Tres unces

Aquesta tarda he demanat tres unces de pernil dolç i la botiguera m‘ha mirat amb cara de sorpresa i ha somrigut. “Feia molts de temps que ningú em demanava tres unces de res. Ja no saben què són.” I jo no he pogut evitar la temptació de recitar-ho: “Tres unces, quatre unces i mitja, mitja lliura, una lliura...” És a dir, 100, 150, 200, 400 grams... Com no he pogut evitar de pensar, i dir: “És que jo sóc una mica com d’abans”.

Aquí, al Pallars, sempre sento que torno a un temps pretèrit. No només perquè m’hi vaig passar els estius des que tinc memòria de vacances i quasi fins que vaig marxar de casa, sinó perquè, ja llavors, pujar als Pirineus era tornar a un temps molt anterior al que vivíem, a una vida duríssima, com la que havia estat la dels pagesos pobres.

Recordo l’any que els que hi vivien sempre es van instal·lar l’aigua corrent, que no havien tingut mai fins aleshores. Dec estar parlant dels primers setanta. Nosaltres, els estiuejants, seguíem anant a la font del poble a omplir galledes, i rentàvem la roba al safareig comunal. Per mi i les meves germanes era una aventura; per la meva mare, pesat. Però imaginar-me aquella feina en ple hivern em resultava quasi impossible, ara em produeix esgarrifances.

Si vas prou enrere —o prou lluny— t’adones de com pot arribar a ser la vida de dura i com ha millorat el grau de confort del qual disposem la majoria. És veritat que aquí mateix, a casa nostra, hi ha situacions extremes i persones que pateixen carències greus, però abans viure —fins i tot pels que disposaven de recursos suficients— suposava un seguit d’esforços físics que ara ens estalviem gràcies a la tecnologia.

Quan vinc per aquí recordo tot això i m’adono que sóc una persona afortunada: tinc salut, una bona feina i la possibilitat de viure la neu com una feliç diversió i no com l’enuig que em farà la vida més dura, com li passava a la meva àvia.

No voldria semblar banal i pueril fent declaracions de felicitat autocomplaent mentre el nou govern comença per congelar el salari mínim interprofessional (és a dir, comença per apujar les entrades barates —les dels pobres i modestos— i ara caldrà veure si segueix donant invitacions de llotja als rics i poderosos que ens han portat on som). Més aviat voldria dir que això que tenim i que hem guanyat amb tant d’esforç —almenys els que venen d’on jo vinc— ho hem de defensar amb fermesa.

Muntanyes joves, muntanyes salvatges

Aquesta setmana, hem passat quatre dies al Pallars, i vam tornar per celebrar el Cap d'Any a Terrassa, amb els amics. Vaig covar el desig d'aquestes vacances a la neu mentre escrivia, a les acaballes d'agost Muntanyes sàvies, la darrera de les cinc entrades que vaig dedicar al nostre viatge a Escòcia. Dimarts vam ser a Espot, fent una classe d'esquí que els meus fills van aprofitar molt més que jo, i mentre baixàvem amb el telecadira que voreja la pista vermella que "cau" de la cota 2.000, on hi ha l'escola i les pistes verdes per debutants, a la cota 1.500, on hi ha el pàrquing i la zona de recepció, no he pogut evitar pensar que volàvem literalment per sobre del punt més alt de l'estació de Glencoe.

Sempre m'havia pensat que les nostres muntanyes eren, geològicament, més joves, formades, segons havia llegit, en els grans "plegaments" (orogènia) de l'Era Terciaria (fa uns 35 o 40 milions d'anys) que van donar lloc no només als Pirineus, sinó també als Alps i a l'Himàlaia, entre d'altres sistemes.  Suposo que es tracta d'algun concepte mal après al batxillerat, perquè l'antiguitat dels sols volcànics que són la base de les Highlands sembla que ronda també els 40 milions d'anys, si bé el treballs d'erosió fet per l'aigua, el vent, la neu i el gel donen a aquelles muntanyes els perfils suaus i arrodonits que tan em van impressionar.

Potser no són més joves, però les nostres són unes muntanyes d'aparença més salvatge, per bé que la nostra climatologia les faci, al capdavall més acollidores. Aquests dies, malgrat les fredes temperatures de les nits, que deixaven els cotxes coberts de blanca gebrada, a les pistes hem passat calor, amb un sol que brillava esplèndid sobre el blanc de les pistes. Però fora d'aquestes, mantingudes en condicions a base de canons, la neu era escassa i inexistent per sota dels 2.000 metres.

