Nit de Reis. Sento soroll a l'escala. Què creus? Deu ser Melcior o els veïns? Hauries de ser tu, perquè la teva visita seria el meu millor regal. Fa temps que no parlem i hi ha tantes coses que voldria explicar-te! Et parlaria de les històries que vull escriure, aventures i misteris amb un punt en comú: personatges atrapats en les trampes del temps, amb el pas canviat respecte al món que tenen al seu voltant (com tu i com jo, que anem amb el pas i el temps canviat). Et parlaria de viatges que preparo i també de persones que conec i com de sovint em sento tan desconcertada per les maneres de fer i de pensar que no entenc. Et parlaria de projectes: una col·lecció d'herois, un conte de bacteris, un web, una revista... I tu em diries que no es poden fer tantes coses, i em parlaries de música i de llocs que has visitat i dels que encara somnies conèixer.
O potser no ens diríem res, i jugaríem a ser regals de Reis, l'un de l'altre.
Avui (ahir) la pluja ha deslluït la vigília de Reis i les cavalcades, mullades arreu. La pluja ens ha deixat un dia gris i lletjot. M'enyoro del sol. De les nits d'estiu a un sud que ara sento tan llunyà. Creus que m'he portat prou bé com perquè els Reis em deixin un bocí d'estiu tancat dins d'una capseta. Te la imagines? Seria taronja per fora i de color fúcsia per dins i, en obrir-la, de la capça sortiria volant una papallona d'ales blaves i una alenada amb olor d'espigol et picaria la cara i t'esbullaria els cabells, i al fons d'aquesta mena de joier miraculós hi hauria una margarida amb els pètals amarats de rosada. Si me la portaves tu, i me la posaves a les mans tot somrient-me, seria un bocí d'estiu quasi perfecte.
Bona nit, i que els Reis siguin generosos!!!
...
6 de gen. 2010
1 de gen. 2010
Xavier Fuentes
Un amic m'ha descobert un fotògraf que no coneixia, tot i estar molt a prop (a Les Fonts). Es diu Xavier Fuentes i la seva mirada és pura poesia. Ho podeu comprovar al seu web (http://www.xavifuentes.com/), que segons sembla acaba de renovar. Horitzons infinits en un mar del nord que sembla fet de la matèria dels somnis. Un aigua metàl·lica, quasi sòlida i els rastres de la mà humana (espigons, passarel·les...) com ganivets que tallen una realitat detinguda en un temps etern, sense principi ni final. La bellesa freda de l'absència i el silenci.
...
...
31 de des. 2009
S'acaba l'any
Falten només unes hores perquè s'acabi l'any. L'any de la crisi per a molts, l'any del canvi per a mi; no tan dolent com podia haver estat, tampoc espectacularment bo, però sí positiu. Un any en el qual quasi perdo un dit per culpa d'un cavall, i en el qual he canviat la solidaritat per la ciència, una ONG per una entitat, Biocat, dedicada a promoure la biotecnologia; el meu primer any com a presidenta d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, una tasca més feixuga del que m'esperava i un any en el qual penso que les coses han canviat més del que indiquen les aparences.
Havíem viscut els darrers deu anys cavalcant sobre una falsa eufòria, en un país atrapat per la febre consumista dels nous rics sorgits de l'especulació, en un món que havia fet de la paraula globalització sinònim de creixement imparable. Qui criticava la globalització ho feia subratllant la creixent distància entre els rics i els pobres, però ningú, ni els més crítics (entre els quals es comptava l'organització per qui jo trevallava) preveien que els rics deixessin de ser-ho. I ha succeït.
El problema del màrqueting és que ven simplificacions de la realitat (és evident que un anunci propagandístic no pot ser un assaig analític, però tampoc podem pensar que el món comença i s'acaba en els quatre titulars dels mitjans). Ni abans era tot tan bo, ni ara és tot tan dolent. Hi ha gent que té problemes (ara uns quants més) i gent que va bé (però sense que això generi la falsa eufòria anterior). Ser prudent i viure amb conciència de risc no és tan fashion, però igual resulta que és més autèntic. I si tots ens hi mirem una mica més, potser la propera vegada ens estalviarem uns quants millets.
