Inquietuds

De totes aquelles coses que no crec haver fet massa bé en aquesta vida, la que més m'inquieta és la relació amb el meu fill. Crec que totes les mares, o almenys una gran majoria, sempre ens sentim insegures, sempre dubtem d'haver-ho fet o estar-ho fent prou bé amb els nostres fills. Els hem transmès aquells valors que considerem essencials? Serà la formació que els donem suficientment bona, prou adequada per garantir-los un futur? Els seus problemes, són a causa d'alguna cosa que no vam fer prou bé anys enrere? Li convenen aquests amics que no ens agraden gaire? Li hauria d'haver dedicat més temps? (...)

Podria seguir fent-me preguntes tota la nit. I no trobaria cap de les respostes que busco. Però, si les trobés, crec que em sorgirien noves preguntes.

Introvertit i mandrós, el meu fill és d'aquells nois simpàtics que a l'escola van fatal i arriba un moment, quan ja has ensopegat mil vegades amb el mateix problema, que et quedes sense paraules, sense arguments, sense energia per dir un altre cop el mateix. Els desmotivats no rutllen perquè no troben un motiu per esforçar-se, però quan van al ralentí tampoc és fàcil castigar-los, perquè tan els és vuit com quinze. Si els dius "no sortiràs", et contesten: "tampoc pensava fer-ho" i fa anys que va deixar de funcionar la canya amb la pastanaga davant del nas.

Educada en un món de dones  —amb ma mare, les meves tres germanes, l'àvia, les meves sis cosines... mon pare quasi sempre absent per la feina— em resulta fàcil entendre la meva filla i activar els seus ressorts. El meu fill —com tants altres homes— per a mi és un misteri i em costa molt fer-lo reaccionar. Hi ha qui em diu que és l'edat del gall d'indi —jo penso que ja devem tenir rostit per celebrar tres cops Nadal, de tan gros que és l'indiot.

Més seriosament, de vegades em pregunto si li he fallat no oferint-li un model millor, però això no es tria, es troba. I en aquest terreny tendeixo al desastre.

Penso en el meu fill, perquè ara el tinc lluny, 15 dies de campament. Hi penso perquè estava molt empipat amb mi quan el vaig deixar. Penso en la incògnita del seu pensament i confio que torni d'aquesta experiència amb més i millor que el que se'n va endur.

A la recerca del sentit

Llegeixo un llibre sobre un home que camina; travessa Anglaterra de sud a nord i d'oest a est, a peu, per arribar on viu la seva amiga que s'està morint, convençut que anant-hi caminant li allarga la vida. Tinc la sensació que jo també fa temps que camino pensant que puc canviar alguna cosa si aconsegueixo arribar al meu destí, però, al contrari que el protagonista de la novel·la, jo no tinc ni idea de quina és la meva meta; camino en la boira i sense rumb.

Caminar sembla una cosa fàcil: n'hi ha prou amb posar un peu davant de l'altre consecutivament i seguir fent-ho sense aturar-te fins arribar al teu destí. Però com el Harold descobreix dolorosament, quan la travessia s'allarga diverses setmanes, les coses es compliquen: la roba, el calcer, menjar i beure, dormir, la higiene personal... l'esgotament, més intens encara per qui no té l'hàbit de l'esport. Travessar un país caminant com ho fa Harold Fry és un viatge iniciàtic cap al descobriment d'un mateix, vagis on vagis. El pelegrinatge de Harold és també una metàfora de la creació artística, de la literatura: tots sabem escriure, n'hi ha prou de posar una paraula davant de l'altra, però per arribar a una meta que realment valgui la pena cal un acte de fe, un enorme esforç i t'has de saber despendre de tot el que no és essencial, aprendre a mirar de cara les pròpies pors, perdonar-se els propis errors i ser capaç de donar un sentit a tot plegat.

El pelegrinatge insòlit de Harold Fry desperta l'admiració de tots aquells amb qui s'atura a parlar pel camí i tots l'animen a seguir endavant, tots excepte el metge americà, que no pot evitar fer una anàlisi estrictament racional de les possibilitats que la seva amiga té de superar o, fins i tot, alentir el procés d'una malaltia tan greu. Però com li diu al Harold la infermera de la Queeny —que, contra tota previsió sobreviu esperant-lo—, segurament necessitem menys sentit comú i més actes de fe. Sobrevivim gràcies al sentit comú, però traiem la força per sobreviure d'un gran acte de fe. Curiosament, fa molt temps, abans de començar a llegir aquest llibre, vaig escriure unes paraules que semblen dictades pels pensaments d'avui:   

Superar el dolor de la pèrdua és una qüestió de fe. De fe religiosa, per a alguns, que els permet afrontar la vida amb el convenciment de la retrobada en el no-temps de l'eternitat; fe en la vida, per a d'altres, com jo mateixa, que creiem que viure amb passió i estimar intensament són les úniques armes amb les quals podem lluitar contra la mort i l'oblit.

