje 6. Año 1919. Unes tanques de fusta, com de jardí de campinya anglesa, cobreixen els espais entre les cases amb rodes. A totes les finestres hi ha cortines de ganxet.
Penso en un trapezista de cos ferm i en uns ulls alegres amagats sota la ganyota trista d'un cara-blanca. Probablement el paisatge de les seves dones no deu canviar pas tant: unes caravanes blanques entremig d'uns carros verds, al davant una carpa groga i blava i al darrere unes tanques de jardí sense flors.
I penso en la maternitat, en la de les dones dels firaires i en la meva, com faig sovint aquests dies, a mesura que s'acosta l'aniversari de la meva filla, que en farà 18. Canvi de cicle. Hi penso i recordo com si fos ara que, en agafar-la en braços per primera vegada, vaig sentir que em queia a sobre un pes feixuc per al qual no estava preparada. La sostenia i, sense poder pronunciar ni un mot, jo era incapaç de deixar de plorar. Aquella era la primera cosa que em passava a la vida que era de veritat per sempre. Passés el que passés, passi el que passi, jo sempre seré la seva mare. I jo volia ser aire en moviment, anar d'experiència en experiència com qui va de ciutat en ciutat, i que res fos per sempre.
El cert és que tinc poc mitificada la maternitat. Probablement és el millor que m'ha passat, però m'ha resultat força difícil. Estimo molt els meus fills; són les persones que més estimo del món. Mataria per defensar-los, si calgués. Però de tant en tant necessito desconnectar-me d'aquesta responsabilitat. Es tracta, sobretot, d'un estat mental, un espai que em pertany només a mi, on no hi ha ni pares, ni mares, ni fills. Penso en la maternitat, també, perquè fa un any i mig que vaig perdre el meu pare; la mare feia molts anys, 16, que ens havia deixat. I he pensat molt en la relació que teníem, que va anar i venir per camins difícils, perquè els fills ho són per sempre, però els pares no.
De vegades els pares els matem, els oblidem, els deixem enrere mentre nosaltres avancem només mirant endavant. Ells ens demostren una fe incombustible i nosaltres tenim la sensació que s'han quedat retinguts en un món del que ja no formem part. Un dia ens girem i tenim la sensació que els nostres pares ens miren des de la finestra amb cortines de ganxet, des del carro d'un circ d'una altra època. Un dia mirarem per la finestra i veurem com els nostres fills tomben el cap per mirar-nos.
6 de maig 2013
Perseverança
Algú que va llegir a finals del passat estiu l'entrada Males notícies em preguntava no fa massa què havia passat amb el meu cavall, i la veritat és que ha passat una cosa increïble. No només s'ha recuperat de la seva lesió, sinó que ha començat a competir en doma clàssica i està fent un paper més que digne. Avui ha quedat tercer en la reprise 3a del CDT0 celebrar la Hípic Club Internacional de Gavà.
El mèrit és de la meva filla, que munta molt bé, però sobretot del Manolo Molina, el nostre monitor, que ens va animar a seguir treballant amb el Whisky, malgrat les males perspectives que ens augurava el veterinari. A l'hípica Can Xercavins vam trobar l'espai ideal per enfortir el seu cos i les seves potes, la perseverança i la bona disposició del cavall, que aprèn molt de pressa i hi posa moltes ganes, han fet la resta. Ningú diria veient-lo que és el mateix cavall que ens van portar fa un any i mig.
A mi sempre em sembla que l'hípica és una metàfora de moltes coses de la vida que no tenen res a veure amb els cavalls. Que els bons resultats volen feina continuada i rigor; que el treball en equip (en aquest cas el d'una bèstia i una persona) demana coneixement, comprensió i adaptació; que som capaços de superar les nostres limitacions si ens ho proposem; que les grans competicions són les que emprenem contra nosaltres mateixos, contra els nostres propis límits; que l'afecte sincer sempre és recompensat...
En qualsevol cas, ha estat un gran Dia de la Mare. Un bon dia per recordar.
