He començat les vacances i tinc la sensació que començo a deixar-me anar després d'haver passat uns mesos vivint quasi sense aire, com quan camines molt de pressa durant una estona massa llarga i acabes tenint la sensació que et costa respirar.
Amagats entre els plecs del blog i les llibretes trobo esborranys d'entrades que no vaig poder acabar, perquè m'adormia literalment davant de la pantalla en les hores petites de la matinada, o pensaments atrapats a corre-cuita en un trajecte de tren o fent un cafè ràpid abans de tornar al despatx. Se m'han quedat al tinter pensaments sobre l'ànima escindida dels socialistes catalans, sobre l'expropiació de Repsol a l'Argentina, sobre l'increment de les malalties autoimmunes (que jo veig com una metàfora de l'esperit d'autodestrucció que nia en una societat que produeix assassins com el James Holmes d'Augusta), sobre les ciutats convertides en grans escenografies per als desitjos de milions de turistes, sobre la mancança de líders que tants denuncien i que està relacionada amb la manca de referents morals, però també amb la falta de models de gestió del poder viables en el món modern...
També he pensat en una entrada sobre la lluna plena, on m'agrada pensar que estan escrits els secrets del nostre futur i moltes sobre la naturalesa i la qualitat de l'amor.
Me'n vaig a dormir amb la convicció feliç que escriuré totes aquestes i d'altres entrades en les properes setmanes. Contenta també per la participació ahir dijous en el Matí de Catalunya Ràdio (http://www.catradio.cat/reproductor/656018/Made-in-Catalonia) per explicar com són les empreses biotecnològiques catalanes; contenta perquè és una mostra del que he après durant els darrers tres anys, però també un petit indici dels reptes que tenim davant, i no hi ha res més apassionant que treballar en una feina que et planteja reptes.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vacances. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vacances. Mostrar tots els missatges
3 d’ag. 2012
22 d’ag. 2011
Quadern de viatge: emprenent el retorn (i 2)
12:20h a l’aeroport de Newark. Escric offline, perquè en aquest aeroport, com a tots, la connexió a internet és un negoci i també, com comença a passar a tot arreu, connectar-se a una presa de llum es fa difícil. Aquí resulta encara més frustrant, perquè els endolls són a l’abast, però no tenen corrent.
Penso en el viatge que s’acaba i se’m fa difícil valorar la ciutat que deixem. Les ciutats les acabes coneixent quan hi vius, quan hi treballes, quan pots interactuar amb les persones que hi ha nascut i que l’estimen, i que t’expliquen les coses que no diuen els llibres ni els diaris, anècdotes de persones, racons amagats...
Nova York és tan gran que, sense aquesta guia íntima et quedes en la mera superfície, impressionat pels grans gratacels de Manhattan, seduït per l’ambient d’alguns carrers, expectant per la vitalitat cultural que s’endevina.
En aquest sentit és divertit llegir guies de NY on diversos barris competeixen per hostatjar els artistes de la ciutat. Si fa 50 anys aquest era el privilegi de Greenwich Village (que ara dóna la sensació de ser el territori d'aquells que el periodista i escriptor David Brooks va batejar com bobo’s, és a dir bourgeois bohemians), després han estat el Soho, Tribeca i, més cap aquí, sembla que Williamsburg, a Brooklyn. Em pregunto si NY segueix sent una referència per als artistes a nivell internacional. Segurament ho és per als americans, però els europeus semblen seduïts per ciutats com Berlin. I en aquest món global on vivim no sembla ja que hi pugui haver un sol centre de referència, sinó més aviat nòduls d’una extensa xarxa.
Nova York és tan gran que, sense aquesta guia íntima et quedes en la mera superfície, impressionat pels grans gratacels de Manhattan, seduït per l’ambient d’alguns carrers, expectant per la vitalitat cultural que s’endevina.
En aquest sentit és divertit llegir guies de NY on diversos barris competeixen per hostatjar els artistes de la ciutat. Si fa 50 anys aquest era el privilegi de Greenwich Village (que ara dóna la sensació de ser el territori d'aquells que el periodista i escriptor David Brooks va batejar com bobo’s, és a dir bourgeois bohemians), després han estat el Soho, Tribeca i, més cap aquí, sembla que Williamsburg, a Brooklyn. Em pregunto si NY segueix sent una referència per als artistes a nivell internacional. Segurament ho és per als americans, però els europeus semblen seduïts per ciutats com Berlin. I en aquest món global on vivim no sembla ja que hi pugui haver un sol centre de referència, sinó més aviat nòduls d’una extensa xarxa.
El que és cert és que en una ciutat com aquesta poden convergir processos, idees i persones de tot arreu, per fer-hi junts coses noves. Tot i així, no és menys cert que els americans em semblen una mica massa concentrats en ells mateixos. Potser és una falsa impressió produïda pels comentaristes polítics de dretes, que abunden a mitjans com The Wall Street Journal, que ens perdonen la vida als europeus el mateix dia que The New York Times publica en portada que els hospitals nord-americans tenen un problema de manca de medicaments, que no poden subministrar a qui els necessita, tot i que de fet són el pacients qui se'ls paguen. És a dir, no és una manca de recursos, sinó de previsió. Algú es pot imaginar què passaria a casa nostra si la cobertura sanitària tingués aquestes mancances?
Apa, tornem cap a la decadent Europa.
...
Quadern de viatge: emprenent el retorn
Iniciem la tornada cap a casa havent acomplert totes les etapes del turista standard que visita la Gran Poma: tenim les nostres fotografies amb pont de Brooklyn al fons, hem passejat per Central Park i Little Italy, hem menjat a Chinatown, hem seguit el sinuós recorregut de les rotondes del Guggenheim, tot deixant-nos amarar la vista pels colors de Kandinsky, Monet i Cézanne (en una mostra ínfima del que és la col·lecció, que se supedita a les necessitats de la mostra temporal del moment, actualment dedicada al coreà Lee Ufan) i ens hem aixoplugat d'una violenta tempesta a les galeries comercials del World Financial Center, mentre aprofitàvem per fotografiar la zona zero des del nostre refugi envidriat...
La sensació que et queda és que has travessat un passadís ple de portes i que has tingut a penes temps d'obrir-ne algunes i llucar l'interior de les habitacions, d'unes estances que et conviden a quedar-t'hi... però has de marxar. Un dels encerts accidentals d'aquest viatge ha estat ser instal·lats al Lower East Side, en un carrer ple de groceries, bars, perruqueries, licoreries, botigues de mobles i sabates, bugaderies, instituts i escoles... Un barri de treballadors i pocs turistes, amb un mercat com els nostres, a només dues cantonades, on pots comprar fruita, peix, carn, pa...
Ens en anem els tres amb la sensació que no ens faria res quedar-nos força més temps... Però, segurament, ens passaríem als Yankees, perquè finalment sí vam veure jugar als Mets (amb tres hores de retard) i no va ser un partit molt lluït (van perdre per sis carreres a una).
...
