Ha arribat força prim (venia del camp i, si no hi ha molt menjar, els cavalls més grans i forts s'enduen la millor part), però es refarà ràpid. Es pirra per les pastanagues i les pomes. I és un tros de pa, però salta molt bé.
29 d’oct. 2011
Retorn (amb Whisky)
Ha arribat força prim (venia del camp i, si no hi ha molt menjar, els cavalls més grans i forts s'enduen la millor part), però es refarà ràpid. Es pirra per les pastanagues i les pomes. I és un tros de pa, però salta molt bé.
15 de set. 2011
L'impensable
Navego per Twitter i arribo a una "piulada" de la New York Review of
Books que ens sugereix "pensar l'impensable" per resoldre una crisi
que ha fet "possible l'impossible". Just a sota un twit del Huffington
Post m'informa que a Austràlia els passaports incorporaran "el tercer
gènere": femení, masculí i... Ignoro com en diran.
Books que ens sugereix "pensar l'impensable" per resoldre una crisi
que ha fet "possible l'impossible". Just a sota un twit del Huffington
Post m'informa que a Austràlia els passaports incorporaran "el tercer
gènere": femení, masculí i... Ignoro com en diran.
No sé si això, el tercer sexe, cau en la categoria d'impossible o
d'impensable. O potser en cap de les dues, però em pregunto a qui
atribuiran el certificat d' "alteritat" i com formularan i
identificaran la diferència.
Potser és una forma de lluitar contra la crisi, a base de renovar els
passaports de... la meitat dels australians? El 20%? El 10%. Em mata
la curiositat.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
26 d’ag. 2011
Manhattan des de Liberty Island
Una foto del primer dia a Nova York. Tres entrades més avall hi ha la crònica.
Els límits del "lobby" solidari
El diumenge 7 d'agost, mentre preparava el nostre viatge a Nova York, el periodista David Aronson publicava un article a The New York Times ("How Congress Devastated Congo") sobre la llei Dodd-Frank, aprovada a finals de 2010, que està aixecant força polseguera. Aquest expert en Àfrica Central qüestionava la utilitat real d'una norma que exigeix a les companyies americanes importadores dels minerals extrets al Congo una sèrie de mesures de control per evitar que els fons generats per aquests comerç vagin a mans dels senyors de la guerra que controlen l'Est d'aquell país (els dos Kivu), sumit en un inacabable conflicte des que a mitjans dels 90 va esclatar la guerra en el marc dels enfrontaments ètnics a la zona dels Grans Llacs.
El genocidi de Ruanda (1994) va provocar un èxode massiu cap a Burundi i el llavors anomenat Zaire, governat pel dictador Mobutu Sese Seko. La inestabilitat provocada per la crisi dels refugiats va ser aprofitada per l'oposició per derrocar Sese Seko (maig 1997) i declarar el naixement de la República Democràtica del Congo (RDC), sota l'autoritat de Laurent Desiré Kabila. Durant 1998 i fins a juliol de 1999 una violenta guerra —en la qual van participar, d'una banda, Ruanda i Uganda, donant suport als opositors a Kabila, i, de l'altra, Zimbabwe, Angola, Namibia, Txad i Sudan, fent costat al govern provisional de la RDC— va dessagnar el país. Tot i formalment tancat, el conflicte va continuar fins a finals de 2002, quan es va signar l'Acord de Pretòria, es considera la guerra més sagnant i extensa que hi ha hagut a l'Àfrica i, amb 3,8 milions de morts, la que més víctimes ha provocat al món des de la Segona Guerra Mundial. Laurent Kabila va ser assassinat el 2001 i substituït pel seu fill Joseph Kabila, actual president de la RDC després d'haver guanyat les primeres eleccions multipartidistes celebrades al país.
Com es veu, una situació força complexa per fer judicis sense ser un bon coneixedor del país. Els arguments d'Aronson contra la Dodd-Frank Act són bàsicament dos: que la reducció de les exportacions de mineral congolès provocades per aquesta llei ha estat de més del 75% en el que porten d'any, en una regió on entre 200.000 i 400.000 persones viuen de la mineria artesana, amb el greu impacte que això suposa pels seus mitjans de vida; d'altra banda, afirma que la majoria de grups armats van ser desactivats el 2008 amb la seva incorporació a l'exèrcit nacional congolès i que l'únic que segueix actiu, l'FLDR, es refugia a les selves de Shabunda on viu, bàsicament, dels segrests i l'extorsió. Per Aronson, potser el mineral va alimentar el conflicte anys enrere, però ja no és la situació actual, mentre que les conseqüències de la llei sí contribuiran a empobrir encara més la població.
Les entitats promotores de la llei, sobretot Enough Project i Global Witness, van contestar immediatament amb un article publicat al Huffington Post, on Sasha Lezhnev, consultor polític d'Enough Project, reafirma la connexió entre l'extracció i l'exportació d'or, wolframita i coltan i la violència a la regió, i assegura que sense aquest comerç es podrà redreçar la situació. Ell mateix reconeix que intentar canviar aquesta situació pot suposar "inevitables dislocacions econòmiques", el que per Aronson ve a reconèixer l'impacte que a curt termini pot tenir sobre la població sense que estiguin garantides alternatives sòlides. De fet, Lezhnev parla de la necessitat d'ajuts, però no concreta qui els proveirà o com es posaran en marxa.
El periodista congolès Mvemba Diozele, que actualment treballa a la Hoover Institution de la Universitat d'Stanford, on prepara un llibre sobre Mobuto Sese Seko, s'ha alineat amb Aronson i en el mateix Huffingston Post responia el passat 22 d'agost amb un documentat article sobre el tema en el que explica, entre altres coses, que el setembre de 2010 el govern de la RDC, responent a pressions internacionals, va prohibir la mineria artesanal. Això va deixar sense ingressos milers de famílies, que amb un índex d'atur del 8,9% i un 81,7% de treball informal, no van poder trobar cap alternativa. Sis mesos després, el govern de Kabila va anul·lar la mesura. Diozele dóna detalls sobre el paper de Ruanda i Uganda donant sortida a productes miners que, forçosament, han de venir del mercat negre congolès, ja que cap dels dos països tenen els recursos miners que comercialitzen i del rol de l'Índia com a comprador del flux de mineral que han deixat de comprar les empreses nord-americanes a causa de la Dodd-Frank Act.
Quan una acaba de llegir a l'article, té la sensació que la posició d'Enough Project resulta excessivament simplista respecte a l'impacte que una norma legal dels EUA pot tenir per redreçar la situació de violència al centre de l'Àfrica. Una visió simple de les coses pot ser molt efectiva per captar suports a una campanya de lobby social, però no sé si serveix, de veritat, per canviar el món en un sentit on la justícia social estigui garantida per a les autèntiques víctimes de la violència: les dones, els homes, les nenes i els nens congolesos. Persones reals que no tenen gaire marge per patir més "dislocacions econòmiques" de les que ja han patit fins ara. I no és que jo no cregui en el dret, però em dóna la sensació que aquesta és una visió massa unilateralista (i per això, un xic miop) del dret i de la justícia. Tant de bo ens equivoquem i la Dodd-Franck serveixi per portar pau i, al final, menys pobresa.
