27 de des. 2010

Frustracions

Una entrada que va quedar perduda en un missatge que no va arribar...
Rebo una trucada d'una professora de la meva filla adolescent que es queixa de la seva actitud reptadora i descarada a classe. Sento, d'entrada, una sensació de profunda frustració, semblant a la que produeix perdre en una competició esportiva, però sobretot similar a la que sents quan no aconsegueixes la nota desitjada després d'haver estudiat molt per a un examen o després d'haver-li dedicat molt de temps a aquell treball.
El segon sentiment és de solidaritat, perquè percebo a la veu de la professora el to de frustració que dóna el sentiment d'impotència. Jo també em sento impotent: les coses em surten relativament bé en el terreny professional, però res del que faig professionalment per connectar amb els meus "públics" sembla servir-me per exercir la maternitat. No trobo eines per enfrontar-me als mals resultats acadèmics del meu fill i a la qüestionable actitud de la meva filla amb alguns professors, ni els raonaments, ni els càstigs, ni els premis. Tens la impressió que no t'escolten quan raones i que han après a no deixar-se afectar perquè els limitis temporalment allò que els sobra en aquesta societat hiperactiva (internet, sortides, activitats esportives...) ni a deixar-se seduir per uns regals que només venen a sumar-se a un excés de distraccions. De vegades tinc la sensació que l'única cosa "excitant" que podem oferir als adolescents és la possibilitat de transgredir els límits, encara que això els perjudiqui.
El tercer sentiment és d'una certa perplexitat. Sempre em quedo un pèl desarmada davant dels mètodes pedagògics dels professors dels meus fills. La docent de la trucada ha prohibit l'accés de la meva filla a la seva classe fins que es disculpi: assegura que la noia és prou intel.ligent com perquè no es vegin afectats els seus resultats acadèmics, però jo dubto que tenir-la una hora "penjada" pels passadissos fomenti de cap manera una actitud més positiva, respectuosa i dialogant amb el professorat. Es com si a un piròman, per castigar-lo, l'envies a unes golfes plenes de diaris vells amb una capsa de llumins a la butxaca.
Hi va haver una mestra a primària que per "castigar" el meu fill, que es distreu amb el vol d'una mosca, l'enviava a la classe de pàrvuls, on us podeu imaginar com exercitava la seva capacitat de concentració.  Quan parlo amb els professors també em sento culpable. M'expliquen els mals resultats de les criatures i ho sento com un retret. No tenen prou hàbit d'estudi, no estan atents, no tenen respecte per l'autoritat dels professors, no són constants... De passada em diuen que són molt intel.ligents, però... I jo, filla de ciutat tèxtil, tinc la impressió de tenir dues peces de gran qualitat però amb tara.
És com si el cirurgià em digués que la culpa de la cama deformada de la meva criatura és que no he vigilat prou la seva posició mentre dormia els últims 10 anys i que, esclar, ell poc pot fer-hi a part de diagnosticar-ho. No, suposo que la metàfora no és bona: en realitat la societat, en general, i els mestres, en particular, tracten els mals estudiants com malalts amb lesions que necessiten rehabilitació. I els pares dels mals estudiants ens sentim culpables de l'accident que els ha limitat la mobilitat i de ser incapaços de motivar els malalts perquè vulguin recuperar-se.
Cinc dies després de la conversa amb la mestra segueixo buscant maneres de transmetre als meus fills la meva passió per l'estudi i l'orgull de la feina ben feta. No sé si me'n sortiré però pensar-hi entre muntanyes m'asserena l'ànim. Un repte encara per al nou any.
...   

21 de des. 2010

Gris

Els dies com avui no haurien d'existir. S'haurien d'esborrar del
calendari. Hi ha una capa espessa de núvols sobre el nostre cap,
plovisqueja, i jo tinc la sensació (totalment subjectiva, és clar) que
el dolor del món (que em fa mal però no és meu, ens pertany a tots i
el portem com una creu) m'aixafa el pit i no em deixa respirar.

Dins del gris d'aquests núvols sento que m'ofego, i escriure és un
intent maldestre d'obrir una finestra per poder respirar.
Malauradament, només tinc el talent del cronista i no del fabulador.
Sé explicar amb una certa habilitat narrativa el que m'envolta, però
jo el que voldria és tenir el talent dels que inventen històries per
tancar-hi els fantasmes. Voldria saber fer contes com qui fa una
col.lecció de grills (tots els insectes són monstres de petit format i
tots els nostres fantasmes, almenys els meus, petites malures que han
crescut fins adquirir dimensions monstruoses).

Per què escriure, em preguntava a l'entrada anterior: per caçar
fantasmes, per matar vampirs, per inventar fades que alleugin el
nostre sentiment de desempar i facin carrosses màgiques de botorudes
carbasses. Sempre he estat convençuda que les primeres paraules que
vam merèixer aquest nom, potser el primer poema, formaven part d'un
conjur.


--
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

19 de des. 2010

Per què escriure?

Divendres, tot sopant, un amic em preguntava d'on surt aquest desig desfermat de tanta gent d'escriure sobre la seva vida. A qui li importa, em deia, si el Piqué va a dinar amb el Puyol? Però, sobretot, què en treu ell d'explicar-ho a Twitter perquè milers de persones puguin llegir-ho?

Sempre he pensat que les persones escrivim responent a tres pulsions bàsiques: per distreure i per distreure'ns (la pulsió lúdica), i la primera de les distraccions, des de l'època del joglars, és explicar que ens passa o que els passa als que coneixem (la vida dels famosos ja era un bon producte comercial al segle XII, amb l'avantatge aleshores que el temps, la distància i la impossibilitat de comprovar els fets afavorien el mite, pel que un bon poeta podia convertir en heroica qualsevol vida vulgar); per pensar (la pulsió intel·lectual), doncs per molts de nosaltres és ordenant les idees sobre el paper que podem ordenar els pensaments i trobar el camí de les conclusions com qui troba la sortida del laberint seguint el fil d'Ariadna; per atrapar el temps (la pulsió memorialística), perquè sabem que la vida se'ns escapa entre els dits, com un grapat de sorra, i que caminem cap a la mort des del minut següent del nostre naixement, però covem la il·lusió de la immortalitat, si no del cos, que sabem limitat, sí del nostre rastre. I sempre escrivim per als altres, ho admetem o no.

Les pulsions dels que llegeixen són, tanmateix, molt més diverses i, per això, escriure, ja sigui literatura. periodisme o la micronarrativa pròpia de les xarxes socials, serveix per moltes més coses, des de la creació artística al lobby polític. Però a un nivell molt bàsic, un no s'hi posa buscant l'efecte, sinó mogut per una causa.

I és evident que Twitter o Facebook no són espais on un vagi a pensar, sinó més aviat a passar-s'ho bé compartint amb amics, coneguts o admiradors fets i idees sovint més banals que transcendents. Són un espai on anem a distreure'ns, a trobar-nos amb gent (com podríem fer-ho al cafè de la cantonada, o en el vernissage d'una exposició) i, justament per això, no deixen de sorprendre'm una mica els clams a la manca de privacitat en aquests canals (com em sorprendria que algú clamés per la manca de privacitat assegut a la barra d'un bar).

Aquest cap de setmana han coincidit dos articles sobre privacitat i xarxes socials, un a l'Ara, Presoners al Facebook, basat en les queixes d'un usuari que assegura que va tenir dificultats per donar de baixa el seu perfil de Facebook i que estava amoïnat perquè alguna de les dades i fotografies del seu perfil arribés a l'abast de persones de la seva feina, i l'altre al The New York Times, molt més interessant al meu parer, So Much for Reinventing Ourselves Online, que analitza les dificultats que la progressiva interconnexió de les xarxes planteja als que volen jugar a ser Dr. Jeckyll a casa, i Mr. Hyde ocults en el pretès anonimat d'internet. L'article de l'Ara barreja, una mica matusserament, dos problemes d'ordre molt diferent: el dret que tot usuari ha de tenir per aconseguir que les seves dades siguin totalment eliminades d'una base de dades, i l'impacte que la presència en aquestes xarxes pot tenir en al vida quotidiana d'un ciutadà.

No he provat de donar-me de baixa de Facebook, així que no puc dir si és o no complex, però sí puc assegurar que els perfils de totes les persones amb qui em relaciono no desllueixen pas la imatge que han construït al llarg d'una àmplia i diversa vida social. Al capdavall, és lògic que esborrar-se del Facebook sigui tan difícil com retirar-se a la vida contemplativa després d'una vida de relacions construïdes a les barres de les discoteques: és possible que no et vegin, però igual no és pas tan fàcil que t'oblidin. Si un es deixa fotografiar en actitud compromesa per un amic que penja la imatge al seu Facebook, podrà esborrar el seu propi perfil, però segurament no li serà tan fàcil esborrar el seu passat. :-)

En definitiva, tot el que passa a les xarxes socials, passa a l'arena pública. No ens deixem torbar pel fet que avui es pugui "ser públic" tancat quasi a les fosques en una habitació on només lluu la pantalla del laptop.
...

12 de des. 2010

Jo també llegeixo Wikileaks

Sí, navego amb enorme atenció i interès pel cabalós riu de cables transmesos des d'ambaixades i consolats nord-americans de tot el món, i llegeixo desenes d'informes que desperten el meu interès, mentre alhora segueixo l'exploració  i les "descobertes" de centenars de periodistes de tots els diaris, que en lloc d'una "gola profunda" tenen una gàbia gegantina de lloros garlaires en forma de web.

Jo no havia entrat encara a les cròniques des d'Abuja, la capital de Nigèria, quan ahir El País va publicar la més que qüestionable actuació de la farmacèutica Pfizer al país africà, amb un exèrcit d'advocats intentant aturar les causes judicials empreses contra la companyia per les seqüeles que un tractament experimental havia deixat en una colla de nens nigerians. El cable de l'ambaixada nord-americana a Nigèria de desembre de 2009 publicat per Wikileaks sembla un tros del guió de The Constant Gardener, la novel·la de John Le Carré, portada al cinema per Fernando Meirelles, que destapa la corrupció i les pràctiques criminals d'una companyia farmacèutica a l'Àfrica.

