Homenatges

Acabo d'arribar de l'acte de lliurament de la Medalla de la Ciutat a en Màrius Samarra, fundador de Joventuts Musicals de Terrassa i "factòtum" de la seva fusió amb Amics de les Arts, l'entitat en la qual ens vam conèixer i la mútua vinculació amb la qual ens ha fet amics.



En Màrius sempre ha sigut la font de la que he rebut bona part del meu coneixement de les tertúlies i les facècies culturals terrassenques dels anys 50 i 60; un tema en el qual, sense pretendreu, m'estic convertint en una experta —més que res per falta de competència, però també perquè vaig començar a freqüentar Amics de les Arts just a temps per conèixer personalment i confraternitzar amb alguns dels grans herois d'aquelles nits de subversions secretes i rebel·lions a porta tancada, molts dels quals ja ens han deixat. En Màrius —més jove que els Junyent, Girona, Morera, Moliné...— és l'últim testimoni d'una època de cançons desafinades i no gaires papers per deixar-ne memòria.



Sembla, tot plegat, un assumpte molt local, però, en realitat, la història d'en Màrius —home recte i culte, treballador incansable, teixidor de pactes, facilitador de consens, humor disbauxat, ximple, a estones, però dintre d'un ordre ("no hi deixàvem entrar a qualsevol al Amics")— és com la paràfrasi de la història d'aquest país. Seny i rauxa, gestes comedides, pactes de comerciants que lloen la pàtria, però tenen cura del negoci. En Màrius ha parlat de fer país, de lluitar per allò que, afirma, és normal a tot el món, però no aquí: poder dir amb naturalitat "estimo el meu país, estimo la meva pàtria" i que això no ofengui ningú, però en realitat, és bastant menys freqüent del que diu el Màrius.



Són milions els que no saben d'on són, ni quina és la seva pàtria, els que no poden afirmar amb "normalitat" la seva identitat, difusa entre l'herència del colonialisme i les tensions de la globalització. Tot i que també és veriat que els catalans —almenys els catalans com el Màrius, que són molts— no s'emmirallen pas en els països en què jo estic pensant.



Penso en els indígenes bolivians que segueixen Evo Morales, amb l'esperança de "recuperar" el país al qual pertanyen però que no els pertany. Penso en aquelles vídues de Zimbabwe que vaig conèixer ja fa molts anys, segregades de la seva societat pels estralls —pobresa, viudetat— d'una de les guerres de descolonització més cruentes d'Àfrica; segregades de la seva història per una frontera que va partir una ètnia entre dos països: Zimbabwe i Moçambic.



No, dir aquesta és la meva pàtria, aquesta és la meva llengua, i en vull i puc fer-ne vehicle de civilització i cultura, no és tan normal. Llegeixo autores paquistaneses i iranianes traduïdes a l'anglès i em pregunto com sona la seva literatura. Però bé, aquest és motiu per un altre pensament, un altre moment. Avui és el dia d'en Màrius, l'herència de la civilitat noucentista sota la qual s'amaga, com el licor en un bombó, l'ànima bohèmia d'un teixidor que va aprendre a cantar boleros al "Barri Chino" de Barcelona.

La mirada comprometida

Aquesta tarda hem presentat al FNAC d'El Triangle, a Barcelona, el llibre La mirada comprometida. Fotoperiodismo para 50 años de solidaridad que ha editat Intermón Oxfam en ocasió del seu 50è aniversari i del qual em van demanar que escribís el pròleg. El llibre és un recull de reportatges fotogràfics de països i projectes en els quals treballa l'ONG editora. Us transcric a continuació els pensaments que m'han servit per presentar el llibre.

M’han demanat que us presenti aquest llibre, La mirada comprometida. Fotoperiodismo para 50 años de solidaridad i, mentre pensava en quines coses volia destacar aquesta tarda del seu contingut, vaig recordar l’agra polèmica que va tenir lloc fa ja temps, a principis de 2005, crec, sobre una fotografia periodística.

Un fotògraf prou conegut, Javier Bauluz, havia volgut denunciar a través d’una imatge, que va publicar “La Vanguardia”, la indiferència de la nostra societat davant el fenomen de la immigració i les seves víctimes. Ho va fer tot fotografiant el cadàver d’un immigrant, isolat al mig d’una platja, mentre dos banyistes el contemplaven, indiferents al drama humà d’aquella mort.

