Dret a queixar-se

Aquesta tarda he plorat abraçada al coll del meu cavall. No sé molt bé per què. Potser per la frustració que em produeix que el Whisky estigui encara lesionat i no pugui compartir amb ell el plaer d'una cavalcada; potser perquè em sento una mare incapaç d'adreçar al seu fill i tinc un gran sentiment d'impotència que em pesa com una llosa; potser perquè l'estiu encén desitjos que mantinc tan embridats com puc però que, tot d'una, em sobrepassen i m'aclaparen...

Però quan em deixo arrossegar per la tristor de les coses petites, de sobte em sento també molt culpable, perquè penso que, amb tota la gent que hi ha que pateix tant, quin dret tinc jo a queixar-me? Penso en les famílies on tots els adults s'han quedat sense feina i els nens no saben quin futur els espera; penso en les persones que malviuen en països en guerra; penso en els que han patit el dolor de la mort de prop i encara no han pogut sobreposar-se a la pèrdua; penso en les dones maltractades i en els nens que sobreviuen pels carrers de mig món... i penso que no, que no tinc dret a queixar-me, i que les meves llàgrimes són una mica puerils.

Aquesta tarda, mentre plorava abraçada al seu coll, el meu cavall olorava la meva tristesa. Totalment immòbil, esperava que jo tornés a ser jo, mentre em deixava sentir la seva serenitat a través de la seva pell i el seu pèl tan suau. Quan m'ajupo al seu costat, el meu cavall m'olora l'esquena i amb els seus llavis gruixuts em fa pessigolles. Avui també ho ha fet, mentre li posava la pomada antiinflamatòria a la mà lesionada i m'ha fet riure. I he pensat que no, que no puc, que no podem deixar-nos arrossegar per les misèries petites, perquè necessitem totes les nostres energies per construir un món millor, per difícil que resulti, per als que sí tenen, de veritat, dret a queixar-se.

Dones estupendes

Diu el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans que és estupend allò capaç de causar estupefacció per allò que té de meravellós, de gran, de bell... Jo ahir vaig sopar amb les meves amigues estupendes i us puc ben assegurar que l'adjectiu (per què no confessar-ho, el nostre nom de guerra!) és perfectament encertat, perquè és una colla que causa estupefacció (elles, no jo) pel talent i la humanitat que s'aplega al voltant de la taula cada cop que quedem per sopar o dinar, unes trobades que intentem fer prou sovint.

Ahir, però, la nit era i va ser especial, perquè teníem aquí la Rosa, que és la nostra enviada especial al Canadà, país al qual el Govern català hauria de cobrar royalties per haver-nos manllevat a aquesta gran professional del màrqueting, mare apassionada, i camarada excel·lent, sacerdotessa de l'ordre del cargol, capaç d'empaquetar una casa en un parell de capses, prendre cada filla d'una mà, i travessar el món per a fer possible el somni del seu company. Ahir celebràvem que ha tornat uns dies a casa i al voltant de la taula hi havia dignes representants de l'estirp de les dones fortes, d'aquelles que aguanten el món i mouen les organitzacions, però sobretot d'aquelles que mai traeixen la confiança que hi has dipositat, perquè la seva divisa és el compromís i el seu segell de marca, la generositat.

Algun dia escriuré un llibre sobre aquestes dones fortes i sobre algunes altres que ahir no eren a la taula (unes perquè viatjaven o treballaven, però altres perquè no pertanyen a aquest club, però són igual de magnífiques: valentes, intel·ligents, responsables...)

El que caracteritza les dones fortes no és ni una professió, ni un origen social, ni l'horòscop, ni els interessos intel·lectuals, ni el tipus de parella que tenen (o que van tenir). La maternitat ens uneix, com a experiència compartida, però no és imprescindible. El que caracteritza les dones fortes és la passió, la capacitat d'abocar cos i ànima en un projecte, i de fer-ho per convicció, no per interès i, fins i tot, contra els propis interessos. Les dones fortes són aquelles capaces d'abraçar la vida amb totes les seves forces i fer que les coses passin. Les dones fortes són les meves amigues i això és un privilegi.

Una nit a Maputo

Camino entre la gentada quasi sense adonar-me'n, amb la mirada concentrada en l'ombra que s'allarga davant meu. L'advertiment sobre els riscos d'una nit de festa calorosa regada amb molta cervesa m'han fet recordar una nit a Maputo, fa més de 10 anys. La percepció de perill és sempre relativa i molt subjectiva. Jo, a Moçambic, no vaig tenir mai percepció de perill, ni caminant de nit pel centre de la capital, ni sola al mig d'un camp de refugiats o fent temps en un petit aeròdrom al mig del no res, sense telèfon, amb un anglès limitat, rudiments de portuguès i cap coneixement de les llengües locals; i el que potser és més important: amb un relatiu desconeixement, per part dels meus companys, de la meva ubicació exacta.