La sensació que et queda és que has travessat un passadís ple de portes i que has tingut a penes temps d'obrir-ne algunes i llucar l'interior de les habitacions, d'unes estances que et conviden a quedar-t'hi... però has de marxar. Un dels encerts accidentals d'aquest viatge ha estat ser instal·lats al Lower East Side, en un carrer ple de groceries, bars, perruqueries, licoreries, botigues de mobles i sabates, bugaderies, instituts i escoles... Un barri de treballadors i pocs turistes, amb un mercat com els nostres, a només dues cantonades, on pots comprar fruita, peix, carn, pa...
Ens en anem els tres amb la sensació que no ens faria res quedar-nos força més temps... Però, segurament, ens passaríem als Yankees, perquè finalment sí vam veure jugar als Mets (amb tres hores de retard) i no va ser un partit molt lluït (van perdre per sis carreres a una).
...
20 d’ag. 2011
Quardern de viatge: third round
Una de les coses que m'agrada quan viatjo és descobrir llibres que
m'expliquen aspectes insòlits dels llocs que visito. Per mi ha estat
una sorpresa saber que Nova York va ser, durant molts anys, la "ciutat
de les ostres". A la llibreria del 'gifts-shop' de l'Estatua de
Llibertat vaig trobar 'The Big Oyster', de Mark Kurlansky, una
història de NY escrita des de la perspectiva de la producció i el
comerç d'ostres, tan abundant anys enrera aquí que, el 1857, va fer
dir a l'escriptor anglès Charles MacKay, de visita a Nova York, que
"l'home sembla haver estat creat per consumir ostres".
El llibre arrenca amb el viatge de l'explorador britànic Henry Hudson,
que a mitjan segle XVII, buscant una ruta fluvial fins a la Xina per
als holandesos a través del continent americà, va enfilar el riu que
separa Nova York de New Jersey, a l'oest de Manhattan, i que ara porta
el seu nom. Hudson i la seva tripulació van entrar en contacte amb els
'lenape', un poble indígena, que consumia tantes ostres que els
arqueòlegs van estar trobant dipòsits de milers de closques durant
anys mentre s'excavaven els fonaments dels gratacels de Manhattan.
Una troballa tan entretinguda com ben escrita.
Ahir dijous va ser el dia de l'art. Ens el vam passar al MoMA, on vaig
tenir la sensació que, davant una gran pintura, el temps s'atura. Et
plantes en front de "Les demoiselles d'Avignon" i podries ser al 1930
com ets al 2011, tot i que l'esperit d'una gran obra d'art pertany
indefectiblement a la seva època. Potser és aquest el sentit de l'art:
atrapar l'esperit d'un temps i superar-ne la caducitat, connectar-lo
amb el futur, amb el nostre desig d'eternitat.
Divendres ha començat calurós i solejat. Ideal per al nostre passeig
sota els ponts de Manhattan i de Brooklyn. Des del parc al costat del
riu ens plantejàvem les millors perspectives per veure el partit dels
Mets contra els Brewers. Hem arribat a les cinc de la tarda al City
Field sota un sol espatarrant. Hem vist com posaven les cerveses a
refredar, com començaven a coure 'hot dogs' i a fregir patates. Hem
vist l'entrenament dels dos equips i la lenta cerimonia d'allisar la
terra de les bases i de la zona de llençament, de regar-la i pintar
les ratlles...
I just a les 7 i cinc, quan tot era a punt per començar, els operaris
han començat a cobrir-ho tot amb un plàstic gegantí, mentre un vent
fred i desagradable ens canviava el calor per fred. La megafonia i les
pantalles gegants ens han convidat a refugiar-nos d'una encara
invisible tempesta, que només cinc minuts després ha esclatat amb
violència. I d'això fa dues hores. Des d'aleshores, públic i jugadors
esperem. No sé en quines circumstàncies s'acaba suspenent un partit de
beisbol. Aquí la gent segueix esperant pacientment amb una mena
d'assumida fatalitat. La majoria, si s'escau, podran venir d'aquí a
una setmana per recuperar el partit perdut. Nosaltres no. La pluja
segueix caient impertorbable.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
m'expliquen aspectes insòlits dels llocs que visito. Per mi ha estat
una sorpresa saber que Nova York va ser, durant molts anys, la "ciutat
de les ostres". A la llibreria del 'gifts-shop' de l'Estatua de
Llibertat vaig trobar 'The Big Oyster', de Mark Kurlansky, una
història de NY escrita des de la perspectiva de la producció i el
comerç d'ostres, tan abundant anys enrera aquí que, el 1857, va fer
dir a l'escriptor anglès Charles MacKay, de visita a Nova York, que
"l'home sembla haver estat creat per consumir ostres".
El llibre arrenca amb el viatge de l'explorador britànic Henry Hudson,
que a mitjan segle XVII, buscant una ruta fluvial fins a la Xina per
als holandesos a través del continent americà, va enfilar el riu que
separa Nova York de New Jersey, a l'oest de Manhattan, i que ara porta
el seu nom. Hudson i la seva tripulació van entrar en contacte amb els
'lenape', un poble indígena, que consumia tantes ostres que els
arqueòlegs van estar trobant dipòsits de milers de closques durant
anys mentre s'excavaven els fonaments dels gratacels de Manhattan.
Una troballa tan entretinguda com ben escrita.
Ahir dijous va ser el dia de l'art. Ens el vam passar al MoMA, on vaig
tenir la sensació que, davant una gran pintura, el temps s'atura. Et
plantes en front de "Les demoiselles d'Avignon" i podries ser al 1930
com ets al 2011, tot i que l'esperit d'una gran obra d'art pertany
indefectiblement a la seva època. Potser és aquest el sentit de l'art:
atrapar l'esperit d'un temps i superar-ne la caducitat, connectar-lo
amb el futur, amb el nostre desig d'eternitat.
Divendres ha començat calurós i solejat. Ideal per al nostre passeig
sota els ponts de Manhattan i de Brooklyn. Des del parc al costat del
riu ens plantejàvem les millors perspectives per veure el partit dels
Mets contra els Brewers. Hem arribat a les cinc de la tarda al City
Field sota un sol espatarrant. Hem vist com posaven les cerveses a
refredar, com començaven a coure 'hot dogs' i a fregir patates. Hem
vist l'entrenament dels dos equips i la lenta cerimonia d'allisar la
terra de les bases i de la zona de llençament, de regar-la i pintar
les ratlles...
I just a les 7 i cinc, quan tot era a punt per començar, els operaris
han començat a cobrir-ho tot amb un plàstic gegantí, mentre un vent
fred i desagradable ens canviava el calor per fred. La megafonia i les
pantalles gegants ens han convidat a refugiar-nos d'una encara
invisible tempesta, que només cinc minuts després ha esclatat amb
violència. I d'això fa dues hores. Des d'aleshores, públic i jugadors
esperem. No sé en quines circumstàncies s'acaba suspenent un partit de
beisbol. Aquí la gent segueix esperant pacientment amb una mena
d'assumida fatalitat. La majoria, si s'escau, podran venir d'aquí a
una setmana per recuperar el partit perdut. Nosaltres no. La pluja
segueix caient impertorbable.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
17 d’ag. 2011
Quadern de viatge: Liberty Island i Coney Island
El primer despertar a Nova York va ser gris i fred, però això no va impedir-nos complir amb la primera etapa obligada de qualsevol turista: la visita a l'Estatua de la Llibertat, en l'illa del mateix nom al mig de la badia que constitueix el port natural de Nova York.
