Hi ha dies que s'apodera de mi una sobtada i inexplicable felicitat. Penso en el que he fet i no encerto a trobar coses massa diferents de desenes d'altres dies. Potser, em dic, és veritat que he completat algun objectiu humil: un text que volia escriure, una petita reparació domèstica que feia falta, un plat que m'ha quedat especialment gustós... Però, si ho analitzo amb deteniment, m'adono que l'alegria ja hi era abans, que la satisfacció per aquest petit èxit quotidià és, en realitat, fruit d'aquella alegria prèvia amb la que he acarat el repte. Simplement, m'he llevat amb la disposició de veure mig plens tots els gots mig buits del món. I val a dir que és una sensació fantàstica!
Hi reflexiono més i em pregunto si tot plegat és perquè ha arribat l'estiu i el temps de les vacances, i prenc menys cafè i dormo més hores... Però tampoc és això, perquè també hi ha dies d'aquests a l'hivern, i de vegades en mig de períodes on la feina em surt per les orelles i en els quals m'empaita l'estrès. Voldria saber si és alguna cosa que menjo, per tenir-ne sempre el rebost ple...
De vegades, tanmateix, penso que hi deu tenir a veure una mica la màgia. M'imagino que els nostres cossos són com antenes que capten els desitjos i els moments fugaços de felicitat que corren pel món, orfes, i els fan seus. De vegades somnio que he caçat al vol, com una papallona amb una fina xarxa, un pensament bonic sobre mi, i que aquest pensament és teu.
No en sé la raó, ni l'origen. No la puc emmagatzemar, per recuperar aquesta felicitat en un futur incert. Només la puc viure. M'agradaria poder compartir-la amb els que estimo. Tocar-los la punta dels dits amb la punta dels meus dits, i que ens travessés la felicitat com un corrent elèctric, com un riure contagiós. M'agradaria fer-la créixer per poder regalar-la a tots els que la necessiten. M'agradaria poder oferir-te-la a tu, encara que siguis lluny, perquè te la mengessis a cullerades, com un gelat, i que, ni que fos per uns moments, la felicitat t'omplís tot i esborrés tots els dolors.
M'agradaria que aquest escrit fos un conjur.
9 d’ag. 2013
3 d’ag. 2013
Tots amb l'Ebre!!
La Plataforma en Defensa de l'Ebre i l'ONG internacional s'han coordinat per mobilitzar el màxim nombre possible de persones contra un Pla que, una vegada més, posa per davant els interessos a curt termini d'uns quants en perjudici d'un patrimoni natural que és de tots. Es prioritza la construcció de nous embassaments en els trams de l'Alt Aragó (obres que múltiples organitzacions ecologistes han denunciat pel negatiu impacte ambiental en el seu entorn directe) i es posa en risc el cabal d'aigua en els trams finals del riu i, com a conseqüència, els ecosistemes del Delta i de la zona marina propera a la desembocadura.
Un cop més, els interessos de la majoria dels ciutadans són víctimes de la cobdícia d'uns pocs: licitacions milionàries que beneficien a unes quantes constructores i a uns quants intermediaris; secans que esdevenen regadius en una Europa d'agricultura subvencionada i en un país on el gruix dels ajuts al camp de la UE se'ls embutxaquen uns quants aristòcrates (i no és una metàfora: la Duquesa de Alba, una de les principals beneficiàries de la PAC a Espanya, se'n du cada any uns 3 milions d'euros en subsidis i no és pas l'única)... Ho hem d'aturar! Fes-ho córrer!
27 de jul. 2013
Una línia tan fina
M'he instal·lat a la terrassa de casa, perquè al despatx hi fa massa calor. Però aquest és un espai més per a llegir que per a escriure. Em distreuen els ocells, els núvols del cel, els jocs dels nens dels veïns, el gos de la casa del costat, el meu, que vigila totes aquestes coses i em dóna cops a la mà perquè l'acariciï...
Així són les tardes d'estiu quan encara arrosseguem el cansament de tot un any de presses, de feina feixuga; quan voldríem ser creatius i només ens sentim eixorcs.
Em quedo mirant el pati buit de la veïna i sento una espurna de tristesa al cor per no haver-me pogut acomiadar abans que comencés el seu viatge sense retorn. Miro les males herbes que creixen pels racons i l'arrebossat de les parets del patí, inflat i a punt de caure aquí i allà, i em pregunto què en deuen haver fet de les esponeroses hortènsies que pintaven de rosa i malva el meu humil paisatge de patis interiors. La casa espera, malalta, algú que curi les seves ferides i la torni a la vida.
Miro el pati buit i penso, una vegada més, en com n'és d'estrany que la frontera entre la vida i la mort sigui una línia tan fina. Ens costa tant néixer i aprendre a viure!!! I en un minut, en uns segons, tots els nostres somnis (i els dels qui ens estimen) poden quedar suspesos en el buit, recaragolats en la ferralla d'un tren, esclafats contra el paviment d'una carretera...
Evidentment, m'ha afectat, com a tots penso, l'accident de Santiago de Compostela. Però el que m'impressiona no és només aquest cas, les 78 vides arrabassades sobtadament, en una maniobra absurda, en un revolt mal gestionat, tot plegat potser evitable, sinó el fet mateix de la vida aturant-se de sobte, com una espelma que s'apaga, ara hi ha flama, ara ja no. I com canvia tot de cop al voltant d'aquest silenci.
La tarda passa lenta i mentre em deixo bressolar per la música búlgara penso que he de guardar els meus somnis en un lloc segur (potser en un conte, potser en un poema, potser en una cançó...) perquè cap parca imprevisible me'ls pugui prendre.
Així són les tardes d'estiu quan encara arrosseguem el cansament de tot un any de presses, de feina feixuga; quan voldríem ser creatius i només ens sentim eixorcs.
Em quedo mirant el pati buit de la veïna i sento una espurna de tristesa al cor per no haver-me pogut acomiadar abans que comencés el seu viatge sense retorn. Miro les males herbes que creixen pels racons i l'arrebossat de les parets del patí, inflat i a punt de caure aquí i allà, i em pregunto què en deuen haver fet de les esponeroses hortènsies que pintaven de rosa i malva el meu humil paisatge de patis interiors. La casa espera, malalta, algú que curi les seves ferides i la torni a la vida.
Miro el pati buit i penso, una vegada més, en com n'és d'estrany que la frontera entre la vida i la mort sigui una línia tan fina. Ens costa tant néixer i aprendre a viure!!! I en un minut, en uns segons, tots els nostres somnis (i els dels qui ens estimen) poden quedar suspesos en el buit, recaragolats en la ferralla d'un tren, esclafats contra el paviment d'una carretera...
Evidentment, m'ha afectat, com a tots penso, l'accident de Santiago de Compostela. Però el que m'impressiona no és només aquest cas, les 78 vides arrabassades sobtadament, en una maniobra absurda, en un revolt mal gestionat, tot plegat potser evitable, sinó el fet mateix de la vida aturant-se de sobte, com una espelma que s'apaga, ara hi ha flama, ara ja no. I com canvia tot de cop al voltant d'aquest silenci.
La tarda passa lenta i mentre em deixo bressolar per la música búlgara penso que he de guardar els meus somnis en un lloc segur (potser en un conte, potser en un poema, potser en una cançó...) perquè cap parca imprevisible me'ls pugui prendre.
16 de jul. 2013
Els móns amagats
M'han explicat la història d'un nen de cinc anys que creu que morir-se no ha de ser pas dolent, perquè així podrà anar al cel, "on no hi ha mai problemes". Ell, quan en té, de problemes, les petites frustracions que viuen tots els nens, es pica a ell mateix tan fort com pot amb el seu petit puny. Com és el món d'un nen que pensa que pot ser millor morir-se que viure la seva vida, quan la vida només ha de ser joc i descoberta? Qui té cura del seu cos i del seu esperit?
També m'han explicat la història d'un nen de nou anys que quan obre la nevera a casa del seu avi, pren una cervesa enlloc d'una aigua o un refresc per tenir alguna cosa per veure durant l'excursió. Aquest nen dorm a casa del seu avi mentre els seus germans grans dormen un a la presó i l'altre el reformatori, i la seva mare dorm en el silenci (és sorda) d'on la va treure un home per fer-li quatre fills i després abandonar-la. Aquest nen, quan té problemes, sovint pica amb el puny a qui té més a prop.
Aquestes històries me les explica la Capitana Oxis, una heroïna que ajuda la Capitana Ozó a lluitar contra el Capità Metà, per aconseguir un món menys contaminat, més bonic i més sa per a tots. Un món millor en el que els nens trists i enfadats puguin trobar motius per abraçar-se en lloc de pegar-se o barallar-se amb els companys. La Capitana Oxis i els seus col·legues passen el dia amb tots aquests nens i els ensenyen que el món té uns horitzons molt més amples que els que ells veuen des del menjador de casa i gent més diversa i interessant que la del "reality show" que hi ha permanentment sobre la pantalla del seu televisor. La Capitana Oxis i els seus col·legues són també els meus herois, perquè tenen cura dels cossos i els esperits dels nens que viuen en móns amagats dels que massa sovint ens oblidem.
De vegades tinc la impressió que el món és com una ceba feta de moltes capes. Nosaltres vivim a les de fora i ens oblidem dels móns amagats que hi ha a sota, però, com les cebes, si les obres pel mig per mirar com són per dins, et fan plorar. Per això, els nens, i tots nosaltres, necessitem herois valents i incorruptibles.
També m'han explicat la història d'un nen de nou anys que quan obre la nevera a casa del seu avi, pren una cervesa enlloc d'una aigua o un refresc per tenir alguna cosa per veure durant l'excursió. Aquest nen dorm a casa del seu avi mentre els seus germans grans dormen un a la presó i l'altre el reformatori, i la seva mare dorm en el silenci (és sorda) d'on la va treure un home per fer-li quatre fills i després abandonar-la. Aquest nen, quan té problemes, sovint pica amb el puny a qui té més a prop.