El que continua sent un drama és el problema de la violència de gènere, que segueixi resultant estranya la presència de dones en llocs de decisió claus i que la manera d'afrontar la qüestió es redueixi en alguns llocs a debats estèrils sobre temes formals (vels, mocadors i similars). No tinc clar que la nova llei de l'avortament, amb la seva autorització que les noies de 16 anys puguin avortar sense permís patern, sigui cap solució als problemes reals de les dones (si hi ha conflicte amb els pares, la decisió serà traumàtica sigui quina sigui l'opció; si no hi ha conflicte, per què no comptar amb el seu suport?). En tot cas, no deixa de ser estrany que als 16 anys es pugui decidir avortar, però no fer-se un piercing sense permís dels pares. Però no és menys cert que obligar una nena de 16 anys, per qüestions morals, a tenir un fill que no desitja no condiciona només els dos anys següents, sinó la resta de la seva vida. Tanmateix, segueixo pensant que caldria fer més per no arribar a aquestes situacions extremes. Més educació sexual, promoure més sentit de la responsabilitat entre els joves, més atenció a les famílies desestructurades, més vigilància social de situacions d'abusos dins de la família...
Ha sigut 2009 un any crític també per al món de la comunicació i els mitjans. La crisi econòmica ha suposat la caiguda dels ingressos publicitaris, hi ha hagut moltes regulacions de plantilla i acomiadaments, compres (El Punt ha comprat l'Avui) i fusions (Cuatro ha anunciat que s'uneix a Telecinco). Molt moviment, i com subratllaven a La Vanguardia després de l'última onada de l'EGM, una certa consolidació dels "clàssics". Triomfen les xarxes socials i ara tots estem a Facebook i els blogs són les columnes de referència.
Obama ens ha decepcionat una mica. No és que no hi hagi hagut un canvi a millor, però que li donguin el Nobel a la Pau i en el discurs defensi les "guerres justes" és ser potser massa dialogant amb les forces retrògrades del món. Potser la guerra és inevitable en certes circumstàncies, però mai és justa, i com tot recurs a la violència és l'evidència d'un fracàs, el fracàs del diàleg. Potser d'un diàleg que van negligir generacions anteriors, però que en qualsevol cas els contendents no han estat capaços de reconstruir.
La vida no és un titular, però tampoc és un guió de Hollywood. L'única èpica que conec és la de les narracions, perquè la realitat sempre és molt més prosaïca (però això ho dic, és clar, perquè formo part de la meitat de la humanitat que recull els trossos i neteja la porqueria, mentre l'altra meitat fa discursos).
Però bé, comencem l'any amb esperança. Els discursos seran més assenyats, però igualment sentits, i encendran l'entusiasme que ens cal per remuntar la crisi. L'ungla m'acabarà de créixer i m'ho passaré molt bé muntant a cavall. Aprendré un munt de coses sobre biotecnologia i em divertiré treballant. Amics tindrà nou web, més socis i una activitat creativa imparable en tots els àmbits (arts plàstiques, literatura, teatre, jazz, música clàssica...). Els meus fills treuran bones notes i n'estaré orgullosa. Coneixeré un munt de gent interessant, i en algun lloc cessarà la violència i es farà justícia a les persones que ho reclamen, homes i dones.
Feliç 2010 a tots i a totes!!!
...
Havíem viscut els darrers deu anys cavalcant sobre una falsa eufòria, en un país atrapat per la febre consumista dels nous rics sorgits de l'especulació, en un món que havia fet de la paraula globalització sinònim de creixement imparable. Qui criticava la globalització ho feia subratllant la creixent distància entre els rics i els pobres, però ningú, ni els més crítics (entre els quals es comptava l'organització per qui jo trevallava) preveien que els rics deixessin de ser-ho. I ha succeït.
El problema del màrqueting és que ven simplificacions de la realitat (és evident que un anunci propagandístic no pot ser un assaig analític, però tampoc podem pensar que el món comença i s'acaba en els quatre titulars dels mitjans). Ni abans era tot tan bo, ni ara és tot tan dolent. Hi ha gent que té problemes (ara uns quants més) i gent que va bé (però sense que això generi la falsa eufòria anterior). Ser prudent i viure amb conciència de risc no és tan fashion, però igual resulta que és més autèntic. I si tots ens hi mirem una mica més, potser la propera vegada ens estalviarem uns quants millets.