---
El genocidi de Ruanda (1994) va provocar un èxode massiu cap a Burundi i el llavors anomenat Zaire, governat pel dictador Mobutu Sese Seko. La inestabilitat provocada per la crisi dels refugiats va ser aprofitada per l'oposició per derrocar Sese Seko (maig 1997) i declarar el naixement de la República Democràtica del Congo (RDC), sota l'autoritat de Laurent Desiré Kabila. Durant 1998 i fins a juliol de 1999 una violenta guerra —en la qual van participar, d'una banda, Ruanda i Uganda, donant suport als opositors a Kabila, i, de l'altra, Zimbabwe, Angola, Namibia, Txad i Sudan, fent costat al govern provisional de la RDC— va dessagnar el país. Tot i formalment tancat, el conflicte va continuar fins a finals de 2002, quan es va signar l'Acord de Pretòria, es considera la guerra més sagnant i extensa que hi ha hagut a l'Àfrica i, amb 3,8 milions de morts, la que més víctimes ha provocat al món des de la Segona Guerra Mundial. Laurent Kabila va ser assassinat el 2001 i substituït pel seu fill Joseph Kabila, actual president de la RDC després d'haver guanyat les primeres eleccions multipartidistes celebrades al país.
Com es veu, una situació força complexa per fer judicis sense ser un bon coneixedor del país. Els arguments d'Aronson contra la Dodd-Frank Act són bàsicament dos: que la reducció de les exportacions de mineral congolès provocades per aquesta llei ha estat de més del 75% en el que porten d'any, en una regió on entre 200.000 i 400.000 persones viuen de la mineria artesana, amb el greu impacte que això suposa pels seus mitjans de vida; d'altra banda, afirma que la majoria de grups armats van ser desactivats el 2008 amb la seva incorporació a l'exèrcit nacional congolès i que l'únic que segueix actiu, l'FLDR, es refugia a les selves de Shabunda on viu, bàsicament, dels segrests i l'extorsió. Per Aronson, potser el mineral va alimentar el conflicte anys enrere, però ja no és la situació actual, mentre que les conseqüències de la llei sí contribuiran a empobrir encara més la població.
Les entitats promotores de la llei, sobretot Enough Project i Global Witness, van contestar immediatament amb un article publicat al Huffington Post, on Sasha Lezhnev, consultor polític d'Enough Project, reafirma la connexió entre l'extracció i l'exportació d'or, wolframita i coltan i la violència a la regió, i assegura que sense aquest comerç es podrà redreçar la situació. Ell mateix reconeix que intentar canviar aquesta situació pot suposar "inevitables dislocacions econòmiques", el que per Aronson ve a reconèixer l'impacte que a curt termini pot tenir sobre la població sense que estiguin garantides alternatives sòlides. De fet, Lezhnev parla de la necessitat d'ajuts, però no concreta qui els proveirà o com es posaran en marxa.
El periodista congolès Mvemba Diozele, que actualment treballa a la Hoover Institution de la Universitat d'Stanford, on prepara un llibre sobre Mobuto Sese Seko, s'ha alineat amb Aronson i en el mateix Huffingston Post responia el passat 22 d'agost amb un documentat article sobre el tema en el que explica, entre altres coses, que el setembre de 2010 el govern de la RDC, responent a pressions internacionals, va prohibir la mineria artesanal. Això va deixar sense ingressos milers de famílies, que amb un índex d'atur del 8,9% i un 81,7% de treball informal, no van poder trobar cap alternativa. Sis mesos després, el govern de Kabila va anul·lar la mesura. Diozele dóna detalls sobre el paper de Ruanda i Uganda donant sortida a productes miners que, forçosament, han de venir del mercat negre congolès, ja que cap dels dos països tenen els recursos miners que comercialitzen i del rol de l'Índia com a comprador del flux de mineral que han deixat de comprar les empreses nord-americanes a causa de la Dodd-Frank Act.
Quan una acaba de llegir a l'article, té la sensació que la posició d'Enough Project resulta excessivament simplista respecte a l'impacte que una norma legal dels EUA pot tenir per redreçar la situació de violència al centre de l'Àfrica. Una visió simple de les coses pot ser molt efectiva per captar suports a una campanya de lobby social, però no sé si serveix, de veritat, per canviar el món en un sentit on la justícia social estigui garantida per a les autèntiques víctimes de la violència: les dones, els homes, les nenes i els nens congolesos. Persones reals que no tenen gaire marge per patir més "dislocacions econòmiques" de les que ja han patit fins ara. I no és que jo no cregui en el dret, però em dóna la sensació que aquesta és una visió massa unilateralista (i per això, un xic miop) del dret i de la justícia. Tant de bo ens equivoquem i la Dodd-Franck serveixi per portar pau i, al final, menys pobresa.
