Magnòlies i til·lers

Aquesta tarda he baixat caminant des de l'Escola d'Enginyeria de Terrassa fins a casa, gaudint de l'olor de les magnòlies i els til·lers del Passeig, mentre pensava en el to positiu i optimista que l'alcalde Navarro s'ha esforçat per donar a la seva conferència d'aquesta tarda sobre la Terrassa de 2010. Suposo que aquesta és una de les feines que correspon als polítics: fer una lectura positiva de la realitat, subratllar aquells trets de la història que puguin alimentar l'orgull de pertinença i identificar les oportunitats de futur que puguin animar els ciutadans a tirar endavant amb entusiasme.

Hi ha poc marge per les alegries en el moment que ens ha tocat viure (els 20.000 aturats que hi ha a Terrassa són un clar indicador de la situació), però és cert que l'esperança en un futur millor, més dinàmic, amb més oportunitats per a tots, és un element no suficient però sí imprescindible per tirar endavant. Ens cal il·lusió per un projecte comú, i l'alcalde volia, vol articular aquesta alegria i fer-la fructificar oferint els grans projectes de ciutat: el nou parc tecnològic i audiovisual de la zona nord, les noves vies de comunicació (el metro, la ronda ferroviària orbital,  la ronda del Vallès/B-40...), la força del campus universitari i la recerca associada en camps com l'òptica o l'aeronàutica. I tot això està bé, està bé recordar-ho i dir que el primer pas per avançar és creure en un projecte. Calen, però, com s'ha dit en alguna intervenció, solucions per aquells que pateixen l'impacte més dur de la crisi.

Camino olorant magnòlies i til·lers i penso que en aquesta ciutat s'hi viu bé. El gran repte segurament és assegurar que aquest benestar arribi a tothom, a través de projectes innovadors i sostenibles i suposo que sí, que, com diu l'alcalde, el primer pas és creure-s'ho.

50 anys

Avui he anat a la festa d'aniversari d'un amic meu que acaba de complir 50 anys, i mentre ell tocava jazz amb alguns amics, els altres miràvem passar sobre l'escenari una vida en fotografies. Era una vida compartida, amb molta gent, però sobretot amb la seva dona, i he sentit una fiblada d'enveja per la felicitat que aquesta parella projecta.

Una visió distant no copsa sovint els clars-obscurs de la vida, però hi ha mirades de plenitud i felicitat que no enganyen, i per això no he pogut evitar pensar quanta sort que tenen les persones que ja de joves i per sempre troben el seu company, la seva companya, per caminar la vida junts.

Quina deu ser la fórmula? Estar en el lloc adient en el moment oportú per conèixer la persona perfecta? I si no arriba mai aquest moment ni aquesta persona ideal? Recordo encara el to de fatalitat que empraven les velles del carrer on vaig viure de petita quan parlaven del matrimoni, que elles vivien com una mena de loteria amb el resultat de la qual t'havies d'aconformar, tant si treies bola negra com si feies la sort.

A mi no m'ha calgut aguantar cap situació insostenible o dolorosa, almenys no més temps del que tarden a curar-se les ferides d'un trencament de parella, però em dol no només la frustració d'haver-me equivocat quan era jove, sinó també adonar-me que arriba un moment que, si no has trobat la persona ideal (o si l'has trobat en un moment o en circunstàmcies adverses), ja és molt difícil, quasi impossible, modificar l'stato quo.
Amb el temps, i si hi ha hagut un fracàs entremig, tots ens tornem un pèl desconfiats. Potser jo un pèl més i tot.

Ara llegeixo La dona justa, de Sándor Márai, una obra sobre un triangle amorós en el qual els personatges són arrossegats per passions que no poden controlar i que els exigeixen anar més enllà dels convencionalismes i el conformisme, fins i tot sabent que, de l'altra banda, tampoc trobaran la felicitat. Però necessiten fer el que fan; necessiten sentir-se estimats amb passió. A mi em fa por haver perdut ja aquest sentiment: la capacitat de creure en algú amb cada fibra del teu cos. Això que se'n diu enamorament i que estaria bé que pugués durar sempre més de 30 anys, com a casa dels meus amics.
...