L'estatua és alhora espectacular i minsa. Tot i la seva magnificent envergadura i el seu pes físic i simbòlic, contemplada des del port dels ferries, al peu dels gratacels del districte finançer al downtownde Manhattan, sembla perduda al mig de la badia. Segurament caldria anar enrere en el temps i imaginar-se un Manhattan de senyorívoles mansions decimonòniques, de només tres o quatre pisos d'alçada, per comptar l'impacte que la monumentalitat de la figura femenina de Bartholdi podia produir. Penso que així devia ser amb els milions d'immigrants que passaven pel seu costat camí de l'Illa d'Ellis, la segona part de tots els creuers turístics que et porten a Liberty Island. El Museu de la Immigració de l'Illa d'Ellis impacta més per les dades que et recorda que pel que et descobreix. És un museu pensat per a un públic americà, que pot buscar en els ordinadors de l'entrada el seu nom entre els registres que s'han pogut recuperar dels 12 milions de nous americans que, entre 1892 i 1924, van passar per les sales del més famós centre d'acollida de la història dels Estats Units per formalitzar la seva entrada al somni americà. Les sèries de fotografies dels que arribaven i les petites històries que expliquen cadascuna no fan més que recordar-nos que aquest és un país sorgit de la diversitat. Una part de l'exposició parla d'altres centres d'arribada massiva (com Galveston, a Texas) i llença una mirada crítica sobre els coyotes de l'època, que aleshores buscaven les seves víctimes sobretot a l'Europa central i oriental.
La casualitat ha volgut que a l'avió, venint cap aquí, hagués llegit Amy Foster, una novel·leta de Joseph Conrad que explica la història de rebuig, amor i mort d'un nàufrag polonès a les costes d'Anglaterra, emigrant frustrat cap a les Amèriques, arrencat de la seva misèria amb promeses d'or i prosperitat per tractants d'una nova estirp d'esclaus. Mentre mirava les fotografies d'Ellis Island, recordava com de bé descriu Conrad el sentiment de desarrelament, que devia haver sentit ell mateix (polonès convertit en mestre de la literatura anglesa) i que han compartit, comparteixen i compartiran milions i milions d'emigrants.
Tot això sota un cel de plom que ens mostrava una imatge insòlita de l'sky line de Nova York, retallat no sobre un brillant cel blau, sinó com sobre coto-fluix brut de tinta negra. Per sort, a la tarda es va obrir el cel i les vistes des de dalt de l'Empire State Building van donar de si tot el que es pot esperar d'un mirador ple a vessar de gent amb tots els accents, tots els colors, totes les combinacions: parelles, famílies amb nens, famílies amb avis, colles d'amics joves, colles d'amics grans... tots fent cua, tots fent fotos, tots tornant a fer cua... El turisme té les seves rutines.
El sopar a l'Smoke Jazz va compensar la grisor matinal (malgrat els meus fills, als quals no he pogut mai transmetre la meva passió musical). Un bon concert del quartet de l'organista Mike LeDonne, amb un guitarrista que fa temps que m'agrada molt, Peter Bernstein; Vincent Herring, al saxo alt, i Joe Farnsworth, a la bateria. Bona cuina i bona música: què més pots demanar.
Avui hem aprofitat el sol i ens hem banyat a Coney Island, que és una platja com eren les nostres quan jo era una cria: sense dutxes, i amb unes paradetes de fregits i hot-dogs amb cartells virolats sobre el llarg passeig amb terra de fusta que semblen arrencats d'una pel·lícula dels seixanta/setanta. Però hi he vist tantes escenes de pel·lícula que no he pogut evitar la temptació d'anar-hi, i al final ha estat divertit, amb volta al Ciclone, la vella muntanya russa de fusta, i tot.
...
L'estatua és alhora espectacular i minsa. Tot i la seva magnificent envergadura i el seu pes físic i simbòlic, contemplada des del port dels ferries, al peu dels gratacels del districte finançer al downtownde Manhattan, sembla perduda al mig de la badia. Segurament caldria anar enrere en el temps i imaginar-se un Manhattan de senyorívoles mansions decimonòniques, de només tres o quatre pisos d'alçada, per comptar l'impacte que la monumentalitat de la figura femenina de Bartholdi podia produir. Penso que així devia ser amb els milions d'immigrants que passaven pel seu costat camí de l'Illa d'Ellis, la segona part de tots els creuers turístics que et porten a Liberty Island. El Museu de la Immigració de l'Illa d'Ellis impacta més per les dades que et recorda que pel que et descobreix. És un museu pensat per a un públic americà, que pot buscar en els ordinadors de l'entrada el seu nom entre els registres que s'han pogut recuperar dels 12 milions de nous americans que, entre 1892 i 1924, van passar per les sales del més famós centre d'acollida de la història dels Estats Units per formalitzar la seva entrada al somni americà. Les sèries de fotografies dels que arribaven i les petites històries que expliquen cadascuna no fan més que recordar-nos que aquest és un país sorgit de la diversitat. Una part de l'exposició parla d'altres centres d'arribada massiva (com Galveston, a Texas) i llença una mirada crítica sobre els coyotes de l'època, que aleshores buscaven les seves víctimes sobretot a l'Europa central i oriental.
La casualitat ha volgut que a l'avió, venint cap aquí, hagués llegit Amy Foster, una novel·leta de Joseph Conrad que explica la història de rebuig, amor i mort d'un nàufrag polonès a les costes d'Anglaterra, emigrant frustrat cap a les Amèriques, arrencat de la seva misèria amb promeses d'or i prosperitat per tractants d'una nova estirp d'esclaus. Mentre mirava les fotografies d'Ellis Island, recordava com de bé descriu Conrad el sentiment de desarrelament, que devia haver sentit ell mateix (polonès convertit en mestre de la literatura anglesa) i que han compartit, comparteixen i compartiran milions i milions d'emigrants.
Tot això sota un cel de plom que ens mostrava una imatge insòlita de l'sky line de Nova York, retallat no sobre un brillant cel blau, sinó com sobre coto-fluix brut de tinta negra. Per sort, a la tarda es va obrir el cel i les vistes des de dalt de l'Empire State Building van donar de si tot el que es pot esperar d'un mirador ple a vessar de gent amb tots els accents, tots els colors, totes les combinacions: parelles, famílies amb nens, famílies amb avis, colles d'amics joves, colles d'amics grans... tots fent cua, tots fent fotos, tots tornant a fer cua... El turisme té les seves rutines.
El sopar a l'Smoke Jazz va compensar la grisor matinal (malgrat els meus fills, als quals no he pogut mai transmetre la meva passió musical). Un bon concert del quartet de l'organista Mike LeDonne, amb un guitarrista que fa temps que m'agrada molt, Peter Bernstein; Vincent Herring, al saxo alt, i Joe Farnsworth, a la bateria. Bona cuina i bona música: què més pots demanar.
Avui hem aprofitat el sol i ens hem banyat a Coney Island, que és una platja com eren les nostres quan jo era una cria: sense dutxes, i amb unes paradetes de fregits i hot-dogs amb cartells virolats sobre el llarg passeig amb terra de fusta que semblen arrencats d'una pel·lícula dels seixanta/setanta. Però hi he vist tantes escenes de pel·lícula que no he pogut evitar la temptació d'anar-hi, i al final ha estat divertit, amb volta al Ciclone, la vella muntanya russa de fusta, i tot.
