Males notícies

El meu cavall està avui, 22 d'agost, tan coix com a primers d'abril quan li van diagnosticar l'arrencament de lligaments, i la capacitat de recuperació de les seves articulacions ha demostrat en aquests cinc mesos ser més que nul·la, recessiva. La cosa pinta malament i jo estic feta pols.

Vaig llegir a Tuva, un llibre de Gonzalo Moure que em va recomanar un amic, que els tuvans no posen nom als cavalls "perquè no l'entenen". Però jo crec que no és per això: no els hi posen nom, com no ho fan tampoc per aquí els tractants de bestiar, per no agafar-los afecte. Un se sent personalment responsable dels éssers als quals ha posat nom, i potser per això porto tot el dia preguntant-me quin futur li espera al meu cavall. Totes les altres consideracions em semblen menors al costat d'aquesta. Jo seguiré muntant, però no podré fer-ho amb el Whisky, que és el que jo volia, perquè just quan ens començàvem a entendre tot se'n va anar en orris per la maleïda lesió. I no sé què serà d'ell, perquè en les actuals condicions, jo no el podré mantenir.

Hem tingut molt mala sort, ell i nosaltres. Se'm fa un nus a la gola només de pensar-hi.

Calor

Fa tanta calor que no puc dormir, però tinc tanta son que em costa escriure. Estic cansada perquè malgrat la calor he anat a muntar, a provar un cavall amb el que segurament seguiré treballant (aprenent) mentre espero que es recuperi el Whisky.

M'han dit que el meu nou amic es diu Chaque Mate, i naturalment el nom és un acudit que s'adiu molt bé amb la tranquil·litat del lusità que el porta. La hípica on he anat a muntar-lo està plena de cavalls espanyols (PRE) magnífics, cavalls d'una gran bellesa i d'una gran noblesa, però que demanen bons genets per muntar-los. T'asseus a fer la tertúlia amb els propietaris i els clients i, si ets com jo, una amazona tardana i un pèl poruga (aprensiva potser fora més just), t'impressiones una mica, perquè les anècdotes sempre s'expliquen dels cavalls dolents, no pas del bons; d'aquell que es tirava literalment a terra o contra una paret per fer caure el genet, o d'aquell altre que va obligar a parar el remolc, perquè estava destrossant-lo literalment a coces, o d'aquell altre que no deixava que s'acostés ni l'amo per poder-li posar la capçada...

D'altra banda, quan pots passar per sota de la maixella ("quijada") d'un cavall quasi sense ajupir-te, la seva envergadura ja comença a impressionar-te. No, no, el lusità no és tan gran, però hi ha uns quants veïns de box que sí.

Tinc massa calor i massa son per a fer metàfores hípiques o de qualsevol altra mena, així que seguiré sense fer una entrada sobre política, que aquesta setmana va sobretot d'agendes (qui anirà a on i en qualitat de què, els catalans, mentre al País Basc es convoquen avui unes eleccions que fa quatre dies no feien falta encara.) La pregunta obvia és "què tens posat a l'agenda l'11 de setembre?". Demà parlem de les respostes.

Camí de cavalls

Quan llegeixes articles a Internet sobre Menorca, perceps indefectiblement un cert enyor d’altres temps: els de la dominació anglesa, que ens van deixar el Camí del Kane, les vaques frisones, la versió actual del formatge de Maó, la capitalitat d’aquesta vil·la i George Town (Es Castell ); o els de la dominació francesa, que van deixar-nos San Lluís i el Camí de Cavalls.

Bé, sobre aquest camí hi ha diferents teories, perquè alguns historiadors creuen que ja existia a les primeries del segle XIV i que va ser traçat en època de Jaume II, 400 anys abans que l’illa fos conquerida pels francesos. Aquesta darrera ruta recorre tot el perímetre de Menorca, vorejant la costa prop de les platges més concorregudes, però també per damunt dels espadats més inaccessibles si no és per mar. Quan va ser traçat, servia per a la protecció militar de l’illa, unint les diferents torres de vigia i permetent traslladar tropes allà on fossin necessàries per a repel·lir un teòric assalt. Té 20 etapes, però a cavall es pot fer en menys dies, si tu i la teva muntura aguanteu 6 o 7 hores diàries de camí. Jo tinc una amiga amazona que la va fer aquesta passada primavera i ahir en parlàvem, tot muntant a cavall, amb un dels guies de la ruta, comentàvem la passió per l’equitació de l’Ursi bo i fregant ja la setantena.

