Enyor de neu i muntanya

Avui hi ha lluna plena i mentre la mirava sortir, en el clarobscur del capvespre, m'he imaginat la seva llum brillant reflectida sobre la neu allà dalt a les muntanyes que enyoro. Aquest any les coses s'han torçat en el darrer moment, i no podrem anar als Pirineus, com havíem fet els dos darrers anys. Però no em queixo: em semblaria una frivolitat fer-ho quan hi ha tanta gent que ho està passant de veritat malament. Només em deixo endur per la nostàlgia i la imaginació.

La llum de la lluna sobre la neu té el color dels fantasmes i la textura de les ànimes en pena. És una llum per mirar-la des d'una finestra que no sigui lluny de l'estufa de llenya o de la llar de foc; una llum per imaginar contes i explicar-los a les llum de les flames. Històries de noies perdudes empaitant amors impossibles, convertides en fetilleres del bosc, coneixedores de tots els seus secrets.

Mentre escric comença a bufar el vent amb força, i posa so al meu comte de llum lletosa: ara els arbres tremolen i es balancegen d'un cantó a l'altre, moviments que omplen l'aire de vibracions sonores. La fetillera prepara un filtre d'amor amb pètals secs de les roses de primavera i escorça i fulles dels arbres que no temen l'hivern...

Algun dia acabaré el conte. Ara us dic, bona nit!!!