En la crònica hi ha de tot: la "sospita" dels executius de Pfizer que els processos oberts a Abuja són "polítics", perquè, afirmen, "la ONG Metges sense Fronteres també va subministrar Trovan [el medicament en fase experimental] a nens afectats de meningitis i no se'ls ha obert cap procés" (una afirmació que, a més de greu, resulta molt estranya, si el medicament estava en fase experimental); hi ha un principi d'acord per 75 milions de dòlars, que Pfizer pagaria al govern de l'Estat de Kano (Nigèria és un Estat federal) i als afectats, una quantitat important, però que la multinacional considera acceptable atès que "els costos legals dels processos oberts pugen més de 15 milions de dòlars anuals" (Déu n'hi do aquests advocats!!!); hi ha també una comprensible preocupació de part de Pfizer per la corrupció local (es parla de pagar la part d'indemnització que correspon al govern local mitjançant la construcció d'instal·lacions sanitàries i de la constitució d'una fundació administrada per una ONG per garantir que les indemnitzacions arribin a les famílies), però alhora és precisament aquesta corrupció local (la divulgació dels negocis dubtosos del fiscal general i la intermediació d'un antic president colpista) l'eina que la farmacèutica empra per forçar la suspensió dels processos judicials.

Francament, impagable. M'ho miri com m'ho miri, només trobo beneficis en el fet que aquesta mena d'informació sigui posada a l'abast de tothom, perquè com diu Enrique Dans en el seu blog, l'única defensa que tenen els governs (i jo afegiria les corporacions i els individus) davant de Wikileaks i la seva filosofia de transparència total és no tenir res per amagar. No hi puc estar més d'acord. Cal ser coherent i conseqüent, cal ser honest des d'una perspectiva legal, però també des d'una perspectiva moral. Amb més fair play, no calen tants informes confidencials, i amb una mica menys d'hipocresia, probablement podríem veure una reducció efectiva de la corrupció.

Com a mostra del que vull dir, us tradueixo un exquisit fragment de l'informe emès l'octubre de 2008 des de l'ambaixada nord-americana de Bishkek, capital del Kirguistà, sota el prou evident títol de Càndida conversa amb el Príncep Andrew sobre l'economia kirguiza i el "gran joc" :

«Després d'una estona donant voltes desganadament sobre el tema [el sentiment dels kirguizos que les potències occidentals els havien forçat a signar contractes desavantatjosos quan el 1990 s'havia separat de l'antiga Unió Soviètica], només fent algun esment mordaç a "interessos personals", els representants empresarials van començar a descriure el que consideraven una vergonyosa situació de corrupció de l'economia kirguiza. Tot manifestant que cap d'ells no hi havia participat mai i que mai havien pagat suborns, un representant d'una companyia mitjana va manifestar que "De vegades és una espantosa temptació".  En una sorprenent manifestació de candor, tenint en compte que el dinar tenia lloc en un hotel públic, tots els homes de negocis presents a la reunió van començar aleshores a comentar que no es podia fer res al Kirguistà si Maxim, el fill del president Bakiyev, no se'n duia "la seva tallada". El Princep Andrew va ficar-se en el tema amb ganes, dient que no deixava de sentir el nom de Maxim "un cop i un altre, per tot arreu" quan es parlava de fer negocis en el país. Envalentit, un dels homes de negocis va dir que "fer negocis aquí és com fer negocis al Yukon" en el segle XIX, és a dir que només aquells que estiguin disposats a participar en les corruptes pràctiques locals podran fer diners. Els seus col·legues van donar-li la raó de forma entusiasta i un d'ells va assenyalar que "aquí no ha canviat res. Abans tot el que senties era el nom del fill de l'Akayev. Ara és el nom del fill del Bakiyev". En aquest punt el Duc de York va fer una gran riallada tot dient: "Això sona exactament com França".

(...) El dinar havia durant ja quasi el doble de temps del previst, però semblava que pel Príncep tot just estàvem al començament. Havent esgotat el tema del Kirguistà, va tornar a parlar sobre la promoció dels interessos econòmics britànics a l'estranger. Va clamar contra els investigadors anti-corrupció britànics que havien comès la "idiotesa" de quasi bé tirar per terra el negoci Al-Yamama anb Aràbia Saudita. (NOTA: El Duke es referia a la investigació, posteriorment tancada, sobre uns suposats suborns que un membre de la casa reial saudita havia rebut a canvi d'un lucratiu contracte plurianual amb BAE Systems per proveir equipament i formació a les forces de seguretat saudites. FI DE LA NOTA.) Els súbdits de la seva mare asseguts al voltant de la taula van bramar la seva aprovació.
»
Entenc que als Estats Units no els agradi que la Casa Reial britànica i el govern de Gran Bretanya coneguin la crítica opinió que a la seva ambaixadora al Kirguistà li van merèixer els comentaris del Príncep Andrew i dels empresaris anglesos reunits en aquest dinar, on ella era la única no anglesa (la diplomàtica assenyala al principi de l'informe la seva estranyesa perquè no hagin estat convidats l'ambaixador de França i el d'Alemanya) i dedueixo que l'única dona. Però, és clar, l'autèntic problema no és que Wikileaks ho faci públic, sinó que l'ambaixadora tingués material tan "sucós" amb el que confegir el seu informe.

El despatx diplomàtic està escrit amb una ironia i un llenguatge dignes dels guionistes de Sí, ministre. (Impagables les referències a l'anàlisi que el príncep anglès fa de la geopolítica asiàtica, que considera un retorn al Great Game, que és com els anglesos anomenen el llarg període d'enfrontaments bèl·lics amb Rússia [1813-1907] pel control de l'Àsia central). I sembla que el Príncep Andrew intuís on acabaria la crònica del dinar quan cap al final va aprofitar per criticar "els (insult) periodistes, sobretot del National Guardian, que fiquen els seus nassos per tot arreu". Com veieu l'ambaixadora va tenir escrúpols de reproduir les paraules gruixudes del llenguatge reial. No es va poder estar, però, de citar el que sens dubte hem de valorar com la cirereta del dinar:
«Tot sortint, un dels assistents va confiar a l'ambaixadora: "Quin fantàstic representant del poble britànic! No podríem estar més orgullosos de la nostra família reial."»
...

11 de des. 2010

Terrassa-O-Culta: Des de Berlín

El Xavi González exposa a Berlin, a la SevenStar Gallery. Va inaugurar... [Llegir més]

Terrassa-O-Culta: Mosaics

Confesso que li tinc una certa antipatia a la figura del  Santiago Padrós, mosaïcista terrassenc, autor, entre altres obres, dels mosaics de la basílica del Valle... [Llegir més]

14 de nov. 2010

Terrassa-O-Culta: Pacte Cívic per la Cultura de Terrassa

Ahir vam tenir nova reunió per parlar del Pacte Cívic per la Cultura de Terrassa. Fa uns dies veiem, a la Comissió Permanent del Pacte, el document... [Llegir més]

Temps i una mica d'ordre

Unes setmanes de feina molt intensa i el temps se'ns escola entre els dits, i amb ell les paraules que voldríem anotar al blog (paraules com petjades a la neu blanca del paper escrivia, i ens llegia dijous, la poetessa Rosa Igartua). Més blanca encara que el paper, més freda, la pantalla de l'ordinador fa pampallugues davant d'uns ulls que s'acluquen i, al final, deixes la idea per a un altre dia.

Mentrestant, ha començat la campanya electoral, hem atorgat el premi Bartra de poesia (a Igartua, precisament) i, en diversos fòrums i contextes, hem debatut el futur de la cultura a Terrassa (i no un "on va", sinó un "on la volem portar", que sempre resulta molt més estimulant, siguin o no viables les idees que sorgeixen).

Just abans de la darrera entrada vam assistir a l'estrena de Calígula, d'Albert Camus i, poc abans havia estat a la interpretació del Carmina Burana, de Carl Orff, per part del Cor Montserrat i l'Orfeó de Sabadell. Dos espectacles que no només em van fer pensar molt, sinó que em van fer sentir orgullosa de ser presidenta de la meva entitat, per la qualitat excepcional de la feina feta pels nostres grups. La "retrobada" amb Orff i la seva ambigua relació amb el règim nazi va ser motiu d'una petita picabaralla amb un amic, sobre fins a quin punt podem acceptar d'un artista (o de qualsevol altra persona) la connivència amb un règim dictatorial (en el cas d'Orff, la connivència amb un règim obertament genocida). Jo sóc del parer que possiblement l'obra d'un gran artista pugui salvar-se de les complicitats vergonyants del seu autor, però el mateix artista no em mereix pas tant de respecte com la seva creació. Tot i aquest parer general, també penso que cal veure cas a cas quina és la dimensió real de l'actuació "ignominiosa", perquè cada època, cada situació és diferent.

Més que combregar-hi i manifestar-ho, Orff sembla que es va deixar estimar pels nazis, cosa que li va permetre adquirir una posició social important, que no va ser capaç d'utilitzar per salvar de la mort Kurt Huber, un músic amic que s'havia significat clarament contra el règim nazi, quan la dona d'aquest li va demanar ajut. Diuen els seus biògrafs que Orff es va sentir sempre més culpable per aquells fets (i per haver emprat el nom de l'organització de Huber, Die Weisse Rose [la Rosa Blanca], per atribuir-se unes accions anti-nazis que, en realitat, no havia emprès mai: Huber i els seus companys eren morts i no podien desmentir-lo).

Tot això ho vaig saber després de la discussió, però també vaig saber que Orff, de caràcter distant i solitari i maneres de misàntrop, considerava que les persones només eren "completes" quan podien expressar-se a través de l'art, i que aquesta expressió artística no estava reservada a uns pocs "elegits", sinó que era el fruit d'un aprenentatge que tots podem fer. La idea clau, en la qual va basar un mètode pedagògic musical que encara s'utilitza, és que tots els nens i nenes són "musicals" i cada individu pot ser lliure per expressar-se musicalment només aprenent uns quants ritmes simples amb instruments de percussió i jugant i cantant en grup. Orff creia que podem guanyar confiança en nosaltres mateixos mitjançant la imaginació i la creativitat. "Quan perdem la fantasia, estem perduts", assegurava.

M'entusiasma la idea d'un món d'individus creadors, simplement perquè són capaços d'entrenar la seva imaginació i que no deixen que la maduresa esdevingui encarcarament. És la idea que rau darrera del que jo entenc que és la missió d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals: un espai de creació per als especialistes no professionals de la cultura.

Seguiré reflexionant sobre el tema. Mentrestant he decidit posar una mica d'ordre als blocs. Aquest el deixaré per a les experiències més personals, tipus viatges, i les reflexions més "filosòfiques", mentre que totes les reflexions vinculades amb Terrassa i l'entitat, les inclouré a Terrassa-O-Culta, que és on tenen més sentit. Però publicaré alertes creuades, perquè tots els que em seguiu (als quals recomano fer els comentaris obrint el blog, perquè no m'arriben els missatges que envieu a la llista de distribució) us assabenteu de les novetats.

I, apa, ara a dormir, que ja se m'ha tornar a "escapar" els temps!!!