Ahir vam recórrer durant un parell d’hores un petit tros del Camí de Cavalls, entre les platges d’Algaiarens i Cala Morell, a la costa de Tramuntana, força més accidentada que la de Migjorn. Vam llevar-nos d’hora, per ser a les 8 a cavall, i poder-nos acostar i galopar per les platges abans que s’omplissin de gent. Estem a la setmana més concorreguda de l’illa i cap al migdia ja no cap ni una agulla a quasi bé cap platja, fins i tot a les que demanen un bon tros de caminada per arribar-hi.

Des de dalt de cavall, mires els penya-segats  i tens una estranya sensació de control. Tens una imatge privilegiada de l’illa i la convicció que la teva muntura et pot fer arribar amb facilitat allà on vulguis, per pedregars i camins que se’t farien duríssims a peu o en mountain-bike (els altres vehicles habituals d’aquesta ruta). De sobte han passat dues hores i t’adones que el temps ha volat i que s’ha acabat aquest viatge que ho és també una mica en el temps. I només penses en el moment de tornar-hi el més aviat possible.

Dret a queixar-se

Aquesta tarda he plorat abraçada al coll del meu cavall. No sé molt bé per què. Potser per la frustració que em produeix que el Whisky estigui encara lesionat i no pugui compartir amb ell el plaer d'una cavalcada; potser perquè em sento una mare incapaç d'adreçar al seu fill i tinc un gran sentiment d'impotència que em pesa com una llosa; potser perquè l'estiu encén desitjos que mantinc tan embridats com puc però que, tot d'una, em sobrepassen i m'aclaparen...

Però quan em deixo arrossegar per la tristor de les coses petites, de sobte em sento també molt culpable, perquè penso que, amb tota la gent que hi ha que pateix tant, quin dret tinc jo a queixar-me? Penso en les famílies on tots els adults s'han quedat sense feina i els nens no saben quin futur els espera; penso en les persones que malviuen en països en guerra; penso en els que han patit el dolor de la mort de prop i encara no han pogut sobreposar-se a la pèrdua; penso en les dones maltractades i en els nens que sobreviuen pels carrers de mig món... i penso que no, que no tinc dret a queixar-me, i que les meves llàgrimes són una mica puerils.

Aquesta tarda, mentre plorava abraçada al seu coll, el meu cavall olorava la meva tristesa. Totalment immòbil, esperava que jo tornés a ser jo, mentre em deixava sentir la seva serenitat a través de la seva pell i el seu pèl tan suau. Quan m'ajupo al seu costat, el meu cavall m'olora l'esquena i amb els seus llavis gruixuts em fa pessigolles. Avui també ho ha fet, mentre li posava la pomada antiinflamatòria a la mà lesionada i m'ha fet riure. I he pensat que no, que no puc, que no podem deixar-nos arrossegar per les misèries petites, perquè necessitem totes les nostres energies per construir un món millor, per difícil que resulti, per als que sí tenen, de veritat, dret a queixar-se.

Lesions

Estic trista. El meu cavall està lesionat i una bona amiga, ferida per la mort d'una persona propera. Perdoneu si sembla banal que comenci parlant d'un animal, però pels que muntem, els nostres cavalls són amics molt propers, i el seu dolor ens afecta profundament.

En pocs mesos he tingut a prop la mort diverses vegades. Les de les persones grans són doloroses, però sabem que, arribat el punt, són inevitables. Les dels joves ens agafen a traspeu, ens deixen la boca
seca i una sensació d'incredulitat, de vertigen. Unes i altres, aplegades en el temps, ens recorden la nostra vulnerabilitat i que la vida és fugisera. La proximitat de la mort ens cobreix amb una capa de
tristor.

Els colors de la primavera que esclaten al nostre voltant semblen 'tocats' per la melangia.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré