Em fa la impressió que la jornada electoral que s'obrirà d'aquí a unes poques hores és la més trista que he viscut des que vam estrenar aquesta imperfecta democràcia fa 35 anys. Potser només m'ho sembla a mi, però en l'entorn percebo un profund desànim i cap missatge, ni els dels anunciats perdedors, ni els dels previsibles guanyadors, transmet entusiasme i il·lusió, una paraula que ja sembla només adequada per fer gags a Polònia. Parles amb la gent i són molts, moltíssims els que ja fa temps que van començar a abstenir-se per demà/avui; i també són multitud els que et diuen que aniran a votar només per responsabilitat, perquè no volen que la derechona arribi al poder amb la seva complicitat. Però la majoria d'aquests no votaran al que creuen millor, sinó al que veuen com el menys dolent, que pot estar relativament distant de les seves conviccions ideològiques profundes (com tots aquells socialdemòcrates catalanistes que acabaran votant a un senyor de l'Opus que surt a la tele tocant-se la cartera, perquè la senyora de l'esquerra no genera ni confiança ni entusiasme).
Però potser el desànim és només meu i sóc jo qui veu el món a través de les ombres que em sembla que ho cobreixen tot. Potser sóc només jo qui es troba envoltada per aquestes ombres que m'encongeixen el cor i m'esporugueixen. De vegades tinc la sensació que els sentiments són com grans imants, que atreuen sobre seu els sentiments de l'entorn que vibren en la mateixa ona. És com si portessis unes ulleres de color que magnifiquen tot el que és del mateix color.
Jo, aquests dies, estic trista i decebuda, i només veig la tristor i el desencís que m'envolta. Sé segur que hi ha coses bones i alegres (ho sap el cap, però no ho sent així el cor), però em costa veure-les. Em sento com un titella desmanegat, com una joguina desballestada, i em faria falta algú que m'ajudés a recollir les peces. Però això ja és per a un altra entrada. Ara, a dormir, per anar d'hora a votar. Més enllà del desànim, tenim la disciplina de la responsabilitat.
...
20 de nov. 2011
12 de nov. 2011
Cartes a un amic distant (7)
Avui he pintat la lluna per a tu. Amb la seva cada rodona i plena s'ha vestit, enganyosa, de color de vesprada estiuenca i jo he deixat un missatge amagat entre els seus plecs. Corria carretera amunt i ella em seguia, així que he allargat la mà i he escrit sobre la seva panxa freda les quatre lletres màgiques perquè tu les llegeixis quan no miri ningú.
Avui he comprat una cançó per a tu. Feta de laments i festa. Una cançó que ve d'antigues muntanyes, esquerpes i fredes, que avança sobre la neu sense deixar marques i saltironeja a la font del poble un dia de mercat. Una cançó antiga, com el meu cor, fet de bocins dels cors trencats d'un miler d'amants. Una cançó que m'ha fet pensar en tu, perquè està feta a parts iguals de tristor i felicitat.
Avui he comprat una cançó per a tu. Feta de laments i festa. Una cançó que ve d'antigues muntanyes, esquerpes i fredes, que avança sobre la neu sense deixar marques i saltironeja a la font del poble un dia de mercat. Una cançó antiga, com el meu cor, fet de bocins dels cors trencats d'un miler d'amants. Una cançó que m'ha fet pensar en tu, perquè està feta a parts iguals de tristor i felicitat.
6 de nov. 2011
Ventafocs
S'acaba la música i es desfà l'encanteri. Abans de les 12 de la nit ja sóc a casa, i em sento com la Ventafocs. He guardat al pàrquing la meva carbassa que, per sort, té pistons enlloc de ratolins i a la que no li calen lacais. La meva fada madrina fa temps que em va abandonar a causa de l'stress per sobreocupació: al meu barri totes érem Ventafocs. No teníem germanes lletges que portessin roba cara, però totes havíem de fregar la cuina i els serveis, i sense la menor esperança que ningú ens fes emprovar mai una sabata de vidre.
S'acaba la música i es desfà l'encanteri, la il·lusió de proximitat. La vida, prosaica, posa cadascú al seu lloc i tornem a començar. En el punt just que s'esvania, de nou, el somni del príncep blau, he tornat a pensar en aquell vell projecte d'amors assassins i maldestres fins al punt de fer-los homicides.
Hauria de dedicar-me només a escriure. Seria més feliç i així no passaria per empipades fortes com la que ara em rosega l'ànima. M'adono que estic molt enfadada i que no aconsegueixo que se'm passi. El problema és que la dissensió per mi s'ha situat en el terreny dels valors i quan has arribat al convenciment que una persona és mala persona resulta difícil trobar elements de connexió.
La Ventafocs s'adorm. S'arrauleix prop de la xemeneia, envoltada de la conhort de bestioles encantades, i somnia en el seu príncep.
nnn
S'acaba la música i es desfà l'encanteri, la il·lusió de proximitat. La vida, prosaica, posa cadascú al seu lloc i tornem a començar. En el punt just que s'esvania, de nou, el somni del príncep blau, he tornat a pensar en aquell vell projecte d'amors assassins i maldestres fins al punt de fer-los homicides.