...
15 d’ag. 2011
Quadren de viatge: Nova York (1)
Quan llegiu aquesta entrada segurament ja haurem arribat a NY, però ara som a l'aeroport fent temps per pujar a l'avió. Em fa molta il·lusió aquest viatge, perquè aquesta és una ciutat que ens ha fet somniar a tots: el taxista m'ha recordat que és l'escenari de totes les pel·lícules... bé, no de totes, és clar, però si de tantes! També és l'escenari dels llibres de Paul Auster, que m'encanta. La darrera novel·la, Sunset Park, et descobreix una Nova York diferent, marginal, estranya i fascinadora.
També em fa il·lusió tornar a Estats Units, perquè hi ha algun cosa en el caràcter dels nord-americans (una mena d'ingenuïtat apassionada) que em sedueix enormement i que es respira als carrers de les ciutats que conec, Chicago i Washington. Fa un mes i escaig, en tornar de WDC, vaig anotar:
De moment, iniciem el viatge cap a la ciutat que mou els fils de l'economia del món i que és un referent cultural. Us ho vaig explicant.
...
També em fa il·lusió tornar a Estats Units, perquè hi ha algun cosa en el caràcter dels nord-americans (una mena d'ingenuïtat apassionada) que em sedueix enormement i que es respira als carrers de les ciutats que conec, Chicago i Washington. Fa un mes i escaig, en tornar de WDC, vaig anotar:
Com diu l'amiga Pilar responent la meva última entrada, no és que als Estats Units no hi hagi coses dolentes (com les pistoles), coses que m'inspiren aversió i desconfiança. I d'altres coses que no són dolentes en elles mateixes, però sí una mica perilloses, com una certa ingenuïtat de la societat, un punt infantil que fa els americans apassionats però també manipulables.
És molt difícil fer-se una idea cabal de com és un país quan hi estàs només una setmana i la major part del temps, ficada en una fira internacional. El que allà veus té poc a veure amb la realitat del carrer. Als nord-americans els tractes anant a comprar o a menjar i, per regla general, crida l'atenció l'amabilitat del servei (més relatiu quan es tracta dels taxistes i absolutament absent quan es tracta dels serveis de cafeteria i restauració del Centre de Convencions). Però, segurament, per conèixer de veritat aquest país, cal viatjar al seu interior, a una Amèrica menys cosmopolita.No sé si aquest pensament de fa unes quantes setmanes és veritat del tot. És més autèntica l'Espanya que coneixes si viatges a Badajoz que si t'estàs uns dies a Madrid? Em direu que les diferències entre un poblet d'Arkansas i Nova York són més profundes que entre qualsevol capital de província espanyola o Madrid o Barcelona, però no ho sé. I aquest sí que és un viatge que m'agradaria fer, a l'Amèrica profunda.
De moment, iniciem el viatge cap a la ciutat que mou els fils de l'economia del món i que és un referent cultural. Us ho vaig explicant.
...
16 d’ag. 2010
Muntanyes sàvies
Les Terres Altes d''Escòcia no tenen grans pics d'alçaria formidable. La muntanya més alta del país, el Ben Nevis, no arriba als 2.000 metres, i quan travesses la zona de Glencoe, el pas de Rannoch Moor s'eleva només a 1.100 peus (uns 340 metres) abans de començar a baixar cap al Loch Tulla. Per sobre d'aquest pas, al sud, s'eleva el Meall a' Bhuiridh (1.108 m), la muntanya més alta del Black Mount, i sobre la seva falda s'estenen les instal·lacions de l'estació d'esquí de Glencoe. No hi ha gran muntanyes, però a les Haighlands les muntanyes arrodonides pel temps i la neu, verdes i grises, ondulen la terra i se succeeixen en l'horitzó com les arrugues en la pell d'un vell granger, amb la mirada transparent i sàvia.
Escric aquestes ratlles i ordeno els records de les vacances mentre escolto a casa, en la tranquil·litat d'una fresca tarda d'agost, la música de Maggie MacInnes i uns quants artistes més del folk escocès. Em sembla una música feta al ritme de la malenconia d'una tarda de pluja, música per cantar feinejant des del darrera dels vidres d'una finestra que mira la immensitat d'una terra verda i humida, o la immensitat grisa del mar. Però també hi ha música de festa, de ball al voltant d'una foguera o sota un envelat de poble, música amb regust de pastís de gerds i cervesa tèbia. Aquesta és la música de The Yellow on the Broom (Groc en la ginesta), l'autobiografia de la traveller Betsy Whyte que estic llegint. Una s'imagina la gent alegre i ferrenya que viu en les pàgines del llibre fumant les seves pipes i bevent whisky mentre sonen les gaites i els acordions.
Han estat dies intensos, perquè volíem anar a molts llocs i fer moltes coses. Edimburgh era una bogeria de gent, amb el festival Fringe omplint els carrers de joves artistes actuant entre milers de turistes, o simplement anunciant l'espectacle que poques hores després oferirien en algun dels centenars d'escenaris repartits per tota la ciutat. Glasgow sembla un lloc més interessant per passar-hi una temporada que per una visita ràpida de vacances. Una metròpoli industrial que es nota vibrant, amb una gran universitat i una intensa vida cultural. A les Highlands m'hi voldria perdre, sobretot a cavall. No sé si m'agrada més la cadena de valls al llarg de l'eix central del Caledonian Canal, o les zones muntanyoses a banda i banda (com el Cairngorms), o tot. Però el paisatge que més m'ha impressionat ha estat el nord de l'Isle of Skey. Aquí és on m'agradaria tenir la finestra davant de la qual fa temps que voldria passar les hores escrivint. I si m'enyorava de gent, baixaria a prendre un whisky o a menjar uns escamarlans al port de Portree, en algun restaurant tranquil mentre mirava les cases de colors.
Bé, ara serà qüestió de tornar a agafar el ritme!!
 |
| A punt per muntar a cavall prop de Drumnadrochit |
Escric aquestes ratlles i ordeno els records de les vacances mentre escolto a casa, en la tranquil·litat d'una fresca tarda d'agost, la música de Maggie MacInnes i uns quants artistes més del folk escocès. Em sembla una música feta al ritme de la malenconia d'una tarda de pluja, música per cantar feinejant des del darrera dels vidres d'una finestra que mira la immensitat d'una terra verda i humida, o la immensitat grisa del mar. Però també hi ha música de festa, de ball al voltant d'una foguera o sota un envelat de poble, música amb regust de pastís de gerds i cervesa tèbia. Aquesta és la música de The Yellow on the Broom (Groc en la ginesta), l'autobiografia de la traveller Betsy Whyte que estic llegint. Una s'imagina la gent alegre i ferrenya que viu en les pàgines del llibre fumant les seves pipes i bevent whisky mentre sonen les gaites i els acordions.
 |
| Cases de colors al port de Portree |
Han estat dies intensos, perquè volíem anar a molts llocs i fer moltes coses. Edimburgh era una bogeria de gent, amb el festival Fringe omplint els carrers de joves artistes actuant entre milers de turistes, o simplement anunciant l'espectacle que poques hores després oferirien en algun dels centenars d'escenaris repartits per tota la ciutat. Glasgow sembla un lloc més interessant per passar-hi una temporada que per una visita ràpida de vacances. Una metròpoli industrial que es nota vibrant, amb una gran universitat i una intensa vida cultural. A les Highlands m'hi voldria perdre, sobretot a cavall. No sé si m'agrada més la cadena de valls al llarg de l'eix central del Caledonian Canal, o les zones muntanyoses a banda i banda (com el Cairngorms), o tot. Però el paisatge que més m'ha impressionat ha estat el nord de l'Isle of Skey. Aquí és on m'agradaria tenir la finestra davant de la qual fa temps que voldria passar les hores escrivint. I si m'enyorava de gent, baixaria a prendre un whisky o a menjar uns escamarlans al port de Portree, en algun restaurant tranquil mentre mirava les cases de colors.
