Cartes a un amic distant (6)

He somniat amb tu. El fet, en ell mateix, no és estrany. No és pas el primer cop que apareixes en algun dels meus somnis. Però m'ha sobtat veure't-hi tan somrient i alegre, perquè sé que ara mateix estàs molt trist. Però ja saps que els somnis estan fets de records i de desitjos, i el meus records de tu són alegres —com bitlles de colors a les butxaques— i el meu desig per a tu és la felicitat —el meu desig profund és formar part de la teva felicitat— per llunyana i difícil que aquesta ara ens pugui semblar.

Penso en tu mentre llegeixo un llibre que vaig comprar als Estats Units —i el títol del qual és molt millor en anglès que en castelà: Before I go to sleep. Parla d'una dona que pateix una estranya forma d'amnèsia, i que ho oblida tot —el seu nom, la seva edat, el temps viscut, els éssers estimats...— cada cop que va a dormir. I per lluitar contra l'oblit, escriu. Cada dia, a través del seu diari, reconstrueix la seva vida passada i anota el que li succeeix, però sobretot els records que va recuperant. Però cada dia retroba intacte el dolor punyent de les ferides de la vida, sense el consol de l'hàbit. Ha perdut un fill i, cada matí, en les pàgines del diari, recupera l'oblidada consciència de ser mare alhora que s'enfronta a la insuportable pèrdua. I odia al seu home per amagar-li, alhora que comprèn que per a ell, l'amnèsia de la dona és una mena de consol, una bona raó per no pensar en aquella incomprensible mort.

Tinc la impressió que perdre algú que estimes tant deu ser com caminar enmig d'una boira espessa, sent incapaç de veure res del que t'envolta, res tret del terra que trepitges i, sovint, sense saber molt bé on poses els peus. Però, amb el temps, la boira escampa —o, si més no, aprens a caminar dins de l'emboirament del teu dolor— i t'aferres als bons records dels temps millors viscuts. La lliçó del llibre que llegeixo és que la memòria és un consol, fins i tot quan és dolorosa, perquè en el record de la pèrdua rau l'eternitat de l'amor.

El "meu" llibre parla també de paraules, de la seva màgia: portadores de vida perquè són capaces de conjurar els records i ancorar la nostra memòria. Jo voldria atrapar amb les meves, per a regalar-te'l, un bon record, una papallona acolorida que fes els teus dies una mica menys trists.  Però els records alegres, com les papallones, només els pots compartir vius —has travessat mai un estol de papallones blaves en una font de muntanya?—; no hi ha cap alegria en una col·lecció de papallones clavades a la capsa amb una agulla que les travessa de banda a banda.

Com no et puc regalar un record, t'ofereixo un desig: que l'amor et porti de la mà, envoltat per un estol de papallones blaves, al país sense boira on viuen els bons records.

Des de Washington DC

Dinant enfront de l'Spy Museum, F Street amb la 9, aquest migdia veia passar la diversitat fascinant d'aquest país, i pensava en el caràcter d'una nació que té l'honestedat i la veritat com a llei i la confiança com a valor troncal. Aquí ningú et demana el carnet quan pagues amb targeta. Assumeixen que dius la veritat i prou. Com l'amic Xavier, jo també crec que aquest país té moltes coses bones de les que hauríem d'aprendre. Demà més.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré

Aniversari

Avui fa 50 anys era dijous de Corpus Christi. A aquesta hora capellans
i escolanets devien estar vestint casulles, perquè penso que les
processons eren pels volts del migdia (però igual vaig errada i eren
al capvespre, que no n'he sapigut mai massa de litúrgies i cerimonies
religioses). Jo no ho recordo, però hi era. Bé, era a punt de ser-hi,
perquè vaig néixer a les 3 de la tarda, en una Terrassa quieta en
aquella hora, però mai silenciosa (els telers anaven dia i nit, fins i
tot els dies de festa), coberta de fum i pols. Una pols grogosa que ho
cobria tot de seguida, perquè de la Rambla enllà i per sobre del
Passeig la majoria dels carrers encara eren de terra (fang i rierols
els dies de pluja, un autèntic Amazones la forta pendent del carrer on
vaig créixer els primers anys).