El mèrit és de la meva filla, que munta molt bé, però sobretot del Manolo Molina, el nostre monitor, que ens va animar a seguir treballant amb el Whisky, malgrat les males perspectives que ens augurava el veterinari. A l'hípica Can Xercavins vam trobar l'espai ideal per enfortir el seu cos i les seves potes, la perseverança i la bona disposició del cavall, que aprèn molt de pressa i hi posa moltes ganes, han fet la resta. Ningú diria veient-lo que és el mateix cavall que ens van portar fa un any i mig.
 |
| Whisky, novembre 2011 |
 |
| Whisky, maig 2013 |
A mi sempre em sembla que l'hípica és una metàfora de moltes coses de la vida que no tenen res a veure amb els cavalls. Que els bons resultats volen feina continuada i rigor; que el treball en equip (en aquest cas el d'una bèstia i una persona) demana coneixement, comprensió i adaptació; que som capaços de superar les nostres limitacions si ens ho proposem; que les grans competicions són les que emprenem contra nosaltres mateixos, contra els nostres propis límits; que l'afecte sincer sempre és recompensat...
En qualsevol cas, ha estat un gran Dia de la Mare. Un bon dia per recordar.
29 de març 2013
Cartes a un amic distant (10)
Va ser fa unes quantes nits, mentre escoltava I fall in love too easily a la Nova Jazz Cava, que vaig adonar-me del que està passant. El baix de l'Horacio Fumero —a qui homenatjàvem com a flamant Jazzterrasman 2013— havia aconseguit crear una subtil atmosfera d'intimitat i jo, amb els ulls clucs, rememorava una imatge que havia quedat amagada sota els records de qui ha ocupat en els darrers vuit anys l'espai que jo et servo, uns records que poc a poc s'esvaeixen.
Fa molt de temps que aquesta imatge teva m'acompanya —seus de cara a la porta, amb l'esquema repenjada a la paret, i llegeixes concentrat, seriós, però quan em mires i somrius, els teus ulls lluminosos em donen una força infinita. I l'altre dia vaig retrobar la teva imatge dins meu, de cop desvetllada per l'evanescència de l'ombra que m'ha tenallat el cor durant tant de temps. Potser la clau va ser el títol: Jo m'enamoro massa fàcilment, perquè em va fer pensar que, ben al contrari, a mi em costa molt enamorar-me, i la culpa, ho saps, és teva. Tu ets la mesura de totes les coses i és amb el teu raser que valoro persones i relacions. Un joc perillós, perquè quasi bé ningú passa el filtre que tu suposes, però quan algú se t'assembla, m'obsedeixo, i les meves obsessions poden durar anys.
Assegut en un racó d'aquella habitació que ja no existeix, tu no llegiràs mai aquestes ratlles. Però jo necessitava explicar-te que ja tornem a estar sols: ningú se't pot comparar i les obsessions no poden durar per sempre. Abans tenia una certa tendència a encavalcar obsessions; ara entretinc la ment amb reptes intel·lectuals —d'aquells que sé que a tu t'agradarien— i el cos amb reptes esportius que m'haguessin semblat absurds als 20 anys.
De sobte penso que potser fora millor esborrar aquesta entrada, perquè deu tenir alguna cosa de malaltís escriure als propis fantasmes. Però potser això dels fantasmes és com el que m'explicava un amic meu de la memòria: el símptoma que alguna cosa no va a l'hora no és extraviar de tant en tant algun record o que ens costi recuperar aquell nom que tenim a la punta de la llengua; el símptoma greu és no adonar-te'n, que els records mancats ja no et facin falta perquè has perdut la consciència de tenir-los. Jo, amic distant, sé molt bé que ets un fantasma, però també sé que encara em fas falta, potser perquè secretament estic convençuda que un dia aixecaré els ulls i em trobaré de sobte amb la teva lluminosa mirada.
