Les empreses solen recórrer a consultors externs per dos motius: per manca de recursos interns per dur a terme accions puntuals (tal vegada a mode de banc de proves) o perquè es necessita un punt de vista extern, aire fresc i renovador, per dur a terme canvis organitzatius, ja sigui orientats al creixement o a dolorosos retalls.
Sovint passa, però, almenys a casa nostra, que el consultor arriba amb fórmules massa "cafè-per-a-tots" poc o gens adaptades a la realitat de la companyia o del sector, o es limita a escoltar als que no s'escolten entre ells i posar sobre paper les línies d'evolució que ja estaven escrites en l'ADN de l'empresa. Si ho fa bé, el consultor catalitza un procés, però els canvis sempre sorgeixen i s'implementen des de dins. I els que són realment transcendents, sempre són més llargs i complexos del que aguanta un reportatge periodístic o un powerpoint d'escola de negocis.
Curiosament, he pensat en tot això llegint sobre la posició que ha adoptat ERC després de les eleccions, ja que sembla que Junqueras es postula com el consultor sobre sobiraniame i referèndums que necessita CiU, però que no li interessa gaire implicar-se en la resta d'afers de govern, cosa que m'ha fet pensar en aquells consultors de RRHH que van a ajudar-nos a millorar el clima laboral amb una jornada de "team-building" quan la gent està que trina perquè li han retallat el sou un 30%. El que cal, si de cas, és una nova estratègia i fins i tot un nou departament de RRHH, però no una festa amb banderetes.
Jo no crec que sigui tan habitual (però igual m'equivoco) que el consultor extern sigui el mateix paio que fa dos dies competia pel lloc de director general, que tot i ser un dels accionistes majoritaris (què són si no 400.000 vots?) es nega a estar al consell. "Ben mirat", li diu aquest accionista al CEO, "a mi l'únic que m'interessa és l'estratègia de màrqueting" (Què ha dit Esquerra? La investidura, el referèndum i les relacions internacionals? Des del binomi Carot-Clavell cap aquí, viatjar els agrada molt!) "així que ja t'espavilaràs tu amb els retalls, el finançament, la formació, els RRHH i l'estructura de funcionament, que jo ja en tinc prou en entrenar-me per treure pit a la propera junta general d'accionistes, aquella extraordinària que m'hi compromès que convocarem".
No sé si amb una situació així una empresa seria governable, confio que el país sí.
30 de nov. 2012
24 de nov. 2012
Cristall i aire
El protagonista del llibre que acabo de llegir (Los desorientados, d'Amin Maaluf) s'obsessiona amb la imatge d'un ram de flors que, com l'Adam subratlla, tot volent posar en valor allò que estimem, la flor, també la mata.
Jo porto uns dies obsedida amb una altra imatge, la d'un gerro de vidre que cau a terra i esclata en mil bocins. El veig caure des d'una lleixa, lentament, i el seu esclat sord té la textura del desastre anunciat, el pes feixuc d'una amenaça que s'acompleix.
Un gerro és un objecte estrany perquè el seu valor rau en el que pot contenir i això fa que el més important de l'objecte sigui el buit que hi ha entre els seus límits. Quan cau i esclata, el buit segueix aquí amb nosaltres, però lliure dels seus límits de vidre, manca totalment de valor. La matèria de la que era fet el gerro també segueix aquí, però deconstruïda en mil bocins, no té tampoc cap valor.
Hi ha coses que ens passen, sentiments que tenim, que són com un gerro de vidre, precioses i delicades per fora i amb un espai interior ple de promeses per acomplir. De vegades, la vida és generosa i ens deixa omplir el gerro de flors acolorides i oloroses, de vegades ens permet emplenar-lo amb líquids deliciosos. Però, de vegades, queda allà buit sobre la lleixa esperant endebades un temps de plenitud que mai arriba. I aleshores, sobtadament, el veus caure, i al cap d'un instant tot segueix allí i ja no queda res.
Hi ha coses que ens passen a la vida que són com un gerro que es trenca. De sobte, no saps exactament per què, tot segueix allí i ja no queda res. Et mires la teva vida i els teus sentiments com si fossin els bocins de vidre escampats per terra i el buit ja no està atrapat i obligat, com el geni de la làmpada, a ser-nos útil. I nosaltres som dins del buit, intentant entendre què ha passat.
Jo porto uns dies obsedida amb una altra imatge, la d'un gerro de vidre que cau a terra i esclata en mil bocins. El veig caure des d'una lleixa, lentament, i el seu esclat sord té la textura del desastre anunciat, el pes feixuc d'una amenaça que s'acompleix.
Un gerro és un objecte estrany perquè el seu valor rau en el que pot contenir i això fa que el més important de l'objecte sigui el buit que hi ha entre els seus límits. Quan cau i esclata, el buit segueix aquí amb nosaltres, però lliure dels seus límits de vidre, manca totalment de valor. La matèria de la que era fet el gerro també segueix aquí, però deconstruïda en mil bocins, no té tampoc cap valor.
