Estic indignada

Naturalment, pel cas Millet. Després de 30 anys de treball
voluntari en diversos projectes culturals; al costat de decenes
d'amics igualment compromesos, centenars de coneguts que han fet
de la seva afecció una responsabilitat cívica, estic indignada
per la barra del lladre i els seus còmplices, i per la miopia,
la passivitat i la palmària ineptitud dels gestors públics que
l'havien d'haver controlat i van mirar cap a una altra banda.

Millet mereix la presó, els que l'han ajudat i encobert, també.
Pels que han fet el paper de l'enze no sé si suggerir un
càstig exemplar: escriure 2.000 vegades a la PDA (o a l'agenda,
La llibreta Moleskine o la pissarra de la sala de reunions) "ser
patró no és un premi, és un compromís i una feina". O potser més
senzill: "No parlaré (de fubol) als patronats, sobretot si es parla de diners".

Cartes a un amic distant (2)

Vaig llegir en algun lloc que als homes us agrada que us necessitem i a nosaltres, les dones, que ens mimeu. Jo no he fet mai res perquè sabessis quant et necessito, però és que l'expressió de la necessitat em provoca un cert pudor. Em costa fins i tot, com si me n'hagués d'avergonyir, demanar ajut quan em cal. Sempre m'ha semblat que tots i totes tenim l'obligació de valdre'ns per nosaltres mateixos, i que la màxima expressió de la llibertat (també en i per l'amor) és la total autonomia, perquè només pot lliurar-se totalment a l'ésser estimat aquell que ho fa sense tenir altra necessitat i altra voluntat que la de donar-se.

Sempre he desitjat el teu amor, des que et conec. Però no vull que m'estimis perquè et necessito o perquè em necessites, sinó perquè donant-nos l'un a l'altre serem millors, serem diferents, com dues partícules que en combinar-se fan néixer una cosa nova, més gran, més brillant, més intensa. No vull que em completis, com si fos un ésser a mig fer, vull que germinis en mi i jo vull germinar en tu, i que cada dia siguem una cosa nova que no para de transformar-se, d'aprendre, de crear... I perquè vull totes aquestes coses, et necessito desesperadament.

De vegades, aquesta necessitat de tu és tan violenta que faig tot el que puc per extirpar el teu record del meu cap, com si fos un tumor maligne. Si no ho aconsegueixo, la remembrança de la teva imatge, la teva veu, el teu tacte se m'arrapen al coll, em tapen la boca, em cobreixen el cap, com una bossa de plàstic que no em deixés respirar. I sí, hi ha dies que aconsegueixo oblidar-te... una estona.

Quan una persona deixa de prendre alguna substància important en la seva alimentació, el seu cos es transforma. És el cas d'aquells ossos que s'afebleixen per la manca de calç, o aquell creixement retardat per manca la de vitamina D. Petites misèries quotidianes o rares enfermetats en són la conseqüència. Es deforma la nostra ànima si no podem tenir la companyia de les persones que necessitem? Potser per això el meu cor em sembla de vegades nusós i dur com una vella vinya. Tant de bo sabés donar rimes i proses tan dolçes i sucoses com els raïms que ens menjarem aquesta tardor.
...

Cartes a un amic distant (1)

Aquesta tarda, mentre caminava lentament a través de l'aire espès i calent de Barcelona, en direcció a l'estació, he vist una dona llegint asseguda en una cadira a l'entrada d'un edifici. Aguantava la pesada porta amb la cama dreta, creuada lleugerament sobre l'esquerra, i aquella li feia alhora de tauleta per arrepenjar la revista. He imaginat que era la portera de l'edifici, i he recordat moltes altres dones que al llarg del temps he vist buscant la fresca al capvespre en el camí d'un modest corrent d'aire.

El posat d'aquesta portera pertanyia al regne de les coses senzilles. I aquest pensament m'ha portat la teva imatge. Tu pertanys al regne de la vida senzilla. O potser així és com jo et veig, a través d'un record distorsionat pel temps i la distància. En aquest regne on tu vius de vegades hi fa calor, però un bri d'aire fresc carregat de l'olor de terra molla pot ser el més gran dels plaers. Fins i tot l'aire suspès en el no temps de la migdiada, vibrant amb el brunzit d'ocults insectes, pot donar la major felicitat en el teu regne.

Embrutar-se les mans, els esquitxos d'aigua, l'ombra d'una parra, el suc d'un préssec regalimant barbeta avall... Sempre que penso en tu, t'imagino primer assegut en un porxo, escoltant en silenci, concentrat, una història "d'aquells temps...", i tot seguit et veig davant d'una gran taula plena d'interruptors i llumetes vermelles, i aleshores em pregunto qui ets. De vegades tinc la impressió de conèixe't des del principi dels temps. Com si sempre haguessis estat a prop meu, com si ens haguéssim conegut abans d'haver-nos vist mai. De vegades, però, et veig com un estrany, i temo que si ens trobéssim pel carrer, no ens reconeixeríem.