Bé, ara serà qüestió de tornar a agafar el ritme!!
13 d’ag. 2010
...i les bruixes es pentinen
Entre la densa capa de núvols grisos s'obren unes escletxes que deixen traspassar uns raigs de sol, i la fina pluja esdevé un estol de cortines de fibres daurades mogudes pel vent. A les terres altes escoceses les bruixes no paren de pentinar-se, mentre les seves veus es confonen amb la del aigua que saltironeja muntanya avall, la del vent fent tremolar els arbres del Great Glen, o les onades fent rodolar els còdols en els llargs 'firths' de mar que s'endinsen entre muntanyes fins abraçar-se als 'lochs'. Sembla com si un gegant hagués dibuixat la costa grapejant la terra amb dits llargs i inquiets.
Escòcia està partida per la meitat, de nord a sud, pel Caledonian Canal, una gran obra d'enginyeria que a principi del segle XIX va unir el Mar del Nord amb l'Oceà Atlàntic, connectant amb un canal navegable els llacs que la natura havia format al llarg de la gran falla del Great Glen: el Loch Ness, el Loch Oich i el Loch Lochy. D'Inverness a Fort William, quasi cent kilòmetres de via fluvial, dels quals més del 30 per cent són fets per mans humanes (literalment, si tenim en compte l'època que es va construir), que poden navegar vaixells de fins a 45 metres d'eslora i 10 metres d'amplada gràcies a un sistema de dics i comportes que permeten salvar els desnivells del recorregut. El sistema de dics més gran és a Fort William (l'anomenada Escala de Neptú, que permet salvar un desnivell de més de 20 metres) i el segon aquí a Fort Augustus, on som instal·lats avui, en el tram final del nostre recorregut per Escòcia.
Els dics de Fort Augustus, segons m'ha explicat un dels responsables, s'obren 10 o 12 vegades cada dia per deixar passar vaixells en una o altra direcció. I això vol dir que també s'obren els ponts mòbils que permeten travessar el canal quasi a cada poble de la seva vora, tot l'ampli sistema de dics que hi ha d'un extrem a l'altre del seu recorregut. Ara ja no són els vaixells de càrrega i de passatgers d'altres èpoques, sinó velers i motores privades, o petits creuers turístics, sobretot aquí a Port Augustus, porta sud del llac Ness.
Veient vaixells recórrer el canal i protegint-nos de la pluja amb una càlida tassa de te, se'ns ha passat el dia. Bé, també hem fotografiat cérvols, cabres, ovelles de totes menes i peludes vaques de les Highlands. Hem empaitat talps (i no és una metàfora) i minúscules granotes. La foto dels 'red deers' com a prova de carrec.
Ara mateix, mentre escric aixo (he hagut de canviar de teclat i he perdut els accents), un home fa una estranya operacio amb una tela de quadres aqui al meu costat. Ara veig que es fa un 'kilt', per disfressar-se d'escoces a la manera antiga. Tothom al bar del hostel (una excepcio en aquesta mena d'establiments) va disfressat amb una mena de 'kilt'. Jo, mentres, he comencat a llegir l'autobiografia de Betsy White, una 'traveller', membre d'una comunitat d'escocesos 'transhumants', que fins a meitats del segle XX van viure sense casa fixa viatjant pel pais, contractant-se per fer feines del camp. M'ha semblat suggerent. Ja us explicare que tal.
Escòcia està partida per la meitat, de nord a sud, pel Caledonian Canal, una gran obra d'enginyeria que a principi del segle XIX va unir el Mar del Nord amb l'Oceà Atlàntic, connectant amb un canal navegable els llacs que la natura havia format al llarg de la gran falla del Great Glen: el Loch Ness, el Loch Oich i el Loch Lochy. D'Inverness a Fort William, quasi cent kilòmetres de via fluvial, dels quals més del 30 per cent són fets per mans humanes (literalment, si tenim en compte l'època que es va construir), que poden navegar vaixells de fins a 45 metres d'eslora i 10 metres d'amplada gràcies a un sistema de dics i comportes que permeten salvar els desnivells del recorregut. El sistema de dics més gran és a Fort William (l'anomenada Escala de Neptú, que permet salvar un desnivell de més de 20 metres) i el segon aquí a Fort Augustus, on som instal·lats avui, en el tram final del nostre recorregut per Escòcia.
Els dics de Fort Augustus, segons m'ha explicat un dels responsables, s'obren 10 o 12 vegades cada dia per deixar passar vaixells en una o altra direcció. I això vol dir que també s'obren els ponts mòbils que permeten travessar el canal quasi a cada poble de la seva vora, tot l'ampli sistema de dics que hi ha d'un extrem a l'altre del seu recorregut. Ara ja no són els vaixells de càrrega i de passatgers d'altres èpoques, sinó velers i motores privades, o petits creuers turístics, sobretot aquí a Port Augustus, porta sud del llac Ness.
Ara mateix, mentre escric aixo (he hagut de canviar de teclat i he perdut els accents), un home fa una estranya operacio amb una tela de quadres aqui al meu costat. Ara veig que es fa un 'kilt', per disfressar-se d'escoces a la manera antiga. Tothom al bar del hostel (una excepcio en aquesta mena d'establiments) va disfressat amb una mena de 'kilt'. Jo, mentres, he comencat a llegir l'autobiografia de Betsy White, una 'traveller', membre d'una comunitat d'escocesos 'transhumants', que fins a meitats del segle XX van viure sense casa fixa viatjant pel pais, contractant-se per fer feines del camp. M'ha semblat suggerent. Ja us explicare que tal.
11 d’ag. 2010
Isle of Skey
Fa cinc dies que vam arribar a Escòcia i estic fascinada per aquest país. La meva filla diu que es podria arribar avorrir de tan de verd, però jo estic segura que no me’n cansaria mai. Els paisatges són, simplement, espectaculars. Ahir vam baixar des d’Inverness a l’illa d’Skey per petites carreteres que travessaven muntanyes, i al mig de la immensitat verda, aturada al costat d’un “loch”, sents emocions contradictòries: corpresa per la bellesa, aclaparada per la infinitud dels espais, per la força de les muntanyes gegantines que t’envolten, et sents lliure i alhora “capturada” per les pedres, els arbres, els rius.