Fa molt de temps que aquesta imatge teva m'acompanya —seus de cara a la porta, amb l'esquema repenjada a la paret, i llegeixes concentrat, seriós, però quan em mires i somrius, els teus ulls lluminosos em donen una força infinita. I l'altre dia vaig retrobar la teva imatge dins meu, de cop desvetllada per l'evanescència de l'ombra que m'ha tenallat el cor durant tant de temps. Potser la clau va ser el títol: Jo m'enamoro massa fàcilment, perquè em va fer pensar que, ben al contrari, a mi em costa molt enamorar-me, i la culpa, ho saps, és teva. Tu ets la mesura de totes les coses i és amb el teu raser que valoro persones i relacions. Un joc perillós, perquè quasi bé ningú passa el filtre que tu suposes, però quan algú se t'assembla, m'obsedeixo, i les meves obsessions poden durar anys.
Assegut en un racó d'aquella habitació que ja no existeix, tu no llegiràs mai aquestes ratlles. Però jo necessitava explicar-te que ja tornem a estar sols: ningú se't pot comparar i les obsessions no poden durar per sempre. Abans tenia una certa tendència a encavalcar obsessions; ara entretinc la ment amb reptes intel·lectuals —d'aquells que sé que a tu t'agradarien— i el cos amb reptes esportius que m'haguessin semblat absurds als 20 anys.
De sobte penso que potser fora millor esborrar aquesta entrada, perquè deu tenir alguna cosa de malaltís escriure als propis fantasmes. Però potser això dels fantasmes és com el que m'explicava un amic meu de la memòria: el símptoma que alguna cosa no va a l'hora no és extraviar de tant en tant algun record o que ens costi recuperar aquell nom que tenim a la punta de la llengua; el símptoma greu és no adonar-te'n, que els records mancats ja no et facin falta perquè has perdut la consciència de tenir-los. Jo, amic distant, sé molt bé que ets un fantasma, però també sé que encara em fas falta, potser perquè secretament estic convençuda que un dia aixecaré els ulls i em trobaré de sobte amb la teva lluminosa mirada.
24 de març 2013
Aigues braves
Hi ha temporades en la nostra vida en les quals és difícil no tenir la sensació que baixes a tota velocitat per un torrent d'aigües braves. Tot passa molt de pressa i, a força de batzegades, tan violentes com involuntàries, acabes masegat, a més de mullat, t'hi posis com t'hi posis.
Deixar-se anar no és la solució: cal remar per anar redreçant el rumb i evitar les pedres grosses. Però en aquestes circumstàncies, són millors les canoes individuals que les zòdiacs amb una desena de persones, divertides per a una jornada festiva a l'alta muntanya, però difícils de governar si tens un objectiu d'arribada molt concret: no només tens quasi la seguretat que en algun moment cauràs a l'aigua, sinó que a més, si l'embarcació es tomba, tens moltes probabilitats d'acabar amb un cop de genoll o de colze del veí a la boca o als ronyons.
En situacions d'emergència (una baixada imprevista torrent avall), treballar en equip és molt difícil, si no és que has aconseguit abans tenir un grup molt cohesionat. D'equips sempre n'hi ha de dues menes: un grup d'individus molt autònoms amb capacitats complementàries que s'organitzen de forma quasi intuïtiva, assumint cadascú el lideratge d'allò que fa millor, i els escamots que s'organitzen al voltant d'un líder capaç de donar joc a cada membre de l'equip. L'equip ideal és una fusió dels dos: gent autònoma, especialista, creativa i independent, amb un líder que marca el rumb però que deixa fer, i tots, del primer a l'últim, compartint una visió global de la jugada.
El nostre no és un país on resulti fàcil treballar en equip, perquè encara arrosseguem massa trets d'una cultura autoritària i paternalista. Massa sovint es confon liderar amb manar i les decisions es prenen per jerarquia i no per coneixement. En contrapartida, també et trobes a moltes persones que, fins i tot quan tenen el coneixement per evitar que un projecte vagi cap al desastre, no se senten ni legitimades, ni motivades, ni compromeses per fer un pas endavant i expressar la seva opinió o prendre una iniciativa. Sembla com si tenir idees pròpies estigués reservat als que porten l'etiqueta "el que decideix" i que, un cop te la posen, puguis fer fins i tot un ús arbitrari d'aquesta potestat. Però també passa que "fer un pas endavant" implica necessàriament ser capaç de fer una proposta alternativa a allò que qüestionem, fins i tot amb el risc d'equivocar-nos.