El que continua sent un drama és el problema de la violència de gènere, que segueixi resultant estranya la presència de dones en llocs de decisió claus i que la manera d'afrontar la qüestió es redueixi en alguns llocs a debats estèrils sobre temes formals (vels, mocadors i similars). No tinc clar que la nova llei de l'avortament, amb la seva autorització que les noies de 16 anys puguin avortar sense permís patern, sigui cap solució als problemes reals de les dones (si hi ha conflicte amb els pares, la decisió serà traumàtica sigui quina sigui l'opció; si no hi ha conflicte, per què no comptar amb el seu suport?). En tot cas, no deixa de ser estrany que als 16 anys es pugui decidir avortar, però no fer-se un piercing sense permís dels pares. Però no és menys cert que obligar una nena de 16 anys, per qüestions morals, a tenir un fill que no desitja no condiciona només els dos anys següents, sinó la resta de la seva vida. Tanmateix, segueixo pensant que caldria fer més per no arribar a aquestes situacions extremes. Més educació sexual, promoure més sentit de la responsabilitat entre els joves, més atenció a les famílies desestructurades, més vigilància social de situacions d'abusos dins de la família...
Ha sigut 2009 un any crític també per al món de la comunicació i els mitjans. La crisi econòmica ha suposat la caiguda dels ingressos publicitaris, hi ha hagut moltes regulacions de plantilla i acomiadaments, compres (El Punt ha comprat l'Avui) i fusions (Cuatro ha anunciat que s'uneix a Telecinco). Molt moviment, i com subratllaven a La Vanguardia després de l'última onada de l'EGM, una certa consolidació dels "clàssics". Triomfen les xarxes socials i ara tots estem a Facebook i els blogs són les columnes de referència.
Obama ens ha decepcionat una mica. No és que no hi hagi hagut un canvi a millor, però que li donguin el Nobel a la Pau i en el discurs defensi les "guerres justes" és ser potser massa dialogant amb les forces retrògrades del món. Potser la guerra és inevitable en certes circumstàncies, però mai és justa, i com tot recurs a la violència és l'evidència d'un fracàs, el fracàs del diàleg. Potser d'un diàleg que van negligir generacions anteriors, però que en qualsevol cas els contendents no han estat capaços de reconstruir.
La vida no és un titular, però tampoc és un guió de Hollywood. L'única èpica que conec és la de les narracions, perquè la realitat sempre és molt més prosaïca (però això ho dic, és clar, perquè formo part de la meitat de la humanitat que recull els trossos i neteja la porqueria, mentre l'altra meitat fa discursos).
Però bé, comencem l'any amb esperança. Els discursos seran més assenyats, però igualment sentits, i encendran l'entusiasme que ens cal per remuntar la crisi. L'ungla m'acabarà de créixer i m'ho passaré molt bé muntant a cavall. Aprendré un munt de coses sobre biotecnologia i em divertiré treballant. Amics tindrà nou web, més socis i una activitat creativa imparable en tots els àmbits (arts plàstiques, literatura, teatre, jazz, música clàssica...). Els meus fills treuran bones notes i n'estaré orgullosa. Coneixeré un munt de gent interessant, i en algun lloc cessarà la violència i es farà justícia a les persones que ho reclamen, homes i dones.
Feliç 2010 a tots i a totes!!!
...
29 de nov. 2009
Contra la violència de gènere
El passat 25 de novembre es va celebrar, un any més, el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones, i vaig tenir el privilegi de ser l'encarregada de redactar i llegit en manifest d'enguany a l'acte de denúncia i reivindicació organitzat per la Regiduria de Polítiques de Gènere de Terrassa que encapçala Fabiola Gil. Diverses persones m'han felicitat pel contingut del text, que transcric a continuació. Confio que el meu granet de sorra pugui contribuir, ni que sigui una mica, a remoure conciències i a moure a l'acció.
En aquesta jornada de denúncia, que ens ha aplegat aquí per manifestar el nostre rebuig a la violència contra les dones que malauradament continua present a la nostra societat, no he pogut evitar recordar la impressió que em va causar ja fa anys la lectura de El compte de la minyona, una novel·la de l’escriptora canadenca Margaret Atwood, compromesa activament amb la causa dels drets de les dones.