Porta dos dies plovent. Plovia a Drumnadrochit, al costat del llac Ness, prop del castell de Urquhart, on vam estar muntant a cavall. Va ser una hora genial; just el temps que va aturar-se el xàfec, per donar-nos ocasió de galopar enmig dels boscos. En una tarda com la d’ahir, els clubs d’hípica a casa nostra aturen l’activitat. Aquí haurien d’estar inactius quasi permanentment. Així que, plogui o no, les excursions a cavall no es fan. Jo muntava la Kelly, una euga forta i tranquil·la que faria bona parella amb un dels cavalls que munto habitualment a Terrassa, el Bebote, per caràcter i maneres.
Avui ha seguit plovent, amb més o menys força segons l’estona, i nosaltres ens hem dedicat a recórrer l’illa d’Skey. Hem anat cap al nord-oest, a Uig i ens hem aturat al port d’Idrigill, on hem vist descarregar la pesca d’escamarlans, que atrapen amb trampes, semblants als cistells que els pescadors del Mediterrani empren per pescar les llagostes. Aquí els hi diuen ‘langoustines’, i una vegada més m’ha sorprès que un idioma tan ric com l’anglès sigui tan pobre a l’hora d’anomenar les bèsties del mar. Nosaltres tenim llagosta i llobregant (o sastre, o llamàntol) i ells només tenen ‘lobster’; i tenim gambes, i llagostins, i escamarlans, i per ells tot té el mateix nom. I tanmateix, els noms importen, la riquesa d’un idioma és la riquesa de la vida. M’he quedat amb ganes de menjar-me uns quants escamarlans, perquè a l’hotel on ens hem aturat a dinar, a Flodigarry, el preu de les bèsties ‘picava’ bastant, però a canvi m’he menjat un gratinat de peix de la zona boníssim, amb tonyina i salmó i musclos i gambetes (o alguna mena de ‘langoustines’).
En qualsevol cas, si mai us heu de perdre en algun lloc durant dues o tres hores, feu sense pressa la carretera que va d’Uig a Flodigarry i d’aquí fins a Portree. Només se m’acut dir, impressionant. Feréstec i aclaparador. Cases solitàries en mig d'immensos prats que arriben fins a la vora de l'aigua o fins al capdamunt d'un espadat. Ovelles soltes per tot i escadusserament alguna persona enfeinada. És com si el temps s'hagués aturat.
Parlava d’idioma fa un moment i he recordat l’home de la benzinera, prop de Drumnadrochit, que em deia ahir, sense cap dramatisme, que el gaèlic és una llengua que s’està morint. Aquí a Skey no ho sembla: tots els cartells de la carretera són bilingües (de fet, quan vaig travessar el pont de Kyle of Lochalsh em vaig espantar, perquè el primer cartell indicador que trobes està només en gaèlic i em vaig témer que aquesta fos la situació, ja que els noms de moltes localitats, com aquesta de Broadford on som, difereixen molt en gaèlic i en anglès, que és la llengua en la qual són quasi bé tots els mapes; però no, tenen clar que el turisme és un negoci clau per l’illa i t’ho posen fàcil). En qualsevol cas, aquí sents a la gent parlar el gaèlic a les botigues, amb els nens, i estic segura que en els pobles que hem travessat aquesta tarda, on havies de deixar pas a les ovelles i a les vaques que creuaven la carretera on has d’aturar-te cada dos per tres per deixar passar els cotxes que et venen de cara (per la dreta, of course), també el parlen. Però una llengua essencialment rural és, com deia l’home de la benzinera, una llengua que es mor, perquè la força dels mitjans, de l’educació, i aquí del pes internacional de l’anglès, juga en la seva contra.
Nosaltres, d’altra banda, no parem de sentir català i castellà per tot arreu. Hi ha molta gent catalana i de diferents regions d’Espanya de vacances per aquí. És quasi impossible entrar a un museu o a un castell i no sentir algú que comenta la jugada en la nostra llengua o en castellà. Als albergs on ens hem allotjat, a més, ens fem notar, perquè el to de veu de tota la gent de per sota els Pirineus és com a mínim dos decibels més alt que la resta d’europeus.
Crec que a fora segueix caient la pluja fina que ens ha mullat el dia. Tot i el cel de plom, el mar i les muntanyes, els espadats vertiginosos i els prats immensos llepats pel mar, constituïen un paisatge magnificent, digne de veure’s i de recordar. Demà marxem cap a Fort William. A veure si el sol ens acompanya, com els primers dies.
10 d’ag. 2010
Alícia a l’altra banda del mirall
Des diumenge al matí condueixo un cotxe anglès i és com fer-ho a l’altra banda del mirall, amb moviments que reflecteixen els que faig a casa, però que no són exactament els mateixos. En certa manera, el temps de vacances és com viure a l’altra banda del mirall, perquè fem al mateix, però una mica del revés, amb moviments maldestres que no acabem de reconèixer, o que fins i tot volem expressament que siguin diferents del que és habitual. Anem a d’altres països, mengem d’altres menjars i ho fem a hores diferents; si som tranquils, ens agafa una inesgotable inquietud caminadora; si som actius fins al frenesí, a l’estiu som capaços de passar-nos hores inacabables tombats al sol en una platja.
A l’altra banda del mirall, l’Alícia de Lewis Carroll troba un món que és fet de coses ordinàries (almenys ordinàries a la Gran Bretanya on va néixer el conte, com el te de les cinc o les cerimònies de la reialesa) i les transforma amb un toc absurd, com els conills apressats que corren tot el dia o la cort reial transformada en una baralla de cartes- Les vacances tenen també aquest punt de conte fantasiós.
Per això, fem coses com visitar castells (Edimburgh, Stirling), ens passegem per reserves naturals, com la de Cairngorm Mountain, donant de menjar els rens, o ens enfilem amb un telefèric a l’estació de tren més alta del Regne Unit (per descobrir a dalt que l’espessa boira i la pluja no ens deixen veure l’impressionant paisatge).
No hem pogut visitar la destil·leria The Macallan, però camí d’Inverness hem agafat una petita carretera entre el parc de Cairngorn i Nair, a la costa, de paisatges impressionants.
Demà ens aproparem al Loch Ness.
A l’altra banda del mirall, l’Alícia de Lewis Carroll troba un món que és fet de coses ordinàries (almenys ordinàries a la Gran Bretanya on va néixer el conte, com el te de les cinc o les cerimònies de la reialesa) i les transforma amb un toc absurd, com els conills apressats que corren tot el dia o la cort reial transformada en una baralla de cartes- Les vacances tenen també aquest punt de conte fantasiós.
Per això, fem coses com visitar castells (Edimburgh, Stirling), ens passegem per reserves naturals, com la de Cairngorm Mountain, donant de menjar els rens, o ens enfilem amb un telefèric a l’estació de tren més alta del Regne Unit (per descobrir a dalt que l’espessa boira i la pluja no ens deixen veure l’impressionant paisatge).
No hem pogut visitar la destil·leria The Macallan, però camí d’Inverness hem agafat una petita carretera entre el parc de Cairngorn i Nair, a la costa, de paisatges impressionants.
Demà ens aproparem al Loch Ness.