Qualsevol generalització és, d'alguna manera, una falsedat, i tot i que em venen al cap molts casos concrets que il·lustren aquestes idees, admeto que poden ser anecdòtics en el conjunt general i que la meva pot ser una percepció esbiaixada. Tot i així, penso que tenim la mateixa necessitat de trobar millors líders que de promoure un major compromís de tothom en la recerca de solucions a tots els nivells. Vivim temps líquids, com diu Zygmunt Bauman, però jo crec que precisament per això no són temps per "anar fent" esperant que algú altre decideixi per nosaltres. El que caracteritza els temps líquids és la incertesa, un entorn canviant que fa difícil, si no impossible, el compromís a llarg termini amb les coses i amb els projectes, però precisament per això fa més important que mai el compromís amb les persones (aquelles del teu equip que se la juguen amb tu baixant en la mateixa barca torrent avall) i amb els valors (adhesió a la feina ben feta, generositat, diàleg, fiabilitat...). Coses que portes a sobre, et porti on et porti el corrent, i que són els millors flotadors si es tomba la barca.
Deixar-se anar no és la solució: cal remar per anar redreçant el rumb i evitar les pedres grosses. Però en aquestes circumstàncies, són millors les canoes individuals que les zòdiacs amb una desena de persones, divertides per a una jornada festiva a l'alta muntanya, però difícils de governar si tens un objectiu d'arribada molt concret: no només tens quasi la seguretat que en algun moment cauràs a l'aigua, sinó que a més, si l'embarcació es tomba, tens moltes probabilitats d'acabar amb un cop de genoll o de colze del veí a la boca o als ronyons.
En situacions d'emergència (una baixada imprevista torrent avall), treballar en equip és molt difícil, si no és que has aconseguit abans tenir un grup molt cohesionat. D'equips sempre n'hi ha de dues menes: un grup d'individus molt autònoms amb capacitats complementàries que s'organitzen de forma quasi intuïtiva, assumint cadascú el lideratge d'allò que fa millor, i els escamots que s'organitzen al voltant d'un líder capaç de donar joc a cada membre de l'equip. L'equip ideal és una fusió dels dos: gent autònoma, especialista, creativa i independent, amb un líder que marca el rumb però que deixa fer, i tots, del primer a l'últim, compartint una visió global de la jugada.
El nostre no és un país on resulti fàcil treballar en equip, perquè encara arrosseguem massa trets d'una cultura autoritària i paternalista. Massa sovint es confon liderar amb manar i les decisions es prenen per jerarquia i no per coneixement. En contrapartida, també et trobes a moltes persones que, fins i tot quan tenen el coneixement per evitar que un projecte vagi cap al desastre, no se senten ni legitimades, ni motivades, ni compromeses per fer un pas endavant i expressar la seva opinió o prendre una iniciativa. Sembla com si tenir idees pròpies estigués reservat als que porten l'etiqueta "el que decideix" i que, un cop te la posen, puguis fer fins i tot un ús arbitrari d'aquesta potestat. Però també passa que "fer un pas endavant" implica necessàriament ser capaç de fer una proposta alternativa a allò que qüestionem, fins i tot amb el risc d'equivocar-nos.