---
22 d’ag. 2011
Quadern de viatge: emprenent el retorn (i 2)
12:20h a l’aeroport de Newark. Escric offline, perquè en aquest aeroport, com a tots, la connexió a internet és un negoci i també, com comença a passar a tot arreu, connectar-se a una presa de llum es fa difícil. Aquí resulta encara més frustrant, perquè els endolls són a l’abast, però no tenen corrent.
Penso en el viatge que s’acaba i se’m fa difícil valorar la ciutat que deixem. Les ciutats les acabes coneixent quan hi vius, quan hi treballes, quan pots interactuar amb les persones que hi ha nascut i que l’estimen, i que t’expliquen les coses que no diuen els llibres ni els diaris, anècdotes de persones, racons amagats...
Nova York és tan gran que, sense aquesta guia íntima et quedes en la mera superfície, impressionat pels grans gratacels de Manhattan, seduït per l’ambient d’alguns carrers, expectant per la vitalitat cultural que s’endevina.
En aquest sentit és divertit llegir guies de NY on diversos barris competeixen per hostatjar els artistes de la ciutat. Si fa 50 anys aquest era el privilegi de Greenwich Village (que ara dóna la sensació de ser el territori d'aquells que el periodista i escriptor David Brooks va batejar com bobo’s, és a dir bourgeois bohemians), després han estat el Soho, Tribeca i, més cap aquí, sembla que Williamsburg, a Brooklyn. Em pregunto si NY segueix sent una referència per als artistes a nivell internacional. Segurament ho és per als americans, però els europeus semblen seduïts per ciutats com Berlin. I en aquest món global on vivim no sembla ja que hi pugui haver un sol centre de referència, sinó més aviat nòduls d’una extensa xarxa.
Nova York és tan gran que, sense aquesta guia íntima et quedes en la mera superfície, impressionat pels grans gratacels de Manhattan, seduït per l’ambient d’alguns carrers, expectant per la vitalitat cultural que s’endevina.
En aquest sentit és divertit llegir guies de NY on diversos barris competeixen per hostatjar els artistes de la ciutat. Si fa 50 anys aquest era el privilegi de Greenwich Village (que ara dóna la sensació de ser el territori d'aquells que el periodista i escriptor David Brooks va batejar com bobo’s, és a dir bourgeois bohemians), després han estat el Soho, Tribeca i, més cap aquí, sembla que Williamsburg, a Brooklyn. Em pregunto si NY segueix sent una referència per als artistes a nivell internacional. Segurament ho és per als americans, però els europeus semblen seduïts per ciutats com Berlin. I en aquest món global on vivim no sembla ja que hi pugui haver un sol centre de referència, sinó més aviat nòduls d’una extensa xarxa.
El que és cert és que en una ciutat com aquesta poden convergir processos, idees i persones de tot arreu, per fer-hi junts coses noves. Tot i així, no és menys cert que els americans em semblen una mica massa concentrats en ells mateixos. Potser és una falsa impressió produïda pels comentaristes polítics de dretes, que abunden a mitjans com The Wall Street Journal, que ens perdonen la vida als europeus el mateix dia que The New York Times publica en portada que els hospitals nord-americans tenen un problema de manca de medicaments, que no poden subministrar a qui els necessita, tot i que de fet són el pacients qui se'ls paguen. És a dir, no és una manca de recursos, sinó de previsió. Algú es pot imaginar què passaria a casa nostra si la cobertura sanitària tingués aquestes mancances?
Apa, tornem cap a la decadent Europa.
...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
