Les comunitats sempre són més difícils de transformar que els individus. Les resistències d'uns i d'altres se sumen i tots ens resistim a perdre el benestar i els privilegis amb què comptàvem, fos el merescut fruit de molts anys de feina o una excessiva prebenda. Que quan les coses van maldades cal fer sacrificis, a mi m'ho va ensenyar la meva mare fa molts anys, predicant amb l'exemple; però el que també vaig aprendre d'ella és que cal afrontar aquestes situacions amb l'ànim elevat, perquè no hi ha cap altra manera de superar els problemes que prenent-se'ls com un repte capaç de fer-nos donar el millor de nosaltres. I, la veritat, trobo a faltar entre els nostres líders —això és el que jo entenc que haurien de ser els polítics i no uns mers gestors d'obvietats— la capacitat d'insuflar aquests ànims i aquesta capacitat de lluita al personal. I, així, no anirem gaire bé.
Tampoc és que esperi que caps de governs diversos, ministres i consellers surtin fets unes castanyoles a compareixences públiques i rodes de premsa, però entre això i ser pusil·lànimes —o no obrir la boca— hi ha prou distància com perquè hi càpiguen posicions assenyades i, alhora, una mica més engrescadores que el que hem vist i sentit fins ara. A Mas se'l veu ferm i assenyat, però en general els membres del seu Govern sembla sempre que acabin de sortir de missa de dotze després de confessar-se i vagin de camí cap als tres avemaries de penitència. De Rajoy, encara no n'hem sentit la veu, i el silenci és tan poc engrescador, o menys, que sentir resar el rosari. I lideratge engrescador no és precisament el que sobra en aquests moments en les files socialistes; no n'hi ha ni per a consum intern dels seus militants, doncs imagina't haver-ne de repartir una mica per a la resta dels ciutadans!
Potser el problema és que encara no tenim clar si hem arribat al final de la baixada —ni nosaltres ni els que tenen l'obligació de dirigir la remuntada. Potser és que la polseguera que aixequen els que rodolen pendent avall no ens deixa veure clar qui ha mantingut una posició prou ferma per reprendre la pujada. Però entremig de la pols trobo a faltar una veu ferma, d'aquelles que et donen seguretat i t'impulsen a provar-ho de nou cada cop que caus. Compte, però. No vull ni gurús ni pares. No som nens petits, no necessitem cap il·luminat que ens digui el que hem de fer, sinó persones que ens impulsin a fer el que sabem fer donant el millor de nosaltres mateixos.
Tal vegada farà un any i ara que ja hem perdut uns quants quilos, potser ens haurem de comprar vestits nous, no?