Qualsevol generalització és, d'alguna manera, una falsedat, i tot i que em venen al cap molts casos concrets que il·lustren aquestes idees, admeto que poden ser anecdòtics en el conjunt general i que la meva pot ser una percepció esbiaixada. Tot i així, penso que tenim la mateixa necessitat de trobar millors líders que de promoure un major compromís de tothom en la recerca de solucions a tots els nivells. Vivim temps líquids, com diu Zygmunt Bauman, però jo crec que precisament per això no són temps per "anar fent" esperant que algú altre decideixi per nosaltres. El que caracteritza els temps líquids és la incertesa, un entorn canviant que fa difícil, si no impossible, el compromís a llarg termini amb les coses i amb els projectes, però precisament per això fa més important que mai el compromís amb les persones (aquelles del teu equip que se la juguen amb tu baixant en la mateixa barca torrent avall) i amb els valors (adhesió a la feina ben feta, generositat, diàleg, fiabilitat...). Coses que portes a sobre, et porti on et porti el corrent, i que són els millors flotadors si es tomba la barca.
8 de març 2013
Lluita de dona, lluita de classe
Amnistia Internacional em convida, a través d'una campanya electrònica, a escriure en la seva web sobre la dona o les dones que m'han inspirat, però jo prefereixo fer-ho aquí. El motiu de la pregunta és obvi avui, Dia Internacional de la Dona Treballadora. Amnistia cita Rosa Parks i el seu gest contra l'apartheid nord-americà que la va convertir en símbol de la lluita pels drets civils, i cita Clara Campoamor, la gran defensora del dret al vot femení durant la Segona República i contra una altra dona, Victòria Kent, que s'hi va oposar perquè pensava, molt masculinament, que les dones no estaven preparades i es deixarien manipular pels seus confessors.
No és la primera vegada que em pregunten quina dona m'ha influït més, i indefectiblement la primera que em ve al cap sempre és la meva mare. I no perquè fos qui em va portar al món, que també, sinó perquè va ser ella qui em va transmetre, a través de cada paraula i cada gest, la convicció que valem el que sabem, i que l'única riquesa que realment val —l'única que jo mai podria tenir— era, és el coneixement. Quan la sentia lamentar-se per no haver tingut l'oportunitat d'estudiar més enllà de la primària, la seva em semblava una veu reivindicativa, no sobre la situació de la dona sinó contra la pobresa i la manca d'oportunitats de desenvolupament personal en la qual viuen els més pobres.
La meva mare creia fermament en el valor transformador del coneixement i ens animava a l'estudi. Ella creia també en el valor del compromís, en la responsabilitat de donar el millor de nosaltres mateixos, fins al final, quan ens impliquem en un projecte. I també ens va ensenyar que res del que tenim, tangible o intangible, ve donat, que tot ens ho hem de guanyar amb el nostre esforç, però això sí: el dret que t'has guanyat amb el teu treball, aquest és insubornable, no te'l pot prendre ningú.
Tot i que mentre va viure ens discutíem sovint, m'agraden els valors de la meva mare. Al seu record dedico aquesta humil entrada del Dia de la Dona.
No és la primera vegada que em pregunten quina dona m'ha influït més, i indefectiblement la primera que em ve al cap sempre és la meva mare. I no perquè fos qui em va portar al món, que també, sinó perquè va ser ella qui em va transmetre, a través de cada paraula i cada gest, la convicció que valem el que sabem, i que l'única riquesa que realment val —l'única que jo mai podria tenir— era, és el coneixement. Quan la sentia lamentar-se per no haver tingut l'oportunitat d'estudiar més enllà de la primària, la seva em semblava una veu reivindicativa, no sobre la situació de la dona sinó contra la pobresa i la manca d'oportunitats de desenvolupament personal en la qual viuen els més pobres.
La meva mare creia fermament en el valor transformador del coneixement i ens animava a l'estudi. Ella creia també en el valor del compromís, en la responsabilitat de donar el millor de nosaltres mateixos, fins al final, quan ens impliquem en un projecte. I també ens va ensenyar que res del que tenim, tangible o intangible, ve donat, que tot ens ho hem de guanyar amb el nostre esforç, però això sí: el dret que t'has guanyat amb el teu treball, aquest és insubornable, no te'l pot prendre ningú.
Tot i que mentre va viure ens discutíem sovint, m'agraden els valors de la meva mare. Al seu record dedico aquesta humil entrada del Dia de la Dona.
