Hi ha temporades en la nostra vida en les quals és difícil no tenir la sensació que baixes a tota velocitat per un torrent d'aigües braves. Tot passa molt de pressa i, a força de batzegades, tan violentes com involuntàries, acabes masegat, a més de mullat, t'hi posis com t'hi posis.
Deixar-se anar no és la solució: cal remar per anar redreçant el rumb i evitar les pedres grosses. Però en aquestes circumstàncies, són millors les canoes individuals que les zòdiacs amb una desena de persones, divertides per a una jornada festiva a l'alta muntanya, però difícils de governar si tens un objectiu d'arribada molt concret: no només tens quasi la seguretat que en algun moment cauràs a l'aigua, sinó que a més, si l'embarcació es tomba, tens moltes probabilitats d'acabar amb un cop de genoll o de colze del veí a la boca o als ronyons.
En situacions d'emergència (una baixada imprevista torrent avall), treballar en equip és molt difícil, si no és que has aconseguit abans tenir un grup molt cohesionat. D'equips sempre n'hi ha de dues menes: un grup d'individus molt autònoms amb capacitats complementàries que s'organitzen de forma quasi intuïtiva, assumint cadascú el lideratge d'allò que fa millor, i els escamots que s'organitzen al voltant d'un líder capaç de donar joc a cada membre de l'equip. L'equip ideal és una fusió dels dos: gent autònoma, especialista, creativa i independent, amb un líder que marca el rumb però que deixa fer, i tots, del primer a l'últim, compartint una visió global de la jugada.
El nostre no és un país on resulti fàcil treballar en equip, perquè encara arrosseguem massa trets d'una cultura autoritària i paternalista. Massa sovint es confon liderar amb manar i les decisions es prenen per jerarquia i no per coneixement. En contrapartida, també et trobes a moltes persones que, fins i tot quan tenen el coneixement per evitar que un projecte vagi cap al desastre, no se senten ni legitimades, ni motivades, ni compromeses per fer un pas endavant i expressar la seva opinió o prendre una iniciativa. Sembla com si tenir idees pròpies estigués reservat als que porten l'etiqueta "el que decideix" i que, un cop te la posen, puguis fer fins i tot un ús arbitrari d'aquesta potestat. Però també passa que "fer un pas endavant" implica necessàriament ser capaç de fer una proposta alternativa a allò que qüestionem, fins i tot amb el risc d'equivocar-nos.
Qualsevol generalització és, d'alguna manera, una falsedat, i tot i que em venen al cap molts casos concrets que il·lustren aquestes idees, admeto que poden ser anecdòtics en el conjunt general i que la meva pot ser una percepció esbiaixada. Tot i així, penso que tenim la mateixa necessitat de trobar millors líders que de promoure un major compromís de tothom en la recerca de solucions a tots els nivells. Vivim
temps líquids, com diu
Zygmunt Bauman, però jo crec que precisament per això no són temps per "anar fent" esperant que algú altre decideixi per nosaltres. El que caracteritza els temps líquids és la incertesa, un entorn canviant que fa difícil, si no impossible, el compromís a llarg termini amb les coses i amb els projectes, però precisament per això fa més important que mai el compromís amb les persones (aquelles del
teu equip que se la juguen amb tu baixant en la mateixa barca torrent avall) i amb els
valors (adhesió a la feina ben feta, generositat, diàleg, fiabilitat...). Coses que portes a sobre, et porti on et porti el corrent, i que són els millors flotadors si es tomba la barca.
