Paraules ( i 2)

Dono voltes a les paraules de l'amor, perquè sempre he pensat que no n'hi ha prou amb estimar, cal dir-ho. Un amor que s'expressa és un amor real; un amor silenciat (sigui un silenci decidit o imposat) és una malaltia, una ferida de l'ànima i, al final, una gangrena que devora la nostra felicitat. I, tanmateix, jo conec l'amor sense paraules, que perdura en el temps, i que no sap ser dit, com si temés que la seva naturalesa delicada es dissolgués en l'aire en el moment de ser nomenat, com si temés que la seva naturalesa explosiva fes esclatar la momentània realitat i al final només quedessin cendres.

Aquest amor que jo conec té por de les paraules, i no sóc capaç de trobar-hi una explicació coherent. Però potser és que no n'hi ha cap. Conservo un vell retall d'un diari de Cochabamba (Bolivia), Los Tiempos, on Paulo Coelho parla De las artimañas del amor (17-5-2005) i on assenyala la impossibilitat de sotmetre l'amor als judicis racionals.

«Moltes vegades pensem que podem controlar l'amor. I, en aquest moment, ens sorprenem fent-nos una pregunta absolutament inútil: "Val la pena?"

L'amor no respecta aquesta pregunta. L'amor no es deixa valorar com una mercaderia. Un dels personatges de l'obra "La bona persona de Tse-Xuang", de Bertold Brecht, ens parla de la veritable entrega:

"Vull ser al costat de la persona que estimo. No vull saber quin preu hauré de pagar. No vull saber si serà bo o dolent per a la meva vida. No vull saber si aquesta persona m'estima o no. L'únic que necessito, l'únic que desitjo és estar prop de la persona que estimo." »

L'amor que s'amaga de les paraules potser té por d'aquesta passió que ho capgira tot. O potser no ha trobat encara el seu conjur, el seu "abracadabra" particular que desperti la seva màgia.

En el mateix article, Coelho fa dir a un dels seus personatges: "No existeix res més enllà de l'amor. L'amor és el que fa girar el món i manté els estels suspesos en el cel." Voldria creure que és veritat i que les paraules dels que estimen sense por són la clau de la felicitat del món.
...

 

Paraules (1)

"Res té sentit fora de les paraules", vaig escriure fa molt de temps, i tot i que potser afirmat així sona massa dràstic, segueixo pensant que les paraules són màgiques. O d'alguna manera, la màgia resideix en la capacitat de transformar la realitat anomenant-la. Tot allò que pensem o que sentim viu en nosaltres, però no arriba a ser del tot real fins que som capaços d'anomenar-ho. "La paraula pensada vol ser dita i quan la dius la seva pròpia naturalesa es transforma", vaig escriure aleshores, i ara he tornat a aquests pensaments donant voltes a la idea de l'amor i a la idea de la política. Estrany maridatge, oi?

He donat voltes a les paraules i la política perquè divendres vaig ser a Madrid i, un cop més, vaig tenir la sensació que jo no visc al país del qual parlen els madrilenys quan parlen d'Espanya, com no em reconec amb la seva idea de Catalunya. Un cop més vaig tenir la sensació que, si s'arribés a produir un moviment independentista seriós, en bona part es veuria animat pel fet que els "espanyolistes" ja fa temps que ens han fet fora. La seva Espanya no inclou Catalunya, no la hi volen. I no us penséssiu pas que sí volen els catalans i les catalanes però abillats amb una etiqueta adient d'espanyols. I ca! Estan tan contents d'haver-se conegut que no són capaços de reconèixer què aportem al conjunt de l'Estat i, a desgrat de les estadístiques, si han de buscar un expert, un referent públic, un epígon de la matèria que sigui, sempre miren cap a una altra banda.

Una amiga basca em va dir allà a Madrid la paraula que s'ha emprat sovint per expressar com se senten molts catalans respecte a aquesta idea d'Espanya: desafecció. Aquesta és una paraula perillosa sota una aparença innocent, és com un rajolí d'aigua que s'escola per l'esquerda d'una gran roca i que, al glaçar-se, l'esberla de dalt a baix. La desafecció no és un sentiment, sinó la seva absència; és un buit que cal omplir amb una altra il·lusió, amb un altre projecte. I estic empipada, perquè jo no em sentia així. Sempre he sigut una mica de molts llocs, de Terrassa i dels Pirineus, catalana i també espanyola. Per mi una cosa no contradeia l'altra, i no em calia triar. Pensava que els meus afectes eren com una nina russa, que podien viure un dins de l'altre, que no em calia optar per cap ni excloure'n cap.

"Els conjurs màgics han de ser pronunciats en veu alta, perquè els antics sabien que només en sentir la nostra pròpia veu els éssers humans vam prendre consciència de la nostra humanitat", vaig escriure un dia. Però també cal dir-los en veu alta perquè els conjurs van ser la primera forma de lluitar contra la por; amb les seves paraules el bruixot volia commoure les pedres i els vents, però commovia sobretot el cor dels qui l'escoltaven.

Quin conjur haurem de pronunciar ara en veu alta? Quins cors volem commoure? Jo el tinc ben partit.
...

