Tots amb l'Ebre!!

La cita és demà diumenge 4 d'agost, a les 10 del matí, a Amposta. La idea és donar la benvinguda amb senyeres, nusos, pancartes i música des de terra, i amb piragües i barques des del riu, al catamarà WWF Solar de l'organització ecologista World Wild Fund (WWF) que s'haurà enfilat des del mar pel Delta fins a la capital del Montsià per a denunciar el Pla Hidrològic de l'Ebre que acaba d'aprovar-se.

La Plataforma en Defensa de l'Ebre i l'ONG internacional s'han coordinat per mobilitzar el màxim nombre possible de persones contra un Pla que, una vegada més, posa per davant els interessos a curt termini d'uns quants en perjudici d'un patrimoni natural que és de tots. Es prioritza la construcció de nous embassaments en els trams de l'Alt Aragó (obres que múltiples organitzacions ecologistes han denunciat pel negatiu impacte ambiental en el seu entorn directe) i es posa en risc el cabal d'aigua en els trams finals del riu i, com a conseqüència, els ecosistemes del Delta i de la zona marina propera a la desembocadura.

Un cop més, els interessos de la majoria dels ciutadans són víctimes de la cobdícia d'uns pocs: licitacions milionàries que beneficien a unes quantes constructores i a uns quants intermediaris; secans que esdevenen regadius en una Europa d'agricultura subvencionada i en un país on el gruix dels ajuts al camp de la UE se'ls embutxaquen uns quants aristòcrates (i no és una metàfora: la Duquesa de Alba, una de les principals beneficiàries de la PAC a Espanya, se'n du cada any uns 3 milions d'euros en subsidis i no és pas l'única)... Ho hem d'aturar! Fes-ho córrer!

Una línia tan fina

M'he instal·lat a la terrassa de casa, perquè al despatx hi fa massa calor. Però aquest és un espai més per a llegir que per a escriure. Em distreuen els ocells, els núvols del cel, els jocs dels nens dels veïns, el gos de la casa del costat, el meu, que vigila totes aquestes coses i em dóna cops a la mà perquè l'acariciï...

Així són les tardes d'estiu quan encara arrosseguem el cansament de tot un any de presses, de feina feixuga; quan voldríem ser creatius i només ens sentim eixorcs.

Em quedo mirant el pati buit de la veïna i sento una espurna de tristesa al cor per no haver-me pogut acomiadar abans que comencés el seu viatge sense retorn. Miro les males herbes que creixen pels racons i l'arrebossat de les parets del patí, inflat i a punt de caure aquí i allà, i em pregunto què en deuen haver fet de les esponeroses hortènsies que pintaven de rosa i malva el meu humil paisatge de patis interiors. La casa espera, malalta, algú que curi les seves ferides i la torni a la vida.

Miro el pati buit i penso, una vegada més, en com n'és d'estrany que la frontera entre la vida i la mort sigui una línia tan fina. Ens costa tant néixer i aprendre a viure!!! I en un minut, en uns segons, tots els nostres somnis (i els dels qui ens estimen) poden quedar suspesos en el buit, recaragolats en la ferralla d'un tren, esclafats contra el paviment d'una carretera...

Evidentment, m'ha afectat, com a tots penso, l'accident de Santiago de Compostela. Però el que m'impressiona no és només aquest cas, les 78 vides arrabassades sobtadament, en una maniobra absurda, en un revolt mal gestionat, tot plegat potser evitable, sinó el fet mateix de la vida aturant-se de sobte, com una espelma que s'apaga, ara hi ha flama, ara ja no. I com canvia tot de cop al voltant d'aquest silenci.

La tarda passa lenta i mentre em deixo bressolar per la música búlgara penso que he de guardar els meus somnis en un lloc segur (potser en un conte, potser en un poema, potser en una cançó...) perquè cap parca imprevisible me'ls pugui prendre.

Els móns amagats

M'han explicat la història d'un nen de cinc anys que creu que morir-se no ha de ser pas dolent, perquè així podrà anar al cel, "on no hi ha mai problemes". Ell, quan en té, de problemes, les petites frustracions que viuen tots els nens, es pica a ell mateix tan fort com pot amb el seu petit puny. Com és el món d'un nen que pensa que pot ser millor morir-se que viure la seva vida, quan la vida només ha de ser joc i descoberta? Qui té cura del seu cos i del seu esperit?

També m'han explicat la història d'un nen de nou anys que quan obre la nevera a casa del seu avi, pren una cervesa enlloc d'una aigua o un refresc per tenir alguna cosa per veure durant l'excursió. Aquest nen dorm a casa del seu avi mentre els seus germans grans dormen un a la presó i l'altre el reformatori, i la seva mare dorm en el silenci (és sorda) d'on la va treure un home per fer-li quatre fills i després abandonar-la. Aquest nen, quan té problemes, sovint pica amb el puny a qui té més a prop.

Aquestes històries me les explica la Capitana Oxis, una heroïna que ajuda la Capitana Ozó a lluitar contra el Capità Metà, per aconseguir un món menys contaminat, més bonic i més sa per a tots. Un món millor en el que els nens trists i enfadats puguin trobar motius per abraçar-se en lloc de pegar-se o barallar-se amb els companys. La Capitana Oxis i els seus col·legues passen el dia amb tots aquests nens i els ensenyen que el món té uns horitzons molt més amples que els que ells veuen des del menjador de casa i gent més diversa i interessant que la del "reality show" que hi ha permanentment sobre la pantalla del seu televisor. La Capitana Oxis i els seus col·legues són també els meus herois, perquè tenen cura dels cossos i els esperits dels nens que viuen en móns amagats dels que massa sovint ens oblidem.

