Translúcids, transparents... trompe-l'oeil

No deixarà mai de sorprendre'm com hi ha persones capaces de triomfar "apropiant-se" de les coses bones que d'altres del seu voltant fan, sense aportar gaire bé res més que un somriure satisfet pels èxits que assumeixen sense que els corresponguin. Són una mena de gent capaç de nedar i guardar la roba, afeccionats a adular al poder, i hàbils manipulant la informació. He de dir que, en general, els que he conegut són homes, i no és pas que siguin ociosos. La veritat és que no paren de reunir-se (força sovint al voltant d'una taula parada) i la seva agenda treu fum, però sempre resulta complex treure l'entrellat del que han estat fent en els darrers dies, els darrers mesos i els darrers anys, tot i que sentint-los parlar pots arribar a pensar que el país s'aturaria si ells no hi fossin.

La sort que tenen és que en això tan de moda del networking, presencial i virtual, mai s'aprofundeix massa en cap tema i, entre canapé i canapé, un es pot atribuir-se sense gaire problemes la feina pensada, dirigida i executada per altres. Però ni el món ni el país, siguem seriosos, no es para per una sola persona, com no es paren els bons projectes, perquè tot projecte que s'ho val és un treball d'equip.

Som un país que tendeix a la personalització i on abunden els lideratges autoritaris, o el que potser és més ajustat: autoritarisme disfressat de lideratge. La posició de líder no te la dóna la teva posició en la jerarquia, sinó la teva capacitat d'impulsar projectes, que és sempre impulsar persones.

Els personatges d'aquesta entrada són els que jo anomeno trompe-l'oeil (en castellà, tranpantojo), que s'agiten molt però que, al final, mai aporten res. S'aprofiten del fet que molts (ben sovint "moltes") transparents i translúcids fan la feina.

Cartes a un amic distant (5)

Tornar al teu record és, la majoria de les vegades, com tornar a una vella casa coneguda, càlida i acollidora. Pots tancar els ulls i caminar a les fosques sense ensopegar amb els mobles, perquè saps exactament on és cada objecte, i pots sentir fins i tot abans de tocar-lo el tacte del vellut gastat del coixí de les migdiades. El teu record és un lloc on puc amagar-me quan allà fora hi ha massa soroll, massa tensions, massa angunies...

Dins la casa hi guardo capces de coloraines plenes dels meus tresors. Tinc imatges sobre les que els teus ulls s'han posat, i quan les miro sento la veu amb què me'n parlaves; tinc noms que hem llegit els dos, tot deixant els fonemes flotant en l'aire amb l'esperança que ells es trobessin allà on ni tu ni jo podem ser; i, sobretot, tinc les nostres cançons.

Però la casa és viva (més del que jo voldria creure) i, de vegades, em fa fora i em llença al jardí feréstec i abandonat. D'aquest espai inhòspit jo en dic El pati del desig. És un jardí humit i sufocant, ple de plantes estranyes, amb fulles gegantines i tiges espinoses que em fereixen mentre empaito ombres fugisseres que m'atreuen irremeiablement. Al pati del desig em sento com un animal engabiat i de sobte m'adono que el teu record és la matèria de què estan fetes les barres de la meva presó.

Tanmateix, el temps passa ineluctablement i un dia, en despertar, t'adones que aquell jardí torna a ser un record llunyà. Queda la tendresa, i la roda imparable i absorbent de la vida.

Yo también odio el "pinganillo"

Porque me parece vergonzoso que después de dos mil años de convivencia y 35 de democracia los políticos españoles (senadores de una cámara que la Constitución define como de representación territorial) no hayan incorporado como un patrimonio que defender y fomentar las lenguas y las culturas diversas que enriquecen la España unida en la que sueñan.

¿Cómo vas a constrir unión desde el desprecio? ¿Cómo puedes hablar de compartir un espacio común si empiezas por arrojar fuera de ese espacio todo lo que no se adapta a un esquema maniqueo de la realidad?

Es cierto, las lenguas son para entenderse, pero las que se entienden son las personas y lo primero que se necesita es voluntad de entendimiento, amplitud de miras e inquietud cultural. El pinganillo es un recurso para los perezosos y los indolentes.

La división hoy parece estar entre la España plurilingüe y la monolítica. El jueves, como tantos otros días, asistí a una reunión en mi ciudad, Terrassa (hoy en el mapa mental-afectivo de todas las Españas gracias al barcelonista Xavi). Allí estábamos catalanes de orígenes diversos, unos nacidos en la ciudad, con decenas de generaciones terrassenses a la espalda; otros cuyos orígenes están en la Catalunya rural que alimentó
el crecimiento industrial de mediados del XX junto a andaluces y murcianos; algunos nacidos en Perú; otros nacidos en Andalucía y aún luciendo su cerrado acento después de 40 años de ininterrumpido
activismo social en Catalunya. Todos catalanes, hablando en diferentes lenguas, entendiéndonos. Porque aquí todos somos activamente bilingües y lo vivimos como una riqueza no como un peaje.

¿Por qué en España es prácticamente imposible aprender euskera si no vives en Bilbao o en Donosti? ¿Por qué no es el aprendizaje de las diferentes lenguas del Estado una opción en los planes educativos de nuestros jóvenes?  Así quizás a los políticos del futuro no les harían falta muletas para recorrer el camino de sus responsabilidades y a todos los ciudadanos nos resultaría más fácil ver reconocidos nuestros derechos.

¡Debo ser la única persona del continente europeo que aún cree que tiene sentido lo de la "España de los pueblos"! Una estructura federal, desde luego asimétrica (como asimétrica es la economia y la fuerza social del Estado) y con Catalunya jugando fuerte a liderar (no se puede estar en el furgón de cola del poder cuando se tiene una participción que oscila entre el 20% y el 50% en la mayoría de sectores productivos e industriales, y en los científicos, y  en los culturales). Esto sería posible si los catalanes creyeran en España como proyecto y el resto de los españoles superaran una visión del Estado monolítica y centralista heredada del franquismo. El anacronismo del pinganillo y el crecimiento del sentimiento independentista nos dicen que vamos claramente en la dirección contraria.

Usar el castellano como arma arrojadiza contra las otras lenguas y culturas del Estado, e identificar "lo español" con una interpretación casticista y folklórica de lo cultural, acaba por degradar especialmente la lengua y la cultura que los esencialistas celtíberos identifican como común. Cuando lo que se quiere común se convierte en excluyente, deja de ser común para convertirse en el objetivo a batir. Nadie se marcha de casa si vive bien en ella, lo cual resulta difícil si se te exige que cada vez que bajas al comedor te envuelvas con la bandera de España y te marques un chotis.
...

Muntanyes joves, muntanyes salvatges

Aquesta setmana, hem passat quatre dies al Pallars, i vam tornar per celebrar el Cap d'Any a Terrassa, amb els amics. Vaig covar el desig d'aquestes vacances a la neu mentre escrivia, a les acaballes d'agost Muntanyes sàvies, la darrera de les cinc entrades que vaig dedicar al nostre viatge a Escòcia. Dimarts vam ser a Espot, fent una classe d'esquí que els meus fills van aprofitar molt més que jo, i mentre baixàvem amb el telecadira que voreja la pista vermella que "cau" de la cota 2.000, on hi ha l'escola i les pistes verdes per debutants, a la cota 1.500, on hi ha el pàrquing i la zona de recepció, no he pogut evitar pensar que volàvem literalment per sobre del punt més alt de l'estació de Glencoe.

Sempre m'havia pensat que les nostres muntanyes eren, geològicament, més joves, formades, segons havia llegit, en els grans "plegaments" (orogènia) de l'Era Terciaria (fa uns 35 o 40 milions d'anys) que van donar lloc no només als Pirineus, sinó també als Alps i a l'Himàlaia, entre d'altres sistemes.  Suposo que es tracta d'algun concepte mal après al batxillerat, perquè l'antiguitat dels sols volcànics que són la base de les Highlands sembla que ronda també els 40 milions d'anys, si bé el treballs d'erosió fet per l'aigua, el vent, la neu i el gel donen a aquelles muntanyes els perfils suaus i arrodonits que tan em van impressionar.

Potser no són més joves, però les nostres són unes muntanyes d'aparença més salvatge, per bé que la nostra climatologia les faci, al capdavall més acollidores. Aquests dies, malgrat les fredes temperatures de les nits, que deixaven els cotxes coberts de blanca gebrada, a les pistes hem passat calor, amb un sol que brillava esplèndid sobre el blanc de les pistes. Però fora d'aquestes, mantingudes en condicions a base de canons, la neu era escassa i inexistent per sota dels 2.000 metres.

Al Pallars tinc sempre la impressió de retrobar-me amb una part de mi mateixa que a la ciutat es desgasta. Traces d'un temps en el qual tot era diferent. En realitat, la meva relació amb aquest entorn està feta de capes de records i sentiments que se sobreposen, i que en la barreja segurament es distorsionen, però que tenen en comú l'absència de pressa, una sensació d'equilibri, de comunió amb l'entorn... Tot i haver nascut i viscut la major part de la meva vida a Terrassa, des de petita, si penso d'on sóc, em ve al cap la imatge del poble de la meva mare, a l'Alta Ribagorça, la comarca veïna, però el meu avi havia nascut prop de la Pobla de Segur, i el seu cognom, Cuberes, és el d'una antiga pedania prop de Gerri de la Sal, i la meva àvia es deia Castellarnau, com milers de famílies del Pallars, descendents dels qui van prendre el cognom del senyor d'aquestes terres. Potser per tot això sento que pertanyo a aquesta terra, i cada cop que hi vaig tinc la sensació de tornar a casa, com si cada arbre, cada rierol, cada pedra i cada muntanya fossin una mica meus. O potser fora més encertat dir que retrobo alguna cosa de mi en cada arbre, en cada rierol, en cada muntanya...

Algun dia podré convertir en casa el meu paller i anar-me-n'hi a viure, anar-hi a escriure.
...

Frustracions

Una entrada que va quedar perduda en un missatge que no va arribar...

Rebo una trucada d'una professora de la meva filla adolescent que es queixa de la seva actitud reptadora i descarada a classe. Sento, d'entrada, una sensació de profunda frustració, semblant a la que produeix perdre en una competició esportiva, però sobretot similar a la que sents quan no aconsegueixes la nota desitjada després d'haver estudiat molt per a un examen o després d'haver-li dedicat molt de temps a aquell treball.

El segon sentiment és de solidaritat, perquè percebo a la veu de la professora el to de frustració que dóna el sentiment d'impotència. Jo també em sento impotent: les coses em surten relativament bé en el terreny professional, però res del que faig professionalment per connectar amb els meus "públics" sembla servir-me per exercir la maternitat. No trobo eines per enfrontar-me als mals resultats acadèmics del meu fill i a la qüestionable actitud de la meva filla amb alguns professors, ni els raonaments, ni els càstigs, ni els premis. Tens la impressió que no t'escolten quan raones i que han après a no deixar-se afectar perquè els limitis temporalment allò que els sobra en aquesta societat hiperactiva (internet, sortides, activitats esportives...) ni a deixar-se seduir per uns regals que només venen a sumar-se a un excés de distraccions. De vegades tinc la sensació que l'única cosa "excitant" que podem oferir als adolescents és la possibilitat de transgredir els límits, encara que això els perjudiqui.

El tercer sentiment és d'una certa perplexitat. Sempre em quedo un pèl desarmada davant dels mètodes pedagògics dels professors dels meus fills. La docent de la trucada ha prohibit l'accés de la meva filla a la seva classe fins que es disculpi: assegura que la noia és prou intel.ligent com perquè no es vegin afectats els seus resultats acadèmics, però jo dubto que tenir-la una hora "penjada" pels passadissos fomenti de cap manera una actitud més positiva, respectuosa i dialogant amb el professorat. Es com si a un piròman, per castigar-lo, l'envies a unes golfes plenes de diaris vells amb una capsa de llumins a la butxaca.

Hi va haver una mestra a primària que per "castigar" el meu fill, que es distreu amb el vol d'una mosca, l'enviava a la classe de pàrvuls, on us podeu imaginar com exercitava la seva capacitat de concentració.  Quan parlo amb els professors també em sento culpable. M'expliquen els mals resultats de les criatures i ho sento com un retret. No tenen prou hàbit d'estudi, no estan atents, no tenen respecte per l'autoritat dels professors, no són constants... De passada em diuen que són molt intel.ligents, però... I jo, filla de ciutat tèxtil, tinc la impressió de tenir dues peces de gran qualitat però amb tara.

És com si el cirurgià em digués que la culpa de la cama deformada de la meva criatura és que no he vigilat prou la seva posició mentre dormia els últims 10 anys i que, esclar, ell poc pot fer-hi a part de diagnosticar-ho. No, suposo que la metàfora no és bona: en realitat la societat, en general, i els mestres, en particular, tracten els mals estudiants com malalts amb lesions que necessiten rehabilitació. I els pares dels mals estudiants ens sentim culpables de l'accident que els ha limitat la mobilitat i de ser incapaços de motivar els malalts perquè vulguin recuperar-se.

Cinc dies després de la conversa amb la mestra segueixo buscant maneres de transmetre als meus fills la meva passió per l'estudi i l'orgull de la feina ben feta. No sé si me'n sortiré però pensar-hi entre muntanyes m'asserena l'ànim. Un repte encara per al nou any.

...