28 de febr. 2013
Malalties rares
Vaig tant de bòlit que no tinc temps de compartir totes les coses que aprenc, que aquests dies són moltes, perquè estic embolicada recollint dades per un llarg informe del que sóc responsable. Se m'acumulen les notetes agafades a corre-cuita per tot arreu (al mòbil, a la llibreta...) i el poc que aconsegueixo enfilar, lligat sobretot a la feina, ho publico en una altra pàgina, El bloc de Biocat.
Són notícies i reflexions sobre biotecnologia, però no són per a experts, així que us convido a llegir-les. Aprofito també per recordar que avui és el Dia Mundial de les Malalties Rares, que afecten a molt pocs en nombre, però d'una forma terrible, perquè sovint són greus i els que les pateixen se senten totalment desemparats davant d'una medicina i una ciència incapaç de donar-los no ja solucions, sinó ni tan sols respostes.
Per trobar respostes tan importants com aquestes, i teràpies que millorin la vida dels afectats, fa falta seguir desenvolupant les biociències i la biotecnologia. I m'agrada la feina que faig perquè penso que aporto un petit gra de sorra a millorar la vida d'algunes persones. Conec a un director d'una empresa biotec que diu que el seu objectiu a la vida és salvar la vida d'un milió de persones i que per això treballa en descobrir nous medicaments. Jo no sóc tan ambiciosa, però m'agradaria pensar que el que faig contribueix a fer millor la vida d'unes quantes.
Em comprometo a posar-me al dia durant el mes de març.
 |
| Dia Mundial de les Malalties Rares |
Per trobar respostes tan importants com aquestes, i teràpies que millorin la vida dels afectats, fa falta seguir desenvolupant les biociències i la biotecnologia. I m'agrada la feina que faig perquè penso que aporto un petit gra de sorra a millorar la vida d'algunes persones. Conec a un director d'una empresa biotec que diu que el seu objectiu a la vida és salvar la vida d'un milió de persones i que per això treballa en descobrir nous medicaments. Jo no sóc tan ambiciosa, però m'agradaria pensar que el que faig contribueix a fer millor la vida d'unes quantes.
Em comprometo a posar-me al dia durant el mes de març.
20 de gen. 2013
Silencis i pregàries
Quan tanques una etapa —i jo en tanco una a finals d'aquest mes, quan deixaré la presidència d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa després de quatre anys al càrrec—, tendeixes a fer una mirada enrere per revisar el camí recorregut. Jo sempre torno als meus escrits, i no pas només a aquests que comparteixo amb tots vosaltres, sinó a la llarga col·lecció de llibretes que guardo als meus calaixos.
Ahir a la tarda vaig fer aquest exercici. Buscava una llibreta que vaig obrir en assumir el càrrec que ara abandono per anotar-hi les reflexions culturals a les que estava segura que aquesta feina voluntària m'inclinaria. Al contrari que algun dels meus antecessors, convençut que les entitats culturals han d'emetre opinió, jo penso, amb alguns altres companys dels òrgans directius, que una entitat opina a través de les seves activitats; són les persones i, especialment, les que ocupen els seus càrrecs directius les que estan cridades no ja tant a opinar com a reflexionar en veu alta i per escrit sobre l'entorn cultural. Curiosament, l'únic article/manifest publicat durant l'etapa de l'expresident que ara ens critica per massa passius el vaig redactar jo i encara ara, més de 10 anys després, tinc seriosos dubtes que els que el van subscriure l'haguessin assumit en tota la seva extensió.
En qualsevol cas, durant la meva presidència, els articles d'opinió s'han concentrat en el principal problema que vam haver de resoldre: el de la continuïtat als nostres locals, que vam defensar en un judici, que vam guanyar en primera instància, resolució que va ser confirmada per l'Audiència Provincial a primers de 2012. I en coses prosaiques, com defensar la pintura de la façana destruïda per l'estultícia d'uns propietaris desaprensius. La quotidianitat en temps difícils se'ns ha menjat literalment l'heroisme ideològic que se'ns reclama.