3 de nov. 2010

Un altre significat

Gràcies als bombers (i bomberes) de Barcelona, aquella pregunta que se sol fer als infants, "i tu què vols ser de gran?", adquireix tota una altra dimensió. Avui ha sortit al carrer el calendari "solidari" que el cos dels "apagafocs" edita cada dos anys amb una generosa exposició de la prosaica humanitat dels seus membres i hi ha hagut cues per adquirir tan preuat obsequi. Així que ara, si tot mirant de reüll la iaia, el nen diu: "jo vull ser bomber", potser el que teniu a casa no és ben bé un projecte d'heroi humanitari, o potser també, que les personalitats tenen mil facetes.

S'estén com mai el culte a la bellesa dels cossos. I ara sembla quasi un èxit feminista que les noies del cos de bombers s'incorporin al calendari, el punt més destacat de la notícia de TV3. S'ha de reconèixer que les fotos tenen classe. Ben lluny dels calendaris de camioners de noies "oxixenades" de contundent carnalitat. Tots hem après a mirar els cossos amb Mappelthorpe.

Si ningú me'l regala, hauré d'anar a fer cua!

15 d’oct. 2010

La notícia perfecta

Hollywood va inventar "La tempesta perfecta" i una política minera feta a la mida d'una elit socialment irresponsable ha fet possible, paradoxalment, "la notícia perfecta". El rescat dels 33 miners xilens té tots els ingredients: villans poderosos; polítics que van mirar cap a l'altra banda primer, quan calia fer normes i controls de seguretat, però que finalment han estat amatents al costat les víctimes; hi ha hagut sort, molta sort (33 homes, dos mesos a 700 metres sota terra i cap mort, ni cap ferid greu); hi ha hagut suspens, frases lapidàries, vídeos en linia, petites rebel.lions, liders de seny a la manera dels homes tranquils d'Steward, festes populars, noves tecnologies, anuncis de naixements, amants i dones que es coneixien i es trobaven a la boca del pou, una càpsula de salvament que semblava una càpsula espaial unint dos universos...

I hi ha hagut temps per preparar-se, i un precís acompliment de terminis. Les d'ahir eren portades anunciades, grandilocuents i aparatoses com un pastís de noces, perquè no eren una notícia (què ens explicava que no sabéssim ja, i fins i tot millor, per la TV, per la ràdio o per Internet). De tan perfecta, la notícia impresa havia esdevingut una escenografia, i a la TV, un "big brother" dignificat.

Avui es publiquen les tardanes declaracions de contricció conjugades en futur: s'investigaran les irregularitats. Potser hagués estat bé que durant aquests dos mesos de tancament s'hagués ja investigat i que enlloc de banals cròniques periodístiques sobre embarassos, bateigs, mares, nòvies i amants, ens haguéssim dedicat a esbrinar on eren els amos de la mina, d'on surt el capital de l'empresa, quins altres negocis tenen, com gestionen la seguretat, qui pagarà el rescat...

En lloc de passar-se el dia buscant la "humanitat" de les històries (com si tots fossin guionistes de "Ventdelplà") potser estaria bé que se'l passessin buscant la veritat, que és sovint una cosa més pudent i lletja que una notícia perfecta.





29 de set. 2010

Lluna màgica

Conduint a 120 km/hora no es pot observar la lluna. Per això he hagut d’alentir la marxa, perquè la lluna se m’ha aparegut, enorme, màgica, minvant, al tombar un revolt, com una nena amb el serrell caigut sobre els ulls, a qui semblava que podies acaronar el rostre només allargant la mà. A la ràdio sonava una suite per a flauta de Teleman i, en mig la fosca, sense cap altre cotxe a prop, només es veia la lluna i, a sota, els llums d’una urbanització que semblaven ara un estol de cuques de llum suspeses en l’aire, adés el reflex daurat de la lluna sobre l’aigua soma d’un bassal gegantí. M’he quedat encantada, i el cotxe anava cada cop més lent, perquè m’havia oblidat del meu destí... fins que un parell de fars, i el cansament, m’han tret de l’encanteri.

La lluna m’ha acompanyat fins a Pamplona, on aquests dies es celebra BioSpain, fira de referència de la biotecnologia espanyola (i catalana, que catalanes són el 20% de les empreses participants). Nosaltres (Biocat), aquí, estem promovent debats a l’entorn de la nanotecnologia i el mercat borsari alternatiu (BAM).

Demà explico que hi ha d’interessant.
---

14 de set. 2010

Valors

La meva sèrie preferida, per la que em deixo enredar tots els dilluns, ha tocat una vegada més un tema que em fascina: no cal moltes i sofisticades armes per fer mal, cadascú de nosaltres pot esdevenir un agressor i infligir ferides, fins i tot matar, només comptant amb les pròpies mans. Allò que ens atura no són les prohibicions o les mesures de seguretat, són els nostres escrúpols, els nostres valors. Bé, ens atura a alguns.

Els valors ens fan persones, i sense aquests som capaços d'infligir greus ferides als homes i dones que tenim al voltant, sense que el dolor i l'humanitat dels demés ens inquietin. Com en tot hi ha graus, i des de l'assassí en sèrie o el terrorista fins al company que fa mobing o maniobres de distracció-agressió hi ha un llarg, llarguíssim camí. Però sense arribar als extrems d'una sèrie negra, de vegades em sorprèn (sí, encara, i això que ja tinc una edat!!) la maldat que s'amaga en els petits enganys, en les versions interessades de la realitat, en la maledicència emprada com a instrument de poder per algunes bones persones.

El còctel esdevé explosiu quan a la maledicència s'hi afegeix una certa mena d'ingenuïtat, d'aquella que està emparentada amb l'estupidesa. "ui, jo no sabia...!", fa aquesta mena de gent, com si una/un no s'hagués de fer responsable des de les seves accions. Bé, jo en sóc responsable i entono un mea culpa per haver apostat massa fort per algunes persones, per haver-los fet confiança, quan, en el fons, jo ja sabia que no tenien escrúpols. Però la vida ensenya, oi?
...

12 de set. 2010

Arrencada tardoral

La tornada a l'activitat després de les vacances ha estat tan intensa que resulta difícil trobar moments per anotar les reflexions que generen els mateixos esdeveniments que tan ocupada em tenen. La més interessant de les notícies (o, com a mínim, una de les més satisfactòries) és que la demanda contra Amics de les Arts i Joventuts Musicals, l'entitat que presideixo, que havien presentat els propietaris per anul·lar el contracte de lloguer vigent, ha estat desestimada.

Com hem explicat al web de l'entitat (www.amicsdelesarts-jjmm.org, un altre petit èxit de l'estiu, perquè el vam estrenar tot just uns dies abans del judici, el 2 de juliol), la jutgesa ha rebutjat tant l'argument que el contracte d'explotació del servei de bar era un subarrendament no autoritzat (i, per tant, motiu justificat per cancel·lar el contracte de lloguer dels locals) com la pretensió que s'anul·lés, perquè no s'ajustava a dret, la clàusula de renovació que ens permet allargar l'actual lloguer 25 anys més.

Això no posa fi a la lluita, perquè els propietaris ja han presentat recurs d'apel·lació contra la sentència de primera instància, però ens dóna un temps per concentrar-nos en la feina (hi ha moltes més coses que la gestió d'un espai en una entitat) i per preparar els propers rounds. Entre aquestes feines, hi ha d'haver la de reflexionar sobre quina mena de cultura hem d'impulsar des d'entitats culturals com la nostra. Sovint em sento com aquells herois de pel·lícula que han quedat atrapats entre dues parets que s'han començat a moure, convergint cap al centre de l'espai, que és cada cop més estret. Com ells, temo que al final podem acabar completament aixafats, asfixiats... morts! Un mur es diu 'mercat', l'altre, 'folklorisme popular'... i, al bell mig, una manera d'entendre l'acció cultural que se sostreu a les dues dinàmiques, però que assumeix elements de les dues.

Amics de les Arts i Joventuts Musicals és singular com a entitat, per la seva diversitat (arts plàstiques, fotografia, cinema, teatre, jazz, música clàssica, coral, literatura, publicacions, conferències, iniciatives multidisciplinars...) i per la seva orientació (la creació cultural al marge de la professionalització, buscant, més que la inserció, la complementarietat amb el mercat).

Avui he llegit a La Vanguardia una entrevista a Josep Ramoneda, que ha escrit contra la indiferència social que provoca la deriva consumista de la nostra societat. Ramoneda és un gran pensador i un dels millors analistes polítics que tenim al país; cal llegir-lo, segur. Però una reflexió com aquesta, a més d'arribar als mitjans quan es publica un llibre (quan la idea arriba al mercat), mereix que se'n parli, que hi hagi espais on es promoguin debats i taules rodones, publicacions segur més humils, però properes als ciutadans, potser fetes per no-professionals del pensament... Entre la pantalla plana de grans dimensions que ha convertit el nostre menjador en una sala de cinema on consumir la darrera producció de la indústria de l'entreteniment i el toc de gralles a la plaça, hi ha d'haver-hi un espai per la reflexió que no sigui només la lectura personal del llibre de Ramoneda.

Hi ha qui diu que aquest espai l'ocupen avui les xarxes socials. Crec que aquest és un discurs interessat. Jo que les empro, però sobretot observo com les utilitzen els meus fills adolescents, cada vegada estic més segura que les xarxes ocupen l'espai i el temps que nosaltres passàvem al bar de l'institut o, després, de la facultat. Segur que contribueixen a la socialització i a l'intercanvi d'informació, però segueixo pensant que són insuficients per promoure la participació, el compromís i la creativitat, autèntics eixos i raons de ser d'una entitat com la nostra. La idea d'una entitat com Amics i els seus diferents grups és la d'un projecte comú que es construeix al llarg del temps. No n'hi ha prou amb entrar, també t'hi has de mullar. I ho has de fer per amor a l'art. Una lògica que segurament va massa a contrapèl dels temps que vivim, no?
...

16 d’ag. 2010

Muntanyes sàvies

Les Terres Altes d''Escòcia no tenen grans pics d'alçaria formidable. La muntanya més alta del país, el Ben Nevis, no arriba als 2.000 metres, i quan travesses la zona de Glencoe, el pas de Rannoch Moor s'eleva només a 1.100 peus (uns 340 metres) abans de començar a baixar cap al Loch Tulla. Per sobre d'aquest pas, al sud, s'eleva el Meall a' Bhuiridh (1.108 m), la muntanya més alta del Black Mount, i sobre la seva falda s'estenen les instal·lacions de l'estació d'esquí de Glencoe. No hi ha gran muntanyes, però a les Haighlands les muntanyes arrodonides pel temps i la neu, verdes i grises, ondulen la terra i se succeeixen en l'horitzó com les arrugues en la pell d'un vell granger, amb la mirada transparent i sàvia.

