Silencis i pregàries

Quan tanques una etapa —i jo en tanco una a finals d'aquest mes, quan deixaré la presidència d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa després de quatre anys al càrrec—, tendeixes a fer una mirada enrere per revisar el camí recorregut. Jo sempre torno als meus escrits, i no pas només a aquests que comparteixo amb tots vosaltres, sinó a la llarga col·lecció de llibretes que guardo als meus calaixos.

Ahir a la tarda vaig fer aquest exercici. Buscava una llibreta que vaig obrir en assumir el càrrec que ara abandono per anotar-hi les reflexions culturals a les que estava segura que aquesta feina voluntària m'inclinaria. Al contrari que algun dels meus antecessors, convençut que les entitats culturals han d'emetre opinió, jo penso, amb alguns altres companys dels òrgans directius, que una entitat opina a través de les seves activitats; són les persones i, especialment, les que ocupen els seus càrrecs directius les que estan cridades no ja tant a opinar com a reflexionar en veu alta i per escrit sobre l'entorn cultural. Curiosament, l'únic article/manifest publicat durant l'etapa de l'expresident que ara ens critica per massa passius el vaig redactar jo i encara ara, més de 10 anys després, tinc seriosos dubtes que els que el van subscriure l'haguessin assumit en tota la seva extensió.

En qualsevol cas, durant la meva presidència, els articles d'opinió s'han concentrat en el principal problema que vam haver de resoldre: el de la continuïtat als nostres locals, que vam defensar en un judici, que vam guanyar en primera instància, resolució que va ser confirmada per l'Audiència Provincial a primers de 2012. I en coses prosaiques, com defensar la pintura de la façana destruïda per l'estultícia d'uns propietaris desaprensius. La quotidianitat en temps difícils se'ns ha menjat literalment l'heroisme ideològic que se'ns reclama.

Ahir, volia escriure un punt final sobre totes aquestes coses i una mica sobre la petita frustració de sentir crítiques permanents dels que no aporten altra solució que els cants de sirena a un suposat passat gloriós, amb un "el que es feia aleshores tenia dignitat i el que ha vingut després ni s'hi acosta". Però en lloc de fer això, vaig retrobar el meu passat a les llibretes que vaig escriure en paral·lel a l'inici d'aquest blog. Vaig retrobar les pàgines secretes que mai vaig publicar aquí perquè eren pregàries d'amor a un amor impossible.

Amb el pas del temps, els sentiments acaben amarant tot el que escrivim, i també aquest blog és ple de pregàries al mateix déu menor. En parlar-ne en veu alta, sublimem el nostre dolor, les nostres angoixes, la nostra felicitat sabent que, si no les circumstàncies o les coneixences, tots compartim sentiments propers. Però a les llibretes, el dolor és més descarnat, la il·lusió més infantil, la passió més salvatge. No hi ha distància, i la intensitat de la veu —durant 2005 i 2006 vaig escriure pràcticament cada dia— m'impressiona encara. Llegides ara, des del silenci voluntari que m'he imposat, m'aclapara la permanència dels sentiments al llarg de més de vuit anys que han vist com canviava radicalment quasi bé tot en les nostres vides. I no sé si fer-ne una lectura heroica —l'amor etern existeix i jo el conec— o una lectura pragmàtica —els amors impossibles no s'acaben perquè es mantenen a part de les misèries de les nostres vides quotidianes.

Potser ara que deixo el dia a dia als Amics —l'entitat és un d'aquests amors que no deixaré mai del tot— tindré més temps per pensar-hi i decidir quina és la resposta.