Un periodista i conegut polemista, Arcadi Espada, va “denunciar” aquella fotografia com una manipulació, un muntatge, tot afirmant que el fotògraf havia deixat “fora de quadre” l’autèntica realitat d’aquella escena: els guàrdies civils, el personal sanitari, els altres banyistes...

Bauluz va ser taxatiu i clar en la resposta: no només aquella parella, sinó tota una platja amb més de 200 para-sols van restar indiferents mentre dos guàrdies custodiaven el mort durant tot el dia i allà no apareixia ningú a fer-se càrrec del cos. I es van publicar diverses imatges des d’altres angles que ho corroboraven. Bauluz afirmava: “Si el fotoperiodismo es algo, es intentar resumir una información en una sola imagen. Y la elección del ángulo y el momento es lo fundamental. Esta imagen es un símbolo de lo que estaba sucediendo en esa playa y de lo que está sucediendo en esta sociedad.”

Si faig esment d’aquesta polèmica és per recollir dues idees que em semblen reveladores a l’hora d’explicar què és i què ens aporta el llibre La mirada comprometida que avui presentem.

La primera idea és la de la indiferència de la nostra societat davant del dolor de persones com les que protagonitzen les imatges d’aquest llibre. Però, som realment tant indiferents? Quin efecte produeixen en la nostra sensibilitat, en els nostres sentiments, en les nostres conviccions imatges com les que aquí se’ns presenten?

Abans d’escriure el pròleg de La mirada comprometida vaig revisar algunes de les meditacions que sobre aquestes complexes preguntes fa l’escriptora i pensadora nord-americana Susan Sontag a la seva obra Regarding the Pain of Others (Ante el dolor de los demás). I la seva conclusió —que subscric— és que no hi ha una única resposta.

A títol individual, i com a societat, sovint ens sentim interpel·lats per les imatges de la violència o del dolor, però no sempre som capaços d’articular una resposta, ni en l’ordre individual ni en el col·lectiu, perquè les respostes solen ser complexes. L’existència de les ONG, organitzacions solidàries com Intermón Oxfam, és, clarament, un esforç col·lectiu per articular una resposta davant la commoció que ens produeix el dolor de les persones.

Crec, com ja he dit en algun altre lloc, que les ONG són filles de la commoció que ens produeix la pobresa i la injustícia, una commoció que en bona part vehiculen les imatges.

No és menys cert, tanmateix, que, de vegades, les imatges del dolor —a la premsa, a la TV— l’han banalitzat i, sobretot, que sovint les víctimes han estat “despersonalitzades”, “cosificades”. Sovint les fotografies han “exhibit” homes, dones, nens de pell fosca, d’altres cultures i d’altres països en situacions que no ens atreviríem a mostrar, si el patiment que denunciem fos el dels nostres veïns d’escala.

Però resulta massa fàcil donar-li la culpa d’aquest “exhibicionisme” als fotògrafs. El fotoperiodista escull, com deia Bauluz, l’angle i la imatge que més informació ens aporta, però quan mira ho fa també a través dels ulls de la societat a la qual pertany. Perquè mirar, la qualitat de la mirada, és un exercici alhora individual i col·lectiu.

La mirada dels mitjans de comunicació cap a la pobresa i la injustícia ha anat canviant en els darrers anys, com crec que demostren a bastament els treballs que aquí ens presenten Tomás Abella (Bolívia), Eduardo Arrillaga (Nicaragua), Santos Cirilo (Etiòpia), Luis Magán (Índia), Fernando Moleres (Sri Lanka i Bangladesh) i Bru Rovira (Mèxic i Chad). No només els temes socials, i les notícies relacionades amb la pobresa i la injustícia ocupen avui més espai en les agendes mediàtiques que deu anys enrera, sinó que, a més, les persones del Sud han deixat de ser mers subjectes passius de la nostra observació per “humanitzar-se” davant dels nostres ulls.

Crec que en aquest canvi ha jugat un paper clau el compromís personal dels professionals, homes i dones que, com els sis autors d’aquest llibre, han sigut dins dels mitjans els primers advocats de les raons d’aquestes poblacions oblidades i menystingudes. Però, malgrat tot, la dinàmica dels mitjans imposa les seves regles i, sovint no els és possible, als professionals de diaris i revistes, fer un llarg viatge al costat d’un bon fotògraf per aprofundir en aspectes diversos d’un país. Anar de la pedrera a la filatura, de l’hospital maternal als jocs sota l’aigua d’un grup de nois, d’un camp petrolier del Chad a la “maquila” de Mèxic. Per això calia també fer un llibre així, per permetre a aquestes magnífiques fotos periodístiques escapar de la tirania de l’actualització permanent, 24 hores sobre 24 hores, 365 dies sobre 365 dies... Escapar de la trivialització de la pressa.

Us deia abans que la presentació girava sobre dues idees. Si la primera era la relació entre imatges i sofriment, entre aquestes imatges i les nostres reaccions, la segona és la idea de la versemblança i les conflictives relacions de la fotografia periodística amb la realitat

En la meva opinió La mirada comprometida és un llibre que mira directament la realitat i que ens posa a les mans justament allò que sovint “queda fora de quadre”. I ho fa posant al nostre abast imatges inesperades, en certa forma sorprenents: lluny de la imatges “noticioses” que diaris i televisions ens serveixen dels països del Sud —conflictes, catàstrofes, polítics abraçant-se o fent discursos...—, aquí trobem el mestre africà dictant una classe, els nois indis jugant a una font, les dones de Nicaragua carregant paquets camí del mercat, el camperol mexicà resant en la petita capella que s’ha fet al menjador de casa, les dones aimares sembrant els seus camps... Una realitat que fa que aquests éssers humans deixin de ser un esdeveniment per ser persones com nosaltres.

Però a mi, el que més m'impressiona són els somriures. El llibre n’és ple de somriures. Però n’hi un d’especial: el d’una mare etíop que travessa el pati d’un centre de nutrició, amb els seus quatre fills. El més petit, tot nu, deixa veure al seu cos els estralls de la manca d’aliments. I tots cinc somriuen. Són cinc somriures, us ho confesso, que, de vegades, quan em sento defallir per la feina o el cansament, il·luminen el meu camí.

Comunicació i ONG, de nou

Aquesta tarda he estat donant un seminari de postgrau a la Universitat Autònoma, dins d'un curs de periodisme sobre pau i conflictes. Hi he anat, un any més, per parlar de comunicació i ONG, que és la meva especialitat (guanyada a pols durant 11 anys de dur treball per Intermón Oxfam).

Inevitablement, s'han posat sobre la taula les polèmiques periodístiques del nostre entorn i, en concret, l'escàndol que va suposar fa uns mesos l'emissió (13-3-2006) d'un reportatge a TV3 que qüestionava l'ONG Ajuda en Acció després que un equip del programa Entre línies viatges amb una "padrina" en una visita sorpresa a la comunitat on té afillat un nen d'El Salvador.

El joves, com els alumnes d'aquest postgrau, són molt sensibles i crítics al fet que una ONG "no digui la veritat", perquè, al capdavall, encara que en el món de les ONG tothom sap que l'apadrinament és una tècnica de màrqueting, en el "món real" tothom sembla mantenir la il·lusió que, si s'és honest, es diu exactament allò que es fa i es fa exactament allò que es diu. Però el que diu l'apadrinament és un conte de fades i, per tant, uns menteixen i, els altres, compren la mentida amb una facilitat pasmosa.

A mi l'apadrinament em sembla una mentida abominable, tant per qui la ven com per qui la compra, ja que fomenta el paternalisme i una caritat poc o gens crítica amb les raons que rauen darrera la pobresa, que en són la raó i la perpetuen.

Com els deia als meus "alumnes" aquesta tarda, una comunicació (de les ONG) que no té com a objectiu canviar el món no té sentit, perquè si les ONG no serveixen per canviar el món, no tenen sentit. L'abast d'aquest canvi pot ser divers: un pou en un poble al bell mig d'una zona seca pot canviar la vida de moltes persones, i això genera forces profundes que fan girar el món. Però si el que cal són pous, cal vendre pous i fer entendre per què són necessaris, i no val vendre somriures de nens a tant la mitja dotzena (una foto i dos cartes a l'any per satisfer la necessitt de ser bo d'uns quans de nosaltres amb sentiment de culpa).

L'apadrinament és com el cas d'aquell periodista que va viure un any fent d'enviat especial a la guerra d'Iraq sense moure's de Manhatan. Comptat i debatut, potser a través d'Internet i amb unes quantes trucades aconseguia tanta informació com els seus col·legues literalment "amagats" als hotels de Bagdad o aixoplugats sota les aixelles de dos marines, però, és clar, s'embutxacava les dietes, i tot el color local, que tant agrada al periodisme ianqui, era aquarel·la de l'adroguer de la cantonada. Va mentir. That's all.

No simpatitzo amb l'apadrinament, és obvi, però tampoc acostumen a agradar-me els reportatges de TV de "denúncia", fets així, presentant-se a un lloc a veure si allò que diu la propaganda és veritat. Com també els deia als nois i noies del seminari, fa massa anys que em trobo amb periodistes molt superficialment crítics i molt poc capaços (no sempre per manca de voluntat, sovint per manca de recursos i empreses que aportin per ells) d'aprofundir en l'anàlisi del que es fa bé i el que es fa malament a les ONG.

De tota manera (i això no els hi he dit), és una tempesta en un vas d'aigua, perquè TV3 només es veu a Catalunya (on Ajuda en Acció té 1.900 "padrins", segons el programa, és a dir "xocolata del lloro") i la gran massa de l'audiència no veu programes informatius de l'estil d'Entre línies. En tot cas, us recomano dos articles de Carles Armengol sobre ONG i credibilitat, que a mi m'han agradat:


Ajuda en Acció i TV3. I això només és el principi... i
La pèrdua de la inocència

Pepe

Aquesta nit ha mort el pintor Josep Martínez Lozano, Pepe, per tots els qui erem amics seus, i ell tenia molts amics. Jo he escrit aquest article d'aquí a sota i l'he enviat al Diari de Terrassa, però no sé si me'l publicaran. Demà l'enterren i no hi podré anar. Em sap greu, però en certa forma me n'alegro: no puc sofrir les cerimònies de la mort. Suposo que un pintor mereixeria que es parlés del seu art, però jo, en aquests moments, penso sobretot en la persona.

Pepe, un dels nostres, per sempre

«Cada dia, al voltant de les sis, entrava al bar amb gest enèrgic. Travessava el cafè amb pas decidit fins al fons i, un cop havia comprovat qui era la concurrència, es girava cap a la barra i amb veu estentòria, un xic nasal, demanava: “Nena, posa’m un conyac!” La seva proverbial bata blava tacada de pintura, sempre amb un parell de pinzells sobresortint de la butxaca alta de l’esquerra, donava a aquestes entrades una qualitat aèria, que engrandia una figura curta i rabassuda.

»La “nena” en qüestió era la Lourdes, encarregada del bar d’Amics de les Arts, que feia molts anys que havia deixat la condició infantil, i l’home de la bata blava, naturalment, el pintor Josep Martínez Lozano, Pepe per als seus amics. Sovint, si la següent classe d’aquarel·la no començava de seguida i els clients del cafè eren escassos, la Lourdes i el Pepe estenien el feltre verd a un extrem del taulell i s’embrancaven a fer una partida de tuti. No us penseu, no hi jugava qualsevol al tuti amb la Lourdes. Per “cantar-li les quaranta” a la vella cambrera (però abans que cambrera, esposa i vídua d’en Josep Bultà, un dels insignes membres de l’anomenada Penya dels Ximples) calia haver demostrat una provada habilitat en el maneig d’oros, espases, copes i bastons, de sotes, cavalls i reis.

»El Pepe —sempre lluint sota la bata una camisa blanca i una mena de corbatí de cordons negres i sivella de plata, a la manera dels cow-boys texans— sostenia les cartes amb les seves mans petites, de moviments nerviosos —preses d’una inquietud que la seva pintura de camps extensos i ports en calma semblava contradir—, mentre apurava el conyac i l’havà de rigor, i no deixava de parlar un xic atropelladament, tot puntuant l’esdevenir del joc o l’entusiasme creatiu que li produïa parlar de la preparació d’una nova exposició amb la seva exclamació preferida: “Ai, Pepe, quina nit!”

»A les primeries dels anys vuitanta, quan l’escena descrita es repetia més o menys quotidianament, en Pepe vivia una època de plenitud. La seva pintura, arrelada en les déus de l’impressionisme, gaudia d’un ampli reconeixement, i el suport del públic convertia cadascuna de les seves exposicions en un èxit. Ell explicava, a qui el volgués escoltar, que el millor d’aquest èxit era que el feia sentir-se lliure per provar coses noves, per seguir aprenent.