En aquella obra, Atwood imagina un món futur en què, per tal d’imposar una dictadura feixista als Estats Units, la primera mesura que prenen els usurpadors és anul·lar tots els drets polítics, econòmics i socials de les dones. Així, d’un cop de ploma, la meitat de la societat queda sotmesa a unes normes injustes i cruels que converteixen milions de persones en ciutadanes de segon nivell que no poden ni tenir cap mena de propietat —una casa, un cotxe...—, ni estudiar, ni treballar, ni desplaçar-se d’un lloc a l’altre sense el permís de l’home al qual se les ha sotmès. Semblen fets llunyans i estranys, si una s’imagina una situació així als Estats Units, o aquí a casa nostra, però malauradament, això segueix passant a molts països del món.
Però el que més impressiona de la novel·la no és tant la perversa situació que dibuixa, sinó la connivència de tota una societat —homes i dones— per imposar-la. Uns per por, d’altres perquè els hi convé, d’altres perquè s’hi acomoden i no volen fer l’esforç de qüestionar aquest sotmetiment injust i èticament inacceptable. La lliçó moral de El conte de la minyona és precisament aquesta, que els qui acaben lluitant perquè les dones tinguin els drets que els corresponen com a ciutadanes lliures són aquells i aquelles que creuen en la causa de la llibertat de l’ésser humà, igual per a tots i totes, sense distinció de sexes.
Com Atwood, jo mateixa i, n’estic segura, tots els que sou aquí creiem que la violència contra les dones és la forma més extrema i sagnant d’un problema més profund: la vulneració dels drets bàsics de les dones com a ciutadanes de ple dret. A elles, les víctimes, se’ls vol negar el dret a decidir com viure i amb qui viure, el dret a pensar per elles mateixes i a gaudir plenament de la seva llibertat i els seus drets com a persona. I nosaltres no podem restar passius davant d’aquesta situació, perquè ens hi juguem els drets de tota la societat.
La violència contra les dones és inadmissible, però no només en la seva manifestació més física i dolorosa, la que ens ha deixat ja més de 50 víctimes mortals a tot l’Estat espanyol aquest any, sinó també en les formes més subtils de discriminació que encara perviuen entre nosaltres.
Per acabar m’agradaria explicar-vos un altre conte moral, aquest totalment real. Fa uns anys vaig tenir el privilegi de conèixer a Equador una líder indígena, Diozelinda Iza. Ella vivia dalt dels Andes, en una petita comunitat de la província de Cotopaxi, i va ser ella qui em va explicar que la violència de gènere és un problema endèmic a les cultures andines, però que les dones de la comunitat de San José, a la parròquia de Toacazo, havien decidit que era inacceptable. Per això, quan una d’elles va deixar d’assistir a les reunions per les amenaces i les agressions del seu marit, tot el grup va anar a visitar-lo i li van fer saber que, si tornava a posar la mà a sobre de la seva dona, el farien fora de la comunitat. Quan jo vaig conèixer Iza i les seves companyes, feia temps que cap d’elles faltava a les assemblees de dones, i hi anaven acompanyades de les seves filles, però també dels seus fills.
Elles havien donat el primer pas per construir una comunitat sense violència. Cadascú de nosaltres ha de fer també un pas, o dos, o tres, els que estiguin al nostre abast, per eradicar la violència contra les dones, per lluitar pel ple exercici dels seus drets de totes les persones.
Aquest és el meu passet d'aquest mes. Per totes les que encara no poden caminar...
...
8 de nov. 2009
Viatjant
Això és el que he estat fent en els darrers dies (estada a Viena, a la meva primera fira de biotecnologia, Bio-Europe), però en certa manera és el que he estat fent en els darrers mesos: viatjant d'un món —el de la cooperació internacional, on havia passat els darrers 15 anys— a un altre —el de la biotecnologia i la biomedicina—, on es mou la nova organització per la qual treballo, Biocat. I en aquest gran viatge no només hi ha un canvi de contingut, sinó també un canvi de perspectiva.
D'una banda, canvi de perspectiva social, perquè després d'uns anys mirant el món des de la perspectiva de la societat civil, lluitant per posar en l'agenda informativa i política una perspectiva crítica respecte al discurs dels actors tradicionals del sistema (el poder econòmic i polític) ara em trobo treballant en una institució que té el rol de col·laborar amb empresa i Administració, i també amb l'acadèmia, per tirar endavant projectes que per la seva complexitat i amplitud cap dels agents pot fer sol.
