Valors

La meva sèrie preferida, per la que em deixo enredar tots els dilluns, ha tocat una vegada més un tema que em fascina: no cal moltes i sofisticades armes per fer mal, cadascú de nosaltres pot esdevenir un agressor i infligir ferides, fins i tot matar, només comptant amb les pròpies mans. Allò que ens atura no són les prohibicions o les mesures de seguretat, són els nostres escrúpols, els nostres valors. Bé, ens atura a alguns.

Els valors ens fan persones, i sense aquests som capaços d'infligir greus ferides als homes i dones que tenim al voltant, sense que el dolor i l'humanitat dels demés ens inquietin. Com en tot hi ha graus, i des de l'assassí en sèrie o el terrorista fins al company que fa mobing o maniobres de distracció-agressió hi ha un llarg, llarguíssim camí. Però sense arribar als extrems d'una sèrie negra, de vegades em sorprèn (sí, encara, i això que ja tinc una edat!!) la maldat que s'amaga en els petits enganys, en les versions interessades de la realitat, en la maledicència emprada com a instrument de poder per algunes bones persones.

El còctel esdevé explosiu quan a la maledicència s'hi afegeix una certa mena d'ingenuïtat, d'aquella que està emparentada amb l'estupidesa. "ui, jo no sabia...!", fa aquesta mena de gent, com si una/un no s'hagués de fer responsable des de les seves accions. Bé, jo en sóc responsable i entono un mea culpa per haver apostat massa fort per algunes persones, per haver-los fet confiança, quan, en el fons, jo ja sabia que no tenien escrúpols. Però la vida ensenya, oi?
...

Arrencada tardoral

La tornada a l'activitat després de les vacances ha estat tan intensa que resulta difícil trobar moments per anotar les reflexions que generen els mateixos esdeveniments que tan ocupada em tenen. La més interessant de les notícies (o, com a mínim, una de les més satisfactòries) és que la demanda contra Amics de les Arts i Joventuts Musicals, l'entitat que presideixo, que havien presentat els propietaris per anul·lar el contracte de lloguer vigent, ha estat desestimada.

Com hem explicat al web de l'entitat (www.amicsdelesarts-jjmm.org, un altre petit èxit de l'estiu, perquè el vam estrenar tot just uns dies abans del judici, el 2 de juliol), la jutgesa ha rebutjat tant l'argument que el contracte d'explotació del servei de bar era un subarrendament no autoritzat (i, per tant, motiu justificat per cancel·lar el contracte de lloguer dels locals) com la pretensió que s'anul·lés, perquè no s'ajustava a dret, la clàusula de renovació que ens permet allargar l'actual lloguer 25 anys més.

Això no posa fi a la lluita, perquè els propietaris ja han presentat recurs d'apel·lació contra la sentència de primera instància, però ens dóna un temps per concentrar-nos en la feina (hi ha moltes més coses que la gestió d'un espai en una entitat) i per preparar els propers rounds. Entre aquestes feines, hi ha d'haver la de reflexionar sobre quina mena de cultura hem d'impulsar des d'entitats culturals com la nostra. Sovint em sento com aquells herois de pel·lícula que han quedat atrapats entre dues parets que s'han començat a moure, convergint cap al centre de l'espai, que és cada cop més estret. Com ells, temo que al final podem acabar completament aixafats, asfixiats... morts! Un mur es diu 'mercat', l'altre, 'folklorisme popular'... i, al bell mig, una manera d'entendre l'acció cultural que se sostreu a les dues dinàmiques, però que assumeix elements de les dues.

Amics de les Arts i Joventuts Musicals és singular com a entitat, per la seva diversitat (arts plàstiques, fotografia, cinema, teatre, jazz, música clàssica, coral, literatura, publicacions, conferències, iniciatives multidisciplinars...) i per la seva orientació (la creació cultural al marge de la professionalització, buscant, més que la inserció, la complementarietat amb el mercat).