Paisatge sense sentit

Llegeixo a La Vanguardia la magnífica crònica de Plàcid Garcia-Planes
des del front de Ben Jawat-Ras Lanuf (Líbia) i sento un cop més el
desig (i la vergonya) d'haver estat corresponsal al front. Desig del
periodisme a la vora del precipici, "sota el volcà", i la vergonya de
pensar que aquest periodisme "d'acció" necessita d'uns conflictes que
cal evitar a tota costa.
Mentre penso això m'adono de l'anunci d'automòvils de la pàgina del
costat: "Penses que el teu cotxe ho ha viscut tot?", em pregunta
l'eslogan. I jo m'interrogo sobre el sentit d'aquesta publicitat en
aquestes pàgines. És aquí intencionadament? Algú ha estudiat el perfil
dels lectors de les cròniques bèl.liques i ha pensat que ens agraden
els cotxes durs i tot terreny? O és casual, una possibilitat aleatòria
en el llançat?
Potser les guerres també són això. Una colla de gent amb ànsies
d'acció manipulats per uns quants que fan estudis de mercat sobre com
treure benefici de la previsible frustració de milers de persones
sotmeses als capricis megalòmans d'un general consentit. No crec en
teories conspiratòries, però la temptació de manipulació de les
febleses humanes per part de qui té el poder és molt gran.
Que ningú es pensi que no trobo legítima la rebel.lió contra els
dictadors. Simplement em pregunto quines circumstàncies afavoreixen
ara un esclat que tenia raons per produir-se fa més de 30 anys.
Gaddafi ha perdut els padrins? Per una qüestió de principis o de
càlcul? "Producte obsolet" en el mercat dels nous equilibris
internacionals?
Mentrestant anem mirant de lluny una guerra on una oposició sense
rostre, sense noms, sense història, lluita quasi bé amb les mans i
quatre fusells robats als serveis de seguretat dels pous petroliers
contra avions i carros de combat. La premsa occidental no sap res,
però els diplomàtics, si ens guiem per l'exemple anglès, tampoc. Ni
qui mana, ni quines forces representa, ni amb qui s'ha de parlar. Es
com si miréssim una pel.lícula on tots són extres.
Ben bé és el que diu el cronista: paisatge sense sentit.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Pa negre

Per fi he anat, aquesta nit, a veure la pel·líula de Villaronga de la qual tothom parlava i, realment, frapa. Una història dura, extraordinàriament ben explicada, extraordinàriament ben interpretada. M'ha impressionat el treball del joveníssim Francesc Colomer (Andreu), els matisos que és capaç de donar a la seva mirada, que la càmera persegueix a llarg de tota la pel·lícula en primers plans que ens van ensenyant com el cor se li torna de pedra a mesura que descobreix les "veritats" dels adults que l'envolten.

Impressiona, com no, la misèria moral que la història retrata, la misèria moral en què la guerra va ensorrar aquest país, més profunda, més dura, més salvatge encara que la misèria física. Et quedes exhaust quan la Florència (Nora Navas) no pot ni escopir a la cara de l'alcalde (Sergi López) perquè senzillament té la gola tan seca com l'ànima. Una misèria moral on tots els personatge s'empudeguen, fins i tot els que declaren fervorosament lluitar pels seus ideals. Quins ideals, es pregunta l'Andreu, justifiquen matar un nen? Pa negre ens diu una cosa que ja sabíem: posats contra les cordes i envoltats de llops, tots esdevenim llops, i els qui tenen el poder ens poden utilitzar i llençar-nos després a les escombreries. La revenja dels vencedors és insaciable i els pobres només es tenen a ells mateixos per vendre's: el pare es ven les mans i els principis, el fill es ven l'ànima, i la mare, impotent, els veu marxar tots dos empresonada en un dol etern.

No hi ha ni una engruna d'heroïcitat a Pa negre, ni un borrall d'èpica, només homes i dones trencats, fets miques, com si en aquell carro que s'estimba penyasegat avall al principi de la història hi anés la humanitat secera.
...

Translúcids, transparents... trompe-l'oeil

No deixarà mai de sorprendre'm com hi ha persones capaces de triomfar "apropiant-se" de les coses bones que d'altres del seu voltant fan, sense aportar gaire bé res més que un somriure satisfet pels èxits que assumeixen sense que els corresponguin. Són una mena de gent capaç de nedar i guardar la roba, afeccionats a adular al poder, i hàbils manipulant la informació. He de dir que, en general, els que he conegut són homes, i no és pas que siguin ociosos. La veritat és que no paren de reunir-se (força sovint al voltant d'una taula parada) i la seva agenda treu fum, però sempre resulta complex treure l'entrellat del que han estat fent en els darrers dies, els darrers mesos i els darrers anys, tot i que sentint-los parlar pots arribar a pensar que el país s'aturaria si ells no hi fossin.

La sort que tenen és que en això tan de moda del networking, presencial i virtual, mai s'aprofundeix massa en cap tema i, entre canapé i canapé, un es pot atribuir-se sense gaire problemes la feina pensada, dirigida i executada per altres. Però ni el món ni el país, siguem seriosos, no es para per una sola persona, com no es paren els bons projectes, perquè tot projecte que s'ho val és un treball d'equip.

Som un país que tendeix a la personalització i on abunden els lideratges autoritaris, o el que potser és més ajustat: autoritarisme disfressat de lideratge. La posició de líder no te la dóna la teva posició en la jerarquia, sinó la teva capacitat d'impulsar projectes, que és sempre impulsar persones.

Els personatges d'aquesta entrada són els que jo anomeno trompe-l'oeil (en castellà, tranpantojo), que s'agiten molt però que, al final, mai aporten res. S'aprofiten del fet que molts (ben sovint "moltes") transparents i translúcids fan la feina.