Al Pallars tinc sempre la impressió de retrobar-me amb una part de mi mateixa que a la ciutat es desgasta. Traces d'un temps en el qual tot era diferent. En realitat, la meva relació amb aquest entorn està feta de capes de records i sentiments que se sobreposen, i que en la barreja segurament es distorsionen, però que tenen en comú l'absència de pressa, una sensació d'equilibri, de comunió amb l'entorn... Tot i haver nascut i viscut la major part de la meva vida a Terrassa, des de petita, si penso d'on sóc, em ve al cap la imatge del poble de la meva mare, a l'Alta Ribagorça, la comarca veïna, però el meu avi havia nascut prop de la Pobla de Segur, i el seu cognom, Cuberes, és el d'una antiga pedania prop de Gerri de la Sal, i la meva àvia es deia Castellarnau, com milers de famílies del Pallars, descendents dels qui van prendre el cognom del senyor d'aquestes terres. Potser per tot això sento que pertanyo a aquesta terra, i cada cop que hi vaig tinc la sensació de tornar a casa, com si cada arbre, cada rierol, cada pedra i cada muntanya fossin una mica meus. O potser fora més encertat dir que retrobo alguna cosa de mi en cada arbre, en cada rierol, en cada muntanya...

Algun dia podré convertir en casa el meu paller i anar-me-n'hi a viure, anar-hi a escriure.
...

Muntanyes sàvies

Les Terres Altes d''Escòcia no tenen grans pics d'alçaria formidable. La muntanya més alta del país, el Ben Nevis, no arriba als 2.000 metres, i quan travesses la zona de Glencoe, el pas de Rannoch Moor s'eleva només a 1.100 peus (uns 340 metres) abans de començar a baixar cap al Loch Tulla. Per sobre d'aquest pas, al sud, s'eleva el Meall a' Bhuiridh (1.108 m), la muntanya més alta del Black Mount, i sobre la seva falda s'estenen les instal·lacions de l'estació d'esquí de Glencoe. No hi ha gran muntanyes, però a les Haighlands les muntanyes arrodonides pel temps i la neu, verdes i grises, ondulen la terra i se succeeixen en l'horitzó com les arrugues en la pell d'un vell granger, amb la mirada transparent i sàvia.

A punt per muntar a cavall prop de Drumnadrochit

Escric aquestes ratlles i ordeno els records de les vacances mentre escolto a casa, en la tranquil·litat d'una fresca tarda d'agost, la música de Maggie MacInnes i uns quants artistes més del folk escocès. Em sembla una música feta al ritme de la malenconia d'una tarda de pluja, música per cantar feinejant des del darrera dels vidres d'una finestra que mira la immensitat d'una terra verda i humida, o la immensitat grisa del mar. Però també hi ha música de festa, de ball al voltant d'una foguera o sota un envelat de poble, música amb regust de pastís de gerds i cervesa tèbia. Aquesta és la música de The Yellow on the Broom (Groc en la ginesta), l'autobiografia de la traveller Betsy Whyte que estic llegint. Una s'imagina la gent alegre i ferrenya que viu en les pàgines del llibre fumant les seves pipes i bevent whisky mentre sonen les gaites i els acordions.

Cases de colors al port de Portree

Han estat dies intensos, perquè volíem anar a molts llocs i fer moltes coses. Edimburgh era una bogeria de gent, amb el festival Fringe omplint els carrers de joves artistes actuant entre milers de turistes, o simplement anunciant l'espectacle que poques hores després oferirien en algun dels centenars d'escenaris repartits per tota la ciutat. Glasgow sembla un lloc més interessant per passar-hi una temporada que per una visita ràpida de vacances. Una metròpoli industrial que es nota vibrant, amb una gran universitat i una intensa vida cultural. A les Highlands m'hi voldria perdre, sobretot a cavall. No sé si m'agrada més la cadena de valls al llarg de l'eix central del Caledonian Canal, o les zones muntanyoses a banda i banda (com el Cairngorms), o tot. Però el paisatge que més m'ha impressionat ha estat el nord de l'Isle of Skey. Aquí és on m'agradaria tenir la finestra davant de la qual fa temps que voldria passar les hores escrivint. I si m'enyorava de gent, baixaria a prendre un whisky o a menjar uns escamarlans al port de Portree, en algun restaurant tranquil mentre mirava les cases de colors.

Bé, ara serà qüestió de tornar a agafar el ritme!!