Harold Fry segueix caminant i jo camino amb el seu estrany viatge a la butxaca a la recerca del sentit dels meus propis actes de fe. Vull pensar que encara que semblin bogeries, poden salvar la vida de qui estimo.

Llibretes

Tinc una llibreta a casa meva on cada pàgina parla d'amor. Cada pàgina de la meva llibreta porta el dia d'un any llunyà i juntes, l'una darrere l'altra, fan un llarg enfilall de setmanes que sumen uns quants mesos. Tinc una llibreta a casa meva on cada pàgina porta el teu nom.

Tinc un calaix ple de llibretes que expliquen molts anys de la meva vida i em causa tant de desconcert topar-me, tot rellegint-les, amb les coses que han canviat brutalment com comprovar que la intensitat d'alguns sentiments es pot mantenir, incombustible, al llarg de molts anys. Les meves llibretes guarden converses imaginàries, cartes mai enviades i el rastre de les llàgrimes d'un miler de nits. Les meves llibretes saben el teu nom fins i tot quan no hi és escrit, quan s'amaga a darrere de paraules que diuen altres coses.

De tant en tant, no puc sostreure'm a la temptació de tornar a ser per uns moments una adolescent desorientada i rellegeixo les pàgines —molt poques— que vaig escriure amb 15 i 16 anys. Somric davant dels drames puerils, i l'èmfasi en els "grans fets" que sóc incapaç de recordar però que els texts no descriuen perquè, afirmava, "no els oblidaré mai". Tanmateix, em reconec en la passió flamejant que encén molts paràgrafs, i que encara ara sento que, de vegades, m'arrossega.

Hi ha de tot a les meves llibretes, fins i tot una descripció detallada, hora a hora, de l'angoixa que em van produir els fets del 23 de febrer de 1981, quan Tejero va ocupar el Congrés i Milans del Bosch va treure els tancs al carrer. Pors, descobertes, incerteses, alegries, angoixes, il·lusions, decepcions, esperances... i l'amor en totes les seves formes: l'esbojarrat, el passional, el superficial, el compromès, el maternal, el filial, el traït, l'impensat, l'etern...

En un altra entrada (Silencis i pregàries) parlava de les "pregàries d'amor a un amor impossible" que omplen les pàgines que he escrit, però els amors impossibles no existeixen, perquè els nostres sentiments són reals, i el nostre amor existeix... encara que s'adreci a la persona equivocada o a l'ànima absent. No estem fets per estar sols, sinó per estimar, tant se val si els nostres sentiments no lliguen amb allò que ens convindria.

A sobre la meva taula tinc dues llibretes noves, dos quaderns preciosos que m'han regalat els que m'estimen perquè les ompli de pregàries al déu arquer, de records de cançons tendres, de paisatges vibrants, i dels colors i els perfums de les flors que m'agraden. Jo voldria ser capaç de guardar-hi històries fantàstiques de móns màgics on tots els que s'estimen podran estar junts per sempre.

La mirada misteriosa dels gats de purpurina i la serp de foc vigilen les meves paraules, mentre jo penso en una cançó que diu "necessito algú com tu per entendre el meu cor i la meva ànima". Tots necessitem qui apaivagui el nostre cor i bressoli el nostre esperit. Si el trobeu, feu-me cas: escriviu el seu nom en una llibreta preciosa i guardeu-la bé. Lluny del foc i dels peixets de plata i molt a prop del cor.
 

Cançons, records i incerteses

Aquesta setmana ha mort George Moustaki i fa alguns dies va morir un home que vaig estimar quan escoltava Moustaki. Va ser un amor fugaç i adolescent per un poeta que tenia els ulls "délavés" com el Moustaki, un amor de nits d'agost i diumenges a la tarda, un amor càlid com la sorra blanca d'una platja grega al capvespre i amb olor d'espècies i romaní. Un amor que sempre m'ha fet pensar en dos versos de "La chanson des vieux amants" de Jacques Brel:

"...il fallait bien passer le temps,
Il faut bien que le corps exulte."

Feia molts anys que no en sabia res del poeta, però saber de la seva mort m'ha fet sentir una mica més sola. És com si la vida fos un llarg camí que fem al costat dels qui hem conegut i estimat, que ens acompanyen fins i tot quan ja no els estimem i ja no els veiem. Viatgem amb els nostres records a la motxilla, i la mort dels qui ens han acompanyat pel camí fa la càrrega més feixuga, amb el pes d'unes memòries que ja només nosaltres podem conservar.