Hi ha coses que ens passen, sentiments que tenim, que són com un gerro de vidre, precioses i delicades per fora i amb un espai interior ple de promeses per acomplir. De vegades, la vida és generosa i ens deixa omplir el gerro de flors acolorides i oloroses, de vegades ens permet emplenar-lo amb líquids deliciosos. Però, de vegades, queda allà buit sobre la lleixa esperant endebades un temps de plenitud que mai arriba. I aleshores, sobtadament, el veus caure, i al cap d'un instant tot segueix allí i ja no queda res.
Hi ha coses que ens passen a la vida que són com un gerro que es trenca. De sobte, no saps exactament per què, tot segueix allí i ja no queda res. Et mires la teva vida i els teus sentiments com si fossin els bocins de vidre escampats per terra i el buit ja no està atrapat i obligat, com el geni de la làmpada, a ser-nos útil. I nosaltres som dins del buit, intentant entendre què ha passat.
31 d’oct. 2012
Preguntes
Avui m'he hagut d'enfrontar a una sèrie de preguntes sobre el clima i la situació política que es viu a Catalunya. Jo no tinc pas gaire clares les respostes. Com molts, no tinc clar on anem i, sobretot, no tinc clar on vull anar, però sí veig que la situació ha de canviar profundament, perquè és insostenible.
L'agressiva i retrògrada concepció de l'espanyolitat que ha imposat el PP i que han corejat com uns corifeus inconscients i caïnites els barons i militants del PSOE ha fet que Espanya esdevingui invivible fins i tot —o sobretot— pels que n'érem fervents admiradors i convençuts apòstols. El pecat original va ser admetre posicions profundament antidemocràtiques en el joc democràtic de l'estat de dret i deixar que el debat polític es reduís a la bronca permanent. Quan els arguments polítics es redueixen als acudits tavernaris i als tòpics enfilats sense solució de continuïtat, es perd qualsevol possibilitat de matisar, i sense matís no hi ha ni negociació ni possibilitat de consens. El debats polítics de blanc o negre, d'amb mi o contra mi, només poden acabar o a crits o a trets.
Objectivament i subjectivament, els catalans estem incòmodes a Espanya. Objectivament, perquè donem més del que rebem i, subjectivament, perquè, a sobre, som mal vistos i mal considerats. És com anar de vacances amb uns cosins que et deixen la pitjor habitació de l'hotel, t'asseuen a un extrem de la taula i et passen les safates quan són mig buides, però t'encolomen la meitat de la factura. I, si et queixes, ets un garrepa. Sona a tòpic, però jo treballo en un sector en el qual Catalunya excel·leix amb diferència notòria, i m'he de passar el dia reivindicant-ho, perquè les institucions estatals i els mitjans de comunicació de Madrid s'obliden de diferenciar l'aportació catalana al conjunt, mentre emfasitzen els avenços positius —però menors— d'altres.
Ens ha portat fins aquí aquest malestar i la incapacitat dels polítics i de la societat espanyola, en general, de veure la diversitat com una riquesa. Ben al contrari, les llengües diferents, les cultures diferents es veuen com una amenaça. L'esperit de quarter en el qual es va educar molta de la gent en posicions decisòries aspira a la uniformitat, i tot el que se n'escapi inquieta i es condemna. I el ministre Wert és sacerdot d'aquesta nova religió dels "tots iguals".
Jo era dels que estaven convençuts que el federalisme era una opció. Però per més equilibris asimètrics que inventem, el federalisme exigeix que hi hagi més de dos jugadors. I, a l'Estat espanyol, Catalunya està sola —de fet està sol el Pere Navarro— reivindicant aquest camí. En aquesta perspectiva, el federalisme sembla una independència light, que no ens compren ni a Ferraz, imagina't a Génova.
La pregunta 'què passarà després del 25 de novembre' no l'he pogut respondre, i no sé si algú pot. Espero que els que van a les llistes s'estiguin preparant per donar-nos una resposta coherent.
L'agressiva i retrògrada concepció de l'espanyolitat que ha imposat el PP i que han corejat com uns corifeus inconscients i caïnites els barons i militants del PSOE ha fet que Espanya esdevingui invivible fins i tot —o sobretot— pels que n'érem fervents admiradors i convençuts apòstols. El pecat original va ser admetre posicions profundament antidemocràtiques en el joc democràtic de l'estat de dret i deixar que el debat polític es reduís a la bronca permanent. Quan els arguments polítics es redueixen als acudits tavernaris i als tòpics enfilats sense solució de continuïtat, es perd qualsevol possibilitat de matisar, i sense matís no hi ha ni negociació ni possibilitat de consens. El debats polítics de blanc o negre, d'amb mi o contra mi, només poden acabar o a crits o a trets.
Objectivament i subjectivament, els catalans estem incòmodes a Espanya. Objectivament, perquè donem més del que rebem i, subjectivament, perquè, a sobre, som mal vistos i mal considerats. És com anar de vacances amb uns cosins que et deixen la pitjor habitació de l'hotel, t'asseuen a un extrem de la taula i et passen les safates quan són mig buides, però t'encolomen la meitat de la factura. I, si et queixes, ets un garrepa. Sona a tòpic, però jo treballo en un sector en el qual Catalunya excel·leix amb diferència notòria, i m'he de passar el dia reivindicant-ho, perquè les institucions estatals i els mitjans de comunicació de Madrid s'obliden de diferenciar l'aportació catalana al conjunt, mentre emfasitzen els avenços positius —però menors— d'altres.
Ens ha portat fins aquí aquest malestar i la incapacitat dels polítics i de la societat espanyola, en general, de veure la diversitat com una riquesa. Ben al contrari, les llengües diferents, les cultures diferents es veuen com una amenaça. L'esperit de quarter en el qual es va educar molta de la gent en posicions decisòries aspira a la uniformitat, i tot el que se n'escapi inquieta i es condemna. I el ministre Wert és sacerdot d'aquesta nova religió dels "tots iguals".
Jo era dels que estaven convençuts que el federalisme era una opció. Però per més equilibris asimètrics que inventem, el federalisme exigeix que hi hagi més de dos jugadors. I, a l'Estat espanyol, Catalunya està sola —de fet està sol el Pere Navarro— reivindicant aquest camí. En aquesta perspectiva, el federalisme sembla una independència light, que no ens compren ni a Ferraz, imagina't a Génova.
La pregunta 'què passarà després del 25 de novembre' no l'he pogut respondre, i no sé si algú pot. Espero que els que van a les llistes s'estiguin preparant per donar-nos una resposta coherent.
7 d’oct. 2012
La lluna m'empaita
Nit rera nit. Tant és si es nova i no la veig com si és plena i em mira. M'empaita. I jo no vull sortir de casa perquè no em segueixi. No vull que el desig de tocar-la se m'enredi pels cabells i per les cames com una heura arrossegadora. Vull dormir per oblidar-la i que l'escalfor del sol em besi la cara i esvaeixi el record de la lluna freda de mort.
10 de set. 2012
Què pescarem avui?
Miro el mar des de la Platja de la Marquesa, mentre el meu fill va i ve preparant la seva canya. Passa més temps en els preparatius que amb l'ham a l'aigua i em fa pensar amb aquestes il.lusions compartides per tanta i tanta gent (aquí al Delta a cada poble i quasi a cada casa hi ha una estelada) que no sé si podríem veure materialitzar-se amb el mateix entusiasme.
Diuen que el clam per la independència del proper 11 de setembre serà massiu, però estic segura que pocs compartim una mateixa idea de com podria ser aquesta Catalunya nova de la qual ens parlen. De fet, jo no me la sé imaginar. Ni tan sols sé si la vull. Al contrari d'altres, jo em sentia bé sent espanyola alhora que catalana, fins que els governs del PP, alguns "barons" del PSOE, El Mundo, la COPE i mitjans similars m'han espatllat el caràcter. Jo creia que era possible l'Espanya dels pobles, ara no crec ni que sigui possible Espanya (o almenys no una en la que la gent com jo, catalans i no catalans, ens puguem reconèixer).
Penso en aquestes coses mentre veig els veïns de pesca treure una bona orada del mar. Això anima el panorama i les expectatives del meu fill. Aquest cap de setmana llarg al Delta és un espai de trobada que he buscat per apropar-me a ell. No és fàcil, perquè el seu tarannà solitari i a voltes passiu aixeca moltes barreres al seu voltant. És un nen tímid que venç la timidesa amb un punt de cinisme i desdeny, més capaç d'expressar el seu desacord amb el que li proposes que de verbalitzar alternatives. Suposo que res que no facin altres adolescents, però no sé si les meves estratègies són les millors. La pesca és una de les poques coses capaces de mobilitzar el Lluís. Una orada seria una fantàstica ofrena als déus de l'amor mare-fill.
Enviat des del meu iPhone
Diuen que el clam per la independència del proper 11 de setembre serà massiu, però estic segura que pocs compartim una mateixa idea de com podria ser aquesta Catalunya nova de la qual ens parlen. De fet, jo no me la sé imaginar. Ni tan sols sé si la vull. Al contrari d'altres, jo em sentia bé sent espanyola alhora que catalana, fins que els governs del PP, alguns "barons" del PSOE, El Mundo, la COPE i mitjans similars m'han espatllat el caràcter. Jo creia que era possible l'Espanya dels pobles, ara no crec ni que sigui possible Espanya (o almenys no una en la que la gent com jo, catalans i no catalans, ens puguem reconèixer).
Penso en aquestes coses mentre veig els veïns de pesca treure una bona orada del mar. Això anima el panorama i les expectatives del meu fill. Aquest cap de setmana llarg al Delta és un espai de trobada que he buscat per apropar-me a ell. No és fàcil, perquè el seu tarannà solitari i a voltes passiu aixeca moltes barreres al seu voltant. És un nen tímid que venç la timidesa amb un punt de cinisme i desdeny, més capaç d'expressar el seu desacord amb el que li proposes que de verbalitzar alternatives. Suposo que res que no facin altres adolescents, però no sé si les meves estratègies són les millors. La pesca és una de les poques coses capaces de mobilitzar el Lluís. Una orada seria una fantàstica ofrena als déus de l'amor mare-fill.
Enviat des del meu iPhone
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