6 d’ag. 2010
Cap a Escòcia
M'ha costat una mica (sempre deixo massa coses per última hora), però ja ho tenim tot llest i d'aquí a unes hores agafarem l'avió cap a Edimburgh. Ens en anem de vacances a Escòcia, per on farem una ruta durant deu dies. Em fa molta il·lusió, perquè el de les Highlands, les terres altes, és un dels paisatges que de sempre m'han atret poderosament. Potser perquè tinc la impressió que s'hi barreja la força feréstega de la muntanya i la calma d'un temps antic, un temps que ha desgastat les arestes més agudes sense haver malmès ni un bri de la força. Ara tindré ocasió de comprovar què hi ha de cert en la meva intuïció.
També em ve molt de gust conèixer Edimburgh i tenir un tastet de la seva vida cultural (el programa del Festivla Fringe, que comença just avui i ve a ser com un germà petit del Festival d'Edimburhg, el qual arrenca sobre el 16 d'agost, té més de 300 pàgines i costa no perdre's entre tanta oferta i tan diversa. No sé si ens donarà temps a veure cap de les propostes culturals, perquè només recórrer els carrers dóna la sensació que t'hi pots passar dies.
Us ho aniré explicant. En el menú hi ha castells, boscos, rius, destil·leries, mar, foques, més castells, trens de pel·lícula i Glasgow, la segona ciutat del petit país del Nord. A veure fins a on arribem.
També em ve molt de gust conèixer Edimburgh i tenir un tastet de la seva vida cultural (el programa del Festivla Fringe, que comença just avui i ve a ser com un germà petit del Festival d'Edimburhg, el qual arrenca sobre el 16 d'agost, té més de 300 pàgines i costa no perdre's entre tanta oferta i tan diversa. No sé si ens donarà temps a veure cap de les propostes culturals, perquè només recórrer els carrers dóna la sensació que t'hi pots passar dies.
Us ho aniré explicant. En el menú hi ha castells, boscos, rius, destil·leries, mar, foques, més castells, trens de pel·lícula i Glasgow, la segona ciutat del petit país del Nord. A veure fins a on arribem.
1 de set. 2008
Vacances (i 3)
Em sembla increïble que ja hagi passat un mes i que se m'hagin acabat les vacances. El meu agitat agost m'ha passat volant, potser perquè m'ha tocat anar amunt i avall resolent temes familiars, però m'ha faltat aquella intensitat que et donen els llargs viatges i els canvis forts d'entorn. M'ha servit, això sí, per a descobrir un autor que no coneixia, el japonès Haruki Murakami, de qui he llegit el darrer llibre publicat aquí, Sauce ciego, mujer dormida. Alguns dels contes del llibre m'han semblat fascinants, com La tía pobre —que m'ha recordat molt Millàs, per aquesta situació entre màgica i absurda sobre la que gira la narració— o com Los gatos antropófagos. També em sorprèn i m'admira la seva capacitat de fer un conte a partir d'un fet nimi, d'una situació en la qual no passa absolutament res, com a Un día perfecto para los canguros. Em fa pensar en la pintura abstracta, perquè no hi ha una història —amb plantejament-nus-desenllaç—, sinó pinzellades de realitat que tenen color, volum, textura, però no una moralina, ni tan sols una interpretació d'aquesta realitat. No són contes rodons, sinó mapes oberts dels quals no es veuen els límits.
Molt interessant. Molt més que la Muriel Barbery, de qui llegeixo La elegancia del erizo. Però d'això ja en parlaré demà. Ara cal dormir, que demà he d'anar a treballar.
...
Molt interessant. Molt més que la Muriel Barbery, de qui llegeixo La elegancia del erizo. Però d'això ja en parlaré demà. Ara cal dormir, que demà he d'anar a treballar.
...
19 d’ag. 2008
Vacances (2)
Em diu un amic músic que segurament jo expresso la meva sensibilitat escrivint, de la mateixa manera que ell ho fa component les seves cançons. Jo, en canvi, no estic molt segura que les meves paraules sàpiguen dir les meves emocions; més aviat em serveixen per sublimar els meus dimonis interiors: els dubtes angoixants, els desamors, aquella sensació recurrent de ser fora de lloc i d'anar contra el temps... Escriure és l'única forma que sé d'ordenar el meu pensament, d'arribar a entendre una mica el que m'emvolta i els qui m'envolten, tot i que m'adono que sovint, arrossegada per la necessitat de donar un ordre lògic a les meves frases, sóc incapaç de trobar les paraules que expressin totes les dimensions de la comprensió intuitiva i sensorial.
Em passa precisament amb la música, i de vegades també amb les obres plàstiques, que no sempre es deixen atrapar fàcilment en la xarxa de la racionalització. Escriure d'art, de qualsevol art, és con una mena de gimnasia: per arribar a expressar en paraules allò que sents cal entrenar-se cada dia, per copsar l'ànima de les obres creatives —però també la de les coses mundanes— cal arrancar-ne, tel a tel, la pell supèrflua, i per fer-ho cal esmolar cada dia les ungles de la sensibilitat i de la imaginació.
Diu Juan José Millàs, en la seva celebrada biografia de Catalina, la seva mosca del vinagre, que els gens —la majoria dels quals els humans compartim amb la humil mosca— li recorden les lletres de l'alfabet, perquè amb les mateixes lletres pots escriure el Quixot o una circular del Ministeri de l'Interior. La metàfora em sembla fascinadora. Tant com la idea que dues ratlles que se separen a penes un milímitre just després de creuar-se poden arribar a distanciar-se milers de quilòmetres si les allarguem prou. Ara sabem que les mosques i la majoria d'animals tenen una estructura genètica molt similar, però segurament en algun moment de la història les nostres línies de desenvolupament es van separar una mica —potser molt i molt menys d'una centèssima de milímetre— i això ens va fer tan diferents. O potser no ho som tant, de diferents.
...
Em passa precisament amb la música, i de vegades també amb les obres plàstiques, que no sempre es deixen atrapar fàcilment en la xarxa de la racionalització. Escriure d'art, de qualsevol art, és con una mena de gimnasia: per arribar a expressar en paraules allò que sents cal entrenar-se cada dia, per copsar l'ànima de les obres creatives —però també la de les coses mundanes— cal arrancar-ne, tel a tel, la pell supèrflua, i per fer-ho cal esmolar cada dia les ungles de la sensibilitat i de la imaginació.
Diu Juan José Millàs, en la seva celebrada biografia de Catalina, la seva mosca del vinagre, que els gens —la majoria dels quals els humans compartim amb la humil mosca— li recorden les lletres de l'alfabet, perquè amb les mateixes lletres pots escriure el Quixot o una circular del Ministeri de l'Interior. La metàfora em sembla fascinadora. Tant com la idea que dues ratlles que se separen a penes un milímitre just després de creuar-se poden arribar a distanciar-se milers de quilòmetres si les allarguem prou. Ara sabem que les mosques i la majoria d'animals tenen una estructura genètica molt similar, però segurament en algun moment de la història les nostres línies de desenvolupament es van separar una mica —potser molt i molt menys d'una centèssima de milímetre— i això ens va fer tan diferents. O potser no ho som tant, de diferents.
...
