D'Amsterdam a la Xina

Aquests han estat els dies més internacionals que he viscut des que vaig incorporar-me a Biocat fa ja dos anys i mig llargs. Vaig començar la setmana passada a Amsterdam, a la fira BioEurope Spring 2012, on vam anunciar que l'edició de 2013 se celebrarà a Barcelona, i començo aquesta nova setmana a la Xina, en concret a Guangzhou (l'antiga Cantón), on participo en una missió empresarial per a apropar els nostres sectors més innovadors a una de les províncies xineses que més ha crescut manufacturant massivament per a empreses occidentals. En l'entremig, hem estat avançant la preparació del viatge de la delegació catalana a la convenció BIO 2012 (Boston, 18-21 de juny) que encapçalarà el President de la Generalitat, Artur Mas, i també s'ha fet públic, amb força impacte en el sector, el nomenament de la nostra directora general, Montserrat Vendrell, com a nova presidenta del CEBR, el Consell Europeu de Bioregions.

I tot això ho explico aquí, perquè no ho puc explicar al blog de Biocat, ja que m'és impossible accedir des d'aquí a Blogger i a Wordpress. No sé ni si aquest correu farà el seu camí i arribarà a publicar-se a Escrit(o)s (im)prescindibles. No ho sabré fins que pugui a tornar a connectar amb aquestes populars plataformes.

No deixen de semblar-me curioses aquestes contradiccions: el món sencer, Xina inclosa, aposta per una mobilitat de les persones, de les iniciatives empresarials, de l'economia, de les oportunitats cada dia més intensa i més transversal i, de sobte, et trobes amb barreres que no pots entendre i que tenen l'impossible objectiu de tancar les idees.

Si confirmo que aquests correus es publiquen continuaré les meves "Cròniques de Guangzhou" en els propers dies.

Equilibri

El millor d'un bon concert de jazz és que restableix l'equilibri de l'univers; o potser fora millor dir que restableix el meu equilibri amb l'univers. L'actuació del pianista Jason Moran amb el seu trio, The Bandwagon a la Nova Jazz Cava dins del 31è Festival Jazz Terrassa aquesta nit ha sigut fantàstic, tot i que molt diferent de l'excel·lent obertura amb el quartet de Teodross Avery el passat divendres. Tot el que allà era cor, efervescència i unes inacabables ganes de tocar (el concert va durar més de tres hores), aquí era cap, una aproximació molt més intel·lectual, no exempta però de passió.


Moran basa la seva música en una aproximació molt personal a una gran diversitat de referències musicals afroamericanes: ragtime, soul, Billy Holiday, bebop, Monk, rap... que ens ofereix explícitament allà mateix (moltes de les seves peces comencen amb una gravació sobre la qual comença a tocar el trio fins que la recomposició harmònica i la improvisació la fan desaparèixer i la transformen en una cosa totalment diferent).

Diuen els crítics nord-americans, que l'art i la pintura són font d'inspiració de Moran (especialment, Basquiat i Rauschemberg) i el cert és que el plantejament d'algunes de les seves peces, treballades sobre un fons de sorolls (objectes que s'arrosseguen, seriacions mecàniques), fan pensar més en un happening al Guggenheim que en un club de jazz.

En qualsevol cas, un concert magnífic d'un pianista que per molts és, ara per ara, si no el número ú, un dels millors del món.

Internacional

Porto dos dies a Lyon, treballant en la posada en marxa d'un projecte de col·laboració internacional en l'àmbit de la biotecnologia. No és aquest el lloc per parlar de qüestions professionals, però potser sí per expressar una opinió: Europa no té remei! I no el té perquè el seu desenvolupament polític i econòmic està en mans de funcionaris. No tinc cap dubte sobre la seva capacitat tècnica (probablement és molt bona, perquè el sistema és exigent), però el seu discurs és tan gris com la seva actitud. El seu objectiu no és impulsar les iniciatives que puguin sorgir del teixit productiu i creatiu europeu, sinó incorporar aquestes iniciatives al conjunt de programes que s'han dissenyat a l'interior dels despatxos de Brussel·les. I ho aconsegueixen perquè tenen els recursos i maneguen la repartidora.

Mentre escric això, escolto un funcionari de la UE i el sento explicar, amb l'entusiasme i el to de veu d'un predicador al púlpit, una sèrie de projectes que per mi tenen un interès dubtós i, a més, una relació molt esbiaixada amb l'objectiu de la nostra reunió. Ens ha vingut a veure per acotar l'abast del nostre projecte (representa al finançador) i el que està fent és vendre'ns un projecte que necessita omplir-se de contingut per tenir sentit. Se suposa que ens l'explica per ajudar, jo tinc la impressió que ens està demanant que li fem la feina, tot incorporant una acció que tinc dubtes que ajudi a atènyer els nostres objectius. I tinc, també, la desagradable impressió que aquest home ha llençat un pot de cendra grisa sobre la nostra reunió.