Hauria de dedicar-me només a escriure. Seria més feliç i així no passaria per empipades fortes com la que ara em rosega l'ànima. M'adono que estic molt enfadada i que no aconsegueixo que se'm passi. El problema és que la dissensió per mi s'ha situat en el terreny dels valors i quan has arribat al convenciment que una persona és mala persona resulta difícil trobar elements de connexió.
La Ventafocs s'adorm. S'arrauleix prop de la xemeneia, envoltada de la conhort de bestioles encantades, i somnia en el seu príncep.
nnn
5 de nov. 2011
Realitats paral·leles
Hi ha persones que van per la vida com si la realitat no anés amb elles. Són aquells (i aquelles) que la malícia periodística (passada per guió de cinema) aplega sota l'epígraf: 'No deixis que la realitat t'espatlli una bona notícia.
Fora de la premsa, hi ha persones (de project managers a funcionaris, passant per tota la gradació d'empelts intermitjos) que confonen responsabilitat amb capacitat i s'atorguen el dret de donar lliçons d'allò que no saben a qui haurien de consultar.
Per tractar amb ells (i amb elles) cal tenir un tremp d'acer. No et pots deixar amilanar pels seus estudiats aires de superioritat: tendeixen a adoptar per a qualsevol aseveració un aire pedagògic, alentint el ritme de l'explicació i tirant d'esquemes gràfics, com si tinguessin davant un nen o un avi que necessita atenció especial. Amaneixen la conversa amb alguns "el que hauries de saber", "el que potser no t'ha quedat clar", "el que diuen els experts (que sempre són uns altres que en saben més que tu d'allò teu)", amb els quals posen com a base inqüestionable allò que precisament tu volies discutir.
Vaja, que els hi vols dir que no en tenen ni idea i abans de començar ja t'han engaltat que la seva expertesa està fora de discusió, perquè són els líders, donant la volta com un mitjó a la lògica i el sentit comú més elemental, que demana posar els millors al capdavant. Ells/elles simplement se situen al capdavant (i no estalvien maniobres per aconseguir-ho) i d'aquest fet infereixen que són els millors.
Si qüestiones el plantejament dels seus projectes, remarquen les teves limitacions per entendre la naturalesa innovadora que els anima. Si qüestiones la manca de resultats concrets, subratllen la qualitat inefable i estratègica de la dinamització d'actors que han aconseguit, i si insisteixes demanant resultats, t'expliquen que el projecte avança adequadament i que el producte, ja arribarà. Són els reis (les reines) del gantt, i reclamen amb abassegadora insistència l'acompliment de terminis i el valor inestimable del seu temps (el dels altres cotitza bastant més baix), però els seus projectes, de tant importants i transcendents que són es van modificant cada tres mesos i mai s'arriba a fer res.
Ells/elles viuen al seu món paral·lel, on no hi ha crisi, però hi ha molta confidencialitat, no pas per guardar cap secret, sinó perquè no se sàpiga que no hi ha cap secret a amargar.
Fora de la premsa, hi ha persones (de project managers a funcionaris, passant per tota la gradació d'empelts intermitjos) que confonen responsabilitat amb capacitat i s'atorguen el dret de donar lliçons d'allò que no saben a qui haurien de consultar.
Per tractar amb ells (i amb elles) cal tenir un tremp d'acer. No et pots deixar amilanar pels seus estudiats aires de superioritat: tendeixen a adoptar per a qualsevol aseveració un aire pedagògic, alentint el ritme de l'explicació i tirant d'esquemes gràfics, com si tinguessin davant un nen o un avi que necessita atenció especial. Amaneixen la conversa amb alguns "el que hauries de saber", "el que potser no t'ha quedat clar", "el que diuen els experts (que sempre són uns altres que en saben més que tu d'allò teu)", amb els quals posen com a base inqüestionable allò que precisament tu volies discutir.
Vaja, que els hi vols dir que no en tenen ni idea i abans de començar ja t'han engaltat que la seva expertesa està fora de discusió, perquè són els líders, donant la volta com un mitjó a la lògica i el sentit comú més elemental, que demana posar els millors al capdavant. Ells/elles simplement se situen al capdavant (i no estalvien maniobres per aconseguir-ho) i d'aquest fet infereixen que són els millors.
Si qüestiones el plantejament dels seus projectes, remarquen les teves limitacions per entendre la naturalesa innovadora que els anima. Si qüestiones la manca de resultats concrets, subratllen la qualitat inefable i estratègica de la dinamització d'actors que han aconseguit, i si insisteixes demanant resultats, t'expliquen que el projecte avança adequadament i que el producte, ja arribarà. Són els reis (les reines) del gantt, i reclamen amb abassegadora insistència l'acompliment de terminis i el valor inestimable del seu temps (el dels altres cotitza bastant més baix), però els seus projectes, de tant importants i transcendents que són es van modificant cada tres mesos i mai s'arriba a fer res.
Ells/elles viuen al seu món paral·lel, on no hi ha crisi, però hi ha molta confidencialitat, no pas per guardar cap secret, sinó perquè no se sàpiga que no hi ha cap secret a amargar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
