Una altra lletra

M’agrada Els segadors. M’emociona, em fa humitejar els ulls i em posa un nus a la gola. Els meus amics d’altres llocs d’Espanya (jo em sento també espanyola, què voleu que hi faci) i els meus propis fills no ho entenen. No entenen, per exemple, que jo em senti orgullosa que els nostres diputats es posessin dempeus i cantessin Els segadors després d’aprovar el nou Estatut, fa poc més de dos anys. El Chema estava escandalitzat. (Jo, com ell, tampoc puc imaginar-me els membres del Parlament espanyol drets cantant l'himne espanyol, però segurament per raons ben diferents a les seves, però ja m'agradaria que Espanya tingués un himne que jo pugués sentir meu i no d'aquells).

Seguint amb Els segadors, he de reconèixer, tanmateix, que no m’agrada massa la seva lletra, perquè és una lletra de guerra. És a dir, en certa manera sí m’agrada, perquè de vegades la gent ha de lluitar. No defenso la guerra. No crec en la noblesa de la mort, ni en la seva èpica. Crec en la noblesa de la vida, i de les vides que són capaces de donar-se per salvar-ne d’altres; però no hi ha cap noblesa en morir, si la vida que dones no s’ho val. Cap vida miserable es redimeix per una mort noble, èpica. Però, de vegades, cal lluitar, i la lluita ha de tenir els seus himnes. Tanmateix hi ha lluites callades que el nostre himne hauria també d’honorar. De vegades cal esmolar la falç just i prou per segar el blat.

Sóc una mala poetessa, així que no pretenc haver fet una bona lletra. Però intentar-ho em sembla una millor manera celebrar la festa nacional del meu país que anar a escoltar discursos o penjar senyeres.

Catalunya triomfant,
terra rica i generosa,
roca ferma, cor obert,
aixopluc dels qui la honoren.

Bon cop de falç!
Seguem el blat
i honorem nostra terra.
Bon cop de falç!

Caminem junts endavant
aplegant els nostres somnis.
Units plantem les llavors,
foragitem els dimonis.

Bon cop de falç!
Seguem el blat
i honorem nostra terra.
Bon cop de falç!

En la guerra som valents;
en la pau som coratjosos;
fidels som sempre amb l’amic;
amb l’enemic, generosos.

Bon cop de falç!
Seguem el blat
i honorem nostra terra.
Bon cop de falç!

Hi ha pells de tots els colors,
i l’enyor de moltes terres,
però compartim un sol cor
i l’amor per una llengua.

Bon cop de falç!
Seguem el blat
i honorem nostra terra.
Bon cop de falç!

Els poetes van bastir
l’ànima del nostre poble,
i la suor del treball
fa la nostra pàtria noble.

Bon cop de falç!
Collim el blat
i honorem nostra terra.
Bon cop de falç!

Oranetes i cigonyes

En arrencar la setmana vaig rebre una nota del meu amic Jordi recordant-me que, a Tortosa, tornava el Carrilet de la mà dels Quicos (Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries), i vaig pensar: "Ves per on, ja s'ha acabat l'estiu". Quan la gent no vivia tan pendent dels rellotges i els calendaris, quan no hi havia Internet, ni mòbils, ni pedeas, ni totes aquestes coses, homes i dones sabien que havia arribat la primavera, fes el temps que fes, quan veien volar les primeres oranetes, i sabien que tombant la cantonada hi havia la tardor quan veien marxar les cigonyes. A Tortosa, estrenen l'estiu amb la Festa del Renaixement i l'acomiaden amb les Festes de la Cinta, i a un i altre esdeveniment els Quicos hi porten la seva música i el seu humor de firaires benintencionats.

Sempre he pensat que La Taverna di Enrico, el divertit espectacle que els Quicos porten des de fa ja onze anys a la Fira del Renaixement, resumeix millor que cap altre dels seus muntatges l'esperit de la troupe: el dels còmics ambulants que durant deu segles van fer camí, d'hostal en hostal, amb un petit repertori fet d'ofici dramàtic i sabiesa popular que oferien a tota mena de públics a canvi de la voluntat. Els Quicos també traginen, de festa major en festa major, d'envelat en envelat, un humor fàcil, no exempt de compromís i crítica social, de la mà de la seva voluntat de recuperar, conservar i popularitzar el folklore de les Terres de l'Ebre, especialment la jota.