Ahir, volia escriure un punt final sobre totes aquestes coses i una mica sobre la petita frustració de sentir crítiques permanents dels que no aporten altra solució que els cants de sirena a un suposat passat gloriós, amb un "el que es feia aleshores tenia dignitat i el que ha vingut després ni s'hi acosta". Però en lloc de fer això, vaig retrobar el meu passat a les llibretes que vaig escriure en paral·lel a l'inici d'aquest blog. Vaig retrobar les pàgines secretes que mai vaig publicar aquí perquè eren pregàries d'amor a un amor impossible.
Amb el pas del temps, els sentiments acaben amarant tot el que escrivim, i també aquest blog és ple de pregàries al mateix déu menor. En parlar-ne en veu alta, sublimem el nostre dolor, les nostres angoixes, la nostra felicitat sabent que, si no les circumstàncies o les coneixences, tots compartim sentiments propers. Però a les llibretes, el dolor és més descarnat, la il·lusió més infantil, la passió més salvatge. No hi ha distància, i la intensitat de la veu —durant 2005 i 2006 vaig escriure pràcticament cada dia— m'impressiona encara. Llegides ara, des del silenci voluntari que m'he imposat, m'aclapara la permanència dels sentiments al llarg de més de vuit anys que han vist com canviava radicalment quasi bé tot en les nostres vides. I no sé si fer-ne una lectura heroica —l'amor etern existeix i jo el conec— o una lectura pragmàtica —els amors impossibles no s'acaben perquè es mantenen a part de les misèries de les nostres vides quotidianes.
Potser ara que deixo el dia a dia als Amics —l'entitat és un d'aquests amors que no deixaré mai del tot— tindré més temps per pensar-hi i decidir quina és la resposta.
Ahir a la tarda vaig fer aquest exercici. Buscava una llibreta que vaig obrir en assumir el càrrec que ara abandono per anotar-hi les reflexions culturals a les que estava segura que aquesta feina voluntària m'inclinaria. Al contrari que algun dels meus antecessors, convençut que les entitats culturals han d'emetre opinió, jo penso, amb alguns altres companys dels òrgans directius, que una entitat opina a través de les seves activitats; són les persones i, especialment, les que ocupen els seus càrrecs directius les que estan cridades no ja tant a opinar com a reflexionar en veu alta i per escrit sobre l'entorn cultural. Curiosament, l'únic article/manifest publicat durant l'etapa de l'expresident que ara ens critica per massa passius el vaig redactar jo i encara ara, més de 10 anys després, tinc seriosos dubtes que els que el van subscriure l'haguessin assumit en tota la seva extensió.
En qualsevol cas, durant la meva presidència, els articles d'opinió s'han concentrat en el principal problema que vam haver de resoldre: el de la continuïtat als nostres locals, que vam defensar en un judici, que vam guanyar en primera instància, resolució que va ser confirmada per l'Audiència Provincial a primers de 2012. I en coses prosaiques, com defensar la pintura de la façana destruïda per l'estultícia d'uns propietaris desaprensius. La quotidianitat en temps difícils se'ns ha menjat literalment l'heroisme ideològic que se'ns reclama.
Ahir, volia escriure un punt final sobre totes aquestes coses i una mica sobre la petita frustració de sentir crítiques permanents dels que no aporten altra solució que els cants de sirena a un suposat passat gloriós, amb un "el que es feia aleshores tenia dignitat i el que ha vingut després ni s'hi acosta". Però en lloc de fer això, vaig retrobar el meu passat a les llibretes que vaig escriure en paral·lel a l'inici d'aquest blog. Vaig retrobar les pàgines secretes que mai vaig publicar aquí perquè eren pregàries d'amor a un amor impossible.