Com sempre, quan s'apropa el meu aniversari, miro enrere i endavant, i durant uns moments experimento un cert vertigen, com si estigués dalt de tot d'un sender empinat que baixa davant meu i es perd entremig d'un bosc espès. No pots evitar preguntar-te què hi haurà després del revolt. De vegades intento imaginar-me on seré d'aquí a 10 anys i se'm fa impossible, sobretot quan penso on era ara en fa 10. A més, vivim temps de canvis i d'incerteses, una època on ja no té cabuda "allò que sempre s'ha fet així" i on l'expressió "per a tota la vida" ha deixat de tenir sentit per a quasi bé tot. Temps incerts que empastifen la vida amb la taca oliosa del pessimisme.

Per mi el pitjor de tot és la sensació d'estar submergits en una crisi ètica i moral: arbitrarietat, indiferència davant les desgràcies alienes, abusos de poder, corrupció, desvergonyiment polític... Només una mica ja és massa de tot això i ara no parem de veure'n per tot arreu (amb casos tan flagrants que, fins i tot The New York Times se n'ha fet ressò!!). I el més greu és que corruptes declarats segueixen rebent el suport públic i el vot de molts ciutadans i ciutadanes. Quina mena de societat posa al capdamunt de les seves institucions persones que són exemple de tot el que no ha de fer un polític o un líder social decent? Quina mena de gent som que, si veiem els abusos, diem "quan la gent arriba al poder, ja se sap" i girem el cap cap a l'altra banda, en lloc de reclamar i exigir canvis, dimissions i condemnes.

L'adéu de Moustaki m'ha fet pensar en uns temps on tot semblava més fàcil, perquè jo era jove i apassionada i confiada. Ara sóc bastant més escèptica i tinc bastanta menys fe en les idees i les persones. Sort que sempre hi ha una cançó per consolar-nos.

Cartes a un amic distant: botànica

M'envien un correu publicitari que diu "A l'estiu l'amor és més a prop" i a mi em fa pensar en una pregunta que m'he plantejat diverses vegades: si fos una planta, de quina mena seria la nostra relació? Un arbre de fulla perenne, verd tot l'any però aspre i ferreny, incòlume i invulnerable a les nits fredes i els vents forts de la muntanya? O seria un ametller de lleuger i imperceptible perfil negre d'octubre a gener, quan esclata en un milers de flors blanques i roses anunciant la primavera per entretenir-se després a fabricar lentament, amb parsimònia, els seus fruits dolços i eixuts?

Qui sap si la nostra relació no és un cactus de fulles crasses que es protegeix amb espines del món exterior i que molt de tant en tant produeix una flor única i solitària de color vibrant. O potser una tropical flor de nit, un Dondiego d'aquells que s'amaguen de la llum i el sol i perfumen els capvespres amb la seva explosió de fúcsia i blanc. Si pogués seguir els dictats del meu cor i el meu desig, la nostra relació seria un arbre de fruits saborosos: un d'ombra densa i fresca, com el cirerer, o un de flor perfumada i curadora, com la tarongina...

Travessava camps, tot fent camí a cavall en una processó que només era meva per amistat, quan he vist la flor que nosaltres som. L'esclat de groc de la ginesta perfuma els marges i pinta de primavera les terres seques i pobres. De llargues tiges sense fulles, dures, aspres i grises quan no tenen flors —abans se'n feien escombres de branques, bones per corrals i terres sense enrajolar—, la ginesta té poca presència als jardins; té un caràcter salvatge i un punt de desmesura quan l'aigua de la pluja cau generosa. I en mig d'un territori cremat i eixut, dues flors de ginesta isolades al capdamunt d'un tija verda tenen la dignitat i la brillantor d'un tresor preciós.

M'agrada el groc de la ginesta, perquè parla d'estiu, d'alegria i de vida, que creix enèrgica, malgrat les dificultats, entremig de les roques dures i els pedregars, en les raseres i els pendents. M'agrada la seva flor exuberant i sofisticada com un lliri, i de perfum intens. I així és aquest afecte que tu i jo ens tenim: creix sobre un terreny aspre i castigat, arbust embardissat, ressec i invisible fins que l'escalf del sol amable l'omple de flors.

L'estiu ens apropa, i les meves paraules, com pètals de ginesta, pinten catifes acolorides perquè tu hi caminis per sobre. L'estiu ens apropa i la teva música és com el brunzir de les abelles que volen embriagades per la dolça olor de la ginesta. L'estiu ens apropa, però vull aprendre a teixir amb les tiges de la ginesta una corda forta que ens mantingui units quan arribi el fred de l'hivern i el paisatge es despinti i la vida s'amagui sota terra.