Miro el mar des de la Platja de la Marquesa, mentre el meu fill va i ve preparant la seva canya. Passa més temps en els preparatius que amb l'ham a l'aigua i em fa pensar amb aquestes il.lusions compartides per tanta i tanta gent (aquí al Delta a cada poble i quasi a cada casa hi ha una estelada) que no sé si podríem veure materialitzar-se amb el mateix entusiasme.
Diuen que el clam per la independència del proper 11 de setembre serà massiu, però estic segura que pocs compartim una mateixa idea de com podria ser aquesta Catalunya nova de la qual ens parlen. De fet, jo no me la sé imaginar. Ni tan sols sé si la vull. Al contrari d'altres, jo em sentia bé sent espanyola alhora que catalana, fins que els governs del PP, alguns "barons" del PSOE, El Mundo, la COPE i mitjans similars m'han espatllat el caràcter. Jo creia que era possible l'Espanya dels pobles, ara no crec ni que sigui possible Espanya (o almenys no una en la que la gent com jo, catalans i no catalans, ens puguem reconèixer).
Penso en aquestes coses mentre veig els veïns de pesca treure una bona orada del mar. Això anima el panorama i les expectatives del meu fill. Aquest cap de setmana llarg al Delta és un espai de trobada que he buscat per apropar-me a ell. No és fàcil, perquè el seu tarannà solitari i a voltes passiu aixeca moltes barreres al seu voltant. És un nen tímid que venç la timidesa amb un punt de cinisme i desdeny, més capaç d'expressar el seu desacord amb el que li proposes que de verbalitzar alternatives. Suposo que res que no facin altres adolescents, però no sé si les meves estratègies són les millors. La pesca és una de les poques coses capaces de mobilitzar el Lluís. Una orada seria una fantàstica ofrena als déus de l'amor mare-fill.
Enviat des del meu iPhone
10 de set. 2012
8 de set. 2012
Tarda impressionista
En el temps que em costa travessar l'illa que va de Rambla Catalunya a Balmes veig a un grup d'amics fent la onada al cambrer del bar, que riu l'acudit entre tímid i afalagat; dues noies rosses de delicada bellesa saxona es troben al meu costat i s'abracen emocionades; el noi que camina cap a mi aixeca el cap, ensuma la flaire deliciosa que surt de la porta del restaurant, i somriu amb una satisfacció infantil, tornant a ser per uns segons aquell nen que entela el vidre de l'aparador de la pastisseria mentre mira amb els ulls esbatanats un pastís de crema, nata i xocolata.
Les tres imatges em produeixen una intensa felicitat, com notes de colors brillants sobre una tela grisa. Penso en Sisley i en Van Gogh, i en les sensacions agradables que es desprenen de les coses senzilles... olors, textures, sabors, emocions... plaers que tenim a l'abast de la mà i que no podem deixar escapar en aquests temps aspres i empeltats de desànim. Els petits moments feliços són un tresor que no hem de deixar que ens robin els superbs i els mediocres ambiciosos.
Em venen al cap altres imatges: dos operaris muntant una bastida, l'home ferrant un cavall... Recordo que a la ràdio han dit que els grecs hauran de treballar sis dies a la setmana, i em ve al cap quan jo anava a escola els dissabtes al matí, i el meu barri era un llarg carrer sense asfaltar on la major part del dia l'únic que senties era el traca-trac imparable dels telers, qualsevol dia de l'any, de les sis del matí a les deu de la nit i, a algunes fàbriques, tota la nit també. És com si algunes idees i decisions que s'estan prenent ara ens volguessin conduir a uns temps que ens pensàvem que no tornarien, perquè eren durs, perquè eren feixucs i eren injustos. No hi hem de tornar, però val la pena recordar aquells temps perquè hem oblidat algunes coses que llavors sabíem: que no ens podem conformar en ser mers consumidors passius i individualistes de plaers trivials, de joguines prescindibles, de gadgets de marca per a enlluernar envejosos i deutors; que la vida real, la que ens fa forts, està en una encaixada, en la feina ben feta, en la comunitat de la que formem part, en les persones que confien en nosaltres i en les que confiem...