Aquesta nit no té res a veure amb la nit de Maputo (tret potser que a l'aire comença a flotar la paraula emergència, que és el que em va portar a l'Àfrica austral, tot i que es tracti d'emergències d'ordre molt divers: allà lluitàvem contra els elements i la pobresa, aquí l'economia lluita contra nosaltres i ens esbatussa una riquesa mal portada per uns quants que acabarà fent-nos a tots més pobres). En aquella nit jo caminava concentrada intentant entendre la situació d'un país i mesurar l'impacte del nostre ajut; en aquesta nit camino concentrada intentant entendre per què els sentiments ens porten cap allà on no ens convé anar, per què ens dominen, intento entendre un dolor que se m'escapa i el pes del qual estàs aprenent a suportar, i penso en el que voldria fer per ajudar-te a suportar-lo, i que no faré mai.

Però aleshores pensava i ara penso en la por: en la d'aquella vella periodista per a qui Maputo era la ciutat més perillosa del món, perquè la seva imatge havia quedat congelada en un passat que ella percebia encara com una amenaça. Recordo haver pensat que, de vegades, ens quedem penjats en una idea de com són les coses (un país, una persona, una situació) i ens resulta difícil acceptar la seva evolució, els seus canvis. Avui, mentre camino, penso en les meves pors, i en com he après a controlar-les totes, totes menys una: la por a expressar els meus sentiments. Puc caminar sola per carrers foscs, o assumir decisions difícils. No em fa res acceptar responsabilitats amb totes les seves conseqüències, però quan es tracta del meu cor, em sento tan vulnerable que la por em fa maldestre i em deixa incapaç de comunicar-me. Puc ser aspra quan vull ser suau; rígida quan vull ser flexible; distant quan desitjo apropar-me... I no puc dir el que sento, perquè sento que les paraules em traeixen.


Sento passes darrera meu i la veu estentòria d'un borratxo. Sento que s'apropa, però no tinc por, perquè ara mateix no sóc aquí, camino per la nit de Maputo, abans que tot comencés, abans que em trenquessin el cor i comencés a recollir-ne els trossos per tornar-lo a esberlar en un somni impossible, i mentre camino penso en quan només hi havia el perill de perdre'm a la nit africana.

Informació

Hi ha dues menes d'actituds que porten irremisiblement al desastre en
el món actual (i crec que també devien ser força pertorbadores en
temps pretèrits). Una és la d'aquelles persones incapaces d'
"escoltar" el que passa al seu voltant, que són sordes a les paraules
i cegues davant els esdeveniments, les actituds i els gestos. Són
persones tan convençudes de la seva "veritat" que només processen les
dades i fets que reafirmen les seves conviccions i apriorismes;
construeixen un món en el que conviden a participar tothom però com a
meres estàtues de cera, perquè ningú (tret d'uns pocs escollits) pot
aportar res que millori el món perfecte en el que viuen.

En la seva versió mística i creativa, els "sords" poden ser grans
artistes, molt probablement intractables, però segurament força
productius, ja que la realitat no els distreu mai. En qualsevol altre
tipus de feina, caldrà vigilar la seva interacció amb els equips (només sap
rebre i donar ordres: pot ser un bon soldat, fins i tot un caporal,
però a l'Estat Major ho té tot per fer perdre una guerra).

L'altra actitud és la dels que acomulen informació i després no saben
què fer-ne. En aquest cas, la diversitat és molt més àmplia. En
aquesta categoria hi ha una bona colla de polítics, un nombre
considerable de directius i gestors i alguns periodistes escadussers.
N'hi ha que ho fan per pura incompetència, hi ha qui confon el poder
amb retenir informació suposadament estratègica (sense adonar-se que
la informació és com l'aigua, que si s'estanca es podreix, és a dir
que dóna vida a moltes cuques i mosquits, però que deixa de ser
potable) i hi ha qui es veu superat per trovar-se en un vértex de
coneixement pel que no estava preparat.

Se m'acudeixen uns quants exemples de cada tipologia, però me les
guardo per altres entrades.


--
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

Atrapada

M'he quedat atrapada per la tamborinada que cau sobre Terrassa.
Semblava que només eren quatre gotes i que podria curar la pota del
meu cavall (el veterinari em renyaria, perquè, en realitat, va coix de
la mà esquerra) i marxar en 10 minuts. Però fa mitja hora que espero
que passi el xàfec, que em deixaria ben xopa a llarg dels cinc metres
escassos que em separen del box del Whisky.

Hi ha moments que sembla que afluixa, però aleshores, sobtadament, la
pluja torna créixer en intensitat. I em manté asseguda i expectant
davant de la finestra, esperant que s'allunyi la tempesta.

El mosso, calçat amb gruixudes botes (no és el meu cas) i armat de
paraigües, intenta aprofitar el temps, per bé que l'aiguat li ho posi
difícil. La pomada a la mà del meu cavall potser pot esperar, però jo
no vull moure'm de moment, perquè arribar fins al cotxe sense haver de
nedar em costarà una mica.

Atrapada i sense llibres, sense informes per llegir, perquè m'he
deixat el Kindle a casa. Això potser és el pitjor.

--
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré