Hi ha dues menes d'actituds que porten irremisiblement al desastre en
el món actual (i crec que també devien ser força pertorbadores en
temps pretèrits). Una és la d'aquelles persones incapaces d'
"escoltar" el que passa al seu voltant, que són sordes a les paraules
i cegues davant els esdeveniments, les actituds i els gestos. Són
persones tan convençudes de la seva "veritat" que només processen les
dades i fets que reafirmen les seves conviccions i apriorismes;
construeixen un món en el que conviden a participar tothom però com a
meres estàtues de cera, perquè ningú (tret d'uns pocs escollits) pot
aportar res que millori el món perfecte en el que viuen.
En la seva versió mística i creativa, els "sords" poden ser grans
artistes, molt probablement intractables, però segurament força
productius, ja que la realitat no els distreu mai. En qualsevol altre
tipus de feina, caldrà vigilar la seva interacció amb els equips (només sap
rebre i donar ordres: pot ser un bon soldat, fins i tot un caporal,
però a l'Estat Major ho té tot per fer perdre una guerra).
L'altra actitud és la dels que acomulen informació i després no saben
què fer-ne. En aquest cas, la diversitat és molt més àmplia. En
aquesta categoria hi ha una bona colla de polítics, un nombre
considerable de directius i gestors i alguns periodistes escadussers.
N'hi ha que ho fan per pura incompetència, hi ha qui confon el poder
amb retenir informació suposadament estratègica (sense adonar-se que
la informació és com l'aigua, que si s'estanca es podreix, és a dir
que dóna vida a moltes cuques i mosquits, però que deixa de ser
potable) i hi ha qui es veu superat per trovar-se en un vértex de
coneixement pel que no estava preparat.
Se m'acudeixen uns quants exemples de cada tipologia, però me les
guardo per altres entrades.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
19 de jul. 2012
1 de jul. 2012
Atrapada
M'he quedat atrapada per la tamborinada que cau sobre Terrassa.
Semblava que només eren quatre gotes i que podria curar la pota del
meu cavall (el veterinari em renyaria, perquè, en realitat, va coix de
la mà esquerra) i marxar en 10 minuts. Però fa mitja hora que espero
que passi el xàfec, que em deixaria ben xopa a llarg dels cinc metres
escassos que em separen del box del Whisky.
Hi ha moments que sembla que afluixa, però aleshores, sobtadament, la
pluja torna créixer en intensitat. I em manté asseguda i expectant
davant de la finestra, esperant que s'allunyi la tempesta.
El mosso, calçat amb gruixudes botes (no és el meu cas) i armat de
paraigües, intenta aprofitar el temps, per bé que l'aiguat li ho posi
difícil. La pomada a la mà del meu cavall potser pot esperar, però jo
no vull moure'm de moment, perquè arribar fins al cotxe sense haver de
nedar em costarà una mica.
Atrapada i sense llibres, sense informes per llegir, perquè m'he
deixat el Kindle a casa. Això potser és el pitjor.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
Semblava que només eren quatre gotes i que podria curar la pota del
meu cavall (el veterinari em renyaria, perquè, en realitat, va coix de
la mà esquerra) i marxar en 10 minuts. Però fa mitja hora que espero
que passi el xàfec, que em deixaria ben xopa a llarg dels cinc metres
escassos que em separen del box del Whisky.
Hi ha moments que sembla que afluixa, però aleshores, sobtadament, la
pluja torna créixer en intensitat. I em manté asseguda i expectant
davant de la finestra, esperant que s'allunyi la tempesta.
El mosso, calçat amb gruixudes botes (no és el meu cas) i armat de
paraigües, intenta aprofitar el temps, per bé que l'aiguat li ho posi
difícil. La pomada a la mà del meu cavall potser pot esperar, però jo
no vull moure'm de moment, perquè arribar fins al cotxe sense haver de
nedar em costarà una mica.
Atrapada i sense llibres, sense informes per llegir, perquè m'he
deixat el Kindle a casa. Això potser és el pitjor.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
30 de juny 2012
La vida xula
Passo per davant d'una botiga i em fa riure l'eslògan que han posat pintat sobre una fusta a l'aparador: La vida es chula. Somric i penso en tu, perquè malgrat tot, i més enllà de la tristesa que encara t'envolta, tu pertanys a aquesta banda de la vida, la que està feta d'amor i de pensaments positius, la que veu la cara bona de les persones i se sent satisfeta amb les coses senzilles i naturals. Tu pertanys al món de la llum, dels horitzons oberts i de les marinades suaus que s'enduen el núvols i deixen la llum brillant del sol sobre el verd de la vida que esclata.