El component teatral del treball d'aquest grup tortosí els fa diferents a d'altres formacions amb les quals comparteixen l'esforç d'actualitzar les músiques tradicionals, però també suposa, al meu entendre, la seva principal limitació, ja que la lògica dels personatges (aquests acudits i diàlegs tan ben trabats en una naturalitat ben assajada) pot arribar a emmascarar la música que interpreten. Però, vaja, aquest és un problema menor si el grup és capaç d'anar creant nous temes i noves escenificacions per apropar-los al públic. Ara ja fa més de dos anys que van produir el seu darrer disc, No es pot viure!, i una té la impressió que ja fora hora de veure un nou treball del grup i una nova proposta escènica.

La gent de Tortosa s'ha enfilat al carrilet, i la resta enfilem cap a la feina feixuga que ens porta la tardor i el nou curs. A més, el que se'ns acosta no és pas poc: un any de traspàs (allò que en castellà en diem bisiesto), d'eleccions generals i d'Olimpíades. No sé pas si ho aguantarem això (almenys jo).
...

Neteja d'estiu

Fent la típica neteja d'aquestes que ens dona per fer durant les vacances d'estiu, he trobat una llista de feines que em vaig proposar tirar endavant un estiu de fa quasi 30 anys. El paper no porta data, però sé que era al començament de la tardor perquè entre els importants objectius que em proposava hi havia el de proveir-me d'un guarda-roba d'hivern: "comprar camperes" (les botes de moda a l'època); "trobar uns mitjons hippies" (qui no era hippy als anys setanta?); i "fer-me la faldilla" (jo és que era una noia molt apanyada, llavors).

El que m'ha fet més gràcia, però, no són les compres prosaïques, sinó les meves grans metes vitals: "trobar feina" (un altre signe que el curs just començava), "millorar el sistema d'estudi", i "arreglar colla" (és clar que les meves intencions eren millors que el meu català). Trobar-la, la feina, prou que la vaig trobar: d'administrativa en un despatx, quatre hores cada tarda per 10.000 peles al mes (atenció mileuristes, 60 euros dels d'avui!). El que em penso és que no vaig aconseguir millorar gaire el meu sistema d'estudi; no és que m'anés molt malament a l'institut i, de fet, treia bones notes, però segueixo sent tan dispersa ara com era aleshores. De fet, cada començament d'any torno a escriure al meu llistat de bons propòsits: "millorar el meu sistema de treball", i segueixo tenint mitja dotzena de projectes començats que no acabo, i les tauletes plenes de llibres que vaig llegint a trossos i desordenadament.

D'altra banda, la colla que volia arranjar devia quedar-me impressionant de debò, perquè ni recordo qui la formava... us diré més, ni recordo haver tingut mai una colla. Amistats individuals sí, unes quantes, però colla... Tanmateix, trobar-me de cop amb la prova de l'existència d'un corpus afectiu que he oblidat m'ha omplert d'interrogants i dubtes. Potser en aquesta colla perduda rau l'origen d'una bona part de les meves neures (i en tinc unes quantes!): la meva incapacitat per emocionar-me amb els triomfs i derrotes d'un equip esportiu; la impossibilitat de menjar síndria i meló; la indolència dels diumenges al matí; la mania que em fa la gent amb halitosi; l'ànsia que em produeixen les multituds; la impaciència i irritació que m'ataquen tot fent cua; el fàstic que em fan les granotes; la repugnància pel color rosa i els llacets; creure que més enllà no hi ha res, però que més cap aquí tampoc hi ha gaire que realment s'ho valgui (encara que Pere Calders ens ensenyés que tot s'aprofita)... O potser no, potser la colla (o el que fos) no em va afectar gens.

I què trist seria descobrir que allò que movia la meva vida fa 30 anys no tenia la més mínima importància (ni aleshores, ni després). Tanmateix, dues entrades al llistat el redimeixen: la primera, "fer esport", una cosa que vaig començar a proposar-me als 16 anys i vaig aconseguir començar a fer regularment als 40 (el que jo dic, el valor de la perserverança); i la segona, "primeríssim, aixecar-me". És a dir, que tot això ho vaig pensar i ho vaig escriure bo i tumbada al llit, la qual cosa demostra que la mandra dominical ve de lluny i que la colla perduda és un miratge.

De tota manera, cal anar em compte amb els miratges, perquè per menys que això alguns han començat una guerra ( i, si no, que els hi preguntin als iraquians!).
...

¿Comicidad hiriente?

