De totes aquelles coses que no crec haver fet massa bé en aquesta vida, la que més m'inquieta és la relació amb el meu fill. Crec que totes les mares, o almenys una gran majoria, sempre ens sentim insegures, sempre dubtem d'haver-ho fet o estar-ho fent prou bé amb els nostres fills. Els hem transmès aquells valors que considerem essencials? Serà la formació que els donem suficientment bona, prou adequada per garantir-los un futur? Els seus problemes, són a causa d'alguna cosa que no vam fer prou bé anys enrere? Li convenen aquests amics que no ens agraden gaire? Li hauria d'haver dedicat més temps? (...)
Podria seguir fent-me preguntes tota la nit. I no trobaria cap de les respostes que busco. Però, si les trobés, crec que em sorgirien noves preguntes.
Introvertit i mandrós, el meu fill és d'aquells nois simpàtics que a l'escola van fatal i arriba un moment, quan ja has ensopegat mil vegades amb el mateix problema, que et quedes sense paraules, sense arguments, sense energia per dir un altre cop el mateix. Els desmotivats no rutllen perquè no troben un motiu per esforçar-se, però quan van al ralentí tampoc és fàcil castigar-los, perquè tan els és vuit com quinze. Si els dius "no sortiràs", et contesten: "tampoc pensava fer-ho" i fa anys que va deixar de funcionar la canya amb la pastanaga davant del nas.
Educada en un món de dones —amb ma mare, les meves tres germanes, l'àvia, les meves sis cosines... mon pare quasi sempre absent per la feina— em resulta fàcil entendre la meva filla i activar els seus ressorts. El meu fill —com tants altres homes— per a mi és un misteri i em costa molt fer-lo reaccionar. Hi ha qui em diu que és l'edat del gall d'indi —jo penso que ja devem tenir rostit per celebrar tres cops Nadal, de tan gros que és l'indiot.
Més seriosament, de vegades em pregunto si li he fallat no oferint-li un model millor, però això no es tria, es troba. I en aquest terreny tendeixo al desastre.
Penso en el meu fill, perquè ara el tinc lluny, 15 dies de campament. Hi penso perquè estava molt empipat amb mi quan el vaig deixar. Penso en la incògnita del seu pensament i confio que torni d'aquesta experiència amb més i millor que el que se'n va endur.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fills. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fills. Mostrar tots els missatges
2 de jul. 2013
14 de maig 2013
Maternitat
A les nou i cinc m'escapo un moment de l'objectiu del dia per portar el cotxe al mecànic. Fa només cinc minuts el carrer era ple de criatures que feien cap a les dues escoles que tinc al costat de casa. Ara tot és en silenci i jo estic parada darrera un camió bloquejat per un cotxe aparcat sota el senyal que ho prohibeix. El camioner es cansa d'esperar i avança amb penes i treballs enfilant-se a un simulacre de vorera (fa un pam d'ample!).
Vint metres més endavant, ha de repetir l'operació, ara sobre una vorera de 40 centímetres; quan ja és quasi al final de la maniobra, una de les dones que la fan petar a la porta de l'escola, s'acosta al cotxe, acciona el comandament a distància i sembla que vagi a seure al volant per treure'l, però s'ho repensa, perquè el camió ja ha passat. No me'n sé estar i dic en veu alta: "Quins pebrots!". La dona em sent i es tomba agressiva: "¿Le pasa algo señora?" Em vénen ganes de baixar el vidre de la finestra i respondre, però no tindria sentit. Pel retrovisor miro les quatre dones que xerren tranquil·les a la porta del col·legi i penso en quantes maneres diferents hi ha de viure els treballs de la maternitat.
El mecànic és just uns quants carrers més enllà. Torno a casa travessant la plaça on ha instal·lat el seu campament un circ. Em criden l'atenció les cortines de ganxet a la finestra d'un carruatge; m'adono que és una casa i em pregunto com deu ser criar un fill en un circ. Penso fugaçment que m'hagués agradat ser la dona d'un firaire, anar pel món amb una troupe transhumant i despertar-me cada dia veient un paisatge diferent. I mentre ho penso em fixo en els carruatges que són bellíssims, de fusta pintada de verd fosc i decorats amb pintures que recorden els cartells de primers del segle XX. Un parell porten data: Carruaje 32. Año 1930; Carruaje 6. Año 1919. Unes tanques de fusta, com de jardí de campinya anglesa, cobreixen els espais entre les cases amb rodes. A totes les finestres hi ha cortines de ganxet.
Penso en un trapezista de cos ferm i en uns ulls alegres amagats sota la ganyota trista d'un cara-blanca. Probablement el paisatge de les seves dones no deu canviar pas tant: unes caravanes blanques entremig d'uns carros verds, al davant una carpa groga i blava i al darrere unes tanques de jardí sense flors.
I penso en la maternitat, en la de les dones dels firaires i en la meva, com faig sovint aquests dies, a mesura que s'acosta l'aniversari de la meva filla, que en farà 18. Canvi de cicle. Hi penso i recordo com si fos ara que, en agafar-la en braços per primera vegada, vaig sentir que em queia a sobre un pes feixuc per al qual no estava preparada. La sostenia i, sense poder pronunciar ni un mot, jo era incapaç de deixar de plorar. Aquella era la primera cosa que em passava a la vida que era de veritat per sempre. Passés el que passés, passi el que passi, jo sempre seré la seva mare. I jo volia ser aire en moviment, anar d'experiència en experiència com qui va de ciutat en ciutat, i que res fos per sempre.
