Dos dits

Dos dits trencats, un a cada mà, és el resultat del petit accident que vaig patir dimarts passat. Bé, en realitat, un dels dits me'l vaig seccionar, d'una manera similar als efectes que produeix enganxar-te'l amb la porta d'un cotxe tancada amb violència. En el meu cas, el polse de la mà esquerra em va quedar atrapat entre una barana metàl·lica i una corda, quan el cavall que estava lligant es va espantar i va tibar amb tota la seva força. La veritat és que en un primer moment ni vaig adonar-me de la ferida, i d'entrada va ser més gran l'espant de veure'm el cap del dit, de sota l'ungla en amunt, penjim-penjam que el dolor de la ferida. Aquest va arribar al cap d'uns minuts, punyent, per acabar d'agreujar l'ofec de pànic.

Afortunadament, el dit torna a ser al seu lloc, íntegre, i el dolor està força controlat. No podré tocar la guitarra, ni conduir, ni muntar a cavall durant unes quantes setmanes, però a les poques hores vaig veure que havia estat més gran l'ensurt que la gravetat. I ara tinc excusa per no fregar plats, i per fer-me rentar el cap, cosa que sempre m'ha agradat.

Amb els meus amics de l'hipica sempre comentem, amb més o menys humor, que l'equitació és un esport de risc. Però una sempre s'imagina que el risc rau en un salt mal realitzat, en perdre l'equilibri quan el cavall galopa ràpid i fa un moviment estrany o una aturada imprevista; no penses que pots acabar malferida mentre el treus tranquilament del seu box i el lligues a la barana. Com suposo que ningú espera ferir-se mentre camina tranquil·lament per un carrer de l'Eixample, on les cornises tenen el mal costum de deixar-se caure a trossos. La vida quotidiana convertida en esport de risc. [I si no, que li preguntin al conseller Castells, per qui les quatre regles bàsiques (sumar, restar, multiplicar i dividir) han esdevingut esport de risc i la calculadora en un arma per practicar el tir de precisió].

I el més curiós és que una no s'adona de totes les coses que fa amb el polse de la mà esquerra fins que no se'l troba convetit en una butifarra de carn lacerada i benes que per res es mullen in s'embruten. No us dic l'estat en què es troba la fèrula de la mà dreta, i això que em dutxo com si hi hagués un atracador [o un ministre del Govern central] a l'altra banda de la cortina, mans enlaire.

No calen les mans, però per prendre decisions transcendents, com les que jo he pres aquesta setmana, però això ja és tema per a un altra entrada.
...

Femitic, de Dones en Xarxa

Les amigues de Dones en Xarxa organitzen el primer concurs de videos digitals realitzats per dones sobre gènere i Internet, i demanen suport per difondre la iniciativa. Aquí va el seu 'banner', per tal que no deixis d'enviar els teus videos, si ets dona i creadora:



...

Qui ha fracasat a l'escola primària?

Ahir els diaris anaven plens dels resultats de les proves de nivell que enguany s'han posat en marxa a sisè de primària per tal de mesurar si els nostres estudiants tenen els coneixements mínims necessaris en llengua catalana, llengua castellana i matemàtiques per accedir a l'ESO. El resultat ha estat que el 25% dels nens i nenes de 12 anys no tenen aquests coneixements mínims, i les reaccions no s'han fet esperar. Els periodistes, sempre a la recerca d'un titular grandiloqüent, han escrit "el fracàs escolar es produeix ja a primària", prefigurant el camí cap al desastre d'aquest 25% de joves, a la manera d'un cor de tragèdia grega.

En alguns pocs comentaris d'especialistes s'endevina, per sort, més seny que en la pròpia prova de nivell i en les "matrones" escandalitzades d'algunes tertúlies. Alguns es pregunten encertadament què en farem d'aquests resultats. Sobretot amb aquella estadísitica que segueix mostrant més bona formació en escoles privades que públiques.