A pesar de mis promesas de disciplina, sigo llegando tarde a los comentarios de la actualidad, aunque eso no hace que olvide los hechos que me impactan. Como periodista, no me podía sustraer, claro, a la tragicómica noticia del secuestro de El Jueves ordenado el 19 de julio por el juez Del Olmo. Puede que la portada —burda y soez, como muchos de los chistes que se publican en el semanario— no sea el colmo del buen gusto, pero si alguien quería evitar que el común de los mortales viera caricaturizados a Felipe y Letizia en plena jodienda, logró justo lo contrario con el secuestro de marras. Yo, por ejemplo, que jamás veo ni la portada ni el interior de esa revista, porque nunca me ha gustado el humor de sal gorda que triunfa en este país, he visto en Internet cientos de reproducciones de la portada.

Eso sí, la pretendida crítica a la medida electoralista de entregar 2.500 euros por hijo a todas las parejas que los tengan, los necesiten o no, ha pasado prácticamente desapercibida en medio del estruendo de vestiduras rasgadas (unas por los ataques a la libertad de expresión; otras por la falta de respeto a las dignidades públicas de los miembros de la Monarquía; unos cuantos, pasmados con la reacción de Anasagasti, que se quedó a gusto llamando inútiles y vividores a los inquilinos de Marivent, en un ataque de insólito republicanismo).

Por otro lado, la crítica es tan fútil como la medida misma. Naturalmente, "menos da una piedra", que reza el dicho, pero con ese dinero poco alcanza, si de lo que se trata es de hacer que se decidan por la paternidad quienes son reticentes a ella porque temen someterse a ese cambio de vida que empieza con los botes de leche y las bolsas de pañales (25-30 euros por semana) y llega hasta el convite de boda. No sé lo que le costaría a Aznar casar a la niña en El Escorial, pero sólo en biberones, defecaciones y una cunita de camping para ir a pasar el agosto a casa de los abuelos, en 14 meses te has pulido la subvención; y eso si no eres una madre trabajadora (o la ociosa esposa de un alto ejecutivo con intensa vida social, que ya me habría gustado a mí), porque entre guardería y canguros te fundes los 2.500 en menos que cuesta explicarlo.

¡Con lo bien que les habría quedado a los de El Jueves una viñeta en la que la pobre abuelita Sofía tuviera que ocuparse de sus numerosos nietos porque a sus hijas y nuera no les dieran ya los 2.500 para nannies (con el precio al que se han puesto las niñeras con clase ahora que hacen programas de TV)! Elegante y sutil, como la Corona misma.

En realidad, los chicos de El Jueves han sucumbido a la tentación de rebajar a nuestros símbolos vivos a la triste condición de seres humanos, pero ya se sabe (por lo menos lo sabe Del Olmo) que en este país esa tarea —la de vivificar el cartón-piedra— es tarea reservada a Dios. En otros países, menos católico-apostólico-romanos, hasta los fotógrafos se atreven a eso y, si no, que se lo pregunten a Allison Jackson. Fue impactante ver ayer en EPS (¡Pillados!) convertida en fotografía mi arma secreta contra la desesperación que a veces me produce la estulticia de los poderosos: imaginarlos sentados en el inodoro, con los calzoncillos o las bragas por los tobillos, solos y vulnerables. ¡Ni el más sanguinario dictador aguanta su imagen en tan indigna situación! Y Jackson lo ha fotografiado. Bien es cierto que valiéndose de un artificio: dobles y el look desenfocado y borroso de la típica instantánea de paparazzi. Pero funciona. La duda que me embarga ahora es ¿qué haría Del Olmo si el libro de esta fotógrafa, Confidential , que se publica esta semana en España mostrara no a Nicole Kidman sino a alguna princesa patria en el excusado? ¿sería dicha foto constitutiva de delito de "injurias contra la familia real"? ¡Dios, qué apuro!

Saben, yo creo que los símbolos están ahí para eso, para concitar nuestro respeto y nuestra burla. Sobre todo cuando esos símbolos son artificiosos y su razón de ser es éticamente injustificable, aunque pueda ser socialmente útil. Y si uno cobra por ser símbolo, pues a aguantar. Y los jueces a perseguir injusticias de las de verdad, que hay demasiado dolor, demasiada pobreza, demasiado abuso en el mundo para que los magistrados vayan por ahí con un paño en la mano lustrando monarquías como el que saca brillo a un gastado candelabro.
...

Per què li diem amor, quan volem dir...