Avui he llegit a La Vanguardia una entrevista a Josep Ramoneda, que ha escrit contra la indiferència social que provoca la deriva consumista de la nostra societat. Ramoneda és un gran pensador i un dels millors analistes polítics que tenim al país; cal llegir-lo, segur. Però una reflexió com aquesta, a més d'arribar als mitjans quan es publica un llibre (quan la idea arriba al mercat), mereix que se'n parli, que hi hagi espais on es promoguin debats i taules rodones, publicacions segur més humils, però properes als ciutadans, potser fetes per no-professionals del pensament... Entre la pantalla plana de grans dimensions que ha convertit el nostre menjador en una sala de cinema on consumir la darrera producció de la indústria de l'entreteniment i el toc de gralles a la plaça, hi ha d'haver-hi un espai per la reflexió que no sigui només la lectura personal del llibre de Ramoneda.

Hi ha qui diu que aquest espai l'ocupen avui les xarxes socials. Crec que aquest és un discurs interessat. Jo que les empro, però sobretot observo com les utilitzen els meus fills adolescents, cada vegada estic més segura que les xarxes ocupen l'espai i el temps que nosaltres passàvem al bar de l'institut o, després, de la facultat. Segur que contribueixen a la socialització i a l'intercanvi d'informació, però segueixo pensant que són insuficients per promoure la participació, el compromís i la creativitat, autèntics eixos i raons de ser d'una entitat com la nostra. La idea d'una entitat com Amics i els seus diferents grups és la d'un projecte comú que es construeix al llarg del temps. No n'hi ha prou amb entrar, també t'hi has de mullar. I ho has de fer per amor a l'art. Una lògica que segurament va massa a contrapèl dels temps que vivim, no?
...

Muntanyes sàvies

Les Terres Altes d''Escòcia no tenen grans pics d'alçaria formidable. La muntanya més alta del país, el Ben Nevis, no arriba als 2.000 metres, i quan travesses la zona de Glencoe, el pas de Rannoch Moor s'eleva només a 1.100 peus (uns 340 metres) abans de començar a baixar cap al Loch Tulla. Per sobre d'aquest pas, al sud, s'eleva el Meall a' Bhuiridh (1.108 m), la muntanya més alta del Black Mount, i sobre la seva falda s'estenen les instal·lacions de l'estació d'esquí de Glencoe. No hi ha gran muntanyes, però a les Haighlands les muntanyes arrodonides pel temps i la neu, verdes i grises, ondulen la terra i se succeeixen en l'horitzó com les arrugues en la pell d'un vell granger, amb la mirada transparent i sàvia.

A punt per muntar a cavall prop de Drumnadrochit

Escric aquestes ratlles i ordeno els records de les vacances mentre escolto a casa, en la tranquil·litat d'una fresca tarda d'agost, la música de Maggie MacInnes i uns quants artistes més del folk escocès. Em sembla una música feta al ritme de la malenconia d'una tarda de pluja, música per cantar feinejant des del darrera dels vidres d'una finestra que mira la immensitat d'una terra verda i humida, o la immensitat grisa del mar. Però també hi ha música de festa, de ball al voltant d'una foguera o sota un envelat de poble, música amb regust de pastís de gerds i cervesa tèbia. Aquesta és la música de The Yellow on the Broom (Groc en la ginesta), l'autobiografia de la traveller Betsy Whyte que estic llegint. Una s'imagina la gent alegre i ferrenya que viu en les pàgines del llibre fumant les seves pipes i bevent whisky mentre sonen les gaites i els acordions.

Cases de colors al port de Portree

Han estat dies intensos, perquè volíem anar a molts llocs i fer moltes coses. Edimburgh era una bogeria de gent, amb el festival Fringe omplint els carrers de joves artistes actuant entre milers de turistes, o simplement anunciant l'espectacle que poques hores després oferirien en algun dels centenars d'escenaris repartits per tota la ciutat. Glasgow sembla un lloc més interessant per passar-hi una temporada que per una visita ràpida de vacances. Una metròpoli industrial que es nota vibrant, amb una gran universitat i una intensa vida cultural. A les Highlands m'hi voldria perdre, sobretot a cavall. No sé si m'agrada més la cadena de valls al llarg de l'eix central del Caledonian Canal, o les zones muntanyoses a banda i banda (com el Cairngorms), o tot. Però el paisatge que més m'ha impressionat ha estat el nord de l'Isle of Skey. Aquí és on m'agradaria tenir la finestra davant de la qual fa temps que voldria passar les hores escrivint. I si m'enyorava de gent, baixaria a prendre un whisky o a menjar uns escamarlans al port de Portree, en algun restaurant tranquil mentre mirava les cases de colors.