Tot això sí que ho recordo. Com recordo l'idioma propi que la ciutat
tèxtil havia inventat ("se li veu l'aplegador", "té mala peça al
teler", "és tot estam"), que Morera havia recollit en el seu "A toc de
pito" i que jo em pensava que sabia tothom, però que es perdrà en els
meus fills. Potser s'ha perdut ja, i només fa 50 anys...

També recordo les olors... de pebrot fregit, de migas, de torrijas...
i els sons de copla i de flamenc que pujaven pel forat del celobert, i
recordo l'hàbit marró, la veu suau i el tarannà dolç de l'avia de les
tres famílies que vivien al soterrani, una dona a qui jo anomenava
"abuelita"; i al seu home li deia "abuelo", i era com si fossin els
meus avis, sobretot quan baixavem a banyar-nos al safareig enorme que
tenien al patí, respirador d'una llar ensotalada i fosca però plena de
vida i, sobretot, plena d'històries que jo escoltava amb fel.lera.

De tot això encara no fa 50 anys, però en fa molts. Era un món de
tardes d'estiu al carrer, de cadires de fusta i palla que els veïns
treien al portal just abans de sopar entre setmana i després, per
fer-la petar fins tard, els dissabtes. Aleshores els caps de setmana
no existien, perquè les oficines, les fàbriques i els comerços no
s'aturaven i fins i tot hi havia escola els dissabtes el matí.

I jo portava cua de cavall i mijonets blancs. Tempus fugit.

--
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

Fora de context

Després d'unes quantes setmanes de bloqueig, torno per reflexionar en veu alta sobre els temps que estem vivint, que em tenen immersa en el desconcert. Tinc la sensació que en uns temps difícils en els quals és més important que mai la capacitat de lideratge, aquesta és la qualitat de la qual anem més mancats. Un líder és no només una persona capaç de trobar un camí per fer-nos avançar com a col·lectivitat, sinó que allò que el fa líder són els dots per fer-nos compartir la seva idea i arrossegar-nos a seguir-la, dots comunicatius, al capdavall, que és del que sembla més mancat el personal cridat a guiar-nos.

La premsa ha comentat a bastament les relliscades dels consellers com perquè calgui detallar-les aquí, però ben bé se'ls pot aplicar allò de "por la boca muere el pez", ja parlin d'impostos o de retalls pressupostaris.

Un dels consells que he donat sempre a les persones a qui he format o assessorat com a portantveus és "no diguis mai el que no vulguis veure publicat", ni dins ni fora de context, ja que el "context" no hi cap
en un titular i qualsevol de les teves frases es pot convertir en una capçalera. L'altre consell que sovint cal donar és que, quan parles amb un periodista, no parles per als lectors de premsa o oients que tu
coneixes, sinó per als que ni et coneixen personalment ni tu coneixeràs mai, persones que no tenen altra referència de les teves intencions que la que cap en les 40 línies d'un article o en els 60 segons d'una declaració. I els que sí poden conèixer les teves "bones" intencions (diputats de tres escons enllà, per exemple), no tenen cap interès en subratllar-les, ans al contrari.

No sembla que ningú hagi donat aquests consells a aquells que han rebut l'encàrrec no només d'administrar el país, sinó de treure'ns de la crisi. I tampoc és que cregui que tot s'arranja amb paraules o que els únics errors que s'han comès en els darrers mesos són comunicatius. Vull dir que la feina s'ha de fer bé, però cal comunicar-la millor i, sobretot, fer-ho de manera que els que són al capdavant dels projectes siguin capaços de generar (a) comprensió, (b) il·lusió i (c) complicitats, i fer-ho no només entre els "propis", sinó també entre els "estranys".

Aquest és un dels principals problemes dels polítics del nostre país, de tots els polítics, que s'obliden que determinats càrrecs són institucionals i que això genera obligacions cap a tota la població, fins i tot (o especialment) cap als que no els han votat. Tota persona assenyada hauria de recordar i tenir molt present que quan unes eleccions es guanyen amb el 35%-40% dels vots es pot tenir una majoria parlamentària, però que la majoria de la societat (l'altre 60%-65%) pensa diferent dels teus votants i que, per tant, la majoria de la societat no reclama l'acompliment d'una o altra promesa electoral, sinó la decisió més assenyada per la bona marxa del país.