A punt per muntar a cavall prop de Drumnadrochit

Escric aquestes ratlles i ordeno els records de les vacances mentre escolto a casa, en la tranquil·litat d'una fresca tarda d'agost, la música de Maggie MacInnes i uns quants artistes més del folk escocès. Em sembla una música feta al ritme de la malenconia d'una tarda de pluja, música per cantar feinejant des del darrera dels vidres d'una finestra que mira la immensitat d'una terra verda i humida, o la immensitat grisa del mar. Però també hi ha música de festa, de ball al voltant d'una foguera o sota un envelat de poble, música amb regust de pastís de gerds i cervesa tèbia. Aquesta és la música de The Yellow on the Broom (Groc en la ginesta), l'autobiografia de la traveller Betsy Whyte que estic llegint. Una s'imagina la gent alegre i ferrenya que viu en les pàgines del llibre fumant les seves pipes i bevent whisky mentre sonen les gaites i els acordions.

Cases de colors al port de Portree

Han estat dies intensos, perquè volíem anar a molts llocs i fer moltes coses. Edimburgh era una bogeria de gent, amb el festival Fringe omplint els carrers de joves artistes actuant entre milers de turistes, o simplement anunciant l'espectacle que poques hores després oferirien en algun dels centenars d'escenaris repartits per tota la ciutat. Glasgow sembla un lloc més interessant per passar-hi una temporada que per una visita ràpida de vacances. Una metròpoli industrial que es nota vibrant, amb una gran universitat i una intensa vida cultural. A les Highlands m'hi voldria perdre, sobretot a cavall. No sé si m'agrada més la cadena de valls al llarg de l'eix central del Caledonian Canal, o les zones muntanyoses a banda i banda (com el Cairngorms), o tot. Però el paisatge que més m'ha impressionat ha estat el nord de l'Isle of Skey. Aquí és on m'agradaria tenir la finestra davant de la qual fa temps que voldria passar les hores escrivint. I si m'enyorava de gent, baixaria a prendre un whisky o a menjar uns escamarlans al port de Portree, en algun restaurant tranquil mentre mirava les cases de colors.

Bé, ara serà qüestió de tornar a agafar el ritme!!

13 d’ag. 2010

...i les bruixes es pentinen

Entre la densa capa de núvols grisos s'obren unes escletxes que deixen traspassar uns raigs de sol, i la fina  pluja esdevé un estol de cortines de fibres daurades mogudes pel vent. A les terres altes escoceses les bruixes no paren de pentinar-se, mentre les seves veus es confonen amb la del aigua que saltironeja muntanya avall, la del vent fent tremolar els arbres del Great Glen, o les onades fent rodolar els còdols en els llargs 'firths' de mar que s'endinsen entre muntanyes fins abraçar-se als 'lochs'. Sembla com si un gegant hagués dibuixat la costa grapejant la terra amb dits llargs i inquiets.

Escòcia està partida per la meitat, de nord a sud, pel Caledonian Canal, una gran obra d'enginyeria que a principi del segle XIX va unir el Mar del Nord amb l'Oceà Atlàntic, connectant amb un canal navegable els llacs que la natura havia format al llarg de la gran falla del Great Glen: el Loch Ness, el Loch Oich i el Loch Lochy. D'Inverness a Fort William, quasi cent kilòmetres de via fluvial, dels quals més del 30 per cent són fets per mans humanes (literalment, si tenim en compte l'època que es va construir), que poden navegar vaixells de fins a 45 metres d'eslora i 10 metres d'amplada gràcies a un sistema de dics i comportes que permeten salvar els desnivells del recorregut. El sistema de dics més gran és a Fort William (l'anomenada Escala de Neptú, que permet salvar un desnivell de més de 20 metres) i el segon aquí a Fort Augustus, on som instal·lats avui, en el tram final del nostre recorregut per Escòcia.

Els dics de Fort Augustus, segons m'ha explicat un dels responsables, s'obren 10 o 12 vegades cada dia per deixar passar vaixells en una o altra direcció. I això vol dir que també s'obren els ponts mòbils que permeten travessar el canal quasi a cada poble de la seva vora, tot l'ampli sistema de dics que hi ha d'un extrem a l'altre del seu recorregut. Ara ja no són els vaixells de càrrega i de passatgers d'altres èpoques, sinó velers i motores privades, o petits creuers turístics, sobretot aquí a Port Augustus, porta sud del llac Ness.

Veient vaixells recórrer el canal i protegint-nos de la pluja amb una càlida tassa de te, se'ns ha passat el dia. Bé, també hem fotografiat cérvols, cabres, ovelles de totes menes i peludes vaques de les Highlands. Hem empaitat talps (i no és una metàfora) i minúscules granotes. La foto dels 'red deers' com a prova de carrec.

Ara mateix, mentre escric aixo (he hagut de canviar de teclat i he perdut els accents), un home fa una estranya operacio amb una tela de quadres aqui al meu costat. Ara veig que es fa un 'kilt', per disfressar-se d'escoces a la manera antiga. Tothom al bar del hostel (una excepcio en aquesta mena d'establiments) va disfressat amb una mena de 'kilt'. Jo, mentres, he comencat a llegir l'autobiografia de Betsy White, una 'traveller', membre d'una comunitat d'escocesos 'transhumants', que fins a meitats del segle XX van viure sense casa fixa viatjant pel pais, contractant-se per fer feines del camp. M'ha semblat suggerent. Ja us explicare que tal.

11 d’ag. 2010

Isle of Skey

Fa cinc dies que vam arribar a Escòcia i estic fascinada per aquest país. La meva filla diu que es podria arribar avorrir de tan de verd, però jo estic segura que no me’n cansaria mai. Els paisatges són, simplement, espectaculars. Ahir vam baixar des d’Inverness a l’illa d’Skey per petites carreteres que travessaven muntanyes, i al mig de la immensitat verda, aturada al costat d’un “loch”, sents emocions contradictòries: corpresa per la bellesa, aclaparada per la infinitud dels espais, per la força de les muntanyes gegantines que t’envolten, et sents lliure i alhora “capturada” per les pedres, els arbres, els rius. 

Porta dos dies plovent. Plovia a Drumnadrochit, al costat del llac Ness, prop del castell de Urquhart, on vam estar muntant a cavall. Va ser una hora genial; just el temps que va aturar-se el xàfec, per donar-nos ocasió de galopar enmig dels boscos. En una tarda com la d’ahir, els clubs d’hípica a casa nostra aturen l’activitat. Aquí haurien d’estar inactius quasi permanentment. Així que, plogui o no, les excursions a cavall no es fan. Jo muntava la Kelly, una euga forta i tranquil·la que faria bona parella amb un dels cavalls que munto habitualment a Terrassa, el Bebote, per caràcter i maneres.

Avui ha seguit plovent, amb més o menys força segons l’estona, i nosaltres ens hem dedicat a recórrer l’illa d’Skey. Hem anat cap al nord-oest, a Uig i ens hem aturat al port d’Idrigill, on hem vist descarregar la pesca d’escamarlans, que atrapen amb trampes, semblants als cistells que els pescadors del Mediterrani empren per pescar les llagostes. Aquí els hi diuen ‘langoustines’, i una vegada més m’ha sorprès que un idioma tan ric com l’anglès sigui tan pobre a l’hora d’anomenar les bèsties del mar. Nosaltres tenim llagosta i llobregant (o sastre, o llamàntol) i ells només tenen ‘lobster’; i tenim gambes, i llagostins, i escamarlans, i per ells tot té el mateix nom. I tanmateix, els noms importen, la riquesa d’un idioma és la riquesa de la vida. M’he quedat amb ganes de menjar-me uns quants escamarlans, perquè a l’hotel on ens hem aturat a dinar, a Flodigarry, el preu de les bèsties ‘picava’ bastant, però a canvi m’he menjat un gratinat de peix de la zona boníssim, amb tonyina i salmó i musclos i gambetes (o alguna mena de ‘langoustines’).

En qualsevol cas, si mai us heu de perdre en algun lloc durant dues o tres hores, feu sense pressa la carretera que va d’Uig a Flodigarry i d’aquí fins a Portree. Només se m’acut dir, impressionant. Feréstec i aclaparador. Cases solitàries en mig d'immensos prats que arriben fins a la vora de l'aigua o fins al capdamunt d'un espadat. Ovelles soltes per tot i escadusserament alguna persona enfeinada. És com si el temps s'hagués aturat.

Parlava d’idioma fa un moment i he recordat l’home de la benzinera, prop de Drumnadrochit, que em deia ahir, sense cap dramatisme, que el gaèlic és una llengua que s’està morint. Aquí a Skey no ho sembla: tots els cartells de la carretera són bilingües (de fet, quan vaig travessar el pont de Kyle of Lochalsh em vaig espantar, perquè el primer cartell indicador que trobes està només en gaèlic i em vaig témer que aquesta fos la situació, ja que els noms de moltes localitats, com aquesta de Broadford on som, difereixen molt en gaèlic i en anglès, que és la llengua en la qual són quasi bé tots els mapes; però no, tenen clar que el turisme és un negoci clau per l’illa i t’ho posen fàcil). En qualsevol cas, aquí sents a la gent parlar el gaèlic a les botigues, amb els nens, i estic segura que en els pobles que hem travessat aquesta tarda, on havies de deixar pas a les ovelles i a les vaques que creuaven la carretera on has d’aturar-te cada dos per tres per deixar passar els cotxes que et venen de cara (per la dreta, of course), també el parlen. Però una llengua essencialment rural és, com deia l’home de la benzinera, una llengua que es mor, perquè la força dels mitjans, de l’educació, i aquí del pes internacional de l’anglès, juga en la seva contra.

Nosaltres, d’altra banda, no parem de sentir català i castellà per tot arreu. Hi ha molta gent catalana i de diferents regions d’Espanya de vacances per aquí. És quasi impossible entrar a un museu o a un castell i no sentir algú que comenta la jugada en la nostra llengua o en castellà. Als albergs on ens hem allotjat, a més, ens fem notar, perquè el to de veu de tota la gent de per sota els Pirineus és com a mínim dos decibels més alt que la resta d’europeus.

Crec que a fora segueix caient la pluja fina que ens ha mullat el dia. Tot i el cel de plom, el mar i les muntanyes, els espadats vertiginosos i els prats immensos llepats pel mar, constituïen un paisatge magnificent, digne de veure’s i de recordar. Demà marxem cap a Fort William. A veure si el sol ens acompanya, com els primers dies.

10 d’ag. 2010

Alícia a l’altra banda del mirall

Des diumenge al matí condueixo un cotxe anglès i és com fer-ho a l’altra banda del mirall, amb moviments que reflecteixen els que faig a casa, però que no són exactament els mateixos. En certa manera, el temps de vacances és com viure a l’altra banda del mirall, perquè fem al mateix, però una mica del revés, amb moviments maldestres que no acabem de reconèixer, o que fins i tot volem expressament que siguin diferents del que és habitual. Anem a d’altres països, mengem d’altres menjars i ho fem a hores diferents; si som tranquils, ens agafa una inesgotable inquietud caminadora; si som actius fins al frenesí, a l’estiu som capaços de passar-nos hores inacabables tombats al sol en una platja.