Bé, ara serà qüestió de tornar a agafar el ritme!!

...i les bruixes es pentinen

Entre la densa capa de núvols grisos s'obren unes escletxes que deixen traspassar uns raigs de sol, i la fina  pluja esdevé un estol de cortines de fibres daurades mogudes pel vent. A les terres altes escoceses les bruixes no paren de pentinar-se, mentre les seves veus es confonen amb la del aigua que saltironeja muntanya avall, la del vent fent tremolar els arbres del Great Glen, o les onades fent rodolar els còdols en els llargs 'firths' de mar que s'endinsen entre muntanyes fins abraçar-se als 'lochs'. Sembla com si un gegant hagués dibuixat la costa grapejant la terra amb dits llargs i inquiets.

Escòcia està partida per la meitat, de nord a sud, pel Caledonian Canal, una gran obra d'enginyeria que a principi del segle XIX va unir el Mar del Nord amb l'Oceà Atlàntic, connectant amb un canal navegable els llacs que la natura havia format al llarg de la gran falla del Great Glen: el Loch Ness, el Loch Oich i el Loch Lochy. D'Inverness a Fort William, quasi cent kilòmetres de via fluvial, dels quals més del 30 per cent són fets per mans humanes (literalment, si tenim en compte l'època que es va construir), que poden navegar vaixells de fins a 45 metres d'eslora i 10 metres d'amplada gràcies a un sistema de dics i comportes que permeten salvar els desnivells del recorregut. El sistema de dics més gran és a Fort William (l'anomenada Escala de Neptú, que permet salvar un desnivell de més de 20 metres) i el segon aquí a Fort Augustus, on som instal·lats avui, en el tram final del nostre recorregut per Escòcia.

Els dics de Fort Augustus, segons m'ha explicat un dels responsables, s'obren 10 o 12 vegades cada dia per deixar passar vaixells en una o altra direcció. I això vol dir que també s'obren els ponts mòbils que permeten travessar el canal quasi a cada poble de la seva vora, tot l'ampli sistema de dics que hi ha d'un extrem a l'altre del seu recorregut. Ara ja no són els vaixells de càrrega i de passatgers d'altres èpoques, sinó velers i motores privades, o petits creuers turístics, sobretot aquí a Port Augustus, porta sud del llac Ness.

Veient vaixells recórrer el canal i protegint-nos de la pluja amb una càlida tassa de te, se'ns ha passat el dia. Bé, també hem fotografiat cérvols, cabres, ovelles de totes menes i peludes vaques de les Highlands. Hem empaitat talps (i no és una metàfora) i minúscules granotes. La foto dels 'red deers' com a prova de carrec.

Ara mateix, mentre escric aixo (he hagut de canviar de teclat i he perdut els accents), un home fa una estranya operacio amb una tela de quadres aqui al meu costat. Ara veig que es fa un 'kilt', per disfressar-se d'escoces a la manera antiga. Tothom al bar del hostel (una excepcio en aquesta mena d'establiments) va disfressat amb una mena de 'kilt'. Jo, mentres, he comencat a llegir l'autobiografia de Betsy White, una 'traveller', membre d'una comunitat d'escocesos 'transhumants', que fins a meitats del segle XX van viure sense casa fixa viatjant pel pais, contractant-se per fer feines del camp. M'ha semblat suggerent. Ja us explicare que tal.

Isle of Skey

Fa cinc dies que vam arribar a Escòcia i estic fascinada per aquest país. La meva filla diu que es podria arribar avorrir de tan de verd, però jo estic segura que no me’n cansaria mai. Els paisatges són, simplement, espectaculars. Ahir vam baixar des d’Inverness a l’illa d’Skey per petites carreteres que travessaven muntanyes, i al mig de la immensitat verda, aturada al costat d’un “loch”, sents emocions contradictòries: corpresa per la bellesa, aclaparada per la infinitud dels espais, per la força de les muntanyes gegantines que t’envolten, et sents lliure i alhora “capturada” per les pedres, els arbres, els rius. 