El raonament serveix igual per una tarda de platja que per una rebaixa d'impostos. Ningú porta els seus fills a banyar-se quan hi ha bandera vermella pel sol fet d'haver-los-hi promès. De la mateixa forma que un govern no es pot passar dos mesos dient que la situació que s'han trobat és molt pitjor del que s'imaginaven, per dir a continuació que estan obligats a mantenir les rebaixes d'impostos promeses simplement perquè ho van incloure en el programa electoral.

No vull entrar a jutjar aquí què cal fer amb l'impost de successions o amb les desigualtats en l'IRPF d'una a d'altra comunitat, però, si es volen modificar coses, cal trobar arguments bastant més sòlids que les promeses fetes en campanya, cal trobar raons de pes per a la majoria (sembla que són uns 20.000 els catalans amb rendes superiors a 120.000 euros, ben poca cosa davant dels 7,5 milions de catalans i de les quasi 590.000 persones que es troben a l'atur), coses com, per exemple, que els receptors de rendes altes inverteixin en la creació i la consolidació d'empreses. Descomptes i ajuts per als emprenedors, ara mateix, però, encara que els rics també plorin, per a la societat resulta absolutament irrellevant que algú que guanya 20.000 euros al mes pagui un 1,5% més d'IRPF aquí que a Madrid. Potser el que caldria és que les rendes altes paguessin més a Madrid i que la contribució impositiva de Catalunya a l'Estat es reduís, no?

En qualsevol cas, estic disposada a creure que una estructura fiscal diferent a la que tenim podria resultar més atractiva per als inversors i per a persones i empreses amb capacitat de crear riquesa, però no n'hi ha prou que ho pensin els que manen, cal que ho sàpiguen explicar al conjunt dels ciutadans. Igual que cal saber posar els retalls d'avui en la perspectiva de la recuperació futura, que és per al que hem de saber treballar.

El desconcert del que parlava al principi té a veure amb aquesta desagradable sensació que enlloc de semblar un país de gent madura treballant per als seus fills, semblem una colla de batxillers treballant per aprovar a final de curs els examens de la Salgado i la Merkel, dos "ossos". Segurament només és una aparença, però les aparences aquí també compten.
...

Paraules ( i 2)

Dono voltes a les paraules de l'amor, perquè sempre he pensat que no n'hi ha prou amb estimar, cal dir-ho. Un amor que s'expressa és un amor real; un amor silenciat (sigui un silenci decidit o imposat) és una malaltia, una ferida de l'ànima i, al final, una gangrena que devora la nostra felicitat. I, tanmateix, jo conec l'amor sense paraules, que perdura en el temps, i que no sap ser dit, com si temés que la seva naturalesa delicada es dissolgués en l'aire en el moment de ser nomenat, com si temés que la seva naturalesa explosiva fes esclatar la momentània realitat i al final només quedessin cendres.

Aquest amor que jo conec té por de les paraules, i no sóc capaç de trobar-hi una explicació coherent. Però potser és que no n'hi ha cap. Conservo un vell retall d'un diari de Cochabamba (Bolivia), Los Tiempos, on Paulo Coelho parla De las artimañas del amor (17-5-2005) i on assenyala la impossibilitat de sotmetre l'amor als judicis racionals.

«Moltes vegades pensem que podem controlar l'amor. I, en aquest moment, ens sorprenem fent-nos una pregunta absolutament inútil: "Val la pena?"

L'amor no respecta aquesta pregunta. L'amor no es deixa valorar com una mercaderia. Un dels personatges de l'obra "La bona persona de Tse-Xuang", de Bertold Brecht, ens parla de la veritable entrega:

"Vull ser al costat de la persona que estimo. No vull saber quin preu hauré de pagar. No vull saber si serà bo o dolent per a la meva vida. No vull saber si aquesta persona m'estima o no. L'únic que necessito, l'únic que desitjo és estar prop de la persona que estimo." »

L'amor que s'amaga de les paraules potser té por d'aquesta passió que ho capgira tot. O potser no ha trobat encara el seu conjur, el seu "abracadabra" particular que desperti la seva màgia.

En el mateix article, Coelho fa dir a un dels seus personatges: "No existeix res més enllà de l'amor. L'amor és el que fa girar el món i manté els estels suspesos en el cel." Voldria creure que és veritat i que les paraules dels que estimen sense por són la clau de la felicitat del món.
...