5 de des. 2011

Un any

Fa algunes setmanes, en un debat sobre cuina i salut que vaig moderar, un expert en nutrició ens explicava que perquè un règim sigui de veritat efectiu s'ha de mantenir almenys durant un any, perquè aquest és el temps mínim que necessita el nostre metabolisme per reciclar-se i acostumar-se a treballar per a un cos de pes i dimensions més reduïdes. El dia 23 de desembre farà un any que va arribar un nou Govern a la Generalitat amb la clara missió de posar-nos a règim —no tant perquè ens sobrés pes com perquè el rebost mostrava moltes lleixes buides i la bossa, algun forat traïdor— i no veig gaire clar que el nostre metabolisme social s'hi hagi adaptat encara.

Les comunitats sempre són més difícils de transformar que els individus. Les resistències d'uns i d'altres se sumen i tots ens resistim a perdre el benestar i els privilegis amb què comptàvem, fos el merescut fruit de molts anys de feina o una excessiva prebenda. Que quan les coses van maldades cal fer sacrificis, a mi m'ho va ensenyar la meva mare fa molts anys, predicant amb l'exemple; però el que també vaig aprendre d'ella és que cal afrontar aquestes situacions amb l'ànim elevat, perquè no hi ha cap altra manera de superar els problemes que prenent-se'ls com un repte capaç de fer-nos donar el millor de nosaltres. I, la veritat, trobo a faltar entre els nostres líders —això és el que jo entenc que haurien de ser els polítics i no uns mers gestors d'obvietats— la capacitat d'insuflar aquests ànims i aquesta capacitat de lluita al personal. I, així, no anirem gaire bé.

Tampoc és que esperi que caps de governs diversos, ministres i consellers surtin fets unes castanyoles a compareixences públiques i rodes de premsa, però entre això i ser pusil·lànimes —o no obrir la boca— hi ha prou distància com perquè hi càpiguen posicions assenyades i, alhora, una mica més engrescadores que el que hem vist i sentit fins ara. A Mas se'l veu ferm i assenyat, però en general els membres del seu Govern sembla sempre que acabin de sortir de missa de dotze després de confessar-se i vagin de camí cap als tres avemaries de penitència. De Rajoy, encara no n'hem sentit la veu, i el silenci és tan poc engrescador, o menys, que sentir resar el rosari. I lideratge engrescador no és precisament el que sobra en aquests moments en les files socialistes; no n'hi ha ni per a consum intern dels seus militants, doncs imagina't haver-ne de repartir una mica per a la resta dels ciutadans!

Potser el problema és que encara no tenim clar si hem arribat al final de la baixada —ni nosaltres ni els que tenen l'obligació de dirigir la remuntada. Potser és que la polseguera que aixequen els que rodolen pendent avall no ens deixa veure clar qui ha mantingut una posició prou ferma per reprendre la pujada. Però entremig de la pols trobo a faltar una veu ferma, d'aquelles que et donen seguretat i t'impulsen a provar-ho de nou cada cop que caus. Compte, però. No vull ni gurús ni pares. No som nens petits, no necessitem cap il·luminat que ens digui el que hem de fer, sinó persones que ens impulsin a fer el que sabem fer donant el millor de nosaltres mateixos.

Tal vegada farà un any i ara que ja hem perdut uns quants quilos, potser ens haurem de comprar vestits nous, no?



20 de nov. 2011

Ombres

Em fa la impressió que la jornada electoral que s'obrirà d'aquí a unes poques hores és la més trista que he viscut des que vam estrenar aquesta imperfecta democràcia fa 35 anys. Potser només m'ho sembla a mi, però en l'entorn percebo un profund desànim i cap missatge, ni els dels anunciats perdedors, ni els dels previsibles guanyadors, transmet entusiasme i il·lusió, una paraula que ja sembla només adequada per fer gags a Polònia. Parles amb la gent i són molts, moltíssims els que ja fa temps que van començar a abstenir-se per demà/avui; i també són multitud els que et diuen que aniran a votar només per responsabilitat, perquè no volen que la derechona arribi al poder amb la seva complicitat. Però la majoria d'aquests no votaran al que creuen millor, sinó al que veuen com el menys dolent, que pot estar relativament distant de les seves conviccions ideològiques profundes (com tots aquells socialdemòcrates catalanistes que acabaran votant a un senyor de l'Opus que surt a la tele tocant-se la cartera, perquè la senyora de l'esquerra no genera ni confiança ni entusiasme).