El cert és que tinc poc mitificada la maternitat. Probablement és el millor que m'ha passat, però m'ha resultat força difícil. Estimo molt els meus fills; són les persones que més estimo del món. Mataria per defensar-los, si calgués. Però de tant en tant necessito desconnectar-me d'aquesta responsabilitat. Es tracta, sobretot, d'un estat mental, un espai que em pertany només a mi, on no hi ha ni pares, ni mares, ni fills. Penso en la maternitat, també, perquè fa un any i mig que vaig perdre el meu pare; la mare feia molts anys, 16, que ens havia deixat. I he pensat molt en la relació que teníem, que va anar i venir per camins difícils, perquè els fills ho són per sempre, però els pares no.
De vegades els pares els matem, els oblidem, els deixem enrere mentre nosaltres avancem només mirant endavant. Ells ens demostren una fe incombustible i nosaltres tenim la sensació que s'han quedat retinguts en un món del que ja no formem part. Un dia ens girem i tenim la sensació que els nostres pares ens miren des de la finestra amb cortines de ganxet, des del carro d'un circ d'una altra època. Un dia mirarem per la finestra i veurem com els nostres fills tomben el cap per mirar-nos.
Vint metres més endavant, ha de repetir l'operació, ara sobre una vorera de 40 centímetres; quan ja és quasi al final de la maniobra, una de les dones que la fan petar a la porta de l'escola, s'acosta al cotxe, acciona el comandament a distància i sembla que vagi a seure al volant per treure'l, però s'ho repensa, perquè el camió ja ha passat. No me'n sé estar i dic en veu alta: "Quins pebrots!". La dona em sent i es tomba agressiva: "¿Le pasa algo señora?" Em vénen ganes de baixar el vidre de la finestra i respondre, però no tindria sentit. Pel retrovisor miro les quatre dones que xerren tranquil·les a la porta del col·legi i penso en quantes maneres diferents hi ha de viure els treballs de la maternitat.
El mecànic és just uns quants carrers més enllà. Torno a casa travessant la plaça on ha instal·lat el seu campament un circ. Em criden l'atenció les cortines de ganxet a la finestra d'un carruatge; m'adono que és una casa i em pregunto com deu ser criar un fill en un circ. Penso fugaçment que m'hagués agradat ser la dona d'un firaire, anar pel món amb una troupe transhumant i despertar-me cada dia veient un paisatge diferent. I mentre ho penso em fixo en els carruatges que són bellíssims, de fusta pintada de verd fosc i decorats amb pintures que recorden els cartells de primers del segle XX. Un parell porten data: Carruaje 32. Año 1930; Carruaje 6. Año 1919. Unes tanques de fusta, com de jardí de campinya anglesa, cobreixen els espais entre les cases amb rodes. A totes les finestres hi ha cortines de ganxet.
Penso en un trapezista de cos ferm i en uns ulls alegres amagats sota la ganyota trista d'un cara-blanca. Probablement el paisatge de les seves dones no deu canviar pas tant: unes caravanes blanques entremig d'uns carros verds, al davant una carpa groga i blava i al darrere unes tanques de jardí sense flors.
I penso en la maternitat, en la de les dones dels firaires i en la meva, com faig sovint aquests dies, a mesura que s'acosta l'aniversari de la meva filla, que en farà 18. Canvi de cicle. Hi penso i recordo com si fos ara que, en agafar-la en braços per primera vegada, vaig sentir que em queia a sobre un pes feixuc per al qual no estava preparada. La sostenia i, sense poder pronunciar ni un mot, jo era incapaç de deixar de plorar. Aquella era la primera cosa que em passava a la vida que era de veritat per sempre. Passés el que passés, passi el que passi, jo sempre seré la seva mare. I jo volia ser aire en moviment, anar d'experiència en experiència com qui va de ciutat en ciutat, i que res fos per sempre.
El cert és que tinc poc mitificada la maternitat. Probablement és el millor que m'ha passat, però m'ha resultat força difícil. Estimo molt els meus fills; són les persones que més estimo del món. Mataria per defensar-los, si calgués. Però de tant en tant necessito desconnectar-me d'aquesta responsabilitat. Es tracta, sobretot, d'un estat mental, un espai que em pertany només a mi, on no hi ha ni pares, ni mares, ni fills. Penso en la maternitat, també, perquè fa un any i mig que vaig perdre el meu pare; la mare feia molts anys, 16, que ens havia deixat. I he pensat molt en la relació que teníem, que va anar i venir per camins difícils, perquè els fills ho són per sempre, però els pares no.
De vegades els pares els matem, els oblidem, els deixem enrere mentre nosaltres avancem només mirant endavant. Ells ens demostren una fe incombustible i nosaltres tenim la sensació que s'han quedat retinguts en un món del que ja no formem part. Un dia ens girem i tenim la sensació que els nostres pares ens miren des de la finestra amb cortines de ganxet, des del carro d'un circ d'una altra època. Un dia mirarem per la finestra i veurem com els nostres fills tomben el cap per mirar-nos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