Porta dos dies plovent. Plovia a Drumnadrochit, al costat del llac Ness, prop del castell de Urquhart, on vam estar muntant a cavall. Va ser una hora genial; just el temps que va aturar-se el xàfec, per donar-nos ocasió de galopar enmig dels boscos. En una tarda com la d’ahir, els clubs d’hípica a casa nostra aturen l’activitat. Aquí haurien d’estar inactius quasi permanentment. Així que, plogui o no, les excursions a cavall no es fan. Jo muntava la Kelly, una euga forta i tranquil·la que faria bona parella amb un dels cavalls que munto habitualment a Terrassa, el Bebote, per caràcter i maneres.

Avui ha seguit plovent, amb més o menys força segons l’estona, i nosaltres ens hem dedicat a recórrer l’illa d’Skey. Hem anat cap al nord-oest, a Uig i ens hem aturat al port d’Idrigill, on hem vist descarregar la pesca d’escamarlans, que atrapen amb trampes, semblants als cistells que els pescadors del Mediterrani empren per pescar les llagostes. Aquí els hi diuen ‘langoustines’, i una vegada més m’ha sorprès que un idioma tan ric com l’anglès sigui tan pobre a l’hora d’anomenar les bèsties del mar. Nosaltres tenim llagosta i llobregant (o sastre, o llamàntol) i ells només tenen ‘lobster’; i tenim gambes, i llagostins, i escamarlans, i per ells tot té el mateix nom. I tanmateix, els noms importen, la riquesa d’un idioma és la riquesa de la vida. M’he quedat amb ganes de menjar-me uns quants escamarlans, perquè a l’hotel on ens hem aturat a dinar, a Flodigarry, el preu de les bèsties ‘picava’ bastant, però a canvi m’he menjat un gratinat de peix de la zona boníssim, amb tonyina i salmó i musclos i gambetes (o alguna mena de ‘langoustines’).

En qualsevol cas, si mai us heu de perdre en algun lloc durant dues o tres hores, feu sense pressa la carretera que va d’Uig a Flodigarry i d’aquí fins a Portree. Només se m’acut dir, impressionant. Feréstec i aclaparador. Cases solitàries en mig d'immensos prats que arriben fins a la vora de l'aigua o fins al capdamunt d'un espadat. Ovelles soltes per tot i escadusserament alguna persona enfeinada. És com si el temps s'hagués aturat.

Parlava d’idioma fa un moment i he recordat l’home de la benzinera, prop de Drumnadrochit, que em deia ahir, sense cap dramatisme, que el gaèlic és una llengua que s’està morint. Aquí a Skey no ho sembla: tots els cartells de la carretera són bilingües (de fet, quan vaig travessar el pont de Kyle of Lochalsh em vaig espantar, perquè el primer cartell indicador que trobes està només en gaèlic i em vaig témer que aquesta fos la situació, ja que els noms de moltes localitats, com aquesta de Broadford on som, difereixen molt en gaèlic i en anglès, que és la llengua en la qual són quasi bé tots els mapes; però no, tenen clar que el turisme és un negoci clau per l’illa i t’ho posen fàcil). En qualsevol cas, aquí sents a la gent parlar el gaèlic a les botigues, amb els nens, i estic segura que en els pobles que hem travessat aquesta tarda, on havies de deixar pas a les ovelles i a les vaques que creuaven la carretera on has d’aturar-te cada dos per tres per deixar passar els cotxes que et venen de cara (per la dreta, of course), també el parlen. Però una llengua essencialment rural és, com deia l’home de la benzinera, una llengua que es mor, perquè la força dels mitjans, de l’educació, i aquí del pes internacional de l’anglès, juga en la seva contra.

Nosaltres, d’altra banda, no parem de sentir català i castellà per tot arreu. Hi ha molta gent catalana i de diferents regions d’Espanya de vacances per aquí. És quasi impossible entrar a un museu o a un castell i no sentir algú que comenta la jugada en la nostra llengua o en castellà. Als albergs on ens hem allotjat, a més, ens fem notar, perquè el to de veu de tota la gent de per sota els Pirineus és com a mínim dos decibels més alt que la resta d’europeus.

Crec que a fora segueix caient la pluja fina que ens ha mullat el dia. Tot i el cel de plom, el mar i les muntanyes, els espadats vertiginosos i els prats immensos llepats pel mar, constituïen un paisatge magnificent, digne de veure’s i de recordar. Demà marxem cap a Fort William. A veure si el sol ens acompanya, com els primers dies.