Hi ha dies que s'apodera de mi una sobtada i inexplicable felicitat. Penso en el que he fet i no encerto a trobar coses massa diferents de desenes d'altres dies. Potser, em dic, és veritat que he completat algun objectiu humil: un text que volia escriure, una petita reparació domèstica que feia falta, un plat que m'ha quedat especialment gustós... Però, si ho analitzo amb deteniment, m'adono que l'alegria ja hi era abans, que la satisfacció per aquest petit èxit quotidià és, en realitat, fruit d'aquella alegria prèvia amb la que he acarat el repte. Simplement, m'he llevat amb la disposició de veure mig plens tots els gots mig buits del món. I val a dir que és una sensació fantàstica!
Hi reflexiono més i em pregunto si tot plegat és perquè ha arribat l'estiu i el temps de les vacances, i prenc menys cafè i dormo més hores... Però tampoc és això, perquè també hi ha dies d'aquests a l'hivern, i de vegades en mig de períodes on la feina em surt per les orelles i en els quals m'empaita l'estrès. Voldria saber si és alguna cosa que menjo, per tenir-ne sempre el rebost ple...
De vegades, tanmateix, penso que hi deu tenir a veure una mica la màgia. M'imagino que els nostres cossos són com antenes que capten els desitjos i els moments fugaços de felicitat que corren pel món, orfes, i els fan seus. De vegades somnio que he caçat al vol, com una papallona amb una fina xarxa, un pensament bonic sobre mi, i que aquest pensament és teu.
No en sé la raó, ni l'origen. No la puc emmagatzemar, per recuperar aquesta felicitat en un futur incert. Només la puc viure. M'agradaria poder compartir-la amb els que estimo. Tocar-los la punta dels dits amb la punta dels meus dits, i que ens travessés la felicitat com un corrent elèctric, com un riure contagiós. M'agradaria fer-la créixer per poder regalar-la a tots els que la necessiten. M'agradaria poder oferir-te-la a tu, encara que siguis lluny, perquè te la mengessis a cullerades, com un gelat, i que, ni que fos per uns moments, la felicitat t'omplís tot i esborrés tots els dolors.
M'agradaria que aquest escrit fos un conjur.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris màgia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris màgia. Mostrar tots els missatges
9 d’ag. 2013
13 de jul. 2006
De fetilleres i fantasmes
Quan fa uns anys vaig passar unes setmanes estudiant anglès a Oxford, la meva dispesera (una jove ioguslava casada amb un anglès) m'explicava que al Regne Unit tothom creu en la màgia, ho reconeguin o no, i que a totes les cases hi ha un fantasma. Potser per això tenen tant d'èxit les aventures de Harry Potter (a la resta del món també, però això no fa al cas ara).
Tanmateix, el que m'ha fet recordar aquella sentència no ha estat pas la J.K.Rowling, sinó l'abundància de sèries de TV protagonitzades per aquest encreuament entre fetilleres i assistens socials que són les vidents que parlen amb morts (que només veuen elles i, naturalment, els telespectadors) i es dediquen a tancar "casos oberts", ja siguin els d'ànimes en pena que no s'han decidit a donar el pas definitiu cap a la llum blanca o, com la d'avui, que s'alien amb la policía per descobrir pedòfils o amb el fiscal per a esbrinar quins candidats a membres d'un jurat poden fer-lo més procliu a dictar una sentència de mort.
Aquest darrer "acudit" m'ha donat basques. La propaganda pro pena capital d'aquesta darrera sèrie de la Quatro és tan brutal i maniquea que posa la pell de gallina, i costa de saber si el que hi ha darrera de la producció és convicció "neocon" o pur oportunisme comercial (que, posats a triar, no sé què és pitjor).
Jo que havia començat a creure que, tret de Voldemort i els seus fidels, tota la màgia era bona i a fi de bé, i vet aquí que em trobo de cara amb aquest personatge de mare de família ianqui amb dots telepàtics i de medium espiritista (casa amb jardí, nens rossos, i monovolum a la porta), assedegada per fer el bé, que es dedica a buscar arguments no per fer justícia davant d'un crim, sinó perquè aquest crim rebi la pena màxima. Edificant, oi?
Potser l'esperit màgic anglosaxó es va marejar travessant l'Atlàntic o potser l'ha pervertit aquest puritanisme rampant dels que manen als EUA i que tan malament s'adiu amb l'esperit irreverent i juganer dels fantasmes.
Tanmateix, el que m'ha fet recordar aquella sentència no ha estat pas la J.K.Rowling, sinó l'abundància de sèries de TV protagonitzades per aquest encreuament entre fetilleres i assistens socials que són les vidents que parlen amb morts (que només veuen elles i, naturalment, els telespectadors) i es dediquen a tancar "casos oberts", ja siguin els d'ànimes en pena que no s'han decidit a donar el pas definitiu cap a la llum blanca o, com la d'avui, que s'alien amb la policía per descobrir pedòfils o amb el fiscal per a esbrinar quins candidats a membres d'un jurat poden fer-lo més procliu a dictar una sentència de mort.
Aquest darrer "acudit" m'ha donat basques. La propaganda pro pena capital d'aquesta darrera sèrie de la Quatro és tan brutal i maniquea que posa la pell de gallina, i costa de saber si el que hi ha darrera de la producció és convicció "neocon" o pur oportunisme comercial (que, posats a triar, no sé què és pitjor).
Jo que havia començat a creure que, tret de Voldemort i els seus fidels, tota la màgia era bona i a fi de bé, i vet aquí que em trobo de cara amb aquest personatge de mare de família ianqui amb dots telepàtics i de medium espiritista (casa amb jardí, nens rossos, i monovolum a la porta), assedegada per fer el bé, que es dedica a buscar arguments no per fer justícia davant d'un crim, sinó perquè aquest crim rebi la pena màxima. Edificant, oi?
Potser l'esperit màgic anglosaxó es va marejar travessant l'Atlàntic o potser l'ha pervertit aquest puritanisme rampant dels que manen als EUA i que tan malament s'adiu amb l'esperit irreverent i juganer dels fantasmes.
etiquet(a/e)s:
Harry Potter,
J.K.Rowling,
màgia,
vidents
Subscriure's a:
Missatges (Atom)