Amb el pas del temps, els sentiments acaben amarant tot el que escrivim, i també aquest blog és ple de pregàries al mateix déu menor. En parlar-ne en veu alta, sublimem el nostre dolor, les nostres angoixes, la nostra felicitat sabent que, si no les circumstàncies o les coneixences, tots compartim sentiments propers. Però a les llibretes, el dolor és més descarnat, la il·lusió més infantil, la passió més salvatge. No hi ha distància, i la intensitat de la veu —durant 2005 i 2006 vaig escriure pràcticament cada dia— m'impressiona encara. Llegides ara, des del silenci voluntari que m'he imposat, m'aclapara la permanència dels sentiments al llarg de més de vuit anys que han vist com canviava radicalment quasi bé tot en les nostres vides. I no sé si fer-ne una lectura heroica —l'amor etern existeix i jo el conec— o una lectura pragmàtica —els amors impossibles no s'acaben perquè es mantenen a part de les misèries de les nostres vides quotidianes.
Potser ara que deixo el dia a dia als Amics —l'entitat és un d'aquests amors que no deixaré mai del tot— tindré més temps per pensar-hi i decidir quina és la resposta.
5 de gen. 2013
Tornem-hi
Et lleves de matí el primer dia després de vacances i t'adones de fins a quin punt el teu cos i el teu cervell han interioritzat algunes accions, alguns gestos, que han esdevingut automàtics i quasi inconscients. Passes pel costat de la ràdio, camí de la cuina, i el teu braç s'allarga per engegar-la, però només hi pares compte quan al cap d'un parell de minuts una notícia et crida l'atenció. Obres la nevera i et quedes mirant estranyament la porta: alguna cosa no rutlla i el "programa automàtic" s'ha aturat. Llavors arriba la consciència i t'adones que no queda suc de taronja. De fet, al prestatge de les ampolles només hi ha un bric de vi per cuinar. T'ajups per obrir l'armari-rebost i comences a buscar... suc, llet... i és aleshores que t'adones de com n'és de d'hora... Buff, quina mandra haver d'anar a treballar!!!
Al tren tothom fa cara d'haver-se despertat buscant l'ampolla de llet a la lleixa de les llaunes de conserves. Alguns dormen rera unes ulleres fosques i la majoria llegim: pocs diaris, uns quants llibres, alguns e-books, poquetes tablets i molts, molts smart phones. Portem el món a la butxaca, el "nostre" món: el nostre correu electrònic (el personal i el de la feina, que mentre es té esdevé una "segona pell"); el perfil de Facebook i de Twitter; la nostra música preferida; les nostres fotografies; els nostres vídeos... Ens concentrem en la pantalleta i el nostre "pilot automàtic" no ens fa aixecar el cap fins que som a tocar de l'estació de destí. Amb poc esforç i uns auriculars ens podem imaginar que som al saló de casa...
Però no. Una veu metàl·lica ens recorda el nom de l'estació i tots els enllaços possibles. La veu ens enllaça en una rutina que és, alhora, feixuga i protectora. Passes, com la majoria de dies, per davant d'aquell bar i et reconforta l'olor de cafè. Al quiosc de la cantonada mires de reüll la portada d'aquella revista que de vegades et compres, però decideixes que ja t'ho pensaràs al sortir, si la vols. Recordes un moment els que s'han quedat dormint a casa i sents una petita punxada d'enveja. Respires fons i et fiques a l'ascensor, i penses, alleujat, que avui, amb tan poca gent que treballa aquesta setmana, segur que al bar no s'acaben les pastes de xocolata!
PD: Vaig fer aquesta entrada al tren, mentre anava a treballar, i abans de llegir que al Rodrigo Rato l'han nomenat conseller assessor de Telefònica. Serà per tots els mèrits que jo subratllava en la meva última entrada de l'any passat? Estic escandalitzada. Tant, que em nego a dedicar-li una entrada sencera al tema. Hi ha qui passa a la història per arribar a un càrrec important i exercir-lo bé. Aquest paio passarà a la història per haver-ho fet de malament a pitjor en tots els càrrecs que ha ocupat. Aquesta setmana l'han nomenat, fins i tot, "el cinquè pitjor directiu del món"!!! I li segueixen donant càrrecs, mentre gent amb força més talent es mor de fàstic o no té feina. Quin país!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