De l'altra banda, i de manera més estretament vinculada al treball quotidià, com a directora de comunicació ara em toca enfocar amb una visió més de conjunt, sense deixar-me emportar per l'operativitat (encara que sovint em toqui ser molt operativa).
El món biotec és, a casa nostra, relativament petit —no per això menys complex. En poc més de dos mesos he tingut ocasió de conèixer, directament o indirecta, i situar en el meu mapa mental, un bon grapat dels seus actors principals, tant en l'àmbit de l'empresa com en el de la recerca i l'Administració. Una altra cosa és entomar tots els reptes que suposa treballar en un marc que va des de la recerca més puntera fins a la creació d'empreses innovadores que poden estar treballant en la fabricació de dispositius per a quiròfans que semblen de ciència ficció, en el descobriment de nous fàrmacs, o en la creació de bioprocessos i biomaterials cridats a transformar les indústries tradicionals.
La nostra comunicació parla de patents i de molècules, de biomarcadors i d'ajuts a la innovació, de business angels i de neurociències, de teràpies genòmiques contra el càncer i de mercats internacionals... Tenim el repte d'aconseguir que el món científic i empresarial s'entenguin i que la societat en valori els resultats, entenent el com i el perquè. Vaja, que se m'ha girat feina.
Confio, en qualsevol cas, que podré ajustar el meu viatge a velocitat de creuer i tronar a escriure aquí amb regularitat.
PD: La meva indignació pel cas Palau, expressada en l'entrada anterior, s'ha convertit en el pasme que crec compartir amb tota la societat catalana, per les dimensions del delicte (es parla de 31 milions d'euros) i la impunitat amb què han pogut obrar els estafadors. Com és possible que ara els auditors trobin, dins els mateixos comptes del Palau, els indicis d'un desviament de fons de les proporcions esmentades i abans no s'hagués ni aixecat sospites? I, si algú va sospitar, perquè els responsables van mirar cap a l'altra banda?
...
D'una banda, canvi de perspectiva social, perquè després d'uns anys mirant el món des de la perspectiva de la societat civil, lluitant per posar en l'agenda informativa i política una perspectiva crítica respecte al discurs dels actors tradicionals del sistema (el poder econòmic i polític) ara em trobo treballant en una institució que té el rol de col·laborar amb empresa i Administració, i també amb l'acadèmia, per tirar endavant projectes que per la seva complexitat i amplitud cap dels agents pot fer sol.
De l'altra banda, i de manera més estretament vinculada al treball quotidià, com a directora de comunicació ara em toca enfocar amb una visió més de conjunt, sense deixar-me emportar per l'operativitat (encara que sovint em toqui ser molt operativa).
El món biotec és, a casa nostra, relativament petit —no per això menys complex. En poc més de dos mesos he tingut ocasió de conèixer, directament o indirecta, i situar en el meu mapa mental, un bon grapat dels seus actors principals, tant en l'àmbit de l'empresa com en el de la recerca i l'Administració. Una altra cosa és entomar tots els reptes que suposa treballar en un marc que va des de la recerca més puntera fins a la creació d'empreses innovadores que poden estar treballant en la fabricació de dispositius per a quiròfans que semblen de ciència ficció, en el descobriment de nous fàrmacs, o en la creació de bioprocessos i biomaterials cridats a transformar les indústries tradicionals.
La nostra comunicació parla de patents i de molècules, de biomarcadors i d'ajuts a la innovació, de business angels i de neurociències, de teràpies genòmiques contra el càncer i de mercats internacionals... Tenim el repte d'aconseguir que el món científic i empresarial s'entenguin i que la societat en valori els resultats, entenent el com i el perquè. Vaja, que se m'ha girat feina.
Confio, en qualsevol cas, que podré ajustar el meu viatge a velocitat de creuer i tronar a escriure aquí amb regularitat.
PD: La meva indignació pel cas Palau, expressada en l'entrada anterior, s'ha convertit en el pasme que crec compartir amb tota la societat catalana, per les dimensions del delicte (es parla de 31 milions d'euros) i la impunitat amb què han pogut obrar els estafadors. Com és possible que ara els auditors trobin, dins els mateixos comptes del Palau, els indicis d'un desviament de fons de les proporcions esmentades i abans no s'hagués ni aixecat sospites? I, si algú va sospitar, perquè els responsables van mirar cap a l'altra banda?
...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