La meva experiència és que l'escola pública només està preparada per atendre bé els nens estàndar en tots els sentits: amb una intel·ligència estándar, suficient per arribar a la mitjana exigida i no massa brillant no fos cas que exigís una atenció personalitzada (que per alguns mestres-funcionaris sona a anatema); amb una actitud estándar, ni massa passiva ni massa inquieta, perquè això també exigeix una atenció personalitzada que els "trenca les oracions"; amb una família estándar (pare i mare, que treballin, però no tant, sobretot ella, com per no poder assistir a una reunió a les 12 de migdia o a les 3 de la tarda, perquè convocar a les 9 del matí o a les 5 de la tarda no s'ajusta a l'horari funcionarial).

La meva experiència és que si et trobes a les mans amb un nen o una nena difícil, per exemple amb una imaginació i una creativitat extraordinàries, però que a classe es desmotiva i es distreu amb facilitat; que entén perfectament els conceptes, pero que té dificultat en plasmar-los en els exercicis escrits; que s'expressa bé, fins i tot molt bé oralment, amb una gran riquesa de lèxic i bones construccions gramaticals, però que té dificultats de lectura, perquè "l'aborreix" l'esforç... quan l'escola primària pública es troba amb això no sap què fer-ne. A mi dues professinals de l'educació, la mestra tutora de la criatura i la de reforç, m'han arribat a dir "el nen té grans habilitats i és molt intel·ligent, però com té dificultats actitudinals el que et recomanem és que busquis suport professional a fora", que és com si un anés al metge de la seguretat social i li digués "té vostè una apendicitis, però com jo no sóc cirurgià, apa búsquissen un que li convincria operar-se".

Què és educar sinó trobar el camí que porta una persona des de la solitud de la ignorància fins a un camí d'autoafirmació que ens permet dialogar amb el món a través dels coneixements que altres persones abans que nosaltres han acomulat en benefici de la societat? No existeix fracàs escolar quan un nen de sisè de primària no és capaç de respondre correctament quan fan 6x8, existeix fracàs escolar perquè la majoria de vegades no sabem perquè aquell nen o nena no és capaç de respondre correctament i, quan ho sabem, no som capaços de fer res per redreçar la situació. Hi ha fracàs escolar perquè la majoria de mestres de 6è de primària no sabria omplir un informe personalitzat dels seus 25 alumens (sí va, posem 27 en casos extrems) que anés més enllà d'un parell de frases del tipus "s'ha dèsforçar més" o "es distreu massa" i el sistema no es dota de recursos suficients ni per ajudar els mestres a fer la seva feina, ni per ajudar les famílies a orientar millor el treball conjunt amb l'escola, ni sobretot per ajudar els nens a millorar (fins i tot els que se surten de l'estandar, però no són prou "rars" per merèixer un programa d'atenció especial).

I parlo de l'escola pública, naturalment. L'altra té molt més clar que els pares, i els alumnes, són "clients" i actuen en conseqüència (diguem que, en lloc de dir-te que et busquis un psicòleg, te l'ofereixen directament).

He acabat parlant de recursos i d'un enfoc "macro" de les raons del fracàs i, en realitat, jo crec que en bona part el problema és "micro". Salvant honroses excepcions, no estic contenta dels professors de primària que han tingut els meus fills. M'han semblat professionals mediocres, desmotivats i poc compromesos amb l'objectiu últim de l'ensenyament. I el tipus de consells que m'han donat han estat mesquins i culpabilitzadors. No n'he vist quasi cap capaç alhora de fer-se respectar (amb uns mínims de disciplina, perquè l'ordre és imprescincible en un entorn d'aprenentatge) i de fer-se estimar (per la seva capacitat d'entendre les especificitats de cada nen i nena) i sense estimació i respecte, no hi ha educació que avanci.