A l’altra banda del mirall, l’Alícia de Lewis Carroll troba un món que és fet de coses ordinàries (almenys ordinàries a la Gran Bretanya on va néixer el conte, com el te de les cinc o les cerimònies de la reialesa) i les transforma amb un toc absurd, com els conills apressats que corren tot el dia o la cort reial transformada en una baralla de cartes- Les vacances tenen també aquest punt de conte fantasiós.

Per això, fem coses com visitar castells (Edimburgh, Stirling), ens passegem per reserves naturals, com la de Cairngorm Mountain, donant de menjar els rens, o ens enfilem amb un telefèric a l’estació de tren més alta del Regne Unit (per descobrir a dalt que l’espessa boira i la pluja no ens deixen veure l’impressionant paisatge).

No hem pogut visitar la destil·leria The Macallan, però camí d’Inverness hem agafat una petita carretera entre el parc de Cairngorn i Nair, a la costa, de paisatges impressionants.

Demà ens aproparem al Loch Ness.

6 d’ag. 2010

Cap a Escòcia

M'ha costat una mica (sempre deixo massa coses per última hora), però ja ho tenim tot llest i d'aquí a unes hores agafarem l'avió cap a Edimburgh. Ens en anem de vacances a Escòcia, per on farem una ruta durant deu dies. Em fa molta il·lusió, perquè el de les Highlands, les terres altes, és un dels paisatges que de sempre m'han atret poderosament. Potser perquè tinc la impressió que s'hi barreja la força feréstega de la muntanya i la calma d'un temps antic, un temps que ha desgastat les arestes més agudes sense haver malmès ni un bri de la força. Ara tindré ocasió de comprovar què hi ha de cert en la meva intuïció.

També em ve molt de gust conèixer Edimburgh i tenir un tastet de la seva vida cultural (el programa del Festivla Fringe, que comença just avui i ve a ser com un germà petit del Festival d'Edimburhg, el qual arrenca sobre el 16 d'agost, té més de 300 pàgines i costa no perdre's entre tanta oferta i tan diversa. No sé si ens donarà temps a veure cap de les propostes culturals, perquè només recórrer els carrers dóna la sensació que t'hi pots passar dies.

Us ho aniré explicant. En el menú hi ha castells, boscos, rius, destil·leries, mar, foques, més castells, trens de pel·lícula i Glasgow, la segona ciutat del petit país del Nord. A veure fins a on arribem.

30 de jul. 2010

Personatges quasi-literaris

Tinc una veïna que és com un acudit de Peridis: dia sí dia també la sentim cridar frases que semblen trossos de discursos d'Aznar barrejats amb fragments de notícies de TV i rèpliques de novel.la negra. A l'estiu, amb totes les finestres obertes, la meva veïna ens distreu clamant contra els terroristes que ens envolten, tot queixant-se que els del número 35 volen matar-la. Parla en un castellà com de La 1 dels anys 90, i amb una veu tan greu i ronca que, al principi, m'imaginava que era un home.

Alguns cops la meva veïna amaneix l'oratòria llençant algun objecte per la finestra. Jo li dec caure especialment malament (o especialment bé), perquè un dia que passava va llençar un got de vidre que després de volar sobre el meu cap va anar a estabellar-se a la vorera del davant. Vaig pensar que sóc dona afortunada, per haver pujat el carrer pel cantó que no acostumo a recórrer. Sempre m'imagino que la freqüencia dels seus discursos estentoris deu indicar el ritme de les visites dels seus fills, als quals m'imagino convencent-la perquè es prengui la medicació.

Lolita, de Stanley Kubrick
Vaig començar a escriure aquesta entrada al tren, on estoïcament uns quants viatgers suportàvem en aquell moment un estol de Lolites tronades: unes nenes que no devien tenir més de 14 o 15 anys i que ens van estar amanint el viatge amb el relat de les violacions a les quals s'havien resistit i dels encants als quals s'havien lliurat (segons explicaren a crits, amb el mateix paio i en un termini de 15 dies). Els seus ulls evidenciaven els efectes d'alguna substància euforitzant, que feia el seu relat poc fiable, però també cabia la possibilitat que les fes ser terriblement sinceres.

El seu llenguatge era un reguitzell de frases de serial de TV carrincló, salpebrades amb paraulotes malsonants. El maquillatge excessiu i corregut ulls avall, i les alusions a uns pares suposadament rígids, als quals enganyaven, però que feien molta por, els donava un aspecte de nines trencades que algú hagués manllevat d'una lleixa on un altre les havia abandonat tot pensant que quedaven ben guardades. Tanta banalitat, estupidesa i irresponsabilitat juntes espantaven, espanten una mica, sobretot, si, com és el meu cas, tens fills o filles adolescents.

El tercer personatge d'aquest primer dia de vacances hauria de ser aquella petita emprenedora africana que vaig conèixer fa molts anys a Moçambic, que amb un petit credit de tot just 100 euros s'havia fet construir un forn, i en el forn hi feia pa que venia en el veinat, i havia pogut començar a estalviar per portar els seus filla a escola. Era com un conte de la lletera fet realitat.

M'hi ha fet pensar el llarg article sobre Togo que avui publicaven a La Vanguardia, Xavier Aldekoa i Kim Manresa (fotos), "Cien camiones rotos", que ens mostra una Africa trencada i enfangada, trista i desesperançada. Jo prefereixo recordar-ne una altra, pobra sí, però plena de gent capaç de tirar endavant malgrat l'adversitat, amb força i, fins i tot, amb alegria. Una Àfrica que no cap pas en una sola pàgina de diari, encara que estigui tan ben escrita i documentada com la d'Aldekoa.

23 de jul. 2010

Esgotament estiuenc

En la meva adolescència, i gràcies a un poeta, vaig descobrir Cesare Pavese i em va fascinar la qualitat morosa, el ritme de migdiada plàcida, d'una obra com El bell estiu. Recordo els personatges de la novel·la vagament (són ja diverses les dècades de distància), però tinc viva la sensació que estaven aclaparats per una barreja de sentiments intensos i el pes d'un sol abrusador i unes tardes suspeses en una calor sense brisa.

Així em sento jo, aclaparada per una barreja d'intenses emocions i una calor feixuga i immisericorde. La parula emoció resulta, però, equívoca per expressar la naturalesa del moment, ja que solem associar-la a estacions del cor —l'alegria, la tristesa...— i no tant a la irritació intel·lectual, que és el que a mi m'afecta.

Tot plegat se'n diu esgotament (pre)estiuenc. Aquesta setmana han passat moltes coses: rodes de premsa, simposis científics, judicis, més periodistes... i més periodistes. Potser per això m'adormo tot escrivint l'entrada. Demà penjaré els articles del Diari de Terrassa.
...

11 de jul. 2010

Xifres

Ahir a la matinada em vaig indignar, quan, consultant a internet les diverses versions que la premsa de Barcelona i de Madrid donava de la manifestació per la defensa de l'Estatut que a la tarda havia colapsat el Passeig de Gràcia i la gran Via de Barcelona, vaig veure que El País assegurava que la convocatòria havia aplegat només 56.000 persones (càlcul de Lynce per a EFE), mentre la Guardia Urbana donava una xifra superior al milió de persones. El pitjor d'aquest intent absurd d'amagar la realitat és que (a) no es donaven les xifres de les altres fonts en el mateix paràgraf de la notícia, i (b) una lectura somera de la metodologia dels càlculs de Lynce havia de posar els cabells de punta a qualsevol persona avisada.

Avui, el diari ha rectificat (tinc la impressió que els periodistes d'El País que jo conec, o almenys unas quants d'ells que em mereixen un gran respecte personal i professional, havien d'estar tan indignats i esgarrifats com jo) i dóna una xifra d'almenys 425.000 persones "segons càlculs propis". I és que qualsevol xifra inferior a aquesta resulta, si més no, una burla a la més mínima intel·ligència. El trajecte previst per la manifestació, des de Diagonal / Passeig de Gràcia fins a Plaça Tetuan, té una superfície de 100.000 metres quadrats (10 Ha, a raó d'uns 50 metres d'amplada en un recorregut de 2 km), el que ens donaria almenys 200.000 participants en el supòsit d'una manifestació densa però que avança amb normalitat, Però és que la manifestació no podia pràcticament avançar a causa del colapse de les avingudes previstes per fer el recorregut, colapse que s'estenia al carrers perpendiculars i paral·lels. Les fotografies de la confluència de Diagonal amb Passeig de Gràcia mostren una densitat humana que supera sobradament les 4 persones metre quadrat a quarts de sis de la tarda.

¿Ens pren per babaus un mitjà que pública com a bo un càlcul fet per uns senyors que declaren haver-lo fet emprant unes quantes fotos aèries preses a les 20:30h (!!!) i haver "comptat" les persones per mitjans informàtics, "però sobretot manuals"? A quarts de nou del vespre, quasi dues hores després que els polítics abandonessin la comitiva i just mentre Lynce feia les fotos per als seus comptes, jo parlava a Terrassa amb gent que havien participat a la manifestació i ja n'havien tornat. I, qui són aquesta gent de Lynce? Qui té els recursos per fer fotos aèries i disposar de programes informàtics d'interpretació i càlcul sobre imatges, o per disposar de personal especialitzat per analitzar-les? Quina mena de garanties de fiabilitat ha ofert Lynce a mitjans com EFE (encara agència estatal d'informació, no ho oblidem) i a El País perquè en publiquin càlculs tan sospitosament tendenciosos.

A mi no deixa de resultar-me curiós com l'anàlisi que fa en Josep Ramoneda a les mateixes pàgines d'El País sobre l'intent d'alguns mitjans de Madrid de minimitzar la manifestació d'ahir emprant "la Roja" sigui perfectament aplicable al diari on ell publica (només cal veure el desplegament fotogràfic de la portada de paper i del web). Diu Ramoneda que la dreta deu sentir-se "insegura en la defensa de la nació espanyola quan ha de convertir el futbol en bandera de la reconstrucció nacional". I la pregunta és: només la dreta? No crec que sigui qüestió de dretes o esquerres, sinó d'una concepció centralista de l'Estat que no pot acceptar dins seu la diversitat, un centralisme miop que no s'adona que com més rígid i monolític es torna més alimenta la retòrica independentista. I si segueix alimentant-la, potser deixarà de ser retòrica.
...