No fa gaires dies, l'Eduardo Mendoza reflexionava a la seva columna setmanal d'El País sobre l'Amor i més en concret sobre la diferència de codis que avui guien la recerca de parella dels que regien la vida social de les primeries del segle XX, quan Henry James escrivia les seves novel·les: de la fatalitat de l'atzar, la rigidesa de les convencions i la mesquinesa dels interessos econòmics (no oblidem que per les dones, marginades del món del treball, el matrimoni era tota una professió), a la compra per catàleg que s'imposa en l'era Internet, on els webs per buscar parella destaquen entre els de més èxit de públic (i econòmic) de la xarxa.

He llegit alguns articles sobre aquest fenòmen i la seva rendibilitat, fins i tot m'han presentat algun estudi acadèmic sobre aquests webs en el marc de la investigació sobre comunitats a la xarxa, però el que resulta realment interessant és observar com funcionen les relacions humanes en aquest entorn; un treball de camp que cap aspirant a sociòleg hauria de menystenir.

En primer lloc jo en destacaria la permanència. Si un sovinteja aquests webs (Meetic, Match, Badoo...) descobreix al cap d'un temps que hi ha moltes cares conegudes i com, a més, la data d'alta sol ser pública i també la de la darrera connexió, aviat es fa evident que, com en el millors bars, sempre s'hi troba barrejat públic habitual (amb qui s'arriba a adquirir certa familiaritat) i gent nova (sobre els quals sovint es crida l'atenció amb seccions específiques, com a les llibrerires o al supermercat s'instal·la el taulell de novetats). Davant de la propaganda habitual ("vaig veure el seu perfil, van creuar un parell de correus, vam quedar, i l'enamorament va ser inavitable"), la presència continuada d'un grup abundant de persones als mateixos portals fa pensar que la majoria no troben parella, tot i que potser sí poden conèixer persones amb qui difícilment podrien coincidir dins dels seus hàbits quotidians (més de 10 anys de tren m'han convençut que el romanticisme té ben poc espai en el transport públic).

La segona cosa que em crida l'atenció és que el mitjà Internet no canvia certes idees preconcebudes sobre la relació de parella, com per exemple la relació d'edat home-dona. En general, els homes, quan descriuen el seu ideal, situen l'edat de la dona que busquen entre 5 i 10 anys per sota de la seva; diferència que sol assolir els seus màxims en els homes que es troben a la franja dels 45-50 anys. El segon grup és el que demana que la dona sigui, com a molt, de la seva mateixa edat, i uns quants, que sobresurten per la seva excepcionalitat, situen el seu ideal en dones que poden ser una mitjana de 5 anys més joves o més grans que ells. No és estrany trobar també alguns homes bastant joves que es declaren entusiastes de la dona dels 20 als 60 anys, i que inevitablement fan pensar en una mena de relació puntual i escadussera (més contacte que parella), en la qual no es descartable una aproximació professional.

Ben al contrari, la majoria de dones que s'inscriuen en aquests portals de cerca de parella situen el seu ideal d'home en una franja que quasi sempre s'obre entre 3 i 7 anys més joves o més grans que elles. Expectatives força diferents, que potser són a la base de moltes de les dificultats de la relació entre sexes (entre uns homes que semblen buscar adulació i domini i unes dones que semblen demanar un company que ho sigui en totes les dimensions de la parella) i que a Internet es fan més evidents, perquè al carrer o al bar de la cantonada no anem amb el carnet a la boca dient la nostra edat, ni amb un cartell al coll explicant quines són les nostres expectatives.

Però l'edat només és un factor. Després està el que cadascú explica d'ell mateix, o el que calla. Hi ha descripcions que són críptiques; algunes que pretenen ser literàries i avancen en equilibri precari sobre la ratlla que separa la poesia de la cursileria; hi ha perfils en alguns portals que són books de la impostura, des de l'imitador d'Andy Garcia fins a aquell que ha enviat una fotografia de Gary Grant, i el moderador (perquè sempre hi ha un moderador que rebutja missatges i imatges de caire eròtic o insultant) li ha acceptat com si fos una foto real!!!! Hi ha qui ho deixa clar (ho digui o no explícitament): busca sexe ràpid i fàcil, relacions sense complicacions. Hi ha també qui ho té clar en el sentit contrari: aquesta és la seva alternativa a l'agència matrimonial, la forma de trobar la parella estable que no ha pogut formar amb les persones que ha conegut en d'altres circumstàncies.

Jo crec, amb tot, que malgrat la distància temporal, les coses segueixen passant com explicava un personatge de James i en recordava Mendoza: la gent no decideix qui estimar, sinó que estima qui troba. Potser Internet amplia el camp de recerca de les nostre troballes, però l'atzar segueix jugant cruelment amb els nostres afectes.