Però potser el desànim és només meu i sóc jo qui veu el món a través de les ombres que em sembla que ho cobreixen tot. Potser sóc només jo qui es troba envoltada per aquestes ombres que m'encongeixen el cor i m'esporugueixen. De vegades tinc la sensació que els sentiments són com grans imants, que atreuen sobre seu els sentiments de l'entorn que vibren en la mateixa ona. És com si portessis unes ulleres de color que magnifiquen tot el que és del mateix color.

Jo, aquests dies, estic trista i decebuda, i només veig la tristor i el desencís que m'envolta. Sé segur que hi ha coses bones i alegres (ho sap el cap, però no ho sent així el cor), però em costa veure-les. Em sento com un titella desmanegat, com una joguina desballestada, i em faria falta algú que m'ajudés a recollir les peces. Però això ja és per a un altra entrada. Ara, a dormir, per anar d'hora a votar. Més enllà del desànim, tenim la disciplina de la responsabilitat.
...


12 de nov. 2011

Cartes a un amic distant (7)

Avui he pintat la lluna per a tu. Amb la seva cada rodona i plena s'ha vestit, enganyosa, de color de vesprada estiuenca i jo he deixat un missatge amagat entre els seus plecs. Corria carretera amunt i ella em seguia, així que he allargat la mà i he escrit sobre la seva panxa freda les quatre lletres màgiques perquè tu les llegeixis quan no miri ningú.

Avui he comprat una cançó per a tu. Feta de laments i festa. Una cançó que ve d'antigues muntanyes, esquerpes i fredes, que avança sobre la neu sense deixar marques i saltironeja a la font del poble un dia de mercat. Una cançó antiga, com el meu cor, fet de bocins dels cors trencats d'un miler d'amants. Una cançó que m'ha fet pensar en tu, perquè està feta a parts iguals de tristor i felicitat.

6 de nov. 2011

Terrassa-O-Culta: Morera

Terrassa-O-Culta: Morera

Ventafocs

S'acaba la música i es desfà l'encanteri. Abans de les 12 de la nit ja sóc a casa, i em sento com la Ventafocs. He guardat al pàrquing la meva carbassa que, per sort, té pistons enlloc de ratolins i a la que no li calen lacais. La meva fada madrina fa temps que em va abandonar a causa de l'stress per sobreocupació: al meu barri totes érem Ventafocs. No teníem germanes lletges que portessin roba cara, però totes havíem de fregar la cuina i els serveis, i sense la menor esperança que ningú ens fes emprovar mai una sabata de vidre.

S'acaba la música i es desfà l'encanteri, la il·lusió de proximitat. La vida, prosaica, posa cadascú al seu lloc i tornem a començar. En el punt just que s'esvania, de nou, el somni del príncep blau, he tornat a pensar en aquell vell projecte d'amors assassins i maldestres fins al punt de fer-los homicides.

Hauria de dedicar-me només a escriure. Seria més feliç i així no passaria per empipades fortes com la que ara em rosega l'ànima. M'adono que estic molt enfadada i que no aconsegueixo que se'm passi. El problema és que la dissensió per mi s'ha situat en el terreny dels valors i quan has arribat al convenciment que una persona és mala persona resulta difícil trobar elements de connexió.

La Ventafocs s'adorm. S'arrauleix prop de la xemeneia, envoltada de la conhort de bestioles encantades, i somnia en el seu príncep.
nnn