'Capdidatura'

Ahir dissabte ens va tocar defensar les nostres capdidatures als 12 nominats per Capgròs de l'Any, títol notori com pocs a la noble vila de Terrassa. En una Plaça Vella plena de persones i de tota mena de bèsties de la cultura popular (la Pàjara, el Bitxo del Torrent Mitger) i gegants i capgrossos i castellers i trabucaires... cadascun de nosaltres va fer el discurs que trobava més escaient per reclamar per a ell/a l'honor de quedar immortalitzat en la galeria d'il·lustres local.

A mi la cosa em resulta un pèl torbadora, perquè no sento que mereixi a títol personal cap reconeixement i sé que sóc nominada com a presidenta de la meva entitat, però la pròpia idea de dedicar-li a algú un capgròs és molt personalista. Per això he centrat el meu discurs en Amics de les Arts i Joventuts Musicals i, com no podia ser d'altra manera, l'he fet en vers (i en vers ens presenteven els del Casinet de l'Espardenya. M'he divertit molt fent els meus versets, que us copio aquí a sota, perquè rigueu una estona.

Auca del cap-gros

Diuen que he de defensar
la meva candidatura
i per fer-ho vull emprar
un xic de literatura.

Us he compost uns versets
com les auques dels antics,
que tenen tradició llarga
entre els Ximples dels Amics.

I no és pas que vulgui fer
com en Quevedo, el genial,
que deia coixa a la reina
tot fent-li rimes florals

Jo no tinc pas tant talent,
però provinc d’una entitat
que fa anys que fa cultura
per tota aquesta ciutat.

Fem teatre, poesia,
arts plàstiques, cant coral,
cinema i fotografia,
i de jazz, un festival.

Fem la Fira del Dibuix
just aquí a la Plaça Vella,
i tenim un gran cafè
on ve gent de tota mena.

Som al carrer del Teatre
des de fa ja 80 anys,
i ara volen fer-nos fora
i no ens en volem anar.

Som els Amics de les Arts
i jo en sóc la presidenta,
però pels especuladors,
de tots, sóc la més dolenta.

Diuen que tinc energia
i que sóc del morro fort,
però amb tants socis al darrera
com no he de donar-ho tot?


Si voleu fer-me cap-gros,
us haureu de recordar
no pas del nom de l’Adela
sinó d’Amics de les Arts.

Li suggereixo a l’artista
que em pinti amb tres llargs pinzells
i a l’altra mà una viola
com mana el nostre segell.

Però segur que trobareu
molt bons altres capdidats
que el meu relat de poc mèrit
ja quasi que s’ha acabat.

Casinet de l’Espardenya
us agraeixo l’honor
d’haver-me fet candidata
a donar cara a un cap-gros.

Però si de veritat voleu
que avui em senti feliç,
correu tots i ben de pressa
a fer-vos socis d’Amics.

Terrassa, 5 de juny de 2010

 PD: No crec que guanyi, però almenys hem parlat força dels Amics!!!

   

De Chicago al capgròs

Increïble!! Aquesta tarda m'han dit que sóc candidata a convertir-me en Capgròs de l'Any, un honor si més no estrany, perquè no deixa de ser un reconeixement públic en l'àmbit de la nostra ciutat, ja que són els ciutadans i les ciutadanes els que et voten, però que acaba convertint-se, si ets elegida, en una escultura burleta, una aproximació caricaturesca a la teva imatge. Estic contenta perquè, si més no, permetrà visibilitzar Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que ja ens convé, perquè seguim en lluita per poder quedar-nos als nostres locals en unes condicions dignes i acceptables, mentre els propietaris ens donen a triar entre uns nous lloguers desorbitats o anular el contracter vigent per via judicial. I seguim en campanya per captar nous socis que garanteixin el nostre futur com a entitat.

Mentrestant, recupero records i idees del viatge a Chicago de la setmana passada. Em disculpo amb els que heu rebut un missatge estrany d'una llista de distribució que no deixa accedir a l'article. Crec que ja ho he resolt i que ara ho podreu llegir bé. Em vaig quedar parlant (millor dit, escrivint sense accents) de De Kooning i de Pollock. A l'Art Institute em vaig perdre (perquè el vaig visitar amb massa poc temps i vaig haver de triar) el magnífic Picasso de l'època blava que té a la seva col·lecció, L'habitació de Van Gogh i L'Ascenció  d'El Greco, però a part del genial Nighthawks de Hopper també hi vaig veure el singular American Gothic, de Grant Wood, el gran retrat del puritanisme rural que rau en l'ànima d'aquest gran país que és Estats Units. Moltes coses tenen allà unes dimensions que són difícils d'assimilar amb els patrons europeus. Chicago n'és ple d'exemples, amb els seus impressionants gratacels, les seves avingudes amplíssimes, ciutat estesa a la riba d'un immens llac que constantment et fa pensar en el mar, amb el seu port d'aires decimonònics.

Jo he viatjat per l'Àfrica i les planures immenses de Tanzània resulten impressionants per la seva extensió, els seus colors, la seva natura salvatge. A Chicago t'impacta justament el contrari: la vastitud del treball de la mà humana, aquesta trama urbana inavastable per la mirada quan t'enfiles a l'observatori de la planta 94 del John Hancock Center, per exemple, la succesió de torres de 250, 300, 350 metres de vidre i metall, de marbre, de pedra... que s'estenen a la riba del riu, competint en alçada però també en l'originalitat del disseny, en l'estilització de les formes, en el joc de colors i materials...

Segurament no dic res que no hagin dit d'altres abans, sorpresos com jo que Chicago sigui alhora monumental i acollidora; una urbs d'arquitectura gegantina on ve de gust passejar pels carrers, aquí i allà colorejats per les bigarrades tulipes grogues, fucsies, vermelles, morades; on no et sap greu perdre't una estona entre les platges del llac i les cases victorianes de North State Parkway; on hi ha bon jazz i divertits garitos de blues...

Un altre dia parlaré de Matisse.
... 

Chicago

Vaig començar a escriure aquestes ratlles mentre volava sobre l’Atlàntic en direcció a Chicago i el meu pensament va quedar atrapat en una reflexió sobre la percepció: "Avanço enrere en el temps (hem sortit a les 12 del migdia de Madrid, però encara no és aquesta hora a Chicago, tot i que portem quasi cinc hores volant) mentre avanço endavant en l’espai. Una estranya paradoxa que, com l’anècdota literària amb què Verne va resoldre l’aventura de Finnegas Fog, qüestiona les nostres percepcions."

Tenim la percepció que el temps corre, i que nosaltres estem sòlidament assentats sobre la nostra vida, perquè vivim arrapats a una nau que navega en permanent moviment per l’univers. Però si fóssim capaços de construir un vehicle que es mogués exactament a la mateixa velocitat que la Terra però en sentit contrari, de sobte podríem tenir la sensació que el temps solar s’ha aturat, que ens hem quedat atrapats en un punt del dia (les 9 del matí, o les 11, o les 5 de la tarda)...

...perque ens quedariem aturats en una hora concreta de la llum solar [des d'aqui esric sense accents, en un teclat america].

No se si, en realitat, un efecte aixi seria possible. Aquest pensament va quedar aturat fa una setmana, quan vaig arribar a Chicago i no he estat capac de trobar un moment de tranquil.litat per continuar-la. Chicago es una ciutat intensa i que en les poques estones que una convencio internacional et deixa lliures ofereix tantes coses per fer que resulta dificil guardar estones per escriure. Nomes passejar entre els grans gratacels i pujar als miradors mes espectaculars (la Willis Tower, la John Hanckock Tower...) ja t'atrapa, el Millenium (amb l'auditori de Ghery, amb la Crown Fountain de Jaume Plensa, amb The Bean d'Anish Kapoor...), l'Art Institute of Chicago... t'hi podries passar dies i dies, visitant i revisitant les col.leccions d'art asiatic, d'art america... el conegudissim Nighthawks de Hopper, les flors de Georgia O'Keeffe... Nosaltres vam optar per l'ala contemporania (un edifici dissenyat per Renzo Piano) amb molts artistes americans a qui no coneixia, pero tambe De Kooning, Pollock...

(continuara)