16 de juny 2010

Magnòlies i til·lers

Aquesta tarda he baixat caminant des de l'Escola d'Enginyeria de Terrassa fins a casa, gaudint de l'olor de les magnòlies i els til·lers del Passeig, mentre pensava en el to positiu i optimista que l'alcalde Navarro s'ha esforçat per donar a la seva conferència d'aquesta tarda sobre la Terrassa de 2010. Suposo que aquesta és una de les feines que correspon als polítics: fer una lectura positiva de la realitat, subratllar aquells trets de la història que puguin alimentar l'orgull de pertinença i identificar les oportunitats de futur que puguin animar els ciutadans a tirar endavant amb entusiasme.

Hi ha poc marge per les alegries en el moment que ens ha tocat viure (els 20.000 aturats que hi ha a Terrassa són un clar indicador de la situació), però és cert que l'esperança en un futur millor, més dinàmic, amb més oportunitats per a tots, és un element no suficient però sí imprescindible per tirar endavant. Ens cal il·lusió per un projecte comú, i l'alcalde volia, vol articular aquesta alegria i fer-la fructificar oferint els grans projectes de ciutat: el nou parc tecnològic i audiovisual de la zona nord, les noves vies de comunicació (el metro, la ronda ferroviària orbital,  la ronda del Vallès/B-40...), la força del campus universitari i la recerca associada en camps com l'òptica o l'aeronàutica. I tot això està bé, està bé recordar-ho i dir que el primer pas per avançar és creure en un projecte. Calen, però, com s'ha dit en alguna intervenció, solucions per aquells que pateixen l'impacte més dur de la crisi.

Camino olorant magnòlies i til·lers i penso que en aquesta ciutat s'hi viu bé. El gran repte segurament és assegurar que aquest benestar arribi a tothom, a través de projectes innovadors i sostenibles i suposo que sí, que, com diu l'alcalde, el primer pas és creure-s'ho.

14 de juny 2010

50 anys

Avui he anat a la festa d'aniversari d'un amic meu que acaba de complir 50 anys, i mentre ell tocava jazz amb alguns amics, els altres miràvem passar sobre l'escenari una vida en fotografies. Era una vida compartida, amb molta gent, però sobretot amb la seva dona, i he sentit una fiblada d'enveja per la felicitat que aquesta parella projecta.

Una visió distant no copsa sovint els clars-obscurs de la vida, però hi ha mirades de plenitud i felicitat que no enganyen, i per això no he pogut evitar pensar quanta sort que tenen les persones que ja de joves i per sempre troben el seu company, la seva companya, per caminar la vida junts.

Quina deu ser la fórmula? Estar en el lloc adient en el moment oportú per conèixer la persona perfecta? I si no arriba mai aquest moment ni aquesta persona ideal? Recordo encara el to de fatalitat que empraven les velles del carrer on vaig viure de petita quan parlaven del matrimoni, que elles vivien com una mena de loteria amb el resultat de la qual t'havies d'aconformar, tant si treies bola negra com si feies la sort.

A mi no m'ha calgut aguantar cap situació insostenible o dolorosa, almenys no més temps del que tarden a curar-se les ferides d'un trencament de parella, però em dol no només la frustració d'haver-me equivocat quan era jove, sinó també adonar-me que arriba un moment que, si no has trobat la persona ideal (o si l'has trobat en un moment o en circunstàmcies adverses), ja és molt difícil, quasi impossible, modificar l'stato quo.
Amb el temps, i si hi ha hagut un fracàs entremig, tots ens tornem un pèl desconfiats. Potser jo un pèl més i tot.

Ara llegeixo La dona justa, de Sándor Márai, una obra sobre un triangle amorós en el qual els personatges són arrossegats per passions que no poden controlar i que els exigeixen anar més enllà dels convencionalismes i el conformisme, fins i tot sabent que, de l'altra banda, tampoc trobaran la felicitat. Però necessiten fer el que fan; necessiten sentir-se estimats amb passió. A mi em fa por haver perdut ja aquest sentiment: la capacitat de creure en algú amb cada fibra del teu cos. Això que se'n diu enamorament i que estaria bé que pugués durar sempre més de 30 anys, com a casa dels meus amics.
...

6 de juny 2010

'Capdidatura'

Ahir dissabte ens va tocar defensar les nostres capdidatures als 12 nominats per Capgròs de l'Any, títol notori com pocs a la noble vila de Terrassa. En una Plaça Vella plena de persones i de tota mena de bèsties de la cultura popular (la Pàjara, el Bitxo del Torrent Mitger) i gegants i capgrossos i castellers i trabucaires... cadascun de nosaltres va fer el discurs que trobava més escaient per reclamar per a ell/a l'honor de quedar immortalitzat en la galeria d'il·lustres local.

A mi la cosa em resulta un pèl torbadora, perquè no sento que mereixi a títol personal cap reconeixement i sé que sóc nominada com a presidenta de la meva entitat, però la pròpia idea de dedicar-li a algú un capgròs és molt personalista. Per això he centrat el meu discurs en Amics de les Arts i Joventuts Musicals i, com no podia ser d'altra manera, l'he fet en vers (i en vers ens presenteven els del Casinet de l'Espardenya. M'he divertit molt fent els meus versets, que us copio aquí a sota, perquè rigueu una estona.

Auca del cap-gros
Diuen que he de defensar
la meva candidatura
i per fer-ho vull emprar
un xic de literatura.

Us he compost uns versets
com les auques dels antics,
que tenen tradició llarga
entre els Ximples dels Amics.

I no és pas que vulgui fer
com en Quevedo, el genial,
que deia coixa a la reina
tot fent-li rimes florals

Jo no tinc pas tant talent,
però provinc d’una entitat
que fa anys que fa cultura
per tota aquesta ciutat.

Fem teatre, poesia,
arts plàstiques, cant coral,
cinema i fotografia,
i de jazz, un festival.

Fem la Fira del Dibuix
just aquí a la Plaça Vella,
i tenim un gran cafè
on ve gent de tota mena.

Som al carrer del Teatre
des de fa ja 80 anys,
i ara volen fer-nos fora
i no ens en volem anar.

Som els Amics de les Arts
i jo en sóc la presidenta,
però pels especuladors,
de tots, sóc la més dolenta.

Diuen que tinc energia
i que sóc del morro fort,
però amb tants socis al darrera
com no he de donar-ho tot?


Si voleu fer-me cap-gros,
us haureu de recordar
no pas del nom de l’Adela
sinó d’Amics de les Arts.

Li suggereixo a l’artista
que em pinti amb tres llargs pinzells
i a l’altra mà una viola
com mana el nostre segell.

Però segur que trobareu
molt bons altres capdidats
que el meu relat de poc mèrit
ja quasi que s’ha acabat.

Casinet de l’Espardenya
us agraeixo l’honor
d’haver-me fet candidata
a donar cara a un cap-gros.

Però si de veritat
voleu
que avui em senti feliç,
correu tots i ben de pressa
a fer-vos socis d’Amics.


Terrassa, 5 de juny de 2010
 PD: No crec que guanyi, però almenys hem parlat força dels Amics!!!

   

15 de maig 2010

De Chicago al capgròs

Increïble!! Aquesta tarda m'han dit que sóc candidata a convertir-me en Capgròs de l'Any, un honor si més no estrany, perquè no deixa de ser un reconeixement públic en l'àmbit de la nostra ciutat, ja que són els ciutadans i les ciutadanes els que et voten, però que acaba convertint-se, si ets elegida, en una escultura burleta, una aproximació caricaturesca a la teva imatge. Estic contenta perquè, si més no, permetrà visibilitzar Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que ja ens convé, perquè seguim en lluita per poder quedar-nos als nostres locals en unes condicions dignes i acceptables, mentre els propietaris ens donen a triar entre uns nous lloguers desorbitats o anular el contracter vigent per via judicial. I seguim en campanya per captar nous socis que garanteixin el nostre futur com a entitat.
Mentrestant, recupero records i idees del viatge a Chicago de la setmana passada. Em disculpo amb els que heu rebut un missatge estrany d'una llista de distribució que no deixa accedir a l'article. Crec que ja ho he resolt i que ara ho podreu llegir bé. Em vaig quedar parlant (millor dit, escrivint sense accents) de De Kooning i de Pollock. A l'Art Institute em vaig perdre (perquè el vaig visitar amb massa poc temps i vaig haver de triar) el magnífic Picasso de l'època blava que té a la seva col·lecció, L'habitació de Van Gogh i L'Ascenció  d'El Greco, però a part del genial Nighthawks de Hopper també hi vaig veure el singular American Gothic, de Grant Wood, el gran retrat del puritanisme rural que rau en l'ànima d'aquest gran país que és Estats Units. Moltes coses tenen allà unes dimensions que són difícils d'assimilar amb els patrons europeus. Chicago n'és ple d'exemples, amb els seus impressionants gratacels, les seves avingudes amplíssimes, ciutat estesa a la riba d'un immens llac que constantment et fa pensar en el mar, amb el seu port d'aires decimonònics.

Jo he viatjat per l'Àfrica i les planures immenses de Tanzània resulten impressionants per la seva extensió, els seus colors, la seva natura salvatge. A Chicago t'impacta justament el contrari: la vastitud del treball de la mà humana, aquesta trama urbana inavastable per la mirada quan t'enfiles a l'observatori de la planta 94 del John Hancock Center, per exemple, la succesió de torres de 250, 300, 350 metres de vidre i metall, de marbre, de pedra... que s'estenen a la riba del riu, competint en alçada però també en l'originalitat del disseny, en l'estilització de les formes, en el joc de colors i materials...

Segurament no dic res que no hagin dit d'altres abans, sorpresos com jo que Chicago sigui alhora monumental i acollidora; una urbs d'arquitectura gegantina on ve de gust passejar pels carrers, aquí i allà colorejats per les bigarrades tulipes grogues, fucsies, vermelles, morades; on no et sap greu perdre't una estona entre les platges del llac i les cases victorianes de North State Parkway; on hi ha bon jazz i divertits garitos de blues...

Un altre dia parlaré de Matisse.
... 

7 de maig 2010

Chicago

Vaig començar a escriure aquestes ratlles mentre volava sobre l’Atlàntic en direcció a Chicago i el meu pensament va quedar atrapat en una reflexió sobre la percepció: "Avanço enrere en el temps (hem sortit a les 12 del migdia de Madrid, però encara no és aquesta hora a Chicago, tot i que portem quasi cinc hores volant) mentre avanço endavant en l’espai. Una estranya paradoxa que, com l’anècdota literària amb què Verne va resoldre l’aventura de Finnegas Fog, qüestiona les nostres percepcions."