Tornem-hi

Et lleves de matí el primer dia després de vacances i t'adones de fins a quin punt el teu cos i el teu cervell han interioritzat algunes accions, alguns gestos, que han esdevingut automàtics i quasi inconscients. Passes pel costat de la ràdio, camí de la cuina, i el teu braç s'allarga per engegar-la, però només hi pares compte quan al cap d'un parell de minuts una notícia et crida l'atenció. Obres la nevera i et quedes mirant estranyament la porta: alguna cosa no rutlla i el "programa automàtic" s'ha aturat. Llavors arriba la consciència i t'adones que no queda suc de taronja. De fet, al prestatge de les ampolles només hi ha un bric de vi per cuinar. T'ajups per obrir l'armari-rebost i comences a buscar... suc, llet... i és aleshores que t'adones de com n'és de d'hora... Buff, quina mandra haver d'anar a treballar!!!

Al tren tothom fa cara d'haver-se despertat buscant l'ampolla de llet a la lleixa de les llaunes de conserves. Alguns dormen rera unes ulleres fosques i la majoria llegim: pocs diaris, uns quants llibres, alguns e-books, poquetes tablets i molts, molts smart phones. Portem el món a la butxaca, el "nostre" món: el nostre correu electrònic (el personal i el de la feina, que mentre es té esdevé una "segona pell"); el perfil de Facebook i de Twitter; la nostra música preferida; les nostres fotografies; els nostres vídeos... Ens concentrem en la pantalleta i el nostre "pilot automàtic" no ens fa aixecar el cap fins que som a tocar de l'estació de destí. Amb poc esforç i uns auriculars ens podem imaginar que som al saló de casa...

Però no. Una veu metàl·lica ens recorda el nom de l'estació i tots els enllaços possibles. La veu ens enllaça  en una rutina que és, alhora, feixuga i protectora. Passes, com la majoria de dies, per davant d'aquell bar i et reconforta l'olor de cafè. Al quiosc de la cantonada mires de reüll la portada d'aquella revista que de vegades et compres, però decideixes que ja t'ho pensaràs al sortir, si la vols. Recordes un moment els que s'han quedat dormint a casa i sents una petita punxada d'enveja. Respires fons i et fiques a l'ascensor, i penses, alleujat, que avui, amb tan poca gent que treballa aquesta setmana, segur que al bar no s'acaben les pastes de xocolata!

PD: Vaig fer aquesta entrada al tren, mentre anava a treballar, i abans de llegir que al Rodrigo Rato l'han nomenat conseller assessor de Telefònica. Serà per tots els mèrits que jo subratllava en la meva última entrada de l'any passat? Estic escandalitzada. Tant, que em nego a dedicar-li una entrada sencera al tema. Hi ha qui passa a la història per arribar a un càrrec important i exercir-lo bé. Aquest paio passarà a la història per haver-ho fet de malament a pitjor en tots els càrrecs que ha ocupat. Aquesta setmana l'han nomenat, fins i tot, "el cinquè pitjor directiu del món"!!! I li segueixen donant càrrecs, mentre gent amb força més talent es mor de fàstic o no té feina. Quin país!!!

La darrera entrada de l'any

M'acabo d'adonar que el 2010 vaig escriure 39 entrades al meu blog i que l'any que avui s'acaba en portava publicades, fins a aquesta, 38. És a dir, que amb aquest escrit igualo la més nombrosa de les collites (no goso pas dir la millor, perquè això seria discutible). En aquesta època donada als resums, podria inclinar-me per recollir aquí alguns fets destacats de l'any, però em desagraden aquesta mena de resums memorístics. La gràcia d'escriure sobre el passat —que m'encanta— no és posar un darrera l'altre els fets que tothom recorda, més o menys, per la seva rellevància, sinó descobrir aquelles coses que han quedat amagades entre els plecs dels esdeveniments, en les escletxes de la història.

El cert és que els resums que avui hem vist a les televisions i a d'altres mitjans tenen un to gris plom, com els temps que corren, marcats per les diferents fases de precipitació en l'abisme de la crisi, i pels progressius trencaments entre Catalunya i el Govern de Madrid (segons la font, "amb la resta de l'Estat", cosa que per mi  és més aviat una exageració). La grisor té menys a veure amb el pessimisme que la situació genera que amb la mediocritat amb què es gestiona. Una mediocritat que abans atribuíem només als polítics, però que resulta evident que està ben repartida per tots els estaments i racons de la societat, inclosa —fins i tot diria especialment— la classe empresarial. Com s'explica, si no, que ni els profetes de la classe financera, ni els prohoms de la banca, ni les patums de les patronals se les veiessin a venir quan portaven anys parlant de bombolla immobiliària?

Fa com cosa, no?, sentir parlar un ex-ministre d'Economia, ex-director del FMI, dient que ell no se sent responsable del "forat" de 20.000 milions d'euros de Bankia que es va fer públic un mes després que ell —Rato— hagués deixat la direcció general de l'entitat. Si no és del dèficit o de la majúscula ineptitud de no conèixer-lo, de què és responsable un director general d'una entitat financera? Potser és que com no és un ex-alumne d'Esade, ningú li va explicar què és un quadre de control.

Al quadre de control del país —se li doni al terme la dimensió que es vulgui— li pesen més les raons polítiques que l'eficiència. Per això estem on estem. Quan a un ministre o a un conseller se li reconeixen les limitacions tècniques que el seu pes polític compensa, aprofundim una mica més la nostra tendència natural al clientelisme. Es tracta de tenir algú a l'equip que estigui ben a prop del poder, que pugui influir en el repartiment de recursos i en l'aprovació dels projectes, encara que al capdavall no sàpiga molt bé de què li parlen.

M'agradaria pensar que el 2013 canviarem, que tocarem el fons de la piscina amb els peus i que començarem a nedar amunt, amb un estil més depurat. Vull pensar que cada vegada n'hi haurà menys que enlloc de nedar amb tots, ajudant als que en saben menys, es deixen arrossegar dormisquejant en un flotador.

Enyor de neu i muntanya

Avui hi ha lluna plena i mentre la mirava sortir, en el clarobscur del capvespre, m'he imaginat la seva llum brillant reflectida sobre la neu allà dalt a les muntanyes que enyoro. Aquest any les coses s'han torçat en el darrer moment, i no podrem anar als Pirineus, com havíem fet els dos darrers anys. Però no em queixo: em semblaria una frivolitat fer-ho quan hi ha tanta gent que ho està passant de veritat malament. Només em deixo endur per la nostàlgia i la imaginació.

La llum de la lluna sobre la neu té el color dels fantasmes i la textura de les ànimes en pena. És una llum per mirar-la des d'una finestra que no sigui lluny de l'estufa de llenya o de la llar de foc; una llum per imaginar contes i explicar-los a les llum de les flames. Històries de noies perdudes empaitant amors impossibles, convertides en fetilleres del bosc, coneixedores de tots els seus secrets.

Mentre escric comença a bufar el vent amb força, i posa so al meu comte de llum lletosa: ara els arbres tremolen i es balancegen d'un cantó a l'altre, moviments que omplen l'aire de vibracions sonores. La fetillera prepara un filtre d'amor amb pètals secs de les roses de primavera i escorça i fulles dels arbres que no temen l'hivern...

Algun dia acabaré el conte. Ara us dic, bona nit!!!

Amb els meus millors desitjos!!

He començat un conte que es diu Els amics distants i el tema és, de fet, una paradoxa: perquè els amics, quan ho són de veritat, no estan mai lluny per més gran que sigui la distància física o temporal que ens separi. No són mai lluny, ni tan sols en els moments que estem obligats a passar sols, com travessant la porta estreta que espera al final de tots els trajectes.

Aquesta és una entrada per a tots els amics i amigues, propers i distants. Una entrada per compartir els millors desitjos de pau, felicitat i amor per a tots i totes per al Nou Any que s'acosta.

En la fosca i gèlida nit de Brussel·les, els edificis de la Grand Place esdevenen per uns instants castells màgics per la il·lusió de les llums. Diuen els savis que som genèticament optimistes. Vull pensar que sabrem mirar la realitat amb la llum de l'optimisme, no només per veure-la de colors, sinó per transformar-la i fer-la millor per a tothom.

Bones Festes i Feliç 2013!!!!