Siguem seriosos. No parlem d'adolescents violents i nois i noies "enfebrats" d'hormones que és el que hi ha als instituts de secundària (quin repte!!!), parlem de criatures de 6 a 12 anys que al final del període han de demostrar que dominen operativament dues llengües i que saben les quatre regles bàsiques de matemàtiques. Si un mestre no pot garantir això en el 25% dels seus alumnes, amb els mitjans que té l'escola catalana, potser és que s'ha equivocat de professió.
...

Pèrdues i guanys

Les notícies referides al cas Gürtel que un dia rera l'altre ocupen les pàgines i el temps de diversos mitjans, però especialment de El País, que n'ha fet una croada pròpia, semblen pertàyer a un món que es mou en paràmetres diferents que la trobada d'empresaris i directius que, dilluns al vespre, va organitzar l'associació d'antics alumnes d'Esade a Barcelona.

El cas Gürtel pertany a un món regit bàsicament pels interessos personals i on els responsables de corporacions públiques i privades se senten, per la seva pertinença a l'elit econòmica i política, al marge de les normes de conducta que regeixen pel conjunt de la societat. És un món en el qual els obsequis cars, directes o indirectes, dels empresaris rics als polítics ben situats es consideren normals, com es considera normal que aquesta amistat comprada es retorni amb bona disposició cap a les propostes de l'amic obsequiós. La majoria entendran com a corrupció que una norma, una llei o un contracte es canviïn o s'adaptin a interessos privats a canvi de compensacions econòmiques dineràries o en espècies, però això no treu que es miri amb certa condescendència la cultura del regalet.

Davant d'això, el missatge de compromís, ètica i intel·ligència creativa que Esade difon com a bagatge inexcusable d'un bon empresari o un bon emprenedor sembla pertànyer a un altre planeta. El dilluns es parlava (i feia bo de sentir-ho) de la dimensió i la responsabilitat social de l'empresa, del seu rol en la superació de l'actual crisi a cavall d'una aposta decidida per la innovació i la internacionalització... Al costat d'això, comprar favors polítics pagant les factures del sastre, sembla no només anòmal, sinó tronat i miop. Tan mesquí com el tarannà d'aquells diputats anglewsos que s'han fet pagar la neteja de la piscina o l'arranjament del jardí amb els impostos de tots els ciutadans. Llegia fa uns dies també que això no es podia comparar amb la corrupció que ha afavorit el desfici immobiliari a la costa espanyola, perquè això segon és clarament il·legal, i el cas anglès és, bàsicament, incorrecte, un abús d'una norma legal. Em sembla un matís digne d'un lladre de coll blanc, com si fos més robatori endur-se un collaret esberlant el vidre de l'aparador d'una joieria que posant-se'l a la butxaca distretament mentre, vestits de forma elegant i impecable, una parella d'anglesos pregunta el preu de la joia.

Mentre uns quants escoltavem els discursos d'Esade i ens feiem la il·lusió que el món pot ser millor gràcies a la concurrència d'uns agents socials conscienciats i responsables, l'escola de negocis barcelonina i tots nosaltres perdíem Luis de Sebastián, l'economista que ens va ensenyar a molts de nosaltres que la racionalitat econòmica no està renyida amb el compromís social i l'ètica humana, que solidaritat i guany no són antagonics, sinó complementaris. El seu llibre Mundo rico, mundo pobre va ser una de les meves primeres lectures recomanades quan vaig incorporar-me a Intermón Oxfam fa 14 anys, i els seus ensenyaments i reflexions han estat des d'aleshores una inspiració.
...

¿Desaparecerán los periódicos pasado mañana?

A través del blog de Enrique Dans me he enterado de las cifras que muestran la profunda crisis que está viviendo PRISA y que ha supuesto una reducción del 88% de sus beneficios en sólo un año (de los 25,18 millones de euros del primer trimestre de 2008 a apenas 2,93 millones en el mismo período de 2009). Dans cita unas declaraciones del inversor norteamericano Warren Buffet (que compite con Gates por el puesto de "hombre más rico del mundo", además de ser el propietario y accionista de varios medios estadounidenses) recogidas por Jeff Jarvis en su blog BuzzMachine: "No compraría un periódico a ningun precio". Recuerda Jarvis, que Philip Meyer, en su libro The Vanishing Newspaper, predijo que la desaparición del último periódico se produciría en el primer tercio de 2043. No he leído el libro, así que no sé cómo realizó su cálculo este profesor de periodismo de la Universidad de Carolina del Norte, pero muchos expertos parecen coincidir en que lo fiaba muy largo y que el proceso de reducción y desaparición de la prensa escrita será mucho más rápido.

Dans, con ese tono entre socarrón y apologético que le caracteriza, le da sólo 15 días a PRISA (o lo que es casi lo mismo, a El País), para refinanciar su deuda. Cita para ello a El Confidencial, un diario online que es probablemente uno de los mejores ejemplos en España de los nuevos derroteros por los que deberá andar el periodismo, navegando en la red en lugar de anclarse en el papel. Para otros, sin problemas financieros tan graves, el plazo será quizás más largo, pero al parecer inevitable, por la alta dependencia del modelo de negocio de los ingresos publicitarios, que para los medios clásicos (las grandes cabeceras de la prensa escrita y la TV) ya habían estado descendiendo sin pausa en los últimos años a causa de la fragmentación del mercado y el ascenso de internet, y que con la crisis que vivimos simplemente han caído en picaso.

Queda, una vez más, abierta la pregunta de cómo afecta esta crisis de los medios escritos a la democracia y a su papel legitimador de y frente a la opinión pública, cómo afecta al control sobre el poder político y económico que los periódicos han ejercido. Para Dans, la crisis de la prensa es, también, fruto del deseo de los lectores de no recibir noticias "filtradas por una línea editorial determinada", algo de lo que la web nos libera al ofrecernos simultáneamente múltiples fuentes para una misma información y el acceso a puntos de vista críticos y alternativos. Así pues, en teoría, con internet el ciudadano tiene más información y son los ciudadanos críticos, activos también como productores de dicursos a través de blogs y redes sociales, quienes ejercen directamente el control social sobre políticos y empresas.

También queda pendiente, sin embargo, un análisis más crítico de los contenidos de internet, donde lo malo no son sólo los bulos que a veces se difunden con la velocidad y la impunidad del spam, sino la repetición hastiante de las mismas ideas/noticias, con frecuencia sin contrastar, y la reducción del concepto globalidad al mundo interconectado, que deja fuera a millones de personas y mucha, pero que mucha realidad.

Ya en 2006, analizando la crisis de la prensa The Economist afirmaba que "El declive de los periódicos no será tan dañino para la sociedad como algunos temen". Con internet, señalaba la revista, ya no tenemos por que creer la versión de la realidad que nos ofrecen un puñado de periódicos nacionales o locales; en pocos minutos y gracias a los buscadores podemos reunir fuentes del mundo entero; las webs participativas, como Menéame o Digg, nos permiten llamar la atención sobre aquellas noticias que nos parecen más relevantes y descubrir las inquietudes que compartimos con otros; ya no hace falta esperar una o dos semanas a que un editor publique, recortada, nuestra carta al director: podemos comentar cualquier noticia sobre la página online del propio medio...

Pero The Economist también admitía entonces (y sigue siendo válido) que el ciudadano periodista-editorialista en el que nos permite convertirnos internet tiene, sobre todo, un foco local y escribe "desde su armario" y no desde primera línea. El reto es, sin duda, cambiar el modelo de trabajo de las redacciones y el modelo de negocio de los medios (algo en lo que seguramente se ha tardado demasiado), pero no olvidando nunca que resulta difícil, si no imposible, hacer buen periodismo desde la precariedad y con un enfoque de espectacularización orientada a la venta.
...