De vegades tinc la impressió que el món és com una ceba feta de moltes capes. Nosaltres vivim a les de fora i ens oblidem dels móns amagats que hi ha a sota, però, com les cebes, si les obres pel mig per mirar com són per dins, et fan plorar. Per això, els nens, i tots nosaltres, necessitem herois valents i incorruptibles.

Inquietuds

De totes aquelles coses que no crec haver fet massa bé en aquesta vida, la que més m'inquieta és la relació amb el meu fill. Crec que totes les mares, o almenys una gran majoria, sempre ens sentim insegures, sempre dubtem d'haver-ho fet o estar-ho fent prou bé amb els nostres fills. Els hem transmès aquells valors que considerem essencials? Serà la formació que els donem suficientment bona, prou adequada per garantir-los un futur? Els seus problemes, són a causa d'alguna cosa que no vam fer prou bé anys enrere? Li convenen aquests amics que no ens agraden gaire? Li hauria d'haver dedicat més temps? (...)

Podria seguir fent-me preguntes tota la nit. I no trobaria cap de les respostes que busco. Però, si les trobés, crec que em sorgirien noves preguntes.

Introvertit i mandrós, el meu fill és d'aquells nois simpàtics que a l'escola van fatal i arriba un moment, quan ja has ensopegat mil vegades amb el mateix problema, que et quedes sense paraules, sense arguments, sense energia per dir un altre cop el mateix. Els desmotivats no rutllen perquè no troben un motiu per esforçar-se, però quan van al ralentí tampoc és fàcil castigar-los, perquè tan els és vuit com quinze. Si els dius "no sortiràs", et contesten: "tampoc pensava fer-ho" i fa anys que va deixar de funcionar la canya amb la pastanaga davant del nas.

Educada en un món de dones  —amb ma mare, les meves tres germanes, l'àvia, les meves sis cosines... mon pare quasi sempre absent per la feina— em resulta fàcil entendre la meva filla i activar els seus ressorts. El meu fill —com tants altres homes— per a mi és un misteri i em costa molt fer-lo reaccionar. Hi ha qui em diu que és l'edat del gall d'indi —jo penso que ja devem tenir rostit per celebrar tres cops Nadal, de tan gros que és l'indiot.

Més seriosament, de vegades em pregunto si li he fallat no oferint-li un model millor, però això no es tria, es troba. I en aquest terreny tendeixo al desastre.

Penso en el meu fill, perquè ara el tinc lluny, 15 dies de campament. Hi penso perquè estava molt empipat amb mi quan el vaig deixar. Penso en la incògnita del seu pensament i confio que torni d'aquesta experiència amb més i millor que el que se'n va endur.

A la recerca del sentit

Llegeixo un llibre sobre un home que camina; travessa Anglaterra de sud a nord i d'oest a est, a peu, per arribar on viu la seva amiga que s'està morint, convençut que anant-hi caminant li allarga la vida. Tinc la sensació que jo també fa temps que camino pensant que puc canviar alguna cosa si aconsegueixo arribar al meu destí, però, al contrari que el protagonista de la novel·la, jo no tinc ni idea de quina és la meva meta; camino en la boira i sense rumb.

Caminar sembla una cosa fàcil: n'hi ha prou amb posar un peu davant de l'altre consecutivament i seguir fent-ho sense aturar-te fins arribar al teu destí. Però com el Harold descobreix dolorosament, quan la travessia s'allarga diverses setmanes, les coses es compliquen: la roba, el calcer, menjar i beure, dormir, la higiene personal... l'esgotament, més intens encara per qui no té l'hàbit de l'esport. Travessar un país caminant com ho fa Harold Fry és un viatge iniciàtic cap al descobriment d'un mateix, vagis on vagis. El pelegrinatge de Harold és també una metàfora de la creació artística, de la literatura: tots sabem escriure, n'hi ha prou de posar una paraula davant de l'altra, però per arribar a una meta que realment valgui la pena cal un acte de fe, un enorme esforç i t'has de saber despendre de tot el que no és essencial, aprendre a mirar de cara les pròpies pors, perdonar-se els propis errors i ser capaç de donar un sentit a tot plegat.

El pelegrinatge insòlit de Harold Fry desperta l'admiració de tots aquells amb qui s'atura a parlar pel camí i tots l'animen a seguir endavant, tots excepte el metge americà, que no pot evitar fer una anàlisi estrictament racional de les possibilitats que la seva amiga té de superar o, fins i tot, alentir el procés d'una malaltia tan greu. Però com li diu al Harold la infermera de la Queeny —que, contra tota previsió sobreviu esperant-lo—, segurament necessitem menys sentit comú i més actes de fe. Sobrevivim gràcies al sentit comú, però traiem la força per sobreviure d'un gran acte de fe. Curiosament, fa molt temps, abans de començar a llegir aquest llibre, vaig escriure unes paraules que semblen dictades pels pensaments d'avui:   

Superar el dolor de la pèrdua és una qüestió de fe. De fe religiosa, per a alguns, que els permet afrontar la vida amb el convenciment de la retrobada en el no-temps de l'eternitat; fe en la vida, per a d'altres, com jo mateixa, que creiem que viure amb passió i estimar intensament són les úniques armes amb les quals podem lluitar contra la mort i l'oblit.

Harold Fry segueix caminant i jo camino amb el seu estrany viatge a la butxaca a la recerca del sentit dels meus propis actes de fe. Vull pensar que encara que semblin bogeries, poden salvar la vida de qui estimo.