3 d’ag. 2008
Vacaciones (1)
El viernes empecé mis vacaciones y, aunque me había propuesto hacer cuando menos una entrada diaria, arranco tarde esta serie de reflexiones veraniegas. He estado entretenida montando un pequeño video casero sobre el western en el que participaron mis hijos en el club donde aprenden a montar a caballo, pero también disfrutando de la lectura pausada de novelas y periódicos, que es algo que durantge el curso no siempre puedo hacer con la asiduidad y la tranquilidad que quiero.
En esas lecturas me he encontrado con un par de artículos sobre un tema al que he estado dando bastantes vueltas en los últimos meses: mujeres y poder. Como recuerda Joana Bonet en La Vanguardia, el empeño de Rodríguez Zapatero por un gobierno paritario y la apuesta de Rajoy por la renovación del PP y su distanciamiento de etapas precedentes, han propiciado que las mujeres alcancen en nuestro país cuotas de poder político sin precedentes en nuestra historia. Más allá de nuestras fronteras, la confrontación Clinton-Obama por la candidatura demócrata a la presidencia de Estados Unidos ha favorecido también la reflexión sobre sexo y poder. Yo, como muchos otros, también me he preguntado hasta qué punto el sexo de Hillary determina formas concretas y quizás distintas de hacer política, y hasta qué punto eso podía influir (para bien o para mal) en su elección.
Al final, si el sexo de Hillary tuvo alguna influencia, está claro que fue más bien negativa, porque perdió su candidatura. Y no me atrevería a asegurar, aunque otros son menos prudentes que yo, que su condición de mujer tuviera nada que ver con sus prolongadas reticencias a admintir la derrota.
Yo estoy con Bonet cuando afirma que el juicio sobre la manera femenina de hacer las cosas "se ve oscurecida por un montón de estéreotipos", tópicos que nublan con frecuencia el pensamiento. Yo diría, además, que esas diferencias, si existen, son irrelevantes en términos políticos y sociales. Estoy segura que las diferencias que marcan la singularidad de cada persona —su carácter fuerte o débil, su capacidad de diálogo, su formación, su inteligencia...— pueden llegar a ser mucho mayores que las similitudes o estilos tendenciales que puede marcar el pertenecer a uno u otro sexo.
En la alabanza de ciertas supuestas cualidades que adornan a la mitad de la Humanidad a la que pertenezco se esconde con frecuencia más paternalismo misógeno que sincera admiración por nuestros supuestos méritos ancestrales.
Más cierto es que, por educación y práctica social, unos suelen exceder en la ambición y empeño por el poder que a otras les (nos) falta. Nos queda mucho por avanzar en esta línea, porque estoy segura que, una vez alcanzada la equidad en el terreno de los derechos teóricos —situación de historia cortísima, porque como nos recuerda Bonet sólo hace 77 años que Clara Campoamor tuvo que batir la resistencia de los hombres progresistas del Congreso de los Diputados para lograr el voto para las mujeres—, ahora nos toca mover ficha a nosotras.
Hay que promover la afiliación de las mujeres a los partidos políticos y su participación activa en entidades sociales y representativas, porque sólo desde una participación paritaria en la base podrá alcanzarse en las cúpulas una paridad que sea, al mismo tiempo retrato de la realidad plural de los partidos y selección de sus mejores hombres y mujeres.
Pero este es el lado fácil de la igualdad (y no podemos desanimarnos por ese escaso 17,7% de mujeres parlamentarias en todo el mundo, que no deja de representar un avance). Donde creo que el tema se hace más complejo es en las cúpulas de las empresas. La maternidad y el networking —elemento clave de la gestión de una carrera profesional— casan mal, y aunque por ahí corren algunas superwomen que han logrado alcanzar notable éxito en compatibilizar vida familiar y éxito laboral, la mayoría sobrevivimos con un pie en cada mundo y con mucho working y poco net.
Esperemos que las nuevas generaciones de mujeres sigan avanzando por el camino que marcaron quienes nos precedieron.
...
En esas lecturas me he encontrado con un par de artículos sobre un tema al que he estado dando bastantes vueltas en los últimos meses: mujeres y poder. Como recuerda Joana Bonet en La Vanguardia, el empeño de Rodríguez Zapatero por un gobierno paritario y la apuesta de Rajoy por la renovación del PP y su distanciamiento de etapas precedentes, han propiciado que las mujeres alcancen en nuestro país cuotas de poder político sin precedentes en nuestra historia. Más allá de nuestras fronteras, la confrontación Clinton-Obama por la candidatura demócrata a la presidencia de Estados Unidos ha favorecido también la reflexión sobre sexo y poder. Yo, como muchos otros, también me he preguntado hasta qué punto el sexo de Hillary determina formas concretas y quizás distintas de hacer política, y hasta qué punto eso podía influir (para bien o para mal) en su elección.
Al final, si el sexo de Hillary tuvo alguna influencia, está claro que fue más bien negativa, porque perdió su candidatura. Y no me atrevería a asegurar, aunque otros son menos prudentes que yo, que su condición de mujer tuviera nada que ver con sus prolongadas reticencias a admintir la derrota.
Yo estoy con Bonet cuando afirma que el juicio sobre la manera femenina de hacer las cosas "se ve oscurecida por un montón de estéreotipos", tópicos que nublan con frecuencia el pensamiento. Yo diría, además, que esas diferencias, si existen, son irrelevantes en términos políticos y sociales. Estoy segura que las diferencias que marcan la singularidad de cada persona —su carácter fuerte o débil, su capacidad de diálogo, su formación, su inteligencia...— pueden llegar a ser mucho mayores que las similitudes o estilos tendenciales que puede marcar el pertenecer a uno u otro sexo.
En la alabanza de ciertas supuestas cualidades que adornan a la mitad de la Humanidad a la que pertenezco se esconde con frecuencia más paternalismo misógeno que sincera admiración por nuestros supuestos méritos ancestrales.
Más cierto es que, por educación y práctica social, unos suelen exceder en la ambición y empeño por el poder que a otras les (nos) falta. Nos queda mucho por avanzar en esta línea, porque estoy segura que, una vez alcanzada la equidad en el terreno de los derechos teóricos —situación de historia cortísima, porque como nos recuerda Bonet sólo hace 77 años que Clara Campoamor tuvo que batir la resistencia de los hombres progresistas del Congreso de los Diputados para lograr el voto para las mujeres—, ahora nos toca mover ficha a nosotras.
Hay que promover la afiliación de las mujeres a los partidos políticos y su participación activa en entidades sociales y representativas, porque sólo desde una participación paritaria en la base podrá alcanzarse en las cúpulas una paridad que sea, al mismo tiempo retrato de la realidad plural de los partidos y selección de sus mejores hombres y mujeres.
Pero este es el lado fácil de la igualdad (y no podemos desanimarnos por ese escaso 17,7% de mujeres parlamentarias en todo el mundo, que no deja de representar un avance). Donde creo que el tema se hace más complejo es en las cúpulas de las empresas. La maternidad y el networking —elemento clave de la gestión de una carrera profesional— casan mal, y aunque por ahí corren algunas superwomen que han logrado alcanzar notable éxito en compatibilizar vida familiar y éxito laboral, la mayoría sobrevivimos con un pie en cada mundo y con mucho working y poco net.
Esperemos que las nuevas generaciones de mujeres sigan avanzando por el camino que marcaron quienes nos precedieron.
...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