S'acaba una llarga setmana que se m'ha fet duríssima. M'ha costat tornar a la feina després de les vacances i se m'ha fet molt difícil concentrar-me i trobar el ritme. La bona notícia és que torno a muntar el meu cavall, el Whisky, que segueix "marcant" de la mà esquerra, però menys que quan no feia exercici; la notícia no tan bona és que vaig perdre l'equilibri dissabte passat i vaig caure del cavall, amb tan mala sort que vaig picar amb l'os sacre a terra i m'ha fet mal tota la setmana.
Mentrestant, Michelle Obama ha fascinat el món defensant la candidatura del seu marit a la convenció demòcrata, els científics han donat a conèixer la matèria fosca del DNA i l'Esperanza Aguirre se n'ha endut Eurovegas. Però no em direu que us agrada més tenir un casino que l'olor d'una barra de pa acabada de fer!
Les tres imatges em produeixen una intensa felicitat, com notes de colors brillants sobre una tela grisa. Penso en Sisley i en Van Gogh, i en les sensacions agradables que es desprenen de les coses senzilles... olors, textures, sabors, emocions... plaers que tenim a l'abast de la mà i que no podem deixar escapar en aquests temps aspres i empeltats de desànim. Els petits moments feliços són un tresor que no hem de deixar que ens robin els superbs i els mediocres ambiciosos.
Em venen al cap altres imatges: dos operaris muntant una bastida, l'home ferrant un cavall... Recordo que a la ràdio han dit que els grecs hauran de treballar sis dies a la setmana, i em ve al cap quan jo anava a escola els dissabtes al matí, i el meu barri era un llarg carrer sense asfaltar on la major part del dia l'únic que senties era el traca-trac imparable dels telers, qualsevol dia de l'any, de les sis del matí a les deu de la nit i, a algunes fàbriques, tota la nit també. És com si algunes idees i decisions que s'estan prenent ara ens volguessin conduir a uns temps que ens pensàvem que no tornarien, perquè eren durs, perquè eren feixucs i eren injustos. No hi hem de tornar, però val la pena recordar aquells temps perquè hem oblidat algunes coses que llavors sabíem: que no ens podem conformar en ser mers consumidors passius i individualistes de plaers trivials, de joguines prescindibles, de gadgets de marca per a enlluernar envejosos i deutors; que la vida real, la que ens fa forts, està en una encaixada, en la feina ben feta, en la comunitat de la que formem part, en les persones que confien en nosaltres i en les que confiem...
Mentrestant, Michelle Obama ha fascinat el món defensant la candidatura del seu marit a la convenció demòcrata, els científics han donat a conèixer la matèria fosca del DNA i l'Esperanza Aguirre se n'ha endut Eurovegas. Però no em direu que us agrada més tenir un casino que l'olor d'una barra de pa acabada de fer!
22 d’ag. 2012
Males notícies
El meu cavall està avui, 22 d'agost, tan coix com a primers d'abril quan li van diagnosticar l'arrencament de lligaments, i la capacitat de recuperació de les seves articulacions ha demostrat en aquests cinc mesos ser més que nul·la, recessiva. La cosa pinta malament i jo estic feta pols.
Vaig llegir a Tuva, un llibre de Gonzalo Moure que em va recomanar un amic, que els tuvans no posen nom als cavalls "perquè no l'entenen". Però jo crec que no és per això: no els hi posen nom, com no ho fan tampoc per aquí els tractants de bestiar, per no agafar-los afecte. Un se sent personalment responsable dels éssers als quals ha posat nom, i potser per això porto tot el dia preguntant-me quin futur li espera al meu cavall. Totes les altres consideracions em semblen menors al costat d'aquesta. Jo seguiré muntant, però no podré fer-ho amb el Whisky, que és el que jo volia, perquè just quan ens començàvem a entendre tot se'n va anar en orris per la maleïda lesió. I no sé què serà d'ell, perquè en les actuals condicions, jo no el podré mantenir.
Hem tingut molt mala sort, ell i nosaltres. Se'm fa un nus a la gola només de pensar-hi.
Vaig llegir a Tuva, un llibre de Gonzalo Moure que em va recomanar un amic, que els tuvans no posen nom als cavalls "perquè no l'entenen". Però jo crec que no és per això: no els hi posen nom, com no ho fan tampoc per aquí els tractants de bestiar, per no agafar-los afecte. Un se sent personalment responsable dels éssers als quals ha posat nom, i potser per això porto tot el dia preguntant-me quin futur li espera al meu cavall. Totes les altres consideracions em semblen menors al costat d'aquesta. Jo seguiré muntant, però no podré fer-ho amb el Whisky, que és el que jo volia, perquè just quan ens començàvem a entendre tot se'n va anar en orris per la maleïda lesió. I no sé què serà d'ell, perquè en les actuals condicions, jo no el podré mantenir.
Hem tingut molt mala sort, ell i nosaltres. Se'm fa un nus a la gola només de pensar-hi.
Calor
Fa tanta calor que no puc dormir, però tinc tanta son que em costa escriure. Estic cansada perquè malgrat la calor he anat a muntar, a provar un cavall amb el que segurament seguiré treballant (aprenent) mentre espero que es recuperi el Whisky.
M'han dit que el meu nou amic es diu Chaque Mate, i naturalment el nom és un acudit que s'adiu molt bé amb la tranquil·litat del lusità que el porta. La hípica on he anat a muntar-lo està plena de cavalls espanyols (PRE) magnífics, cavalls d'una gran bellesa i d'una gran noblesa, però que demanen bons genets per muntar-los. T'asseus a fer la tertúlia amb els propietaris i els clients i, si ets com jo, una amazona tardana i un pèl poruga (aprensiva potser fora més just), t'impressiones una mica, perquè les anècdotes sempre s'expliquen dels cavalls dolents, no pas del bons; d'aquell que es tirava literalment a terra o contra una paret per fer caure el genet, o d'aquell altre que va obligar a parar el remolc, perquè estava destrossant-lo literalment a coces, o d'aquell altre que no deixava que s'acostés ni l'amo per poder-li posar la capçada...
D'altra banda, quan pots passar per sota de la maixella ("quijada") d'un cavall quasi sense ajupir-te, la seva envergadura ja comença a impressionar-te. No, no, el lusità no és tan gran, però hi ha uns quants veïns de box que sí.
Tinc massa calor i massa son per a fer metàfores hípiques o de qualsevol altra mena, així que seguiré sense fer una entrada sobre política, que aquesta setmana va sobretot d'agendes (qui anirà a on i en qualitat de què, els catalans, mentre al País Basc es convoquen avui unes eleccions que fa quatre dies no feien falta encara.) La pregunta obvia és "què tens posat a l'agenda l'11 de setembre?". Demà parlem de les respostes.
M'han dit que el meu nou amic es diu Chaque Mate, i naturalment el nom és un acudit que s'adiu molt bé amb la tranquil·litat del lusità que el porta. La hípica on he anat a muntar-lo està plena de cavalls espanyols (PRE) magnífics, cavalls d'una gran bellesa i d'una gran noblesa, però que demanen bons genets per muntar-los. T'asseus a fer la tertúlia amb els propietaris i els clients i, si ets com jo, una amazona tardana i un pèl poruga (aprensiva potser fora més just), t'impressiones una mica, perquè les anècdotes sempre s'expliquen dels cavalls dolents, no pas del bons; d'aquell que es tirava literalment a terra o contra una paret per fer caure el genet, o d'aquell altre que va obligar a parar el remolc, perquè estava destrossant-lo literalment a coces, o d'aquell altre que no deixava que s'acostés ni l'amo per poder-li posar la capçada...