Potser ara no ets aquí, sota l'ombra fresca d'aquesta vida xula que és com una gran figuera que ombreja el pati, però hi tens un lloc guardat i el temps t'hi durà de la mà una altra vegada. No seràs ben bé el mateix, perquè la vida té aquesta tossuderia de portar-nos per camins que ens fan canviar per sempre, però hi trobaràs tots els amics que saben que aquest és el teu lloc.
Jo també crec que la vida és xula. De vegades molt dura, però xula, si tens el privilegi de poder fer el que t'agrada i tenir a prop gent que estimes. Llàstima que els que ens dirigeixen no tinguin ni idea del que significa això de la vida xula
Potser ara no ets aquí, sota l'ombra fresca d'aquesta vida xula que és com una gran figuera que ombreja el pati, però hi tens un lloc guardat i el temps t'hi durà de la mà una altra vegada. No seràs ben bé el mateix, perquè la vida té aquesta tossuderia de portar-nos per camins que ens fan canviar per sempre, però hi trobaràs tots els amics que saben que aquest és el teu lloc.
Jo també crec que la vida és xula. De vegades molt dura, però xula, si tens el privilegi de poder fer el que t'agrada i tenir a prop gent que estimes. Llàstima que els que ens dirigeixen no tinguin ni idea del que significa això de la vida xula
23 de juny 2012
Retorn
Ahir em vaig quedar adormida mentre escribia:
Arribo a Barcelona esgotada. Ha estat una setmana a Boston molt
intensa, de feina a la convenció biotecnològica més gran del món, però
també de convivència amb una delegació de més de 100 persones, una
petita mostra de l'extraordinari conjunt de gent que està tirant
endavant aquest sector a casa nostra.
Viatjar plegats (45 persones de la delegació viatjavem avui en el
mateix avió) et dóna l'oportunitat de conèixer les persones que hi ha
darrera dels professionals amb qui treballes habitualment.
Esmorzars, sopars, unes copes a l'entorn d'una pista de ball et donen
una familiiaritat i confiança nutua que rarament trobes en altres
circumstàncies. Entre quasi un miler d'entrevistes dutes a terme per
la delegació (prop de 15 per cadascuna de les 72 empreses i entitats
aplegades per Biocat) algunes eren amb els propis companys de pavelló,
per conèixer millor els projectes de cadascú.
Però els moments millors són els altres, els que et permeten riure
plegats, conêixer el tarannà de la gent, veure de prop les costures
del caràcter. I la gent sempre et sorprèn.
Tinc la impressió de ser una privilegiada, perquè treballo envoltada
de sàvies i savis. Persones molt intel.ligents i ben preparades,
científics d'altísima qualificació ara convertits en empresaris. Però
també et sorprenen de vegades algunes persones de les que esperaves
més a nivell humà i veus que la generositat aparent només era un
interès espuri. I d'altres, al contrari, sota una aparença de
frivolitat amaguen una generositat i una passió humanista admirables.
Les circumstàncies d'aquest any m'han portat a fer tots els papers de
l'auca, a saludar prínceps, presidents, consellers i ambaixadors,
mentre em preocupava com sempre de periodistes i expositors. M'ha
faltat temps per escriure al bloc de Biocat (http://bloc.biocat.cat)
sobre els continguts de les poques sessions a les quals he pogut
assistir.
He tingut el temps just per reenamorar-me dels EUA, que em segueix
fascinant com a país i del que segueixo pensant que podem (que hauríem
de) aprendre moltes coses (excepte menjar i beure, que d'això sempre
m'enyoro, tot i haver provat a Boston el millor cunill de la meva
vida, però d'això ja en parlaré en un altra entrada).
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
Arribo a Barcelona esgotada. Ha estat una setmana a Boston molt
intensa, de feina a la convenció biotecnològica més gran del món, però
també de convivència amb una delegació de més de 100 persones, una
petita mostra de l'extraordinari conjunt de gent que està tirant
endavant aquest sector a casa nostra.
Viatjar plegats (45 persones de la delegació viatjavem avui en el
mateix avió) et dóna l'oportunitat de conèixer les persones que hi ha
darrera dels professionals amb qui treballes habitualment.
Esmorzars, sopars, unes copes a l'entorn d'una pista de ball et donen
una familiiaritat i confiança nutua que rarament trobes en altres
circumstàncies. Entre quasi un miler d'entrevistes dutes a terme per
la delegació (prop de 15 per cadascuna de les 72 empreses i entitats
aplegades per Biocat) algunes eren amb els propis companys de pavelló,
per conèixer millor els projectes de cadascú.
Però els moments millors són els altres, els que et permeten riure
plegats, conêixer el tarannà de la gent, veure de prop les costures
del caràcter. I la gent sempre et sorprèn.
Tinc la impressió de ser una privilegiada, perquè treballo envoltada
de sàvies i savis. Persones molt intel.ligents i ben preparades,
científics d'altísima qualificació ara convertits en empresaris. Però
també et sorprenen de vegades algunes persones de les que esperaves
més a nivell humà i veus que la generositat aparent només era un
interès espuri. I d'altres, al contrari, sota una aparença de
frivolitat amaguen una generositat i una passió humanista admirables.