Potser és perquè el seu bigotet rellepat, les seves ulleres metàl·liques davant d'uns ulls petits i foscs, el seu cavell engominat pulcrament pentinant enrere i la seva corbata convencional i antiquada em recorda massa la típica imatge del funcionari franquista (una imatge que a Espanya ha desaparegut fins i tot de les files del PP). I és una llàstima endur-me aquesta impressió al final, perquè (malgrat la UE) aquest és un bon projecte per aprendre moltes coses i fer avançar la internacionalització del sector biotecnològic català.

Serà perquè la perfecció no existeix!

Palau

Quan jo encara fumava i la legislació sobre seguretat en locals públics era ambigua i inconcreta, a mi m'agradava seure a la saleta de fumadors que hi havia darrera les llotges de platea del Palau de la Música. Des d'allà no veies res del que passava a l'escenari, però semblava que la música vingués a instal.lar-se còmodament entre aquelles quatre parets per deixar que els fumadors empedreïts la gaudíssim a cor que vols.

Les llotges que hi ha a l'esquerra de l'escenari (mirant des de la porta) eren l'espai que solien reservar als mitjans els organitzadors del Festival de Jazz de Barcelona. Dilluns a la nit seia a la primera fila d'una d'aquestes llotges i mentre escoltava música amb olor de terra i gust d'arròs amb conill, pensava en la qualitat corrosiva de la tristor i la voluntat de l'amor de ser-ne l'antídot (no sempre capaç de fer-se efectiu).

L'amor ens fa fer coses estranyes; ens porta a llocs on pesàvem que no amiríem mai; ens manté en vetlla i ens dóna l'energia per caminar sense descans darrere d'un somni; ens fa valents i ens fa covards alhora; si se sent traït ens sumeix en la desesperació, però una espurna d'esperança encén el nostre cor i desencadena tempestes d'alegria al nostre cervell. L'amor ens fa invencibles i, alhora, totalment vulnerables, ens deixa eixorcs en el dolor i ebris en l'alegria. No som res sense l'amor, però l'amor només és quan li lliurem la nostra ànima sense cap recança.

La música porta la llavor de l'amor. És el niu on ha nascut i on creix. És el coixí on reposem el cap per a plorar la nostra tristesa. La música ens aplega i ens aïlla del dolor del món amb la seva màgia. La música fa possibles els amors impossibles.

Garbuix

Vivim temps enrevessats i de moral dubtosa (per dir-ho suaument), on els poderosos retorcen tot el que cal per orientar la societat sencera cap als seus interessos. En aquests temps passen moltes coses per les que val la pena escriure, com estranys judicis on alguns semblen voler provar que tots som corruptes i que no ens toca escandalitzar-nos per l'intercanvi de favors polítics per obsequis personals; o judicis encara més estranys, on uns jutges seuen d'altres jutges a la banqueta per haver gosat intentar portar els crims del franquisme davant d'un tribunal...

I, tanmateix, jo estic bloquejada, perquè els darrers mesos m'han sumit en un  garbuix de confusos sentiments i això no em deixa pensar amb claredat (i no poder pensar per mi és també no poder escriure). Suposo que a tots en passa, de tant en tant, que els desitjos van en direcció contrària a allò que les nostres conviccions en assenyalen com els nostres deures. La voluntat, si està prou ben entrenada, ens porta pel camí de la vida que creiem més correcte, però de vegades sentim que el cor se'ns queda enrere, que allò que fem no ens fa feliços, però que fer el contrari tampoc és possible, ni ens donaria la felicitat, perquè no sabem viure anant en direcció contrària a les nostres conviccions.

O potser sí, potser la plena realització dels nostres desitjos ens podria fer oblidar qualsevol recança, però en el joc dels afectes no estem sols. La moral (el que cal fer) és una bona excusa per no emprendre un camí quan ens paralitza la por al rebuig i al fracàs.

Jo em sento atrapada en aquesta contradicció i em refugio en una activitat frenètica, que no em deixa temps ni per pensar. No penso (ni escric) sobre la ultraconservadora deriva ideològica a la qual ens aboca el nou Govern del PP; ni sobre la descomposició del socialisme; ni sobre els interrogants que em plantegen les posicions independentistes; ni sobre la mort de Tàpies; ni sobre on va la cultura...

Visc en el desconcert, amagant-me dels meus propis sentiments, esperant que el temps em faci oblidar que la felicitat somniada tenia el teu rostre.