D'altra banda, quan pots passar per sota de la maixella ("quijada") d'un cavall quasi sense ajupir-te, la seva envergadura ja comença a impressionar-te. No, no, el lusità no és tan gran, però hi ha uns quants veïns de box que sí.
Tinc massa calor i massa son per a fer metàfores hípiques o de qualsevol altra mena, així que seguiré sense fer una entrada sobre política, que aquesta setmana va sobretot d'agendes (qui anirà a on i en qualitat de què, els catalans, mentre al País Basc es convoquen avui unes eleccions que fa quatre dies no feien falta encara.) La pregunta obvia és "què tens posat a l'agenda l'11 de setembre?". Demà parlem de les respostes.
19 d’ag. 2012
Els colors de l'illa
Les cales de Menorca tenen molts colors. De fet, jo diria que cadascuna té un color diferent. De la banda de Tramuntana moltes cales són vermelles —com la del Pilar, on s'hi arriba a peu després d'una llarga caminada, que pot anar dels 30 als 45 minuts, segons la ruta triada, o a cavall, com ho vam fer nosaltres, després d'una hora i mitja de trotar i galopar per boscos i camps—, però també d'un marró grisenc, com la Cala dels Alocs, una platja de còdols on vaig començar a escriure aquesta entrada.
Les cales del Migjorn, en canvi, des del Cap d'Artutx a Binibèquer, són blanques, d'una sorra fina que pot variar del blanc marbrat i brillant de Son Xoriguer o la Macarella, al grisenc, com de còdols triturats —serà això?—, de Sant Tomàs.
La cala dels Alocs em va fer agafar paper i llapis perquè em va semblar un lloc força especial. I no només perquè la manca de sorra n'allunyi la majoria dels banyistes, que la deixen de banda i enfilen el Camí de Cavalls en direcció al Pilar. Crec que Paul Auster valoraria millor que ningú que jo la visités just després de llegir la seva digressió sobre l'autoria del Quixot, inclosa a la novel·la City of Glass de la que parlava en una entrada anterior, perquè, en l'accés als Alocs, una sèrie d'escultures adossades a una petita casa de pescadors et recorda que justament aquí, el 2005, els lletraferits illencs van venir a celebrar els 400 anys del Quixot.
L'altra cosa que la fa especial són el inquilins que té els Alocs: mitja dotzena de menorquins rondant la seixantena que passen el dia instal·lats en una mena d'embarcador que hi ha repenjat contra les roques que tanquen la cala a la dreta. Allà hi tenen una petita construcció amb sostre de mitja volta prou gran per encabir una barca de pesca mitjana, que devia ser la funció per la qual es va construir, però que ara aquesta colla de vigilants de la platja granadets fan servir de magatzem per taules, cadires, para-sols i, sobretot, per mantenir a l'ombra les neveres amb cerveses que han portat fins a la porta mateix en el seu jeep.
Tenen veus potents i estentòries, que alguns afinen prou bé per deixar-se anar amb boleros i havaneres quan creuen que l'ocasió s'ho mereix. L'altre dia els va fer refilar la presència de dues sirenes catalanes (la definició és d'ells) que van emergir nues a l'embarcador convidades a compartir unes cerveses després de consultar-los, tot banyant-se, la manera d'arribar a la Cala en Calderer. Els inquilins dels Alocs ofereixen el seu ajut, ara i adés, a qui els abelleix: a les dues aventureres els van deixar un caiac perquè poguessin fer per mar un camí que per terra és força llarg i pesat amb la calor d'aquests dies; als submarinistes que van arribar poc després els van oferir un espai òptim per preparar la immersió i deixar roba i estris mentre bussejaven; a la vella parella d'anglesos, una estoneta de repòs a l'ombra (que segurament els va estalviar una insolació).