»En aquesta època, quan jo el vaig conèixer, la relació d’en Pepe Martínez Lozano amb Amics de les Arts i Joventuts Musicals tenia ja vint anys d’història. L’entitat i la seva mítica Penya dels Ximples havien sigut el seu aixopluc amistós quan el pintor va arribar a Terrassa l’any 1963. De la tertúlia dels Ximples havia sorgit la idea —i el finançament de l’ase— de la travessia El Toboso-Terrassa. Allí feia petar la xerrada cada dia —no endebades l’estudi del Pepe estava al mateix carrer del Teatre, només unes portes més amunt de la seu d’Amics— i, si bé els seus compromisos no li permetien exposar periòdicament a les sales de l’entitat, no estava mai absent de les activitats socials dels pintors de la casa: la Col·lectiva, la Llumeneta i el Sopar dels Artistes... Dividit entre Terrassa i Llançà —on residia la seva família des de feia uns anys—, els contertulis dels Amics ens constituíem una mica en la seva “família terrassenca”, amb qui el Pepe compartia, amb el seu caràcter expansiu i generós, les seves alegries i les seves cabòries.»

Els anteriors paràgrafs pertanyen a un text que vaig escriure en nom d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals per felicitar Josep Martínez Lozano pel lliurament de la medalla d’argent de la ciutat. Avui, colpits per la notícia de la seva mort tots els qui l’estimàvem i vam tenir el privilegi de compartir la seva amistat, records com aquests ens encalcen i ens fan sentir, immens, el buit que deixa l’artista i el company.

Ja fa anys que ningú sap on és el feltre verd on la Lourdes i el Pepe jugaven al tuti, però fins fa pocs mesos, ell visitava regularment Terrassa i mai, mai deixava de venir a prendre la seva copeta i a fer la seva xerrada al cafè de l’entitat, perquè ell sempre va sentir i va dir que aquesta era “casa seva”. Junts vam fer grans coses, des de l’èpica travessa “manchega” del 1969 a lloms del Sandalio fins a magnes exposicions, com Josep Martínez-Lozano.Obra d’exhibició (octubre 1996), subhastes, cartells de fires i festivals... Però, sobretot, el Pepe, entre nosaltres, va fer amics i va ajudar a fer els Amics com són ara. Per això ens costa tant fer-nos a la idea que ja no el veurem més i no acabem de trobar les paraules de comiat. La tristor ens fa un nus a la gola, però el Pepe no ens vol tristos, per això, l’home s’atura un moment, la seva silueta i la del vell Sandalio retallades contra el sol de la posta, i agita la mà que sosté un havà, abans de seguir avançant i fondre’s amb l’horitzó.

Adéu, Pepe, sempre seràs un dels nostres!

Antoni Peyrí

Antoni Peyrí és un transterrat, en la terminologia que va aportar Montserrat Galí per denominar aquells artistes i intel·lectuals que, a causa de les circumstàncies històriques (guerra i postguerra), van haver de marxar durant una pila d'anys de Catalunya i, en tornar, van quedar atrapats entre dues cultures, entre dues vides, sent una mica de tot arreu i potser d'enlloc.



Dels artistes vinculats a Terrassa (Bartra, Murià, Bartolí...) per la voluntat dels qui han treballat per recuperar les seves figures, potser Bartolí és més proper al cas de Peyrí, i no només per tractar-se de dos artistes plàstics, sinó perquè la seva obra incorpora molt més del país d'adopció que potser d'altres.

Mentre aquesta tarda escoltava Daniel Giral-Miracle explicar-li a l'alcalde de Terrassa l'exposició que avui s'ha inaugurat (acte en què jo representava els Amics de les Arts), se'm feia palès que la de Peyrí és una obra més mexicana que catalana, més americana que mediterrània, deia el crític.



A mi, he de confesar-ho, una de les coses que m'ha fascinat és un text del Peyrí al catàleg de l'exposició que parla del perfum de les datures, flors tropicals, de les seves campànules deixondint-se i descargolant-se al capvespre sobre la llacuna, del caminant que "emprèn un estrany viatge pel camí que el perfum màgic ha dibuixat sobre l'aigua".



Bona part de les obres de l'exposició semblen voler atrapar els somnis d'aquest home atrapat pel perfum de les datures. L'obra líquida de Peyrí emergeix des del fons de la llacuna que, ell ho confessa, l'ha fascinat durant anys, "com pou del temps i com ull al·lucinat, tendra, sensual, dansarina, sorna, austera, sinistra".



La història ens va privar de talents com el de Peyrí, però el temps ens retorna una obra carregada de ressonàncies d'altres cultures i sensibilitats. I podem sentir que, malgrat tot, hi ha hagut alguna cosa bona en aquest estranyament forçat, almenys per a la creació. Tanmateix, em pregunto si la nostra cultura, a part d'organitzar exposicions antològiques, realment està recuperant allò que ens poden aportar els transterrats.



La Jornada (México) 7-feb-2005