Ara t'escric perquè acabo de tornar de la muntanya. Una de llunyana, però que m'ha recordat la "meva", aquella de la que de vegades hem parlat. La muntanya pertany també al regne de la vida senzilla, que mai és simple, ni fàcil; la muntanya ens posa a prova, però ens escolta i ens consola, si sabem parlar-hi. A mi, em consola de la teva absència.
...

El canvi

Doncs ja deu ser hora, segurament, que expliqui a quin "gran" canvi em referia en l'entrada anterior. Es tracta, com alguns ja sabeu, d'un canvi professional, doncs deixo Intermon Oxfam (després de 15 anys amb una breu interrupció) i l'1 de setembre assumeixo la direcció de comunicació i relacions externes de Biocat, una fundació impulsada per la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, amb participació del sector privat, universitats i centres d'investigació, per a promoure la biotecnologia i la biomedecina a Catalunya. Deixo, doncs, el sector de la solidaritat per submergir-me en la ciència i la recerca. Un repte apassionant i que em fa molta il·lusió.

Biocat vol promoure la creació i retenció de talent, tant en l'àmbit de la recerca com en el de la gestió empresarial; afavorir el treball en xarxa ente empreses i centres d'investigació; vol projectar internacionalment el clúster biomèdic i biotecnològic català (el més potent de l'Estat espanyol); però vol també apropar la biotecnologia i la biomedecina a la societat, als ciutadans i ciutadanes del nostre país, i aquest és un dels aspectes en què la meva experiència en el món de les ONG em pot ser més útil.

Avui a tots ens sembla natural la rellevància i presència social d'algunes organitzacions socials i dels sector en el seu conjunt; trobem fins i tot lògica la seva presència en conferències internacionals i que els seus informes o anàlisis sobre l'acció d'institucions com el Banc Mundial o el G8 siguin referents per als grans mitjans de comuicació. Però no era pas així fa 15 anys, quan encara solidaritat era sinònim de caritat (amb connotacions religioses) i no pas com ara que s'entén força més com acció social i té una dimensió molt més política.

La biotecnologia i la biomedecina són línies punteres de recerca l'objectiu de les quals és millorar la vida de les persones, produint medicaments més eficaços i amb menys efectes secundaris, donant resposta a malalties encara sense cura, creant nous materials i noves formes de producció menys contaminants i més eficients... I és imprescindible que la societat conegui aquests avenços científics, no només per valorar tot allò que aporten, sinó per poder participar activament, amb esperit crític però sobretot amb informació fiable, en els debats socials que de segur estaran sobre la taula en els propers anys: biocombustibles i canvi climàtic; alimentació i organismes modificats genèticament; ús de cel·lules vives per a la creació de nous medicaments, etc.

Us tindré informats d'aquest meu nou projecte. Bon estiu!!
...

Dos dits

Dos dits trencats, un a cada mà, és el resultat del petit accident que vaig patir dimarts passat. Bé, en realitat, un dels dits me'l vaig seccionar, d'una manera similar als efectes que produeix enganxar-te'l amb la porta d'un cotxe tancada amb violència. En el meu cas, el polse de la mà esquerra em va quedar atrapat entre una barana metàl·lica i una corda, quan el cavall que estava lligant es va espantar i va tibar amb tota la seva força. La veritat és que en un primer moment ni vaig adonar-me de la ferida, i d'entrada va ser més gran l'espant de veure'm el cap del dit, de sota l'ungla en amunt, penjim-penjam que el dolor de la ferida. Aquest va arribar al cap d'uns minuts, punyent, per acabar d'agreujar l'ofec de pànic.

Afortunadament, el dit torna a ser al seu lloc, íntegre, i el dolor està força controlat. No podré tocar la guitarra, ni conduir, ni muntar a cavall durant unes quantes setmanes, però a les poques hores vaig veure que havia estat més gran l'ensurt que la gravetat. I ara tinc excusa per no fregar plats, i per fer-me rentar el cap, cosa que sempre m'ha agradat.

Amb els meus amics de l'hipica sempre comentem, amb més o menys humor, que l'equitació és un esport de risc. Però una sempre s'imagina que el risc rau en un salt mal realitzat, en perdre l'equilibri quan el cavall galopa ràpid i fa un moviment estrany o una aturada imprevista; no penses que pots acabar malferida mentre el treus tranquilament del seu box i el lligues a la barana. Com suposo que ningú espera ferir-se mentre camina tranquil·lament per un carrer de l'Eixample, on les cornises tenen el mal costum de deixar-se caure a trossos. La vida quotidiana convertida en esport de risc. [I si no, que li preguntin al conseller Castells, per qui les quatre regles bàsiques (sumar, restar, multiplicar i dividir) han esdevingut esport de risc i la calculadora en un arma per practicar el tir de precisió].

I el més curiós és que una no s'adona de totes les coses que fa amb el polse de la mà esquerra fins que no se'l troba convetit en una butifarra de carn lacerada i benes que per res es mullen in s'embruten. No us dic l'estat en què es troba la fèrula de la mà dreta, i això que em dutxo com si hi hagués un atracador [o un ministre del Govern central] a l'altra banda de la cortina, mans enlaire.

No calen les mans, però per prendre decisions transcendents, com les que jo he pres aquesta setmana, però això ja és tema per a un altra entrada.
...