Aquestes històries me les explica la Capitana Oxis, una heroïna que ajuda la Capitana Ozó a lluitar contra el Capità Metà, per aconseguir un món menys contaminat, més bonic i més sa per a tots. Un món millor en el que els nens trists i enfadats puguin trobar motius per abraçar-se en lloc de pegar-se o barallar-se amb els companys. La Capitana Oxis i els seus col·legues passen el dia amb tots aquests nens i els ensenyen que el món té uns horitzons molt més amples que els que ells veuen des del menjador de casa i gent més diversa i interessant que la del "reality show" que hi ha permanentment sobre la pantalla del seu televisor. La Capitana Oxis i els seus col·legues són també els meus herois, perquè tenen cura dels cossos i els esperits dels nens que viuen en móns amagats dels que massa sovint ens oblidem.
De vegades tinc la impressió que el món és com una ceba feta de moltes capes. Nosaltres vivim a les de fora i ens oblidem dels móns amagats que hi ha a sota, però, com les cebes, si les obres pel mig per mirar com són per dins, et fan plorar. Per això, els nens, i tots nosaltres, necessitem herois valents i incorruptibles.
2 de jul. 2013
Inquietuds
De totes aquelles coses que no crec haver fet massa bé en aquesta vida, la que més m'inquieta és la relació amb el meu fill. Crec que totes les mares, o almenys una gran majoria, sempre ens sentim insegures, sempre dubtem d'haver-ho fet o estar-ho fent prou bé amb els nostres fills. Els hem transmès aquells valors que considerem essencials? Serà la formació que els donem suficientment bona, prou adequada per garantir-los un futur? Els seus problemes, són a causa d'alguna cosa que no vam fer prou bé anys enrere? Li convenen aquests amics que no ens agraden gaire? Li hauria d'haver dedicat més temps? (...)
Podria seguir fent-me preguntes tota la nit. I no trobaria cap de les respostes que busco. Però, si les trobés, crec que em sorgirien noves preguntes.
Introvertit i mandrós, el meu fill és d'aquells nois simpàtics que a l'escola van fatal i arriba un moment, quan ja has ensopegat mil vegades amb el mateix problema, que et quedes sense paraules, sense arguments, sense energia per dir un altre cop el mateix. Els desmotivats no rutllen perquè no troben un motiu per esforçar-se, però quan van al ralentí tampoc és fàcil castigar-los, perquè tan els és vuit com quinze. Si els dius "no sortiràs", et contesten: "tampoc pensava fer-ho" i fa anys que va deixar de funcionar la canya amb la pastanaga davant del nas.
Educada en un món de dones —amb ma mare, les meves tres germanes, l'àvia, les meves sis cosines... mon pare quasi sempre absent per la feina— em resulta fàcil entendre la meva filla i activar els seus ressorts. El meu fill —com tants altres homes— per a mi és un misteri i em costa molt fer-lo reaccionar. Hi ha qui em diu que és l'edat del gall d'indi —jo penso que ja devem tenir rostit per celebrar tres cops Nadal, de tan gros que és l'indiot.
Més seriosament, de vegades em pregunto si li he fallat no oferint-li un model millor, però això no es tria, es troba. I en aquest terreny tendeixo al desastre.
Penso en el meu fill, perquè ara el tinc lluny, 15 dies de campament. Hi penso perquè estava molt empipat amb mi quan el vaig deixar. Penso en la incògnita del seu pensament i confio que torni d'aquesta experiència amb més i millor que el que se'n va endur.
Podria seguir fent-me preguntes tota la nit. I no trobaria cap de les respostes que busco. Però, si les trobés, crec que em sorgirien noves preguntes.
Introvertit i mandrós, el meu fill és d'aquells nois simpàtics que a l'escola van fatal i arriba un moment, quan ja has ensopegat mil vegades amb el mateix problema, que et quedes sense paraules, sense arguments, sense energia per dir un altre cop el mateix. Els desmotivats no rutllen perquè no troben un motiu per esforçar-se, però quan van al ralentí tampoc és fàcil castigar-los, perquè tan els és vuit com quinze. Si els dius "no sortiràs", et contesten: "tampoc pensava fer-ho" i fa anys que va deixar de funcionar la canya amb la pastanaga davant del nas.
Educada en un món de dones —amb ma mare, les meves tres germanes, l'àvia, les meves sis cosines... mon pare quasi sempre absent per la feina— em resulta fàcil entendre la meva filla i activar els seus ressorts. El meu fill —com tants altres homes— per a mi és un misteri i em costa molt fer-lo reaccionar. Hi ha qui em diu que és l'edat del gall d'indi —jo penso que ja devem tenir rostit per celebrar tres cops Nadal, de tan gros que és l'indiot.
Més seriosament, de vegades em pregunto si li he fallat no oferint-li un model millor, però això no es tria, es troba. I en aquest terreny tendeixo al desastre.
Penso en el meu fill, perquè ara el tinc lluny, 15 dies de campament. Hi penso perquè estava molt empipat amb mi quan el vaig deixar. Penso en la incògnita del seu pensament i confio que torni d'aquesta experiència amb més i millor que el que se'n va endur.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