A la resta no ens van fer ni cas, però ens van entretenir. Cap a quarts de tres, després de distreure'ns una estona amb uns quants retrets repicats sobre qui havia pagat les cerveses i qui s'havia fet el longuis, van desaparèixer, però més tard ens els vam trobar fent la sobretaula a la caseta de pescadors de l'entrada de la cala, sota l'ombra allargada de la trista figura de l'hidalgo Don Quixote. Us he dit que era grisa, oi? Doncs crec que he errat, els Alocs és verd fosc, com el color de la cara de Sancho Panza que ens mira i ens diu adéu des del mur de la casa.
Les cales del Migjorn, en canvi, des del Cap d'Artutx a Binibèquer, són blanques, d'una sorra fina que pot variar del blanc marbrat i brillant de Son Xoriguer o la Macarella, al grisenc, com de còdols triturats —serà això?—, de Sant Tomàs.
La cala dels Alocs em va fer agafar paper i llapis perquè em va semblar un lloc força especial. I no només perquè la manca de sorra n'allunyi la majoria dels banyistes, que la deixen de banda i enfilen el Camí de Cavalls en direcció al Pilar. Crec que Paul Auster valoraria millor que ningú que jo la visités just després de llegir la seva digressió sobre l'autoria del Quixot, inclosa a la novel·la City of Glass de la que parlava en una entrada anterior, perquè, en l'accés als Alocs, una sèrie d'escultures adossades a una petita casa de pescadors et recorda que justament aquí, el 2005, els lletraferits illencs van venir a celebrar els 400 anys del Quixot.
L'altra cosa que la fa especial són el inquilins que té els Alocs: mitja dotzena de menorquins rondant la seixantena que passen el dia instal·lats en una mena d'embarcador que hi ha repenjat contra les roques que tanquen la cala a la dreta. Allà hi tenen una petita construcció amb sostre de mitja volta prou gran per encabir una barca de pesca mitjana, que devia ser la funció per la qual es va construir, però que ara aquesta colla de vigilants de la platja granadets fan servir de magatzem per taules, cadires, para-sols i, sobretot, per mantenir a l'ombra les neveres amb cerveses que han portat fins a la porta mateix en el seu jeep.
Tenen veus potents i estentòries, que alguns afinen prou bé per deixar-se anar amb boleros i havaneres quan creuen que l'ocasió s'ho mereix. L'altre dia els va fer refilar la presència de dues sirenes catalanes (la definició és d'ells) que van emergir nues a l'embarcador convidades a compartir unes cerveses després de consultar-los, tot banyant-se, la manera d'arribar a la Cala en Calderer. Els inquilins dels Alocs ofereixen el seu ajut, ara i adés, a qui els abelleix: a les dues aventureres els van deixar un caiac perquè poguessin fer per mar un camí que per terra és força llarg i pesat amb la calor d'aquests dies; als submarinistes que van arribar poc després els van oferir un espai òptim per preparar la immersió i deixar roba i estris mentre bussejaven; a la vella parella d'anglesos, una estoneta de repòs a l'ombra (que segurament els va estalviar una insolació).
A la resta no ens van fer ni cas, però ens van entretenir. Cap a quarts de tres, després de distreure'ns una estona amb uns quants retrets repicats sobre qui havia pagat les cerveses i qui s'havia fet el longuis, van desaparèixer, però més tard ens els vam trobar fent la sobretaula a la caseta de pescadors de l'entrada de la cala, sota l'ombra allargada de la trista figura de l'hidalgo Don Quixote. Us he dit que era grisa, oi? Doncs crec que he errat, els Alocs és verd fosc, com el color de la cara de Sancho Panza que ens mira i ens diu adéu des del mur de la casa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