Tenim la percepció que el temps corre, i que nosaltres estem sòlidament assentats sobre la nostra vida, perquè vivim arrapats a una nau que navega en permanent moviment per l’univers. Però si fóssim capaços de construir un vehicle que es mogués exactament a la mateixa velocitat que la Terra però en sentit contrari, de sobte podríem tenir la sensació que el temps solar s’ha aturat, que ens hem quedat atrapats en un punt del dia (les 9 del matí, o les 11, o les 5 de la tarda)...

...perque ens quedariem aturats en una hora concreta de la llum solar [des d'aqui esric sense accents, en un teclat america].

No se si, en realitat, un efecte aixi seria possible. Aquest pensament va quedar aturat fa una setmana, quan vaig arribar a Chicago i no he estat capac de trobar un moment de tranquil.litat per continuar-la. Chicago es una ciutat intensa i que en les poques estones que una convencio internacional et deixa lliures ofereix tantes coses per fer que resulta dificil guardar estones per escriure. Nomes passejar entre els grans gratacels i pujar als miradors mes espectaculars (la Willis Tower, la John Hanckock Tower...) ja t'atrapa, el Millenium (amb l'auditori de Ghery, amb la Crown Fountain de Jaume Plensa, amb The Bean d'Anish Kapoor...), l'Art Institute of Chicago... t'hi podries passar dies i dies, visitant i revisitant les col.leccions d'art asiatic, d'art america... el conegudissim Nighthawks de Hopper, les flors de Georgia O'Keeffe... Nosaltres vam optar per l'ala contemporania (un edifici dissenyat per Renzo Piano) amb molts artistes americans a qui no coneixia, pero tambe De Kooning, Pollock...

(continuara)

24 d’abr. 2010

Píndoles

Heu llegit mai el prospecte d'una capsa de diclofenac? S'hi consignen prop de 80 malalties que poden produir-se com efecte secundari per prendre aquest medicament, malures que van des de l'estrenyiment i els malsons fins a l'hepatitis o la insuficiència cardiaca, passant per sìndromes poc conegudes com la d'Stevens-Johnson i la de Lyell, que són estranyes malaties de la pell. Sí, és cert també que el gruix d'aquestes malalties (fins a 54 de les esmentades al prospecte) només amenaça un 0,001 per cent del que prenen aquesta medicina, però l'advertiment no deixa de generar certa inquietud. I, tanmateix, a mi és l'única cosa que m'alleuja el dolor crònic dels meus colzes i, pel que tinc entès, és un dels antiinflamatoris més efectius que hi ha actualment.

M'he semblat la perfecta metàfora de la política. Aquesta també té efectes secundaris negatius, que afecten segurament un percentatge de ciutadans i ciutadanes superior al que acaba tenint mal d'estomac per culpa del diclofenac, però, d'altra banda, la política és l'única eina que tenim per a resoldre els problemes i necessitats que forçosament genera la convivència en societats cada cop més complexes.

D'un escepticisme total he acabat passant, amb el temps, a una gran fe en la política, en l'impacte positiu que té una tasca terriblement feixuga, a voltes avorrida, i que no fan sempre els més brillants, però absolutament necessària, com és convertir en llei un pacte entre persones que representen postures divergents. La llei ens dóna, quan és justa i consensuada, un terreny comú sobre el qual construir la convivència i, malgrat les seves imperfeccions i les del sistema judicial que l'ha de fer complir, una eina per canviar les coses.

Vivim una cultura social de la satisfacció immediata, del vini, vidi, vinci posat a les mans de cada ciutadà o ciutadana, i això casa malament amb la idea de l'esforç i de la construcció a llarg termini. Però malgrat els guionistes de Hollywood i els de Mediapro o TV3 (tot i que a la TV ho tenen més clar, perquè és rendible allargar les sèries), les revolucions i els grans canvis no es fan en el parell d'hores que dura una pel·lícula. A l'Obama li ha costat més mesos dels que suposava aprovar una nova legislació sobre l'assistència sanitària als EUA que és molt diferent i força més ligth que el que pretenia inicialment. I, a més, estic segura que només ha pogut aconseguir-ho perquè dos presidents, Bill Clinton i Jimmy Carter, van fracassar abans d'ell en l'intent de tirar endavant aquesta reforma, perquè aquestes lluites perdudes han generat moviments d'opinió i han generat la conscienciació de moltes persones i és aquest canvi de consciència el que ha permès el canvi, que tot i imperfecte és la primera pedra d'un sistema més just per milers de persones.

En política, les guerres justes són positives fins i tot quan es perden, perquè ens porten al debat i a la movilització dels passius. Per això és tan important no delegar la responsabilitat en uns professionals desafectes i ambiciosos, sinó exigir amb les eines que tenim (el vot i la crítica, la movilització i els mitjans) dedicació i coherència, eficiència i valors.

De vegades, els escàndols de corrupció (massa freqüents i sovint jutjats amb massa condescendència per la societat: "ja se sap") ens poden fer pensar que molts són a la política per enriquir-se. Però vull pensar que hi ha més gent activa políticament que s'assembla a la candidata a estudiant de polítiques en una universitat estrangera que per sol·licitar la seva plaça al campus triat escrivia alguna cosa així com que en el món canviant que vivim actualment no hi ha cam aspecte de l'existència humana que no estigui tocat per la política i que una es pot quedar a casa, mirant la TV o llegint el diari, veient-les passar o fer alguna cosa, aportar el seu gra de sorra, per canviar-les. Aquesta estudiant vol dedicar-se a la política per canviar el món. Jo vull pensar que tots els que s'hi dediquen ja tenen objectius tan elevats com els d'aquesta noia.
...

4 d’abr. 2010

Blog renovat

He aprofitat la Setmana Santa per rentar-li la cara al blog. Com diu l'Enrique Dans en el seus 7 consells per al teu blog publicats no fa gaires dies a Esquire, un blog és com la teva casa, i no tens pas la casa bruta. En realitat la seva matèfora es refereix a la moderació de comentaris, que ell defensa, però tant se val. M'havia cansat una mica del vell format i he optat per un disseny més net i llegible. Ara ja només em falta saber si tinc ben definit el meu pròposit de presència a la xarxa (bé, sempre he dit que el meu somni com a periodista era tenir una columna, així que crec que aquest deu ser el meu propòsit: tenir una columna, per compartir les meves reflexions sobre les coses que m'interessen, malgrat no tenir mitjà i, per tant, no tenir gaire clar si tinc una audiència) i posar-hi la regularitat que el Dans considera clau. És a dir, anar-hi anant.
...

1 d’abr. 2010

Entre Hollywood i Picamoixons

Aquesta setmana s'ha celebrat a Barcelona el II Fòrum Europeu de les Indústries Culturals, que un cop més ha generat enceses polèmiques sobre la gestió dels drets d'autor, les descàrregues per internet i l'anomenada "llei Sinde", que preveu la possibilitat de clausurar websites que ofereixin la possibilitat de descàrregues de continguts que el Govern espanyol consideri il·legals. La ministra Ángeles González-Sinde ho té clar: "estamos aquí, para acordar el modo en que impulsamos el protagonismo que la cultura tiene que tener en nuestra economía" i a mi, un cop més, aquesta mena de discursos i de preocupacions m'ha obert una sèrie d'interrogants per als quals no aconsegueixo trobar resposta.

No m'inquieta gaire, ho confesso, la gestió dels drets d'autor, que té ja molts advocats en un i altre bàndol (el que considera legal que les persones compartim continguts que ens interessen i els intercanviem lliurement, i el que defensa que només amb un control molt ferm de les descàrregues es defensen els drets dels creadors). És una ingenuïtat pensar (i una manipulació afirmar) que el rendiment econòmic dels drets d'autor beneficia només o sobretot els creadors. En realitat, el redit econòmic de la gestió és el que alimenta la indústria cultural, on per cada autor/creador hi ha decenes, potser centenars, de gestors i una bona pila de beneficiaris indirectes. I no està demostrat que l'actual model d'indústries culturals sigui el que més beneficia la cultura i la creació (tot i que potser sí alguns creadors).

Però, en realitat, la pregunta que m'angunieja és quina cultura és aquella cultura que no encaixa amb el model d'indústria cultural, però que tampoc és folklore ni pertany a la mal anomenda cultura popular? Vaja que m'agradaria saber si a l'entitat que presideixo fem cultura quan programem un recital de poesia contemporània, organitzem una conferència sobre la filosofia de Wittgenstein o impulsem un taller multidisciplinar sobre la ciutat moderna i els no-espais. Jo em pensava que sí, però, m'ho miri per on m'ho miri, quedo fora dels paràmetres fixats per rebre el suport de la Conselleria de Cultura, que des del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts dona suport, quasi exclusivament, a propostes d'empreses i grups professionals i a les entitats sense ànim de lucre, als "ateneus", ens situa en l'àmbit d'acció del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, que sens dubte té una tasca important a fer, però que no respon a la realitat que nosaltres representem.

On encaixa, per exemple, en el model de cultura imperant, promogut tant des de la indústria com des de les institucions, un grup de teatre d'aficionats que no representi Els Pastorets, sinó Calígula de Camus? I no parlo d'una d'aquestes companyies joves que només són amateurs perquè encara no han aconseguit el seu accés a la professionalització, sinó de ciutadans normals i corrents fent teatre de qualitat perquè els agrada viure la cultura més enllà del mer consum. Podrien haver estat professionals del teatre, potser, però són metges, o advocats, o empresaris, o mestres... i volen seguir fent bon teatre. Però per això cal un espai, una escenografia, un vestuari, una mínima inversió en publicitat i fins i tot pagar drets d'autor a la SGAE!!! I tanmateix, una proposta així no tindria cabuda a l'esquema d'ajuts de la Generalitat.

Que quedi clar que no em queixo per un ajut denegat. Amics de les Arts i Joventuts Musicals fa anys que rep el suport de l'Ajuntament de Terrassa i d'altres institucions, a més de diverses entitats privades, per tal de dur endavant els seus projectes. I el nostre Festival de Jazz i la nostra Big Band Jazz Terrassa reben un suport decidit de l'ICIC (Institut Català d'Indústries Culturals). És només que tenim la impressió de tenir a sobre un sostre de vidre que no ens permet anar més enllà en alguns projectes, perquè aquests no encaixen en el pobre esquema que tenen les administracions de la cultura que s'ha de promoure. En el marc local el límit el marca l'ecosistema social de cada ciutat, perquè més enllà de l'interès intrínsec de cada proposta compta sobretot el nombre d'entitats i la necessitat que tothom se senti reconegut i tingut en compte; en el marc autonòmic i estatal, la línia la marca la frase de la ministra, d'una banda, és a dir, l'impuls que des de la política es vol donar a l'economia de la cultura i, de l'altra, el suport als elements distintius de la cultura pròpia, és a dir a les manifestacions de cultura popular i tradicional, des dels esbarts i La Passió fins als castellers i el Tradicionarius.

 I està bé que aquests dos aspectes de la cultura comptin amb el suport de l'Administració. La cultura genera molts llocs de treball que cal defensar i, si es pot, ampliar, i he vist personalment l'enorme potencial per promoure la participació i la integració social que tenen els grups de cultura popular (més enllà de valors identitaris, que poden tenir més o menys pes segons la posició en l'arc polític). Però la cultura per als ciutadans ha de poder ser alguna cosa més que comprar una entrada per a veure Celda 211 o aplaudir un tres de nou el diumenge de Festa Major. Ni tan sols n'hi ha prou que el consum cultural s'estengui als llibres, els concerts o les exposicions. Si la creació cultural queda exclusivament en mans dels professionals (una elit reduïda, per més que teòricament s'hi pugui accedir des del meritoriatge i no per neixement) i la resta és folklore, on queda la capacitat dels ciutadans i ciutadanes no professionals de participar en la conformació de la cultura del nostre temps? O és que ja només es pot ser creador o artista si pagues l'IAE?

Tot i que el moviment ateneístic va néixer amb l'afany d'apropar la cultura al poble, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, pels nostres orígens i per la nostra trajectòria, ens veiem a nosaltres mateixos més com un espai de creació que com un espai de consum de cultura. Tenim una coral pròpia, un grup de teatre, un estudi de pintors, organitzem tallers de creació col·lectiva interdisciplinar (Quelcom i el Laboratori Creatiu dels Amics) i no sempre trobem el ressò i el suport que creiem que mereixen les nostres propostes, perquè no som ni professionals ni tradicionals. No renunciem, està clar, a intervenir amb les millors propostes del mercat en alguns àmbits, com el jazz, on la nostra Nova Jazz Cava juga clarament un paper important en l'impuls de la professionalització de molts joves músics. Però el Club de Jazz de l'entitat no hagués arribat on és sense l'impuls de decenes de ciutadans i ciutadanes que mai han estat professinals ni de la creació ni de la gestió cultural, sense que Amics de les Arts i Joventuts Musicals hagués tingut un espai físic i conceptual per aquesta i altres iniciatives.

Tal com van les coses ¿resulta pueril afirmar que el mercat ha de ser un mitjà i no un destí?

...

29 de març 2010

Cartes a un amic distant (4)

Aquesta tarda estava asseguda al sofà, amb el gos al costat i mirant I've got mail, una comèdia sobre els malentesos de l'amor i la comunicació. Com totes les comèdies americanes, aquesta acaba bé i utilitza la bona literatura (Orgull i prejudici, de Jane Austen) per emmirallar-se. Quina creus que seria la novel·la en què nosaltres ens podríem emmirallar? Jo sempre he pensat que, en realitat, nosaltres som una pel·lícula: El fantasma i la senyora Muir, d'en Mankiewicz. Nosaltres ens trobem en dos plans diferents de l'espai-temps. Jo parlo amb tu, però tu en realitat no hi ets i, quan hi ets, les paraules no diuen el que jo penso i sento; és com si fossin paraules d'una altra, o com si fossin pensaments i sentiments que no són meus. O potser és que jo no sóc jo quan ets a prop.

...
Per això, en lloc d'escriure't un email, escric aquestes cartes. Perquè l'email l'escriuria la persona que sóc quan sóc al teu costat, aquella que em traeix i no fa el que desitjo i no diu el que penso, que ho diu a mitges i malament. I tampoc estic segura que qui rebria el missatge series tu. Ignoro tantes coses de tu que he completat amb la meva imaginació tots els buits, i de vegades no estic del tot segura de no haver-te inventat. Potser l'amic amb qui parlo quan ens trobem (sempre tan espaiadament, sempre tan poc temps!) no ets tu en realitat. Té el teu cos, la teva veu, la teva dolçor, el teu tacte, la teva olor, però potser no ets tu l'amic amat, aquell que estimo tan intensament que em fa mal. Potser només estic enamorada d'un miratge.

Al meu reproductor digital sona ara My Favourite Things de Coltrane, una de les millors demostracions de com fer que una cançoneta convencional esdevingui una obra mestra del jazz. Seria fantàstic tenir-te al costat per poder parlar de coses com l'última cançó que ens ha agradat o del llibre que ens ha emocionat. Seria fantàstic que la vida omplís els buits que tinc de tu i que aquesta vida fos com jo l'he imaginat. Tant de bo no hagués d'imaginar-te més i ens puguéssim tenir l'un a l'altre.

...

27 de març 2010

Nit de jotes

Ahir vaig anar a veure i a sentir els meus amics els Quicos (Quico el Céliu, el Noi i el Mut de Ferreries) a l'Artesà Tradicionarius de Gràcia. Quasi em quedo al carrer, tant era l'interès i nombrós el públic que volia entrar a la sala. L'espectacle (Voldria tindre el talent, que és el títol d'una peça del seu darrer àlbum, Ocó!, amb què rendeixen homenatge als grans mestres joteros) va ser molt divertit, amb una hàbil posada en escena per explicar els orígens i la diversitat de la jota, des del seu llegendari bressol morisc (Fandango dels adéus, Aben Jot) fins a les versions més lliures que els de Tortosa en fan, passant per cants de sega i de batuda, i per tota una classe d'improvisació de quartetes en la qual van participar amb més ànims que afinació, però amb entusiasme i creativitat, algunes persones del públic. Tot amb una ambientació de taberna de poble: estovalles de mocador de fer farcell, gotets de vi i olives (aulives, com en diuen ells).

Divertit i fresc, malgrat basar-se en un repertori que incloia peces que són part de discs com Es cantava i es canta (1994). També em va servir per descobrir, gràcies al llibre Lo carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo, publicat fa pocs mesos, que el famós i enyorat trenet va començar a funcionar el mateix any que es va fundar Amics de les Arts, la "meva" entitat, és a dir l'entitat cultural terrassenca que presideixo. Amics, el carrilet i mon pare són tots tres de 1927, un any clau, pel que es veu.

També vaig conèixer Mario Pons, el director de La batalla de la memòria, un documental sobre la batalla de l'Ebre i l'impacte de la Guerra Civil sobre aquelles terres, i vam estar parlant de fer-ne un passi a Terrassa, als Amics. M'encarregaré de fer-ho possible. Em fa molta il·lusió.

Nit de jotes i amistat, doncs. Nit també de vells somnis eternament ajornats, però tan vius com el primer dia. Un puntet amargant en una nit dolça.

...

22 de març 2010

Dia de jazz i reivindicacions

Jornada de Pícnic Jazz a Vallparadís (música, plàstics i mantes sobre l'herba, butifarres Casanovas acabades de fer a la parada dels Amics...) sota un cel de plom, xafugor de bon matí i vent i plujim havent dinat. Jornada també reivindicativa, recollint signatures de suport a la nostra permanència al carrer del Teatre 2 (dos dies després de la carta dels Onandia al DDT subratllant que sempre s'havien entès amb tots els presidents... fins ara que hi sóc jo). Evidentment és una lectura dels fets esbiaixada i interessada, i si no que li preguntin a l'Ernest Castañé, el meu predecessor, que es va passar dos anys sense dirigir-se la paraula amb el Miquel Àngel Onandia, ja traspassat, una mostra, em recordava avui, de com de fluides eren les relacions dels anteriors presidents amb els Onandia (i a la majoria d'ells no els ha tocat pledejar per salvar l'edifici).

Bé, és al que ha de ser. Hem recollit avui al Pícnic centenars de signatures de suport, Seguirem informant.

4 de març 2010

Sorprenent solidaritat

Acabo de llegir a l'InfoCatalunya, la revista que edita i distribueix gratuïtament a tot el país la Generalitat, que aquesta institució dona suport a la candidatura al Nobel de la Pau de la Fundació Vicenç Ferrer, i m'he quedat al·lucinada. Com pot prendre partit l'agència de cooperació d'un govern, i el govern mateix, en la defensa d'un reconeixement a una sola de les institucions que treballen en l'àmbit de la solidaritat? És potser més valuós per al Govern català el treball que fa aquesta fundació per les persones pobres que el que poden estar fent d'altres organitzacions solidàries amb més història i menys personalisme, amb més abast i més transcendència?

A aquest suport públic diguem-ne espiritual a la Fundació Vicenç Ferrer, hi han afegit la donació (només a aquesta i no pas a d'altres entitats igualment solidàries) de la recaptació d'uns concerts i unes actuacions musicals al Palau Robert que fins on jo sé es paguen amb diners públics. Amb quin criteri, em pregunto?

Després de 15 anys al món de les ONG, coneixent com conec com n'és de complex l'accés als fons públics per les organitzacions solidàries i el treball d'avaluació que cal fer per ser justos en el repartiment dels ajuts a projectes (cosa que no sempre s'aconsegueix), aquest suport no només em sembla arbitrari, sinó clarament oportunista. Sembla dictat pel temor de no sortir a la foto si Vicenç Ferrer ascendeix als altars laics del Nobel abans d'ascendir als altars de l'Església (cosa que té difícil sent un exjesuita, companyia sempre una mica massa alternativa pel gust de certes jerarquies, que va penjar els hàbits per casar-se).

Personalment, mai vaig ser admiradora de l'estil personal i el tarannà del vell cooperant que sense cap mena de rubor declarava a les entrevistes que no l'importaven les causes de la pobresa, però que tenia clar que s'havia d'ajudar a les persones que ho necessiten. Estic totalment d'acord en la segona part de la frase, però per més que ajudis, mai et pots desentendre de les raons que fan pobres als pobres; no pots construir un microcosmos de buenismo a Anantapur, mentre el món segueix avançant tot aixafant milions de persones entre les dents d'un engranatge d'injustícia que no et molestes a denunciar.

Tanmateix, tot i no estar d'acord amb els seus plantejaments, podria haver entès que se li hagués donat el Nobel a la persona, per la seva capacitat d'inspirar a milions, pel seu carisma, pel seu compromís personal... I hagués entès que els membres del Govern haguessin donat suport de forma pública, però això sí a títol personal, a Vicenç Ferrer com a candidat al Nobel de la Pau. El que no entenc és per què l'admiració a una persona que ja ens ha deixat hagi d'esdevenir guardó a una entitat que no és exemplar ni per dimensions, ni per tipologia de projectes, ni per implicació en sensibilització i campanyes. I em sembla poc equitatiu (i un Govern ho ha de ser) que es dongui suport públic a la candidatura.

Suposo que no guanyaré admiradors per aquesta entrada, perquè molta gent  valorava la figura de Vicenç Ferrer. I als mitjans els encantava, més que el que deia o el que feia, el seu aspecte d'apostol laic. Tant se val. Algú ha de dir aquestes coses, i potser a mi em resulta més fàcil ara que ja no sóc al sector.

Seguirem el tema.