Les circumstàncies d'aquest any m'han portat a fer tots els papers de
l'auca, a saludar prínceps, presidents, consellers i ambaixadors,
mentre em preocupava com sempre de periodistes i expositors. M'ha
faltat temps per escriure al bloc de Biocat (http://bloc.biocat.cat)
sobre els continguts de les poques sessions a les quals he pogut
assistir.
He tingut el temps just per reenamorar-me dels EUA, que em segueix
fascinant com a país i del que segueixo pensant que podem (que hauríem
de) aprendre moltes coses (excepte menjar i beure, que d'això sempre
m'enyoro, tot i haver provat a Boston el millor cunill de la meva
vida, però d'això ja en parlaré en un altra entrada).
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
18 de juny 2012
Des de Boston
Hi ha qui diu que les vacances són un "temps artificial", perquè durant uns dies sortim de la nostra rutina i ens disposem a viure d'una forma diferent: canviem els horaris, la manera de menjar, i fins i tot el contingut, la forma de vestir-nos i també de relacionar-nos amb la gent propera (més d'una separació s'ha pastat durant una visita a les piràmides). Però jo m'atreviria a dir que el temps dels viatges de feina és encara molt més "sintètic", sobretot si te'n vas prou lluny i amb una agenda tan atapeïda com la que portem aquí a Boston.
Dins d'aquest temps comprimit i d'horaris alterats, em queda poc temps per mirar les ciutats que visito, però l'aire europeu de Boston es fa evident de seguida. Davant per davant de l'hotel on estem instal·lats hi ha un vell cementiri, el Granary Burying Ground, amb les làpides de pedra grisa i desgastada molt juntes, entre les que passeja la gent, que em recorda el que hi ha al voltant de l'església de Saint Gilles, al centre d'Oxford. Aquest darrer és, però, molt més antic. El Granary Burying Ground és un monument patriòtic, perquè allà van ser enterrats "molts dels patriotes de la Guerra de la Independència", segons expliquen les cròniques, incloent-hi alguns signants de la Declaració d'Independència i víctimes civils i desarmades de luctuosos enfrontaments amb els soldats britànics. Però més enllà del seu contingut històric i simbòlic, a mi el que em fascina és la relació tan diferent que els anglosaxons (i en general els cristians no catòlics) tenen amb la mort.
Cada dia, des que obren les portes fins que les tanquen veig passejar centenars de persones entre les 2.300 làpides del Granary Burying Ground, que no és pas l'únic espai d'enterraments conservat a la ciutat. De fet n'hi ha 16, i tots ells reben milers de visitants cada any. No és que nosaltres no conservem memòria d'espais que van servir com fossars. És simplement que en fem desaparèixer el rastre i la forma original, arrenquem les làpides i cobrim l'espai de places amb disseny modern i deixem la memòria reduïda a una placa en un mur o a un llibre d'història. La proximitat dels morts ens inquieta, tot i que, com solia dir la meva mare, ens haurien d'inquietar molt més els vius.
Dins d'aquest temps comprimit i d'horaris alterats, em queda poc temps per mirar les ciutats que visito, però l'aire europeu de Boston es fa evident de seguida. Davant per davant de l'hotel on estem instal·lats hi ha un vell cementiri, el Granary Burying Ground, amb les làpides de pedra grisa i desgastada molt juntes, entre les que passeja la gent, que em recorda el que hi ha al voltant de l'església de Saint Gilles, al centre d'Oxford. Aquest darrer és, però, molt més antic. El Granary Burying Ground és un monument patriòtic, perquè allà van ser enterrats "molts dels patriotes de la Guerra de la Independència", segons expliquen les cròniques, incloent-hi alguns signants de la Declaració d'Independència i víctimes civils i desarmades de luctuosos enfrontaments amb els soldats britànics. Però més enllà del seu contingut històric i simbòlic, a mi el que em fascina és la relació tan diferent que els anglosaxons (i en general els cristians no catòlics) tenen amb la mort.
Cada dia, des que obren les portes fins que les tanquen veig passejar centenars de persones entre les 2.300 làpides del Granary Burying Ground, que no és pas l'únic espai d'enterraments conservat a la ciutat. De fet n'hi ha 16, i tots ells reben milers de visitants cada any. No és que nosaltres no conservem memòria d'espais que van servir com fossars. És simplement que en fem desaparèixer el rastre i la forma original, arrenquem les làpides i cobrim l'espai de places amb disseny modern i deixem la memòria reduïda a una placa en un mur o a un llibre d'història. La proximitat dels morts ens inquieta, tot i que, com solia dir la meva mare, ens haurien d'inquietar molt més els vius.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
